LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Dentro de una horas, yo y mis compañeros de cuarto de la ESO, haremos el viaje de final de curso, esa es la recompensa, por tanto esfuerzo y sudor malgastados, durante estos últimos cuatro años, donde siempre se encuentran los típicos baches del estudiante, ya me entenderéis.

Después de unos largos meses de espera, por fin se acaba el curso, y con ello la ESO, pero por el lado malo, buenos amigos nos dejan y se van a módulos o a buscar suerte a otros bachilleratos, pero mi suerte está echada, y mi elección fue quedarme en éste instituto, ¿será la mejor elección? Éso lo dirá el tiempo.

Tras estos años, ha habido motivos para quejarse uno, pero nunca mi intención fue quejarme de lo profesores, ya que durante el tiempo que llevo aquí, ellos han puesto el cien por cien, para enseñarnos, y siempre han puesto su voluntad y esfuerzo, sólo me queda felicitar a cada uno de los profesores que he tenido en mi camino y les deseo mucha suerte en el futuro.

Gerard

De ben petit ja vaig aprendre a muntar en bicicleta. La veritat es que em va costar molt anar sense rodetes, aquelles petites rodes que anaven enganxades al pneumàtic de darrera i que t’ajudaven a mantenir l’equilibri. Encara recordo quan me les van treure, anava tot el dia amb els genolls pelats i de terra en terra. Quasi sempre practicava per els voltants del parc del costat de casa meva on el meu pare m’empenyia per agafar velocitat i que aixi fos mes fàcil mantenir l’equilibri.

Quan en vaig aprendre anava per tot arreu en bicicleta, fins i tot era el voluntari per anar a llençar les escombraries als contenidors. Des de aquell moment no he deixat d’anar en bicicleta sempre que puc.

Avui en dia encara hi vaig i les meves rutes més habituals son: el castell de Burriac i la creu de Cabrils. Quasi sempre hi vaig acompanyat d’un amic que també apassionat per les bicicletes. El anar en bicicleta em fa sentir lliure, tranquil i a més em fa desconnectar. Tot i aquest amor per les bicicletes mai he tingut l’ocasió de participar en una cursa, tot i que més d’una vegada he estat a punt, però al final sempre hi ha hagut algun inconvenient.

Trobo que les experiències que he tingut anant en bicicleta son inoblidables i per això espero poder seguir anant-t’hi molt de temps.

Jordi Xiville

Berlín, serà el lloc més llunya on haure anat de viatge. L’altre dia a tutoria ens van repartir un mapa de la ciutat, i vam buscar els llocs més importants per visitar i l’hotel. A primera vista, la ciutat és molt gran. Al mapa, hi ha una línia on marca el Mur de Berlín que abans separava la ciutat en dues parts, l’Occidental i l’Oriental. L’hotel està situat a prop d’unes restes del mur i també a prop d’un riu que travessa tota la ciutat. Hi ha grans parc al voltant i moltes pistes i camps de futbol o de basquet.

El camp de concentració no apareix al mapa ja que esta a les afores de la ciutat. Ja tinc moltes ganes de marxar, espero que ens ho passem molt bé!

Quim

És cert que en aquestes últimes setmanes he anat molt però molt estressada, entre una cosa i una altra no parava en tot el dia i per les nits no descansava gaire. Però això no treu que no vulgui acabar aquest curs. Sé que a partir d’aquí res ja no serà igual, molts dels meus amics se’n van de l’insti i ja no ens veurem tant sovint. Aquest any hem estat tots junts i quasi tots a la mateixa classe, la qual cosa feia que em sentís a gust durant el dia a dia i  que poguéssim estudiar conjuntament. En anar plegats a la mateixa classe podíem resoldre els dubtes de deures i estudi més fàcilment. I a més a més, als canvis de classe podíem parlar i explicar-nos la vida. Moltes coses a partir d’ara canviaran, ens anirem fent grans i haurem de deixar de fer moltes de les coses que hem fet fins ara.
Tot es complicarà.

Aquest any crec que he tingut la millor classe, ja que no fèiem enfadar massa els professors, a diferència de primer curs que va ser un desastre. L’any que ve però, tot serà diferent, vindrà gent nova i també marxaran. I ara que ja s’acaba el curs he vist que en realitat no ho volia. Vull que arribi l’estiu per anar a la platja i passar-m’ho be però no vull que passi aquest curs, i molt menys tant ràpid com realment ha estat.

Jennifer

Aquesta setmana tots el meus companys estan de viatge de fi de curs, a Berlín. Jo estic a casa meva molt avorrit, vaig escollir no anar-hi per així a l’estiu poder anar de vacances a un lloc, però resulta que no m’ha sortit gaire bé ja que per no haver estudiat prou al llarg d’aquest curs, i han canviat les normes, hauré d’anar al setembre a fer les recuperacions i per mala sort coincideix amb el viatge que jo tenia previst.

Ara m’hauré d’aguantar, estar tot l’estiu estudiant i al setembre anar a les recuperacions per poder passar de curs, que espero que em vagin genial.

Guillem

Ara ja farà dos anys que faig jazz, aquest tipus de ball és un tipus de ballet modern, a final de curs sempre es fa un festival. Amb aquest escrit vull explicar com em vaig sentir a l’hora de fer aquest festival, i com em sento fent aquest tipus de ball.

Arribes al teatre tota estressada, entres rapid perquè fas tard, quan baixes als “camerinos” veus tothom estresat, donant voltes, corrent pels passadisos, gent vestint-se i maquillant-se. Tu vas caminant mentre veus tot l’ambient i tu que ja estas nerviosa et poses més i més. Arribes al vestuari on has de canviar-te, començes a treure’t la roba i et vesteixes, et maquilles i et pentines, i ara només queda esperar a que arribi la actuació, per sortir a l’escenari.

Ara ja ha arribat el moment pugem a dalt, estan fent l’actuació abans de la meva, i et prepares et cau una gota de suor, i ara si, haig d’estar més preparada que mai. Comença a sonar una música de fons les llums s’il·luminen i comences a moure’t, estàs nerviosa, el cap et recorren les paraules de “i si ho faig malament, i si m’equivoco…”. Però tot i així continues amb un somriure a la cara, fent el que més t’agrada. S’acaba l’actuació creus que ja has acabat tots els teus nervis ja han passat, però no. Baixo corrent cap a baix, i em canvio perquè encara em queda un altre ball, em vesteixo de la nova manera i em maquillo un altre cop. Ara si, pujo cap a dalt i em cau una altra gota suor, i la música torna a sonar i les llums es tornen a il·luminar. Però un cosa comuna que hi ha entre els dos balls, és el gran somriure a la cara que tinc, mentre faig el que més m’agrada, ballar.

Gisela

“Va a ser increíble”, eso es lo primero que dijo Sandra al bajar del avión y poner los pies en tierra alemana. Hay que decir que la bonita frase del primer día quedó eclipsada por unos cuantos “qué asco de cama”, “qué malo está ésto” y “cómo me duelen los pies” con los que Sandra nos alegraba los días. Pero aquella frase, una vez que ya te has ido de allí, se recuerda más que cualquier valoración negativa.

Una larga caminata por el centro histórico de Berlín, descubriendo el palacio rojo comunista y el Check Point Charlie, una visita muy emocionante al barrio judío, el muro de Berlín decorado con grandes y preciosos grafittis, el museo de Pérgamo, justo delante del sospechosamente sencillo pisito de la señora Merkel, Alexander Platz, una triste visita por el campo de concentración de Sachsenhausen, la puerta de Brandemburg (tapada por camiones), el impresionante parlamento alemán… me dejo muchísimas cosas, pero creo que no acabaría nunca.

La palabra que se le pondría atribuir al viaje es “intenso”, pues visitamos muchos lugares y dimos muchas vueltas. Berlín es una ciudad que parece no acabarse nunca, y a mí me daba la sensación de que, aunque ya había pasado por una calle, volvía a descubrir cosas nuevas en ella que la primera vez se me habían pasado por alto: una inscripción en el suelo, una tienda de baratijas y cosas interesantes o una perspectiva preciosa de un edificio que nuestro querido guía nos había mencionado y yo no me había enterado del nombre por intentar hacer una fotografía.

Por cierto, muchas gracias a Martí por sus pausadas, claras e interesantísimas explicaciones (¡deberías dedicarte a la docencia!). Y gracias a Marina, también, que yo no pude escucharla pero valoro la ayuda que nos prestó cuando aquel camarero de un pequeño restaurante no nos entendía ni una palabra y ella acudió en nuestro rescate.

Sé que es un poco tarde para escribir una crónica del viaje, pero el cansancio de los días y la falta de tiempo no ayudaban a que me pusiera a narrar. Siento de corazón, Altés, haberte dejado solo en esto. Como dicen que más vale tarde que nunca, tengo que decir que realmente la frase de Sandra se cumplió y fue un viaje increíble. Con sus “peros”, sus problemas y sus todos, creo que nadie lo olvidará nunca, y en el caso de que alguien olvide algún detalle, siempre quedarán esas preciosas fotos guardadas en un rinconcito del ordenador.

Ana

Ahir vam tornar del viatge de final de curs de 4t d’eso 2012. Va ser una experiencia força interessant i entretinguda.

El primer dia vam arribar a l’aeroport de Berlin desde Barcelona i després directes cap a l’hotel, allà ens van deixar un temps per deixar les maletes en una  habitació, anar al bany i preparar-nos per la sortida que teniem prevista aquella tarda, una petita visita guiada d’una part de la ciutat. Els dos guies eren catalans i fins i tot una era vilassarenc. Jo vaig fer la visita amb la Marina que ens va portar per molts llocs d’interès turístic com el Check Point Charlie entre d’altres. En acabar la visita varem tornar per fi a l’hotel on vam poder descansar a les nostres respectives habitacions. Estàvem distribuits en dos pisos diferents, el  tercer i el setè, jo em trobava al tercer pis i compartia habitació amb alguns dels meus amics, aquesta era tamany bastant acceptable amb vuit llits i un lavabo proveït de vàter, dutxa i pica.
El despertar era potser el que més mandra provocava entre els companys, sentir el despertador a les set i quart i haver-se d’aixecar per arribar a les vuit a l’esmorçar.

Els següents dos  dies van acabar sent gairebé el mateix, pel matí visita amb una mica de lleure i per la tarda més temps lliure fins a l’hora  de sopar. El sopar de l’hotel per a mi era bastant dolent així que menjava un xic del que hi havia, com si fos un primer plat, i més tard em comprava alguna cosa pel carrer. El dijous va ser la tant esperada visita del camp de concentració.  Els barracons i les instal·lacions del camp no semblaven gens estarrifants, però el que amagaven pasaria a la historia com l’holocaust ja que es van matar  milers de víctimes per culpa d’una ideologia que tot i que semblava oblidada, ha tornat a rebrotar una mica en alguna països.

L’últim dia ens van donar temps lliure pel matí per donar una última volta a Berlin i fer els preparatius del retorn a casa. Penso que ha estat un viatge inolvlidable que mai oblidaré.

David

Ahir a quarts de vuit de la tarda arribàvem a l’institut. Cansats però molt satisfets de la nostra estada a Berlín. El balanç general és molt satisfactori, i bona part del mèrit cal atribuir-lo a en Martí, que ens ha fet sentir i comprendre la ciutat (gràcies Martí). Ell i la Marina s’acomiadaven de nosaltres a l’aeroport de Tegel, on a tres quarts de tres s’enlairà l’avió que ens retornà a casa. Era el principi del final d’un viatge que a tots ens havia semblat curt, molt curt.

El matí no podia donar per a gaire: després d’esmorzar, fer maletes, baixar llençols i tovalloles al magatzem de la bogaderia i fer una breu ullada lliure a algun racó de Berlín, fins a retrobar-nos a l’hotel a dos quarts de dotze per agafar l’autobús que ens portà a l’aeroport, això va ser tot (els profes vam fer un intercanvi d’impressions amb alguns protagonistes d’incidents de la nit de comiat, i uns i altres ens vam quedar sense aquesta darrera passejada).

A l’aeroport de Barcelona ens vàrem acomiadar de la Natàlia, que avui ja vola cap al Canadà. Alguns tenien els pares que els esperaven, però la majoria vam agafar l’autocar cap a casa. Ara Berlín ja és al record i a les fotografies que serviran per recordar-nos que hem passat uns dies fantàstics plegats.

Josep Maria

No hi ha hagut sort amb el temps. Bé, com que és una gran veritat que mai plou a gust de tothom, potser caldrà dir que avui no ha plogut al nostre gust. Així que hem pogut passejar com berlinesos normals, és a dir, com si la pluja no ens afectés. No exagerem, però, perquè la pluja ha estat força intermitent.

Metro fins a Postdamer Platz i, a partir d’aquí cap a la porta de Brandemburg. Abans d’arribar-hi, però, ens hem passejat per l’impressionant i laberíntic bosc de monolits de l’Holocaust Mahnmal, immens recordarori dels assassinats al bell mig de la ciutat.

En arribar a la Porta de Brandemburg ens l’hem trobada envoltada d’una super instalació de pantalles gegants, preparades per l’eurocopa. Això no ens ha privat de fer-nos les fotografies de grup corresponents. Després del ritual fotogràfic ens hem adreçat cap al Bundestag, on teníem visita programada. Abans de la visita, però, hem pogut esmorzar i passejar pels voltants.

A dos quarts d’una hem començat la visita al Parlament després de superar les mesures de seguretat habituals en aquests llocs. La cúpula ha impressionat tothom. Hem anat pujant per la rampa espiral amb les nostres audioguies que ens anaven explicant pas a pas els elements del paisatge que anavem veient, entre d’altres la cancelleria on la senyora Merkel va rebent els mandataris europeus per donar-los les instruccions pertinents. Per cert que ahir vam estar davant de casa seva, un edifici ben normal just davant del Museu de Pèrgam.

Després de la visita, hem quedat que teníem la tarda lliure fins l’hora de sopar a les set. Ara ja hem sopat i anirem a la zona de Kreuzberg on hi trobarem música al carrer. Aviam com va!

Fins demà

Josep Maria

Sachsenhausen ha estat el gran protagonista del dia. Després desmorzar, dos autobusos ens han portat fins al camp de concentració/extermini. El trajecte des de l´Hotel ha durat una mitja hora, i en Martí i en Joan (que avui substituia la Marina) ens han guiat a través de la història d’aquest prototip a petita escala dels que havien de ser els grans camps d’extermini nazis. El cel estava ben cobert i el dia ha estat ben gris, de manera que poc després d’iniciar la visita ha començat a plovisquejar i ja no ha parat en tot el dia. Això ha introduit un element d’incomoditat a una visita que hauríem preferit més tranquila, però també ens ha permès prendre consciència de les dures condicions de la vida quotidiana de les desenes de milers de persones que finalment van morir en aquest camp.

La visita ha estat del tot corprenedora per a tots i completava els elements d’història presentats en dies anteriors, però també permetia posar imatges i vivències molt concretes a coneixements de la història recent d’Europa que els nois i noies han treballat aquest curs. Penso que ha estat una experiència realment profitosa.

La pluja ens ha obligat a dinar a l’hotel el pícnic que ens havien preparat (substituia un sopar que ens devien!), i hem quedat de retrobar-nos per sopar a les set de la tarda. Han pogut passejar lliurement sota la pluja berlinesa durant aquestes hores de la tarda.

Al vespre, després de sopar hem fet reunió general per repassar alguns elements que no acabaven de funcionar en la disciplina nocturna, a fi que tothom es prengui seriosament la necessitat de tenir present que no estan sols a l’hotel i que per això estan les normes. Confio que aquesta nit no hi haurà els problemes, petits o grans, que hi ha hagut en les altres nits!

Demà estaria bé que no ens plogués en la nostra visita als monuments més emblemàtics de la ciutat, i que ens poguessim fer unes fantàstiques fotos amb un rerafons ben lluminós.

Josep Maria

Havent esmorzat, metro i (després de les explicacions de la Marina i en Martí sobre la trista i bàrbara històtia i les característiques del mur) passejada intensa pel fragment de kilòmetre llarg de mur decorat per artistes diversos a Mühlenstrasse, ran del Spree, el riu de Berlín. Tothom ha fet moltes fotografies dels fantàstics graffitti. Un autèntic museu a l’aire lliure.

Un cop reagrupats, ens hem endinsat en el peculiar ambient del barri jueu, hem visitat la casa ocupa “Tacheless”, ens hem aturat davant la fantàstica sinagoga del barri i hem visitat el cementiri jueu. Les explicacions sobre la història dels crims del nazisme han estat sempre corprenedores i es notava en el silenci dels oients esgarrifats. També hem pogut apreciar les plaques que, al paviment davant de les seves cases, indiquen el nom, l’edat i l’any i lloc d’assassinat de les persones que hi vivien abans de ser portades als camps de concentració. Els detalls sobre aquest negre episodi en la història de la humanitat ens els han reservat per la visita de demà.

Després de dinar (en un lloc massa turístic) hem fet la visita a l’espectacular Museu de Pèrgam. Indescriptible. Ha agradat molt, a pesar del cansament acumulat. I després de la visita, cap a les quatre (havíem iniciat la visita a les dues), ens hem dispersat, armats amb els corresponents bitllets de transport públic, de manera que cadascú pogués fer la passejada que li vingués més de gust. La cita era a dos quarts de vuit a l’hotel, per sopar. Ara ja hem sopat i els que ho han volgut han pogut sortir a fer una passejada (fins les onze). Molts, massa cansats, han preferit quedar-se a l’hotel.

L’ambient segueix fantàstic i amb moltes ganes de seguir gaudint de la ciutat. Demà serà un altre dia.

Josep Maria

És tard i tothom és a l’habitació. Havíem quedat que escriuríem alguna cosa cada dia i hi havia corresponsals, però s’ha fet tard i val més que descansin, que el dia ha estat prou ple d’emocions. El vol ha estat molt agradable i Berlin ens ha acollit amb una llum fantàstica i una calor notable. A l’aeroport Tegel ja ens esperaven en Martí i la Marina, que des d’aleshores ens han estat acompanyant. En primer lloc fins a l’hotel (Hostel per a joves), on hem deixat les maletes i prou, perquè anàvem una mica amb retard (l’avió no ha estat gaire puntual). Després hem iniciat la nostra primera caminada per la ciutat. No m’hi entretindré, però hem agafat el metro fins a Alexanderplatz i des d’allí hem fet una bona caminada pel centre històric amb les corresponents explicacions de la Marina i en Martí (estàvem dividits en dos grups per fer-ho possible). El trajecte ens ha permès viatjar des del Berlín medieval fins al Berlín contemporani (hem acabat al check point Charlie).

A mitja passejada ens ha caigut al damunt un bon xàfec just davant de la Staatsoper (ens ha protegit una columnata venerable que aixoplugava tots els turistes que anaven passant), però després de mitja hora hem pogut reprendre el camí amb una atmosfera més neta i més fresca. Als volts del check point Charlie han aparegut els primers símptomes de cansament entre el personal i s’ha decidit que ers hora de sopar, així que ens hem repartit pels abundants locals de restauració de la zona, tot quedant a dos quarts de dèu davant les restes del mur. Després en metro cap a l´hotel.

A l’hotel hens ha costat arreglar el tema del repartiment d’habitacions (hi havia una confusió en la informació de què disposàvem, i ho hem hagut de reconstruir tot de nou, amb els nervis i el cansament al damunt). Ha estat l’únic incident que hauria estat millor estalviar-se.

El clima general al grup ha estat molt agradable. S’ho estan passant molt bè tot descobrint una ciutat fantàstica. Demà seguirem. A les vuit tots a esmorzar! Demà una altra crònica, esperem que més elaborada. Auf wiedersehen!

Josep Maria

Hola, estimats nens i nenes, em costa això “d’alumnes”…

Aquí, amb el balcó obert de bat a bat i veient els arbres d’un parc molt bonic, us escric a tots i a totes. També tinc un cola-cao al costat.

Ja sabeu que a la Roser (profe) mai li falten paraules, que us fa riure tant com pot, que és enginyosa, ocurrent…bla,bla,bla. De vegades, jo crec, que va una mica “passada de voltes”…

Quan entra en una aula se li conecta el “xip” d’actuar perquè, vosaltres, el seu públic, us avorriu el menys possible i…els coneixements entrin lliscant per damunt d’espantosos mapes d’Espanya, “Cervantes i el seu germà en un vaixell de guerra”, o jo què sé el que es pot arribar a fer per amor a l’ensenyament –a vosaltres-.

La Roser, profe, també busca a Serrat cantant a Machado, o “aviam si tenim sort i trobem algun quadre del XIX o XX, amb sexe”. Guixos de colors, pissarres electromagnètiques que escriuen soles, “escombrem que això sembla una cort de porcs” “qui ha llençat el tetra-brick del suc???” “Déu meu!!!, però, s’ha dormit damunt la taula ???” I automàticament, la Roser baixa la veu per no despertar al dormilega (no sóc masclista, però acostumen a ser nois).

Ep! No seria just oblidar el dia que a la Roser li surt baba verda per la boca i té una mala llet que espanta: “Què baixis i t’apuntis!!! Què callis.., perquè sí, perquè ho dic jo que sóc la que mano!!!” o “Joder, que de 30 només hi ha tres llibres de lectura!!!!!. I ara què fem? eh? Què fem tota l’hora???? Molt bé, doncs un dictat d’una hora i a joderse”

O els petitons de segon d’ESO que han après amb la Roser, que les paraules es relacionen, entre elles, formant núvols que es dibuixen a la pissarra i que poden ser de colors, com els mandales que tenim amagats perquè ningú sàpiga que quan estem molt cansats: “toca mandala”.

Però, hi ha una altra Roser, que és la que avui us escriu, silenciosa, gens histriònica (teatral), que ha rebut àvidament (amb molta necessitat) totes les mostres d’amor que li heu fet arribar: les fotografies, els encàrrecs, els records, el ram de flors, els bombons… i que us diu que us estima amb tot el cor.

Gràcies “carinyos”, que deia la Tere Buj.

Roser

La veritat és que sembla ahir mateix quan els professors ens van acomiadar de l’escola i ens van dir que ja ens fèiem grans, aquell any érem els més grans i ens sentíem segurs, les classes eren fàcils, les hores passaven ràpid, els dies volaven… Però com sempre tot acaba, i efectivament sense adonar-nos ja ens vam trobar en aquell lloc tan imponent: L’INSTITUT, el primer dia va ser per recordar, érem els més petits i tot ens semblava gran, jo en particular no em sentia gaire segur, sobretot perquè tothom m’havia dit que hi hauria un gran canvi de l’escola a l’institut i això m’espantava molt. Tot i això l’any va passar molt bé.

I al cap de tres anys aquí ens trobem, en el final de la ESO, els anys han passat volant i ara ja estem acabant 4t i a punt de començar el batxillerat!! Ha sigut un bon curs, tranquil, entretingut i personalment un curs amb moltes experiències de tot tipus… Tanmateix també ha sigut un curs per començar a pensar en el futur, cosa que no m’ha agradat gaire, crec que encara som molt joves per pensar en què volem ser de grans i a molts de nosaltres ens costa trobar la nostra vocació.

Ah! i ja em descuidava! La millor part d’estar al final d’aquest curs és el viatge que es fa. Nosaltres hem triat Berlín, jo vaig votar-ho per tant estic content d’anar-hi. El viatge serà per descansar de l’Institut, i sobretot per passar-s’ho molt bé amb tots els amics. El que farem allà serà visitar molts museus, i aprendre molt de la història d’una ciutat molt especial com Berlín. En definitiva ha sigut un any esplèndid i amb moltes experiències!!

Gerard

L’exercici no només és bo per al cervell sinó que també ens pot ajudar a prevenir malalties.

Fa molts anys es va descobrir que el cervell va evolucionant gràcies a l’exercici, i que si tens un ritme d’exercici constant el cervell genera una molècula anomenada BDNF, que és l’encarregada del creixement de circuits entre les neurones, per tant necessita gran plasticitat d’adaptació i també afavoreix la memòria. Però la majoria de la gent no és conscient del que ajuda l’exercici al nostre organisme.

El cos està constituït per òrgans connectats entre si per mitjà de circuits com és el BDNF. Si aquesta molècula es bloquegés també faria un bloqueig entre l’aprenentatge i la memòria; això es podria evitar tenint una practica constant d’exercici, ja que hi hauria una aportació més gran de BDNF i també ens ajudaria a prevenir malalties com; depressions i l’Alzheimer, entre moltes altres.

L’exercici juntament amb una bona alimentació és una combinació perfecta per tenir una vida saludable. Però si no fem cap esport i no exercitem el nostre cos, tenim més tendència a patir malalties cardiovasculars, com per exemple; l’obesitat i la diabetes, però sobretot ens estem perjudicant portant una vida sedentària.
L’exercici juga un paper molt important en la nostra vida diària, ens ajuda a portar una vida sana i saludable i a prevenir moltes malalties.

Daniela

Semblava impossible, però ha arribat el dia… avui, per fi, s’han acabat les classes. Avui ha sigut un dia força estressant, perquè jo havia de fer una recuperació de geologia a la mateixa hora que la resta del meu grup assajaria el treball, per tant havia de fer el examen en el menor temps possible i el millor que pogués.

Al final l’examen m’ha anat molt bé i quan he sortit m’he sentit satisfeta de tot l’esforç dels últims dies a la tarda. Al sortir de l’examen he vist que els meus companys del grup encara no havien començat i per tant he tingut temps d’anar amb ells i així reforçar encara més el treball.

El meu grup i jo érem el últims de la nostra aula en exposar i estàvem molt neguitosos durant tot el dia perquè no sabíem com ens sortiria. El grup que anava just abans de nosaltres anava molt just de temps ja que a la nostra aula i havia un grup més i, per tant, això feia que anéssim més justos de temps. Al final hem fet l’exposició i l’hem acabat una mica tard però just per agafar el autobús.

Ara que ja ens hem tret aquest pes de sobre et sents amb molta tranquil·litat, i ara toca esperar a saber la nota fins el dia 26 de juny, l’espera es farà molt llarga, però marxem a BERLÍN DILLUNS!!!! Això farà l’espera menys llarga i sobretot molt més dolça.

Sara

Bé, ja s’acaba el curs, i ja me’n vaig a Canadà. És estrany. Aquest setmana serà la última de la meva vida que viuré a casa meva no com a convidada.

Mireu: aquest estiu estaré amb els pares, però anirem canviant de cases i vivint en molts llocs, com fem cada any. Quan tornin aquí pel setembre viuré entre la casa dels avis i la casa d’uns amics. L’any següent viuré amb uns altres amics, però tindré més llibertat, perquè estaré vivint el seu pis del soterrani, que té cuina i lavabo i tot. Després, òbviament hi haurà la universitat, que espero fer a Escòcia. Suposo que estaré vivint en els dormitoris de l’universitat el primer any o dos, però amb sort podré llogar un pis amb uns amics a fora del campus més tard.
I més endavant… No el tinc molt clar, però tinc esperances d’anar a un país com Alemanya o els Països Baixos. Potser aprendré una llengua més. No sé.

Tinc moltes ganes per l’any que ve. L’escola és molt bona, i ja conec unes quantes persones que hi van. És clar em fa una mica de cosa -és una escola bastant gran, però em sembla que serà més o menys agradable-. També m’agraden les classes que he escollit. I a més d’anglès i mates, que son obligatoris- faré biologia, arts visuals, història mundial fins al segle 16, estudi dels mitjans de comunicació, castellà, i introducció a la sociologia, la psicologia i l’antropologia. Preferixo no fer batxillerat i concentrar-me en una sola cosa, perquè m’interessen molts temes.

No tinc els sentiments gens mixtos sobre marxar de Vilassar. Porto sis anys aquí, i he estat més temps infeliç que feliç. Però potser això té una explicació. Vaig arribar aquí amb deu anys, i fins als deu any generalment les persones són més contentes que antre deu i setze. Probablement ho hauria passat malament a qualsevol país del món. Hi ha persones que saben fer bé l’adolescència, i hi ha persones destinades a seure a casa, fer comentaris cínics i esperar fins que s’acabi. Jo pertanyo definitivament al grup posterior.

No és que m’hauria preferit no venir- al contrari. No seria la persona que sóc avui si no hagués vingut, i, (per fi), més o menys m’agrada com sóc. No hauria aprés català o castellà, o conegut la gent que he conegut, i probablement no hauria sapigut no tenir problema amb ser sempre la rara.

Aquestes últimes setmanes han estat bastant estressants. Entre els deures, exàmens i treballs, preparar les maletes per marxar, solucionar els problemes dels passaports per anar a Berlin i preocupació per l’any que ve, no puc esperar a arribar a Canadà. És clar que trobaré a faltar Vilassar, però ara ja no em cap al cap.

Natalia

Estimada Cristina,

Com estàs? Què fas? Com va anar el examen que et quedava? La setmana passada, quan t’ho preguntava semblava que t’ho sabies prou bé, així que la pregunta la podríem considerar com a inútil. I per Barcelona, què tal? Clar, et passes els dies a casa del xicot i no sé res de tu!  Ahir vàrem parlar pel Whatsapp però ja saps que les nostres converses per xat no se’n poden dir converses.

T’escrivia aquesta carta sense cap tipus de finalitat, simplement per que m’encantava, i m’encanta, escriure’t cartes i ara feia molt, potser anys, que no te’n escrivia cap. En teoria ara hauria de començar a dir-te tot el que t’estimo, que ets la millor germana del món i totes aquestes xorrades però aquest cop ho evitaré per que ja t’ho començaries a creure.

Simplement vull que deixis la ment en blanc per un moment i que facis amb mi un recordatori dels nostres moments, els moments que ens pertanyen i, que només tu i jo coneixem amb exactitud. Les meves orelles recorden les nostres rialles mentre ballàvem juntes a la teva habitació o mentre tu feies el pallasso. Les meves mans recorden els massatges que et feia les nits que dormíem juntes perquè feia molt de fred. El meu olfacte recorda la teva colònia quan abans de marxar cap a la “uni”, cada matí, em dones un petó. El meu gust recorda els teus espaguetis a la carbonara i seguidament la teva pregunta; els falta sal?!. NO, pesada no, mai els hi falta sal! Els meus ulls recorden les notetes que alguns matins em deixaves damunt la taula desitjant-me sort per l’examen que tenia. Òbviament també recordo les tardes que m’obligaves a anar a aeròbic amb tu i no és un record molt agradable, filla meva.

No vull que creguis que tot això ho faig per que pensis i diguis: oh que mona la meva germaneta petita! No, per res, vull que valoris el que hem estat i el que som. Vull que sàpigues que aquests moments m’han fet el que sóc i que no els canviaria per res.

Ha estat un encant poder-te conèixer, Cris, Criii, Krispy, Antonieta, Burrota, Amiga, Germana.

De la teva  Andrea, Andree, robadora de “bolis”, Tonta del cul; de la teva Germana petita.

T’estimo

Andrea

El cap de setmana passat vaig jugar la final a quatre de Catalunya a Tortosa, amb l’equip UEM (Unió Esportiva de Mataró). La temporada ens ha anat molt bé, hem quedat segons a la lliga, per això hem hagut d’anar a les fases, concentrades en dos caps de setmana. El primer vam jugar les semifinals i les vam guanyar. I el segon la final, vam anar amb autocar ja que era un viatge molt llarg, de 3 hores.

Ens vam enfrontar contra el joventut; teníem moltes ganes de guanyar-lo perquè durant la lliga havia estat un dels nostres rivals, i ens van guanyar els dos partits que vam jugar.

Un cop més no va ser possible, però ens vam esforçar i ho vam intentar fins al final. Tothom ens va felicitar, l’entrenador sobretot, per la gran temporada que hem fet i per quedar sub-campions de Catalunya.

Pau

Ja s’acaba el curs i, amb aquest, els quatre anys de l’ESO. Ara cadascú haurà de decidir si vol continuar estudiant batxillerat, cicles formatius, etc…

Com cada any els últims dies han estat molt estresants, amb exàmens finals, treballs… Sort de la jornada intensiva d’aquesta setmana que ens dóna més temps per poder estudiar i acabar els treballs.

Però ara, ja s’acosta el viatge de final de curs que tant hem esperat. Hem organitzat activitats per recaptar diners, com la venda de llibres per Sant Jordi, la venda de pastissos, l’espectacle que vam fer a la Massa, i moltes coses més, que han ajudat a abaratir-lo.

Em fa molta il·lusió perquè es la primera vegada que vaig a Alemanya. Espero que ens ho passem molt bé i ens quedi un bonic record.

Pau

Ja falta poc per anar a Berlín amb els amics.

Semblarà broma, una de les coses que em fa més il·lusió és pujar a l’avió. De petit vaig pujar en un, però ja ni me’n recordo. Un cop a Alemanya visitarem monuments i farem les típiques activitats que es fan quan viatges a un altre país.

També tinc ganes de veure com serà el lloc on passarem els dies, he sentit a dir que no ens allotjarem em un hotel, sinó en una “casa” per estudiants. Espero que sigui maca, que estigui en bon estat i que disposi de bons serveis, ja que no he gastat més de 500 euros en només visitar monuments i per caminar per un carrer qualsevol, com ho podria fer pel poble.

Possiblement, Berlín serà el lloc més lluny al que viatjaré mai, ja que amb tot aquest tema de la crisi, la nostra generació serà la que estarà més afectada (això diuen). No obstant espero que això no sigui cert i que quan sigui gran pugui viatjar per tot el mon.

Marcos Giménez

Català, castellà, socials, ètica, són moltes assignatures.

Jo la història la trobo avorridíssima, es el que més odio i a sobre amb les ganas que li poso, la professora que no m’ajuda gaire a aprovar i el que em costa, ho veig molt difícil poder aprovar.

Després català, és el meu idioma però m’he adonat que no només l’haig de saber parlar bé, per aprovar, no és que em costi molt, però es que jo tampoc li poso molt èmfasi alhora d’estudiar la veritat, tot i que el professor sí que es comporta molt bé amb mi, jo no ho aprofito i així vaig malament..

Castellà, una assignatura que normalment m’ha anat bé, però quan la professora va haver d’agafar la baixa i va venir un substitut, les coses s’han girat completament i vaig fatal per poder aprovar. I per últim ètica, una assignatura nova que em sembla que encara no sé molt bé de que va, m’haig de posar les piles ja, per això estic escrivint aquest text, per poder aprovar, tot i que no em solucionarà gaire cosa. Ja que es bastant tard per començar a pencar. Però mes val ara que mai.

Guillem

Em sento orgullosa de formar part d’aquesta família. No és una família de sang, de part de mare o de pare, formada per cosins i cosines… És una família que vaig tenir la sort d’escollir ja fa uns set anys i en la que sempre ens hem ajudat mútuament.

Un passe, un bot, una llarga correguda, un rebot… El treball que fa una és perquè millori l’altra, i a la vegada el treball d’una altra és perquè milloris tu.

És veritat que no sempre ens hem portat bé, que hem tingut dies bons i dolents, que el dur esforç no sempre ha esdevingut en felicitat… Però som aquí, no?

Hem arribat molt lluny juntes, sobretot aquest any hem millorat molt, hem fet una molt bona temporada on hem treballat al màxim i on hem demostrat del que som capaces.

Moltes gràcies a totes per estar sempre aquí, per fer-me sentir part d’una cosa molt gran.

Espero poder continuar dient “nosaltres” i sentir-me tan especial durant molt més temps.

Us estimo, UBUNTU.

Júlia Reina

Hace dos años repetí de curso, fue un golpe muy duro, no solo por retrasarme un año más en sacar la ESO, sino porque mis amigos iban a seguir para adelante y yo me alejaría de ellos.

Después de repetir, mi padre me metió en el grupo flexible, donde lo aprobé todo i con buena nota, pero de esa clase me lleve muy buenos recuerdos i compañeros. Al principio fue un poco duro porque no conocía a nadie, pero a medida que fue pasando el curso los compañeros me fueron cayendo mucho mejor.

Al acabar tercero aprobando muy bien, decidieron que fuera a uno de los cuartos normales i otra vez a una clase nueva. Este año he hecho muchísimos amigos, la única que conocía en toda la clase era la Rosa, i gracias a ella este curso ha pasado mucho mejor. Aparte e conocido a muchos más que me han caído muy bien.

Ahora otra vez, me cambio, pero esta vez será muy diferente, me iré a Barcelona y allí tendré que empezar de nuevo. Ahora, entre exámenes, no paro de pensar en cuanto voy a echar de menos a la gente de mi clase.
Rosa, Marina y Sara os quiero!!!!!!!!!!!!

Víctor

I’ll write this in English the best way I can because I want you to improve your English while you’re reading this. We must pass our FCE.

I know sometimes I can be a little insufferable, maybe if you could stop practising tap dance the 24 hours of the day our relationship would be better, I don’t know. But as you know, I’ve got to speculate and that’s what I’m doing.
This year has been so…fun? Weird? Bored? I don’t know how to describe it. I remember our first day before summer; we’ve got a little bit of hangover because the sun, the beach and tan hot boys. However, returning to school seemed to be less tragic because you were in my class.

Since the first day of class until now, that we are almost free, you’ve been remember me how far was summer from us. So let me tell you one thing baby, summer is here again.

I know by now you’re not in your best moment but I can promise you that this summer will be great. Maybe we won’t go to Hawaii, and we’re not going to visit the most beautiful places in the world in a red Ferrari neither. But we don’t need to.

We have each other, and other five crazy girls who are going to make this summer the best summer you can wish. So what else do you want?

I want you to keep happy; those baby blue eyes are too beautiful to be on tears. You know ever since I met you I could beat depression so if you’re not happy, I’m not happy.

I love you.

Laura

T’imagines aixecar-te cada dia, i transformar tot amb només prémer un botó, i que la teva casa passi a ser el teu gimnàs o la teva oficina? Bé, en uns anys més aquest tipus de situacions seran molt comuns en la vida quotidiana de cada persona.

Tot això es va analitzar en el fòrum Emtech Spain, organitzat per l’Institut Tecnològic de Massachusetts, reunint diversos investigadors i experts en diversos camps tecnològics, com són el disseny de ciutats intel·ligents, Internet, els videojocs, la robòtica i la nanotecnologia.

Tots ells van posar el seu punt de vista de com serà el món en algunes dècades i van indicar, per exemple, que les ciutats seran més intel·ligents, on hi haurà vehicles elèctrics de diferents tipus, com cotxes, motocicletes, o bicicletes que cada usuari podrà optar depenent de les circumstàncies.

Internet no es queda enrere en els canvis, i les xarxes socials que coneixem avui dia, es transformaran en alguna cosa més tridimensional, el que permetrà, entre altres coses, l’educació a distància i individualitzada.

Els avions robots també seran molt comuns en les vides de les persones “del futur”. El director executiu de la NASA, Khalid Al-Ali, va assenyalar que “la robòtica està en objectes intel·ligents que volen i aterren en forma automàtica”.

Laura

Platja, ulleres de sol, gelats, piscines, “xiringuitos”, vaixells, càmpings, bars de nit… en resum: estiu.

Cada dia falta menys per aquest esperat estiu. No sé perquè ben bé però l’estiu del 2012 és el que desitjo amb més ganes. Aquestes últimes setmanes se’m fan molt llargues, eternes, sobretot pels exàmens i per la calor que fa a l’institut. Crec que el divendres dia 15 de juny a la 1 del migdia seré la persona més feliç del món. Ja s’hauran acabat els exàmens, haurem fet l’exposició del treball de recerca i faltaran dos dies per anar-nos-en a Berlín, tot serà perfecte.

Estic impacient pel viatge de quart, encara que hi anem amb l’escola, serà el vertader començament d’estiu i serà molt emocionant, en part, perquè hi aniré amb les amigues, cosa que no he fet mai. Viatjar juntes a un país estranger ens fa molta il•lusió a totes i crec que ens quedarà gravat al llarg dels anys.

Quan tornem del viatge serà hora de descansar i de relaxar-nos ja que tindrem dos mesos per endavant d’estiu.

Això si, s’haurà d’aprofitar cada minut, cada hora i cada dia perquè al cap i a la fi sempre es passa volant!

Aquestes vacances m’agradaria anar a Formentera perquè m’encanten les platges d’allà i passar-hi una setmaneta no estaria gens malament, encara que el més segur és que no hi vagi l’esperança és l’últim que es perd. Tot i així estar a la platja de Vilassar de Mar amb els amics i amigues sona d’allò més bé.

Pau

“ Bona nit carinyo, que somiïs en coses molt boniques i molt precioses, que descansis molt, que dormis d’una tirada tota la nit, t’estimo”

Avui us parlaré d’ella

Sempre recordaré aquesta frase, és la més maca que he sentit mai a la vida.

Ningú sap el que aguanta ella. El que ha aguantat, el que aguanta i el que aguantarà.

Ella… no té preu, es gegant.

De qui us parlo, es la meva ‘ídola’, es el meu exemple a seguir, jo de gran, VULL SER COM ELLA. Ella, ha tingut una vida plena d’emocions, i de felicitat, puc assegurar que l’ha tingut complerta, molt complerta.. ha viatjat per gairebé tot el món, ha viscut moltes coses i gairebé totes molt agradables, però últimament ha patit moltes dificultats, ha tingut molts problemes, ha rebut uns cops molt durs que ningú es mereix patir.

L’he vist riure, l’he vist disfrutar, l’he vist somriure, l’he vist amb il·lusions, l’he vist entusiasmada, però també l’he vist plorar. No sabeu la impotència que vaig sentir al veure-la plorar, al veure que d’aquells ulls que mostren 100% sinceritat, que quan et miren, t’ho diuen tot, que son el seu reflex, sempre tant brillants, i foscos com la nit, queien llàgrimes.

Alguna vegada he pensat, m’agradaria desaparèixer ara mateix, deixar de pensar, de respirar, de sentir, d’escoltar, de veure, d’olorar… ho he pensat en moments d’aquells en el que penses que no pot anar pitjor tot, que tot ho fas malament, que no et surt res a dretes. Però hi ha alguna cosa que no em deixa actuar com jo voldria, hi ha alguna cosa que m’impedeix fer el que de cop i volta penso i això es ELLA. No per res, només pel simple fet de pensar que ella té molts més motius i probablement són més vàlids que els meus de voler desaparèixer.

Ella ha estat mes de mitja vida amb una persona que li ha donat el millors moments de la seva vida, una persona que l’ha omplert com mai ningú ho ha fet, una persona a la que mai mai mai de la vida podrà oblidar, per molt temps que passi, per moltes coses que vinguin darrere. Una persona amb la que ha estat des de la Universitat, o inclús abans, però ha estat amb ella ‘oficialment’ des del sis de Setembre de 1986. S’han estimat, sempre s’han demostrat tot l’amor que es tenien, han superat totes les coses, sempre junts, sempre, però un dia, a ella, per molta mala sort l’hi va arribar la hora d’enfrontar-se ella sola, (o gairebé sola) un dia, de cop i volta, s’aixeca i ho ha perdut tot, aquesta persona desapareix, s’esvaeix del tot com una gota d’aigua que s’evapora… només de pensar-hi sem posen els pèls de punta. No vull posar-me en la seva situació.

