La metamorfosi necessària

Dos monjos caminaven cap al seu monestir i es trobaren una dona bellíssima a la vora d’un riu, que com ells volia passar a l’altre cantó. Com que el riu baixava molt crescut, un d’ells se la carregà a les espatlles i la passà a l’altre costat.
L’altre estava absolutament escandalitzat i durant dues hores no parà de censurar la seva negligència en la observança de la Regla: Havia oblidat que era un monjo? Com s’havia atrevit a tocar una dona i transportar-la a l’altre costat del riu? Què diria la gent? No havia desacreditat la Religió?
La víctima s’ho prengué com un joc, i a la fi digué: “Germà, jo he deixat aquella dona al riu. No ets tu qui la porta ara?”
                                      Anthony de Mello

Una virtut que hauríem de practicar és la caritat espiritual, ensenyar a qui sap menys amb humilitat i afecte, sense fer-li sentir mai la superioritat intel•lectual. Podria passar que ens reservéssim alguns coneixements i no volguéssim comunicar-los per por de perdre alguna cosa; obrar d’aquesta manera seria una falta d’amor cap els altres. Succeeix precisament que quan es dóna, es desperten forces que dormien en nosaltres mateixos. En donar, aquestes forces comencen a brollar i se sent una plenitud meravellosa. Resulta, doncs, que en el món espiritual donant ens fem més rics.
No s’ha de confondre no ser caritatius amb la necessitat de ser prudents en el parlar. És aconsellable comunicar només allò que sigui estrictament necessari, sempre tenint en compte a qui va adreçat. Es diu que Pitàgores quan estava amb els seus deixebles més avançats, dins la seva escola, deia que la Terra girava al voltant del Sol; en canvi quan estava a fora se’n guardava molt de dir-ho.

La gran majoria de professions van canviant d’acord amb l’evolució social. El mateix ha succeït en el món educatiu, especialment en l’educació secundària, on de forma inequívoca, per mi, s’ha donat un canvi de rol o de funcions per part del docent, una renúncia del paper, potser més còmode i limitat, de professor, per esdevenir mestre.
La diferència fonamental entre el professor y el mestre l’expressa Joan Carles Mèlic de la següent manera: “El professor per mitjà de la docència fa possible que els seus alumnes adquireixin tècnicament uns sabers, unes actituds “scientia”. El mestre, a més a més, amb la seva vivència personal, contribueix a la transformació del ser dels seus deixebles. Per aquesta raó el testimoni és fonamental en tot mestre. En la relació educativa el mestre no estableix solament una relació de “scientia” amb els seus alumnes, sinó també de “sapientia”. (La sabiduría de lo incierto).
Un cop s’ha pres la ferma decisió d’acceptar el repte de la metamorfosi necessària per esdevenir mestre, llavors quan l’alumne cerca el professor d’àrea es troba, en primer lloc, amb un ser que procura ser mestre de vida.

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *