consciència moral
“La conciencia moral se adquiere cuando uno hace lo que debe por convicción y no sólo por convención. Es decir, cuando uno rechaza el mal porque lo considera repulsivo i execrable, y no porque haya un precepto que se lo prohíba”.
V. CAMPS. Ética de la información i deontología del periodismo
“Saps quina és l’única obligació que tenim en aquesta vida? Doncs la de no ser imbècils. La paraula «imbècil» és més substanciosa del que no sembla, no et pensis. Ve del llatí baculus, que significa «bastó»: l’imbècil és aquell que necessita bastó per caminar. Que no s’enfadin amb nosaltres els coixos ni els vellets, perquè el bastó al qual ens referim no és el que es fa servir molt legítimament per ajudar a aguantar-se dret i a fer passets a un cos sotraguejat per algun accident o a causa de l’edat. L’imbècil pot ser tan àgil com es vulgui i fer bots com una gasela olímpica, no es tracta d’això. Si l’imbècil va coix no és dels peus, sinó de l’ànima: el seu esperit és desnerit i rancallós, encara que el seu cos faci unes tombarelles fora de mida. Hi ha imbècils de diversos models, per triar:
a) El que creu que no vol res, el qui diu que tot li és igual, el qui viu en un perpetu badall o en migdiada permanent, encara que tingui els ulls oberts i no ronqui.
b) El qui creu que ho vol tot, el primer que se li presenta i el contrari del que se li presenta; anar-se’n i quedar-se, ballar i estar assegut, mastegar alls i fer petons sublims, tot a la vegada.
c) El qui no sap què vol ni es preocupa d’esbrinar-ho. Imita el que volen els seus veïns, o els porta la contrària perquè sí, tot allò que fa és dictat per l’opinió majoritària dels qui l’envolten: és conformista sense reflexió, o rebel sense causa.
d) El qui sap que vol i sap allò que vol i, poc o molt, sap per què ho vol, però ho vol fluixet, amb por o amb poca força. Al cap i a la fi acaba fent allò que no vol i deixant allò que vol per demà, a veure si aleshores es troba més entonat.
e) El qui vol amb força i ferocitat, amb posat bàrbar, però s’ha enganyat ell mateix sobre el que és la realitat, es despista enormement i acaba confonent la bona vida amb allò que el farà pols.
Tots aquests tipus d’imbecil·litat necessiten bastó, és a dir, necessiten recolzar-se en coses de fora, alienes, que no tenen res a veure amb la llibertat i la reflexió pròpies. Sento dir-te que els imbècils acostumen a acabar bastant malament, cregui el que cregui l’opinió vulgar. Quan dic que
«acaben malament» no vull dir que acabin a la presó o fulminats per un llamp (això només passa a les pel·lícules), sinó que t’aviso que acostumen a fer-se mal ells mateixos i mai no aconsegueixen aquella bona vida que ens ve tan de gust a tu i a mi. I encara em sap greu haver-te d’informar que símptomes d’imbecil·litat n’acostumem a tenir tots; vaja, almenys jo me’ls trobo un dia sí i l’altre també, tan de bo a tu et vagi millor en l’invent… Conclusió: alerta! En guàrdia! La imbecil·litat aguaita i no perdona.!
FERNANDO SAVATER. Ètica per al meu fill. Barcelona 1995
“El contrari de ser moralment imbècil és tenir consciència. Però la consciència no és quelcom que ens pugui tocar en una tómbola o caure’ns del cel. En què consisteix aquesta consciència que ens curarà de la imbecil·litat moral? Fonamentalment en els trets següents:
a) Saber que no tot és igual, perquè realment volem viure, i a més viure bé, humanament bé.
b) Estar disposats a fixar-nos en si allò que fem correspon al que volem de debò, o no.
c) A base de pràctica, anar desenvolupant el bon gust moral, de tal manera que hi hagi algunes coses que espontàniament ens repugni de fer.
d) Renunciar a buscar coartades que dissimulin que som lliures i, per tant raonablement responsables de les conseqüències dels nostres actes.”
FERNANDO SAVATER. Ètica per al meu fill. Barcelona 1995