Aquest si que es un clar motiu per voler desaparèixer, per voler evadir-se de la faç de la terra…

Però sabeu que es el que em sembla mes admirable? Que ELLA, tot hi segurament havent-ho pensat mes d’un cop, tot i haver dit ‘deixem-ho córrer tot’ ha continuat endavant, amb un somriure gegant a la cara, aixecant el cap, lluitant cada dia per el que és seu, auto posant-se reptes, mirant la vida amb uns altres ulls i posant-se al cap que, tot i que ha perdut a, probablement, la persona més important de la seva vida, ha de quedar-se aquí, perquè encara que ella pugui pensar que no, i en algun dels seus ‘baixons’ pensi que ningú la necessita, no es veritat. I li he dit mil cops, i no em cansaré mai de repetir-li, JO la necessito més que res en aquest món. Sense ella no soc res, simplement, sense ella, jo no estaria aquí.

Se que jo en alguns moments tampoc he ajudat gaire, no ho he posat fàcil, jo soc la causant de molts dels seus maldecaps, d’ algunes de les seves penes, ho sé… i em penedeixo d’haver-me adonat tard. Ella es troba en una situació en la que mai fins ara s’havia trobat, ha de fer de ‘bona’ i a l’hora de ‘dolenta’, ha de tirar una família (petita, però família) endavant. Probablement si m’hagués adonat abans de la situació en la que es troba tot hagués sigut diferent. Però en fi, diuen que mes val tard que mai… Tot i així, havent-me comportat malament en molts moments, m’ha seguit i segueix estimant-me igual, o inclús més.

Suposo que aquestes alçades de l’escrit, ja sabeu de qui us parlo.

Em podria passar hores i hores parlant-vos d’ella, però al final es faria ‘cansino’ (no per mi, a mi m’encanta recordar tot el que he viscut amb ella, i espero fer-ho sempre) però no es plan de menjar-vos mes el cap..
En fi, per acabar (encara que no se si veuràs aquest escrit) només vull dir-te que ets admirable mama, que ets la persona més forta i valenta que he conegut i probablement coneixeré mai, que vull que sàpigues que pots contar amb mi per tot, que ets la persona més important per mi, i que sense tu estaria perduda en mi ‘mundo de yupi’ com em dius tu jajaja.

Mama, gràcies per ser com ets, per ser tant forta i intentar malgrat tot treure un somriure en el moment més necessari.

T’estimo molt.

Ariadna M.

Éste es el último escrito en esta tertulia, ya se me acaban las ideas pero aún me queda algo de que hablar. Voy a dedicar este escrito a los 6 tesoros mas preciados de mi vida. Los tesoros más esenciales que puedo necesitar. No estoy hablando de algo material sino de seis personas que son tan importantes para mí que valen su peso en oro.

Sí, este escrito es para vosotras, porque os lo merecéis todo. Sé que voy a recordar para siempre los momentos que hemos pasado (y pasaremos) juntas. Nunca en toda mi vida he visto un grupo de personas tan diferentes que complementen tan bien juntas. Eso es lo bonito de nuestra amistad, nos aceptamos tal i como somos, eso tiene mucho valor.

Gracias por hacer de mi una persona diferente (diferentemente mejor), sé que cada una de vosotras ha aportado un pedacito de su personalidad y que todas juntas han hecho un buen cambio en la mía. Mi escrito sería de 1000 páginas si dijera todo lo que tengo que decir, pero entonces tampoco tendría gracia. A veces con pocas palabras se pueden expresar grandes y profundos sentimientos.

No pretendo deciros nada que no sepáis, no os voy a decir que os quiero muchísiiiiiisimo ni que todas sois especiales porque ya lo sabéis. Mi simple intención es dejar constancia en esta tertulia de que no sois de esas personas que se encuentran a la vuelta de la esquina. Sois un tesoro que cuesta mucho de encontrar y que quien lo encuentra es la persona más afortunada del mundo.

Ainoa

Ella és un persona que estimo moltíssim, és la meva ajuda incondicional, sempre que la necessito està aquí, al meu costat, fent-me riure, fent-me sentir bé. La veig cada cap de setmana, ja que no anem al mateix institut i durant la setmana no podem quedar, però durant els dies de festa, ens ho passem bé, riem… Tot el temps que hem perdut durant la setmana el recuperem.

Quan veig el seu somriure em fa sentir feliç, satisfeta que part d’aquest somriure que omple la seva cara, és gràcies a mi. Quan la veig trista l’ajudo en el que faci falta, ajudant-la en tot moment perquè pugui tornar a somriure. Quan la sento tocar el piano, veig els seus dits acariciant suaument el teclat i de cop sona un so preciós, m’emociono, em recorre un calfred per tot el cos, fins que cau una petita llàgrima, però no és tristesa, és orgull, un gran orgull cap a l’amiga que tinc al costat. Quan la veig venir corrent cap a mi des de l’altra punta del carrer i m’abraça, em sento feliç, satisfeta de tenir una persona que m’aprecia tal i com sóc, amb les meves virtuts i els meus defectes. Amb ella sóc feliç, alegre, contenta, un sentiment incapaç de transmetre en un paper.

Però no puc evitar pensar en una cosa, l’agost. Tot i que és el meu aniversari és la primera vegada que no vull que arribi, perquè aquest mes la meva millor amiga se’n va, i no de vacances una setmaneta i torna, NO, se’n va a Estats Units, un any sencer. Un any sencer sense poder tornar a sentir tot aquest munt d’alegries que he passat amb ella, un any sencer sense poder abraçar-la, sense poder veure-la… Les estones que he passat amb ella no les canviaré per res del món les tindré a la meva ment fins que torni, perquè aquestes estones són com “un bombó de xocolata”: sempre venen de gust…

Gisela

L’any que ve, si no em queda cap assignatura passaré a batxillerat. Aquest pas és molt important ja que es fa portant-te una mica cap al sector que vols treballar. A l’Ins Jaume Almera et donen a escollir entre dues modalitats diferents per cursar: humanitats i ciències socials i ciències i tecnologies. En altres institus també oferten altres tipus de batxillerats que al Jaime Almera no donen, com per exemple l’artístic.

Jo he decidit triar el batxillerat social i humanístic i anar-me per la branca del social ja que vull estudiar empresarials. El més segur és que trïi les matèries opcionals relacionades amb aquest treball encara que puguin ser més dificils que les altres ja que vull estar preparat per al futur.

He triat el batxillerat per poder fer una carrera universitària que m’agradi, però per a això m’he d’esforçar en treure bones notes perquè, a diferència de l’ESO, les notes de batxillerat si que es tenen en compte a l’hora de intentar entrar a una universitat o altra.

David

La setmana que ve marxem de viatge cap a Berlin, Alemanya, a fer la sortida de final de curs. Hi anem gairebé tots els alumnes de quart d’eso i sé que ens ho pasarem molt bé.

Per tal d’estalviar alguns calers, s’han organitzat una serie de fires, sortejos i fins i tot un espectacle al teatre la Massa de Vilassar de Dalt. Molta gent hi ha participat i hem recaudat més de 8000 euros, restant els 1600 de les despeses ens queden uns 6000 euros que dividit entre els 65 alumnes del viatge toquen a gairebé 100 per persona, un estalvi raonable per l’esforç fet.

Sortirem cap a l’aeroport el dia 18 de juny, pasarem cinc dies allà i tornarem el 22 del mateix mes. Visitarem molts llocs d’interés turístic com el Check Point Charlie o el Neues Museum. També visitarem un camp de concentració nazi a les afores de Berlin.

És una ciutat amb molt d’atractiu turístic ja que va patir molt les conseqüències de la segona guerra mundial i a part, va estar dividida en dos pel mur de Berlin durant l’època de la RDA. Aquest mur separava el bàndol comunista del bàndol capitalista i al caure va esdevenir un símbol de llibertat pel fet de que es reunificava Alemanya. Avui dia només queden unes parts del mur i algunes fins i tot, estan decorades amb graffitis molt significatius en les seves parets.

David

Ja falta poc perquè acabi el curs, i amb ell les notes, les vacances, etc. Però el que amb més ganes espero és el viatge a Berlín.

Durant tot el curs hem estat recaptant diners perquè el viatges no fos tan car. Hem fet paradetes a les diverses fires que han anat sorgint, hem venut ponsèties, números per a un sorteig i samarretes personalitzades. Però el que crec que ens ha donat més beneficis, ha sigut l’espectacle que vam fer a la Massa. A l’espectacle hi va haver diferents actuacions: trucs de màgia, balls, actuacions musicals… L’espectacle, va ser la última manera de guanyar diners.

Ara, ja només queda la última setmana d’exàmens i del treball de recerca i ja s’haurà acabat el curs, espero que aquesta setmana passi molt ràpida.

Quim

Avui dia 8 de Juny comença l’eurocopa 2012 que es disputa a Ucraïna i Polònia i s’allargarà fins al dia 1 de Juliol. Avui han començat a jugar els equips del grup A, els quals eren: Rússia, Grècia, Polònia i la República Txeca. El partit entre Grècia i Polònia ha acabat amb empat 1-1 i Rússia ha guanyant 4-1 contra la República Txeca.

Respecte a la selecció Espanyola, que és la preferida del seu grup (Croàcia, Espanya, Irlanda i Itàlia), sembla que té possibilitats de guanyar la competició ja que compta amb un gran equip que va guanyar el mundial de Sud-àfrica fa dos anys. Tot i que no soc molt seguidor de la selecció espanyola m’agradaria que guanyés perquè hi han molts jugadors del FC Barcelona.

Adrià

Aquestes vacances tindré l’oportunitat de desconnectar només començar les vacances, ja que passaré uns dies a Bèlgica en acabar el curs.

Espero que no em passi com la setmana santa, ja que vaig haver de passar-la tota estirat al llit amb un gran refredat que vaig patir a causa del fort vent i el fred, i no ho vaig passar molt bé. Després d’això, ja podré quedar amb els meus amics per anar a la piscina i a la platja , jugar a la playstation 3,etc…

També desitjo que no em quedi cap assignatura pendent pel Setembre, ja que farà que l’estiu sigui una mica més avorrit.

Ja estic esperant l’estiu amb ganes, ara només queda esperar un parell de setmanes.

Pol

L’any que ve tenim un canvi molt important en la nostra vida. Ja gairebé hem acabat l’ESO i ara hem de decidir què volem fer. Hi ha gent que vol fer mòduls i altra batxillerat, i també hi ha gent que ja deixarà els estudis i anirà directament al món laboral.

Personalment, jo m’inclino cap al batxillerat, per així anar preparat per fer una carrera a la universitat. Triaré el batxillerat científic, ja que és el que m’agrada més i va més amb les meves característiques.

Encara no sé ben bé quina carrera faré després o de què treballaré, però ja en tinc una idea. Aquest any hem començat a fer química i m’està agradant. Segurament, si durant el batxillerat no canvio d’opinió acabaré fent això, tot i que en general totes les ciències m’agraden força.

El pas de l’ESO al batxillerat és molt gran. A partir de l’any que ve, cada nota que tregui, en exàmens i treballs, compta per una nota final que em servirà per entrar a la universitat que vulgui. Per això intentaré posar-m’hi de ple des de principi de curs. No a totes les carreres es necessita una nota molt alta, però sempre és millor anar sobre segur i esforçar-se al màxim per fer-ho tan bé com es pugui.

Aquest salt tan important, fa una mica de por, de respecte, perquè a partir d’ara és quan de veritat comencem a decidir la nostra vida, i això és una gran pressió. Per tant intentaré que tot em vagi tant bé com ara o millor per aconseguir treballar del que vull en un futur pròxim.

Jofre

Aquesta és possiblement, la frase més repetida durant aquests últims dies. La calor ens fa passar moments molt incòmodes, en els quals a vegades ens entren ganes de morir-nos.

Sempre s’agraeix que faci una mica de sol en els dies d’estiu, però durant aquestes últimes tres setmanes ha fet més calor del compte. Sobretot es nota quan estàs tancat a una aula amb trenta persones i no pots pujar les persianes perquè entra el sol.

Des que et lleves fins el moment en que et vas al llit passes calor. L’única manera de combatre-la és quedar-te quiet a la ombra o anar-te’n a la piscina o a la platja a banyar-te.

També he de destacar que aquesta època de l’any comencen a ser freqüents els incendis i les víctimes provocades per la calor i la deshidratació. Així que aneu amb compte.

Marcos

Ahir em va picar el primer mosquit de la temporada; va ser a la tarda, mentre feia repàs de bio. Aquest senyoret era de color negre, dic era perquè després de picar-me el vaig perseguir fins la mort: va acabar ben esclafat entre les meves mans! Vaig fixar-me en aquesta meravellosa escena del crim i vaig veure un tros de matèria orgànica amb les potes a ratlles, al voltant d’una taca vermella de sang.

Quan vaig acabar d’examinar el mosquit mort, vaig rentar-me les mans i vaig mirar-me el lloc on m’havia picat aquell ésser tocapistons; em va picar al turmell i ja m’havia sortit una butllofa del tamany d’una llentia seca. Vaig haver de resistir la temptació de rascar-me; encara que no ho sembli, no rascar-se una picada és una de le coses més difícils  de suportar, en el sentit que has de tenir molta força de voluntat per no fer-ho.

En conclusió, aquest petit animal ha tastat la seva pròpia medecina! A mi encara em provoca picor, però ell ha mort ben esclafadet per pesat. Ja en queda un de menys, però encara n’hi ha moltíssims, d’aquests bitxos, que deuen ser ja un dels éssers vius més odiats del nostre planeta, junt amb les mosques. Així que ja sabeu, a esclafar mosquits s’ha dit, no tingueu pietat!

Hector

Després de tot el curs esperant-lo, de tot un curs d’esforços i treball, per fi arriba l’estiu. Ja només falta una setmana i mitja. El trimestre gairebé ha acabat i ja només ens queden un parell d’exàmens i el treball de recerca.

El treball de recerca ens està costant molt treball, i a més és una cosa totalment nova per a nosaltres. Això implica que hi hem de posar tota la nostra capacitat. El meu grup està fent una bona feina, i estem intentant fer-ho el millor possible. El que més por em fa és l’exposició oral, que encara que sembla fàcil, a mi em costa molt expressar-me en públic sense passar vergonya.

I això ja és l’últim que ens queda per fer. Després venen uns dies a Berlín molt merescuts per part nostra, i finalment les notes, que espero que siguin bones. Un cop passat això i acabat el curs, només ens falta passar un gran estiu molt desitjat per tots els alumnes.

Al setembre, altre cop a la rutina. Tornen a començar les classes i la monotonia de sempre. Estudiar i treballar per intentar treure la millor nota possible i preparar-se per el món laboral que cada vegada és més a prop.

Jofre

“Imagina que vives sin miedo a tomar el riesgo de explorar la vida, no tienes nada que perder, sin miedo a estar viva en el mundo y sin miedo a morir, imagina que te amas a ti misma tal y como eres, que amas a tu cuerpo tal y como es y a tus sentimientos tal y como son, saber que eres perfecta justo como eres.”

¿Por qué no imaginarlo? Siempre mirando qué pensarán los demás y intentando hacer bien las cosas para que nada salga mal, que parezca todo perfecto… ¿Por qué no hacerlo perfecto a nuestra manera? Como más nos guste, como lo veamos mejor, si sería lo más fácil, pero muchas personas no se muestran tal y como son por el simple hecho de tener miedo a ser juzgados. Pero eso no está bien, todo el muerdo tendría que ser tal y como es, sin tapujos y sin mentiras, al fin y al cabo todos somos iguales aunque algunos no lo quieran aceptar.

La confianza en uno mismo es lo más importante para poder confiar en los demás, y para no dejar que nadie nos pisotee, con esto no estoy diciendo que nos tengamos que volver unos bordes e ir de “maduritos” por ahí con tal de que no nos pisoteen, solo digo que nunca nos tenemos que de dejar manipular por terceras personas, si tu tienes una cosa clara, adelante, pero eso si, piensa en las consecuencias. Está claro que no todo el mundo es igual, hay algunos más débiles otros más fuertes etc., pero incluso los más débiles tienen que saber aceptarse y disfrutar de cómo son.

Patricia W.

Molts cops em queixo perquè ve la fira al costat de casa i els sorolls que emet em molesten. Després arribo a Barcelona i dono les gràcies per viure en un poble tranquil. Més tard, miro les notícies i veig tot el dolor i el patiment del món i m’avergonyeixo de queixar-me de la fira.

Dimarts, mentre mirava el paisatge des de la finestra, em vaig adonar del bé que vivim i hem viscut durant molts anys encara que estiguem en crisi. Sé que molta gent s’ha quedat sense treball i que per exemple no tenen diners per arribar a final de mes, però també imagino que hi ha molta gent a altres països que mai han tingut un treball i que penso que per ells no existeix el: “no arribar a final de mes”. I per què penso que no existeix el “final de mes”? Simplement perquè el viure dia si i dia també en un país amb guerra et deu fer preocupar-te d’altres coses, com per exemple, poder seguir viu desprès d’un atac sorpresa d’algun país enemic.

M’avergonyeixo de queixar-me del soroll que emet la fira, però més de la gent que permet que milions de persones hagin de témer cada dia per la seva vida i la de les seves famílies. Tot i que dubto que arribi a tots (o algun) d’aquests països aquest escrit, vull dir que tinc esperances de que tots visquem en un món sense guerres. Però abans d’això hauria de sortir del poder tota la gent que les provoca, i està demostrat que és pràcticament impossible.

