FACTORS DETERMINANTS DE L’EVOLUCIÓ BIOLÒGICA

Lo que Darwin no sabía

Fins a principis del segle XIX, es pensava que les espècies animals i vegetals eren immutables, és a dir, que sempre havien tingut les mateixes característiques bàsiques. Fou a partir de les obres de Lamarck (1744-1829) i, sobre tot, de Charles Darwin (1809-1882) que la cosa canvià: ambdós defensaven la teoria de l’evolucionisme, segons la qual els organismes vius han donat lloc a organismes més complexos que els seus progenitors.

Així, la ciència actual parteix del principi que la natura (i no tan sols els humans) té una història. Les espècies vegetals o animals que avui coneixem no han existit sempre ni han estat sempre iguals, sinó al contrari: les seves característiques morfològiques i de conducta són el fruit d’un llarguíssim (a escala humana) procés de canvi a partir d’individus que tan sols podem conèixer per les seves restes fòssils i per reconstruccions hipotètiques a partir de les mateixes. Això significa que qualsevol intent d’explicar satisfactòriament algun aspecte de la realitat natural tal com s’ofereix als nostres ulls implica per necessitat una referència als estadis previs que l’han fet possible, exactament de la mateixa manera que d’adequada comprensió de la civilització actual fa necessari un estudi exhaustiu de les cultures que ens han precedit: les característiques d’aquests períodes anteriors permeten explicar per què les coses són així ara, i no d’una altra manera.

Potser caldria assenyalar aquí que els factors de l’evolució biològica que ara passem a comentar són pròpiament factors “darwinians”; és a dir, tot i que Lamarck també afirmava com a certa la teoria de l’evolució, va ser Darwin qui la va formular amb precisió científica, essent avui dia el model acceptat. Per no oblidar-nos de la importància de Lamarck, exposem en poques paraules les quatre tesis que definirien la seva teoria: a) els organismes simples progressen gradualment fins a organismes complexos; b) aquests canvis són causats per l’adaptació al medi de determinats òrgans; c) l’exercici dels òrgans produeix el seu desenvolupament; d) els caràcters així adquirits s’hereten.

La natura també té una història

Veiem doncs, que fins a Lamarck i Darwin, pares de la biologia evolucionista, els humans creien ser els únics éssers amb història (una història que no afectava, però, a la seva natura sinó tan sols a la seva cultura). La causa d’aquesta creença és prou senzilla: els canvis que es produeixen en el que anomenem “cultura” o “civilització” són fàcilment observables i així, l’arada, els animals de tir, els arcs i les fletxes, els vaixells de vela o les locomotores de vapor són objectes que posen de manifest un passat diferent de la mateixa manera que l’esclavitud, el canibalisme o el cremar bruixes i heretges. Per contra, la natura sembla no canviar: els cavalls, o els ocells, o els geranis, semblen no haver variat la seva conducta. Al canvi constant dels costums culturals s’hi contraposa l’aparent estabilitat i permanència dels éssers naturals, i aquest sembla ser sens dubte un element més de diferenciació entre els humans i la resta d’éssers.

Les alteracions de la natura són molt menys evidents per als humans en la mesura en què no es poden apreciar al llarg del temps de vida de l’individu ni tan sols en terminis més llargs, de diverses generacions. Parlar d’evolució de les espècies significa parlar –normalment- d’alteracions progressives que es van produint al llarg de milers, quan no de milions d’anys, absolutament inapreciables des de les esquifides dimensions de la vida humana. Significa enfrontar?se amb unes escales temporals difícilment imaginables abans de l’obra de Charles Darwin.

Un disseny sense dissenyador conscient

Qualsevol observador pot apreciar que els éssers vius presenten un “disseny” d’increïble complexitat: res no sobra, res no falta, tot té la seva finalitat, la seva utilitat i el seu propòsit… “la natura no fa res en va”. Resulta difícil comprendre el “savi disseny” dels éssers vius sense suposar un “savi dissenyador”, artífex de tanta harmonia i precisió. L’existència d’aquest artesà sobrehumà que planifica i dissenya les seves criatures com ho faria un enginyer, sembla l’única explicació possible de la perfecció que exhibeix la natura. La dificultat més important amb què s’hagué d’acarar la biologia darwiniana fou precisament el rebuig de la idea, aparentment òbvia, de que el “disseny” és el resultat de l’activitat d’un dissenyador.

Analitzarem amb més detall aquesta qüestió. El llenguatge quotidià posa de manifest que habitualment interpretem les característiques dels éssers vius en termes de “propòsits” o “finalitats”. Diem, per exemple, coses com aquestes:

– els colors vius de les flors o les seves olors tenen com a finalitat atraure els insectes que contribuiran així al procés de pol·linització.

– les castanyes són plenes de punxes perquè així s’enganxen al pèl dels mamífers, que les traslladen a d’altres indrets i fan possible que la llavor germini en territoris apartats, encara no “colonitzats” per castanyers.

– els eriçons presenten una peculiar cobertura de punxes a fi de protegir-se d’agressors més forts i més ràpids però incapaços de penetrar la formidable barrera d’espines de l’eriçó

I així podríem seguir indefinidament: arreu hi trobaríem un propòsit, un objectiu, una finalitat. De qui són aquests propòsits? Certament, no de les flors, ni dels castanyers, ni dels eriçons. Ni de cap altre ésser natural. Ni les flors “es pinten a fi de”, ni els eriçons o les castanyes “es recobreixen de punxes a fi de”. Sorprenentment, les acolorides flors o els punxeguts eriçons aconsegueixen coses que no es proposen, però que els van la mar de bé per sobreviure i reproduir-se. No ens queden gaires alternatives: algú els ha dissenyat per tal que funcionin així de bé. Si hi ha propòsits i finalitats, hi ha d’haver algú que té propòsits i finalitats: cal un creador.

No és que Darwin negués l’existència de Déu: simplement explicà la natura prescindint del savi dissenyador que fins aleshores havia estat imprescindible (recorda que els primers filòsofs intentaven justament el mateix: explicar la natura prescindint d’agents sobrenaturals i forces ocultes). Però la biologia darwiniana no fou gens ben rebuda en molts cercles religiosos (encara passa ara!), probablement perquè deixava sense fonament una de les més importants argumentacions en favor de l’existència de Déu.

Selecció natural

La ciència actual incorpora de ple la idea evolutiva de Darwin, enriquida pels avenços posteriors de la genètica, que si bé confirmen les tesis darwinianes en el fonamental, també hi incorporen matisos gens menyspreables. L’aportació de Darwin a la història del pensament no és tant la noció d’evolució de les espècies, que ja havia estat formulada amb anterioritat, com el concepte de selecció natural com a principi explicatiu de l’origen i de l’evolució de les espècies. Segons aquest principi, la competència inevitable entre els organismes de la mateixa espècie i la seva lluita constant per a l’obtenció dels recursos necessaris (lluita per la supervivència)  fa que tan sols aquells individus amb major capacitat de resposta davant les exigències del medi, puguin sobreviure i reproduir?se. La natura selecciona així de forma cega i mecànica els individus més capaços d’adaptar-se satisfactòriament al seu entorn (aquells que es mostren més competitius, en definitiva).

Diversitat genètica

D’altra banda, les investigacions genètiques que inicià el contemporani de Darwin, Georges Mendel (1822?1884), conduïren amb el temps a la resolució d’un vell enigma: l’enigma de l’herència. Sabem ara que si els pollets o els capgrossos han d’acabar essent pollastres o granotes iguals que els seus pares des del punt de vista anatòmic i fisiològic, tot plegat és degut a que els pares transmeten als fills una informació genètica (el codi genètic) que haurà de determinar cada detall del desenvolupament físic de l’individu en el futur. El codi genètic dels fills és, doncs, una còpia exacta del codi genètic dels pares, i aquesta és a la vegada la informació que els fills transmetran als seus descendents: el codi genètic de l’espècie. Si això fos simplement així, no hi hauria lloc per al canvi, per a l’evolució, com tampoc per a l’origen de noves espècies.

Les coses són força més complicades del que es pot deduir de l’explicació anterior, però ara per ara tan sols ens interessa destacar: 1) que hi ha en tot procés de reproducció sexual una combinació de les informacions genètiques dels pares que dóna lloc a una innovació genètica, i que 2) eventualment  en la informació genètica que es transmet de pares a fills es produeixen mutacions, alteracions fruit de l’atzar.

Tant en un cas com en l’altre, estem davant d’innovacions genètiques que normalment signifiquen alguna petita i fins i tot inapreciable modificació en l’anatomia de l’individu afectat. Això resulta de gran importància per entendre el procés evolutiu: aquestes innovacions anatòmiques, poden significar en alguns casos la introducció d’avantatges selectius per a l’individu. Dit d’una altra manera, poden augmentar la capacitat de resposta de l’individu davant les exigències d’un medi hostil i, en conseqüència, facilitar la seva supervivència i reproducció. La seva descendència, doncs, heretarà d’ell la “innovació genètica” i en la mesura en què es tracta d’un avantatge selectiu, la quantitat d’individus que el posseeixen tendirà a augmentar, mentre que la quantitat dels individus que no el posseeixen tendirà a disminuir i arribaran fins i tot a desaparèixer (òbviament, en un procés de milers d’anys). És així, doncs, que si poguéssim comparar les característiques de dos éssers vius, descendent l’un de l’altre però separats per unes quantes generacions, podríem descobrir interessants diferències entre ambdós, diferències més notables com més generacions els separin. Amb prou generacions, direm que els individus són de dues “espècies” diferents. Per entendre el que Darwin anomenà “l’origen de les espècies” és tan necessari comprendre el principi de selecció natural que ell mateix desenvolupà, com els mecanismes que regulen la transmissió d’informació genètica i les seves eventuals modificacions.

Una resposta a FACTORS DETERMINANTS DE L’EVOLUCIÓ BIOLÒGICA

  1. Molt bo aquest blog. Molt ben explicat i redactat.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *