Holden Caulfield

Aquesta setmana ha mort J.D.Salinger. Va escriure una de les novel·les contemporànies més interessants, The Catcher in the Rye (El guardià en el camp de sègol).  Holden Caulfield, explica, en primera persona, les seves aventures a Nova York després que l’expulsessin de l’escola. La història, el pensament i el llenguatge del protagonista han apassionat molts lectors des que es va publicar, el 1951.

Green Day li va dedicar una cançó:

I aquí hi ha la lletra:

“Who Wrote Holden Caulfield?”

A thought burst in my head and I need to tell you
It’s news that I for thought
Was it just a dream that happened long ago?
I think that I just forgot

Well it hasn’t been the first time
And it sure does drive me mad

There’s a boy who fogs his world and now he’s getting lazy
There’s no motivation and frustration makes him crazy
He makes a plan to take a stand but always ends up sitting.
Someone help him up or he’s gonna end up quitting

I shuffle through my mind
To see if I can find
The words I left behind
Was it just a dream that happened long ago?
Oh well…
Never mind.

Well it hasn’t been the first time
And it sure does drive me mad

There’s a boy who fogs his world and now he’s getting lazy
There’s no motivation and frustration makes him crazy
He makes a plan to take a stand but always ends up sitting.
Someone help him up or he’s gonna end up quitting

There’s a boy who fogs his world and now he’s getting lazy
There’s no motivation and frustration makes him crazy
He makes a plan to take a stand but always ends up sitting.
Someone help him up or he’s gonna end up quitting

There’s a boy who fogs his world and now he’s getting lazy
There’s no motivation and frustration makes him crazy
He makes a plan to take a stand but always ends up sitting.
Someone help him up or he’s gonna end up quitting

Hooper i Gabriel Ferrater: imatge i paraules

hooper2

Gabriel Ferrater

La persiana, no del tot tancada, com
un esglai que es reté de caure a terra,
no ens separa de l’aire. Mira, s’obren
trenta-set horitzons rectes i prims,
però el cor els oblida. Sense enyor
se’ns va morint la llum, que era color
de mel, i ara és color d’olor de poma.
Que lent el món, que lent el món, que lenta
la pena per les hores que se’n van
de pressa. Digues, te’n recordaràs
d’aquesta cambra?
«Me l’estimo molt.
Aquelles veus d’obrers ? Què són?»
Paletes:
manca una casa a la mançana.
«Canten,
i avui no els sento. Criden, riuen,
i avui que callen em fa estrany».
Que lentes
les fulles roges de les veus, que incertes
quan vénen a colgar-nos. Adormides,
les fulles dels meus besos van colgant
els recers del teu cos, i mentre oblides
les fulles altes de l’estiu, els dies
oberts i sense besos, ben al fons
el cos recorda: encara
tens la pell mig del sol, mig de la lluna.

Da nuces pueris. Barcelona: Empúries, 1987, p.69.

A la pintura sempre hi trobem paraules, a la poesia sempre hi trobem imatges.  L’ús de la imatge a la classe de literatura serveix per fer evident que la clau de l’art està, no tant en els fets que es descriuen, sinó en la manera com aquests fets són descrits. El bon escriptor sovint oculta la seva habilitat tècnica, i ens fa passar per “simple” aquell text que, en el fons, està molt treballat. Descobrir les eines formals que ha fet servir l’artista és el primer pas, i imprescindible, per entendre la finalitat de qualsevol obra.

L’okupa és el darrer bon salvatge

Entrevista a Ferran Sáez, sobre el seu llibre Els bons salvatges

Diu que els okupes són els darrers bons salvatges.

Sens dubte. Han aconseguit fer-se un autoretrat plausible i que la gent l’assumeixi. Molts els acaben veient com a redemptors del sistema. Fan el paper que en la filosofia política clàssica tenia el bon salvatge. Ja no és el senyor de l’Amazònia, sinó un punky. Molta gent ho ha assumit com una força de xoc de l’esquerra.

 

El bon salvatge és l’ingenu que en el fons acaba sent un irresponsable?

Sí. La idea de la responsabilitat com a valor és una cosa que comença a entrar en crisi als anys 60 quan s’identifica amb docilitat, tot i que conceptualment no hi tingui res a veure. La responsabilitat és una forma d’autocontrol i, sobretot, de tenir present que hi ha algú més que tu. Al bon salvatge no li cal ser ni responsable ni irresponsable, perquè com que viu en la natura, l’únic que ha de fer és adaptar-se. Fa el que vol, però com que viu en un món harmònic, això no té conseqüències negatives.

article sencer al diari Avui, 27 octubre 2008

Marta!, i el Xeixa què?

A classe, sempre surt la discussió si el Xeixa estima o no la Marta. Guimerà no el té pas en compte, perquè sinó, en faria alguna insinuació, i si llegim bé l’obra, no sembla possible que el Xeixa es pugui fer gaires il·lusions…

Però l’altre dia comentàvem la debilitat de la Marta, i vèiem que ella sempre s’ha enganxat a un home que li ha donat el que ella necessitava en aquell moment. Quan era jove: un home més gran (el pare que no va tenir), que li dóna seguretat, casa, feina… Quan el Sebastià li falla, troba el Manelic: salvatge, apassionat, capaç de tot per ella… La pregunta que ens fèiem venia tota sola: ¿a veure si la Marta es va deixar escapar un bon marit, que tenia allà mateix, al seu costat, i amb qui hauria pogut acabar sent realment feliç? Perquè: quina vida li esperava al costat del Sebastià? quina vida li espera al costat del Manelic?

És evident que Guimerà no es preocupa pas gaire pel benestar de la Marta. 

Figth Club (El club de la lluita)

L’esplèndida pel·lícula basada en la novel·la de Chuck Palahniuk no és només una reflexió sobre la violència i sobre l’enorme complexitat de la ment humana. És una història que ofereix múltiples lectures, i que ens pot servir per reflexionar sobre la necessitat que tenim els humans de buscar els nostres propis límits, sobretot quan la vida quotidiana ens arrossega cap a la pèrdua de les ganes de viure.

A classe de literatura ens ha servit per entendre una mica més els protagonistes de La bogeria i de Solitud, el quals, voluntàriament o no, necessiten enfrontar-se al pitjor per tal de buscar una sortida a la misèria de la quotidianitat. Potser és una interpretació agafada pels pèls, però tant el naturalisme com el modernisme, d’alguna manera o altra, també intenten sotraguejar els seus personatges, per tal d’analitzar els resultats psicològics que en deriven.

El club de la lluita, però, té una hipòtesi encara més inquietant: mentre que tant Serrallonga com la Mila acaben adoptant solucions individuals, que no impliquen canvis substancials en el seu entorn, la “revolta” del Narrador/Tyler Durden acaba provocant un canvi profund, radical, en un entorn mancat de principis morals i que acaba acceptant les propostes del/s protagonista/es.

Verdaguer, Vora la mar: la pissarra digital

pissarra vora la mar

Hem estat llegint “Vora la mar” de Verdaguer. És un poema molt visual: si s’entén el que veu el poeta, s’entenen fàcilment les seves preocupacions. Per això, hem fet servir la pissarra digital de sempre: la del guix. Mentre un alumne anava llegint, un altre anava dibuixant el que Verdaguer descriu. Llavors ens hem adonat de:

  • La importància de l’espai: terra i mar, com dos móns separats
  • La importància del temps: la fi del dia, la fi de la seva vida
  • Les imatges: el sol, els estels, les ones, les petxines 

L’estil narratiu

Un dels aspectes característiques de La plaça del diamant és l’estil com està escrita la història, un estil que s’assembla a la llengua oral, encara que si s’observa detingudament, es veu que hi ha molt treball literari, que no és gens improvisat. Quan al capítol XXVIII escriu: “Érem una colla, la colla de la neteja“, aquest ús de colla com un mot que designa un grup de gent que fan junts alguna cosa, però també amb el sentit de quantificador (quina colla que n’hi havia!, per exemple), sembla que sigui una repetició voluntària, per tal d’afavorir que en el lector es posin en marxa diversos nivells de lectura.

George Meredith

You like not that French novel? Tell me why.
You think it quite unnatural. Let us see.
The actors are, it seems, the usual three:
Husband, and wife, and lover. She–but fie!
In England we’ll not hear of it. Edmond,
The lover, her devout chagrin doth share;
Blanc-mange and absinthe are his penitent fare,
Till his pale aspect makes her over-fond:
So, to preclude fresh sin, he tries rosbif.
Meantime the husband is no more abused:
Auguste forgives her ere the tear is used.
Then hangeth all on one tremendous IF:-
IF she will choose between them. She does choose;
And takes her husband, like a proper wife.
Unnatural? My dear, these things are life:

And life, some think, is worthy of the Muse.

llegeix

llegeix

llegeix 

llegeix

Una cançó de Ramon Muntaner

Em sembla recordar que per a la banda sonora de la pel·lícula de F. Betriu, Ramon Muntaner va escriure aquesta cançó dedicada a la Colometa. És un bon resum del que li passa:

Tens els ulls plens de paraules,
la vida estesa al davant.
Aparador de joguines,
cançons fàcils de cantar.
Cançó d’un temps de tramvies
i carrers mal empedrats;
dies de sol i de pluja
barri amunt i barri avall.
Nits de lluna plena…
Somnis d’envelat…
Bella com una princesa
d’algun vell conte d’infants,
et veig ballar un vals de punta
a la plaça del Diamant.

I tu, al terrat,
estenent la roba
o asseguda cosint
sola, amb la tarda,
i voltada de baranes,
de vent i de blau.
Sentir que passen els dies
com si fos un joc d’atzar:
Una rosa per Sant Jordi
i flors negres per Tots Sants.
Xerrameca de botigues,
coloraines de mercat;
olor de sofre i de lluna
cada nit de Sant Joan.
Nits de lluna plena…
Somnis d’envelat…
L’ocell de la jovenesa
pren el vol mirall enllà:
valsos que van i que vénen
a la plaça del Diamant.

I tu, al terrat,
estenent la roba
o asseguda cosint
sola, amb la tarda,
i voltada de baranes,
de vent i de blau.
Llargues tardes de diumenge,
polsim de lluna als terrats,
quietud d’hivern al vespre
quan es fa fosc aviat.
Sentor de rosa perduda,
claror de vidre entelat,
joguina feta malbé,
cendra d’ocell estimat.
Nits de lluna plena…
Somnis d’envelat…
I quan la cançó s’acabi
una altra en començarà,
car tot gira, com els valsos
de la plaça del Diamant.