LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Josef Mengele, ¿reconocéis este nombre? Fue el medico nazi que experimentaba con gemelos durante la segunda guerra mundial, en varios campos de concentración.  Siempre fue un interesando en saber qué ocurría dentro de las personas, y por ello tenía una gran fijación en hermanos gemelos; enfermaba a uno hasta su muerte, y al mismo tiempo mataba al otro, para una vez abiertos en canal, examinar sus órganos y poder ver las diferencias que la enfermedad en cuestión había producido en ellos.

Él, como muchos otros “científicos locos”, habían sentido curiosidad por el cuerpo humano, hasta tal punto que matarlos para hacer sus propias investigaciones no les resultaba inmoral. Sinceramente, pienso, que sin todos ellos, muchas de las enfermedades que ahora están erradicadas, seguirían pululando entre nosotros, y nadie sabría qué hacer con ellas. No quiero que penséis que estoy loca o algo parecido, pero pensadlo, la ciencia ha hecho muchos avances, avances de los cuales muchos han sido por examinar cadáveres que sufrían algún tipo de enfermedad. También es verdad que no hacía falta matar a nadie, pero muchos lo hicieron por querer saber más, querer controlar nuestro organismo, y saber qué nos ocurre, y por qué se estaba muriendo todo el barrio.

Ahora diréis que es inhumano hacer este tipo de cosas, pero si no fuera por gente como ellos, casi todos estaríamos muertos  por un simple resfriado, por la peste, por la lepra o cualquiera de ese tipo de epidemias que arrasaron por completo ciudades y países.

Para que la ciencia avance hay que haber algún tipo de sacrificio, no sacrificio de entregar a esa persona a los dioses de la lluvia, sino de que el que algo quiere algo le cuesta. Si tuvieras una enfermedad mortal, y necesitaran tu ayuda para intentar erradicarlo y poner fin a tantas muertes, ¿no harías ese sacrificio? Es decir, para salvar a X personas tienes que morir, ¿no pensarías que vale la pena sacrificarte? Yo sinceramente me sacrificaría, pero claro todo depende de los valores morales y éticos de cada persona. Mi vida es importante, ¿pero por ello tengo que pensar que la de los demás no lo es? O cambiándolo todo, si una persona tuviera que morir para que tú te salvaras, ¿no te gustaría que se sacrificara? Tu vida es una cosa muy valiosa, pero no por ello tenemos que despreciar la de los demás.

No sé si es un tema muy adecuado para escribirlo en un blog de instituto, pero ha sido algo en lo que siempre he pensado.

Cristina

Mentres passeges pel carrer, vas veient com tothom esta connectat al telèfon, tant sigui escoltant música o xatejant. Tot ve arrel de l’altre dia, que per premia de mar un home es va topar amb mi . L’home anava xatejant i alhora escoltant musica amb un altre aparell.

Aquest fet em va fer pensar que per tot arreu diuen que els de la meva generació estem sempre connectats, però el cas és que l’home devia tenir casi uns cinquanta anys. Si més no, la nostra generació no és l’única. Avui en dia tothom té un telèfon amb Internet amb el qual es comunica amb l’altre gent. Amb l’excepció d’alguns avis que no volen aprendre.

Les noves tecnologies ens estan afectant molt, ja que las persones ens concentrem més pel telèfon que en altres coses, en cas dels alumnes, els estudis. Els grans diuen que estem molt enganxats i que així no aprenem res. Però jo crec que sí, perquè aprenem a relacionar-nos, a viure amb els demés i a informar-nos.

Hi han coses que no m’agraden sobre els usos del mòbil: com els casos de dependència, aquella gent que ja no pot estar sense ell. Penso que el telèfon hauria de ser una eina i no una necessitat. L’altre cas, és quan les persones substitueixen les relacions cara a cara per les converses on-line, aïllant-se de la societat.

En conclusió, les coses poden ser bones o dolentes depenent del moment i de l’ús que se’n faci.

Laia

Miro enrere i m’adono que malauradament tornem a la trista rutina de sempre. Amb lo maques que han sigut les vacances de Setmana Santa… Crec que,  després de tants mesos esperant-les, és injust que siguin tan curtes. Però les coses són com són  i no em puc passar la vida fent el gandul.  I al cap i a la fi, què és fer el gandul? Es tenir mandra per tot. Us posaré un exemple: Jo, cada divendres, després de dinar, em proposo  fer tots els deures de la setmana següent, però havent dinat m’estiro al sofà per descansar. Al cap d’una estona em pregunto a mi mateix: “Faig els deures ara?”  I responc: “Ja els faré després, tinc tota la tarda”. No obstant mai és així, passa i passa el temps fins a arribar el diumenge a la tarda.

Si us sóc sincer, m’entristeix saber que sóc tan mandrós. Tanmateix, sóc feliç i això és el que importa. Quan aconsegueixi equilibrar la balança i no ser tan mandrós crec que les coses m’aniran molt millor.

Marc Ariza

Fa poc, algú que ara mateix no recordo em va dir que si mires el sol una estona acabes esternudant. Jo al principi no m’ho vaig creure, no trobava cap relació entre el sol i el nas, i la veritat és que encara no la trobo. Però ara tinc curiositat així que m’he documentat sobre el tema, atenció.

Aquest tipus d’esternut es diu esternut fòtic, i li passa a entre el 15 i el 25% de les persones, és una condició en la que les persones exposades a la llum brillant responen involuntàriament amb un esternut. Aquest fenomen ocorre únicament després d’haver adaptat la vista a la foscor durant més de cinc minuts. Aquest tret és transmès genèticament, en el cervell tenim un nervi anomenat trigemin que aparenta ser el responsable d’aquests esternuts. Algunes persones posseeixen una relació entre aquest nervi i el nervi que transmet els impulsos visuals al cervell.

Aquí teniu un petit resum de tot el que m’he llegit. Després de tot això li trobo una mica més de sentit als esternuts, però tot i així no m’ho acabo de creure. De totes maneres la millor manera de saber si és veritat és comprovant-ho, tots a mirar el sol.

Laura

The Hunger Games, a science fiction book, is a story written by Suzanne Collins that has been made into a film because of its success. It is set in a future time where once was North America.

The region is known as Panem, distributed in a wealthy capitol surrounded by 12 districts. The Hunger Games is a kind of reality show celebrated annually. In punishment for the behavior of some people and to remind them how powerful the capitol is. Each district must give one girl and one boy aged between 12 an 18 to participate in the games. The tributes must fight to the death. The star of the story lives in the poorest district, the twelfth. Her name is Katniss. Unfortunately, her sister is chosen but Katniss provides herself as a volunteer to save her. The other boy is Peeta, which is the baker’s son, and who has fallen in love with Katniss in secret. From then on, the games start and after many dangerous adventures, fights and deaths, Katniss and Peeta become the winners.

The plot is rather complicated because you must follow the hole story to understand it. On the other hand, you will be on edge to know what will happen next. The novelist has succeeded in creating an extremely intricate plot. As well as the characters, which are peculiar and lovely at the same time.

To sum up, I would strongly advise you not to miss the opportunity of reading this book. I believe that the writer has made a great work. I love this novel, it is my favorite.

Hope you will enjoy it, I did.

Xènia Caballero

Sembla que el bon temps va arribant, malgrat alguns dies ennuvolats, ja comencem a gaudir d’un temps agradable que fa canviar els nostres hàbits de l’hivern i ens convida a realitzar activitats més saludables pel nostre cos i la nostra ment:

Ja de bon matí t’aixeques amb més ànims, quan en obrir la finestra el sol ja apunta, el cel és clar i la temperatura s’ha suavitzat.

Aquest època de l’any convida a estar a fora, al carrer, a les terrasses, als balcons…

Els diumenges, als jardins, ja sents els veïns, i a nosaltres mateixos, preparant les barbacoes, sents la cridòria de la canalla, que sembla que deixen per una estona les pantalles i màquines i tornen a xutar la pilota.

Fins i tot et ve de gust aixecar-te d’hora i anar a córrer per la muntanya, anar a fer una partida de tennis o padel i després refrescar-te amb una bona dutxa.

Fins i tot si quedes amb un amic que viu al poble del costat, ja no fa tanta mandra anar caminant, gaudeixes de la muntanya i de les bones vistes que pots contemplar, tenint la sort de viure en un poble de la serralada litoral.

Tan sols hi ha un inconvenient quan arriba aquesta època: has de fer ”l’sprint” final en els estudis, ja que cal acabar el curs de la millor manera possible, però això també ens indica que les merescudes vacances s’apropen i aleshores si que gaudirem d’activitats a l’aire lliure i de la platja, per excel·lència.

Andreu Ruf

Amor es algo que todos, de forma voluntaria o no, hemos sentido alguna vez. Algo inexplicable, pero como tantas otras cosas referentes a los sentimientos, de existencia innegable. Y decimos sentimientos, es decir, le atribuimos el carácter de sensación, de algo perceptible por nuestros sentidos, equiparable al gusto o al olfato.
Científicamente hablando, es indiscutible que lo que captan nuestros cinco sentidos llegan a nuestro cerebro y es interpretado por procesos químicos, por corrientes eléctricas en nuestras neuronas que traducen a sensación el olor de una rosa o el sabor del azúcar. ¿Hasta qué punto el amor, como sentimiento, está en contacto con nuestros sentidos?
Partamos de que tú, como ser humano, aparte de tu cuerpo físico, eres una personalidad, un pensamiento. Eres lo que piensas, y lo que sientes. Lo que piensas está en tu cerebro, tus recuerdos, tu aprendizaje…

Andrea

La amistad no es algo de un segundo y que después se olvida, sino por el contrario es algo que va más allí del tiempo, de la distancia, de los errores, de los obstáculos, del orgullo, la amistad es algo más grande de lo que hemos aprendido con el tiempo, no es solo una palabra, tampoco es que va y viene sino que permanece. Amistad es darlo todo sin ningún egoísmo, es renunciar para dar, es callar para poder escuchar, la amistad, es como un fuego en tu interior, un fuego que se mantiene encendido sin importar lo que pueda pasar, las amistades verdaderas son aquellas que llegan en el momento indicado, pero también son aquellas que no se alejan en el momento menos indicado. En fin, podría decirles mucho más sobre las amistades verdaderas, pero quisiera centrarme en lo que es más importante, en el cuidado que debemos darle a esas amistades verdaderas; exteriormente siempre queremos mostrarnos fuertes e indestructibles, cuando en el fondo sabemos que somos seres frágiles.

Te quiero, Paca.

Andrea

La música, per a mi, és de les coses més importants que hi ha. Estic escoltant música tot el temps que puc: abans d’anar a dormir, quan menjo, quan estic a l’ordinador, quan faig exercici… És l’única cosa que em pot canviar l’estat d’ànim a l’instant, que em pot fer desconnectar en qualsevol lloc.

Des de petit sempre m’ha agradat escoltar música, vaig començar escoltant els grups dels meus pares i a poc a poc vaig anar descobrint nova música i nous grups, primer escoltava grups de rock antic i una mica de pop espanyol però a mesura que vaig anar creixent els meus gustos musicals van anar canviant i em va començar a desagradar la música espanyola, l’únic cantant espanyol que escoltava va ser Nach: un cantant de rap encara que no m’agradava el rap en general. A part de Nach, vaig començar a augmentar el meu repertori amb grups de rock,grunge i heavy metal en general.

A tercer vaig conèixer al Sergi, un noi al que li agradava molt el Rap. A poc a poc, em va anar enganxant la seva passió per aquest gènere musical i vaig anar descobrint nous cantants fins al punt en que es va convertir un dels meus gèneres preferits. Més tard, vaig conèixer a uns amics als que els agradava la música electrònica i encara que jo mai m’havia interessat per aquell tipus de música també he acabat sentit algunes coses així que al final he acabat escoltant quasi de tot.

El que vull dir amb tot això és que és bo descobrir nova música i que l’important és que et transmeti alguna cosa i t’ajudi a reflexionar o simplement a desconnectar quan ho necessitis.

Per últim deixo aquí alguns grups amb cançons que m’agraden per als que els interessi descobrir nova música: SOAD – Chop Suey, Aerials; Violadores del Verso – Filosofia y Letras; Nach- Nada ni nadie, Manifiesto; Metallica – One, Unforgiven 2; Biffy Clyro – God and Satan; Sho Hai – De paso; Rapsusklei – Dando y Perdiendo, Nirvana – Smell Like Teen Spirit…

Guillem

En agosto del año pasado tuve un problema con mi padre. Este contratiempo se dio porque yo no quería ir de vacaciones a Cancún (México) y él sí. Discutimos un momento y no fue nada gratificante porque a nadie le gusta enfadarse con una persona querida.

En la mañana de la primera semana de agosto mi padre me dijo que quería ir a Cancún y yo no, porque hacía mal tiempo y mucho viento. Discutimos y discutimos hasta que llegamos a enfadarnos y no nos hablamos durante todo el día. A la tarde llegó mi abuelo y preguntó qué pasaba y se lo explicamos. El abuelo estuvo de acuerdo de no viajar en esos días, por las mismas razones que yo tenía. Por lo tanto me dio la razón y mi padre tuvo que cambiar de opinión y darme la razón para viajar en otro momento o día.

En conclusión, no se puede evitar una discusión si dos personas tienen opiniones distintas. Aún así se puede razonar con benevolencía para que las dos personas no se enfaden. La voz de la experiencia , mi abuelo en este caso, es la moduladora para resolver distendimientos.

Stuardo

Hace unos días, no sabría decir cuántos exactamente, leí que la memoria humana, tiene la capacidad de guardar -por decirlo de alguna manera- un uno por ciento de las vivencias.

Esta información me hizo reflexionar, y de hecho, a día de hoy, aún me da que pensar porque aunque parezca extraño, recordamos muchos más momentos insignificantes en nuestra vida, que los más relevantes, aunque estos últimos puedan ser los que más nos marquen. ‘Flashes’ de momentos concretos, probablemente sin mucha importancia, pero son los pedacitos de cada uno, o momentos significativos de tu vida, como puede ser tu primer beso, un gol en el último minuto que te da la victoria, o el momento en que conociste esa persona que tanto significa para ti.

Por otra parte, pienso que no necesariamente son estos momentos, los que tenemos grabados en la memoria, los que nos hacen crecer como personas. Las experiencias que vivimos día a día, probablemente las menos notables, son aquellas que nos hacen tener nuestro propio criterio y valoración de la vida. Por estos motivos, pienso que debemos vivir la vida paso a paso, sin saltarnos ningún momento, por pequeño que sea.

Son las pequeñas cosas las que nos hacen grandes

Aleix

El cinema és un art que crea cultura, ens ensenya i ens fa pensar, per això s’ha de continuar mantenint i potenciant i encara més ara.

Hi ha persones que van al cinema pel simple fet de sortir de casa i anar a algun lloc per no avorrir-se i així passar una bona estona. Jo, crec que el cinema no només és això. El cinema pot parlar de molts temes que ens poden influir en els nostres criteris i ens poden ensenyar coses. També s’ha de valorar el esforç que costa realitzar una pel·lícula: les interpretacions dels actors, el vestuari, els decorats, les cançons…

Quan jo hi vaig amb la meva mare, normalment veiem pel·lícules que han rebut bones crítiques i que no veuríem a casa. Abans de tot però, ens informem bastant de què tracta per poder entendre-la millor. Quan acabem de veure-la comentem què ens ha semblat i alguns aspectes que canviaríem, ens podem passar tot el camí de tornada a casa parlant, i alguns errors que podríem destacar.

Ara bé, quan vaig amb amics és totalment diferent. Anem a veure una pel·lícula qualsevol, que ens sembli entretinguda (d’acció, aventures i més acció), i per passar l’estona amb amics i parlar una estona. També parlem desprès d’haver-la vist, però d’una manera més de broma i imaginativa.

El cinema és un art, com ja he dit anteriorment, i crec que s’hauria d’invertir més en ell perquè m’agradaria que tothom volgués pugi veure pel·lícules que, li hagi agradat o no, li influirà d’alguna forma o altre. El cinema aporta molt a les nostres vides.

Alan

“Farà uns set anys vaig venir a viure a Vilassar de Dalt. Abans vivia a Mataró, en un pis, però pràcticament feia tota la vida a Vilassar. Als meus pares sempre els ha agradat aquest poble. Creien que seria un lloc per poder formar una família, però no trobaven cap casa que els hi agradés i es vengués a bon preu. La meva mare ha viscut pràcticament tota la seva vida a Mataró, i teníem part de la família allà, així que vam decidir esperar un temps per mudar-nos .

Uns anys més tard, van veure que es feien unes cases sobre el poliesportiu del poble. Van pensar que estaven força bé, ja que era una zona propera al centre i tant la meva germana com jo podríem anar caminant a l’escola. Finalment uns dies abans de Sant Joan vam fer el canvi de casa. Pensava que només hauria de fer una mudança, que tan sols hauria de passar per tot aquell rollo d’embolicar i guardar-ho tot en caixes (que després es perden durant la mudança) un sol cop, però resulta que no. Farà un parell de mesos els meus pares van estar mirant cases i van trobar una a prop de l’escola Francesc Macià que els va agradar molt. Així que “sant tornem-hi”, un altre cop posar-ho tot en caixes.

Per una part tinc ganes de canviar de casa, perquè la nova és un pèl més gran que la d’ara i també te més habitacions, per tant si algun dia la meva àvia ha de venir a viure a casa, podrà tenir una habitació per ella. També, en ser una casa a quatre vents, no sentiré els crits del veïns, i podré estudiar amb pau i tranquil·litat, sense que se’m posi al cap el soroll de la bateria que no para de tocar el nen petit de la casa del costat. Però per altra banda, em fa una mica de mandra tornar a fer una mudança; escollir els mobles, el colors de la paret, els llençols nous, les cortines que no desentonin amb el color de l’habitació, etc. A part, sempre s’acaben perdent coses o es queden en caixes que les acabes guardant en un prestatge dalt d’un armari, i allà s’hi poden quedar anys. Però això no és el pitjor que te canviar-se de casa, el pitjor és quan els pares es

comencen a posar dels nervis i es passen tot el dia de mal humor i amb mals de cap. Aleshores, en aquell moment desitges que tot s’acabi i vols començar a viure a la nova casa.

Mariona

Després de tan de temps, he arribat a la conclusió que tinc un cert apreci als meus mitjons. Porto ja bastant de temps queixant-me que no tinc espai suficient perquè m’hi càpiguen tots dins el calaix.
Farà un any la meva mare em va dir que els posés en un de més gran i al moment de fer el canvi, també aprofites per llençar-ne algun. Era una bona idea, ja que tenia mitjons que des de feia temps s’ha m’havien quedat petits. Vaig llençar alguns que estaven trencats, altres que ja no em cabien i algun més. Creia que amb el nou calaix ja en tenia prou, però resulta que no.

No sé què passa dins d’aquell calaix, potser es reprodueixen per la nit o bé la meva germana, com que li fa mandra endreçar-se els seus mitjons, m’enganya dient que són meus. Però cada dia se’m fa més difícil tancar aquell maleït calaix. Cansada de la mateixa història cada dia, decideixo enfrontar-m’hi i trobar la resposta d’aquell misteri. En treure’ls tots un altre cop del calaix, m’adono de que tornava a tenir un munt de mitjons que ja no em cabien, algún inclús es podria dir que ha viscut tota la vida amb mi, altres que els donava per desapareguts, alguns que no eren ni meus (que possiblement siguin d’alguna amiga) i d’altre que no els havia vist mai.

Això em va fer reflexionar que la culpa no la tenia ni el calaix ni els mitjons, sinó que la tenia jo. Al veure que tenia alguns que eren de quan jo tenia uns cinc anys, em va fer pensar que havia agafat un cert apreci cap aquells trossos de teixit amb dibuixos divertits, i que cada cop que em disposava a llençar-los, em feia pena.

Es podria dir que sóc una noia que li agrada guardar les coses i més aviat li costa desfer-se de les que ja no en són útils.

Mariona

Ja comença la conta enrere per acabar el curs , i com sempre aquests últims mesos són un pèl estressants. Però quan et poses a pensar que estem quasi tocant les vacances, et marxen tots els mals. Aquest estiu, no serà molt de “relax”, es podria dir, perquè em passaré la meitat de les vacances fora de casa. Les meves amigues i jo, hem decidit que aniríem una setmana a Sant Feliu de Guíxols, on una d’elles té un apartament, i així podem desconnectar de tot una mica. També, com cada any marxo a l’estranger un parell de setmanes, perquè la meva mare diu que és una bona oportunitat per aprendre bé l’Anglès.

