Espiritualitat a l’aula

En Josep Ferran Sendra, em va enviar aquesta història, d’Eugenio Astol Busatti, escrita a Puerto Rico al gener de 1925, i que porta per títol “El pària i el rajà”:
Un rajà acompanyat d’una nombrosa comitiva es va aturar, ardent de set, prop d’una font que fluïa mansament en un oasi envoltat de tòrrides sorres.
Un pària havia arribat moments abans, també assedegat, però esperà humilment que el rajà begués.
El rajà tenia els llavis inflamats i la gola nafrada perquè era víctima d’una malaltia mortal. Qualsevol cosa que prengués, fins i tot l’aigua del cel, li causava uns terribles dolors. Però havia de calmar la seva set. Un esclau li va portar el fresc líquid en una copa d’or, i a petits glops, amb cara de dolor pel sofriment viscut. Després es va reclinar damunt de tous coixins pèrsics, sota un grup de palmeres.
Quan tots els seus servidors van calmar la seva set, li va tocar el torn al pària, que va veure aquella aigua pura recollint-la en el buit format per les seves mans. En beure l’aigua, el seu rostre estava il•luminat per una serenitat divina.
El raja va cridar imperativament el pària.
“Desgraciat, per què has contaminat la font amb les teves mans impures?”
Llavors ell li contestà dirigint-li una profunda mirada que penetrà fins al fons de les seves entranyes:
“I tu, per què l’has contaminat amb la teva copa d’or?”
El rajà era orgullós i cruel. ¡Desgraciat del que s’oposava a la seva voluntat! I refent-se del seu torbament va ordenar tot enfurismat, assenyalant el pària:
“¡Fuetegeu aquest desgraciat!”
Un servent, s’acostà al rajà i postrant-se als seus peus li digué amb veu tremolosa:
“Príncep, ¡per favor, no castiguis aquest home! ¡Mira les seves pupil•les! ¡És un rishi! ¡Un sant!
Però el rajà, cec i frenètic per la ràbia, enfonsà el seu ganivet en el cor del servent.
I el pària va ser despullat de la seva túnica i fuetejat durant una llarga estona amb varetes verdes de vímet, que xiulaven amb cada cop.
Quan va acabar l’horrible turment, l’espatlla del pobre que patí el suplici era una viva nafra.
El deixaren per tal de que seguís el seu camí però caigué com un sac damunt la sorra.
Havia mort. . . . . . . . . . . . . . . . . .
Passaren set llunes
El rajà i el seu sequi’t s’aturaren, de tornada, prop de la mateixa font.
I una altra vegada sentí set el rajà, una set ardent, que li cremava les entranyes.
I tingué por de beure perquè la seva gola no resistia cap contacte, doncs el seu mal havia progressat.
Les galtes del rajà estaven inflades, la seva boca era una enorme pústula i d’allà es desprenia un alè pestilent.
“¡Aigua!”… murmurà amb veu ronca.
I una altra vegada li portaren aigua en la seva copa d’or.
Però tot just va tocar la copa als seus llavis, la llançà a la sorra donant un fort crit d’espant.
“Això no és aigua, ¡És sang!” va cridar. S’havia convertit en sang la font?
I gesticulant com un boig s’acostà a la font.
L’aigua seguia fluint, transparent i nítida.
Però el rajà, amb els ulls dilatats pel terror, només veia sang per totes parts: en la veta cristal•lina, a la sorra, en els seus vestits i en les seves mans. De les robes dels seus servents gotejaven gotes de sang; els seus cabells suaven sang; ¡la naturalesa estava envoltada d’un vel de sang, teixit amb formes de dolor i mort!
Una austera figura sorgí davant d’ell.
Era el pària.
El rajà, al veure’l, es postrà als seus genolls, exclamant:
¡Perdona’m senyor!
I el pària amb veu greu li contestà:
“La teva crueltat i el teu orgull han produït la seva collita. No era sang el que cercaves? Doncs aquí la tens; Karma és generós i aquí et torna el que vas sembrar.
¡Perdó!, ¡Perdó!, va seguir implorant el rajà.
“No tinc res que perdonar-te, perquè no és la meva voluntat la qui obra, sinó la Llei que tu vas menysprear. Moriràs aviat. Et mataran conjuntament la teva infermetat i la teva bogeria. Si el teu penediment és sincer, concentra la teva ànima en el propòsit de no pecar més, perseverant, quan tornis a la terra, en el camí del bé i de l’amor”.
El rajà no pogué parlar, però besant els peus nus del pària donà a entendre que així ho faria.
“¡Mor en pau!”, digué el pària.
I el rajà, abatut, s’extingí en un llarg sospir.
. . . . . . . . . . . . . . . .
Segles i segles passaren.
Dos homes arriben per diferents rutes i es reuneixen prop de la font, mirant-se fixament.
Eren un pària i un rajà. Ara el pària era aquell rajà, i el rajà aquell pària.
En els ulls del rajà brillava una mirada de serenitat divina, en els del pària una suau llum de resignat sofriment. Tots dos van tenir set.
El rajà va prendre la seva copa d’or de mans d’un servidor i l’omplí d’aigua fins a dalt.
El pària, apartant-se amb humilitat, va prendre aigua en el buit de les seves mans, i quan es disposava a beure-la, el rajà li digué:
“Espera germà”…
Va beure de la copa fins a la meitat, i després li passà al pària dient-li:
“Ara tu”.
“Gràcies germà”, va murmurar el pària després d’haver begut.
Aquella copa, així compartida, era un senyal de concòrdia i reconeixement. L’or brillava com un sol. El karma de la sang s’havia esgotat per sempre.

