Els mestres tenim el deure de ser feliços

Dos homes, tots dos molt malalts, ocupaven la mateixa habitació d’un hospital. Un d’ells cada tarda seia durant una hora per tal d’ajudar a drenar el líquid dels seus pulmons. El seu llit donava a l’única finestra de l’habitació. L’altre home s’havia d’estar panxa enlaire tota l’estona.
Enraonaven durant hores de les seves vides. Cada tarda, quan l’home de la finestra podia asseure’s, passava molt de temps explicant al seu veí les coses que podia veure.
L’home de l’altre llit va començar a desitjar que arribés aquell moment en que el seu horitzó s’eixamplava i prenia vida amb els colors del món exterior.
La finestra donava a un jardí en que hi havia un bonic llac on els ànecs i algun cignes jugaven a l’aigua i els nens ho feien amb els seus cometes. Els joves enamorats passejaven entre flors de totes classes i de tots colors. Uns grans arbres adornaven el paisatge, i a la llunyania es podia veure una bonica vista de la ciutat. Mentre l’home de la finestra descrivia això, amb tota mena de detalls, l’altre home de l’habitació tancava els ulls i s’imaginava la idíl•lica escena.
Passaren dies i setmanes. Un dematí quan l’infermera entrà a l’habitació trobà sense vida el cos de l’home de la finestra, que havia mort plàcidament mentre dormia.
Es varen emportar el cos del difunt. Quan ho va considerar oportú, l’altre home va demanar de ser traslladat al llit al costat de la finestra. L’imfermera encantada va accedir al canvi i quan va veure que el pacient estava còmode va sortir de l’habitació.
Lentament i amb dificultat, l’home es va anar aixecant recolzant-se en el colze, per tal de poder fer la seva primera mirada al món exterior. Es va esforçar i es va anar girant poc a poc per mirar per la finestra del costat del llit… i es va trobar amb una paret blanca.
L’home va preguntar a l’infermera què hauria pogut motivar al seu company mort a descriure tantes meravelles. L’infermera li va contestar:
“Potser l’únic que pretenia era animar-te. Ell era cec”.

Sí, tenim el deure de ser feliços pel sol fet d’existir, per l’oportunitat de viure i per poder ajudar els altres, i en aquest estat experimentem una gran benaurança. Podríem dir que per felicitat en l’àmbit educatiu és l’acceptació joiosa, no resignada, de les activitats que comporta el seu desenvolupament, i en primer lloc que s’està content quan et retrobes amb els alumnes.

No ens podem presentar davant dels nostres alumnes amb una cara “llarga” d’enfadats. És una responsabilitat que tenim sempre amb els que ens envolten, però especialment amb ells, perquè estan allà, davant nostre, rebent el que enviem.
La negativitat no ha estat mai la millor manera de fer front a una situació perquè bloqueja l’autèntic camí. Qualsevol cosa que diguem o fem quedarà contaminada per la mala vibració que desprenem en aquell estat i a més a més amb l’agravant que és contagiosa, es propaga més fàcilment que les malalties físiques, a no ser que estiguis immunitzat.

La feina de mestre demana, perquè els mateixos nois ens ho recorden, de la necessitat de persones “felices”, si és que es pot dir amb aquesta paraula. Aquesta “missió” inel•ludible dels educadors, la de ser feliç, que també és la de tots els humans, és la voluntat de la Vida.
La Vida no vol sacrificis ni persones amargades, ni persones que mostrin actituds heroiques treballant molt, perquè és provable que hagin de pagar les conseqüències, que molt bé poden ser en forma d’estrès o d’alguna altra somatització. Si hi ha sacrifici és provable que es transformi en ressentiment i en queixes perquè no s’ha valorat suficientment l’esforç. Per altra banda, tampoc hem d’escatimar el temps, no es pot fer bé aquesta feina si no som generosos amb la nostra dedicació. Però sempre amb mesura, perquè un altre risc és l’adicció a la feina, molt estesa actualment i que és la punta de l’iceberg de molts problemes personals.

Una de les dificultats que impedeix experimentar aquella vivència de felicitat, és la no acceptació del rol que s’ha de desenvolupar avui en dia dins de les aules. Acostuma a passar que ens estem enfrontant a nous temps, a una nova realitat, amb esquemes vells i estàtics. En l’Univers tot, absolutament tot, està en moviment, tot canvia, però en canvi als humans ens costa molt de realitzar canvis en els nostres hàbits.
Les tasques que ha d’afrontar el docent actualment dins de l’aula, són d’una naturalesa tal que han conduït cap a un canvi de rol en la professió. L’antic professor de matèria, interessat només en els continguts de la seva àrea, ha esdevingut un educador, aquesta és la realitat que s’ha d’acceptar.
Si ens trobem molt lluny d’aquesta sensació de “felicitat”, hauríem de començar a fer els preparatius per aquest viatge ineludible, necessari i també meravellós cap el país dit de la felicitat. Els joves s’ho mereixen, però el primer beneficiat és un mateix. De no ser així, la coherència personal, la integritat, demana baixar d’aquest “tren”.

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *