Benvolguts lectors/res,

La manca d’espai d’aquest bloc m’ha fet obrir un altre espai virtual per poder continuar la feina de difusió en educació emocional.

Us adjunto el link:

http://emocionat2.blogspot.com/

També he iniciat un bloc nou per les famílies i els mestres amb l’objectiu de continuar creixent i educar junts. Es diu EDUQUEM JUNTS i el link és el següent:

http://blocs.xtec.cat/eduquemjunts/

Moltíssimes gràcies per continuar amb mi i amb la nostra gran tasca educativa.

Una abraçada plena d’energia sentida.

http://www.youtube.com/watch?v=kHyi6sQ3Oo4&feature=player_embedded

http://www.pilarjerico.com/entrevista-sobre-heroes-cotidianos-en-tv

L’esforç és necessari i bo per als infants perquè cada situació conflictiva és una possibilitat per aprendre, créixer personalment i fer-se’n responsables. Tenen el dret de sentir-se responsables dels seus actes i decisions i han de poder equivocar-se per aprendre que res ni ningú és perfecte ni idíl•lic. L’esforç és una possibilitat per aprendre a ser tenaç i persistent quan una cosa no surt com es tenia prevista i de forma ràpida. Amb l’esforç els infants augmenten la seva autoestima en comprovar que tenen la capacitat per resoldre els seus propis problemes i dificultats i sentir-se satisfets en aconseguir-ho.

La sobreprotecció i la manca d’esforç fomenta una personalitat feble i depenent dels adults. Facilita una baixa autoestima perquè no saben resoldre els seus propis conflictes i problemes i, fins i tot, pot potenciar un caràcter agressiu i violent perquè no toleren les frustracions.

Recordem el Principi de la prevenció de dependències que proposa
la M. Mercè Conangla: No facis pels altres allò que ells mateixos poden fer per sí mateixos (Bragavad Gita)

Els pares i mares són persones generoses que engendren fills des de l’amor i volen el millor per a ells. Els sembla que facilitar-los totes les situacions que viuen sense contradir-los i enfadar-se, i potser, saltant alguns límits definits, aconseguiran el millor per a ells i és una equivocació. Cal acompanyar els infants des de l’amor però deixant-los espais per experimentar, afrontar, tenir reptes i també a equivocar-se. Espais per sentir el goig de ser una persona autònoma, capaç d’aconseguir reptes amb el seu propi esforç i ser una persona feliç.Diu Elsa Punset:”Desde niños deberíamos disciplinar la concentración, el esfuerzo: la disciplina te ayuda a buscar lo que te gusta, a exigírtelo…, a buscarte tu propia felicidad”

Una persona generosa que fa difusió del que ja s’ha convertit en una necessitat. Una necessitat que alguns sentim com una realitat perquè ja fa un temps que estem treballant en aquesta línia.

Fa temps també que les persones cerquem una alternativa, un nou paradigma professional, persona i de relació. Des de la meva concepció del què i com ha de ser la vida ha d’estar carregat d’amor cap a nosaltres mateixos i cap els altres. Un món on el compartir, aprendre i avançar de manera conjunta i cooperativa dóna sentit a la vida. La dansa de la vida, que diu en Carlos González, una dansa plena d’amor que pot contribuir a canviar el sentit de la vida i a millorar el món.
Cada dia tenim oportunitats de sentir com junts podem anar treballant per millorar aquest món i això m’emociona.
Sempre repeteixo, no és fàcil, però possible.

Us deixo un vídeo per emocionar-nos junts. La dansa que tots i totes podem ballar.

http://www.youtube.com/watch?v=7EYAUazLI9k&feature=player_embedded

Fa pocs dies vaig fer un curs amb la M. Mercè Consngla sobre el significat de dites i refranys populars. Recordo un d’ells: el temps tot ho cura. D’entrada vaig dir que no, però sempre em dono la possibilitat de continuar reflexionanat i meditant la meva resposta sobre la dita. 

Un dels dies que va venir el Manolo a casa va afegir un escrit al costat de la dita: Puede que no se trate de curar, sinó de colocar todo en su lugar de forma que tenga la importància y el silencio necesario para que oiga el latir del corazón. Gràcies Manolo.

Interpreto que proposar una reflexió, donar un temps per pensar, tranquil.litzar-nos, madurar el problema o la situació i estic totalment d’acord. El temps d’espera és necessari perquè a vegades l’impulsuvitat inicial ens fa comunicar de forma poc adequada i deixant-nos portar per l’enuig, la ràbia o l’ira i no solucionem bé els problemes. Ara bé, una vegada tranquils, hi ha situacions, problemes realment importants, que cal aclarir-los perquè sinó a la llarga ens pot fer més mal que bé. Les ferides creades amb el problema es podrien mal cicatritzar o quedar obertes i en qualsevol moment saltar amb l’ira no canalitzada i, a part de fer-nos mal, cada vegada seria més difícil i complicat recuperar la situació per aclarir-la.

Penso que cal aclarir de forma assertiva les situacions conflictives. Si l’altra part no té el moment, no pot o no sap com tramitar-ho és una dificultat afegida, però llavors tindrem la satisfacció personal d’haver fet tot el que estava a les nostres mans.

Amb 12 alumnes de totes les edats i en un espai espaiós iniciem el taller, després de la breu explicació del funcionament del taller, maquillant-nos la cara i representant dues emocions lliures. Després amb un munt de robes de tots colors els alumnes en van vestir respectant les emocions pintades a la cara.

Una vegada preparats es comencen a escoltar múques diferents; africana, de relaxació, clàssica, pasdobles, etc. l’activitat consistia en bellugar-nos per l’espai seguint el ritme de les diferents músiques i verbalitzant en un moment determinat què sentíem i què ens transmitia la música. En finalitzar la peça musical ens concentràvem al centre de la sala i feiem una postura escultural conjunta. També es va fer una representació gràfica del que més havia agradat del taller; un dibuix en paper gran i material divers per pintar.

Vam gaudir d’una hora i mitja que a tots ens va semblar molt curta.

Les avaluacions finals per part de cada infant van ser molt positives. Tots estaven interessats i preguntaven quan tornaríem a fer una altra sessió semblant. Va haver una avaluació que em va agradar especialment, la de l’Alejandro. Manifestava la necessitat d’expressar les emocions d’una o altra manera; fent referència a la sessió, perquè sinó poden sortir de mala manera. Continuava explicant, si tenim l’oportunitat de manifestar les emocions ens sentim tranquils per dins i llavors quan tenim un problema la ràbia surt més tranquil.la.Molt bé Alejandro! Sempre ens deleita amb les seves excel.lents explicacions emocionals.

La meva avaluació va ser també molt positiva. Vaig sortir de la sessió sentint que la relació que vam tenir entre tots/es era enriquidora. Quelcom diferent que ens va fer sentir units i feliços. Vam passar de la timidesa inicial al deixar-nos fluir per l’espai i fent volar les robes i el nostre esperit.

Gràcies nens i nenes per fer-me passar una estona tan agradable.

Explicava la llegenda que existia un país anomenat Facilitònia on tot era extremadament fàcil i senzill. eN Robert i Laura, una parella d’aventurers, va dedicar molt temps a investigar sobre aquell lloc, i quan van creure saber on era van ser en la seva cerca. Van viure mil aventures i van passar cents de perills; van contemplar llocs preciosos i van conèixer animals mai no vistos. I finalment, van trobar Facilitònia.

Tot estava en calma, com si allà s’hagués parat el temps. Els va rebre qui semblava ser l’únic habitant d’aquell lloc, un ancià homenet d’ulls tristos.

- Sóc el desgraciat Puk, el condemnat guardià dels dorments – va dir amb un lament. I davant de la mirada estranyada dels viatgers, va començar a explicar|comptar la seva història.

L’ancià va explicar com els facilitons, en la seva recerca per trobar la més fàcil de les vides una vida sense preocupacions ni dificultats, havien construït una gran cambra, en la qual tots dormien plàcidament i tenien tot el que podien necessitar. Només l’atzar havia condemnat Puk a una vida més dura i difícil, amb la missió de cuidar-se de l’agradable somni de la resta de facilitons, mantenir els aparells i retirar aquells que anessin morint per l’edat. Tot allò va ocórrer molts anys enrere, i els pocs facilitons que quedaven, aquells que com Puk eren molt joves quan van iniciar el somni, eren ja bastant ancians.

Els viatgers no podien creure el que veien.
- Seriosament sents enveja de la resta?
- És clar!- va respondre Puk- Mira quina vida tan senzilla i còmoda porten. Jo, en canvi, he de buscar menjada, sofrir calor i fred, reparar les averies, preocupar-se pels dorments i mil coses més… això no és vida!

Els aventurers van insistir molt a poder parlar amb algun d’ells, i amb l’excusa que els parlés de la seva meravellosa existència, van convèncer Puk perquè en despertés un dels dorments. El vell va protestar però es va deixar convèncer, ja que en el fons ell també volia escoltar el feliç que eren els facilitons.

Així, van despertar un ancià. Però quan van parlar amb ell, va resultar que només era un ancià en aparença, doncs parlava i pensava com un nen. No sabia pràcticament res, i només explicava el bonic que havien estat els seus somnis. Puk es va sentir horroritzat, i va despertar la resta de dorments, només per comprovar que a tots els havia ocorregut el mateix. Havien fet tan poques coses en la seva vida, havien superat tan poques dificultats, que amb prou feines sabien fer gens, i en veure’ls es dubtava que haguessin arribat a ser vius alguna vegada. Cap no va voler tornar al seu plàcid son|somni, i el bo de Puk, amb gran paciència, va començar a ensenyar a aquell grup de vells totes les coses que s’havien perdut.

I es va alegrar enormement de la seva sort en el sorteig, de cada nit que va protestar per les seves tasques, de cada problema i dificultat que havia superat, i de cada vegada que no va entendre alguna cosa i va haver de provar cent vegades fins a aprendre-ho. En resum, d’haver estat l’únic de tot el seu poble que havia arribat a viure de veritat.

Seguint fidels a la història de la tortuga que introdueix l’estratègia d’autocontrol als infants, hem pintat a l’escola un banc del pati amb ella.
Dissabte passat, unes mares, algun infant i jo mateixa vam pintar el banc. Va ser una estona agradable on la creativitat ens va reunir per riure i fer broma. Un disssabte al matí agradable.
Gràcies a totes per pintar i als pares per estar amb els fills mentre les mares pintaven.

]]> http://blocs.xtec.cat/emocionat/archives/602/feed 0 http://blocs.xtec.cat/emocionat/archives/600 http://blocs.xtec.cat/emocionat/archives/600#comments Mon, 08 Mar 2010 09:25:53 +0000 M. Teresa Abellan Pérez http://blocs.xtec.cat/emocionat/?p=600  Els nois i noies de 6è van fer un article que ha sortit publicat a la revista Protagonistes. En ell, cadascun/a dels i les alumnes expliquen un espai del treball que fem a educació emocional, des dels orígens del projecte a la capsa de les emocions, la flor del com em sento, com resoldre conflictes, el racó emocional de la classe, què és la mediació i per què és necessària, etc.

Us presento una capsa que podeu posar al vostre racó de les emocions. Conté plomes per acariciar, boletes de cotó, una capseta petita de música, una altra imitant el so del mar, massatge al cap, massatge al cos,… Imaginació i creativitat. Podem posar allò que penseu pugui tenir relació o bé allò que ens infants o les famílies proposin.

Bona relaxació!

Últimament defineixo o complemento l’escolta activa amb l’expressió MIRAR MÉS ENLLÀ. Comunicar-nos amb les persones, fills, amics, etc. implica escoltar, mirar, observar, deduir aspectes que no es diuen, estar atents als moviments, gestos i estat d’ànim o sentiments de l’interlocutor. Implicar dedicar-hi un temps.

Escoltem amb els ulls! Mirem més enllà i mantindrem les nostres relacions i amistats. Possiblement en tindrem més d’amistats.

Alguns savis anunien que s’aprèn més escoltant que parlant.