Farà uns quants anys vaig amb una companyia que prepara colònies a l’estranger. Vas a un tipus de col·legi on fas tres hores de classe pel matí i per la tarda fas activitats o sortides. Però també tens l’opció d’anar amb famílies voluntàries. Jo sempre havia anat a Londres en un d’aquets col·legis, però ja estava una mica farta de sempre visitar el mateix cada any, i l’estiu passat vaig provar d’anar amb família voluntària als Estats Units, ja que la meva germana ho havia provat i li va agradar molt.

A mi tampoc em va desagradar del tot, però la família que em va tocar no era molt agradable ni polida, inclús es podria dir que eren una mica estranys. La meva mare em va dir que tingués present que els americans no solen ser persones molt netes, però en el cas de la família que em va tocar a mi no era normal allò. Vaig demanar que em canviessin (amb aquella gent no podia passar tres setmanes ni boja). No era per la brutícia, sinó que casi ni menjava, els matins només em donaven un sandvitx de melmelada. Però un cop em van canviar, m’ho vaig passar molt bé.

Per tant, aquest any volia tornar anar a Estats Units, però tenia por que em tornés a tocar una família com aquella. Vam estar mirant-ho amb la meva mare, però no hi havia cap lloc que em cridés tant la atenció com per deixar de banda la petita mala experiència que vaig tenir. Després de dies rumiant on podia anar, la meva germana ens va dir que preguntéssim a la família de Washington amb la que ella va estar. Ens va semblar una bona idea, eren molt bona gent i a més per Nadal sempre ens envien postals i durant l’any ens escrivim e-mails per saber com va tot. Per tant els vam enviar un missatge preguntant si podria anar aquest estiu a casa seva, ens van dir que no hi havia cap problema, l’únic que ens havíem de posar d’acord amb els dies. Ens van dir que aquestes setmanes estarien una mica ocupats però quan poguessin ens dirien alguna cosa.

Durant aquestes setmanes he estat una mica nerviosa, perquè tenia por que no ens poséssim d’acord amb els dies. Però finalment ahir a la nit ens van enviar un e-mail dient que ells la primera setmana de juliol els anava perfecte. Així doncs les primeres setmanes de juliol ja estan reservades.

Mariona

…hace un par de semanas empecé a mirar una serie llamada The Vampire Diaries. Es una serie estadounidense de género dramático, creada por Kevin Willliamson y basada en la saga de L. J. Smith. El argumento gira en torno a la vida de Elena Gilbert, una joven de 17 años, Stefan Salvatore, Damon Salvatore y otros habitantes de Mystic Falls. La ciudad esta repleta de seres sobrenaturales: vampiros, como los hermanos Salvatore; brujas como Bonnie, la mejor amiga de Elena; hombres lobo, como Tyler; incluso híbridos que son una mezcla de hombre lobo y vampiro como Klaus.

No penséis que es una saga como la de Crepúsculo. The Vampire Diaries no tiene nada que ver.
Cuando ya había visto media primera temporada comencé a obsesionarme por los vampiros. Me encantaría ser uno de ellos. Según la Real Academia Española un vampiro es un espectro o cadáver que, según cree el vulgo de ciertos países, va por las noches a chupar poco a poco la sangre de los vivos hasta matarlos.

Veréis si yo fuera una vampiresa me gustaría serlo de la siguiente manera: sin aspecto de cadáver, fuerte, con habilidades para hipnotizar y rápida. Me alimentaría de la gente mala, y con mala no me refiero a la chica que empiece a salir con el chico que me gusta, sino de gente que roba, asesina o se aprovecha de niños.

A pesar de mis “buenas” intenciones como vampiresa, preferiría que la gente pensara que soy mala, porque si ven que soy “buena”, esperarían que fuera buena, y no quiero cumplir las expectativas de nadie.

Ya que es poco probable que me convierta en vampiro voy a pensar cómo acabar con la gente que roba, asesina y se aprovecha de los niños.

Lídia

Això s’acaba. El curs arriba al seu final i amb ell es tanca un cicle, la qual cosa em fa pensar que aquest és l’últim escrit que em toca fer. La veritat és que tenia uns quants temes guardats en el disc dur del meu cap com ara de quina manera una cartera havia arribat al seu propietari després d’haver sigut robada i passar per tres mans diferents abans de tornar al seu lloc o, també, com un Jofre adult recordava des de l’any 2028 com havia estat el seu 4rt d’ESO i si, després de quinze anys, s’havien complert les seves expectatives. Mentre dubtava entre escollir l’un o l’altre, vaig adonar-me que en realitat l’objectiu final d’aquests “petits escrits” no era res més que PENSAR, aturar-se un moment i reflexionar sobre nosaltres i el nostre món interior i, per tant, els dos temes queden descartats i em decanto per valorar aquesta experiència.

Per a mi ha estat com obrir una finestra. Jo em considero una persona molt tancada i vergonyosa i mai m’ha agradat explicar les meves coses a ningú. Aquests escrits han significat un exercici de buscar en el meu interior tot allò que potser ni era conscient que hi tenia. Però el fet d’escriure-ho en un paper en blanc no em dóna la sensació que vagi destinat a cap receptor, sinó que penso que els meus pensaments esdevenen paraules que, al cap i a la fi, no són més que lletres que s’han de pitjar en el teclat.

En conclusió, afirmo que aquesta activitat que ha durat tot el curs m’ha aportat dos resultats. D’una banda, m’he hagut d’esforçar per a escriure millor, cosa que he aconseguit. D’altra banda, he après a organitzar les meves idees i a expressar-les d’una manera clara i sincera. Finalment, vull dir que aquesta manera de treballar en l’assignatura m’ha semblat molt encertada i gens pesada, ja que hem estudiat els continguts que tocaven d’una forma diferent que ha fet més dinàmic i interessant l’aprenentatge que havia d’adquirir i que he adquirit.

Jofre

Avui he sortit a córrer per la muntanya com cada dia. Sempre m’acompanya el meu fidel amic Llamp. Durant la nostra ruta (que els dies entre setmana sol ser la mateixa) ens trobem un seguit d’autèntics personatges de pel·lícula.

Mentre pugem, acostumem a trobar-nos un senyor amb una gossa. És un home d’uns 50 anys, amb aspecte hindú i que hem fa pensar amb Gandhi. El moment en que ens trobem és breu, ja que jo no puc parar a mitja pujada, però tot i així, és intens. Ens mirem i ens diem quatre coses sense gaire importància, em transmet la seva pau interior i seguim els nostres camins. Després de veure’l sempre penso que algun dia pararem i seurem, que mirarem les vistes en silenci i, llavors, em donarà un consell savi d’aquells que et fan pensar tota la vida.

Un cop a dalt, normalment estic sola. Avui,en canvi, m’he trobat un home que devia tenir uns trenta-cinc anys,era moreno i tenia uns ulls blaus que em captivaven. Jo estava recuperant l’alè i ell m’ha dit bon dia (cosa que eren les vuit de la nit), en adonar-se’n, ha rigut i ha opinat: -Magnifiques vistes,eh?- he assentit amb un somriure, ens hem mirat i ha marxat. Quin individu més atractiu!

Finalment, durant la baixada ens trobem un noi molt especial. Va passejant amb la seva gossa i mentre camina va llegint un llibre. Mai ho havia vist fins que el vaig conèixer. No para mai de llegir, a vegades si tens sort aixeca el cap i et diu adéu. Més d’un dia l’he vist a punt de caure perquè no mira per on camina, no té temps, prefereix llegir.

Aquests personatges fan que la passejada sigui més agradable, que se’m oblidi tot el que no té importància i el dia acabi “yenial”.

Joana

Són les dotze del migdia i m’he llevat fa poc. Estic escrivint aquest text mentre esmorzo unes galetes Milka de xocolata boníssimes i alhora miro per la finestra el dia tan lleig que fa. Quina pena, jo que volia anar a la platja… tota la setmana fent sol i pel cap de setmana pluja. Espero que per la nit no plogui ja que a les nou hi ha a Can Rafart la botifarrada que hem organitzat els de 4rt.  El meus pares, els meus tiets i jo hi anirem i com que jo he d’estar allà abans i a més a més em toca fer pastís doncs no puc fer gaire cosa per la tarda.
Després de dinar hauré de fer el pastís amb la meva mare, em fa molta pena fer un pastís de xocolata amb tan bona pinta i que no sigui per mi… després d’haver-lo fet, he pensat que en comptes de desaprofitar la tarda estirada al sofà mirant la televisió podria posar-me a ordenar l’armari de la meva habitació. L’hauríeu veure, està tan desordenat que gairebé mai trobo fàcilment el que vull posar-me. Ja és hora de canviar la roba de lloc i posar més a mà les camisetes de tirants que els jerseis. Em fa molta mandra però estic segura que quan ho hagi fet em sentiré millor i la meva mare es posarà contenta ja que sempre em diu que no sap com m’aclareixo amb aquest armari. A més a més, m’alegrarà obrir l’armari i veure roba acolorida d’estiu, m’animaré pensant que cada vegada queda menys per acabar les classes i que en res podré passar-me els dies tranquil·lament a la platja i a la piscina gaudint del bon temps.

Sílvia Meca

La palabra Fútbol todo el mundo la asocia al deporte más importante en el mundo, yo el primero, pero también vivimos lo que es el sentimiento del Fútbol en todo momento. A veces me pregunto si podría vivir sin él y lo que no entendería es que una persona acostumbrada a vivir el Fútbol como lo vivo yo, pudiese hacerlo.

No hay persona que no haya disfrutado con este deporte, no haya demostrado felicidad, alegría, impotencia, tristeza, rabia… son una serie de sentimientos increibles, ya que, en el momento en que tu equipo o selección marca un gol importante, sientes como si se parase el mundo, y despúes viene el momento que te abrazas, gritas, saltas, ríes o incluso a veces, lloras por ese gol.

El Fútbol es un sentimiento, no como lo interpretan algunas persones que se piensan que se trata de 22 personas llevando una pelota a la portería contraria, a la que le dan patadas y cabezazos, para que al final salga de un cuadrado o la pare una persona a la que le llaman portero, pero la realidad es que esas 22 personas entrenan desde pequeños para poder llevar el balón con sus pies a la portería. Todo para alcanzar un gol, ese gol que produzca la alegría que tanta gente está esperando durante los 90 minutos que dura el partido.

Me encanta el fútbol y todo lo que esta relacionado con él.

Eric

Tot va començar un dissabte del mes passat. Era un dia molt important perquè jugàvem contra el primer classificat de la lliga. Per a nosaltres era una motivació el fet d’anar a Santa Coloma i guanyar al líder. A les 5 estàvem tot l’equip en el punt de sortida cap allà. Bé, tot l’equip no estava, el porter suplent estava de vacances i un dels jugadors estava lesionat. Érem set jugadors i l’entrenador.

