LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Ja tinc ganes d’anar a Berlín! Encara queden uns mesos perquè anem a aquesta ciutat, però jo ja m’estic imaginant com ens ho passarem de bé.
Els mesos previs al viatge, els alumnes de 4t hem fet bastantes coses per a recaptar diners, perquè ens surti el viatge una mica més barat. Vam muntar una paradeta de coses de segona mà a una fira de Premià, on vam guanyar bastants diners, hem venut alguns dies entrepans i begudes a alumnes d’altres cursos, i vam tenir una paradeta a la fira de Santa Llúcia, on vam recaptar moltíssim. Actualment, s’està dissenyant samarretes i estem preparant coses pel dia de Carnestoltes. Esperem recollir molts diners perquè el viatge és molt car.
Quan estiguem allà, anirem a visitar bàsicament la ciutat (museus, esglésies, places…) i a passar-nos-ho molt bé amb els amics i companys.
Però per això queda un temps… Ara a seguir estudiant per als exàmens.

Pau

Hace ya un tiempo conocí a un pino que me resulto muy curioso e interesante, la verdad. Era alto y más o menos bonito, con esas hojas finas y el tronco robusto. Supongo que como todos los de su especie. No suelo relacionarme con pinos pero ese concreto me llamó la atención. Sé que suena raro pero me parecía hasta simpático. Desde luego su olor fresco también hizo que me acercara a él.

A veces hablamos y mantenemos conversaciones bastante divertidas: que si un perro se ha meado en sus raíces, si el viento ha hecho caer sus hojas, si un leñador ha matado a su amigo … Aún así siempre se encuentra un poco distante del tema, al fin y al cabo, tan solo es un simple árbol. ¡Qué se puede esperar de él! Pero aunque no se puede esperar nada de un vulgar pino a veces ocupa mis pensamientos, será que le estoy cogiendo aprecio. Sea por su interior, sus raíces o sus hojas siempre acaba consiguiendo un hueco en mi cabeza.

Puede que relacionarme con pinos sea una de las cosas mas originales y entretenidas que hago en todo el día, a veces me siento un poco estúpida, como cuando tienes un amigo invisible y estás la mar de feliz, le explicas tus cosas y todo eso. Entonces pienso ¿Vale la pena perder el tiempo pensando en un pino?

Ainoa

Ahir es va jugar la tornada de quarts de final de la copa del rei, entre el Fútbol Club Barcelona i el Reial Madrid.

L’anada al Estadi Santiago Bernabeu van quedar 1-2 a favor del F.C.B. Aleshores el R.M necessitava com a mínim marcar dos gols i que el F.C.B no en marquès cap. Però el R.M va encaixar dos gols a la primera part. Semblava que ja estava tot decidit (4-1 gols en total). Però el R.M es va enfortir molt i en cinc minuts va aconseguir marcar dos gols.

Aleshores el partit estava molt igualat i l’ambient molt escalfat, perquè només quedaven vint minuts de joc, i si el R.M marcava, el F.C.B quedaria eliminat però amb una gran defensa van aconseguir aguantar el marcador i així el R.M va quedar eliminat.

Ara el F.C.B es troba a semifinals. Cal destacar la mala actuació arbitral, ja que va perjudicar als dos equips.

Guillem

En un minut talen uns 6 arbres, en altres paraules, uns 8000 per dia. Aquestes són les xifres actualment de la destrucció de la selva Amazònica. Gairebé un 60% dels residus totals al món és paper, i cada persona del planeta consumeix una mitjana de 180Kg de paper l’any. Per culpa nostra milions d’espècies i ecosistemes són devastats a diari.

A conseqüència de consumir tanta quantitat de paper a part de destruir els ecosistemes, entre altres, també ens destruim a nosaltres mateixos. Què som els humans sense OXÍGEN?

Francament aquesta és una pregunta estúpida, en general els éssers vius necessitem l’oxígen per sobreviure i els únics organismes que en fabriquen són les plantes.

Cada vegada més els humans destruim la capa d’Ozó, sense ella moriríem per les radiacions solars; i ja posats que l’estem destruint amb l’efecte hivernacle i el CO² acabarem de devastar-la talant els arbres.

Per reduir aquest consum tan extens es poden enviar e-mails, escriure per les dues cares dels fulls, llençar els papers al contenidor adient, etc.

Personalment opino que si no actuem ràpid comencem a trobar energies alternatives, a deixar d’utilitzar el paper i tot, acabarem amb la vida del planeta.

Pol

Ahir va ser un dia ben especial per una gran amiga, la Carla, que va fer quinze anys. Fa molt de temps que ens coneixem, des de que érem ben petites. Sé el que li agrada i el que no, el que li fa por o el que li fa riure, és una d’aquelles persones que penses que hauria d’haver estat la teva germana. Ens és igual si són les dotze del migdia o les cinc de la matinada, sempre tenim coses per explicar-nos, anècdotes per comentar o mil històries per riure fins que no et queda aire als pulmons.

Bé doncs ahir a la tarda vam quedar tots –els seus amics de l’ institut i jo– a casa seva, més tard després de berenar vam anar a donar un tomb pel poble fins que es va posar a ploure i vam tornar a casa a mirar una pel·lícula. Crec que mai havia rigut tant mirant una peli de por. Després vam sopar unes pizzes tots plegats i per últim la Carla va obrir els seus regals. Em sembla que podrà vestir-se amb molta roba diferent durant molt de temps!

Aquest cap de setmana m’ho he passat d’allò més bé, tinc ganes de que arribi divendres un altre cop.

Cris.

Ja feia uns mesos, gairebé un any, que no veia a un bon amic amb el qual, no farà tant, volia quedar, però per estudis i per altres raons, no acabaven de coincidir del tot els nostres temps lliures.

L’última vegada que ens vam veure va ser per anar en bicicleta i per xerrar pel camí, i aprofitant que era estiu, fer un bon bany a la platja abans de pujar cada un cap a casa seva. Aquesta vegada hem anat més lents per gaudir del sol pel passeig del maresme i vam tenir més temps per xerrar i fruir del paisatge, tot i que no vam arribar tant lluny, el que importava era parlar de les nostres ultimes vivències, com que hem de tornar a repetir una altra vegada, el anar a “jugar a paintball”, que va ser per reunir antics amics que feia temps que no ens vèiem. Com els estudis, tema que em feia cosa treure ja que no vaig gaire bé i ell és un alumne casi de 10, i en general vam arribar a la conclusió de que molt poca gent sap quin camí agafar per encaminar els seus estudis.

L’opinió que he tret d’estar tant de temps sense veure a algú, en general és, que no es pot permetre perdre de vista a algú que ha estat important en algun moment de la teva vida. I que, si creus que aquella persona és tan important, sempre podràs tenir un forat per parlar, triguis el que triguis.

Eduard

L’altre dia mirant la televisió vaig veure un documental sobre la vida a la selva Amazònica. Van fer un recorregut per racons on gairebé mai hi arriba ningú. Són tribus que viuen aïllats de la resta del món, que sobreviuen amb el que els dona la natura.
Això em va fer pensar amb com nosaltres tractem a la natura, no sabem aprofitar el que tenim.

Ells cacen o pesquen pel que necessiten, per cobrir les seves necessitats, s’aprofiten de tots els recursos de la terra, de les plantes , en fan medicaments, menjar, roba….
Cuiden el seu entorn perquè saben que depenen d’ell. És la seva vida, si ells el tracten bé, l’entorn els compensa donat-los el que necessiten.

Són feliços, tampoc coneixen res més, però no es queixen. S’ajuden entre ells, de fet en el poblat, ningú no treballa per ell, tot es fa per tots.

Les feines estan dividides, hi han els homes que surten a buscar menjar, per tots. Les dones es cuiden dels animals, dels fills, de les cases i de cuinar, però tot es fa conjuntament. No hi ha ningú de la tribu que no pugui menjar perquè està malalt i no pot sortir a caçar, els altres ho fan per ell.

Jo no dic que hàgim de tornar a viure com ells, no m’agradaria gens, però he de reconèixer que ells sí que saben conviure amb la natura, mentre que nosaltres no en sabem.
Traiem tot el que podem d’ella però no li donem res a canvi.

Sandra

Eren les quatre de la matinada. Dia 18 de maig de 2011. Em disposava a anar de viatge a Lanzarote. Estava molt emocionat.

Les 11. Ja havia arribat a l’hotel on passaria una setmana sencera. El vol se’m va fer etern, no sabia què fer durant aquelles tres hores. L’hotel era preciós,gran,modern… Tenia una platja privada i l’aigua era cristal·lina. Tenia una cosa negativa, no tenia pista de bàsquet, per mi és molt important. Tota la meva família estava molt encantada.

Aquest viatge no era un caprici, tenia un motiu. Varem acompanyar el meu germà a un “Iroman”. És una prova física molt dura que consta de tres parts. En la primera, els atletes surten a les 7 del matí i neden 3,8 Km a mar obert, sortint tots a la vegada. Centenars de persones nedant tots junts, semblen un banc de peixos. Després de 45 min aproximadament, a la segona part agafen les bicicletes i comencen un recorregut de 189 Km. Recorre tota l’illa de Lanzarote. Nosaltres, com érem familiars de l’atleta varem poder seguir-lo amb el cotxe durant les 5 hores de bicicleta. La tercera part és una Marató, després de tot l’esforç físic anterior. Són les 5 de la tarda i comencen a arribar els primers atletes. Justament després de creuar la línia, els punxen suro perquè no perdin el coneixement, degut al sobreesforç. Jo personalment em vaig quedar al·lucinant quan veia els esportistes arrossegant-se per arribar a la meta. Ja sense forces, alguns aconsegueixen arribar per orgull i força de voluntat. El meu germà va trigar 10h i 30 min, amb això ho dic tot.

A més de la cursa, varem visitar llocs molt bonics com ara “ El Timanfaya, los Jameos del Agua..” Aquell viatge em va encantar, va ser el millor amb diferència. És un viatge molt recomanable, és espectacular. Van ser 7 dies inoblidables i a més em vaig saltar l’institut. El viatge s’acabava i havia de tornar, però pensant que el pròxim dia era el meu aniversari.

Carles.

Ara ja farà un any i mig que estàvem, la meva família i jo, asseguts al porxo de casa meva dinant, la veritat és que era un diumenge de lo mes normal. Quan ja anàvem pel postre, la meva tieta es va aixecar mentre demanava un brindis, ens havia de donar una noticia: estava embarassada!. No va haver-hi reacció de part de ningú, a mi no m’entrava al cap, principalment perquè la tieta tenia quaranta-cinc anys. La meva mare va anar a donar-li la enhorabona, mentre els altres anàvem acceptant la noticia a poc a poc, menys el meu avi, que va trigar una estona mes!

Actualment tenim un nou membre a la família, es diu “Marc”, i és el nen petit mes guapo que he vist en la vida. Té un color d’ulls blau preciós, i és ros, igual que el seu germà. Ara ha aprés a “parlar”, ja sap dir “Paula ” però va costar…

Els seus pares treballen, així que està a casa meva quasi sempre, espero tornar-lo a veure aquesta setmana, perquè quan no esta, la veritat és que el trobo a faltar.

Paula

Casi cada any per carnestoltes, les meves amigues i jo participem al concurs de disfresses que es celebra a Cabrils.

Hem guanyat un parell de vegades, ja que havíem treballat molt en les disfresses, en la primera ocasió anàvem de catwoman i de gates, i en la segona anàvem de comecocos i els fantasmes (pacwoman). Va ser una disfressa bastant incòmoda de portar, també vam passar molta calor i era molt estressant, però va valer la pena ja que vam guanyar el premi a la disfressa més original.

Aquest any hem decidit participar una altra vegada i la idea que hem tingut ha estat anar de bitlles i la bola. El cap de setmana passat ja la vam començar a fer, tenim diversos dies de feina i no ens queda molt de temps, espero que l’acabem pel dia del concurs i que guanyem per tercera vegada.

Andrea

Mai heu tingut un somni que us ha semblat força estrany? Doncs aquest és el que vaig tenir jo: tot va començar quan vaig tornar a casa després d’haver anat a entrenar i d’haver sopat, quan vaig anar a dormir.

Un cop ja dormia, vaig aparèixer en una espècie de món on semblava que no hi hagués ningú. Estava tot compost per boscos i muntanyes, però no s’hi veia cap mena d’edificació. Tot d’una me’n vaig adonar que estava volant, en aquell moment ho vaig veure ben clar. Tot i això vaig seguir avançant i al final de tot, més enllà del que jo aconseguia veure, vaig observar un reflex estrany d’un color metàl·lic o grisós transparent. Llavors vaig decidir apropar-m’hi, però tot d’una vaig aparèixer al bell mig del reflex i va resultar que era una ciutat. Dins la ciutat res no semblava estrany, si no fos perquè no hi havia ningú. Vaig començar a moure-m’hi per dins i de cop estava a Vilassar de Dalt passejant pels carrers, però tot es barrejava, perquè anaven sortint parts de tots els llocs que jo coneixia o on havia estat. I per si això no fos tot notava com si em perseguissin i no podia córrer, un tòpic dels somnis. Cada vegada el lloc per on em movia es tornava més inversemblant.

Tot això continua i el somni cada vegada s’enreda més. Per què us explico tot això? doncs perquè a mi em sembla que els somnis són imprevisibles i mai no saps que acabarà passant. Però sobretot perquè en si són un misteri i em sembla que es trigarà anys i anys a saber el que són exactament i poder dir per quina raó es produeixen.

Nil Farriols i Garcia

Este es el caso de mi equipo, somos posiblemente el equipo más irregular de la historia, somos capaces de ganar a los mejores equipos y a la semana siguiente perder contra una banda, que lo único quue saben hacer es pegar patadas a lo Pepe, pero bueno así es la vida.

Hace dos semanas, era una jornada complicada, nos tocaba jugar contra el líder, el Mataró, un rival complicado, pero nosotros estábamos muy motivados, por cosas del derbi y eso, ya que los dos equipos somos de mataró, pero ellos iban confiados, y dejaron a algunos de sus mejores jugadores en el banquillo.

Empezó el partido, yo compartía el centro del campo con Hector, “la hormiga atómica”, un chico bastante rápido y trabajador, que poco a poco me cae mejor, sobretodo cuando hace de HULK, y en el minuto 11 Hector marcó un gol de estrategia de córner, y ellos sacaron a sus mejores armas, y entonces el partido se puso a su favor, pero se encontraron con un frontón, todo lo que llegaba se lo devolvíamos y poco a poco ellos se iban enfadando y quemando, y acabamos ganando 1-0.

La semana pasada tocaba jugar con un equipo bastante irregular, el Masnou At., iba algunos puestos atrás, pero ellos querían dar la campanada, y lo lograron, nos ganaron 2-1, un partido muy polémico con las expulsiones, otro robo más para mi equipo, que se juntan con los robos del partido contra el Trajana de a Mina y el Sant Andreu, que ya os contaré la historia si me acuerdo

Gerard Martínez Puche

Cuando una persona que quieres te hace daño, ya puede ser un amigo/a, un familiar o un novio/a , mucha gente cree no tener la fuerza suficiente para poder levantarse. En mi caso, me han herido bastantes veces y puedo asegurar que la sensación de estar encallado en el camino no es agradable.

Es entonces cuando viene la parte en que la gente que te quiere te ayuda a superarlo y volver a ser fuerte. A veces he llegado a tropezar en una misma piedra tres o cuatro veces, eso es lo que yo considero amor. Por mucho que una relación no haya funcionado, dar una segunda oportunidad , a pesar que tus amigos te adviertan que te volverán a hacer daño, a ti nadie te para.

Yo personalmente pienso que la sensación de no poder controlar el corazón, que se te acelere con tan solo una mirada, ponerte nervioso/a y ese nudo en el estómago es la sensación de estar enamorado.

Mucha gente cree que el primer amor es el verdadero y que los demás son solo para olvidar, yo en cambio, creo que el primero te marca mucho y te cuesta más de olvidar, pero no será el único verdadero ni el que te hará sufrir más.

Olvidar es como dejar de fumar, se necesita mucha fuerza de voluntad y yo soy joven y no tengo mucha experiencia pero creo que no olvidas a una persona que de verdad has querido si no que aprendes a vivir sin ella, a prescindir de ella.

Cada persona tiene su forma de querer y de pensar, y esto es lo que yo pienso del amor. No todo el mundo tiene que pensar como yo ya que el amor es una cosa muy subjetiva.
Cada individuo tiene sus propias experiencias que le harán crear su propio AMOR, porque “amor” es tan solo una palabra, pero sentirlo es un sentimiento precioso.

Irene

Ja sé que parlar d’en Pepe pot arribar a cansar ja que se n’ha parlat molt des dels mitjans de comunicació, però després de trepitjar Leo Messi va assistir a la televisió per demanar perdó i per dir que mai voldria fer mal a un company de professió.

Pepe es va quedar sense càstig després d’agredir Messi i Mourinho el va convocar per al partit davant l’Athletic de Bilbao i crec que Pepe no hauria d’estar jugant dimecres a Barcelona.

Aquest fet embruta la imatge del Real Madrid i sobretot la de Pepe.
Sincerament crec que el Real Madrid hauria de prendre mesures per evitar aquests tipus de problemes i rentar la seva imatge.

Pol

A mida que passa el temps la gent canvia. Per una banda hi ha les persones que sempre hi són, les que saps que pots comptar amb elles pel que sigui, les que mai se’n van. D’altra banda hi ha persones que entren a la teva vida, s’hi poden quedar per molt o poc temps, però al final per unes o altres circumstàncies acaben sortint.