Els alumnes de 6è han resol un conflicte fictici des de la consciència i aplicació dels cinc pensaments: causal, de perspectiva, alternatiu, conseqüencial i de mitjans- fins. Com planificar i recollir per escrit les dades d’un problema i resoldre de manera assertiva.
El cas fictici parteix de la marginació que pateix una noia nouvinguda al nostre país en un centre de secundària. Com una companya líder li està fent mal fins al punt que la noia nouvinguda es planteja canviar de centre educatiu.
La metodologia de treball parteix de la lectura del cas per part de la mestra i a partir d’aquí anar analitzant la causa i definició del problema, quines són les persones implicades i qui té el problema en el cas; no sempre és fàcil definir el problema i distingir qui té el problema. A partir d’aquí , i continuant amb l’anàlisi del cas, els nois i noies de la classe van dient alternatives per solucionar el problema i més tard les conseqüències amb les possibilitats d’èxit o fracàs que intuïm. Finalment, entre tots, decidim quina serà la millor alternativa per solucionar el problema. És bo anar apuntar en un paper mural totes les aportacions que diuen els nois i noies per recordar i perquè uns més que altres necessiten el suport visual del plantejament. És un model que serveix com a estratègia per aprendre a resoldre els propis conflictes des de la planificació.
Acabem la sessió dient que si l’alternativa no té èxit serà qüestió de plantejar una altra alternativa.
Aquests nois i noies de 6è sí que són un crack. Crec que tenen un nivell de preparació emocional molt bo. FELICITATS!!! Sou un encant!</span></div>

Aquesta és una activitat que vaig fer amb els alumnes de 6è fa pocs dies. Una mena d’avaluació després de treballar, parlar, reflexionar, fer activitats, etc. Què saben realment de les emocions? Com expressar-ho a través de paraules? Quina diferènica hi ha entre emocions i educació emocional?

A poc a poc i a través de la pintura i pinzells varen anar diferenciant i reafirmant conceptes que tenen clars. També van tenir l’oportunitat de manifestar els dubtes i aclarir-los.

Una bona activitat.

Tinc tres nanos, un de cinc mesos, un de gairebé tres anys i un altre de quatre anys. Dissabte es van llevar tots ells queixosos. El petit encostipat, febrós i plorós i els altres dos empipats que el pare treballés en un dia de festa i que la mare no els tingués tota l’atenció que mereixien, ja que estava amb el petit, la teta, els seus mocs i la meva son.

Els nanos no engegàven cap joc ni conjunt, ni individual, ni seguien gaire estona cap joc que els motivés jo, es molestaven l’un a l’altre, es discutien per la joguina que fos, fins que es van arribar a pegar-se.

Vaig recordar el pot dels bons moments. Molt intrigats van escoltar de què es tractava i conjuntament, vam decorar un pot, amb ceres, gomets, llaços i robes… s’ho van passar bé, un cop acabat, vaig dir que em diguessin un bon moment seu, un bon record, per tal “d’encetar” el pot i posar-hi dins uns paperets escrits amb un bon moment de cadascú de nosaltres.

Tots dos, casualment, van dir-me un bon moment, una escena en que hi tenia un lloc protagonista el germà amb el que s’havien pegat feia uns instants.

Se’m va acudir preguntar perquè havien escollit aquell bon moment. L’un va dir: “perque amb l’Oleguer m’ho passo molt bé, estar amb ell, em posa content ” i l’altre va dir: “perque me l’estimo molt, molt , al Feliu…!”, sense fer cap altre reflexió, ells solets, van esclafir-se a riure, van abraçar-se i el gran (tot i que no era el que havia pegat “més”) va demanar perdó.

FANTÀSTIC!

Gràcies Àngela. Sempre aconsegueixes que m’emocioni. Una abraçada preciosa!

Gaudiu-lo tant com jo l’he gaudit.

Tots junts!

Joana, tens raó quan dius que tenim sort, és cert. La nostra aposta és importantíssima així com el vostre recolzament i suport. Esteu allà col.laborant, decidint, animant,etc. Els mestres a l’escola, els pares i mares des de casa i tots treballem conjuntament perquè els infants siguin intel.ligents emocionalment, responsables, amb valors,  criteris, segurs de sí mateixos, amb estratègies per afrontar els reptes de la societat, agraïts, … Recordes la metàfora del pastís? Depèn dels ingredients que hi posem al nostre pastís,  l’educació dels nostres fills/es com a persones,  sortirà d’una o altra manera. El nostre pastís té moltes possibilitats que surti de qualitat bona perquè comencem a ser bons pastissers.

També tens raó quan parles de paciència i de caminar a poc a poc.

Sovint anuncio:

NO ÉS FÀCIL, NI RÀPID, PERÒ POSSIBLE!

Aturem-nos! Siguem agraïts. Tinguem sempre preparades paraules agradables per les altres persones que ens acompanyen en aquest procés diari i magnífic de la vida. Reservem un espai per elles. Nosaltres serem els primers beneficiats perquè ens aportarà felicitat.

(Podeu anar passar les diapositives clicant les fletxes al peu de les imatges).

http://www.slideshare.net/secret/LVxOhfhdZ9wuaA

Cliqueu aquí per veure el vídeo incrustat.

Començo a llegir el conte i tot aixecant la vista veig al Manuel que plora. Em mira i plora. He deduït que necessitava i em demanava parlar d’alguna cosa. Desprès de preguntar-li què li passava i entre sanglots ens ha explicat que s’havia mort el seus gos. 

Deixant l’activitat que pretenia fer, m’acosto a ell, l’abraço i comencem a parlar amb la resta de companys/es.  

Sense deixar-lo d’agafar han sortit preguntes i plantejaments sobre el tema de la mort, la vida, el què sentim i què passa quan es mor algun ésser viu. 

Mentre parlàvem veig que l’Antonio, que tenia un peluix a les mans, li dóna al Manuel. Aquest l’ha agafat tota l’estona mentre plorava i parlàvem.  

Una pluja d’idees meravelloses han començat a sorgir d’aquelles personetes. En algun moment he pensat que m’havia de controlar perquè la mateixa emoció que sentia no em deixava intervenir. Estaven compartint i ajudant al Manuel a passar el seu moment de tristesa i dolor.  Estaven parlant de la mort.

Algunes qüestions, emocionals, espirituals, biològiques i de creences que han sortit:

• Què és la mort?
• Què passa amb el cos físic quan un ésser humà mor?
• On és la Crisi ( el gos d’en Manuel) ara?
• Com es deu sentir el Manuel?
• Quan li pot durar aquesta tristesa?
• Què és el dolor?
• S’oblidarà el Manuel de la Crisi quan passi molt de temps? 

Algunes afirmacions:

• Tots ens morim perquè és el cicle de vida.
• La Crisi està al cel.
• El cos es queda a la terra i l’ànima se’n va al cel (no hem tingut temps d’aprofundir què vol dir per a ells l’ànima)
• el dolor dura dos dies i que després els éssers morts passsen al nostre record i sempre estan en el nostre cor.

Els companys/es han explicat al Manuel com ells també havien experimentat la mort d’avis, àvies, ocells, gats, el bebé d’alguna tieta, etc. 

Què li podem dir al Manuel per animar-lo?

• La Crisi sempre estarà en el teu cor Manuel.
• Pots posar una fotografia del teu gos a la teva habitació i així el recordaràs.
• Li podem escriure cartes i fer-li dibuixos.

La Paula demana la paraula, s’aixeca, va al racó de les emocions, agafa un globus que hi havia allà i diu:

- Manuel, jo crec que pots agafar aquest globus, escrius en ell tot el que no li has pogut dir al teu gos i després l’enlairem.   

Tots hem entés el missatge i llavors l’hem perfeccionat perquè han proposat de canviar el globus. Hem decidit que fos un globus dels del Viena que s’enlairen. A tot/es ens ha semblat una idea fantàstica.

La cara del Manuel començava a estar molt més distesa. Estava més tranquil. 

A vegades l’energia universal, que deu ser sàvia, programa els aconteixements de manera quasi perfecta i,  ha fet que aquest mateix matí jo anés al metge a Sabadell. He passat pel Viena i he demanat dos globus de gas.  

La proposta s’ha pogut fer realitat. El Manuel ara ja està més tranquil i el seu gos ja sap que el Manuel el trobarà a faltar i que l’estima molt.

 M’he quedat sorpresa en comprovar com, el grup en general, té un nivell emocional considerable en quan a coneixement de terminologia, empatia, situant-se en el lloc del Manuel i deduir com es pot sentir, etc.  

Aquest matí hem tornat a donar permís i espai a les emocions sense esperar l’estona d’educació emocional. He sentit de nou com el treball que fem és molt valuós. Anem avançant!

Adéu Crisi  

En paraules de la seva amiga Teresa Parodi: “…Mercedes, salmo en los labios amorosa madre amada mujer de América herida tu canción nos pone alas y hace que la patria toda menudita y desolada no se muera todavía, no se muera porque siempre cantarás en nuestras almas”

“Gracias a la vida que me ha dado tanto
me ha dado la risa y me ha dado el llanto…”
http://www.youtube.com/watch?v=WyOJ-A5iv5I

“Solo le pido a Dios
Que el dolor no me sea indiferente
Que la reseca muerte no me encuentre
Vacio y solo sin haber echo lo suficiente..”
http://www.youtube.com/watch?v=SIrot1Flczg

“..Cambia lo superficial
Cambia también lo profundo
Cambia el modo de pensar
Cambia todo en este mundo…
…Cambia todo cambia…”
http://www.youtube.com/watch?v=bkan9AmOWwQ
 
“Gràcies a la vida” i gràcies a tu Mercedes. Continuarem aprenent de tu i dels teus missatges.

