Él, como muchos otros “científicos locos”, habían sentido curiosidad por el cuerpo humano, hasta tal punto que matarlos para hacer sus propias investigaciones no les resultaba inmoral. Sinceramente, pienso, que sin todos ellos, muchas de las enfermedades que ahora están erradicadas, seguirían pululando entre nosotros, y nadie sabría qué hacer con ellas. No quiero que penséis que estoy loca o algo parecido, pero pensadlo, la ciencia ha hecho muchos avances, avances de los cuales muchos han sido por examinar cadáveres que sufrían algún tipo de enfermedad. También es verdad que no hacía falta matar a nadie, pero muchos lo hicieron por querer saber más, querer controlar nuestro organismo, y saber qué nos ocurre, y por qué se estaba muriendo todo el barrio.

Ahora diréis que es inhumano hacer este tipo de cosas, pero si no fuera por gente como ellos, casi todos estaríamos muertos  por un simple resfriado, por la peste, por la lepra o cualquiera de ese tipo de epidemias que arrasaron por completo ciudades y países.

Para que la ciencia avance hay que haber algún tipo de sacrificio, no sacrificio de entregar a esa persona a los dioses de la lluvia, sino de que el que algo quiere algo le cuesta. Si tuvieras una enfermedad mortal, y necesitaran tu ayuda para intentar erradicarlo y poner fin a tantas muertes, ¿no harías ese sacrificio? Es decir, para salvar a X personas tienes que morir, ¿no pensarías que vale la pena sacrificarte? Yo sinceramente me sacrificaría, pero claro todo depende de los valores morales y éticos de cada persona. Mi vida es importante, ¿pero por ello tengo que pensar que la de los demás no lo es? O cambiándolo todo, si una persona tuviera que morir para que tú te salvaras, ¿no te gustaría que se sacrificara? Tu vida es una cosa muy valiosa, pero no por ello tenemos que despreciar la de los demás.

No sé si es un tema muy adecuado para escribirlo en un blog de instituto, pero ha sido algo en lo que siempre he pensado.

Cristina

Aquest fet em va fer pensar que per tot arreu diuen que els de la meva generació estem sempre connectats, però el cas és que l’home devia tenir casi uns cinquanta anys. Si més no, la nostra generació no és l’única. Avui en dia tothom té un telèfon amb Internet amb el qual es comunica amb l’altre gent. Amb l’excepció d’alguns avis que no volen aprendre.

Les noves tecnologies ens estan afectant molt, ja que las persones ens concentrem més pel telèfon que en altres coses, en cas dels alumnes, els estudis. Els grans diuen que estem molt enganxats i que així no aprenem res. Però jo crec que sí, perquè aprenem a relacionar-nos, a viure amb els demés i a informar-nos.

Hi han coses que no m’agraden sobre els usos del mòbil: com els casos de dependència, aquella gent que ja no pot estar sense ell. Penso que el telèfon hauria de ser una eina i no una necessitat. L’altre cas, és quan les persones substitueixen les relacions cara a cara per les converses on-line, aïllant-se de la societat.

En conclusió, les coses poden ser bones o dolentes depenent del moment i de l’ús que se’n faci.

Laia

Si us sóc sincer, m’entristeix saber que sóc tan mandrós. Tanmateix, sóc feliç i això és el que importa. Quan aconsegueixi equilibrar la balança i no ser tan mandrós crec que les coses m’aniran molt millor.

Marc Ariza

Aquest tipus d’esternut es diu esternut fòtic, i li passa a entre el 15 i el 25% de les persones, és una condició en la que les persones exposades a la llum brillant responen involuntàriament amb un esternut. Aquest fenomen ocorre únicament després d’haver adaptat la vista a la foscor durant més de cinc minuts. Aquest tret és transmès genèticament, en el cervell tenim un nervi anomenat trigemin que aparenta ser el responsable d’aquests esternuts. Algunes persones posseeixen una relació entre aquest nervi i el nervi que transmet els impulsos visuals al cervell.

Aquí teniu un petit resum de tot el que m’he llegit. Després de tot això li trobo una mica més de sentit als esternuts, però tot i així no m’ho acabo de creure. De totes maneres la millor manera de saber si és veritat és comprovant-ho, tots a mirar el sol.

