Noms
Jaume Cabré
diari Avui, 5 de setembre de 2010
El nom fa la cosa. Un escriptor no pot viure-ho de cap altra manera. I tant, que fa la cosa. Qui fa servir la dita políticament correcta d’“el nom no fa la cosa” posant èmfasi en la càrrega de moralitat que conté, no s’adona que si ho ha de proclamar és per defensar-se de la fortalesa que té el nom per fer precisament la cosa.
Avui, amb la importància que es confereix a la informació (qui té la informació té el poder), dir una cosa amb insistència, encara que sigui mentida, acaba convertint-la en real als ulls i al cor de l’audiència. En política es fa servir molt. El PP la fa servir quan vol atacar Catalunya, per exemple. Diu una cosa, la repeteix, la diu en veu alta, la torna a repetir i cada vegada que la diu se la va creient més, perquè menteix i no s’ensorra el món. És la base del mètode de propaganda de Goebbels. És extraordinari, el valor de la paraula. Com que algú diu que Catalunya vampiritza Espanya, i com que algú ho repeteix amb insistència, la gent, a Espanya, s’ho creu. El nom fa la cosa. El millor jugador del món és aquell al qual amb més insistència s’ha qualificat com al millor jugador del món. Ras i curt. Goebbels deia: “Si expliques una mentida prou grossa i la repeteixes constantment, la gent acabarà creient-se-la”. I com més inversemblant sigui la mentida, més insistència has de posar en la repetició. La gent se l’acabarà creient igual. És còmode sentir-se en la unanimitat.
Fins i tot es veu el poder de la paraula en la manera com els polítics matisen les seves intervencions. Quan al candidat d’Esquerra (Junqueras) a Europa li preguntaven sobre l’afinitat que l’unia amb el candidat de CiU (Tremosa) o amb Romeva (ICV), deia que sí però immediatament buscava allò que els separa. No he sentit les versions inverses però no em costa pensar que deuen ser per l’estil. Perquè en campanya el que val són les paraules que es diuen. Quan Zapatero diu seriosament que sí, la gent pot dormir tranquil·la encara que sigui no: ha dit que sí. Quan Obama diu “Yes, we can” tothom està content perquè li han regalat un talismà fet amb paraules. “Uerba uolant; scripta manent”, deia Caius Titus. És contradictori? No: el senador romà es referia precisament al fet que les paraules dites, arriben amb força a tot arreu; en canvi, escrites, queden enterrades entre papers, silencioses… Després, en créixer el prestigi del llibre el sentit de la frase es va capgirar. Fixeu-vos que quan volem fermar una aliança, un compromís, una fidelitat, no encadenem la persona: què li demanem o li exigim? La paraula. I els enamorats, es comprometen per la paraula; i si hi ha ruptura, normalment no és perquè s’hagin llançat els plats pel cap: s’han llançat paraules, que fan més mal.
“Penso que el meu nom / és el meu ésser, / i que no sóc / sinó el meu nom”, diu Gabriel Aresti en un poema que porta el títol de Nire izena (El meu nom). Com a escriptor no puc fer res més que aplaudir aquests versos. Sóc en la mesura que em dic. El Déu fundador, el Déu bíblic, va fer Adam primer pare de la humanitat i primer president de la Secció Filològica: li va portar totes les coses i els animals “per veure com els anomenava”; i va establir que aquell fos el seu nom a partir d’aleshores. Tot té un nom: objectes, persones, emocions, entorn geològic i botànic, davallada borsària…
Un dia en parlava amb l’escriptor Ramon Solsona. Ell em deia que no pot tirar endavant la peripècia narrativa d’un personatge si no n’ha decidit el nom. Venia a dir que un nom no és una marca qualsevol: és un bateig, amb padrins. I es diu així per raons familiars o per circumstàncies que impel·leixen els pares a posar-li un nom o un altre. I uns cognoms. I com que el novel·lista capta un personatge que segurament ja porta moltes cicatrius de la vida viscuda abans d’entrar a la història de la novel·la, el nom forma part d’aquest currículum que no explicarem però que hi és, que forma part del personatge i que el lector intueix. Solsona té tota la raó del món. És important encertar els noms dels personatges. Per això, els pares amb gran sentit de l’humor que posen un nom graciós al fill… En fi: us remeto a la tragèdia de la cançó de Johnny Cash, A boy named Sue.
El que és cert és que sovint et mous amb un personatge batejat però saps que aquell no és el seu nom de debò: que li ve gran o justet. No saps per què però saps que és així. I saps que arribarà un dia que interpel·laràs el personatge i una de les coses que li preguntaràs és pel seu nom de debò. I te l’acabarà confessant. Naturalment, et veuràs obligat a canviar-l’hi. Això, a l’era de l’ordinador, és una feina senzilla de fer, encara que la novel·la tingui cinc-centes planes. Imagineu-vos la desesperació de l’escriptor en aquella època de la màquina d’escriure i de les còpies en paper carbó…