 Cambia la vida

http://www.premisblocs.cat/

Ahir en l’acte celebrar a Vic pels Premis de blocs de Catalunya, aquest bloc va ser seleccionat i premiat dins la categoria d’educació.

Des d’aquest espai virtual vull felicitar i donar l’enhorabona a tots els guanyadors.

Millor bloc corporatiu: Gestió del coneixement
Millor bloc personal: La volta dels 25 (Marc Serena)
Millor bloc de Cultura: Altres Barcelones (Cani Cortijo)
Millor bloc d’Educació: Educació emocional, una filosofia de vida (M. Teresa Abellán Pérez)
Millor format audiovisual: UMTSForum.net (Laureà Folch)
Premi Lletra – Literatura: Tens un racó dalt del món (J.M. Tibau)
Millor bloc polític: Construïnt sinèrgies (Raül Romeva)
Millor bloc TIC: Les TIC i la discapacitat
1r premi especial STIC.cat: Jil Van Eyle
2n premi especial STIC.cat: Somriures de Bombai

Aprofito per donar les gràcies a tota la tasca que fa l’Associació STIC.cat  una tasca que facilita la difusió de la cultura catalana.

També vull donar les gràcies a tots els lectors/res, amics/gues  i molt especialment als meus fills que d’una o altra manera recolzeu la meva tasca i il.lusions educativaes.

Continuem avançant per millorar aquest món.

 Apuntem a continuació algunes de les reflexions:

- És una emoció

- Se sent quan s’està be amb els altres.

- És més que estar content.

- La sentim a estones llargues i curtes.

- La reconduïm nosaltres quan gestionem les emocions.

-Té a veure amb l’equilibri personal i la tranquil.litat interna. L’hem de controlar.

- Es pot compartir o viure-la sol.

- La responsabilitat ens proporciona felicitat; per exemple quan ajudo a la mare estic feliç d’ajudar-la.

- Ens agrada ser feliços, és el més important de la vida.

- Les coses materials també ens donen felicitat, però alguns rics no són feliços i per tant tenir de tot no assegura la felicitat.

- La felicitat s’exterioritza a través del cos.

- Hi ha dos tipus de felicitat: La material (produïda quan aconseguir cosas materials)  i la de sentiments.

- Si fem feliç a una persona també som feliços nosaltres.

- La felicitat es contagia; quan estem amb gent feliç o rient, acabem rient nosaltres també. També quan algú està trist o plora també ens entristim amb ell. 

Aprofitant que avui, en el programa d’en Gaspar Hernández, “L’ofici de viure”, parlaven sobre la felicitat hem decidit enviar les nostres reflexions al programa i el Gaspar, molt amablement, ha llegit les reflexions que li hem fet arribar a través d’un missatge electrònic.

La sessió d’avui ha estat una sessió realment profunda. Quan ja havíem acabat la sessió i fent l’avaluació de com ha anat, m’he fet conscient del nivell d’educació emocional que tenen aquest grup.  i que són, en certa manera, una mica savis. Un bon inici per continuar treballant i aprenent a conèixer-se ells mateixos, les seves emocions, a gestionar les emocions per estar bé amb ells mateixos i amb els altres, a tenir autoestima, a fer-se responsables dels seus actes, a resoldre conflictes de manera assertiva,…

Mireu aquest vídeo i comprovareu quina és la força humana. Com amb l’esforç podem aconseguir gairebé allò impossible. Cal motivació, confiança i sovint molta paciència per aconseguir tot allò que ens proposem. Una vegada aconseguits, es reforça el nostre interior, ens sentim feliços i, a la llarga, ens fem persones sàvies capaces de valorar l’essència de la vida.

MIREM EL MÓN AMB ALTRES ULLS. MIREM MÉS ENLLÀ I VALOREM EL QUE REALMENT ÉS IMPORTANT PER A SER FELIÇOS.

JjzJjrB0u7poaN