Laura

The region is known as Panem, distributed in a wealthy capitol surrounded by 12 districts. The Hunger Games is a kind of reality show celebrated annually. In punishment for the behavior of some people and to remind them how powerful the capitol is. Each district must give one girl and one boy aged between 12 an 18 to participate in the games. The tributes must fight to the death. The star of the story lives in the poorest district, the twelfth. Her name is Katniss. Unfortunately, her sister is chosen but Katniss provides herself as a volunteer to save her. The other boy is Peeta, which is the baker’s son, and who has fallen in love with Katniss in secret. From then on, the games start and after many dangerous adventures, fights and deaths, Katniss and Peeta become the winners.

The plot is rather complicated because you must follow the hole story to understand it. On the other hand, you will be on edge to know what will happen next. The novelist has succeeded in creating an extremely intricate plot. As well as the characters, which are peculiar and lovely at the same time.

To sum up, I would strongly advise you not to miss the opportunity of reading this book. I believe that the writer has made a great work. I love this novel, it is my favorite.

Hope you will enjoy it, I did.

Xènia Caballero

Ja de bon matí t’aixeques amb més ànims, quan en obrir la finestra el sol ja apunta, el cel és clar i la temperatura s’ha suavitzat.

Aquest època de l’any convida a estar a fora, al carrer, a les terrasses, als balcons…

Els diumenges, als jardins, ja sents els veïns, i a nosaltres mateixos, preparant les barbacoes, sents la cridòria de la canalla, que sembla que deixen per una estona les pantalles i màquines i tornen a xutar la pilota.

Fins i tot et ve de gust aixecar-te d’hora i anar a córrer per la muntanya, anar a fer una partida de tennis o padel i després refrescar-te amb una bona dutxa.

Fins i tot si quedes amb un amic que viu al poble del costat, ja no fa tanta mandra anar caminant, gaudeixes de la muntanya i de les bones vistes que pots contemplar, tenint la sort de viure en un poble de la serralada litoral.

Tan sols hi ha un inconvenient quan arriba aquesta època: has de fer ”l’sprint” final en els estudis, ja que cal acabar el curs de la millor manera possible, però això també ens indica que les merescudes vacances s’apropen i aleshores si que gaudirem d’activitats a l’aire lliure i de la platja, per excel·lència.

Andreu Ruf

Andrea

Te quiero, Paca.

Andrea

Des de petit sempre m’ha agradat escoltar música, vaig començar escoltant els grups dels meus pares i a poc a poc vaig anar descobrint nova música i nous grups, primer escoltava grups de rock antic i una mica de pop espanyol però a mesura que vaig anar creixent els meus gustos musicals van anar canviant i em va començar a desagradar la música espanyola, l’únic cantant espanyol que escoltava va ser Nach: un cantant de rap encara que no m’agradava el rap en general. A part de Nach, vaig començar a augmentar el meu repertori amb grups de rock,grunge i heavy metal en general.

A tercer vaig conèixer al Sergi, un noi al que li agradava molt el Rap. A poc a poc, em va anar enganxant la seva passió per aquest gènere musical i vaig anar descobrint nous cantants fins al punt en que es va convertir un dels meus gèneres preferits. Més tard, vaig conèixer a uns amics als que els agradava la música electrònica i encara que jo mai m’havia interessat per aquell tipus de música també he acabat sentit algunes coses així que al final he acabat escoltant quasi de tot.

El que vull dir amb tot això és que és bo descobrir nova música i que l’important és que et transmeti alguna cosa i t’ajudi a reflexionar o simplement a desconnectar quan ho necessitis.

Per últim deixo aquí alguns grups amb cançons que m’agraden per als que els interessi descobrir nova música: SOAD – Chop Suey, Aerials; Violadores del Verso – Filosofia y Letras; Nach- Nada ni nadie, Manifiesto; Metallica – One, Unforgiven 2; Biffy Clyro – God and Satan; Sho Hai – De paso; Rapsusklei – Dando y Perdiendo, Nirvana – Smell Like Teen Spirit…

Guillem

En la mañana de la primera semana de agosto mi padre me dijo que quería ir a Cancún y yo no, porque hacía mal tiempo y mucho viento. Discutimos y discutimos hasta que llegamos a enfadarnos y no nos hablamos durante todo el día. A la tarde llegó mi abuelo y preguntó qué pasaba y se lo explicamos. El abuelo estuvo de acuerdo de no viajar en esos días, por las mismas razones que yo tenía. Por lo tanto me dio la razón y mi padre tuvo que cambiar de opinión y darme la razón para viajar en otro momento o día.

