700 voluntaris recorren Barcelona i quantifiquen 892 persones dormint al carrer

Col·laboren així amb el recompte d’Arrels Fundació, que assenyala que la xifra és el mínim de persones que passen la nit al ras, ja que és impossible pentinar tots els racons de la ciutat.

Per resoldre un problema cal quantificar-lo primer, coneixent la xifra i la seva evolució. Amb aquesta convicció, Arrels Fundació ha realitzat la matinada del 26 al 27 de maig un recompte de les persones sense llar que dormen al carrer a la capital catalana. Des de l’entitat asseguren que es tracta de l’única metodologia “contrastada” i “fiable” per saber periòdicament la mesura exacta del fenomen, per tal d’adaptar l’acció i les polítiques socials a l’evolució d’aquesta realitat.

Des de les dotze de la mitjanit fins a les dues de la matinada, s’han comptabilitzat 892 persones dormint a l’interior d’entitats bancàries, en bancs i parcs públics, als portals, etc. La xifra ha augmentat un 6,44% respecte de l’últim registre, realitzat l’any 2011, quan n’hi havia 838.

A més, des d’Arrels ens recorden que aquesta és la xifra mínima de persones que poden estar dormint al carrer: Encara que el recompte va arribar als 10 districtes de la ciutat, van quedar zones sense pentinar, com ara, parcs tancats, Collserola, Montjuïc…

Publicat dins de General | Etiquetat com a | 1 comentari

Corrupció, el organismo nocivo

El documental “Corrupción, el organismo nocivo” tracta de la corrupció a Espanya, de com s’està destapant, de com es genera i del paper de la ciutadania per a lluitar contra ella. Per combatre la pobresa i la desigualtat fa falta implicació ciutadana i transparència. Per combatre la pobresa i la desigualtat és necessari lluitar contra la corrupció.

Imatge de previsualització de YouTube

 

Publicat dins de Capitalisme, Crisis de valors, Crisis econòmica | 1 comentari

Goya per una història sobre la soledat de la gent gran

Abstenerse agencias, dirigit per Gaizka Urresti està protagonitzat per la catalana Asunción Balaguer.

“Laura i Guille, una parella jove, visiten el dia de Nadal el pis d’Amparo, una vídua que viu sola i a la qual volen comprar l’habitatge. Durant la visita, es trobaran amb una dona que sembla més interessada en saber de la seva vida que a vendre’ls casa. Entre els tres s’establirà una relació que afectarà les seves vides”, explica la sinopsi de ‘Abstenerse agencias‘, la història de 15 minuts que aquest cap de setmana ha estat premiat amb el Goya al millor curtmetratge de ficció.

El fil de la història està centrat en la soledat que viuen les persones grans i el paper protagonista està interpretat per la catalana Asunción Balaguer i on hi falta tampoc temes com el compromís de la parella y les emocions de les relacions de família, entre altres. El cur va ser rodat a Saragossa, l’any 2011 i des de llavors ja ha estat premiat en diversos festivals.

 

Publicat dins de vellesa | Etiquetat com a | 1 comentari

Passejar gossos per inserir persones

Un projecte pilot, impulsat des de l’Associació Somriures CTAC de Girona , permetrà inserir en el món laboral deu joves majors de 18 anys amb discapacitats psíquiques. La seva feina consistirà a treure a passejar i rentar el gos d’aquelles famílies que contractin el servei, un cop hagin après aspectes com ara la manera en què s’han de dirigir al client, com treure’l a passejar o com netejar-lo. El lligam amb l’animal no només és terapèutic sinó que també contribueix a incrementar l’autoestima i confiança dels joves, així com la importància de poder assumir responsabilitats. L’experiència tindrà una durada inicial d’uns sis mesos i ja s’ha obert una borsa per a possibles clients de Girona.
El projecte, que compta amb el suport de la fundació Adecco i Nestlé Purina, té com a objectiu inserir en el món laboral joves amb una discapacitat psíquica lleu amb l’ajuda de gossos, uns animals que tenen una funció terapèutica. “És una teràpia molt positiva, sobretot perquè permet millorar l’autoestima, la confiança, la seguretat alhora que se’ls ensenya una feina”, explica Francisco Mesonero, director general de Fundación Adecco.
Els participants reben formació especialitzada per tal de tenir les habilitats i coneixements necessaris per dur a terme les tasques de neteja i passeig de l’animal, així com habilitats personals en l’àmbit social. “Aniran a les cases i explicaran la seva tasca”, apunta el responsable del programa, Albert Marquès. Els joves aniran acompanyats d’un educador social que, a mesura que guanyin confiança, tindrà menys paper. La idea és que al final, els joves puguin fer la feina sense supervisió.
La borsa de clients ja està oberta i els interessats poden sol·licitar el servei, que inclou diversos passeigs durant mitja hora al mes i la neteja de la mascota. Però no tots els gossos poden ser candidats, explica Marquès. “Un gos agressiu o amb males conductes no és el candidat correcte”. Per això, un instructor visitarà la família interessada per avaluar si el gos és adequat per al projecte.
Una de les participants al projecte, Melanie, explica emocionada que li encanta la feina perquè de ben petita ha tingut sempre gossos. A la pregunta de si li donen molts problemes a l’hora de passejar, Melanie respon amb confiança “ja m’han ensenyat com fer-ho”.
El programa durarà un sis mesos i en la primera fase, que es farà el juliol i agost, consistirà en la part teòrica, mentre que a partir de mitjans de setembre i fins al gener es desenvoluparà la part pràctica. De moment, només es cobrirà l’àrea de Girona per facilitar la mobilitat dels participants però es podria traslladar també a altres ciutats si el projecte compta amb una bona acollida.

 

Publicat dins de General | Etiquetat com a | Deixa un comentari

“Cuidadores”, un gran documental

Durant any i mig, cuidadores i cuidadors de familiars amb malalties neurodegeneratives s’han trobat periòdicament per compartir preocupacions, angoixes, pors, experiències i, especialment, per aprendre a relativitzar la duresa de les situacions quotidianes que viuen.
Algunes frases de les cuidadores i cuidadors protagonistes del documental:

“Yo ahora me río de todas estas anécdotas que me han sucedido a lo largo de todo este largo proceso, pero cuando te pasa, es horrible, no sabes cómo reaccionar, te quieres morir. Dios mío, ¿por qué me tiene que pasar a mi?” Alicia, 30 anys.

“Cuando vamos a la calle empiezan las preguntas: … ¿y a dónde vamos, Carlos? A los cinco minutos me vuelve hacer la misma pregunta.. ¿y a dónde vamos? Y así todo el día… y de ahí no la puedes sacar.” Carlos, 82 anys.

“Yo a mi madre la quiero mucho y no la voy a dejar, pero soy muy joven y tengo que vivir mi vida, luego necesito equilibrar el sentimiento de amor que tengo hacia mi madre, porque si no lo hago, voy a estar frustada.” Naiara, 30 anys.

“Gracias a esta enfermedad he aprendido a querer a esa madre que pensaba que no existía y ese ha sido el camino que he hecho en estos 8 años, aprender a quererla.” Txus, 50 anys.

“Lo peor son las noches. Te encuentras al lado de la persona con la que has compartido tu vida pero sabes que ya no está. Es como si estuvieras en una casa vacía. Eso no se puede explicar con palabras…” Maribel, 62 anys.

“He hecho lo máximo que podía hacer por mi mujer, pero a veces me pregunto si he hecho lo suficiente por ella.” Manuel 78 anys.
“Esta aventura compartida nace de la propia experiencia familiar y de la observación de otras familias en la misma situación. Siendo consciente del desestabilizador proceso emocional que sufrió mi familia a lo largo de los años, me interesaba reflejar los aspectos íntimos comunes de los cuidadores y las consecuencias de cuidar a un enfermo con una demencia degenerativa. Mi objetivo ha sido siempre el de transformar la angustia y frustración del cuidador en algo positivo y esperanzador.”
Oskar Tejedor, director de Cuidadores

Cuidadores recull molts dels dubtes, preocupacions, conflictes emocionals, angoixes i pors que ens genera el fet de cuidar familiars amb malalties neurodegeneratives.

Publicat dins de Alzheimer, Dependència | 5 comentaris

Alta Realitat: piel de ladrillo

Hola Emili,

el meu nom és Marc Mittenhoff i escric desde la productora Alta Realitat i la Cia. Jordi Cortés – Alta Realitat, de Barcelona (www.altarealitat.com).

Us vull comunicar que tenim en marxa des d’ahir una campanya de crowdfunding a Verkami. El projecte és un curtmetratge titulat BRICK SKIN (Pell de totxana) dirigit per en Jordi Cortés i en Ferran Audí. Aquest curtmetratge de Dansa Integrada que ens parla sobre la força de voluntad i drets socials, està protagonitzat per ballarins, la majoria dels quals té alguna discapacitat o diversitat funcional. Aquest n’és l’enllaç:

http://www.verkami.com/projects/4632-brick-skin-piel-de-ladrillo

Només us vull animar a donar-li un cop d’ull al projecte i a fer-hi una aportació i si no us decidiu a fer-ne cap, almenys que difongueu el link entre els vostres contactes i les vostras xarxes socials. Com més difusió se’n faci, millor.

Aquest projecte d’integració només es pot fer realitat amb el suport de tots. Moltes gràcies!

Salutacions.

Marc Mittenhoff
alta realitat
934240087

 

Publicat dins de Discapacitat física, General | 4 comentaris

El món en tres sentits

Publicat dins de Discapacitat física | Etiquetat com a | 6 comentaris

Sense barreres

Serafín s’enfronta a un desafiament de 24 hores. Acompanyat per dos bombers, intentarà pujar tres pics emblemàtics de la Comunitat Valenciana: el Puig Campana, el Turó de Calderón i el Penyagolosa.
Però el repte no només és físic. Per recórrer els gairebé 500 quilòmetres que hi ha entre els tres destins, hauran de buscar vehicles que desinteressadament els facilitin els desplaçaments.
El músic Serafín Zubiri descobreix la seva faceta menys coneguda en aquest docureality que promou l’esperit de superació a través de l’esport i en el qual s’exposa a diversos i apassionants reptes.
Sin barreras – Capítulo 2Ver vídeoSin barreras - Capítulo 2
Publicat dins de Discapacitat física | 15 comentaris

“Món petit”

Divendres es va estrenar al cinemes el documental “Món petit”, protagonitzat per Albert Casals. Un noi que de ben petit va patir leucèmia i des d’aleshores va amb cadira de rodes. Boig per conèixer món, amb només catorze anys va decidir començar a viatjar sol amb un pressupost econòmic pràcticament inexistent. Després de recórrer països com Itàlia, Grècia, Tailàndia, Malàisia, Alemanya, Bèlgica, França, Escòcia o Japó, va escriure el seu primer llibre: “El món sobre rodes” (segona publicació més venuda de no-ficció per Sant Jordi de 2009). Però com que li quedava encara molt de món per veure, va seguir viatjant. Les noves experiències les va donar a conèixer amb el segon llibre “Sense fronteres”.

El que caracteritza a l’Albert és el seu to informal i desenfadat a l’hora d’explicar les coses: “em van donar tanta medicació (no va ser un error sinó un risc mesurat perquè no em morís xD) que em vaig quedar en cadira de rodes”. Si heu llegit algun dels seus llibres, ho sabreu. Algunes mostres més:

“Quan vaig marxar de casa amb nou euros a la butxaca i la intenció de dirigir-me cap a l’Àfrica no les tenia totes (…) per acabar d’afegir emoció a la situació, el dia que marxava vaig trobar un amic al qual li devia sis euros, i jo em vaig quedar amb tres”.

“Em vaig aturar a observar el meu voltant, i va ser aleshores quan em vaig fixar en tot de cabanes fetes de cartró que s’apilaven a sota d’un pont, cosa que va fer que un gran somriure s’estengués a la meva cara: ja sabia amb qui passaria la nit… amb els sense sostre de Tòquio!”

A un “Món petit” l’Albert té un nou projecte: arribar al punt més allunyat del planeta, que és un far remot a Nova Zelanda.

La pel·lícula, que combina l’autofilmació amb el gènere documental, mostra el viatge de l’Albert amb la seva parella, l’Anna. Junts passen mil i una aventures per poder arribar, o no, al destí fixat.

Món Petit

 

Publicat dins de Discapacitat física | 12 comentaris

Arguiñano

Publicat dins de General | 3 comentaris