La relectura
L’escriptor, quan escriu, llegeix lentament, molt lentament. El traductor, quan s’encara amb un text i el trasllada a la seva llengua, llegeix també lentíssimament. L’un i l’altre tenen les antenes posades i hi ha poques coses que se’ls escapin. L’escriptor pot haver escrit i reescrit deu o vint vegades un paràgraf. O si més no, hi ha passat una cinquantena de vegades, llegint-lo mentre refeia i rellegia l’obra que estava fent. Si després l’obra és traduïda, pot ser que el traductor passi per damunt d’aquest paràgraf treballós també unes quantes vegades. Moltes passades per arribar a una decisió final d’escriptura. D’acord: però el lector hi passarà segurament una sola vegada en la seva vida, a velocitat de creuer, a la seva velocitat de lectura. I segurament, mai no arribarà a saber les hores i la quantitat de ciment que ha calgut per fer ben dreta la paret d’aquell paràgraf. Tot això, a l’escriptor li és ben igual: ell treballa per arribar a escriure el paràgraf ideal del relat ideal que està fent. No hi plany ni hores ni esforços. I a més, sap que el lector és això: lector; i que molt pocs d’aquests lectors són relectors.
- Que rellegeixi? –em diu, esverat, un amic–. No has vist el munt de llibres que tinc damunt la taula fent cua?
Sí, és cert. Però la relectura va per una altra banda. Si fa uns dies parlava de lectura ràpida i lectura lenta, podríem considerar que la relectura és l’aposta no tant per la lectura lenta sinó per la lectura sense presses, per donar-se un mateix l’oportunitat d’estendre totes les antenes i captar el màxim de matisos i de jocs, de reflexions i recursos estilítics o narratius que una obra té, de vegades sense el consentiment del seu autor, que sap sobre què ha escrit però que no acaba de captar el resultat de tot el que ha escrit.
Shmuel Yosef Agnon va ser un novel·lista i narrador jueu nascut a Polònia i instal·lat des dels anys vint a Jerusalem on va viure tragèdies i alegries de tota mena. L’any 1966, però, una gran alegria: va rebre el premi Nobel. Un dia, Argon, quan ja tenia el prestigi consolidat al seu país, es va queixar a la municipalitat de Talpiot, el famós barri històric de Jerusalem on vivia, del soroll del trànsit, que no el deixava escriure en pau. Al cap de pocs dies, les autoritats van decidir tancar el carrer a la circulació de cotxes amb un rètol que avisava: “Prohibida l’entrada a qualsevol vehicle: escriptor treballant!” No sé si les autoritats de Talpiot eren gent lectora; si més no, tenien una escala de valors que avui ens sembla d’un altre planeta. Agnon va poder continuar escrivint en pau. I entre altres coses, un dia, mig en broma, va dir: “Un llibre que no valgui la pena de ser rellegit, no val la pena de ser llegit.” És una sentència molt dura, però crec que molt encertada. Agnon sabia que una lectura és un primer contacte amb un text i que el coneixement del text ve amb la relectura. No us ha passat mai d’acabar un llibre que us ha interessat vivament i noteu que us resistiu a abandonar-lo? De vegades, torneu al principi pensant que re, que quatre pàgines per recordar i no enyorar, i al cap d’unes hores t’adones que l’estàs tornant a llegir tot. O agafes un llibre que ja havies llegit, amb la intenció de recordar-ne alguna cosa, només qüestió de cinc minuts, l’obres per la primera pàgina i es produeix el miracle: te’l rellegeixes tot. En la relectura feta per causa d’aquesta força màgica, apareixen sempre descobriments. T’adones de relacions que ignoraves, revisites paisatges i pensaments i descobreixes segones intencions… És un plaer. I el neguit de la primera lectura (de vegades, provocat per l’ànsia de saber com continua, com acaba la història), queda esmorteït perquè la història ja la saps i per fi pots estar pels detalls.
Aquell amic que s’esvera quan li dic que provi de rellegir, no sap que, en una etapa de la seva vida, la infantesa, ha estar relector. Els nens rellegeixen els llibres que els agraden. Transiten per llocs agradables una i una altra vegada perquè saben que els ha agradat. I quan són més petits, et demanen que els tornis a explicar aquell conte que els has explicat deu vegades. Tots hem estat relectors.
La persona que té capacitat de rellegir em fa l’efecte de més bona persona. És subjectiu, ja ho sé: però penso que s’està prenent la vida amb uns principis que m’interessen: no ha d’establir cap marca de velocitat ni de quantitat: vol poder fruir amb aquella lectura. De la mateixa manera que l’escriptor no té cap raó per enllestir de pressa un llibre i, amb la pressa, fer-lo malbé, el lector no té per què tenir pressa. El munt de llibres que s’espera per ser llegit, no té cames; sempre trobaràs el llibre fidel i pacient que t’està esperant perquè el llegeixis. Tal volta, si s’ho val, perquè més endavant el rellegeixis.
Jaume Cabré
