Es quid des català

Els alumnes de teatre de 2n d’ESO representaran el dia 9 de maig aquesta obra de Benet i Jornet, un dels dramaturgs més importants dels nostres temps.

El somni de Bagdad explica la història de Stuart, oficial anglès, que rep l’ordre d’anar a Bagdad en missió secreta perquè sap parlar àrab -la seva mare era de Bagdad. Quan és allà, s’enamora de la princesa Zulema. I seran moltes les aventures que li passaran com ja veureu.

Us deixem aquí un breu fragment:

ZULEMA: Molt bé. Podeu retirar-vos.

(Les esclaves se’n van. Zulema s’estira a dormir. Stuart entra per la terrassa,
s’acosta a la princesa adormida, s’inclina i la besa. La princesa es desperta.)
ZULEMA (mig adormida): Qui sou?
STUART: El més humil dels vostres admiradors.
ZULEMA: Somio o estic desperta?

Sala Gran TNC
De l’1 de desembre de 2011 al 8 de gener de 2012

No vulguis conèixer el teu destí. Un musical quiromàntic

El malson de Lord Arthur comença quan acudeix com a públic a un espectacle quiromàntic, poc temps abans de casar-se. Durant la funció, el vident l’informa que el seu futur estarà tacat per un assassinat. Obstinat a esborrar la maledicció, s’entesta a treure’s de sobre el problema abans de contraure matrimoni. Però el que Lord Arthur no sap és que no li serà tan fàcil.

El crim de Lord Arthur Savile se situa en el rovell de l’ou del Londres victorià més
benestant, desvagat i classista. Com a la major part de l’obra de Wilde, un dels
atractius d’aquest relat és la sàtira mordaç d’una societat que ell coneixia a fons
i que no s’estava de dinamitar des de dins. També és, entre altres coses, una
paròdia dels recursos estilístics i temàtics d’una determinada prosa de l’època:
darrere un to general de gravetat aparent, a estones disfressat amb floritures
pròpies dels narradors victorians, hi ha una incursió en el terreny de l’humor
negre més hilarant, i tot plegat per posar en evidència i ridiculitzar, d’una
banda, un sentit del deure lligat a una moral hipòcrita, i de l’altra un concepte
de la predestinació que no és sinó el resultat d’una fe cega en les supersticions.

El dijous 26 de maig anirem al Teatre Nacional de Catalunya a veure El misantrop de Molière, la gran comèdia clàssica sobre la hipocresia humana.

El misantrop és una de les peces més brillants de Molière, i el seu protagonista excel·leix entre tots els arquetips humans que poblen la literatura dramàtica universal.

Alceste és un home tocat per una aversió profunda a tot allò que respira i es mou al seu voltant, però té la virtut de resistir-se a qualsevol interpretació unívoca: si d’una banda és difícil que no simpatitzem amb la seva crítica hilarant i implacable de la hipocresia, la mediocritat i la petulància que l’envolten, de l’altra també costa passar per alt les seves febleses i contradiccions, la seva condició de botxí i de víctima al mateix temps. Sorprèn comprovar com, tot i haver estat escrita al segle XVII, El misantrop no ha perdut vigència. D’alguna manera, la societat continua oferint motius de sàtira i ridiculització que encaixen perfectament amb la divertida peça de Molière.

És, precisament, amb la voluntat decidida de subratllar-ne la vigència i la modernitat que Georges Lavaudant ha revisat aquest clàssic universal, i ho fa amb un text traduït, a la Sala Gran del TNC i amb un equip de pesos pesants de l’escena catalana actual.

Habiliteu el Javascript i el Flash per veure aquest Flash video.

Nit de Reis
William Shakespeare

Nit de Reis, que forma amb Al vostre gust i Somni d’una nit d’estiu la tríada de comèdies més representades de William Shakespeare, és probablement la peça còmica més perfecta de totes les que va escriure, tant per la forma, amb una estructura rodona, com per la temàtica, perquè per primer cop el geni anglès decideix anar més enllà de les convencions de la comèdia i hi introdueix personatges i trames que superen el gènere.

Una comèdia que, com afirmen els estudiosos de Shakespeare, no només resulta una peça d’orfebreria com a artefacte teatral, sinó que també navega amb sagacitat per l’univers de l’ésser humà, construït a través d’amors, d’il·lusions i d’enganys (fins i tot d’autoenganys). Nit de Reis, en fi, és una peça que captiva, que sedueix i que enriqueix a través de l’art la nostra experiència de la vida.

Habiliteu el Javascript i el Flash per veure aquest Flash video.

 Dijous 9 d’octubre anirem a veure aquesta obra de teatre. Per anar fent boca, podeu llegir l’article d’opinió de la Isabel-Clara Simó publicat al diari “Avui”.

“Un dia. Mirall trencat”

Adaptar una novel·la al teatre sense que sembli una rèplica és molt difícil. I retre-li un homenatge a Mercè Rodoreda és complicat, per la complexitat de l’obra i de la vida d’aquesta dona, tan lliure. Tanmateix he vist, al Teatre Borràs, el millor homenatge imaginable: Un dia. Mirall trencat, de Ricard Salvat, on es fusionen l’obra de teatre de la Rodoreda Un dia i la seva famosa novel·la Mirall trencat. El que vaig tenir la sort de veure abans i tot de l’estrena va ser un espectacle excepcional, que és molt més que la Rodoreda mateixa i que podem situar en el cim de la producció teatral catalana de les darreres dècades, sense cap mena de dubte. Els elements, complicadíssims, que hi apareixen van des del vodevil fins al surrealisme, des de la màgia fins a la comèdia hilarant, des del teatre de text fins a les etèries evolucions en escena de cossos que semblen que no pesen; des de l’elegància i la tendresa fins a la mala bava. Hi vaig veure Rodoreda, però també Txékhov. I Brecht. I un musical. I una pintura. I, sobretot, Ricard Salvat, en una obra d’una bellesa contundent i d’una gran amenitat. A més, els recursos tècnics són tots impecables, i la interpretació, amb un elenc enorme, és senzillament espaterrant.

Potser això correspon als crítics i jo no n’he de fer res. Però és que m’hi he sentit implicada, com a lectora de la Rodoreda i com a ciutadana catalana. Feia molt de temps que no em sentia tan orgullosa de pertànyer a una societat ara tan acorralada, de la qual visc en directe una decadència inaturable. Avui, encara emocionada, no em puc estar de dir, en veu alta, gràcies a tots els qui heu fet possible aquest miracle. I a llançar una pregunta: per què no al Teatre Nacional?