En “The secret doctrine”, H.P. Blavatsky diu: “Aquesta Llei, ja sigui conscient o inconscientment, no predestina a res ni a ningú…. És l’home el que planta i crea causes, i la llei kàrmica la que ajusta l’efecte, no sent aquest ajustatge un acte sinó l’harmonia universal, que tendeix sempre a prendre de nou la seva posició original, com una branca, en ser doblegada, rebota amb una força similar. Si arribés a lesionar el braç del que va tractar de doblegar-la fora de la seva posició original, diríem que fou la branca la que ens danyà el braç o que fou la nostra pròpia insensatesa la que ens porta el sofriment? Karma no ha tractat mai de destruir la llibertat individual”.

Un matí, el califa d’una gran ciutat va comprovar que el seu primer visir es presentava davant seu molt alterat. Li va preguntar per la causa d’aquell estat, i el visir li digué:
“Aquest matí al creuar la plaça per venir al palau, he topat amb la mort, que m’ha mirat fixament una bona estona. L’he reconegut, .anava vestida tota negra, i em mirava per espantar-me. Estic segur que em busca. Deixa’m que marxi de la ciutat.. T’ho suplico. Agafaré el meu millor cavall i així aquest vespre podré arribar a Samarkanda.”
El califa que sentia un gran apreci pel seu visir, el va deixar partir.
Després que hagués marxat el visir de la ciutat, el califa, a qui turmentava un pensament, es va cobrir amb una gran capa, com feia a vegades, quan no volia ser reconegut. Sortir de palau i es dirigí cap a la gran plaça, plena de soroll i de gent. El visir no s’havia equivocat, doncs era la mort vestida de negre, i amb la cara mig tapada. Anava pel mercat, de grup en grup, sense que ningú s’hi fixés.
El califa es va dirigir cap a la mort i aquesta, malgrat el disfressa, el va reconèixer.
“Vull fer-te una pregunta, vull que em diguis per què aquest matí has espantat al meu visir d’una forma tant amenaçadora?”
La mort va quedar lleugerament sorpresa, i digué al califa:
“No el volia espantar. Senzillament que quan hem topat i l’he reconegut, no he pogut amagar la meva sorpresa, que ell deu haver pres com una amenaça.”
“Per què sorpresa?”, va preguntar el califa.
“Perquè”, va respondre la mort, “no esperava trobar-lo aquí. Tinc una cita amb ell aquesta nit a Samarkanda.”
                         Farid l-Din’Attar “El círculo de los mentirosos”

La nostra cultura occidental no és vàlida per donar una explicació satisfactòria a certes coses que presenciem en la vida quotidiana dins i fora de l’aula. És per això que moltes vegades m’ha estat necessari explicar aquesta Llei a classe per tal de poder aconseguir proporcionar una eina, que pugui ajudar a clarificar. He de dir que no he trobat mai cap mena de rebuig, ni tampoc cap mitja rialleta per part dels alumnes, quan s’ha explicat, sinó tot al contrari, més aviat d’agraïment, perquè capten que se’ls vol ajudar. Els adults ens hem tornat més rígids, estrictes, serios i ja és una altra cosa.
Una possible forma d’introduir el tema amb els alumnes pot ser la següent: “Imaginem-nos que ens en anem a l’aeroport, prenem un avió i….. (ara el mestre pot posar unes quantes curiositats per aconseguir un cert clima), ens en anem a l’Índia. Allà ens trobem amb gent que té creences religioses o culturals diferents de les nostres, com per exemple els budistes i hinduistes. Aquestes filosofies o religions diuen que nosaltres, els humans, som una ànima que utilitza un cos, no un cos que utilitza una ànima, i aquesta ànima és immortal i divina. Potser quasi mitja humanitat pensa d’aquesta manera…”

El concepte de premi i càstig col•loca a Déu en un ínfim lloc, doncs se’l compara a aquells professors d’abans, o d’ara, que amb els premis estimulaven la vanitat dels alumnes i amb els càstigs deprimien l’ànim dels educands sense aconseguir la positiva finalitat de l’educació la qual és la d’ajudar a l’educand en el camí de la seva natural evolució.
Déu no premia ni castiga. Cada qual “recull el que ha sembrat”, tal com deia Sant Pau. En català també existeix un refrany que expressa de forma resumida i senzilla aquesta Llei i és: “Tal faràs tal trobaràs”.
La vida present és l’efecte, el resultat de les passades i és causa de les futures. El fet de no recordar les vides passades és una proba insuperable de que la vida està feta amb Saviesa i Amor. Imaginem-nos que ens recordéssim de vides passades i de les maldats que haguéssim comés, no tindríem ni un moment de descans, pel constant remordiment. També imaginem-nos que una persona pròxima a nosaltres ens hagués fet un gran dany en una altra vida, el podríem perdonar? Si, per altra part sabéssim que hem de tenir una mort prematura i la modalitat d’aquesta mort, no estaríem plens d’ansietat esperant el desenllaç? Podríem tenir algun moment de descans?
I una altra consideració molt destacable és que les lliçons que rebem del passat són més profitoses si quan ens arriben les rebem amb el convenciment de que en som mereixedors.

Normalment responem als actes de la vida d’acord amb la nostra actitud o amb la nostra manca d’actitud. Si ens augmenten el sou potser que ens sentim feliços i si perdem la cartera potser que estiguem enfadats. Les reaccions depenen de l’actitud.
Nosaltres no podem assumir la responsabilitat de tots els esdeveniments que se’ns presenten, però si que som responsables de com reaccionem a aquells fets. L’actitud l’hem d’aplicar a les actuacions sobre els esdeveniments que es presentin, de forma que escollim sempre la més adequada, procurant ser equanime.

“El món de les ànimes, o sigui, el de les causes, no està subjecte a la forma i per això és immortal. Quan ella descendeix a la terra a prendre cos humà, és només per un curt període de temps amb la fi de desenvolupar totes les virtuts i atributs que tots els humans, sense distinció, posseïm, per herència divina. La diferència entre elles no és essencial, al contrari, són filles d’un mateix Pare i són d’una comú naturalesa que les agermana indefectiblement, des del seu origen fins la seva fi. Així ho reconeixeran quan les seves altes potències i facultats estiguin desenvolupades i plenament conscients.
Mentre no sigui així, les ànimes dels humans venen a la terra, escola d’ensenyança, mansió d’experiències, laboratori de puresa, saviesa i bondat”.
                                      Ramaysa

