Reglament de l’institut
NORMES D’ORGANITZACIÓ I FUNCIONAMENT DEL CENTRE – INTRODUCCIÓ
L’institut és una comunitat educativa i, tal com passa amb totes les organitzacions socials, té un reglament; però precisament perquè és una comunitat educativa, no pot limitar-se a fer-lo complir sinó que n’ha de mostrar la necessitat. Aquesta és la raó de les consideracions que s’exposen a continuació.
Si fóssim sols no podríem gaudir del plaer de conviure amb els altres, tot i que també ens estalviaríem l’esforç de posar-nos d’acord amb ells. Però el cas és que no estem sols sinó que vivim envoltats d’altres persones, i cada una és un món. Sabem, per experiència, que quan cadascú va a la seva el desgavell i el conflicte són constants, i la vida en comú esdevé un infern enlloc d’un plaer: ens agredim o, en el millor dels casos, ens suportem. I com que viure així no és gens agradable -i als humans ens agrada viure bé-, no parem d’inventar regles que ens permetin viure en comú evitant-ne els inconvenients i gaudint-ne els avantatges. Així doncs, necessitem conviure per viure bé, regles per poder conviure i acords col·lectius per construir aquestes regles.
El nostre gust per la convivència, per tant, fa que visquem en un món ple de regles, i això ens distingeix dels animals i de les plantes, que també viuen en comunitat però no inventen, ni trien, ni poden canviar les regles que regeixen la seva activitat: la natura els imposa la seva llei. Algú protestarà, i amb raó, dient que ell no ha inventat les regles de la societat, que quan ha arribat al món ja estava tot “regulat”, i que ningú no li ha demanat el seu parer al respecte. Certament, li respondrem, el món ja funcionava seguint unes regles, però viure humanament no és limitar-se a heretar i reproduir les regles del joc. És, sobretot, fer un esforç creatiu per millorar-les.
Les regles permeten, ordenen o prohibeixen. Del permès o ordenat en diem correcte, i l’incorrecte és el que les regles prohibeixen, de manera que, en establir què és correcte i què és incorrecte, definim quins són els nostres drets (tot el que és correcte fer) i els nostres deures (tot allò que és incorrecte no fer). Però, tal com succeeix a la majoria d’esports, les regles també sancionen, estableixen quines penalitzacions cal aplicar a cada tipus de jugada antireglamentària: no seria just tractar de la mateixa manera qui segueix el reglament i qui l’incompleix. Per això cal que hi hagi sancions.
Però ens enganyarem si creiem que tan sols amb aquest reglament l’institut funcionarà millor. No hem d’oblidar dues coses molt importants: en primer lloc, que el reglament cal complir-lo escrupolosament (i això no serà gens senzill); i, en segon lloc, que els reglaments són necessaris, però no suficients. Aclarim-ho: en un partit de bàsquet un jugador pot fer a cada moment diferents jugades, totes elles permeses pel reglament, però no per això igualment bones. Quelcom molt semblant passa a la vida de l’institut, on, certament, cal que hi hagi un reglament, que sigui bo i que s’apliqui i es compleixi; però tot això, que és molt, no és pas suficient, perquè una bona convivència -com un bon joc- no pot ser el resultat de no fer res incorrecte: caldrà que tots els integrants de la comunitat educativa actuem de la forma més oportuna en cada circumstància, i això ni ho diu ni ho pot dir cap reglament.
El reglament és obra de tots els membres de la comunitat educativa, però això no significa que tots estiguem d’acord en tot. No hi ha pas unanimitat. El reglament és resultat de la discussió i de l’esforç per comprendre’ns a través del diàleg. I és per això que aquest reglament no és un manament ni una ordre sinó un compromís. Amb la seva aprovació ens comprometem a actuar no com a cadascú de nosaltres ens agradaria sinó seguint les regles que entre tots hem acordat (encara que particularment n’haguéssim preferit unes de diferents en aquesta o aquella qüestió). De seguir la voluntat de la majoria, encara que un mateix no estigui d’acord amb el que aquesta voluntat expressa, en diem democràcia. I la democràcia ens permet i ens obliga en ocasions a dir coses com ara “No hi estic d’acord, però ho he de fer perquè les regles no les invento jo sol en una illa deserta” o bé que “és brut de complir les regles només quan em beneficien i d’incomplir-les quan em perjudiquen”, o que “si no estic d’acord amb una regla, la solució no és incomplir-la, sinó persuadir els altres de la necessitat de canviar-la”. Serem capaços de fer-ho? La nostra convicció que això és possible és precisament el que ens ha portat a dotar-nos d’aquest reglament.
Normes d’organització i funcionament del cente. Institut Jaume Almera. Vilassar de Dalt, octubre del 2011