En conclusión, no se puede evitar una discusión si dos personas tienen opiniones distintas. Aún así se puede razonar con benevolencía para que las dos personas no se enfaden. La voz de la experiencia , mi abuelo en este caso, es la moduladora para resolver distendimientos.

Stuardo

Esta información me hizo reflexionar, y de hecho, a día de hoy, aún me da que pensar porque aunque parezca extraño, recordamos muchos más momentos insignificantes en nuestra vida, que los más relevantes, aunque estos últimos puedan ser los que más nos marquen. ‘Flashes’ de momentos concretos, probablemente sin mucha importancia, pero son los pedacitos de cada uno, o momentos significativos de tu vida, como puede ser tu primer beso, un gol en el último minuto que te da la victoria, o el momento en que conociste esa persona que tanto significa para ti.

Por otra parte, pienso que no necesariamente son estos momentos, los que tenemos grabados en la memoria, los que nos hacen crecer como personas. Las experiencias que vivimos día a día, probablemente las menos notables, son aquellas que nos hacen tener nuestro propio criterio y valoración de la vida. Por estos motivos, pienso que debemos vivir la vida paso a paso, sin saltarnos ningún momento, por pequeño que sea.

Son las pequeñas cosas las que nos hacen grandes

Aleix

Hi ha persones que van al cinema pel simple fet de sortir de casa i anar a algun lloc per no avorrir-se i així passar una bona estona. Jo, crec que el cinema no només és això. El cinema pot parlar de molts temes que ens poden influir en els nostres criteris i ens poden ensenyar coses. També s’ha de valorar el esforç que costa realitzar una pel·lícula: les interpretacions dels actors, el vestuari, els decorats, les cançons…

Quan jo hi vaig amb la meva mare, normalment veiem pel·lícules que han rebut bones crítiques i que no veuríem a casa. Abans de tot però, ens informem bastant de què tracta per poder entendre-la millor. Quan acabem de veure-la comentem què ens ha semblat i alguns aspectes que canviaríem, ens podem passar tot el camí de tornada a casa parlant, i alguns errors que podríem destacar.

Ara bé, quan vaig amb amics és totalment diferent. Anem a veure una pel·lícula qualsevol, que ens sembli entretinguda (d’acció, aventures i més acció), i per passar l’estona amb amics i parlar una estona. També parlem desprès d’haver-la vist, però d’una manera més de broma i imaginativa.

El cinema és un art, com ja he dit anteriorment, i crec que s’hauria d’invertir més en ell perquè m’agradaria que tothom volgués pugi veure pel·lícules que, li hagi agradat o no, li influirà d’alguna forma o altre. El cinema aporta molt a les nostres vides.

Alan

Uns anys més tard, van veure que es feien unes cases sobre el poliesportiu del poble. Van pensar que estaven força bé, ja que era una zona propera al centre i tant la meva germana com jo podríem anar caminant a l’escola. Finalment uns dies abans de Sant Joan vam fer el canvi de casa. Pensava que només hauria de fer una mudança, que tan sols hauria de passar per tot aquell rollo d’embolicar i guardar-ho tot en caixes (que després es perden durant la mudança) un sol cop, però resulta que no. Farà un parell de mesos els meus pares van estar mirant cases i van trobar una a prop de l’escola Francesc Macià que els va agradar molt. Així que “sant tornem-hi”, un altre cop posar-ho tot en caixes.

Per una part tinc ganes de canviar de casa, perquè la nova és un pèl més gran que la d’ara i també te més habitacions, per tant si algun dia la meva àvia ha de venir a viure a casa, podrà tenir una habitació per ella. També, en ser una casa a quatre vents, no sentiré els crits del veïns, i podré estudiar amb pau i tranquil·litat, sense que se’m posi al cap el soroll de la bateria que no para de tocar el nen petit de la casa del costat. Però per altra banda, em fa una mica de mandra tornar a fer una mudança; escollir els mobles, el colors de la paret, els llençols nous, les cortines que no desentonin amb el color de l’habitació, etc. A part, sempre s’acaben perdent coses o es queden en caixes que les acabes guardant en un prestatge dalt d’un armari, i allà s’hi poden quedar anys. Però això no és el pitjor que te canviar-se de casa, el pitjor és quan els pares es

comencen a posar dels nervis i es passen tot el dia de mal humor i amb mals de cap. Aleshores, en aquell moment desitges que tot s’acabi i vols començar a viure a la nova casa.

Mariona

No sé què passa dins d’aquell calaix, potser es reprodueixen per la nit o bé la meva germana, com que li fa mandra endreçar-se els seus mitjons, m’enganya dient que són meus. Però cada dia se’m fa més difícil tancar aquell maleït calaix. Cansada de la mateixa història cada dia, decideixo enfrontar-m’hi i trobar la resposta d’aquell misteri. En treure’ls tots un altre cop del calaix, m’adono de que tornava a tenir un munt de mitjons que ja no em cabien, algún inclús es podria dir que ha viscut tota la vida amb mi, altres que els donava per desapareguts, alguns que no eren ni meus (que possiblement siguin d’alguna amiga) i d’altre que no els havia vist mai.

Això em va fer reflexionar que la culpa no la tenia ni el calaix ni els mitjons, sinó que la tenia jo. Al veure que tenia alguns que eren de quan jo tenia uns cinc anys, em va fer pensar que havia agafat un cert apreci cap aquells trossos de teixit amb dibuixos divertits, i que cada cop que em disposava a llençar-los, em feia pena.

Es podria dir que sóc una noia que li agrada guardar les coses i més aviat li costa desfer-se de les que ja no en són útils.

Mariona

Farà uns quants anys vaig amb una companyia que prepara colònies a l’estranger. Vas a un tipus de col·legi on fas tres hores de classe pel matí i per la tarda fas activitats o sortides. Però també tens l’opció d’anar amb famílies voluntàries. Jo sempre havia anat a Londres en un d’aquets col·legis, però ja estava una mica farta de sempre visitar el mateix cada any, i l’estiu passat vaig provar d’anar amb família voluntària als Estats Units, ja que la meva germana ho havia provat i li va agradar molt.

A mi tampoc em va desagradar del tot, però la família que em va tocar no era molt agradable ni polida, inclús es podria dir que eren una mica estranys. La meva mare em va dir que tingués present que els americans no solen ser persones molt netes, però en el cas de la família que em va tocar a mi no era normal allò. Vaig demanar que em canviessin (amb aquella gent no podia passar tres setmanes ni boja). No era per la brutícia, sinó que casi ni menjava, els matins només em donaven un sandvitx de melmelada. Però un cop em van canviar, m’ho vaig passar molt bé.

Per tant, aquest any volia tornar anar a Estats Units, però tenia por que em tornés a tocar una família com aquella. Vam estar mirant-ho amb la meva mare, però no hi havia cap lloc que em cridés tant la atenció com per deixar de banda la petita mala experiència que vaig tenir. Després de dies rumiant on podia anar, la meva germana ens va dir que preguntéssim a la família de Washington amb la que ella va estar. Ens va semblar una bona idea, eren molt bona gent i a més per Nadal sempre ens envien postals i durant l’any ens escrivim e-mails per saber com va tot. Per tant els vam enviar un missatge preguntant si podria anar aquest estiu a casa seva, ens van dir que no hi havia cap problema, l’únic que ens havíem de posar d’acord amb els dies. Ens van dir que aquestes setmanes estarien una mica ocupats però quan poguessin ens dirien alguna cosa.

Durant aquestes setmanes he estat una mica nerviosa, perquè tenia por que no ens poséssim d’acord amb els dies. Però finalment ahir a la nit ens van enviar un e-mail dient que ells la primera setmana de juliol els anava perfecte. Així doncs les primeres setmanes de juliol ja estan reservades.

Mariona

No penséis que es una saga como la de Crepúsculo. The Vampire Diaries no tiene nada que ver.
Cuando ya había visto media primera temporada comencé a obsesionarme por los vampiros. Me encantaría ser uno de ellos. Según la Real Academia Española un vampiro es un espectro o cadáver que, según cree el vulgo de ciertos países, va por las noches a chupar poco a poco la sangre de los vivos hasta matarlos.

