com organitzar-nos?
“Quan Ralph acabà de bufar el cargol de mar, la plataforma era plena de nois. Hi havia algunes diferències entre aquesta reunió i la que havien celebrat al matí. El sol de la tarda il·luminava la plataforma des de l’altra banda i la majoria de nois, que començaven a sentir amb algun retard la mossegada de la insolació, s’havien posat els vestits. El cor, que ara ja no semblava tan ben compenetrat, havia abandonat les capes.
Ralph es va asseure en un tronc tombat, amb el sol a l’esquerra. Gairebé tots els del cor eren a la dreta mentre que a l’esquerra es reunien els nois més grans que no es coneixien abans de l’evacuació; al seu davant hi havia els nois més petits, asseguts sobre l’herba.
Hi va haver un silenci. Ralph aixecà el cargol blanc i crema fins als genolls i una brisa suau alenà sobre la plataforma. No sabia si restar assegut o posar-se dret. De reüll, va mirar cap a l’esquerra, on hi havia el toll d’aigua. El Porquet seia prop seu, però no li donà cap consell.
Ralph s’escurà la gola.
-Molt bé.
Tot d’una, s’adonà que podia parlar fluentment i explicar el que havia de dir. Va passar-se la mà pels cabells i féu:
-Ens trobem en una illa. Hem pujat al capdamunt de la muntanya i hem vist que hi havia aigua a tots costats. No hem vist cap casa, ni fum, ni petjades, ni barques, ni gent. Som en una illa deshabitada, on no hi ha ningú més que nosaltres.
Jack el va interrompre:
-Encara que sigui així, ens cal un exèrcit… de caçadors. Hem de caçar els porcs…
-Sí. A l’illa hi ha porcs.
Tots tres tractaren de traduir el sentit d’aquella cosa viva i rosada que havien vist debatre’s entre els circells.
-Hem vist…
-Esgüellant…
-S’ha escapat…
-Abans que no el pogués matar… Però…, una altra vegada!
Jack va clavar el ganivet en un tronc i mira desafiadorament al seu entorn. La reunió va prosseguir.
-Ja veieu, doncs -digué Ralph-, que necessitem caçadors perquè ens aconsegueixin carn. I una altra cosa.
Aixecà el cargol per damunt dels seus genolls i contemplà les cares cremades pel sol.
-No hi ha cap persona gran. Caldrà que ens preocupem de nosaltres mateixos.
Hi va haver un murmuri i després tot va quedar de nou silenciós.
-I encara una altra cosa. No podem consentir que tothom parli alhora. Caldrà que fem alçar les mans, com a l’escola.
Alçà el cargol a l’altura de la cara i mirà per damunt de la boca de l’objecte.
-Llavors, quan un aixequi la mà, li donaré la conquilla.
-La conquilla?
-Se’n diu així, del cargol de mar. Donaré la conquilla a la persona que vulgui parlar. La tindrà durant tota l’estona que parli.
-Però…
-Escolta…
-I no serà interromput per ningú. Només per mi.
Jack s’havia aixecat.
-Tenim regles -cridà-. Moltes regles! I quan algú hi falti…
-Oooooh!
-Formidable!
-Bang!
-Gong!
Ralph va sentir que li prenien el cargol. Llavors, el Porquet va dreçar-se sostenint-lo entre les mans, i els crits van cessar. Jack, que continuava dret,va mirar Ralph amb un esguard vacil·lant, però el noi somreia i donava copets al tronc. Jack es va asseure. El Porquet es va treure les ulleres i parpellejà en direcció als reunits mentre se les netejava amb la camisa.
-Destorbeu Ralph. No li deixeu dir les coses més importants.
Va fer una pausa impressionant.
-Qui ho sap, que som aquí? Eh?
-Els de l’aeroport.
-L’home que tenia aquella mena de trompeta…
-El meu pare.
El Porquet es va posar les ulleres.
-Ningú no ho sap, que som aquí -digué. Estava mes pàl·lid que de primer i panteixava. Potser saben on anàvem, i ni això no és segur. Però no saben on som perquè no hem pogut arribar on ens dirigíem.
Es va quedar mirant-los i després s’inclinà i es va asseure. Ralph li agafà el cargol de les mans.
El Porquet es va posar les ulleres.
-Això era el que volia dir -prosseguí-, quan vosaltres…-ullà les cares atentes-. L’avió ha caigut entre flames. Ningú no sap on som. És possible que hàgim de passar molt de temps aquí.
El silenci era tan complet que podien sentir les pauses en la respiració asmàtica del Porquet. [...]
-És possible, dic, que hàgim de passar molt de temps aquí.
Ningú no replicà. Tot d’una, el noi somrigué.
-Però és una bona illa. Nosaltres… en Jack, en Simón i jo… ens hem enfilat a la muntanya. És terrible. Hi ha menjar, aigua i…
-Pedres…
-Flors blaves…
El Porquet, ja una mica recobrat, assenyalà cap al cargol que Ralph tenia a les mans i Jack i Simón van callar. Ralph prosseguí:
-Mentre esperem, ho podem passar bé. -Va fer un gest ample que ho abastava tot-. És com en un llibre.
Immediatament van aixecar-se tot de veus.
-L’illa del tresor.
-Una terra verge.
-L’illa del corall.
Ralph brandí el cargol.
-És la nostra illa. Una bona illa. Fins que els grans no vinguin a recollir-nos, ho passarem bé.
Jack allargà la mà cap al cargol.
-Hi ha aquests porcs -digué-. Hi ha menjar. I aigua dolça en aquest rieral de més amunt… Hi ha de tot. Algú ha trobat alguna altra cosa?
Tornà el cargol a Ralph i s’assegué. Aparentment, ningú no havia descobert res més.”
W. Golding, El senyor de les masques (1954)
1. Imagina’t la situació en què es troben aquests nens de la narració. Com creus que s’hauria d’organitzar aquesta societat perquè pogués funcionar? Què seria preferible: que les coses es decidissin en assemblea o que un líder o un petit comitè organitzés la vida d’aquest col·lectiu? Intenta raonar la resposta.
2. En la reunió ja s’estableix una norma: la norma «de la conquilla». Quines altres normes s’haurien d’establir perquè funcionés la nova comunitat dels habitants de l’illa? Fes-ne una llista.
3. Quines creus que son les necessitats bàsiques que han de satisfer els nous habitants de l’illa?
4. Com s’ha d’organitzar la comunitat a fi que es puguin satisfer aquestes necessitats i aquests nois puguin sobreviure?
5. Com s’ha de fer front als possibles conflictes que sorgeixin en la convivència diària?
