Educació Emocional, una filosofia de vida.

Fa pocs dies, en un dels tallers que faig,  una mare plantejava una situació en la que es va trobar amb els seus fills que a continuació descriuré. Ella m’ha donar el permís per poder penjar la conversa que vam tenir.

Un dia laborable i d’escola. Una mare il.lusionada i amb moltes ganes d’estar amb els seus fills. Cerca el moment per sortir aviat de la feina, anar a casa i preparar els berenars del seus fills per anar a rebre’ls a l’escola. Tota il.lusionada espera que surtin els nens i els dóna els berenars. Els fills protesten perquè no els agrada el berenar i un terratrèmol intern es produeix en la mare. Un munt de pensaments i mal humor que trenca l’estat d’ànim positiu.

Els fills no han actuat com la mare esperava perquè l’expectativa era de la mare no dels fills. Els fills, en aquell moment, surten de l’escola i estan en una altra ona.

Li plantejo a la mare: Imagina’t la mateixa situació però ara intentarem viasualitzar una altra resposta per part teva.  Tu arribes al centre i amb una cara contenta rebs als teus fills i els dius que els portes el berenar. Ells et diuen que no els agrada el berenar i tu els preguntes què els hagués agradat? Potser amb aquesta pregunta i ja decidint el berenar de demà es mengen (o no, tan se val) l’entrepà que els has portat. Si tu no deixes que trenquin el teu estat d’ànim no ho faran (encara que no és fàcil i ja saps que és un entrenament) . Podreu continuar parlant de com ha anat l’escola, la teva feina, de si esteu contents perquè torneu a estar junts, de que has hagut de córrer per anar a buscar-los però val la pena.

La mare comenta: Tens raó en què no és important si un dia es mengen o no el berenar i l’haver-lo preparat amb il.lusió és el meu plantejament i no el seu… Realment els dies que quan pugem al cotxe i m’expliquen com ha anat el dia, el què els hi ha passat o simplement planifiquem què farem a la tarda amb tranquil.litat i alegria em fa sentir bé i podria dir que sóc molt feliç, i crec que ells també. Això s’ha de conservar!!!

La situació d’questa mare em va fer reflexionar sobre els rols diferents dels pares i dels fills. La mare de la situació està il.lusionada, però la dels fills pot ser una altra en aquell moment. I si han tingut un mal dia? Potser rondinar pels entrepans és una manera de dir que tenen una preocupació, que surten tristos de l’escola perquè han tingut un problema o bé el mestre s’ha enfadat amb ells. Recordem que a vegades els nens no tenen el vocabulari suficient, ni les estratègies per afrontar els conflictes de la millor manera, altres vegades no saben què senten i què els passa amb claretat i per tant poden actuar d’una manera incomprensible d’entrada. Aquestes actuacions són les que nosaltres com a pares i mares hem de saber desxifrar des de l’escolta activa. 

Ja sabeu que fer de pares i mares no és gens fàcil, però sempre afegeixo que és fantàstic descobrir i parendre a fer de pares i mares amb ells!

Cartes com la que a continuació us adjuntaré m’animen a continuar escrivint en aquest bloc:

T’escric perquè m’ha encantat com escrius i avui em sentia realment trista, però llegint alguns articles que has publicat com aquest de buidar i tornar a omplir… o allò que et va passar aquell dia amb la Maria, una nena a la que suposo que dones classe… m’has fet somriure .

A vegades no ens adonem de tot allò que tenim al nostre voltant… les cosetes mes simples i realment les que hauríem de valorar! però estem tan concentrats en els problemes i les coses que hem de fer, tan estressats per tot que anem corrents sense observar ni mirar tots aquells somriures que passen pel nostre costat i fins i tot de vegades, els hi posem mala cara!

M’encanta que hagin mestres que s’ eduquin per ensenyar als nens i nenes… perquè només s’aprèn i es creix si s’educa amb el cor… només així podem encendre la llum dels altres… Perquè tothom té una gran estrella, encara que a vegades molts no l’encenen…

Agraeixo de manera especial les teves paraules Noelia. Compartint les idees podem encendre les llums de les que tu parles. Jo diria les llums de l’ànima que ens ajudaran a millorar com a persones i a donar sentit a la vida. Gràcies.

Arrel de l’article anterior sobre l’autoestima i la motivació, l’Anna, una amiga mestra, em va fer arribar un comentari que ara us adjunto amb el seu permís. Ella ha sabut remarcar perfectament el sentit més profuns del que jo pretenia: proposar noves estratègies que no passen pels càstigs. Acollir els joves i ajudar-los a veure més enllà. És un comentari curt però ben encertat:

“Estic molt d’acord!!
Faig 4t de primària i jo tampoc penso que els càstigs no serveixen. Només serveix la complicitat, la confiança, el pactar abans unes conseqüències si una feina  no es fa o una actitud no ha sigut la correcta. Preveure i veure a venir per poder pactar, poder ser complice de que poden fer-ho, que confies que ho faran i bé …

També t’he de dir que si a primària això costa molt, moltíssim per no dir que a vegades no ho aconsegueixes, a secundària ha de costar molt més.

Els joves porten una història i els influencia molt l’entorn i la societat i els càstigs no els serveixen per res. Per tant cal buscar altres estratègies” 

Un dia em van dir:

Si hi ha un problema és que té solució i si no té solució és que no és un problema i haurem de revisar de nou la situació.

Moltes gràcies Anna per la teva aportació.