Veréis si yo fuera una vampiresa me gustaría serlo de la siguiente manera: sin aspecto de cadáver, fuerte, con habilidades para hipnotizar y rápida. Me alimentaría de la gente mala, y con mala no me refiero a la chica que empiece a salir con el chico que me gusta, sino de gente que roba, asesina o se aprovecha de niños.

A pesar de mis “buenas” intenciones como vampiresa, preferiría que la gente pensara que soy mala, porque si ven que soy “buena”, esperarían que fuera buena, y no quiero cumplir las expectativas de nadie.

Ya que es poco probable que me convierta en vampiro voy a pensar cómo acabar con la gente que roba, asesina y se aprovecha de los niños.

Lídia

Per a mi ha estat com obrir una finestra. Jo em considero una persona molt tancada i vergonyosa i mai m’ha agradat explicar les meves coses a ningú. Aquests escrits han significat un exercici de buscar en el meu interior tot allò que potser ni era conscient que hi tenia. Però el fet d’escriure-ho en un paper en blanc no em dóna la sensació que vagi destinat a cap receptor, sinó que penso que els meus pensaments esdevenen paraules que, al cap i a la fi, no són més que lletres que s’han de pitjar en el teclat.

En conclusió, afirmo que aquesta activitat que ha durat tot el curs m’ha aportat dos resultats. D’una banda, m’he hagut d’esforçar per a escriure millor, cosa que he aconseguit. D’altra banda, he après a organitzar les meves idees i a expressar-les d’una manera clara i sincera. Finalment, vull dir que aquesta manera de treballar en l’assignatura m’ha semblat molt encertada i gens pesada, ja que hem estudiat els continguts que tocaven d’una forma diferent que ha fet més dinàmic i interessant l’aprenentatge que havia d’adquirir i que he adquirit.

Jofre

Mentre pugem, acostumem a trobar-nos un senyor amb una gossa. És un home d’uns 50 anys, amb aspecte hindú i que hem fa pensar amb Gandhi. El moment en que ens trobem és breu, ja que jo no puc parar a mitja pujada, però tot i així, és intens. Ens mirem i ens diem quatre coses sense gaire importància, em transmet la seva pau interior i seguim els nostres camins. Després de veure’l sempre penso que algun dia pararem i seurem, que mirarem les vistes en silenci i, llavors, em donarà un consell savi d’aquells que et fan pensar tota la vida.

Un cop a dalt, normalment estic sola. Avui,en canvi, m’he trobat un home que devia tenir uns trenta-cinc anys,era moreno i tenia uns ulls blaus que em captivaven. Jo estava recuperant l’alè i ell m’ha dit bon dia (cosa que eren les vuit de la nit), en adonar-se’n, ha rigut i ha opinat: -Magnifiques vistes,eh?- he assentit amb un somriure, ens hem mirat i ha marxat. Quin individu més atractiu!

Finalment, durant la baixada ens trobem un noi molt especial. Va passejant amb la seva gossa i mentre camina va llegint un llibre. Mai ho havia vist fins que el vaig conèixer. No para mai de llegir, a vegades si tens sort aixeca el cap i et diu adéu. Més d’un dia l’he vist a punt de caure perquè no mira per on camina, no té temps, prefereix llegir.

Aquests personatges fan que la passejada sigui més agradable, que se’m oblidi tot el que no té importància i el dia acabi “yenial”.

Joana

Sílvia Meca

No hay persona que no haya disfrutado con este deporte, no haya demostrado felicidad, alegría, impotencia, tristeza, rabia… son una serie de sentimientos increibles, ya que, en el momento en que tu equipo o selección marca un gol importante, sientes como si se parase el mundo, y despúes viene el momento que te abrazas, gritas, saltas, ríes o incluso a veces, lloras por ese gol.

El Fútbol es un sentimiento, no como lo interpretan algunas persones que se piensan que se trata de 22 personas llevando una pelota a la portería contraria, a la que le dan patadas y cabezazos, para que al final salga de un cuadrado o la pare una persona a la que le llaman portero, pero la realidad es que esas 22 personas entrenan desde pequeños para poder llevar el balón con sus pies a la portería. Todo para alcanzar un gol, ese gol que produzca la alegría que tanta gente está esperando durante los 90 minutos que dura el partido.

Me encanta el fútbol y todo lo que esta relacionado con él.

Eric