La Llei de causa i efecte conté la idea, o principi, que res succeeix casualment; que la casualitat és un terme per indicar l’existència d’una causa no reconeguda de moment.
Si ens regim per aquesta llei, tot el que nosaltres estem vivint en el present, les circumstàncies que se’ns presenten han estat generades en algun moment, ho hem creat conscient o inconscientment en aquesta o en una altra vida. Ens agradi o no, nosaltres som els “propietaris” dels nostres actes. Tot el que ens arriba, tot el que ens succeeix és la nostra herència. Res del que ens passa ve d’un món “extern” hostil; tot és el resultat de la nostra pròpia ment i dels nostres fets.
Totes les coses bones que vivim són el producte de les nostres bones accions. Igualment passa amb les situacions negatives que se’ns presenten, que corresponen a causes que ocorregueren en moments diferents i passats, és a dir, que els plans de causació poden venir de molt enrere i les influències poden ser moltes: la dels pares, avis, la societat, la religió, el centre educatiu, els amics…
Un dels processos més importants a la vida és veure que de tot això que rebem haurem de fer neteja, triar i decidir amb què ens quedem. Sempre tenim la llibertat de poder escollir en el present. Això es coneix com a lliure albir, o oportunitat d’escollir per nosaltres mateixos quin camí prendre. Aquest procés de neteja o de tria no és fàcil, cal molt domini personal, sobretot molt control mental.

Les aparents injustícies que veiem en la vida diària troben el seu fonament en aquest principi. En vides passades hem anat generant causes que determinen la nostra situació present. Les persones que nosaltres anomenem “afortunades”, són persones que havien actuat molt correctament en el passat i ara els toca la recompensa. En canvi, hi ha persones que en el passat han transgredit les Lleis universals i ara es troben amb problemes i dificultats. Aquesta és la raó per la qual neix gent pobra, malalta, amb “mala sort”.
Independentment de si tenim bona o mala sort aparent, tots venim a la vida amb la funció de sanar-nos a nosaltres mateixos. Per aquest motiu els problemes desapareixen quan s’ha saldat la Llei, quan hem après la lliçó.
Si nosaltres perjudiquem una persona, és molt probable que en el futur ens toqui ser perjudicats.
Quan el banc presenta una factura, l’hauríem de pagar “contents” perquè sabem que aquella factura és nostra i de ningú més, si paguem enfadats és pitjor perquè l’hem de pagar igualment i a més estem de mal humor.

La comprensió d’aquesta Llei ens pot ser d’ajuda també per encarar aquelles situacions difícils que succeeixen freqüentment als centres educatius: un alumne “difícil” o potser un company també “difícil”. Sense el coneixement de la llei direm: “Per què m’ha de passar a mi això?” En canvi la seva incorporació com a hipòtesi fa que aquest fet no és rebi com una injustícia sinó que és una “factura” que se’ns presenta, una oportunitat per aprovar una lliçó pendent. Segons la Llei, si no aprenem la lliçó, la suspendrem i l’haurem de repetir, fins que l’aprovem.
També quan mirem el nostre món ens sembla percebre un enorme desordre, un gran i aparent desgavell, però amb l’ajut d’aquesta Llei es fa més fàcil d’entendre. El món vindria a ser com les peces d’un puzle abans de ser ordenat, mentre que amb la utilització de la Llei, les peces comencen a encaixar i tot va adquirint sentit. És una eina indispensable per tal de que aquest soroll, els grinyols produïts pels nostres instruments desafinats es transformin en una simfonia.
Eckhart Tolle en “A new earth” diu semblantment: “Darrera de l’aparent caòtica succesió d’aconteixaments en les nostres vides i en el món hi ha amagat el desplegament d’un propòsit i un ordre superior. Això està bellament explicat en la dita zen “La neu cau, cada floc en el seu lloc apropiat”… Només si estem suficientment silenciosos internament i el soroll mental remet podrem percebre que hi ha una amagada armonia aquí, una sacralitat, un ordre elevat en el que tot té el seu perfecte lloc”.

En “The secret doctrine”, H.P. Blavatsky diu: “La Llei del karma entreteixida amb la Llei de la reencarnació és l’única doctrina que pot explicar-nos el misteriós problema del bé i del mal, i reconciliar l’home amb l’aparent terrible injustícia de la vida. Res, excepte aquesta seguretat pot aquietar el nostre indignat sentit de justícia. Perquè, quan algú que desconeix aquesta noble doctrina, veu al seu voltant i observa les desigualtats de naixement i fortuna, d’intel•lecte i de capacitats, quan veu que es rendeix honor als tontos i llibertins, als quals la fortuna els ha acumulat els seus favors per un simple privilegi de naixement, i el seu proïsme més pròxim, amb tot el seu intel•lecte i nobles virtuts moren de necessitat; quan hom veu tot això i s’ha de girar d’esquena, incapaç de posar remei al sofriment immerescut, i ressonen en les seves oïdes els laments de dolor del seu voltant, que li produeixen dolor al cor, -només aquest beneït coneixement de karma evita que maleeixi la vida i els homes a l’igual que al seu suposat Creador”.

