Història i cultura de les religions

Benvinguts/des al blog de l’assignatura de la ESO ‘Història i Cultura de les Religions’ del col·legi l’Estel de Granollers.

Donada la diversitat existent avui a les aules, el programa de la matèria està pensat per donar solució a les diferents necessitats de l’alumnat: tant a aquells que a casa són practicants d’alguna confessió i volen que el seu fill o filla rebi formació en matèria de religió, com a aquells que a casa no són practicants però pensen que una formació general, també en matèria de cultura religiosa, pot ajudar als seus fills a entendre millor el món en el qual viuen.

El Col·legi l’Estel ofereix un marc educatiu que permet englobar les diferents opcions d’una forma harmònica, sense que ningú se senti discriminat o forçat. La opció de separar els alumnes per confessions no és viable, d’una banda degut al limitat número d’hores que el Departament d’Ensenyament reserva per a l’assignatura, i de l’altra perquè pensem que en un món cada vegada més global s’ha d’anar cap a la unitat i la comprensió mútues i no cap a la separació i la segregació.

Aquest plantejament s’expressa en els diferents punts del programa: les diferents confessions s’hi poden sentir reconegudes. El contingut del programa és així per a tots els alumnes, però es reserven activitats puntuals per a alumnes que vulguin aprofundir en aspectes concrets de la seva pròpia religió.

Esperem haver assolit el nostre objectiu en la confecció del programa. Gràcies per la vostra confiança i desitjem que la matèria us sigui de profit. Atentament,

Jordi Delclòs Casas

(prof. d’Història i Cultura de les Religions)

La religió és l’estudi de les grans preguntes que les persones sempre s’han fet: el sentit de la vida i de la mort, el sentit del sofriment, l’existència de Déu, l’ànima i la seva immortalitat, la resurrecció, el paradís i l’infern, etc.  Aquestes preguntes tenen a veure, per tant, amb les creences més profundes de l’ésser humà. El seu estudi pot semblar ‘poc pràctic’ a primera vista, però si mirem a la història de la humanitat veiem que hi han estat sempre presents, i que tots els pobles del món hi han intentat donar resposta d’una manera o d’una altra. I és que el tipus de resposta condiciona, conscient o inconscientment, la visió del món que tenim i la nostra actitud vital més profunda.

L’estudi d’aquestes grans preguntes passa, d’una banda, pel coneixement de les respostes que desde fa centenars o milers d’anys hi han donat les grans religions, i de l’altra, per la reflexió personal que tots podem fer. Reflexionar sobre les grans preguntes consisteix en mirar al nostre voltant i també a les nostres vides amb ulls atents i fer-nos preguntes.

Per exemple, si mirem la manera com està organitzada la natura ens quedem meravellats de la perfecta organització que hi veiem: tot ésser viu està fet d’una manera tal que tots els seus òrgans treballen per defensar la pròpia vida i la supervivència de l’espècie. Ara bé, si seguim reflexionant ens adonem d’una aparent manca de sentit: el final del cicle vital de tots els éssers vius és la mort. Per tant, tota aquesta perfecta organització treballa per un ésser destinat a la desaparició, i aquí hi veiem una aparent manca de sentit: de què serveix aquest magnific disseny si ha d’acabar en el no res? Aquesta senzilla reflexió sobre el pla natural obre així la porta a un altre tipus de reflexió sobre un sentit trascendent del món.

La religió té a veure, per tant, amb la idea de la vida com a temps limitat. Potser el seu estudi no ens fa falta per a aprendre sabers pràctics, com per exemple aprendre a cuinar o a construir una casa, però sí que ens fa falta per donar sentit a les qüestions més profundes que sorgeixen quan l’ésser humà s’encara amb aquest fet inel·ludible de la vida com a temps limitat.

D’altra banda, el seu estudi pot aportar també qualitat a la manera com vivim i a la professió que fem en aquest món. No és el mateix construir una casa de pressa i pensant només en els beneficis que hi obtindrem de la seva venda, que construir-la pensant en deixar una bella construcció que les generacions futures puguin contemplar. Un exemple d’això és l’arquitecte Gaudí, que, ancorat en uns sòlids principis ètics i espirituals, va fer tota la seva obra com a un llegat per a la posteritat.

Dıferents estudis científics han demostrat que les tècniques meditatives presents en totes les tradicions espirituals afavoreixen els estats de relaxació i de benestar. Aquests estudis s’han fet mesurant diferents longituts d’ona que produeix el cervell, cada una connectada a un estat de consciència diferent:

ONES DELTA: Tenen una freqüència de 1-3 Hz, i sorgeixen durant el son profund, o en estats de hipnosis o trànsit. Estan associades també al somni lúcid. Són molt importants en els processos curatius. Quan es donen és senyal de que estan actuant les parts més internes i profundes del cervell.

ONES THETA: Tenen una freqüència de 4-7 Hz, i sorgeixen durant el son i també durant la meditació profunda. El cervell està en un estat molt profund de descans. Corresponen a estats de imaginació espontània i inspiració creativa. Es troben els arquetips en la seva forma simbòlica. També les produeixen les visualitzacions i l’audició de músiques harmòniques.

ONES ALFA: Tenen una freqüència de 8-12 Hz, i estan associades amb estats de relaxació profunda. Sorgeixen abans d’adormir-nos i durant la meditació. S’experimenten pensaments tranquils, optimisme i un sentiment d’integració de cos i ment. L’atenció es centra sobre els propis pensaments i contempla el contingut espiritual interior. Determinades músiques produeixen l’estat alfa. De fet, alguns instruments produeixen vibracions pròximes a aquesta freqüència. El to de veu de determinades persones també afavoreix aquest estat. I també activitats com la contemplació del mar, de les onades i el seu sò, o de la natura en general. És a dir, totes les activitats que permeten arribar a la “zona espiritual” de l’ésser humà.

ONES BETHA: Tenen una freqüència de 13-30 Hz, i es registren quan la persona es troba desperta i en plena activitat mental. Quan un pensa, conversa o dirigeix la seva atenció cap a l’exterior (persones, coses, problemes…). Corresponen a converses habituals, activitats rutinaries i quotidianes (treball, estudi, lectura, veure la televisió, etc. A vegades la irritació, inquietud o temors poden acompanyar aquest estat. La majoria del temps de vigilia transcorre en aquest estat Betha.

ONES GAMMA: Tenen una freqüència de 30-40 Hz, i estan associades a estats histèrics o de pèrdua de control (agressivitat, pànic, etc.). Les produeixen sorolls forts i terribles, insults, situacions tenses, crisis, noticies terribles, enfados forts, agressions físiques o psicològiques, etc.

L’Amor

Diuen els grans savis que l’Amor és la força que mou l’univers. I en les religions monoteistes s’identifica Déu i Amor. Segons el cristianisme Déu és Amor, i segons l’Islam un dels bells noms de Déu és “Al-Wadud”, que vol dir “l’Amorós”. És a dir, l’amor, sigui quin sigui el nivell en el qual s’expressi (humà o espiritual) prové sempre de la font última, que és l’Amor absolut.

Diuen també els savis que aquesta força està a l’inici i al final del camí espiritual: l’Amor és allò que ens impulsa a buscar el coneixement i la veritat última de l’existència, però a la vegada, quan augmenta el nostre coneixement espiritual el resultat n’és l’Amor.

També és diu que l’Amor és una medicina que ho cura tot, que és un elixir que transforma el coure en or, etc. Així, la responsabilitat de cadascú és guanyar la partida que hi ha en joc entre l’Amor i l’odi, és a dir, aconseguir que en les nostres vides hi hagi molta més quantitat d’Amor i cada cop menys d’odi.

I per últim, es diu que la Bellesa és el motor de l’Amor. Així quan percebem la bellesa de la persona estimada ens enamorem, i, de la mateixa forma, diuen els místics, l’amor humà és una preparació per a l’Amor a Déu.

Relació entre Amor i temor

En el terreny religiós el temor té un paper positiu només si ens protegeix de tot allò que ens pot apartar d’assolir un estat de perfecció superior, pel qual sentim amor. El temor reverencial a Déu és present en tots els llibres sagrats. Diuen els savis que el temor és una de les columnes d’aquest món. Si mirem el procés d’aprenentatge d’un nen veiem es basa en part en el temor: a que els pares s’enfadin pel seu comportament, etc., i aquest temor l’educa, ja que recondueix la seva impulsivitat i edifica el seu caràcter. I amb la relació alumne-professor passa el mateix: quan un nen té simple por del seu professor, l’obeeix per no rebre les represalies, però a la mínima que pugui es desentendrà d’ell i de res haurà servit tot el que li hagi pogut dir, ho oblidarà quasi tot. Quan un nen, pel contrari, té respecte i admiració pel seu professor, té amor a allò que el professor transmet i a causa d’això té temor de desobeïr-lo; però aquest temor és molt diferent de la simple por; és un temor que protegeix aquest amor per allò superior que representa el professor.

Arriba un moment, però, que el temor s’ha de reconvertir en prudència en no infringir l’ordre diví. Si no, en realitat, diuen els savis, les persones estan sotmeses a molts temors inconscientes, temors que en realitat ho són a coses falses. Una persona es pot declarar atea i presumir de no tenir temor de Déu, però inconscientment tindrà temor a moltes coses, per exemple a què diran els demés, etc. Així, segons les religions monoteistes, quan una persona té temor reverencial a Déu deixa de tèmer les altres coses.

Ara bé, el temor per si sol no funciona. En realitat és l’Amor el que mou a les persones. Si a un nen se’l priva d’un comportament incorrecte amb l’amenaça d’un càstig, se li ha d’oferir una contrapartida. Es l’amor a quelcom desitjat allò que permet aguantar els impulsos, i que per tant educa. És a dir, el temor ha d’anar sempre relacionat amb l’amor a un estat de perfecció superior. La perfecció ens inspira amor. Quan algú es priva de fer quelcom, aquest temor amaga l’amor a quelcom més elevat.

En última instancia, en els llibres sagrats veiem aquesta relació temor-amor quan es parla del Jardí (paraís) i de l’infern. És l’Amor a l’estat de beatitud i de pau que comporta la proximitat divina i que és simbolitzat pel paraís, allò que porta a moderar la conducta en aquest món. En el següent text sagrat veiem aquesta relació:

“Quien haya temido comparecer ante su Señor y preservado su alma de la pasión tendrá el Jardín por morada”.

C. 79:40-41.

Per desenvolupar aquest temor-Amor és necessari desenvolupar una concepció espiritual de la vida. Així, cada religió té lleis i normes de conducta que tenen per funció protegir a l’individu per a que pugui accedir a la Veritat i a desenvolupar les seves capacitats espirituals. Per exemple, la prescripció religiosa de no robar. Aquesta prescripció hi és en totes les religions. Veiem que en el plà social aquesta prescripció també hi és. Podem absternir-nos de robar només per por a rebre les conseqüències legals o jurídiques. Ara bé, la prescripció religiosa ens protegeix de robar encara que sigui la cosa més petita i encara que no ens vegi ningú. Per això, una dita profètica diu el següent: “Adora Déu com si el veiessis, perquè si bé tu no el veus Ell sí que et veu a tu”. Aquesta consciència o record de Déu corregeix així el comportament en la direcció de la justícia, l’ètica i els alts valors humans.

1. Perquè diem que la raó és un instrument?

2. Relaciona la frase “Una branca tallada del cep” amb aquest tema de la raó com a instrument.

3. Explica com avança la ciència.

4. Explica quina és la funció de la ciència.

5. Explica què és la concepció mecanicista del món.

Abans de res, recordem el mite:

En la foscor del fons d’una caverna apareixen uns presoners encadenats pels peus i pel coll en una posició que només els hi permet mirar endavant. Aquesta immovilitat els impedeix girar-se i veure que darrera seu hi ha un mur, darrera del qual passen persones transportant objectes, i més enllà un foc, la llum del qual projecta les ombres d’aquestes persones i dels objectes a la paret que els presoners tenen davant i que prenen per figures reals sense adonar-se de la il·lusió. Els habitants de la caverna viuen així, ignorants de la seva situació real i de la seva condició de presoners. Es fan especialistes en les ombres, les enumeren i prediuen l’ordre en què aniran apareixent a la paret, i els qui sobresurten en aquesta habilitat reben els honors dels demés. Plató es planteja, però, què passaria si un dia un d’ells aconseguís alliberar-se i sortir de la caverna i, després de veure el món exterior, tornés per explicar-ho a la resta i animar-los a alliberar-se també. Segurament, diu, la reacció dels presoners seria de burlar-se i d’intentar matar a aquell que volgués treure’ls del seu estat.

El món fenomènic, la presó de l’ànima:

Els presoners viuen en la confusió o il·lusió de veure com a real allò que és només una ombra o reflexe de l’autèntica realitat. Viuen en aquest estat d’ignorància i despreocupació sobre l’existència d’un món més real que el que perceben amb els sentits. Es contenten amb el seu reduït món de foscor, i en fer-se especialistes en les ombres dediquen les seves capacitats a una ciència fonamentada en una il·lusió. S’esforcen, per tant, en dominar una ciència efímera estimulats pel premi dels honors que reben si tenen èxit. Degut a la falta de llum, no poden veure l’engany en el qual viuen. Es troben, per tant, velats.

L’absència de llum no permet que els presoners vegin la trampa del món en què viuen, i fa que dediquin els seus esforços i el seu ingeni a una activitat mancada de valor real. Plató retrata així, de forma al·legòrica, la situació de l’home mundà afanat exclusivament en els afers mundans i sense cap referència o al·lusió a l’àmbit transcendent, i diu que tot i que pot ser de ment aguda i sagaç, fonamentalment està deslligat de la veritat.

Els missatgers del món Real:

Els presoners no tenen cap possibilitat de conèixer la veritat, excepte si un d’ells aconsegueix deslligar-se i iniciar el camí d’ascensió cap al món real. Només quan un d’ells s’escapa i torna per explicar-ho, els demés poden començar a sospitar de la ficció en la que viuen i iniciar també el procés d’alliberament. El presoner que s’allibera i que torna per guiar als demés és segons Plató l’autèntic filòsof, i cal recordar que aquest concepte no equival al concepte de filòsof actual, referit a un plà purament mental o intel·lectual, sino que per Plató el concepte incloïa també el que avuí podriem anomenar coneixement gnòstic, és a dir, coneixement obtingut no només a partir de la reflexió sino també de l’experiència interior, i per això Plató ha estat etiquetat sovint de pensador místic.

Podem establir un paral·lelisme entre aquesta figura del filòsof, que ha vist l’exterior de la caverna i és coneixedor del món Real, i els missatgers de totes les religions que han tingut accés a un coneixement de la Realitat, el qual se’ls ha donat a través del que es coneix com a revel·lació profètica. En les llengües semítiques el concepte de profeta el trobem expressat amb termes que denoten també conceptes com ‘noticia’, ‘anunciar’, ‘donar a conèixer’, ‘informar’, ‘fer saber’, ‘revelar’, etc. Per tant, el concepte té a veure amb el fet d’informar o donar a conèixer quelcom. El Profeta és així el que informa o dóna noticies d’un àmbit de la realitat ocult  a la resta de persones de la comunitat on transmet el missatge. És algú que ha tingut una experiència o un contacte directe amb l’esfera de la Realitat divina.

És a dir, sense missatgers del Real ningú pot conèixer a Déu i les arrels teomòrfiques de l’ésser humà. Els demés presoners equivalen així a la resta de persones que reben el missatge diví a través d’un profeta particular o, en temps posteriors, a través dels sants o mestres espirituals, considerats els hereus dels profetes, i, o bé l’accepten, o bé el rebutjen. Els qui l’accepten s’escapen també del món d’ignorància en què viu la resta i poden arribar a assolir el grau de la gnosis.

Ara bé, en el fons de la caverna no hi ha llum per veure l’engany, i els presoners, per tant, per alliberar-se han de fer un primer acte de fe: confiar en allò que els hi diu el missatger, és a dir, en que és veritat que hi ha un món exterior a la caverna. El missatger és qui indica el camí d’alliberament, perquè ell ja l’ha fet i ha tornat per a guiar els demés. És només a partir d’aquest acte de confiança inicial en l’enviat que els presoners poden començar el camí d’ascenció, equivalent a la búsqueda espiritual que tot peregrí emprèn, i que no és una búsqueda a cegues, sino una d’orientada per la revel·lació inicial que indica la direcció en la qual buscar.

El rebuig dels presoners o l’actitud reductiva:

Els presoners de la caverna que desmenteixen al missatger equivalen als incrèduls que desmenteixen la realitat divina amb tota classe d’arguments. Aquesta actitud, però, expressa una falta de confiança en tots aquests milers de testimonis que parlen desde l’experiència directa i no desde la simple hipòtesi.

Plató explica que els presoners de la caverna es burlarien i intentarien matar a qui intentés mostrar-los la irrealitat de les ombres i deslligar-los per tal d’iniciar l’ascensió al món real. Diu que un dels motius de no abandonar el món d’ombres per part dels habitants de la caverna és que, si admeten que l’advertidor té raó i que hi ha un món real més enllà de la foscor de la caverna, han de reconèixer també que la seva ciència ha estat només sobre ombres, i per tant perden tot el prestigi, poder i honors que tenien. L’orgull i la subjecció a les passions, porta als presoners a rebutjar qualsevol canvi que els impedeixi seguir disfrutant d’uns privilegis que han guanyat a costa de destinar les seves capacitats a una ciència efímera. Renunciar a la vida anterior és un sacrifici que pocs estan disposats a fer. L’orgull i la por a perdre les coses materials es converteixen així en un fort obstacle en el camí cap a la saviesa.

L’alliberament o la confiança en el missatger:

En el fons de la caverna no hi ha llum per veure l’engany, i els presoners, per tant, han de fer un primer acte de fe si volen alliberar-se: confiar en allò que els hi diu el missatger, és a dir, en que és veritat que hi ha un món exterior a la caverna. Per això es diu també que els més injustos amb sí mateixos són aquells que no creuen en els signes divins que els missatgers els mostren, ja que aquest rebuig o burla els manté en l’empresonament al món il·lusori.

1. On trobem la informació sobre la vida dels primers cristians?
2. Quina va ser una de les raons principals de la persecució dels primers cristians a Roma?
3. Com i quan va sorgir el concepte de ‘cristianisme’?
4. Enumera i resumeix les principals branques del cristianisme.
5. Què són l’Ecumenisme i la Bíblia interconfessional?
6. Explica què és la pregària.
7. Quina és la principal pregària del cristianisme? Resumeix-la.
8. Què són els sagraments i quins són?
9. Esmenta les celebracions principals dels cristians.
10. Esmenta els diferents tipus d’edificis sagrats en el cristianisme.

Totes les tradicions espirituals del món coïncideixen en dir que hi ha unes etapes d’evolució espiritual. Així, la persona que segueix una tradició espiritual pot anar avançant per aquestes etapes i anar desenvolupant dins seu els alts valors humans, que són també els valors espirituals, com l’amor, la compassió, la paciència, etc.

Aquestes etapes, ordenades de baix a dalt, són aproximadament les següents:

1. On va néixer i on va créixer Jesús?
2. Com va ser concebut Jesús segons el cristianisme i l’islam?
3. Com intrepreten el cristianisme i l’islam el fet de la concepció de Jesús?
4. Què vol dir que Jesús és un ‘Signe’ de Déu?
5. On podem trobar els textos sagrats que parlen de Jesús?
6. Explica què són, on són i quin és l’origen dels quatre Evangelis.
7. Què són els Evangelis ‘Sinòptics’?
8. Què és la ‘Font Q’?
9. Què són els Evangelis apòcrifs?
10. Què diu l’Evangeli de Bernabé sobre Jesús?
11. Qui eren els apòstols? I quants eren?
12. Què volen dir les frases de Jesús: “Us faré pescadors d’homes” i “van deixar les xarxes i el seguiren”?
13. Què és una paràbola?
14. Quin tipus de paràboles feia servir Jesús? Posa un exemple.
15. Explica quina visió tenen de Jesús el judaisme i l’islam.
16. Qui és Joan Baptista?

1. Què vol dir que la creença és una actitud humana fonamental?
2. Per què diem que tant el creient com el no-creient estan ‘lligats’ a una creença o fan un ‘acte de fe’?
3. Escriu les tres paraules, corresponents a les tres religions monoteistes, que tenen el doble significat ‘Fe / Confiança’.
4. Quina relació hi ha entre la Fe i la Confiança?
5. En la definició moderna de Fe hi apareix la idea de confiar?
6. Perquè és important confiar en els Profetes?
7. Què implica que els Profetes fossin persones de la màxima confiança?
8. La Fe és innata en els éssers humans?
9. Quins són els dos camins per a desenvolupar o enfortir la Fe?
10. En què consisteix la dimensió operativa de la creença?
11. Com pot ajudar la raó alhora d’enfortir la Fe?
12. Què els hi passava als profetes quan transmetien el missatge a la seva comunitat?
13. Qui i com intentava desvaloritzar als profetes i el seu missatge?
14. Amb quin tipus de frases s’expressava aquesta actitud?
15. Explica la relació que hi ha entre el mite de la caverna de Plató i l’actitud reductiva i desvaloritzadora amb la qual els profetes i el seu missatge eren negats.