Durant el trajecte, el porter del nostre equip (i un bon amic meu), es va començar a sentir malament. Estava pàl·lid i tenia la necessitat de sortir a prendre l’aire.

Al girar vam veure una rotonda i un pont. Li va demanar al meu pare que parés, i així ho va fer. En Ferran (així es diu) va sortir del cotxe i va estar-se per allà. Mentrestant el meu pare va sortir del cotxe per dir als altres que anessin tirant. Mentre els ho comunicava tots vam veure com en Ferran queia inconscient. Vaig sortir del cotxe com un coet i vam anar a veure què li havia passat, per sort ja havia recuperat la consciència. Va tenir sort de caure de cantó, perquè les valles de protecció estaven baixes. Vam trucar a l’ambulància i van venir rapidíssim. El meu entrenador va haver d’acompanyar-lo, ja que no estant els seus pares ell era el màxim responsable.

Després de tot l’enrenou havíem de jugar el partit sense entrenador ni porter. Vam arribar i l’àrbitre em va dir –Os ha ido por poco, un minuto más tarde i perdéis el partido, jugad sin calentar-. Per acabar d’adobar-ho, un pare no podia fer d’entrenador, ho havia de ser un jugador que, a sobre, no tenia dret a jugar el partit. El Pol es va sacrificar.

Quan va acabar el partit (l’haviem perdut per la minima) vaig anar a parlar amb l’àrbitre i li vaig deixar clar que la salut del meu amic i de qualsevol persona està molt per sobre a un simple partit de futbol, ja sigui de primera divisió o tercera.

Me’n vaig anar al vestuari i vam trucar tots per veure com estava el nostre company.
Per acabar, només dir que aquell dia em vaig sentir orgullós del meu equip, perquè tots vam pensar abans en el Ferran que no pas en els tres punts.

Valldo

El dijous passat era una tarda normal i corrent, jo estava esperant per anar a entrenar i mentre arribava l’hora vaig anar a preparar-me el berenar. Vaig preparar-me un sandvitx de Nutella, un berenar fàcil i que no costa gens de mastegar. Mentre em disposava a fer-li la primera mossegada vaig notar una sensació que em resultava familiar: m’havia partit la dent del davant. Vaig trobar-me el tros de dent que em faltava en el sandvitx. Vaig pensar que de les quatre vegades (o cinc? No ho sé, ja he perdut el compte) que m’havia trencat la mateixa dent aquesta era la manera més ridícula de fer-ho.

De seguida vaig trucar a la meva mare perquè ho sabés i no s’emportés un ensurt al veure’m sense dent. La meva mare ja s’ho va prendre amb una serenitat i paciència digna dels experts. Doncs sí, sí que ho és, aquesta mala noticia ja l’ha sentida bastants cops, i cada vegada ho porta millor. Aclareixo, la reconstrucció d’una dent et pot costar un ull de la cara, i això als meus pares no els fa cap gràcia (ni a ells ni a ningú).

A mi es al primer que li sap greu això, però es que tinc molta mala sort, a vegades penso que no hi puc fer res. Tots els cops em van a parar a les dents, el meu punt fràgil. Però no sóc l’únic que li passa això, sinó que li preguntin al pobre d’ Aquil·les.

Pels que no ho sàpiguen, Aquil·les va ser un guerrer grec que el van batejar amb una aigua que el feia ser immortal, però el van agafar del taló i aquell lloc era el seu únic punt feble. A la guerra de Troia li va caure una llança, endevineu a on li va caure? Pels que hagueu pensat en el taló heu encertat. Va tenir la mala sort de que li caigués en el seu punt fràgil.

He escrit aquest article perquè més d’un company m’ha dit “patós´´, burro, empanat, i altra mena de petits insults, només pel fet de que se m’hagin trencat les dents diverses vegades. Que quedi clar que m’ho diuen en broma, però si ho diuen es perquè ho pensen.

Doncs, només dir que a Aquil·les li va passar el mateix. Bé, no exactament, a ell li va passar una vegada, suficient perquè s’hi quedés, ja m’heu entès. Però estic ben segur que si se n’hagués sortit li hauria tornat a passar una altra vegada.

Marc Valldosera Martinez

Plogui o no, l’aigua és un be escàs durant tot l’any i no n’hem de fer un ús irracional i innecessari. Racionalitzar-ne el consum no és tan difícil i, sobretot el que hem d’evitar és malgastar-la.

Hem crescut en una societat en la que amb tan sols girar un mànec se’ns proporciona aquest bé tant necessari per a la subsistència de l’home i, segurament, degut a aquesta facilitat amb la que podem disposar del bé sigui la raó per la qual moltes persones encara no es fan a la idea de la necessitat d’aquesta i les conseqüències que poden derivar-se del mal ús. Tot i les facilitats que se’ns presenten pel consum de l’aigua, aquesta és un bé escàs. Ja sigui a les escoles, com a les cases, esplais… es treballa per conscienciar a la gent per a que no es malbarati però, tot i això, la feina que es fa no és suficient.

Per tant, tot i viure una realitat que no ens acaba de deixar veure les conseqüències que les generacions futures podrien patir, hem de treballar per a conscienciar que no es malgasti l’aigua. És una realitat que les persones es pensin que l’ús particular que fan elles mateixes de l’aigua ja és suficient per treballar el no malbaratament d’aquesta, però no és així, o com a mínim, no hauria de ser així. Mai són suficients les restriccions que puguin fer les persones d’aquest bé mentre existeixi l’escassetat, per tant, sempre hem d’intentar fer un ús el menys malbaratador possible

Pol

Des de ben petita tinc un pinzell al pot dels llapis i bolígrafs que està sobre el meu escriptori. La veritat és que no sé què fa allà tot sol, ja que a mi pintar no m’agrada massa i menys amb pintures perquè et deixen les mans brutes i ho repel·lo bastant.

El cas és que aquest pinzell l’he utilitzat bàsicament per entretenir-me o millor dit per distreure’m quan estic estudiant i el cansament que porto a sobre m’impedeix seguir estudiant; qualsevol cosa que veig passa a ser la font del meu entreteniment i per què no dir-ho, de la meva pèrdua de temps.

Segurament és una d’aquelles coses que posseeixo i quan realment el necessito no recordo que tinc. Quan la professora de plàstica va demanar que ens compréssim un pinzell número 9 ja que l’utilitzaríem durant tot el curs no vaig pensar en el pobre pinzell que tinc abandonat al pot dels estris d’estudi. I com el pinzell, moltes altres coses. Tenim moltes coses que no utilitzem per a res o simplement ni recordem que tenim. Coses que potser ens podrien ser útils però que amb la quantitat de coses que tenim i desitgem, ni recordem que són nostres i que potser no necessitaríem comprar-ho per duplicat ja que no són tant indispensables.

El punt on vull arribar dient tot això és que som una societat (sóc la primera que m’incloc en aquest món) que posseïm milions de coses materials que segurament són innecessàries i que quan realment necessites alguna cosa no saps ni que ho tens, ja que totes les altres coses cobreixen la seva presència. I com si fos poc, encara volem aconseguir més coses ja que pensem que tenim manca d’aquell sector i volem arribar més enllà.

Simplement aquesta societat està globalitzada en coses materials que no sabem ni que tenim i dels petits detalls ni ens n’adonem.

Júlia

Me desperté una mañana muy contenta, me fui a la ventana y vi que el sol brillaba con todas sus fuerzas. Era el típico día de verano que hace un calor que te mueres, esos días que la playa está llena de gente, que ni te puedes mover, madre mía como odio la playa. Bueno lo que decía, como era un día soleado y todo eso, decidí llamar a mis amigas, las “Titis”. Las Titis son unas amigas que tengo en mi antiguo colegio, jo, como las echo de menos. Pues eso, las llamé y les dije que les parecía pasar el día todas juntas en la Isla Fantasía. Sin pensarlo me dijeron todas que sí. Mucha gente dice que sí a las propuestas de sus amigos solo para quedar bien, pero yo sabia que las Titis se morían de ganas de ir.

Quedamos todas a las 10:00 de la mañana en la puerta. Yo soy siempre puntual, pero ellas no. Llegaron unos veinte minutos tarde, jo, como odio las personas que llegan siempre tarde. Al fin llegaron, las vi a todas andando con sus fabulosos bolsos divinos y eso, esos bolsos que te cuestan un pastón, donde simplemente pagas la marca, que rabia me dan. Yo solo llevaba una típica bolsa para ir  a la playa, la cual me costo 5 euros en el mercadillo.

Una vez dentro, decidimos dejar los bolsos, mi bolsa y las toallas en las taquillas. Estuvimos unos diez minutos intentando poner todos los chismes dentro de aquel diminuto “armario”. Fue bastante difícil, ya que se caían las gafas, la crema solar y esas cosas. Pero al fin lo logramos, jo, que ganas tenía de tirarme por los toboganes. Primero de todo fuimos al tobogán más alto del parque acuático, tengo que decir que me encantan las alturas. De repente oí una voz que salía de la boca de Anna, una de las Titis, la típica rubia, ojos verdes, holandesa y todo eso. A Anna le daban pánico las alturas, así que decidió quedarse abajo. Jo, yo quería tirarme con ella en el tobogán. Subimos las otras Titis, mientras Anna se quedaba abajo observando, nos tiramos por el tobogán, disfrutando como unas niñas de cinco años, que divertido fue! Una vez abajo, no vimos a Anna, así que decidimos buscarla por todo el parque. No podíamos llamarla porque todos los móviles estaban en las malditas y pequeñas taquillas. Estuvimos todo el día buscando a Anna, pero a la vez nos íbamos tirando por los toboganes, sin preocupación ninguna. Pasaban las horas y Anna no aparecía.

Cuando llegó la hora de marchar, milagrosamente vimos a Anna esperándonos en las taquillas. Jo, que alivio y descanso me dio al verla. Fuimos hacia ella, y nos contó que cuando estaba esperando debajo del ”Kamikaze”, se encontró a un viejo amigo. Decidió irse con él y dejarnos solas.., tirándose con él por los toboganes y esas cosas. Anna me dejó sin habla. Al fin cojimos todos los chismes de las taquillas, cojimos las puerta del parque y nos fuimos para casa. Anna se disculpó ante nosotras por lo sucedido, pero las otras Titis no le dimos importancia, ya que son cosas que pasan el la juventud, la adolescencia y toso eso.

Paula

El miércoles se celebró “La Nit Jove” en Vilassar. Siempre que hay esta fiesta vamos unos cuantos a dormir a mi casa, unos cuantos son 9 personas en un garaje, con herramientas de mi padre, muebles sin utilizar, comida y esas cosas que los padres no saben dónde meter y las acumulan en los garajes y sótanos. Para poder dormir decentemente puse 2 camas de matrimonio y 2 individuales, ocupaban mucho  espacio, pero quedó chulísimo.

Bueno, yo no quería contaros la chorrada de la organización del garaje-dormitorio. El caso es que después del fiestón, hacia las 6 de la mañana que ya no podíamos más, aparecimos por casa. Nos pusimos el pijama, nos lavamos los dientes y esas cosas y cuando ya estaba todo listo me dí cuenta que faltaba alguien… ¡Jo! Faltaba Anna.

Para dormir me pongo lo más horrendo que tengo en mi armario, no se por qué siempre es lo más cómodo. Estaba ya lista para acostarme pero tenía que ir en busca de Anna; pensaréis que con una llamada a su móvil sería lo más lógico para encontrarla, pero resulta que su teléfono estaba en casa. Así que tenía que ir por huevos, jo, menudo palazo me daba. Pedí a alguna amiga que me acompañara y se ofreció Marina, ésta sí que está igual o más loca que yo, pero me la quiero un montón. Y nos fuimos con las pintas más horribles del mundo, vaya tela, que penoso!

Cuando andas por la calle y no quieres encontrarte con nadie es cuando te encuentras a todo el mundo, así que ese momento era el mismo. Por lo menos 3 personas nos preguntaron qué puñetas hacíamos en pijama; el grupito de Dídac, David, Toni y demás se rieron de nosotras; y para colmo, unos de no sé donde nos dijeron “¡En pijama no, hombre!”, “mujer” gracias. Para que os hagáis una idea de nuestro trayecto, tuvimos que ir hasta el poli y yo vivo en la otra punta de Vilassar. La suerte no podía acompañar más que buscamos por toda esa zona y no encontramos ni a Anna ni a nadie, así que decidimos volver a casa y pensar que ella deduciría que estaríamos ahí, en verdad me sentí mal y todo.

Llegamos a casa y casi todos estaban durmiendo, excepto una parejita sin ser parejita que se estaban peleando cariñosamente, ¡jo! son monísimos en verdad. Decidí acostarme, al cabo de 5 minutos me llamó un número desconocido, era Anna preguntándome dónde estaba… y yo pensando “¿Dónde estás tú, lista?. Resulta que estaba con un chico y se habían escapado, que monos, la perdoné por eso. Bueno, hablando con ella por teléfono me dijo que en nada y menos llegaría y llamaría a la puerta del garaje para que la abriera. Tardó por lo menos una hora y, obviamente siendo lo más normal a esas horas, me dormí.

En una de las camas de matrimonio dormía yo con mi chico, os hablo de esas camas hinchables que duran media hora, se deshinchan y esas cosas, total que terminé que el culo me tocaba el suelo. Estaba de los nervios porque no podía dormir y me levanté, eran las 9 de la mañana, jo, solo había dormido escasamente 2 horas. Fui a desayunar, miré la tele con Marina que también se había despertado aunque no por mi misma razón, nos lavamos los dientes, miramos la tele y básicamente hicimos el vago. Después de todas las chorradas nos estiramos en el sofá para intentar dormir más o menos bien, y que menos que de repente escuchamos el sonido de tambores, flautas y demás chismes que venían del final de la calle… No lo podía creer, eran “els gegants”. En ese momento intuí que ya era el fin de mi descanso. Y que menos que obligué a todos que se levantaran y se pusieran a ver “els gegants”. ¡Jo! Menuda nochecita me dieron entre todos.

Laura

I recently started something serious with a guy that from two years ago, and we were more or less a ” couple”. He is a very good person, smart and very handsome but the thing is that he’s my best friend, don’t know if that is a problem or makes for good in the relationship. It’s the first time I have boyfriend and is quite rare, it is as if it were des of long ago, and it isn’t. I mean, having a boyfriend is not a name, a word … It isn’t for children, I guess you have to be mature enough to realize that you share great experiences with a person you dialed, a person you’ve chosen specifically because it is special. Now society is a little crazy, and children ten years say you want the first guy that makes them feel special. “I love you” is a very strong and powerful phrase, do not think anyone deserves it. To me at least I can’t say it’s on your mind, if not my parents, relatives … Or to him, but because I think its special enough.

Beware, do not talk without thinking!

Clara

Ayer por la noche se celebraba la fiesta más esperada del año. La fiesta consistía en música, bebida y mucha gente en el polideportivo del pueblo.Yo, por supuesto, no podía faltar.
Mis amigos y yo teníamos pensado ir a cenar juntos y todo eso y luego salir por el pueblo hasta que empezara la fiesta. Jo, como pintaba esa noche.

Fuimos a cenar a un restaurante un poco malo y muy caro. La noche ya no empezaba bien. Me comí un bocadillo de lomo, ese lomo me dejó sin habla, estaba malísimo. Después de cenar nos fumamos un cigarrillo y fuimos a dar una vuelta y esas cosas. Era una noche especial, así que necesitábamos nuestra fanta y nuestro vodka. Jo, que ganas teníamos de hacernos un cubata. Hasta las 12 no nos hicimos el primero. Para mi gusto estaba asqueroso, de verdad. No se porqué no tenía ganas de beber. Pero por no beber no quiere decir que no pueda pasarmelo bien. Que esto es lo que piensan la mayoria de los jóvenes. No les entiendo. Se creen más grandes por emborracharse, que ostia tienen, me ponen nervioso, de verdad.

Después de que mis amigos se bebieran el vodka, fuimos a dar una vuelta por el pueblo. Había todo tipo de gente. Gente vomitando a la1, cuándo la fiesta empieza a las 2, me dejó sin habla. Más tarda de ver este espectáculo decidimos ir al sitio de la fiesta, en el polideportivo.

La entrada valía 5 euros. 5 euros para ver a cientos de viejos bailando. Los jóvenes estaban por las afueras del polideportivo haciendo el botellón, igual que mis amigos. Al final estuvimos toda la noche dando vueltas. Me encontré con un amigo que lo único que buscaba era pelea. Estaba loco, muy mal de la cabeza, de verdad. Pasaba alguien por su lado, lo cogía por la capucha y le daba un bofetón, si él se volvía había pelea, si no, no. Como esta la gente de hoy en dia.

Ya eran las 4. Me fumé el último cigarrillo, me despedí de la gente y todo eso y me fuí a casa. Jo, pensaba que habría estado mejor.

Didac

Jo sempre he sigut d’aquestes persones a les que els agrada la naturalesa: anar a caminar a la muntanya, contemplar paisatges i seure al peu d’un arbre, però no sempre puc fer-ho, una de les coses és perquè visc en un poble de la costa, i les muntanyes que tinc més a prop són les del litoral i no és que siguin del meu estil, a mi m’agraden més les del Pirineu ja que tenen uns arbres més bonics i s’hi respiren aires més bons. M’agradaria poder estar-hi més a prop, i una de les coses que m’ho impedeix és haver de viure com a una persona normal, com una persona més, integrada en la societat, és a dir haver d’anar a l’escola per després poder treballar. A vegades penso si seria millor viure a la muntanya, i produir per a un mateix, penso que seria una vida més tranquil·la on es podria gaudir d’un ambient net, sense contaminació i així no hi hauria tantes desigualtats. No fa gaire vaig veure una pel·lícula d’indis i encara que vivien com molts dels prehistòrics se’ls veia molt feliços, sense cap compromís ni cap obligació, amb les seves pròpies normes. A mi m’encantaria viure d’aquesta manera, però per desgràcia no crec que estigui ben acceptat en la societat en la que vivim. No seria fantàstic poder viure d’aquesta manera?

Pol

Después de una larga y dura noche, estamos aquí reunidas esperando que salga el sol y la luz de éste nos ilumine el que será un nuevo y memorable día de primavera.

Hola soy Lis y estoy aquí con mi compañera María. Somos las primeras en abrir los ojos, mirarnos y sonreír. Apenas hemos dormido más de dos horas.

Ahora mismo siento un vacío de sueño y café –oh amado e inalcanzable café caliente–.

María se siente como una flor, se adelanta a la primavera como las épocas de lluvia; se nota que sus ojos acostumbran a cerrarse poco.

En una esquina del sofá, puedo imaginar como la luz del sol traspasara el cielo y lo irá pintando poco a poco, sin pausa pero sin prisa.

Debéis pensar que estoy loca. Pues así es, lo estoy. ¿Y qué? Las mejores personas lo están.

Buenos días a todos. ¡Son las siete!

Lidia.

És dimarts, sembla un dia normal, un dia de pluja, sense sol, la llum està apagada i fa un dia trist. Veig com cada una de les gotes transcorren poc a poc pel vidre de la finestra.

Estic estirada al llit i penso quant et trobo a faltar, ja fa temps que te’n vas anar, però tot i així jo no ho he acabat de superar. Miro a la paret i veig imatges nostres rient com solíem fer quan estàvem junts. M’agrada pensar en tots els moments que vam arribar a passar, però no m’agrada fer-ho quan penso en el dia que te’n vas anar.

Me’n recordo de cada un dels detalls que van passar quan em van trucar per avisar-me que ens havies deixat. Al principi em pensava que era la típica broma pesada, però a mesura que passava el temps m’anava adonant que no era així, que de veritat te n’havies anat. En aquell moment no em podia aguantar dreta, estava estirada al terra amb el telèfon a la mà i les meves llàgrimes relliscaven pel rostre de la meva cara; cada una d’aquestes gotes d’avui em recorden a cada llàgrima que vaig deixar anar per tu. No faig més que recordar aquells dies plens de somriures que vam passar junts, aquelles nits que no acabaven i aquells matins que amb un somriure teu tots ens despertàvem.

Sé que no t’has anat per sempre, que algun dia ens tornarem a trobar, potser en un altre món, o en una altra vida, qui sap. Però jo sé que no ens vas dir adéu, sinó fins després.

T’estimo Marcos.

Cristina

Ahir, un dia que feia molt de fred i plovia em vaig quedar a ordenar un petit i desastrós armari que tinc a la meva habitació. Em vaig fer una cua per que els cabells no em molestessin i vaig sentar-me al terra com els indis.