“El poeta Juan Gelman escribe alzándose sobre sus propias ruinas, sobre su polvo y su basura.
Los militares argentinos, cuyas atrocidades hubieran provocado a Hitler un incurable complejo de inferioridad, le pegaron donde más duele. En 1976, le secuestraron a los hijos. Se los llevaron en lugar de él. A la hija, Nora, la torturaron y la soltaron. Al hijo, Marcelo, y a su compañera, que estaba embarazada, los asesinaron y los desaparecieron.
En lugar de él: se llevaron a los hijos porqué él no estaba.¿Cómo se hace para sobrevivir sin que se te apague el alma? Muchas veces me lo he preguntado, en estos años. Muchas veces me he imaginado esa horrible sensación de vida usurpada, esa pesadilla del padre que siente que está robando al hijo el aire que respira, el padre que en medio de la noche despierta bañado en sudor: “Yo no te maté, yo no te maté”. Y me he preguntado: Si Dios existe, ¿por qué pasa de largo? ¿No será ateo Dios?”
                                 Eduardo Galeano “El libro de los abrazos”

Segons la Sabiduria antigua, l’Univers està regit per unes lleis, que com el seu nom indica són universals. Estudiar aquestes lleis per poder conèixer-les i respectar-les és un treball que a mi em sembla que val la pena d’endinsar-s’hi. En aquest coneixement cadascú arribarà fins allà on les seves capacitats i voluntat li permetran i la seva adquisició es fa necessària per tal de no ser un “aprendiz de brujo”, que només feia que disbarats. Ens interessa igualment per alliberar-nos del sofriment que comporta la vulnerabilitat de la ignorància. Sabem per exemple, de l’existència de la “Llei de gravitació universal” i de la importància de tenir-la present en la nostra vida, doncs el no respectar-la pot portar-nos conseqüències irreparables.
He volgut exposar aquí la “Llei de causa i efecte”, perquè el seu estudi m’ha ajudat molt. Segurament que qui es troba per primera vegada amb aquesta Llei queda sorprès i recelós, tal com em va succeir a mi. Però el que cal en aquestes circumstàncies és no rebutjar-la i incorporar-la com una hipòtesi. D’aquesta manera permetrà la seva investigació i jo puc dir, que en la meva vida, en la meva recerca personal, els resultats que vaig trobant assenyalen la direcció de la Llei.

La “Llei de causa i efecte” és considera com la llei de les lleis, i és el sisè dels set principis en què es basa la Filosofia Hermètica. Aquesta filosofia es troba explicada en “El Kibalió” i resumida seria el següent: “Tota causa té el seu efecte; tot efecte té la seva causa; tot ocorre d’acord amb la Llei; la sort només és el nom que es dóna a una llei no coneguda; hi ha molts plans de causació, però cap escapa a la Llei”.

També és explicada en altres texts. En “the key to Theosophy”, H.P. Blavatsky diu: “La Teosofia considera la Llei de causa i efecte com una Llei general que s’aplica a tots els àmbits de la naturalesa, mentre que la Llei de karma (paraula sanscrita), o també Llei de retribució o Llei de causació ètica, és una llei moral, la llei de mèrit i demèrit, és la llei infalible que ajusta l’efecte a la causa, en els planos físic, mental i espiritual del ser. Donat que cap causa queda sense el seu degut efecte, des de la més gran fins a la més insignificant, des d’un disturbi còsmic fins al moviment de la teva mà, i com que el que és semblant produeix el que és semblant, Karma és la llei invisible i desconeguda que reajusta sàviament, intel•ligentment i equitativament cada efecte a la seva causa, remuntant-se a partir d’aquesta última fins el que la produí. Tot i que per ella mateixa és incognoscible, la seva acció és perceptible… i … encara que no sabem el què és karma per se, no obstant sabem com opera, i podem definir i descriure amb exactitud la seva manera d’actuar. Nosaltres no coneixem la seva causa última tal com la filosofia moderna admet universalment que la causa última d’una cosa és “incognoscible”".

