LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

“Un cor que declara el seu amor amb un metàl·lic «t’estimo» costa a la Xina 32 cèntims d’euro. Quan 50000 d’aquests cors arribin a l’estat espanyol, just per a la campanya de Sant Valentí, el preu s’haurà multiplicat per deu o per dotze. En el camí, s’hi hauran quedat uns quants BMW Sèrie 7, tiberis opípars, i algun suborn. Tanmateix, Wen Xiqi rep uns quaranta iuans (quatre euros) per cada jornada de treball d’entre deu i quinze hores, segons el volum de comandes de l’empresa. Aquesta jove de vint-i-quatre anys és capaç d’introduir el mecanisme elèctric del cor, que es pot expressar en una dotzena d’idiomes, i cosir 120 unitats a l’hora. Asseguda sobre un tamboret que amb prou feines arriba als trenta centímetres d’alt, per les seves mans passa una mitjana de 1300 uni­tats al dia.

La fàbrica on treballa aquesta jove és a uns vint quilòmetres de la ciutat de Yiwu, un dels princi­pals centres manufacturers de la província de Zhejiang, a la costa est de la Xina. És un anodí bloc de maó vermell de quatre pisos amagat al fi­nal d’un laberint de carrerons sense asfaltar pels quals tot just pot passar l’Audi A-6 L 2.4 del seu propietari, un de tants empresaris enriquits de la nit al dia gràcies al negoci de l’exportació. Amb ella, unes quaranta treballadores més duen a terme la seva tasca en un silenci que només trenquen els repetitius «t’estimo» de les joguines. Corren per acabar a temps els cors que els espanyols podran adquirir al febrer, bàsicament als basars xinesos i botigues de «Tot a euro». L’etiqueta amb el logotip de la CE certifica la qualitat del producte, però no les condicions en què treballen la Xiqi i les seves companyes.

El termòmetre marca gairebé zero, però a la fàbrica no hi ha calefacció. Tampoc no n’hi ha a les habitacions de la quarta planta, on les dones des­cansen amuntegades en lliteres de fusta. Ni les que manipulen directament el farciment dels cors, unes fibres plàstiques molt fines, disposen de mascaretes de paper com a mesura de seguretat, exposades a patir de problemes respiratoris greus derivats del contacte amb aquest material. Però l’amo sembla satisfet amb les condicions dels seus treballadors. «En altres empreses són molt pitjors; fins i tot es castiga físicament els tre­balladors, una cosa que jo no faria mai», es justi­fica. «Aquest es l’estàndard a la Xina i no n’he rebut cap queixa.» Desconeixedores dels seus drets, i atemorides per les multes que l’empresa els im­posa si no compleixen els terminis o, fins i tot, si es posen malaltes, difícilment aquestes treballa­dores aixecaran la veu. Malgrat tot, la Xiqi està contenta. Guanya entre 120 i 130 euros al mes, un 150 % del salari mínim, i n’aconsegueix enviar entre 40 i 50 a la seva família a Sichuan.

Cap de les treballadores, la majoria procedents de les províncies pobres de l’interior, com la Xiqi, té una assegurança mèdica, i l’empresari no paga impostos per elles. Per evadir les taxes, a més de mantenir alguns treballadors a l’ombra, ha creat tres petites entitats fiscals diferents. «Si només tingues una empresa amb 150 treballadors, no gaudiria de les exempcions fiscals que ofereix el Govern per a les petites empreses, i no podria oferir els preus tan baixos que m’exigeixen els clients estrangers», diu. Altrament, tampoc no podria haver obtingut el milió llarg de iuans (mes de cent mil euros) de benefici net de l’any passat, que es reparteix a mitges amb la seva dona. «Bé, i també s’ha de donar alguna cosa als del partit», afirma.

A la fàbrica que hi ha just al costat esperen vint mil toros mecanitzats per enviar-los a Sud-àfrica. Com molts altres emprenedors, la propietària va demanar prestats els diners per comprar unes quantes màquines de cosir i el material necessari per a un primer encàrrec d’óssos panda de peluix. El negoci ha prosperat. Té el seu propi edifici amb uns tres-cents treballadors a les tres plan­tes, i comandes de tres continents.

Tan sols se sent el ràpid tac-tac de les màqui­nes de cosir. No està permès parlar en hores de feina, entre deu i setze al dia, segons el volum de feina. En Qingping, el més jove de la fàbrica, fa vint dies que treballa sense descansar i en els sis mesos que fa que treballa a l’empresa ha tingut deu dies lliures que ha utilitzat per parlar per telèfon amb la seva família i passejar pels voltants.

Com la majoria dels seus companys de feina, viu en una de les habitacions de les instal·lacions, on l’únic que el molesta son les rates. «Combatem el fred dormint amb roba i afegint mantes al llit. És molt pitjor la calor de l’estiu.» [...]

La Mei Chen viu envoltada de gossets, óssos, mones i conills. Muntanyes. Aquesta dona de trenta-set anys s’encarrega de les obertures per les quals s’ha introduït el farciment. És capaç de tancar un peluix de cinquanta centímetres en menys de vint segons. Si el seu rendiment baixa, té por de perdre la feina. «Jo ja no sóc jove. Si el cap pensa que m’endarrereixo, simplement em fan fora i agafen algú altre de més jove. Això passa sovint.» Com reconeixen alguns empresaris, la mà d’obra és tan barata i eficient que no val la pena invertir en tecnologia. «Moltes treballadores meves podrien fer ombra a una màquina de co­sir», reconeix, orgullós, el propietari de la fàbrica on treballa la Chen.

A ella no li importaria tenir l’ajut d’algun aparell. Es l’única que, en secret i fora del recinte fa­bril, s’atreveix a queixar-se: «Per ells i pels seus clients estrangers no som persones, tan sols objectes que els proporcionen beneficis i que, a més, no tenen drets. Aquest és, teòricament, un país comunista que, suposadament, vol crear una societat harmoniosa, però, ¿qui vetlla per la nostra salut i per la nostra dignitat? Tinc un fill que no veig fa gairebé dos anys. Si m’acomiaden, què faré? Per això, el millor és que calli i continuï treballant aquí mentre el cos m’ho permeti».”

El País, 16 desembre 2007

1. Calcula, segons l’article, a quin preu aproximat vendran a l’estat espanyol els cors que manufactura la Wen. Quin tant per cent de benefici respecte del preu de cost representa? Què creus que vol dir l’autor amb «En el camí, s’hi hauran quedat uns quants BMW Sèrie 7, tiberis opípars i algun suborn»?

2. On es vendran principalment aquests articles se­gons el text? Has comprat o compres mai en aquest tipus de botigues? Per què?

3. Diverses empreses que es dedicaven a fer joguines a l’estat espanyol han traslladat la seva producció a la Xina, on, de fet, es fabrica el 70% de les joguines de tot el món. Per què creus que és així? Planteja els avantatges i els inconvenients que representa:

• Per a la Wen.

• Pera la Chen.

• Per a tu (vols regalar un cor a la teva amiga)

• Per a un treballador de l’estat espanyol d’una empresa que ha traslladat la seva producció o una part a la Xina.

4. Quina valoració global fas d’aquesta situació