Només obrir-lo al davant de tot vaig trobar-me una bossa gran amb uns 50 nusos fets sobre d’ella, després de 5 minuts llargs vaig aconseguir treure’ls tots, allà dins només hi havien sabates de quan era petita, velles i trencades, però que en el seu moment eren les millors i corrien moltíssim.

En un racó de l’armari hi havien un munt de cables, els típics cables que et molesten quan estan sobre la taula i dius: “els deixo aquí i quan els necessiti els agafo”. Però justament el dia que els necessites no els trobes, no saps on els has deixat i els dones per perduts. Davant del niu de cables -ple de pols per cert- hi havien un 5 o 6 bolsos. Els clàssics bolsos comprats per la mama en alguna fira del poble o a una botiga que dius que els portaras a sobre a tot arreu, que els faràs servir dia si dia també, intentant convèncer a la mama perquè te’ls compri i que, al cap i a la fi només els portes un o dos dies perquè ja t’has cansat d’ells, i els deixes a l’armari.

No obstant això, és curiós remenar els meus bolsos de fa tants anys, et trobes una quantitat de coses dins d’ells que rius en veure-ho i penses: com ha arribat això aqui? Per exemple en un d’ells hi vaig trobar: una pinta de cabell amb un color blau desgastat i una enganxina d’una granota molt simpàtica, un paquet de mocadors (sempre havia pensat que si portava un a sobre semblava més gran), un collaret format per perles blanques de plàstic, uns 20 fils per fer polseres i una goma d’esborrar. En fi, el món dels nenes petit és molt difícil d’entendre.

Dins del meu armari, hi havien 3 diaris, en el primer diari que vaig agafar per llegir-lo, casualment estava tancat amb un candau i em faltava la clau i no vaig poder llegir res, em vaig quedar amb la intriga. L’altre estava buit, només hi havia escrit el meu nom i una data (suposo que el dia que ho vaig escriure). L’últim diari estava obert hi havien un munt de pàgines escrit, i no em va faltar temps que me les vaig llegir totes. De totes aquelles pàgines vaig treure la conclusió de que havia canviat molt al llarg dels anys, no només en la forma d’escriure, la lletra, les faltes i tot, sinó en la forma de pensar, sobretot això. Com a tradició meva, a la següent pàgina en blanc, vaig escriure un resum dels últims mesos, així quan un altre dia el llegeixi pensi en tots aquells moment.

Després dels diaris, em vaig trobar un boli de color rosa amb el tap ficat i que ara mateix estic escrivint amb ell, i dic amb el tap ficat perquè normalment la gent perd els taps del boli, però es que jo perdo els bolis i trobo els taps. Total que havia trobat un boli molt bonic.

Per acabar, el que més gracia em va fer trobar en tot l’armari va ser una ràdio que ara mateix estic escoltant. Quan la vaig veure per primer cop, sincerament no sabia ni què era, és molt rara realment, té forma de capsa quadrada de color negre amb un cable de la corrent òbviament. No té res més, a part de les freqüències i tot això, vaig decidir a connectar-la i funcionava de miracle, perquè ves a saber quan de temps portava aquella ràdio allà dins. La vaig posar a una cadena que es sentia música i em vaig ficar a ballar. Com que la meva tele fa mesos que no funciona, aquesta ràdio ja té lloc a la meva habitació, almenys em distrec amb ella.

Em sento original tenint una ràdio a l’habitació, sé que no és gran cosa i que possiblement quan m’arreglin la tele ja no la faré servir però gràcies a ella avui m’he aixecat ballant del llit i m’ha donat un tema per escriure.

Gràcies ràdio.

Emma

Ja arriba l’estiu i tothom té ganes d’acabar l’Institut per poder anar a la platja. Amb ganes de deixar els llibres enrere i fer el que volem. Aquest estiu serà genial. Les meves nenes i jo tenim pensat fer moltes coses i esperem poder-les fer. Algunes se’n van a estudiar fora durant el més de Juliol, i dues d’elles, se’n van tot el curs de 1r de Batxillerat per passar-lo fora. Les trobarem massa a faltar, però abans de què tot això passi, pensem gaudir de l’estiu al màxim totes juntes. Tenim moltes idees de llocs per poder passar una setmana inoblidable. En total som 12 nenes, però totes juntes formem una sola persona. Sempre ens estem ajudant i aconsellant mútuament. Mai coincidim per quedar totes juntes, però el dia que ho fem, passem una tarda plena de rialles. Tinc unes amigues que no les canviaria per res del món perquè elles han sigut les que m’han tret un somriure quan més ho necessitava, les que m’han ajudat a seguir endavant en situacions difícils i en fer-me adonar dels meus errors. Totes són precioses amb un sentit de l’humor esplèndid. Cada una d’elles té una qualitat única i per això les fa ser tan especials. Espero que encara que el temps passi, continuem sent tan grans amigues.

Us estimo massa nenes, sou les millors.

Judith

Només queda un mes per representar la nostra obra de teatre, El Retaule Del Flautista, al teatre LA MASSA. Sembla que quedi bastant però en realitat està al caure.

Aquesta obra de teatre és el nostre projecte d’aquest any, en el qual hi participa tot quart d’ESO. Cadascú té una tasca específica en l’obra; uns s’encarreguen de l’escenografia, uns del maquillatge i vestuari dels actors i els altres són els actors.

Crec que és una feina bastant difícil, la dels actors. Parlo pels actors perquè jo en sóc un d’ells, i la veritat és que no és gens fàcil. Superar la vergonya que t’agafa i els nervis que s’apoderen del teu cos en aquell moment d’actuar al mig de l’escenari. Aquell moment en el qual ets el centre d’atenció i saps que tothom està pendent de tu. I és clar, tu has de saber a la perfecció el teu paper i la manera d’actuar perquè tot surti rodat. Sembla que sigui molt fàcil, però tots aquests detalls tan sols s’aconsegueixen a base de ganes, esforç i constància.

Cada setmana tenim assaig de les escenes i, si no, assaig de les cançons de l’obra, tot es complica…
En general a mi aquest treball m’agrada molt, la veritat és que ho trobo molt original per ser un treball de recerca, i amb l’ajuda dels professors i els alumnes és divertidíssim.

En definitiva penso que amb la col·laboració de tothom, alumnes i professors, pot sortir una obra genial!

GUILLEM

En els darrers anys m’he canviat cinc cops de casa, i ara ve el sisè. Els meus pares estan separats i visc amb la mare, si comptéssim les cases del pare el nombre augmentaria a més de deu. Però com no hi visc diàriament en elles i la meitat són de les seves nòvies doncs no les conto, són sucre. Considero que no tinc casa, sóc una nòmada. Poder dir “Jo m’he criat en aquesta casa” no està al meu abast. Les primeres vegades em va fer pena, les vegades del mig em va fer il·lusió, i les del final ja ni pena ni il·lusió, és rutina.

El dia que ens quedem a viure en una casa per molt de temps llavors si que m’espantaré, però encara hi haurà un setè cop, puc estar tranquil·la. No sabria dir quina d’elles és la meva preferida, en totes he trobat alguna cosa genial i he viscut tota mena de moments. Així que per pensar en el meu “hogar dulce hogar” les ajunto totes en el meu pensament i hi faig una macedònia. Tinc perfectament apresa la sensació de començar a viure en un lloc nou, de cop i volta ha de ser la teva casa, has de dormir en el que és la teva habitació, dutxar-te en el que és el teu lavabo, veure pel·lícules en el que és la teva sala d’estar… Però tots aquests espais no els coneixes ni sents que són teus, sort que de tant en tant veig passar a la meva germana i deixa un rastre conegut.

Els veïns també canvien, a alguns no m’ha donat temps a coneixe’ls i a altres massa. Perquè ara mateix tinc un que m’espia tot el dia amb els binocles, a vegades somio que em ve a matar i d’altres que és un noi molt maco de la meva edat. Però també hem tingut veïns simpàtics que regalen ous de gallina natural i aquestes coses més normals.

Dit això, suposo que es comprensible que no sàpiga mai el nom del carrer on visc.

Maria

Vaig començar a parlar amb ella el dia que ens van seure juntes a la classe. Érem tres, un cas especial, assegudes a primera fila. Mai havia tingut l’oportunitat de parlar amb ella més de cinc minuts, o potser sí i no la havia aprofitat. El cas és que des de que seu amb mi he descobert petites coses d’ella que m’agraden, que em sorprenen gratament.

És una de les primeres en notar quan estic trista. Fins i tot hi ha cops que m’ho fa notar abans de que en sigui conscient. I llavors penso que sí, que aquell dia he estat menys animada i m’alegra una mica que algú com ella em conegui prou bé per apreciar aquests petits detalls. No som molt parladores cap de les dues, o com a mínim, sabem estar en silenci sense que es creï un ambient tens, incòmode. M’agrada seure al seu costat, perquè hi ha cops que no vull donar explicacions de res i ella no me les exigeix.

La gent sovint pot mal interpretar el seu caràcter. Pel que he observat, no li agraden molt les tonteries que fa la gent quan estan en aquesta edat esbojarrada. Potser només són imaginacions meves, però no és que no li agradin les bromes; les fa amb la gent que coneix, que parla, que es relaciona. Els seus amics.

El dia de Sant Jordi vam fer un taller de màscares que va acabar convertint-se en una mescla de roses de paper amb màscares copiades de plantilles. No és el que esperàvem, però va sortir molt millor. Ella s’encarregava d’ensenyar als nens i nenes a fer roses perquè jo era (i sóc) una desastre fent-ne, i la Itziar anava pul·lulant per aquí i per allà. La vaig veure feliç, perquè la gent tenia ganes d’aprendre el que deia. Orgullosa, perquè va tenir molta demanda. Satisfeta, perquè un cop acabat el taller es va emportar dues roses, dues amigues, i un munt de records.

Últimament em dedico molt a observar-la, perquè algú em va dir una vegada que contemplant una persona es pot saber com és. Com es mou, de què parla… I he arribat a la conclusió que, renoi, em cau molt bé. Per moltes coses que pugui dir la gent.

Valentina

El Karma és una energia que deriva dels actes de les persones. Jo crec en ell, simplement perquè es basa en una teoria molt fàcil i lògica, si fas coses bones et passaran coses bones, si fas coses dolentes et passaran coses dolentes. Fàcil, no? Bé, doncs tot això de creure en el Karma té una explicació.