Aquest no és només un típic escrit que digui: NO A LA GUERRA I SÍ A LA PAU, sinó que tot el que he escrit ho penso i ho sento. Em fa pena el món en el que algunes “persones” ens fan viure, de veritat.

[Congo: La guerra del Coltan - http://www.youtube.com/watch?v=e3i4OrKT8yc ]

Marta

Hoy es uno de esos días que no entiendo cómo puede ser legal estar encerrado en una clase, escuchando la misma profesora de siempre, oyendo una y otra vez las mismas cosas de siempre, las dice en otras palabras, pero son las mismas cosas que no me importan y que al fin y al cabo aunque me digan que sí, no me van a servir para nada.

Pues como decía, hoy es un día en el que solo brilla el sol, no se ve ni una nube en el cielo, ni una! Todo está brillante y reluciente y además puedes ver el mar ahí a lo lejos, plano, y resplandeciente.
Espero la hora del recreo impaciente para salir huyendo de esa clase y sentarme al sol, una vez conseguido siento esa sensación extraña, mi cuerpo absorbe todo el calor y me siento más morena cada segundo, es una sensación agradable.

Luego no dejo de pensar a qué playa saldría corriendo, quizá a una que estuviera desierta, quizá a mí isla, mi pequeña isla llamada Ibiza (mía por el mero hecho de que nací allí). Total que cada vez mi cabeza está más lejos de la realidad, pero bueno hoy es un gran día, porque hoy, después de salir del trance, me he dado cuenta de que queda poco menos de tres semanas para pensar con tranquilidad dónde quiero ir, sin prisas, sin preocupaciones ni responsabilidades simplemente un lugar en el que estemos el sol, la playa y yo.

Cristina

Quedan solo dos semanas más de trabajo, catorce días ni uno más ni uno menos. Todos estamos nerviosos y con ganas de que acabe ya el instituto, por esa misma razón, estas últimas semanas estamos un poco más alterados. Empiezas a sentir el calor sobre tu piel, te estiras a descansar y en el momento en que no aguantas más te tiras a la piscina o al mar. Todo indica que el verano ya ha llegado, el tiempo libre, las vacaciones y el buen tiempo.

Este verano voy a estar muy poco por Barcelona, cuando acabe el instituto iremos una semana a Berlín como viaje de final de curso, después para iniciar el verano mis amigas y yo nos iremos a Irlanda a pasar una semana. Al volver, me iré a China durante tres semanas con unos amigos de mis padres. Al llegar de oriente estaré un par de semanas en casa para descansar, pero finalmente me iré con mi familia una semana a Cantabria y otra a una casa que tenemos en el norte de Catalunya.

Por una parte tengo ganas de irme y desconectar, pero por otra no quiero desaparecer hasta la vuelta de las vacaciones y no ver a mis amigas, ya que el año que viene cada una ira a un instituto diferente y nos distanciaremos mucho, por esa misma razón queremos irnos de camping justo antes de volver y empezar de nuevo, pero aún no sabemos si se podrá cumplir, espero que sí y de esa manera despedirnos del verano como dios manda.

Irene

Què us sembla que l’ ajuntament de Barcelona vulgui prohibir l’ús de bicicletes per les voreres? Jo crec que com passa amb moltes altres coses s’arriba a la prohibició perquè prèviament no s’ha planificat ni organitzat bé aquest tema a la ciutat.

Si quan es va engegar el projecte del Bicing s’haguessin fet els carrils bicis necessaris o bé unes voreres el suficient amples per compartir vianants i bicicletes ara no estaríem parlant d’ aquest problema. Una altra vegada s’ha començat la casa per la teulada i per manca d’infraestructures sorgeixen els conflictes entre els pobres vianants i els ciclistes, ja que tots reclamen els seus drets.

A més si no fos per una colla d’ incívics que utilitzen la bicicleta per a fer curses i atropellar a qui troben davant, potser no s’hauria arribat a aquest extrem. Escolto els comentaris de les dues bandes i veig que tots tenen raó en les seves queixes. Crec que tot s’arreglaria si es respectessin més, uns als altres i demanessin plegats a l’ajuntament una xarxa sencera de carril bici per poder arribar a qualsevol punt de la ciutat sense necessitat de circular entre els cotxes o haver de pujar a la vorera .

Pau

Ja queda menys d’un mes per acabar l’institut i poder anar de vacances, però encara queden els exàmens finals on et pots jugar la nota de tot un trimestre. A més a més també hem de fer el treball de recerca i se m’ha ajuntat amb els exàmens, ara mateix estic una mica estressat.

Ara, entre la calor i el cansament de tot el curs se’m fa més pesat estudiar, però es l’única manera d’aprovar per poder accedir al batxillerat; he escollit el batxillerat social encara que no tinc massa clar quina carrera triar.

Espero aprobar totes les assignatures per no haver de passar-me tot l’estiu estudiant, ja que vull passar-lo amb els amics.

Pol

Ja s’acosta el viatge de fi de curs i amb ell les vacances d’estiu, però tot i així queden els exàmens finals i és bastant estressant, ja que haig d’estar tots els dies estudiant i repassant el que hem fet a classe. Cada vegada tinc més ganes de que s’acabi el curs, potser també perquè algunes hores es fan insuportables degut a la calor que fa a classe, però es pot aguantar. Per altra banda dintre de poc hi han les exposicions del treball de recerca; el meu grup ja ha acabat el treball escrit, però ens falta preparar el powerpoint i la exposició oral. També cal dir que la setmana que ve no tindrem classe per la tarda i així podrem estudiar, de totes maneres espero aprovar totes les matèries i no deixar-ne cap per al setembre i així poder treure’m la ESO per anar a batxillerat el curs següent.

Adrià

El diumenge 27 de maig vaig veure la Marató per la pobresa que va fer TV3. Tot i que, havia sentit a parlar de la crisi actual que afecta la majoria dels països occidentals i havia escoltat comentaris d’economistes a les tertúlies de la ràdio.

Amb aquest programa em vaig adonar de la proximitat que la tenim, de la gran quantitat de persones, de catalans, que ho estan passant molt malament i ja no els queda més recursos que la solidaritat i l’ajuda d’ entitats com Càritas que els proporcionen menjar i roba per anar sobrevivint i fer que no caiguin en exclusió social.

Alguns casos que van explicar em van posar la pell de gallina, i em van fer adonar que també molts nens, uns més petits i altres més grans que jo,viuen per sota el llindar de la pobresa. Em va fer reflexionar i pensar en l’afortunats que som i el poc que ho agraïm i ho valorem.

Alhora vaig estar content de veure que la societat catalana un cop més s’ ha mobilitzat i s’ ha compromès i jo també vaig voler aportar el meu granet de sorra.

Pau

Jo crec que les il·lusions són com el motor que ens fa aconseguir coses, que ens dona les ganes per lluitar per quelcom, si una cosa no t’il·lusiona difícilment t’esforçaràs per aconseguir-la, en canvi si tens il·lusió segur que t’esforçaràs al màxim per poder aconseguir la teva meta,

El que t’il·lusiona no sempre és material, també pot ser emocional, tornar a veure algú que fa temps que no veus et pot fer mes il·lusió segurament que aconseguir un capritxos que pots pagar amb diners.

A mi ara el que mes il·lusió em fa és fer el viatge de fi de curs per poder estar cinc dies amb els meus companys i que arribin les vacances d’estiu, tot i que quan hagi passat un mes tindre una nova il·lusió: tornar al institut, per retrobar-me amb els companys i començar el nou curs.

Aida

Hola, sentimiento de impotencia. Hola, sentimiento de tristeza. Quizás un poco exagerado para algunas personas por lo que en realidad es. Puede ser, pero al menos para mí dejar ir a esa persona de mi lado supone menos alegría, menos sonrisas, menos enfados que siempre acaban con un gran abrazo.

La gran causante de este delirio es mi amiga Marina. Se va. No para siempre, pero sí por casi siempre. Después de dejar el instituto, ella viajará lejos, muy lejos, a la gran ciudad llamada Barcelona. Allí hay muchas personas, quizás mejores que yo, personas que la hagan reír más, que le hagan olvidar todas esas alegrías que tengo yo guardadas.

Al principio de vivir allí nos vendrá a ver, supongo que aún no le dará tiempo a conocer a otras personas, pero poco a poco irán aumentando los exámenes, las salidas por esa gran y desconocida ciudad sin mí, olvidándose de las grandes alegrías y momentos que habremos vivido anteriormente, y paralelamente mi tristeza irá creciendo a grandes pasos.

Con este pequeño escrito quiero decirle a mi gran amiga que no la dejaré marchar nunca, ni olvidaré esas grandes sonrisas, y aunque estemos separadas de por vida por miles de quilómetros la seguiré queriendo de la misma manera que cuando estaba junto a mi.

Anna