Crec que es bo canviar d’ambient, conèixer altres persones amb les quals poder compartir noves experiències, emocions, sentiments… La vida és canvi, i això no ens ha d’espantar. Hi haurà gent que et deixarà penjada, hi haurà gent amb la que no encaixaràs, per cap motiu en concret, però no encaixaràs i hi haurà gent que mai perdràs.

A mesura que anem creixent ens adonem de qui són les persones que realment valen la pena, les que saps que sempre et faran costat, que intentaran alegrar-te els pitjors dies, que mai et defraudaran.

I encara que l’any que ve no ens podrem veure tan sovint, o encara que visquem en pobles diferents, sé qui són les persones que estan aquí de veritat, amb les quals és impossible perdre la relació.

Pau

Tot el que ens envolta està dissenyat o ha passat per la imaginacio d’alguna persona excepte les muntanyes, els animals i quatre coses més. Estem envoltats de tot tipus d’objectes creats per nosaltres, per exemple seus a taula i penses: aquest plat l’ha fet algú, aquest cobert també, aquest got també etc… La imaginació és molt poderosa:l’altre dia vaig sentir que van triar quatre pacients i els van donar pastilles falses i es van curar.

Quantes coses més podem fer amb la imaginació o fins on podem arribar?…..
Estem guiats per persones,  jo fa poc, sempre em preguntava per què no podia contestar-li a la meva mare i li preguntava i ella no sabia que dir-me. Per qué mengem amb forquilla i ganivet? Estem fets per neixer, creixer, fer una carrera i començar un treball per a una societat capitalista i entrar en una cadena on estàs guiat per un “jefe”, després casar-te i viure fins a morir, i jo em pregunto que per qué és així? Penseu-hi…
Canvio de tema. Penso que hem de ser positius i que no hem de ser negatius. La vida ens posa una sèrie de tanques que hem d’anar saltant per no quedar-nos enrere. Nick Vujicic, no sé si el coneixereu, és un home que no té ni braços ni cames, imagineu-vos com ha de ser la seva vida de complicada, malgrat tot és una persona que pensa en positiu que no es venç fàcilment i que té un interés en fer les coses..Ell s’explica aixi:
“No puedo hacer esto o aquello, y te concentras en las cosas que te encantaría tener o en las cosas que te gustaría hacer alguna vez, y pronto te olvidas de lo que deberías tener.”

En aquest missatge ens explica que s’ esforça per fer les coses i que no li dona importància a la part material. Sobretot m’ agradaria que veiéssiu aquest altre missatge, que per a mi és el més important:
“Y de ninguna manera pienso en mi vida de manera  <<me gustaría tener brazos y piernas>> eso no ayuda.”

La part final és important ja que diu que pensar en coses negatives no és gens bo, sempre has de pensar en positiu. Si penses en un ”treball” per exemple o en una “feina” que vols arribar a assolir has de creure’t que ho pots fer perquè tot el que tu et proposis (dins de la realitat és clar)  ho pots acabar realitzant. Jo crec que un clar exemple seria el de Obama, el president dels Estats Units. Ell s’ ho  va proposar  i qui s’ho creuria que un president dels EEUU pogués ser “negre” .

Finalment us escric aquesta frase perquè reflexioneu..
“Sé que a veces es duro sonreir en la vida, hay cosas que te pasan que no sabes, no entiendes cómo vas a salir de ahí. Lo que he aprendido en esta vida son unas cuantas cosas y la primera es ser agradecido.” Nick Vuijic.

Miquel

Encara recordo aquell 4 de febrer, quan estava a classe i de sobte van picar a la porta.
La porta es va obrir a poc a poc i al moment vaig veure el meu pare tot nerviós cridant: Carla, afanya’t, el teu germà està a punt de néixer!. Ràpidament vaig agafar els llibres i l’estoig i vaig anar cap a l’hospital.

Estava molt il·lusionada, tenia moltes ganes de veure’l i d’estar amb ell; per fi la infermera ens va dir que ja podíem passar, primer va entrar el meu pare i després jo. Quan vaig passar estava estirat en el bressol i no parava de plorar, llavors el meu pare me’l va posar a sobre i per fi vaig poder agafar-lo.

Mai oblidaré aquell dia, aquell quatre de febrer…

Carla

Una vegada li van preguntar a Lewis Hain, un fotògraf de guerra, per què havia triat aquella professió.

Ell va contestar que si pogués contar amb paraules tot el que veia, no necessitaria carregar tot el dia amb una càmera de fotos, que certs moments de bellesa, de desolació, d’amor, i d’egoisme, estaven més enllà de les paraules.

Jo també ho crec, hi ha coses que no podem explicar amb simples paraules. Coses com seguir vius, sentiments com l’amor i el compromís, sensacions com el tornar a abraçar a un amic…

Potser per això la nostra vida es compon d’imatges, moments congelats en el temps per sempre, de decisions que canvien el remei i el rumb de les coses, de fotografies fixes guardades en la memòria, que et recorden cada segon tots els moments que has viscut.

Jade

Según el diccionario de la Real Academia Española la amistad es el afecto personal, puro y desinteresado, compartido con otra persona, que nace y se fortalece con el trato.

Para mi la amistad es mucho más, es saberlo todo sobre la persona a la que consideras tu amiga, es reír con ella pero también llorar y ayudarla en los momentos que más te necesite.

Es sentir que puedes contarle todo y saber que puedes confiar en ella. Pero para mi el mejor ejemplo de amistad es lo que siento por mis verdaderas amigas.

Nos conocemos desde hace doce años y evidentemente hemos pasado innumerables momentos juntas como por ejemplo los incontrolables ataques de risa que nos dan por las noches, los días en que intentamos hacer la cena con nuestras habilidades culinarias, las tardes de cine… aunque los mejores con diferencia son las tardes en las que quedamos para no hacer nada, simplemente estirarnos en el sofá y mirarnos las unas a las otras para ver quien se levanta para encender la tele y poner la película. Para mi, ellas son un elemento que no podría faltar en mi vida, son capaces de convertir el peor día en uno que no olvidarás nunca.

Una amiga es la persona con la cual con una sola mirada sabes sus pensamientos y que con una sola sonrisa sabes que te quiere y que siempre va a estar a tu lado.

Paula

Quan vam començar el curs ens van donar a escollir tres itineraris, per orientar-nos en el que voldrem ser de grans, però jo encara no ho sé.

En el meu cas vaig escollir el tecnològic i, d’alternativa, plàstica. Al començar pensava que seria més difícil, però ara me n’adono que com són coses que m’interessen més doncs no em costen tant.

També, però la classe de física ens costa molt a tothom, però a tecnologia se’ns fa menys pesat, perquè uns dies anem a l’aula d’informàtica i uns altres dies ens ensenyen circuits pneumàtics, per saber com funcionen.

A plàstica m’ho passo d’allò més bé, perquè som només vuit persones a l’aula, i és una hora molt tranquil·la, a més no fem exàmens i quasi no hem d’estudiar.

En conclusió, estic orgullós de la meva tria, i en un futur més llunyà ja em pensaré què faré de gran.

Marcos

Un dia d’hivern, els meus pares van decidir anar a fer una excursió a sant Miquel del Fai a Riells. Va ser un dia que feia molt fred, tots anàvem molt abrigats. El meu pare ja havia planificat la ruta abans d’anar-hi, i portava el GPS amb un programa que, segons ell, ens guiaria. Per tant, vam preparar uns entrepans, vam agafar unes ampolles d’aigua, i vam començar a caminar.

Només arribar ja vam veure un cartell que posava perill de serps d’aigua. Com m’esperava, la meva mare es va posar histèrica i ja volia marxar, només havíem de travessar el riu una vegada però ella no suporta aquests animals. Per sort la vam convèncer de que no passava res i vam continuar. Vam començar a pujar cap amunt, amb pedres, escales… Però no veiem ningú, ens havíem perdut? Per sort vam veure un ciclista que ens va dir que érem a prop del camí i ens va indicar per on havíem d’anar.

Tot seguint el camí, finalment vam arribar on hi havien les cascades. Eren precioses, es podia veure com l’aigua queia davant nostre. Quan vam haver fet fotos i vam descansar, ens van dir que podríem visitar una cova. I així ho vam fer. Ens van donar uns cascs i vam entrar-hi. Hi havien ratpenats, roques punxegudes, uns rierols amb l’aigua congelada… Tot seguit vam decidir anar a dinar.

Ja eren les 4h aproximadament. Com era hivern i estàvem a la muntanya, a les 6h ja seria fosc. Per tant, vam decidir tornar. El meu pare ens va dir que de tornada aniríem per un altre camí que marcava el GPS. Segons deia, era més curt però no deixaven de ser dues hores llargues. A meitat del camí vam fer una parada i ens vam acabar l’aigua que ens quedava ja que portàvem moltes hores caminant i teníem set.

Quasi havíem arribat però de cop i volta vam veure que érem dalt d’una paret de pedra molt alta. Des d’allà veiem el nostre cotxe, els animals de la granja on havíem aparcat, les cases que havíem vist al matí… Però no podíem baixar. El GPS ens indicava que just allà hi havia un caminet, però allà només hi havien arbustos i el precipici. Ja s’estava fent fosc i no trobàvem la sortida. Però tampoc podíem tornar enrere ja que passarien més de dues hores i no portàvem llanternes, i l’aigua ja se’ns havia acabat (tot i que quan estàvem a casa els vaig dir que n’agafessin més). La meva mare ja estava nerviosa perquè aquestes situacions no li agraden gens, ja pensava que no tornaríem. D’altra banda la meva germana, com veia que no podíem trobar el camí, no parava de plorar. El meu pare s’estava barallant amb el GPS, el culpable de que no poguéssim trobar el camí. I jo vaig estar a punt de perdre els nervis quan vaig moure una branca on hi havien els arbustos. Allà vaig veure un caminet molt estret que amb prou feines hi cabia un peu. Era la sortida, l’havia trobat! La cara de la meva mare va canviar de cop. De seguida vam començar a baixar a poc a poc per no caure ja que no es veia res.

Finalment vam arribar a la granja on hi havia el nostre cotxe. Tots estàvem molt cansats després de tot un dia caminant quasi sense parar, així que, abans de tornar a casa, vam decidir anar a un restaurant a beure alguna cosa i a descansar una estona.

Jennifer

Últimamente estoy más negativa de lo normal. Me exaspero por notas de exámenes que normalmente no me afectarían y me desmoralizo cuando pienso en el futuro que me espera. Incluso me atrevería a decir (nótese mi locura) que el cielo que siempre veía claro y azulado se está tornando de un gris desesperanzador.

Pero creo, sinceramente, que no son los exámenes ni el frío del invierno lo que me inunda de estas sensaciones negativas, sino que es nuestra sociedad y nuestro mundo lo que me impulsa a pensar así.

¿Cuántas veces repiten que estamos en crisis? ¿Cuántas veces nos han dicho que acabaremos todos en paro, por mucho que estudiemos? Por no hablar de la continua lucha de la derecha y la izquierda, las promesas sin sentido, la represión de aquellos que se rebelan contra el sistema y los recortes que todos notamos en educación y sanidad. Y mientras consumimos compulsivamente y nos sentamos en la mesa a celebrar las navidades y criticar nuestra situación, millones de personas mueren de hambre y sueñan con tener una vida como la nuestra.

Y cuando te pones a pensar en todo ese carril de desgracias, cuando te das cuenta de la cruda realidad y lo afortunado que eres, es inevitable sentirte culpable por ese examen que tanto te estaba preocupando o ese regalo de reyes que realmente no te hacía ninguna falta.

Ana

Ja s’han acabat les vacances de nadal i comencen els exàmens, aquesta setmana en tinc tres i cada dia només arribar a casa ja m’he de posar a estudiar i a fer els deures, a part d’això he de preparar una exposició oral pel treball de recerca i amb tot això gairebé no em queda temps per fer les coses que m’agraden i poder descansar una mica. Tot i que tampoc em puc queixar gaire perquè he estat tot el nadal a casa fent el vago.

Espero començar bé el curs i adaptar-me a la rutina ja que vull treure bones notes, i si pot ser, millorar les del trimestre passat.

Adrià D.

De vez en cuando mi madre hace rosquillas. Las hace siguiendo una receta muy antigua de su abuela Josefina.

Mi madre me explica que cuando ella era pequeña ayudaba a mi bisabuela a hacer dichas rosquillas y que siempre le salían buenísimas. Se sentaban todos los hermanos a la mesa para merendar y se las acababan todas en periquete.

Cuando me dice que la ayude me pongo muy contenta, de veras, lo hago encantada . Nos ponemos las dos en la cocina , con nuestro delantal , nos lavamos las manos y nos ponemos a cocinar. Mientras cocinamos vamos hablando de nuestras cosas. Es muy divertido hacer pastas redondas, me pringo las manos, hago los agujeros del medio, las frío hasta que están doradas y les pongo azúcar hasta que quedan bien blancas. La verdad es que la forma de las rosquillas me resulta muy graciosa.

Sin embargo lo que más me gusta de hacer rosquillas es comérmelas. Tienen un sabor muy dulce y cuando están acabadas de hacer son esponjosas y desprenden un olor que se extiende por toda la casa. Son tan viciosas que un día llegué a comerme 20 rosquillas en una mañana, y cuando mi madre se dio cuenta casi le da algo. Sin dudarlo, son las mejores rosquillas que he probado nunca.

Gracias mami, por hacer que mi estómago sea feliz !

Ainoa

Fa pocs dies es va enfonsar parcialment (i avui dia encara està així), un vaixell anomenat Costa Concordia, a Itàlia just davant de les costes d’una illa que es diu Giglio.

Aquesta noticia va impactar a molts habitants del mon fins i tot a mi, però el més fort de tot és que el mateix capità del vaixell anomenat Francesco Schettino va abandonar-lo abans de que haguessin sortit tots els passatgers del vaixell.

No puc entendre com pot haver-hi gent capaç de fer una cosa així ja que els motius pels quals es va enfonsar el vaixell, van ser pel fet de que navegava molt a prop de la costa i van xocar contra una roca que, segons el capità, no sortia a les cartes de navegació. El que hauria d’haver fet el capità en lloc d’haver marxat el primer, ja que tot va ser culpa seva, és quedar-se fins que tothom hagués baixat.

Ja sé que, quan passa una cosa així, les persones poden reaccionar de mil maneres diferents, però és que va reaccionar de la manera mes covarda possible i, a sobre, té la cara de dir que va caure damunt d’un bot salvavides.

Espero que el fiquin a la presó durant uns anys perquè és el que es mereix.

Sergi Rubio.

Un altre any que deixem enrere..

La veritat és que han canviat moltes coses en un any que ja s’ha anat per no tornar, persones que han entrat i han sortit com si res, però també persones que hi han entrat per quedar-s’hi. Molts cops, me’n recordo de bons moments quan estic caminant sola per el carrer, o abans de dormir, i somric. Pels bons moments, els bons amics, pels amors… Infinits temes que realment m’han fet sentir millor, més feliç al costat d’aquells que més estimo. Errors, molts errors que amb el temps vaig aprendre d’ells mateixos i intentaré no cometre’ls mai més, però m’han fet créixer com a persona i a valorar el que tinc.

Han estat discussions i reconciliacions, trobades i comiats, riures fins aquell punt que no pots respirar més i piques de mans, però també han estat plors, molts..

I és així, cada any és realment una experiència nova, cada any és començar de nou però en la companyia d’aquells dels amics que han estat, són i seran els teus amics i mai voldràs que solament formin una part del teu passat.

Aquest any m’ha portat noves aventures que mai oblidaré, aquest any m’ha donat moltes lliçons que sempre portaré junt amb mi però, més que res aquest any m’ha portat nous somnis, noves metes i també moltes ganes per lluitar pel que vull, perquè has de saber aixecar-te si caus, i per començar un nou any has de saber valorar realment el que importa i deixar enrere el any que ha passat.

Paula

Us faré una pregunta: Sabeu veritablement el significat de ’carnaval’?
Carnaval ve de la paraula del llatí vulgar carne levare, carne (carn) i levare (treure).

Aquesta paraula significa ‘treure la carn’. Fa referència a que els pròxims divendres de Quaresma no es pot menjar carn segons l’Església Catòlica. Actualment el carnaval és una celebració on la gent es disfressa i fan comparses i s’ho passen bé.

Uns quants diners ja que si et presentes a un concurs i el guanyes, et donen un premi on, normalment, són diners. Aquí, a l’institut, també celebrarem una festa de carnaval, on espero que tots ens disfressem, i també els professors eh!, ja que, si la gent no es disfressa, es faran classes normals, i segur que a molta gent no li agradarà aquesta condició, però és el que hi ha.

Existeixen moltes disfresses, les pots comprar o no, jo crec que el més divertit és que te la facis tu mateix, si no et queda bé o no t’agrada, doncs aleshores te la compres, però ho pots intentar, et pot quedar molt bé! Encara que no us agradi disfrassar-vos, proveu-ho (Jo no us obligaré, que consti) però us ho asseguro que us ho passareu d’allò més bé!

Ens veiem!

Hèctor

Jo encara no tenia ni un any, quan passejant pel carrer amb els meus pares, un home gran se’m va acostar i al cotxet em va deixar un gos petitíssim. Tom és el nom que li van posar. Ara té 14 anys, que per un gos és molt. En Tom ha estat al meu costat sempre, en els bons i mals moments, si em fes una autobiografia, ell sortiria a la primera i a l’última pàgina.

Cada dia penso què faré quan ell no hi sigui, no em puc imaginar un món sense ell, ja que sempre ha estat al meu costat. Quan estava trist ell sempre bordava perquè anés a jugar amb ell i no pensés en altres coses.

Al meu gos mai li ha agradat quedar-se sol a casa, és molt poruc i quan tots marxàvem a les 8 del matí, ell començava a plorar i molestava a tots els veïns. Al final, buscant una solució, vam optar per deixar-lo amb els meus avis i així no es quedaria sol.

El que sempre li ha agradat molt ha sigut l’aigua del mar, li encanta banyar-se i nedar sobretot a Llançà, on pel meu gust hi ha unes platges molt boniques. Els gossos nomes poden anar a banyar-se a partir de les 8 de la tarda-nit.
Considero que tindre un gos és una experiència única i tothom hauria de experimentar-la.

Xavi

Soy una persona a la que no le gusta estudiar mucho, se me hace todo muy pesado a la hora de tener que sentarme en la silla y saber que estaré ahí sentada hasta que me sepa algo.

Solía estudiar un día antes del examen, corriendo a última hora, con prisa y sin mirar bien todo el temario, y normalmente tendía a suspender por no haber parado suficiente atención. A veces cuando por la tarde no me daba mucho tiempo me lo repasaba antes de ir a dormir o después de la ducha, pero con el pijama puesto no hay quien estudie, a los diez minutos me moría de sueño hasta que me quedaba dormida.

Sigo repasando mis temarios con el pijama puesto y a las tantas de la noche pero habiendo estudiado días antes!

Patricia W.

Últimament la vida m’ha ensenyat algunes coses que potser hagués preferit no aprendre, coses que em serviran de molt, però que a vegades faran que em senti enfonsada.

Ara sé que a la vida és molt important tenir il•lusions i somnis, però també sé que a vegades és vital saber abandonar a temps, que no hem de rendir-nos però tampoc obsessionar-nos ni obstinar-nos en una idea, que hi ha coses que ni l’amor ni l’odi poden canviar, que l’esforç en va sempre passa factura a consciència. La vida és el registre de les nostres vivències, així que hauríem d’intentar mantenir-la el més neta que es pugui.

He après a confiar en els altres en la seva justa mesura i sé que el més important és confiar en un mateix, en el que s’és, intentant esquivar les trampes de l’ego. A vegades les coses bones també fan mal i les bones intencions no són res si no van acompanyades d’actitud i bones accions.

Cal ajudar els altres a ser bones persones posant de la nostra part, sense jutjar a ningú, però sense deixar lloc a les decepcions, sempre a l’home li han pesat més les decepcions que no pas les traïcions, i és la nostra responsabilitat evitar-les sigui com sigui. És bo saber que el amics són els que estan sempre, aquells que no fallen, amb els que n’hi ha prou amb una mirada per entendre’ns i saber que tenir-los al costat és el millor de tots els regals! Aquells amb els que amb una abraçada t’ajuden a oblidar els glops més amargs.

He après que també una gossa pot ser una germana i que la seva amistat és més intensa i desinteressada que la d’un humà. També he après que potser sentir-me lluny de casa no ha sigut tan dolent, que els moments de pau i solitud estan per gaudir-los.

Potser no sóc la persona que creia ser, però després de decebre’m veig que tinc una nova oportunitat per renéixer, de forjar una nova persona en un mateix cos, assumint que la meva lluita interna pot ser eterna. Encara albergo esperances d’arribar a una treva entre el cap i el cor.

Aprendre a comprendre és important, tant com saber perdonar i perdonar-se, i que el més difícil després de caure és tornar a llevar-se. Les tristeses no seran eternes, però no serà el temps qui les curi, sinó el teu propi enteniment.

Començo a ser conscient del meu futur i em satisfà poder veure al meu interior i saber que no estic tan perduda…

Cèlia

Un dia dels 15 dies em vaig aixecar en mal estat, amb un mal de panxa que no me l’aguantava i pensant: per què he d’estar malalta un dia de viatge i no un dia d’institut?

Li vaig explicar a la meva mare i em va dir: “si et trobes millor, després vine amb la teva cosina al centre comercial” perquè eren les rebaixes.

Quan estàvem a casa de tan riure amb les meves cosines i cosins, se’m va anar el mal de panxa completament. Després varem decidir anar-hi mentre per el carrer ens pixavem de riure de la gent. Al arribar la meva mare em va veure com si no hi hagués passat res, i vaig començar a escollir tot el que m’agradava i va pensar la mama “et podries haver quedat a casa..” de tantes coses que em vaig comprar.

Al dinar, varem anar a un restaurant amb tota la família, i després varem anar a casa on ens esperava el meu cosí de Madrid, que me l’estimo més que tots els altres. Per la tarda varem anar a la fira on hi havia totes les atraccions que m’agraden perquè era la festa major de Sagunto, el poble on vaig estar. Allà vaig conèixer a molta gent, al tornar varem veure el cotxe del meu tiet corrents en direcció al metge, la meva cosina va dir: el papa no acostuma a sortir a aquestes hores, el meu cap em va dir que alguna cosa passava. Al arribar a casa ens varem trobar tota la cuina plena de sang, i era ser el meu cosí de 2 anys que s’havia clavat el ganivet a la galta que se li va obrir, sort que no ho vaig veure fins que va arribar i la tenia ben cosida que ni es notava.

Aquell dia va ser un dels millors i un dels pitjors, per una banda, perquè va ser un dia meravellós per les compres i per la gent que vaig conèixer que es va fer molt gran en poc temps i el pitjor també per el meu cosí, encara que per la nit ja estava molt bé jugant com sempre.

Amal

Gairebé ja puc donar les vacances de nadal per acabades, estem a diumenge dia 8 i demà tornem a la escola, ara a casa s’hi està d’ allò més bé però a fora fa un fred que pela. Ara són les 8:42 de la tarda, tinc tots els deures fets però no sé ben bé per què tinc la sensació que demà em caurà una fava d’un lloc o altre.
Aquestes festes han sigut d’allò més divertides, i m’han anat de meravella per desconnectar una miqueta. També puc dir que aquest nadal he acabat ben fart de torró, sopes, etc. Sort que amb els primers entrenaments de físic en el bàsquet, vaig cremar-ho tot i de sobres.

ESPEREM QUE..
AQUEST ANY SIGUI MILLOR QUE EL PASSAT!
BON ANY A TOTHOM

Jordi Xivillé Furment

Molta gent em jutja per els meus resultats acadèmics, molta gent jutja als demès per la roba que porten i per moltes mes coses que podria dir però seria una llista sense fi que no portaria a cap lloc si no entenem ja la primera frase que he dit.

La gent s’equivoca des de que som persones que deixen de ser animals que es guien per l’instint.

Soc algú a qui li agraden les experiències, les converses amb un cert contingut, no una conversa que no porta a cap lloc, no una simple lectura narrada sense sentit que pot semblar d’allò més intel·lectual i a l’hora de la veritat que l’endemà ni la mateixa persona amb la que he parlat recordi el significat de “Algolagnia”. Amb aixo el que vull dir es que no és més culte el que més definicions esmenta, sinó el que més n’entén i més benefici en treu per a les seves pròpies experiències, sigui com sigui el seu vocabulari. Precisament la paraula cultura be de la paraula cultivar, podrien estar els avantpassats parlant de la ment, relacionant-ho amb la agricultura?

Suposo que generalment quan qualsevol persona parla de cultura parla de de la millora, i el refinament de cadascú mitjançant l’educació. Peró habitualment i més a la edat que tenim nosaltres, com diuen: “l’edat d’estudiar” i “l’edat del pavo” la gent s’equivoca i s’oblida que l’educació hi es a tot arreu, no només en el llibre de qualsevol assignatura de 4t d’ESO, hi és a casa, està als carrers, està en el centre educatiu de cadascú, està a Internet, en els diaris, a la pròpia vida, la vida quotidiana, el dia a dia i suposo que també enteneu què vull dir amb això, no cal que allargui més aquesta llista. Dóna la casualitat que molta gent des d’una edat molt prematura té a l’abast aquest medis d’informació i molts de nosaltres quan som infants comencem a fer-nos preguntes, a mesura que creixem cadascú busca les seves pròpies respostes adaptades a les circumstancies de la seva vida, hi ha qui es conforma amb el que li ensenyen, hi ha qui no vol escoltar-s´ho, hi ha qui necessita més i també hi ha a qui l’interessen altres temes.

En tot cas hem de anar molt en compte a l’hora de anomenar, i senyalar a algú dient-li inculte, perquè ningú no deixa mai de aprendre i de culturitzar-se, el que tu sàpigues tal vegada ell ho ignora, però possiblement el que ell hagi après de la vida en aquest sentit tu siguis un verdader novell i ell et pot donar una bona lliçó.

Em dic Edgard i soc un aprenent d’escriptor, poeta, filòsof, pintor, actor i moltes coses més (apart de ser estudiant) en conclusió soc un aprenent de la vida, si m’ho demanes amb bones paraules compartiré amb tu la meva experiència, només et demano que si ets tan expert com dius en el que dius, no et riguis de mi per la meva poca habilitat en els teus temes, no he viscut mai la teva vida, simplement si ets tan bo com dius ensenya’m perque un dia sigui un mestre en la matèria igual que tu.

E.Caballero

Quan tenia cinc anys i em donaven un paper per dibuixar el que m’agradava, sempre hi feia una noia pintant, deia que de gran volia ser pintora. La veritat és que ara que sóc gran i molt més madura m’adono que tot el que deia que volia ser de petita ara no em fa gens de gràcia, suposo que deia això perquè m’agradava dibuixar i pintar i jo ho associava amb fer de pintora.

Al cap d’uns anys la meva elecció va ser una altra, em vaig decantar per fer de mestra, això de fer de professora m’agradava bastant, i, a casa sempre jugava a ensenyar la lliçó a les meves nines. Aquesta professió també em va cridar l’atenció pel simple fet que la canalla m’agrada molt, sobretot els nens petits. I creia que fent de professora d’infantil o primària m’ho passaria  bé. Però des de fa dos anys la meva elecció a començat a trontollar, ara ja no tinc tant clar això de fer de professora, perquè ara també em crida l’atenció la medicina.

Cada cop estic en un nivell més alt i aquest setembre començo batxillerat i hauria de tenir més o menys clar el meu futur professional i laboral per tal de que pugui escollir l’itinerari que en derivi a la carrera a la qual em vull dedicar. I com deia abans el magisteri ja no és la meva prioritat. La biologia sempre  ha sigut la meva assignatura preferida, i tot el que té a veure amb el cos  humà. Per això m’he plantejat estudiar medicina, però com que els nens petits em continuen agradant, la pediatria seria una bona manera d’unir les meves dues prioritats en una.

La meva nova decisió ha agradat molt als meus pares. La seva postura  envers a les meves decisions de futur sempre han sigut molt favorables per mi, perquè no posen pegues en les meves decisions, sempre m’han dit que faci el que més em cridi l’atenció i el que cregui que em farà més feliç, que ells sempre em recolzaran. Per mi això que és un avantatge. Però si jo els demano que em donin la seva opinió ells ho fan. I quan els vaig dir que la pediatria em feia gràcia em van dir que era una molt bona elecció. Perquè si em poso a pensar en el món que tenim actualment, la paraula que em surt és por. Por a equivocar-me d’elecció, que no sigui la carrera que em donarà un futur, feina i també felicitat a l’hora d’exercir-la.

Però si el les dubtes no fan replantejar-me la decisió crec que ja tinc més o menys clar quin vull que sigui el camí a seguir cap el meu futur.

Marina.

Pasadas las navidades, la mayoría de españoles podríamos recurrir a una limpieza de estómago y una dieta controlada, por lo menos el mes de enero. Los expertos aseguran que Enero es el mes con más cantidad de riesgo en infartos, aumento del colesterol en la sangre y de la presión arterial. Debido a todos estos factores de riesgo, los centros hospitalarios se llenan de pacientes con problemas cardiovasculares en el primer mes del año.

Este pequeño problema viene causado por los excesos en la comida durante las vacaciones navideñas, la tradición del jamón, canalones, marisco y suculentos turrones y polvorones debería reducirse para que los consumidores dejaran de enriquecer al señor Dukan comprando sus libros de dieta.

Hay personas que aprovechan los regalos de reyes para satisfacer los deseos de algunos parientes cercanos regalando pautas y libros para bajar unos quilillos durante los meses de invierno. Para el bien de nuestra salud deberíamos suprimir las comidas y cenas navideñas de nuestras vidas, o bien cambiarlas por un buen plato de ensalada y pescado a la plancha como la dieta mediterránea ofrece.

Otro inconveniente que tiene la navidad es el consumismo general al que nos obliga. Es decir, compras, regalos, comida y viajes. Con la crisis, sólo los más afortunados que tienen la suerte de ser premiados con ‘el gordo de navidad’ o ‘el sorteo del niño’ pueden permitirse estar felices cuando les llegue la factura del banco este primer mes.
La solución, por lo tanto, es suprimir la navidad ya que nuestra propia salud y la de nuestro bolsillo lo agradecerá.

Paula

Durant el Nadal hi ha dies de festa, plens de llumetes de mil colors que decoren els carrers i portals de les cases, arbres de Nadal plens de regals, dolços, torrons i menjars deliciosos col·locats a totes les taules, les trobades amb tota la família estan a l’ordre del dia i s’hi comparteix tota la il·lusió i alegria. El que no es pensa durant aquests idíl·lics dies, però, és que les festes tenen uns efectes secundaris no gaire agradables:

Tots aquests dinars en família acompanyats amb els torrons i les delícies del Nadal ens fan estrenar el nou any amb uns quilets de més, cosa que no per tothom és benvinguda. Molts es fan nous propòsits per al nou any com: deixar de fumar, aprimar-se (però amb els nous quilets no serà tan fàcil ) portar una vida més sana i fer més exercici… però molts d’aquests propòsits mai és compliran.

Un altre dels efectes secundaris del Nadal són els diners; econòmicament les festes en aquesta època produeixen un dispendi molt important amb els regals, celebracions.. i ara més que mai es nota.

I segurament hi ha gent que en té més, dels problemes típics d’aquestes èpoques però dins del que cap s’ha de gaudir que només és un cop a l’any!

Marina

A principis d’aquest estiu van fer l’últim programa de “Buenafuente”. Quan l’Andreu i en Berto van anunciar que el programa s’acabava no m’ho podia creure. Podria dir perfectament que “Buenafuente” era el meu programa preferit i, encara que no em cansi de veure capítols repetits per internet, saber que ja no podria riure’m cada nit d’un programa en directe em va afectar molt.

Però hi havia un altre motiu: estic enamorada d’en Berto Romero. Moltes altres noies tindran com amor platònic al Mario Casas o algun d’aquests. Però jo no. Jo em vull casar amb en Berto, i sóc perfectament conscient que no és un home especialment atractiu i que té un nas de grans dimensions, però l’amor és així.

Per aquesta raó, encara em va afectar més quan Buenafuente va arribar a la seva fi. Això volia dir que no tornaria a veure el meu futur marit fent monòlegs, fent la seva secció d’anàlisi de noticies: Bertovisión. Tampoc el podria veure imitant a la perfecció a Freddie Mercury, o a Eduard Punset o a l’Agatha Christie. I el que era pitjor, ja no podria tornar a veure’l fent “Doblaos Flamencos”.

Però quan la meva desesperació i el meu amor reprimit eren, fins i tot, dolorosos, em van regalar unes entrades per Terrat Pack: Andreu Buenafuente, Ana Morgade, José Corbacho i Berto Romero en directe. Va ser impressionant. I em van demostrar, una vegada més, que el que fan és art en estat pur i que gràcies al seu humor sóc una mica més feliç dia a dia. I també, per què no dir-ho, vaig arribar a la conclusió que en Berto Romero és l’amor de la meva vida.

Paula

Recuerdo aquella noche como si fuera ayer. Estábamos bajo la fría nieve de un 24 de Diciembre, recorriendo las calles de un pequeñísimo municipio cerca del Pirineo Catalán. Para llegar hasta allí, nos pasamos horas y horas en el coche, escuchando el mismo CD una y otra vez y además sin un destino fijo, simplemente una calle y un número encontrados de casualidad en una web especializada. Fue bajar del coche y helarnos, ya que no estábamos lo suficientemente preparados para esas bajísimas temperaturas.

Corriendo, nos dirigimos hacia el lugar. Se trataba de una casa de montaña grandiosa. Todos impacientes por saber quién nos recibiría, llamamos al timbre. Una voz muy cálida nos dio la bienvenida y abrió la puerta. Allí, nos recibieron unos cachorros de Bulldog cargados de energía, que apenas debían tener dos meses. Seguidamente, a paso más ligero, la madre de éstos. La llegada de los pequeños hizo que sin pensarlo ni un segundo nos acercáramos más a ellos para acariciarlos. Una vez dentro, al fondo de aquellos interminables jardines, volvimos a escuchar aquella voz tan y tan cálida. Pertenecía a una mujer de unos cincuenta y pico años. Ella, muy amable nos invitó a entrar a su vivienda. Una vez dentro le pedimos que nos enseñara el que iba a ser nuestro regalo de Reyes. Así hizo. Nos dejó solos en su amplio comedor, mientras se dirigía a la parte trasera de su casa. Pasados unos diez minutos, volvió. Venía con la chaqueta llena de copos de nieve, y la mano dentro, pegada al cuerpo. Sacó la mano, y nos mostró el regalo. Al verlo, todos nos miramos unos a otros y no dudamos en ir a por aquello. Se trataba de una bola muy, muy pequeña de pelo blanco que no hacía mas que temblar de frío. Nunca había visto una cosa tan bonita y pequeña. Nos quedamos con las ganas de llevarnos aquel bichillo esa misma noche. Cosa que se nos hizo imposible porque tenían que ponerle el chip y vacunarlo.

Con una pena terrible, lo dejamos allí, jugando con aquellas mini-bestias. Pero no por mucho tiempo, al cabo de tres días, se lo llevaron a Sant Adrià de Besòs, allí lo recogimos. Nada más vernos, se dirigió a nosotros, con la máxima velocidad que sus piernecitas le permitieron. Y desde aquel día, justo hace cuatro años, por mi casa ronda esa bola blanca, su nombre es Chico.

Laura Alarcon

Ja han passat les dues setmanes que dura el nadal, i tornem a la rutina: aixecar-se ben d’hora, esmorzar, agafar el bus, i passar set o cinc hores tancat a l’institut, treballant, fent exàmens…

Però el que em fa més ràbia és saber que, fins d’aquí tres mesos, quan arribi la setmana santa, no podré sortir per la nit, allitar-me molt tard, poder aixecar-me a les dotze…

Però el que de veritat m’importa és anar bé a l’institut, ja que, si no és així, m’hauré de preocupar de recuperar la que hagi suspès, tornar a estudiar el que ja havia fet… i ja porta molts maldecaps estudiar-se el que s’ha d’estudiar cada trimestre, així que, espero seguir, o millor encara, pujar la meva mitja, i seguir esperant les festes.

Uriel

El dia abans del Pare Noel, estava amb una amiga a un centre comercial de Barcelona, tot just davant de la tenda de jugets. Allà hi havia un nen petit mirant l’aparador. Tant la meva amiga com jo ens vam mirar i em va dir: no t’agradaria tornar a tenir la il·lusió que ara té aquest nen pel Nadal? Em vaig quedar sobtada. Després d’uns segons li vaig respondre que per suposat, que m’agradaria moltíssim poder tornar a tenir la il·lusió que tenen els nens petits quan s’apropa Nadal i sobretot quan és el dia de Reis Mags o del Pare Noel.

Quan vaig arribar a casa per la nit, m’hi vaig quedar pensant. En el nen, en la pregunta i en las ganes que jo tenia de tornar a sentir el mateix quan s’apropava Nadal. La pena és que no ho vaig poder sentir, i ara passat Nadal, el Pare Noel i els Reis, us puc confirmar que no tampoc he sentit res.

A qui no li agradaria ser petit un altre cop? I només saber dels reis i del Pare Noel que poden fabricar els regals que vulguin i que només amb una nit els poden repartir per tot el món? És una pregunta llarga, ho sé, però a mi si m’agradaria tornar a creure en el Nadal i no només voler que arribi per no tenir escola i que ens portin regals.

Pot semblar un escrit força tonto quan me’l llegeixo però, perdoneu-me, algú ho havia de dir.

Bon any 2012!

Marta

Per a mi les vacances de Nadal van començar el dia de l’excursió a la muntanya, m’ho vaig passar molt bé. Vam sortir de bon mati amb poques ganes. Però la cosa cada cop anava cap a millor ja que vam portar una pilota i un bon esmorzar. El dia va passar volant i no ens vam adonar que ja haviem tornat i ja ens havien donat les notes.

Al cap de tres dies ja va arribar Nadal, a mi em van donar els regals de reis per poder-los disfrutar més, i después tota la família ens vam reunir a casa de la meva àvia. Allà ens vam inflar de torronos i vam jugar molt amb els cosins petits que estaven trasbalsats en veure que el tió els donava regals. Després de tot aquest dia vaig quedar amb els amics i vam acabar de passar la nit.

Al dia de Sant Esteve vaig anar a casa dels tiets i vam menjar un altre vegada fins a rebentar, més tard els meus pares em van portar a casa d’un amic i vaig estar-hi fins tard.

Al dia de cap d’any teniem plans però els vam haver de cancelar i al final ens vam quedar a sopar a casa d’en Sergi. I després vam sortir fins molt tard a celebrar l’any nou.

El dia de reis em van portar una mica de roba ja que des de fa temps ho faig per Nadal, però a la tarda vaig anar a casa la tieta a buscar més regals i també a donar-ne. Així que espero tenir un any tant bo com aquest!

Gerard

Encara recordo la felicitat que sentia el dia de reis. Era una sensació inexplicable. El dia 5 de gener a la nit anava a dormir molt d’hora, perquè els reis mags em deixessin la major quantitat de regals possible, però estava hores al llit sense poder dormir pels nervis que tenia.

El dia 6 em despertava a gairebé a las 7 del matí i anava corrent a despertar els meus pares i la meva germana per obrir els regals. Estava feliç, molt feliç. Saltava i cridava “han vingut els reis, han vingut els reis” Tota la família anava al menjador i mentre el meu pare em gravava i ma mare em feia fotos jo obria els regals, desitjant que fossin el que jo volia. Ho fossin o no, jo estava completament feliç. Estava segura que la il·lusió i la felicitat arribava a tots els nens arreu del món, però ara que he crescut m’he adonat de la crua realitat.

Tothom que rebem regals som uns privilegiats, hi ha milers, millor dit milions de nens sense recursos que no reben cap regal o que desgraciadament estan tant de temps a l’hospital que es com si fos la seva segona casa. Afortunadament hi ha moltes associacions i ONG que ens faciliten poder ajudar a aquests nens. Fa uns anys una amiga em va dir que ella dona regals i joguines de quan era petita a una associació que s’encarrega de repartir-los entre els nens més necessitats. Hi ha moltíssimes injustícies en aquests món, però els més petits no són els culpables de res i per desgràcia són els que normalment pateixen les conseqüències dels errors d’altra gent.

Ara ja es tard, però animo a tothom que pugui que el Nadal que bé donin les joguines que ja no facin servir i així entre tots podem treure un gran somriure a aquests nens que tant ho necessiten.

Núria.

Ja fa més de dos anys que tinc dos gossos molt bonics. És diuen Tro i Llamp. Són preciosos i em donen una felicitat molt gran quan els veig a diari.

Són dos mascles, el Tro és marró i el Llamp negre. Són molt obedients, i molt llestos, saben en tot moment quan els donaré el menjar, quan els trauré a passeig… Quan entra a casa una persona desconeguda, comencen a bordar i això és bo per si ens entressin a robar, però ho dubto perquè estem a dalt de tot de la muntanya.

Els dos van arribar a casa quan eren cadells, justament en aquestes èpoques de festes de Nadal. El tro va ser un regal de Nadal, on tota la meva família no s’esperava que em regalessin un gos. L’any següent va arribar en Llamp però aquest cop va ser un regal de reis.

Ara, després de tres anys els estimo com el primer dia. Els dos s’han fet molt grans. Cada dia els dono de menjar un cop, i com sempre m’esperen impacients perquè els porti el bol de menjar. Quan els trec de passeig es posen contents, més ben dit histèrics per sortir i no paren de moure la cua.

Abans ja havia tingut més gossos, exactament tres “Alaska Malamute”, els vaig conèixer grans ja que era des de que em va vindre la memòria al cap. Per desgracia però com tothom van morir per vells. En canvi els d’ara són meus del tot i no els canviaria per res del món.

Carles.

Encara que ells diguin que són grans, en Dídac de vuit i en Gerard de sis anys, són petits. Ja feia uns quants anys que no em despertava a les sis del matí per veure què havien deixat els reis sota l’arbre de Nadal i per veure si els camells s’havien menjat tot el pa sec que els deixàvem la nit anterior. En fi, em vaig despertar aixafada per peus, mans i crits d’en Dídac i en Gerard:
-Cristina! Cristina! Han vingut els Reis! Vine, corre!

Vam baixar tots tres corrents per les escales, i efectivament, estava tot el menjador ple de regals, amb els nostres noms , els dels pares i els dels tiets. També teníem cucurutxos plens de llaminadures dins les nostres sabates!
Veure les seves cares de felicitat em va recordar a quan era petita, la il·lusió que em feia veure tots aquells regals amb el meu nom escrit…

Van baixar els pares i els tiets en sentir tot aquell escàndol, i finalment els vam convèncer per obrir els regals. Vam fer fotos, vídeos i vam estar jugant i rient tot el matí i tota la tarda.

M’ha agradat molt aquest dia i espero que l’any que ve sigui igual o millor.

Cris

A mi m’encanten les rebaixes. De fet m’encanta comprar i quan compres en èpoques de rebaixes estàs convençut de que fas un gran negoci, perquè compres coses a meitat de preu o amb grans descomptes, però si ens posem a pensar que les botigues esperen guanyar molts diners amb les rebaixes i venen els productes amb el 50% o fins i tot el 70 % de descompte, no seria preferible que venguessin més barat tota la temporada, en lloc de carregar tant el producte, i potser vendrien més durant tot l’any?

Amb això vull dir que si un botiguer guanya diners venent un producte al 70%, imagineu la quantitat de diners que guanyava quan el producte no estava rebaixat.

Aida

Era estiu de 1972, Ana María, el seu marit Jaume, els seus fills David i Esther i amb la tercera filla en camí, Diana, van decidir comprar un lloc on passar unes vacances tranquil·les: La “caseta de Gualba”.

Gualba és un petit poble als peus del Montseny dividit en dues zones: la de dalt i la de baix. La caseta està situada a una finca propera a la zona baixa de Gualba i forma part d’una urbanització de nou cases més, de nou famílies diferents.

Cada estiu les famílies es reunien a la urbanització. Els fills jugaven amb els fills; gaudien de la piscina, es perdien pel bosc, jugaven al camp de tennis, passaven tardes a la petanca…I els pares amb els altres pares gaudien de la tranquil·litat del Montseny.

Però d’això ja fa anys: els “nens” ara són els nostres pares o tiets. I els que abans eren “pares” ara són els nostres avis. Però Gualba continua, generació rere generació. Com cada any, els estius ens reunim totes les famílies, continuem gaudint de la finca com els nostres pares ho feien de petits i, n’estic segura, com els nostres fills ho faran.

I avui, 31 de Desembre, el que més desitjo és passar el cap d’any aquí, a Gualba, i agraeixo als meus avis haver pres la decisió de comprar aquesta casa i convertir-la en el lloc ideal per passar-hi les vacances i viure moments inoblidables, i per donar-me la oportunitat de conèixer les persones que han compartit amb mi tots aquests moments durant quinze anys.

Paula

Hoy tendría que ser un día para pasar en familia, pero ya se sabe que en navidad la gente se pone mala por casualidad, cuando toca comprar los regalos ir a casa de los abuelos, de los tíos, de los primos, y ese es el caso de mi padre, hoy tendría que estar en mi casa toda mi familia, mis tíos, mis abuelos, mi primo, pero mi padre cada año se pone malo, no sé si será por la crisis, por el dinero que valen los regalos o por el miedo a ir al paro, pero cada año igual, pero este año es muy raro, porque siempre se pone malo para no ir a casa de mis abuelos, ya sabéis cuestión de suegra.

Ahora os voy a contar como vivimos mi familia y yo el día 1 de enero, en casa de mi tía Merche o más bien dicho Mercedes, la verdad de las tres casas que vamos por navidad es la que menos ilusión me hace pero este año fue diferente.

Porque descubrimos un juego nunca visto: el bingo, y yo con la suerte que tengo, no jugué y me dediqué toda la tarde a dar vueltas al aparatito pero el aparatito no iba hasta que descubrí un botón que sacaba las bolas, en la primera partida ellos jugaron sin dinero, por eso de los cabreos, como ya sabréis, pero a medida de que la cosa se animaba se empezó apostando 20 cent. y yo venga a darle vueltas al aparatito, ganaron todos mi primo, mi tío, mi tía dos veces wala qué logro, mi madre, y en la partida más emocionante de la historia del bingo donde se apostaron la mayor cantidad de todos los tiempos 1 euro señoras y señores, un euro, sorprendente verdad, mientras tanto mis abuelos veían una película muy rara de vikingos que no tenía sentido nada, pero bueno volviendo a lo interesante, la partida del bingo, todos escogieron su cartón hicieron su apuesta, el campeón de los pesos pesados ganaba nada más ni nada menos que seis eurazos, mi otra tía iba muy mal clasificada necesitaba un touch down para ganar, mentira pero le faltaban 5 números, mientras que a los demás solo le quedaban dos o tres y yo le dije que si me daba dos euros del premio ganaría ella, y efectivamente ganó y me llevé mi comisión, en tiempos de crisis es un gran oficio, porque siempre hay gente mayor dispuesta a dejarse su pensión en partidas, y no se me da mal, asi que ya tengo trabajo, y como dije antes y yo ya lo sabía que la gente se cabrearía por un miserable euro, y como mi familia tiene tanta suerte, mi padre no ganó ni una partida, mientras que los demás ganaron una como mínimo.

Pero no quiero que penséis que mi padre es un fracasado, porque él es un buen hombre, y tiene una familia que le quiere, y la vida no le va mal aunque él insiste pero eso no es verdad, tiene un buen trabajo gana dinero, y por ahora nos puede dar todo lo que necesitamos.

Gerard.

Estoy en un pueblo cuyo nombre es Vélez de Benaudalla. Está en Andalucía, en la provincia de Granada. Mi familia tiene una casa aquí, es bonita y luminosa, ubicada en uno de los puntos altos del pueblo, alejada del centro. Tiene un gran ventanal que da a las montañas. ¿Os imagináis despertaros de buena mañana y encontraros un mar de montañas, incluida Sierra Nevada? Y eso no es todo, al atardecer el espectáculo de luces anaranjadas y rosadas sobre las montañas nevadas (éste año menos) no tiene precio, te proporciona una paz inexplicable.

En Vélez pierdes la noción del tiempo. Algún día hemos comido a las cinco de la tarde, pero es una sensación de libertad! Es como si el pueblo estuviese ausente del paso del tiempo, no cambia mucho. El nacimiento es una de las virtudes del pueblo, como su nombre indica es el nacimiento del agua en una gruta preciosa, el líquido transparente sale tan claro y limpio, que hasta se pueden diferenciar peces y otros organismos. Otro curioso monumento es el castillo del cual os voy a hablar. Está situado en frente de nuestra casa y pertenece al siglo XVI, es muy peculiar porque su forma es hexagonal! Ya me perdonaréis si no os describo, pero hace muchos años que lo visité y no me acuerdo. La última maravilla que os voy a describir es el Jardín Nazarí. Es un recinto que engloba varias partes de una residencia musulmana de la época de Al-Ándalus, con muchas fuentes i cascadas y hasta cuevas, todo muy verde y armónico ya que a los musulmanes les encantaba el agua.

La gente que vive allí, es muy amable, en general son todos muy agradables.
Hasta aquí llega mi escrito y lo finalizaré recomendando que visitéis Granada al menos una vez en vuestras vidas!

Maria Padial

Una de les coses que mes m’agrada fer durant les vacances d’hivern és anar a esquiar. Des dels 6 anys que vaig començar a esquiar no ha passat ni un sol any en que no hi hagi anat, ja sigui pels Pirineus catalans o pels Andorrans.

Normalment o quasi sempre anem a les pistes d’Andorra, perquè són les més grans i pots estar-hi moltes estones esquiant sense haver d’agafar un telecadira com faig jo, que sobre les 9 o 10 del mati ja estem a les pistes disposats a esquiar i fins les 3 del migdia no parem ni un sol cop, ja faci molt de fred estigui nevant o faci molt de vent.

Quan he acabat d’esquiar i em trec les botes d’esquí que tant m’estrenyen els peus del fred i de tantes hores que les porto i em poso les sabates noto com els peus van entrant en calor i com els dits reaccionen entrant en calor.

Desprès de fer això durant tres o quatre dies, tornem cap a casa, però jo ja estic pensant en l’any vinent quan hi tornaré!!!!!!!!!.

Sergi Rubio

Tinc una ròtula autònoma. Suposo que fisiològicament això és impossible, però la veritat és que ja fa dos anys que em passa. I es que, des de l’estiu del 2009, cada vegada que faig algun moviment brusc passa la catàstrofe: se’n va. Sí, la meva ròtula se’n va. Jo noto com, sense dir-me adéu ni res, m’abandona. Per sort, només m’ha abandonat del tot un sol cop. Els altres s’ho repensa, fa veure que se’n va, per demostrar-me que jo depenc d’ella, però després li faig pena i decideix quedar-se.

Al principi no hi donava massa importància, creia que era un problema passatger, que passàvem una mala ratxa però que tot acabaria bé. Però es veu que no, això nostre és terminal. I si vull fer una vida normal, córrer, saltar o fins i tot caminar sense problemes hauré de passar per quiròfan.

Quan m’ho van dir em va sobtar, la veritat és que les paraules “bisturí”, “anestesista”, “ingressar”… mai m’han caigut massa simpàtiques. Tot i això, és el que toca. I encara que no em faci massa gràcia, l’operació no és el que més em preocupa, al cap i a la fi, l’únic que sentiré és una punxada que m’adormirà durant unes dos o tres horetes. El que em preocupa de veritat és el que dona nom a aquest escrit: L’estat vegetatiu en el qual em veuré una vegada m’hagin operat. Serè un vegetal, i les meves capacitats anatòmiques es limitaran a les d’un vegetal. Com que no podré moure la cama em passaré el dia del sofà al llit i del llit al sofà. Això pot sonar temptador per a moltes persones, però la veritat és que perdre el temps d’aquesta manera durant sis setmanes seguides m’agrada tan poc com passar-les a l’escola. Però és el que toca i si això m’ha d’assegurar una despreocupació total de la meva ròtula autònoma, serè un vegetal tot el temps que calgui.

Laura