L’estiu passat em vaig llegir un llibre: “Maldito Karma”. Em va agradar molt, però també em va fer pensar. Primer creia que no era possible tot això del Karma, però al cap d’un temps vaig decidir fer un petit experiment. Primer vaig estar una setmana fent coses dolentes i creieu-me, els resultats no van ser gens bons. Com us podeu imaginar, després vaig estar una setmana fent coses bones, i va ser molt millor. Veient els resultats vaig començar a pensar sèriament en això del Karma, així que per si de cas sempre feia coses bones. I al final això es va acabar convertint en un costum, ara cada cop que faig alguna cosa dolenta, per petita que sigui, el Karma sempre em castiga.

Probablement molta gent que llegeixi aquest escrit pensarà que estic boja, però m’és igual. El Karma existeix.

Laura

Son pocas las veces que alguien se conforma con lo que tiene y que casi nunca se queja. Por mala suerte yo me incluyo en el grupo de personas que muchas veces no se conforman, lo admito. Por ejemplo, no me gusta mi habitación, quiero una casa más grande con piscina, tengo demasiada ropa y sin embargo no me pongo ni la mitad y aun así quiero comprar más, quiero más zapatos y más biquinis y un armario más grande no me iría mal, quiero a ese chico que no me hace caso y si me hace caso probablemente querré a otro, quiero medir un metro setenta, no quiero un ocho de media en la ESO sino que quiero un nueve y quiero una moto.

Ahora que lo estoy escribiendo y lo estoy pensando bien es bastante repugnante querer tantas cosas cuando en realidad no me falta nada porque tengo todo lo que necesito e incluso más. No quiero ni imaginar lo que pensarían de mi si esos niños del documental de la Pesadilla de Darwin leyeran esto, ellos que van casi siempre con la misma ropa y no tienen ni tan solo un zapato, ni habitación, ni van a la escuela  ni nada.

Suena cruel si lo comparas con gente que de verdad necesita muchas cosas. Estaría bien que solo fuese yo quien no se conformara con lo que tiene, pero me temo que hay millones más. Prácticamente  casi todos, unos más y otros menos, no somos conformistas. No estamos satisfechos porque tenemos la mala costumbre de querer lo que no tenemos y cuando lo tenemos ya no lo valoramos tanto y entonces queremos otra cosa, y así constantemente.

Silvia

Farà uns set anys vaig venir a viure a Vilassar de Dalt. Abans vivia a Mataró, en un pis, però pràcticament feia tota la vida a Vilassar. Als meus pares sempre els ha agradat aquest poble. Creien que seria un lloc per poder formar una família, però no trobaven cap casa que els agradés i es vengués a bon preu. La meva mare va viure pràcticament tota la seva vida a Mataró, i teníem part de la família allà, així que vam decidir esperar un temps per mudar-nos .

Uns anys més tard, van veure que es feien unes cases sobre el poliesportiu del poble. Van pensar que estaven força bé, ja que era una zona propera al centre del poble i tant la meva germana com jo podíem anar caminant a l’escola. Finalment, uns dies abans de Sant Joan, vam fer el canvi de casa. Pensava que només hauria de fer una mudança, que tan sols hauria de passar per tot aquell rollo d’embolicar i guardar-ho tot en caixes que després es perden durant la mudança. Però resulta que no. Farà un parell de mesos els meus pares van estar mirant cases i en van trobar una a prop de l’escola del Francesc Macià que els va agradar molt. Així que “sant tornem-hi”, un altre cop posar-ho tot en caixes.

Per un part tinc ganes de canviar de casa, perquè la nova és un pèl més gran que la que tenim ara i també te més habitacions, per tant si algun dia la meva àvia ha de venir a viure a casa, tingui una habitació per ella. També al ser una casa a quatre vents, no se sentiran els crits del veïns, i es podrà estudiar amb pau i tranquil·litat, sense que se’t posi al cap el soroll de la bateria que no para de tocar el nen petit de la casa del costat. Però per una altra banda, em fa una mica de mandra tornar a fer una mudança; escollir mobles, colors de la paret, el llençols nous, les cortines que no desentonin amb el color de l’habitació, etc. A part, sempre s’acaben perdent coses o es queden en caixes que les acabes guardant en un prestatge dalt d’un armari, i allà s’hi poden quedar anys. Però això no és el pitjor que té canviar-se de casa, el pitjor és quan els pares es comencen a posar dels nervis i es passen tot el dia de mal humor i amb mals de cap. Aleshores en aquell moment desitges que tot s’acabi i vols començar a viure a la nova casa.

Mariona Ros

Des de no fa gaire, que cada vegada em pregunto més sobre el futur dels joves d’ara i sobretot del meu, em refereixo en l’àmbit professional. Jo sempre he sabut el que volia ser, des de ben petit que ja m’agradaven els cotxes i sempre he pensat en que jo treballaria sobre alguna cosa relacionada amb això; ja sigui com a mecànic o com a enginyer. Però ara cada vegada és més difícil aconseguir un lloc de treball, l’atur no para de pujar i la crisi segueix aquí. Ara mateix, per una persona que té estudis amb una carrera, és tan difícil aconseguir una feina com qualsevol altre que no hagi acabat l’ESO. Cada vegada que penso en això em deprimeixo i tinc menys ganes de seguir fins a treure’m alguna carrera, perquè em fa por que un cop l’hagués acabada no trobés res per fer. Per que diuen que ara la situació és dolenta però que d’aquí a uns quants anys serà molt pitjor. Jo no sé què pensar de tot això; potser tot aquest problema se solucionarà, però i si no què farem tota aquesta gent que ara estem estudiant, realment tenim un futur?

Pol

En el nostre entorn no coneixem la pobresa, únicament la sentim o la veiem pels medis de comunicació. M’he volgut informar sobre aquest tema ja que sembla prou interesant el que passa al nostre planeta.

“Uns 1.300 milions de persones viuen en pobresa, amb menys d’un dolar al dia”. El que ens diu aquesta frase és que més d’un 20% de persones en aquest planeta són pobres. Els països més pobres són molts del continent africà, l’Índia i països de sud Amèrica. El principal problema d’aquests països és el deute extern. Un dels suggeriments de l’ONU vas ser que els països del nord destinessin 40.000 milions de dòlars durant deu anys, cosa que no es va fer.

Em centraré amb la pobresa de l’Àfrica. Àfrica segueix sent la més greu del món, i concentra la majoria de la població mundial que viu en pobresa. Àfrica acull al 12% de la població mundial, i malgrat això els estats i el capital occidental no inverteixen gaire en el seu desenvolupament. I és que la gran majoria dels mil milions de pobres que hi ha al planeta viuen a l’Àfrica, regió amb l’esperança de vida més baixa del món.

A més, l’economia global del continent manté, des de 2004, uns índexs de creixement del 5%, gràcies als preus elevats de les matèries primes i la demanda xinesa. Ara el 40% dels estats africans té governs elegits democràticament i s’ha incrementat la cooperació regional. Però tot i així el continent africà segueix estant a la cua de totes les dades econòmiques, socials i de desenvolupament, i amb unes xifres realment alarmants. Queda clar que encara els queda molt camí per recórrer.

Marc Gasulla

Al menjador de casa, tenim dues cadires d’estil victorià que presideixen la taula, no s’assemblen de res amb les altres sis, però els experts en decoració opinen que hi queden molt bé.

Quan ve gent a casa i volen seure-hi, sempre els diem: “En questes dues cadires no! Només són per decorar!” Però, immediatament, hi ha algú que pregunta “per què?” i nosaltres els expliquem que no són nostres, que les estem “guardant” a la família Cook. Els Cook són d’Estats Units, de l’Amèrica més profunda, amb costums molt conservadors, cent per cent catòlics, però també amb llicència d’armes. Els pares ja fa anys que són morts, però van tenir dos fills, una noia i un noi. Tant l’un com l’altre es van dedicar a voltar pel món i sempre han treballat a l’estranger.

En Timothy Cook tenia negocis immobiliaris i es dedicava, sobretot, a la restauració de masies. Ara fa uns setze anys va venir a parar a Barcelona i va conèixer un oncle de la meva mare. Aquesta amistat es va anar consolidant i aquest estiu farà cinc anys que van prendre la decisió de casar-se. Alhora van prendre’n una altra potser igual de valenta però més dolorosa: amb l’arribada de la crisi, van haver de marxar a viure als Estats Units i van deixar aquí moltes de les seves pertinences, algunes de valor sentimental, com les cadires victorianes. Ara ja porten cinc anys fora, s’estan a l’estat de Florida (per nosaltres és ideal, sol i platja tot l’any. Cada dos anys fem una escapada per veure’ls). Però allà no ho han tingut fàcil, han hagut de començar de zero i sense cap reconeixement de la seva relació de parella casada. Aquests últims dies arriben notícies d’esperança des d’Amèrica i sembla que per fi el seu matrimoni serà legal. S’ho mereixen!

Jofre.

Fa disset anys els meus pares condicionaren una petita habitació de la casa pel que seria el seu tercer fill, el petit Andreu, jo mateix.

L’habitació esdevingué ben acollidora per a un nadó: el bressol, el canviador, l’armari amb penja-robes de colors, la omnipresent sanefa d’animalets a les parets i una cortina a joc. Aquesta va ser la primera decoració amb la que vaig conviure uns quants anys.

Però el nadó esdevingué un nen i el nen un jove, i de mica en mica vaig anant introduint canvis en aquell espai tan meu, canvis que es produïen paral·lelament a l’evolució de la meva personalitat: del bressol al llit i a l’escriptori per poder estudiar i fer deures, de la sanefa d’animalets als pòsters dels meus esports preferits, dels pelutxos als trofeus guanyats a futbol i escacs.

I ara, un cop he complert 17 anys, he sentit la necessitat de tornar a remodelar aquest espai en el que passo unes quantes hores al dia i que m’acull cada nit.

Vaig pensar que durant les vacances de Setmana Santa seria un bon moment per dur a terme aquests canvis, que requerien organització, desmuntar i muntar, i disposar de la col·laboració dels meus pares, que estaven encantats de les meves ganes de reordenar aquell petit espai i de donar-li un nou aspecte.

En tres dies vaig comprar la pintura, vaig desmuntar l’habitació, vaig desfer-me de pòsters, trofeus i vells objectes i vaig pintar, vaig canviar el mobiliari de lloc i vaig incorporar una petita tauleta que jo mateix vaig muntar. Amb nous llençols i un llarg mirall vaig convertir l’habitació d’un nen en la d’un jove, amb els elements imprescindibles i necessaris. El meu pare m’ajudà a pintar, a muntar els mobles i a treure allò que ja no em calia. La meva mare, amb el seu bon gust per la decoració li donà el toc final.

