Educació Emocional, una filosofia de vida.

 Fa uns dies una lectora del bloc em va preguntar pel joc de la teranyina. Ara us en faig cinc cèntims.

ACTIVITAT: Joc de la teranyina

BLOC TEMÀTIC: Habilitats socials

RECURSOS I MATERIALS: Una troca de llana

OBJECTIU i/o FINALITAT DE LA SESSIÓ: Reconèixer aspectes positius dels companys/es.

DESENVOLUPAMENT DE L’ACTIVITAT: Asseguts en rotllana comença el joc una persona enrotllant la punta de la troca de la llana en un peu, braç (qualsevol part del cos) i tira la troca de llana a un comoany tot dient-.li alguna cosa positiva: Li passo a la Marta perquè m’ajuda quan tinc problemes.  Aquesta s’enrotlla la llana en alguna part del cos abans de passar-la a un altre company/a i asixí suggessivament.

Es va creant una teranyina que simbòlicament va unint als participant en una trama especial.

ALGUNS ASPECTES A TENIR EN COMPTE:

Una vegada encetat el joc ningú es pot aixecar fins que no finalitzi el joc.

És recomanable no passar la troca de llana més d’una vegada a un company.

Bon joc!

Escolta activa? Quan parlem de l’escolta activa sempre dic que no passa només per les orelles, escoltar, i les paraules. Cal estar atent als ulls, els gestos, els moviments que acompanyen el moment de comunicació, etc. És una intenció voluntària on l’empatia té un rol important. Escoltar per entendre l’altre no sempre és fàcil. La pràctica ens ajudarà a millora dia a dia.Té a veure amb l’assertivitat i és especialment important amb els infants més petits que no sempre tenen el vocabulari ni les estratègies de comunicació prou madures per a dir-nos allò que volen, desitgen, els preocupa o passa. 

Escolta activa suposa:

1.- Mantenir una posició corporal oberta al diàleg, fent veure amb gestos, que ens interessa el que ens diuen.

2.- Mantenir  el contacte visual, de forma no dominant o intimidadora.

3.- Escoltar sense interrompre. el cos ha d’indicar que efectivament s’escolta, amb el somriure sincer i expressions d’assentiment … No és necessari estar d’acord.

4.- L’escolta ha de ser reflexiva: significa tenir empatia, comprendre els sentiments de qui ens parla. Podem parafrasejar o repetir amb altres paraules el que ens estan dient, fent veure que comprenem. Ajuda a clarificar els missatges i promou l’enteniment mutu.

5.- Cal tractar de comprendre el punt de vista de qui parla, acceptar les seves opinions, encara que no les compartim.

6.- Eliminar obstacles que frenen la comunicació: crítiques, desqualificacions, exigències, prejudicis, estereotips, ..

7.- Respectar l’espai vital que l’altra persona vol mantenir.

No sempre tenim les condicions necessaries per a comunicar-nos des de l’escolta activa. Cal triar el moment i l’espai oportú. Escoltar els altres rentant alhora els plats no possibilita l’escolta activa.

Llegim, informem-nos  i millorem la nostra comunicació amb els altres. Si més no ternir-ho com a objectiu.

El colibrí és “el ave más pequeño del mundo, su peso es de dos gramos, tiene el pico largo y estrecho, y una lengua en forma de trompa.El colibrí es el único pájaro que puede volar hacia atrás…”

El meu amic Árpád va ser la persona que em va explicar, amb un colibrí de ferro a la mà, que el cor del colibrí és el 60% del total del seu pes.

Fóra bonic imaginar que amb un cor tan gran les persones millorèssim com a persona. Una il.lusió que volia compartir.

La sorpresa és una emoció bàsica encara que hi ha autors que ho qüestionen. Es produeix davant una situació  imprevista, nova i/o estranya . Davant aconteixements inesperats o fora de context, ensurts, davant una activitat que es talla per  algun motiu, etc.