“Es tan necesario en la vida espiritual como en la temporal el dar pasos arriesgados. Aquél que no arriesga, jamás puede esperar ganar. Arroja tu cuerpo por encima de la borda al mar de la incertidumbre; sé como el monje errante, que no se apega a las personas, ni a los lugares ni a los objetos; y aunque pierdas el cuerpo, ganarás el Alma. Intrepidez es lo único necesario; la intrepidez de un tigre en la selva.
Sólo manos vigorosas pueden salvar el velo de Maya. De nada sirven las teorias; lo que se necesita es hombria. Mientras haya temor por el cuerpo no podrá haber realización para el Alma. Piensa en los sacrificios que la gente mundana hace persiguiendo placeres mundanos. ¿No te sacrificarás tú persiguiendo cosas espirituales? ¿Puede Dios ser realizado con la elocuencia o con meras formas? Sal de debajo de las influencias guarecedoras. Ven a campo abierto. Sea el infinito tu horizonte. ¡Que el universo entero sea la campiña por la cual vagas!”
                F. J. Alexander “En las horas de meditación”

Hem d’omplir l’horitzó del nostre paisatge amb magnífiques hipòtesi, cadascú amb les seves. En rebre algun text, pot ser que inicialment ens captivi, i ens faci potser fins i tot exclamar: “Quina meravella!” Hem de veure que aquestes paraules no són nostres ni són saviesa. Que no us passi com a mi que el començament d’entrar en contacte amb texts de sabiduria antigua em creia, en els moments que la “mente parlanchina” anava pel seu compte, que jo era un “mestre” quasi un il•luminat, i el ego s’engreixava en desmesura. Hem de veure que només són paraules, que serveixen per a relaxar-nos i per acontentar-nos, però que de moment només és informació.

Després aquells texts han de ser estudiats. No, d’una manera bulímica, sinó reflexivament, veient si tenen sentit comú, si guarden una lògica, si poden aportar algun bé i ser una millora per a la nostra salut integral.

La comprensió del text ens ha de conduir cap una nova fase, la d’aplicar-la a la nostra vida, de manera que amb la seva persistent utilització l’anem incorporant i puguem veure que va esdevenint una part de nosaltres mateixos, que s’ha produït alquímia

En els cursos de Vipasana segons Goenka, aquest explica un exemple d’aquestes tres fases: Un doctor prescriu una medecina per a un malalt. L’home se’n va a casa, i ple de bona fe en el seu doctor, recita la prescripció cada dia; aquesta seria la primera fase. No satisfet amb això, l’home torna al doctor i demana i rep una explicació de la prescripció, com funciona i perquè és necessari prendre-se-la; aquesta seria la segona fase. Finalment l’home pren la medicina; només llavors és eradicada la malaltia.

A més de disposar en la nostra vida d’elevades hipòtesi m’atreveixo a dir, que necessitem encara un altre ingredient, tant important com l’anterior, el que mostra la protagonista d’aquesta història:

Després de molts anys de combatre en batalles, un ferotge guerrer va tornar a casa tan apagat que a la seva esposa li semblava com si li haguessin matat l’esperit en batalla i que només la seva carn i ossos entressin per la porta.
Malgrat que ella el rebé amb grans abraçades i llàgrimes d’alegria, ell no respongué al seu contacte. Els seus ulls gelats no van trobar-se amb la seva mirada. Seia a la taula tot sol i mirava al través de la finestra.
L’esposa tractava de mantenir converses amb ell, però ell no contestava. Va preparar un exquisit menjar que quasi no va tastar. Ella flotava damunt d’ell com una mare ocell damunt dels pollets, explicant-li anècdotes i totes les novetats que ocorregueren en la seva absència. A la nit ella carinyosament rodejava el seu coll amb els seus braços i li cobria el cap amb dolços petons. Però ell es girava de cantó i dormia donant-li l’esquena, mantenint les robes tibants al voltant del seu cos.
L’esposa esdevingué confosa a causa de la seva fredor. El culpabilitzava per ser tan cruel i despietat. “Com pots tractar-me d’aquesta manera!” ella es lamentava. “He esperat tant temps el teu retorn i he sofert en la meva soledat!” Va donar un cop de porta i va córrer fins a arribar a la casa d’un home vell i savi que era conegut per les seves pocions i les seves influències màgiques.
Plorant desconsoladament va demanar: “Per favor, dóna’m una poció amorosa que faci que el meu marit em torni a estimar. Ha tornat a casa de la guerra sense amor en el seu cor”.
L’ancià escoltava atentament la seva queixa i finalment replicà: “Hi ha una poció màgica apropiada per a una situació com aquesta. Et puc ajudar a aconseguir recuperar l’amor del teu marit. Per a fer aquesta poció necessitaré els pels del bigoti d’un tigre. Si tu em pots portar aquells bigotis, et podré ajudar a conquerir de nou l’amor del teu marit”.
La dona va quedar completament sorpresa. “Això serà impossible d’obtenir!”, va exclamar.
L’ancià li va respondre: “Si realment vols guanyar l’amor del teu espòs, llavors em portaràs el que et demano”.
La dona se n’anà de la casa absorta en pensaments. No veia la situació gens clara, així que va anar al mercat a comprar una peça de carn.
Es dirigí a la jungla i penetrà fins que veié la cova d’un tigre. Amagada a una certa distància, va poder veure com la gran bestia descansava al sol. La dona no pogué evitar de veure les afilades garres. Ella segué, quieta com una pedra, i observà com es movia el ventre del tigre al respirar. Al final, va deixar el menjar en el lloc on seia i se’n va anar a casa.
Cada dia, la dona retornava a la cova del tigre amb el tros de carn. Cada dia, deixava la carn una mica més a prop i pacientment observava l’animal. Després de vàries setmanes, el tigre va permetre que ella s’assegués al seu costat mentre menjava. Ell després s’estirava i s’adormia amb el seu cap prop de la seva falda. La primera vegada que tocà la seva llustrosa pell, un tremolor recorregué tot el seu cos.
Molts dies després, mentre ella seia al costat de l’enorme criatura, va treure unes diminutes tisores de la seva butxaca i amb molta cura li va retallar el bigoti.
Va escapolir-se amb el tresor, difícilment guanyat, a la seva butxaca. Quan es trobà fora de la jungla, es posà a córrer frenèticament en direcció a la casa de l’ancià. “Aquí ho tinc!, he aconseguit els bigotis del tigre!”, va cridar en arribar-hi. “Ara, fes-me la poció que em retornarà l’amor del meu marit”.
L’ancià prengué els bigotis i els examinà curosament. “Diga’m, com el vas obtenir?”
La dona respongué: “Vaig ser molt pacient. Em vaig aproximar a l’animal amb molta cura. Cada dia, m’aproximava una mica més. Després d’un llarg període, quan vaig estar segura que la criatura em tenia confiança, encara me li vaig acostar més. Finalment, vaig poder tocar-lo, ja que després de molt ja no tenia por.
L’ancià movia el cap amb senyal d’aprovació mentre la dona revelava la seva historia. “Això és molt interessant”, va dir, llençant els bigotis dins del foc.
La dona llençà un crit d’alarma. “Després dels meus esforços llences al foc l’ingredient especial que necessitaves per a elaborar la poció!”
L’ancià somrigué gentilment i replicà: “Tu no necessites una poció per a enamorar. Qualsevol dona que pot domesticar un tigre ferotge pot certament guanyar l’amor del seu marit. Ves a casa, estimada, i sigues pacient amb el teu marit. Tingues confiança i sàpigues que l’encant màgic per guanyar el seu cor es troba dins teu”.
La dona s’entornà a casa amb una nova comprensió. Va deixar d’estar malhumorada i de demanar amor. Amb gran paciència i amb la càlida gentilesa amb que va domesticar el tigre, va fondre el fred cor del seu marit guerrer.
           “The tiger’s whisker” (Wisdom tales from around the world)

La ciencia se compone de errores, que a su vez són los pasos hacia la verdad
                                                      Julio Verne

La vida, tal com jo l’entenc, és tota ella un procés de perfeccionament dinàmic, un camp d’aprenentatge, on hi hem vingut a fer un “treball de recerca”. I aquest treball serà d’un tipus o d’un altre en funció de les preguntes que ens fem i que posi en moviment la nostra actitud investigadora per arribar a comprendre verdaderament allò que nosaltres ens qüestionem.
Em sembla interessant donar a conèixer el mètode que a mi m’ha servit per que trobés una certa coherència a l’hora de voler posar a la pràctica aquest treball de transformació. En línies generals consisteix en la utilització del mateix mètode científic, el ja molt conegut i divulgat, naturalment sense el rigor que se li acostuma a donar quan és utilitzat en l’àmbit científic, doncs aquí es tractarà d’una avaluació simplement qualitativa.
El mètode científic té com a punt de partida l’elaboració d’unes preguntes que són les que posaran en marxa la investigació. És molt convenient, doncs, que estiguem suficientment interessats, per tal de que ens fem preguntes, ja siguin referents al món extern o bé d’ordre més personal o intern.
Una vegada que ja tenim alguna pregunta que ens inquieta, el següent pas consisteix en l’elaboració d’una o vàries hipòtesi relacionades amb la pregunta i que faciliten el seu posterior estudi.

Veiem amb uns possibles exemples la utilització del mètode científic en aquest context de canvi personal que estem mencionant.
Suposem que una persona a l’hora de triar la professió, s’acosta al mon de l’educació amb la següent hipòtesi:
“Ser professor d’un IES és una “ganga”. No es treballen gaires hores, i les classes s’han de preparar només el primer any. Es disposa d’unes bones vacances, i es té un sou que no està malament i a més es disposa d’una feina segura de per vida”.
Una vegada es té una hipòtesi els passos que venen a continuació són els d’experimentar i els d’avaluar els resultats. Aquí la obtenció de dades s’ha de fer per mitja de l’autoobservació i un bon recurs pot ser el d’anar escrivint, potser en forma de diari, tots els resultats obtinguts.

Amb aquesta hipòtesi, diguem-ne tan materialista, és molt probable que al cap d’uns anys, no masses, la persona en concret tingui una depressió o algun altra tipus de trastorn orgànic, que l’aparti momentàniament del treball. Pot passar llavors, que la persona no reaccioni i que després d’algun temps de convalescència es reincorpori al treball, per després d’un quan temps més, tornar a agafar una altra enfermetat, la que sigui. El més convenient però és que com a conseqüència del sofriment ens sentim abocats o bé a deixar la feina o bé a reconèixer la inoperabilitat d’aquella hipòtesi, la qual cosa vol dir, canviar i buscar-ne una altra. Generalment és normal, i jo diria que molt convenient, que anem canviant les hipòtesis al llarg de la vida.
Seguint amb l’exemple, és probable que ara el docent incorpori una hipòtesi com aquesta per investigar:
“El mestre és el guia dels seus alumnes, els ha de respectar i ajudar, els ha de conduir amb tot l’amor de que és capaç”.
Em sembla que amb una hipòtesi com aquesta la possibilitat de visites al metge disminueixen.

Veiem ara diverses hipòtesis aplicables a un altra àmbit, al de la vida en general
“A viure i a estripar-ho tot, que la vida són quatre dies!”.
“Hem de fer un ús prudent de les energies perquè d’aquesta manera ajudem a preservar el planeta”.
“Darrera de tot aquest mon de matèria manifestada, feta tal com diu la ciència de partícules fonamentals bàsiques que combinades ens donen aquesta varietat d’elements, hi ha d’haver alguna cosa més”.
Segurament que coincidirem en que en la primera hipòtesi l’egoisme personal es manifesta d’una forma més destacada i està ignorant altres interessos més socials. La segona hipòtesi, en canvi, porta a respectar l’entorn, condueix a l’ecologisme. La tercera dóna per suposada la segona, però sense conformar-se en l’aparença exterior, com donant a entendre que tot el que veiem és una il•lusió, i obre un camí que pot portar a moltes altres hipòtesis.

Per mi és una evidència que si volem disposar de una bona salut integral és de gran importància la qualitat de les hipòtesis que es disposa per anar fent aquest treball d’investigació, que aquelles s’acostin als grans ideals o a les utopies que la humanitat s’ha plantejat al llarg dels temps. Podem dir que el conjunt d’hipòtesis hauria de ser com un estel que guiés les nostres vides.