Jo he anat canviant i la meva habitació ho ha fet amb mi. Sempre m’he sentit bé en ella, és molt lluminosa, està orientada al sud i dóna al balcó i al jardí de la casa i això em permet anar veient com canvien els arbres amb cada canvi d’estació.

Andreu Ruf

Des de fa uns anys enrere estem patint una crisi econòmica mundial. Aquesta és una crisi capitalista, ja que el nostre sistema econòmic es basa en els diners i el lliure mercat.

El capitalisme s’ha basat durant molts anys en moments econòmics d’ auge, on la gent ha viscut per sobre les seves possibilitats (com que la economia anava bé les persones s’hipotecaven, invertien els seus diners…) i d’altres moments de davallades on la població es troba amb un munt de crèdits hipotecaris, inversions econòmiques que no donen el resultat esperat… als que no es poden fer front.

Doncs bé, el capitalisme és bàsicament això, moments en els que a la gent li va bé econòmicament i veu les coses clares i d’altres en que aquestes mateixes persones els hi costa tirar endavant i arribar a final de mes. Però, tot i que el capitalisme es basi en aquestes dues etapes de “benestar econòmic” i “malestar econòmic” les persones segueixen apostant per un model així. Aquestes defensen un model capitalista perquè és l’únic que els hi permet en algun moment de les seves vides puguin tenir tot allò que volen o necessiten (dins d’uns límits) encara que totes aquestes coses no pertanyin realment a ells, sino als bancs. Això és degut a l’avarícia i l’egoisme de les persones, que prefereixen tenir algo encara que els altres no tinguin pràcticament res, tot i que desprès els hi toqui ser a ells les víctimes.

Davant de tot això la meva pregunta és la següent: per que cada cop que falla el sistema (capitalista) en comptes de reiniciar-lo no es canvia?

Pol Samon

Ens agrada o ens desagrada aquesta paraula? Gairebé tothom, per no dir tothom utilitzem aquesta expressió alguna vegada, però no sempre amb la mateixa finalitat. Uns la utilitzem per preguntar alguna cosa que no acabem d’entendre i d’altres ho fem quan ens estranya alguna cosa i volem que ens la expliquin.

Malauradament no sempre obtenim una resposta, ja que, a vegades no ens volen dir la veritat o en aquell moment no se sap la resposta. Per exemple, si algú ens pregunta per què hem suspès l’examen de matemàtiques nosaltres podem respondre fàcilment, ja sigui perquè no hem estudiat o perquè no ens ha anat massa bé. En canvi, si se’ns mor algun familiar, sempre preguntem per què. Aquestes són les típiques preguntes que mai no tenen resposta. Per molt que en aquell moment ens diguin que ja era gran i que és llei de vida, sempre ens seguirem preguntant per què.

A vegades està bé no trobar-li una resposta a tot, ja que no sempre ens hem de preocupar massa de tot el que ens envolta, però a vegades ens agradaria saber més del que sabem.

A mi personalment m’ha passat bastant sovint. De tant en tant preguntem coses per preguntar, encara que no en vulguem saber la resposta, simplement ho fem perquè en aquell moment ens venia de gust preguntar-ho. En canvi, quan hauríem de preguntar una cosa important, no ho fem, ja pot ser per por o perquè existeixi la possibilitat que no ens agradi la resposta.

Itziar

La meva habitació és molt petita, de fet està feta a mida i a sobre del meu llit hi ha armaris i prestatgeries. Bé doncs, concretament sobre el capçal del meu catre hi tinc enganxades unes enganxines molt peculiars. La veritat és que fa molt de temps que les hi vaig posar, però fins ara mai no se m’hagués passat pel cap parlar sobre elles.

La qüestió és que aquestes enganxines desprenen llum, però prèviament l’han hagut de rebre. Aquí és on volia arribar. No s’il·luminen sempre, ja que si només els toca la llum de la làmpada, no hi ha manera de veure-les quan és fosc, en canvi, si hi toca directament el sol, per la nit es veuen perfectament.

Aquestes enganxines estan disposades de manera especial. Tinc dos tipus diferents: en primer lloc hi ha una mena de monstres, els quals no brillen gaire i en segon lloc hi ha unes especials que són lletres. Amb aquestes lletres he format paraules i he pogut aconseguir els noms dels meus pares i del meu germà.

Així doncs, cada nit marxo a dormir recordant-los i el primer que veig en obrir els ulls són els seus noms. Em fan sentir feliç, aquestes enganxines, és més, el dia que les tregui les trobaré a faltar.

Itziar

Des de que era petita sempre havia volgut un germà. Quan tan sols tenia dos anys, la meva mare es va tornar a quedar embarassada. Encara era petita per poder-lo cuidar jo sola, però no em separava d’ell en ningun moment. Era la meva joguineta. Sempre feia veure que era el meu nadó per cuidar-lo a totes hores. El temps va anar passant i tots dos vam anar creixent. Tan sols ens portem dos anys de diferència però ens continuem barallant contínuament. Sempre el provoco, m’encanta. M’agrada quan es fica a la defensiva i es fa la víctima. Encara que ja no li digui, me l’estimo moltíssim i si li passes alguna cosa, seria la primera en preocupar-me. No canviaria al meu germà per res del món. Sol en tinc un i no en vull més. Des de petita que és la meva il·lusió i ho continuarà sent fins la meva mort. Ell és una part de mi, que sempre estarà al meu costat i l’ajudaré en tot moment. A hores d’ara, em diverteixo mirant pel·lícules, recordant vells moments, ajudant-nos mútuament, mentint a la mare per protegir-nos un a l’altre, barallant-nos o riure’ns de qualsevol tonteria. És el meu germà petit que sempre he desitjat i he tingut, i per aquest motiu mai el deixaré d’estimar.
T’estimo Ivan.
Judith

L’altre dia va venir en Joan Tardà, diputat d’ERC, al nostre institut a parlar-nos sobre l’ensenyament públic i tots els desastres que està fent el govern espanyol.

Va ser una xerrada molt interessant per a tots. A mi personalment em va apassionar molt la seva manera de raonar, explicar i el que més va ser com defensava el nostre país Català.

Fa prop més d’una setmana es va establir una nova llei, la qual deia que quan un alumne demani que la classe es faci amb castellà, només per un alumne, el professor ha d’explicar amb castellà.

Joan tardà quan va anar al Congrés dels Diputats indignat per aquesta nova norma, va explicar que per la mateixa proporció, al Congrés, si un vol que es parli amb català s’ha de canviar l’idioma que s’està parlant, al català.

Així doncs ell va començar a parlar amb català. L’encarregat de la sala va haver d’avisar-lo perquè no creés un conflicte. Joan tardà es va girar i continuà amb lo seu, amb català evidentment, l’encarregat el va avisar per segon cop i el va advertir que si seguia parlant amb català l’expulsaria del congrés. Ell segur d’ell mateix no va fer ni cas a aquelles paraules i va seguir parlant amb català, aleshores el van expulsar del congrés.

Que un diputat defensa el català arriscant-se d’aquesta manera, és fantàstic per part meva. Aquest home per mi és un bon català i no tots els altres que s’haguessin fet enrere en aquest cas. Joan tardà, és el meu ídol.

Guillem

No fa molt va ser el meu aniversari. No he fet gran cosa, però al menys l’he celebrat. No puc creure com els anys passen volant, encara recordo quan era petita i ara, d’aquí poc, entraré a la maduresa.

Amb els anys m’he fet gran, responsable i una mica més sàvia. Estic orgullosa de tot el que he fet fins ara i espero fer el millor possible sempre. Penso que totes les edats són edats per ser feliç, però en realitat els anys més feliços són aquels en que aprofites tot i totes les oportunitats. Però, crec que només hi ha una època en la vida de cada persona per somiar, fer plans i realitza-los encara que es plantegin dificultats.

Per a mi aquest és més un any per recordar els moments viscuts, descobrir coses noves i pensar el que faré en el futur. Cada dia que passa tinc més coratge i desafio a totes aquelles mancances meves per millorar com a persona i intento redimir les pors que tinc. Espero que en aquest any pugui fer nous amics, ajudar les persones i superar els meus límits.

Sé que moltes persones em necessiten i, per aquest motiu, m’esforço al màxim per estar allà quan ho necessiten. Però per altres no sóc més que una simple persona que viu en aquest món. I per això jo visc per aquells que realment val la pena lluitar i tenir-los al meu costat.

Tots el dies agraeïxo a Déu per tot el que m’ha donat i per continuar any rere any sent la mateixa.

La nostra existència no és més que un curt període de llum entre dues eternitats de la foscor.

Carla.

Des de petits ens obliguen a elegir coses que ens definiran quan siguem grans i això a mi no m’acaba d’agradar massa, no dic que estigui malament del tot ja que com més grans ens fem, més decisions hem de prendre sobre nosaltres mateixos i que només ens afectaran a nosaltres. Però tot i així crec que ens fan prendre masses decisions de joves i hauríem de poder negar-nos a respondre-les a tan primerenca edat.

Amb 10 i 12 anys ja tenia varies opcions sobre que volia ser de gran, oficis com ara actor, periodista o investigador eren els que més m’agradaven i fins i tot vaig arribar a plantejar-me seriosament ser actor. Per aquesta raó amb 12 anys em vaig apuntar a l’escola de teatre de La Massa a Vilassar de Dalt, però amb 14 anys ja no m’agradava tant, potser per vergonya o perquè em vaig interessar més pel futbol. Per tant, del meu cap va desaparèixer l’idea de ser actor i em vaig apuntar a futbol.

Durant tots aquests anys a l’ESO no m’he plantejat que volia estudiar quan acabés, una de les raons es perquè no estava gens informat sobre quines sortides hi havia, i l’altra perquè no sabia què volia fer, no tenia cap idea del que més m’agradava llavors.

Fa ben poc vaig plantejar-me què volia fer en el futur, i primer de tot havia de saber el que més m’agradava i informar-me sobre allò. La meva mare em va ajudar molt en aquest aspecte i la sortida que vam realitzar al Saló de l’Ensenyament em va ajudar a informar-me sobre el que més m’interessava.

Ara ja tinc una idea més o menys clara del que més m’agrada, tot i que encara no sé què faré ja que encara no tinc molt clar coses com els mòduls i la universitat. Però gràcies als consells dels meus familiars sé que vull al batxillerat i així tinc més temps per pensar-me bé el que vull fer.

Alan