Quan es produeix una sorpresa hi ha respostes fisiològiques com ara increment general de la activitat cognitiva, desacceleració fàsica de la freqüència cardíaca, interrupció puntual de la respiració, dilatació pupil·lar, etc.

Sempre dic que les emocions passen pel cos i, la sorpresa també. L’expressió facial de la sorpresa es manifesta a través de l’elevació de parpelles superiors , obrint els ulls, descens de la mandíbula i obertura de la boca i elevació de la part interior i exterior de les celles.

Fa un temps que hi penso en la pèrdua d’algunes sorpreses. L’estil de vida actual, les presses i els hàbits nous fa que cada vegada hi hagi menys sorpreses. Sembla que tot està més planificat, controlat i limitat i no hi ha espai per a la sorpresa.  A més el poder adquisitiu ens permet comprar objectes, productes, etc que abans eren privilegi només d’algun o pocs dies.

Quan era petita  feia la meva llista de regals. Normalment demanava poques coses i no sempre les podien portar totes. A vegades portaven coses que no havia demanat però que necessitava. Era una sorpresa saber què podien portar els Reis d’Orient cada any.  Recordo les trobades en família la nit de Nadal. Matàvem i pelàvem el paó tot estirant de plomes i plumons. Preparàvem les pilotes de l’escudella que era el menjar més sol.licitat. Germans i cosins cantàvem les nadales amb simbombes i  panderetes…. Recordo com el dia de Nadal, els grans prenien cava! era tota una novetat! Després el bingo i els infants al cinema.

Actualment , cada vegada més, els infants fan la carta als reis i poden anar al supermercat a recollir-los. De menjar extra en tenim bastant més sovint i  sinó hi ha l’alternativa del restaurant on qualsevol celebració sembla apropiada. Les coses canvien i jo trobo a faltar les novetats, les sorpreses, les il·lusions que les acompanyen.

Últimament intento sorprendre a les persones que m’envolten, a les persones que estimo. Quedo amb el meu fill per sortir però no sap on anirà, per exemple.  Els reis de la meva filla no els veurà fins que no ens desplacem a un lloc sorpresa!

I si convideu a la vostra parella, als vostres fills, als vostres amics, a un lloc que desconeixen. Posa-hi intriga . El cos, com totes les emocions ho agrairà.

Avui han enterrat al besavi de la Gina, una nena de 5 anys  amiga meva i alumna de l’escola on treballo.

Mentre pintàvem un mandala amb retoladors brillants em diu:

• Saps, avui han enterrat a l’avi Esteban.
• Sí, Gina he anat a l’enterrament i he escoltat com la teva mare li dedicava unes paraules tot recordant com l’avi Esteban et donava confits i piruletes quan et venia a veure a casa.

Molt tranquil.la, relaxada i amb un somriure continua dient:

• Aquesta nit, al cel, hi haurà una estrella més, la de l’avi Esteban!

No sé què m’ha passat, però avui la Gina m’ha emocionat amb la seva visió senzilla i innocent del món.  Potser l’avi estarà amb Déu, potser la seva energia serà pols de l’univers,… no ho sé, però el més important és que la Gina mirarà al cel i trobarà l’estrella de l’avi Esteban. La  lluna plena que brilla avui l’acompanyarà.

Bon viatge estrella!

Ahir vaig anar a les conferències que organitza el Centre de Recursos Pedagògics del Vallès Occidental a Castellar del Vallès.

El tema d’ahir era el de la creativitat i la plàstica com a part del treball del currículum que el Departament d’Educació proposa per desenvolupar les diferents competències de l’alumnat. D’entrada, vaig pensar que seria un espai on, molt possiblement, es faria referència a les manifestacions plàstiques en general dels alumnes, però també de les seves emocions creant i fent plàstica. No, no va ser així. Realment el Departament d’Educació ha posat totes les seves forces per fer entendre com treballar des de la perspectiva de les competències bàsiques i, tot i que cada vegada més, és un fet real que l’educació emocional forma part dels projectes educatius, no se’n parla gairebé mai. Haurem de suposar que està implícita perquè si és real que es vol desenvolupar la capacitat creativa, autònoma, crítica, etc de l’alumnat és una necessitat parlar de l’edució socioemocional. En dos ocasions el conferenciant va fer menció a les emocions però sense especificar ni aprofundir en elles.

Quan va acabar la conferència vaig parlar amb el conferenciant i li vaig fer referència a la importància de la plàstica des de la vessant terapèutica i emocional, de la que ell només va fer referència en dues ocasions. Tot reconeixent el que li explicava i la importànica del tema em va dir que la demanda per part del centre de recursos era específicament el tema de la cohesió de les competències. Jo em continuo preguntant i la competència personal i social on queda? Continuen essent importants únicament els sabers apresos des de metodologies diferents?

No deixem de posar els nostres petitíssims granets de sorra cada dia fent i aportant a les escoles el que alguns creiem la primera competència bàsica.

Què veig? Una cara que em diu coses, uns ulls entelats que miren la vida i les persones amb paciència i expectativa. Mirarà al fotògraf i la seva càmera? Què deu pensar? Què sent  en aquest moment? Quantes coses ens podria explicar del seu país, dels seus costums, dels seus records,…

Respiro pau amb ella.

M’atrauen les dones amb la pell arrugada. Són un símbol de la vida passada, de l’experiència.

Hola sóc una mare d’una nena de P-5 de l’Escola Josep Gras.

Aquesta carta va dirigida a aquelles persones que treballen  en aquest projecte psicoemocional, com la Tere Abellán i l’Olga Pagans. 

Es parla molt que els nens d’ara pugen diferents dels d’abans. Es diu que si  els valors s’han perdut, que si els infants els hi falta seguretat, disciplina….Però, tot això canvia  quan veus que els projectes, que un bon dia ens explica la mestra d’Educació Especial  a les  reunions de curs, tenen un evident resultat.

La meva experiència personal evidencia aquest procés tant important a la vida, com és el control de les nostres emocions i buscar solucions a problemes o frustracions que ens trobem sovint.

Un bon dia, la Berta, la meva filla gran, portava dies que es queixava que li feia mal la cama, tot i que la van mirar no li van veure res. Passaven els dies i continuava el dolor, així  que em va trucar la Núria del menjador per dir-me que anava molt coixa i la vaig dur a urgències. Vam anar a l’hospital. La sala era plena d’infants, com de costum. Vam estar tota la tarda suportant les entrades i sortides continues a la consulta després de cada prova. La Berta no parava de plorar.

Quan vam sortir vam anar a recollir la Júlia i vam arribar a casa finalment. Estàvem esgotades, la Berta després de que li immobilitzessin la cama quan es va seure al sofà, es va adonar de la seva dependència per poder caminar  i  l’angoixa fa fer que comencés a plorar altre vegada desesperadament. Jo només pensava en els dies següents, però vam seure a taula per sopar i va parar de plorar. De cop,  va començar a dir:…..  Stop,Stop,Stop!!!!! (Jo i la Júlia estàvem al·lucinades i pensàvem: que li passa???)………..Respiro profundament………Penso en quin problema tinc,  busco la solució……. i demano ajuda si em cal.

Tant la Júlia com jo estàvem flipant i després vaig pensar que fins i tot la Júlia que fa P-3 estava al corrent, l’única sorpresa era jo. Per tant, la Berta  es va relaxar i em va demanar  que la portés i….. bona nit!!!!! Va saber controlar les emocions després d’un dia tant esgotador fins i tot per a  mi, que bona falta em feia aplicar aquest procés que ells ja tenen inculcat de ben petits gràcies a vosaltres. Per això nomes em queda donar les gràcies a la Tere i l’Olga i a tots els mestres de l’escola per creure i treballar en aquest projecte que ens ajuden a créixer com a persones tant a pares com a fills. –
______________________
Sònia Cerdan  

Gràcies Sònia. Escrits com el teu ens ajuden a seguir endavant. Amb la vostra confiança i suport.