Sinceritat i poder polític
“Tothom sap com és de lloar en un príncep que mantingui la paraula i visqui amb integritat i no pas amb astúcia, i malgrat tot als nostres dies veiem per l’experiència com molts prínceps han fet grans coses sense tenir gairebé en compte la paraula donada, i com amb l’astúcia han sabut capgirar els cervells dels homes, i finalment s’han imposat damunt dels que es recolzaven en la lleialtat.
Heu de saber que hi ha dues maneres de combatre: l’una amb la llei, l’altra amb la força. La primera és pròpia de l’home, la segona de les bèsties; però, com que sovint no n’hi ha prou amb la primera, convé recórrer a la segona. Per tant, a un príncep li convé saber fer com la bèstia i com l’home. (…)
Tenint, doncs, un príncep necessitat de saber fer com les bèsties, de totes elles ha de triar la guineu i el lleó: perquè si el lleó no sap defensar-se contra les trampes ni la guineu contra els llops, cal ésser guineu per a conèixer les trampes i lleó per a esporuguir els llops. Els que només saben fer com el lleó s’han quedat a mig camí. Per consegüent, un senyor prudent no pot ni ha de mantenir la paraula donada quan aquesta observança se li gira en contra o quan han desaparegut els motius que l’obligaren a fer prometences. Perquè, si tots els homes fossin bons, aquest precepte no seria bo, però com que són dolents i la paraula ells no te la complirien, tu, així mateix, tampoc no els l’has de complir: i a un príncep mai li han mancat raons legítimes per a dissimular aquesta inobservança. En podríem donar infinits exemples moderns i mostrar quantes paus, quantes promeses han restat sense efecte i buides per la infidelitat dels prínceps. I aquell que millor ha sabut imitar la guineu, és el que se n’ha sortit més bé. Però cal saber acolorir bé aquesta natura i ser un gran simulador i dissimulador: són tan simples els homes, i se supediten tant a les necessitats presents, que aquell que enganya sempre es trobarà qui es deixi enganyar.
Dels exemples recents n’hi ha un que no vull callar: Alexandre VI no va fer mai res ni va pensar mai en res més que enganyar els homes, i sempre va trobar gent per a poder-ho fer. I no hi ha hagut mai cap home que asseverés una cosa amb més contundència ni que l’afirmés amb més juraments, i que l’observés menys; i, malgrat tot, els enganys sempre li reeixien d’acord amb les seves intencions, perquè coneixia bé aquesta faceta del món.
A un príncep, doncs, no li cal tenir totes les qualitats esmentades més amunt, però és molt necessari que sembli posseir-les. Fins i tot m’atreviria a dir que són perjudicials si les posseeix i les practica sempre, i són útils si només fa veure de posseir-les: com semblar compassiu, lleial, humà, íntegre, religiós, i ésser-ho, però estar amb l’ànim preparat de tal manera que, si cal no ésser-ho, pugues i sàpigues canviar-te en tot el contrari. I has de saber que un príncep, i sobretot un príncep nou, no pot observar totes aquelles coses que fan que els homes siguin tinguts per bons, i sovint es veu forçat, per mantenir l’estat, d’obrar contra la fe, contra la caritat, contra la humanitat, contra la religió. (…)
Maquiavel, El Príncep. 1513
