Educació Emocional, una filosofia de vida.

Seguint la línia, en quan a la forma,  dels altres llibres editats per en Jaume Soler i M. Mercè Conangla, avui us presento Ámame para que me pueda ir. En ell, els autors ens plantegen els seus punts de vista respecte molts temes relacionats amb l’educació dels fills i el rol de pares i mares. Llibre planer i clar respecte al què i com educar,  aquesta bonica i gens fàcil tasca de fer de pares i mares.

A continuació podreu llegir la definició que els mateixos autors han fet del seu llibre.

“Estos son malos tiempos. Los hijos han dejado de obe-decer a sus padres y todo el mundo escribe libros”. Con esta frase de Cicerón se inicia el libro “Ámame para que me pueda ir” en el que, acompañados con cuentos y anécdotas que lo amenizan e ilustran, los autores hacen una seria reflexión sobre lo que supone ser padre y ser hijo y los vínculos de relación que se establecen.

La felicitat desitjada, cercada, anhelada,… tots cerquem la felicitat en aquesta vida. Però què és exactament la felicitat? Tots entenem el mateix sobre el què és la felicitat? Molts coincideixen en que la felicitat és un trajecte i no una meta que la podem gaudir en el dia a dia, en cada moment present. Sovint, però pensem que la felicitat la trobarem amb l’enamorat, amb els amics, la família,… en definitiva, pensem que la trobarem en els altres i responsabilitzem els altres de la nostra pròpia felicitat.

Us apunto la lletra d’una cançó del grup Amarok. Parla sobre la felicitat a través d’una lleyenda hindú.

Dioses

Cuenta una leyenda hindú que hace mucho tiempo, cuando el mundo se creó, los Dioses se reunieron.

“No podemos permitir que el hombre tenga el secreto de la Gran Felicitad ¿Donde la esconderemos?”

Y así los Dioses hablaron sin quedarse contentos temerosos de que el hombre la encontrara a su tiempo.

“En lo profundo del mar, en un monte junto al cielo, en el centro de la tierra, arriba en el firmamento.

“Pero un Dios se levantó y con un tono sereno dijo: “Ya tengo la solución” no temeremos de nuevo.

“La luz de la Gran verdad en él esconderemos y oculta en su alma dormirá un gran seño pues jamás sospechará que él mismo la lleva dentro y por mucho que la busque siempre se irá muy lejos”

La felicitat és dins nostre. Trobem-la! No fem responsables als altres de la nostre pròpia felicitat.

PENSEM-HO i sobretot ACTUEM!

Les metàfores ens ajuden, i més especialment als infants, a entendre millor algunes situacions de la vida. La metàfora del pal de golf la vaig aprendre amb la Mercè Conangla. Ella em va dir que no sabia jugar a golf, (segurament com molts de nosaltres) però algú li va explicar que depenent del terreny de joc, si fa pujada, baixada, depèn de l’inclinació del camp,… cal agafar un pal o altre.

La metàfora del pal de golf ens ajuda a entendre, a la nostra vida real, que depenent de les situacions i de les persones amb les que ens hem de relacionar cal actuar d’una o altra manera, així com jugant a golf cal agafar un pal o altre depenent del terreny. Totes les persones no som iguals i la comunicació no és igual ni la mateixa. No val a dir Jo sóc així i per tant els altres m’han d’entendre. Cal fer l’esforç per comunicar-nos bé i assertivament amb els altres, per mantenir bones relacions, entendre’ns, ajudar-nos i respectar-nos.

Juguem a golf!

Aquests dies que possiblement tenim més temps lliure per llegir i escriure, aprofito per apuntar alguns suggeriments per treballar l’autoestima dels fills/es. Espero us siguin útils.

• Acceptar el fill/a tal i com és; amb els seus defectes i virtuts, reconeixent les seves capacitats i limitacions.
• Marcar normes de conducta i convivència clares i justes, adequades a l’edat del nen. El no saber establir límits clars és perjudicial per l’autoestima.
• No sempre hem de deixar que els fills/es facin o aconsegueixin immediatament allò que volen.
• Tenir confiança en ells. Cal donar-los oportunitats.
• Tenir expectatives realistes.
• Donar sempre un tracte respectuós. Si cal renyar es pot fer des de l’acompanyament, a través del diàleg i explicant el per què. Utilitzar expressions i frases com ara: Entenc que estiguis enfadat però en aquest moment no…. D’aquesta manera mostrem respecte pels seus sentiments
• Escoltar activament * i interessar-se pels problemes que presenta el fill/a.
• Fer-li saber que estem satisfets d’ell. Reforçar els components positius. Valorar l’esforç.
• No ser sobreprotectors i fomentar l’autonomia del nostre fill/a. Deixar que faci per si sol tot allò que és capaç de fer sol, tenint en compte la seva edat i les seves capacitats.
• Procurar predicar amb l’exemple. Els adults fem de model i ells ens copien conscient i inconscientment.
• Cal parlar als fills no com a iguals, sinó com a pares i mares que tenen l’autoritat per educar-los (L’autoritat no és autoritarisme ni aplicar el perquè ho dic jo).
• Invertir temps fent activitats junts. Compartint aprenen a compartir amb els altres.

* L’escolta activa suposa:

1.- Mantenir una posició corporal oberta al diàleg, fent veure amb gestos, que ens interessa el que ens diuen

2.- Mantenir el contacte visual, de forma no dominant o intimidatòria

3.- Escoltar sense interrompre. el cos ha d’indicar que efectivament s’escolta, amb el somriure sincer i expressions d’assentiment … No és necessari estar d’acord

4.- L’escolta ha de ser reflexiva: significa tenir empatia, comprendre els sentiments de que ens parla. Podem parafrasejar o repetir amb altres paraules el que ens estan dient, fent veure que comprenem. Ajuda a clarificar els missatges i promou l’enteniment mutu.

5.- Cal tractar de comprendre el punt de vista de qui parla, acceptar les seues opinions, encara que no les compartim

6.- Eliminar obstacles que frenen la comunicació: crítiques, desqualificacions, exigències, prejudicis, estereotips, ..

7.- Respectar l’espai vital que l’altra persona vol mantenir.

Us explicaré una història que sovint explico als pares i mares de les escoles. És la història d’una papallona sortint de la seva crisàlide.

“Un día, en una pequeña abertura apareció una oruga; un hombre se sentó a observar a la mariposa durante varias horas, viendo cómo se esforzaba para hacer que su cuerpo saliera a través de aquel pequeño agujero. Llegó un momento en que pareció que la oruga, a pesar de su esfuerzo, no avanzaba nada.Parecía que había llegado a un punto en que ya no podía avanzar más… Entonces el hombre decidió ayudar a la oruga y agrandó el agujero. La mariposa salió sin dificultad. Pero su cuerpo estaba débil, las alas no estaban desarrolladas y las patitas no la sostenían.

El hombre continuó observándola esperando que en cualquier momento se lanzara a caminar y emprendería el vuelo a través de las floresPero nada sucedió. La verdad es que la mariposa pasó toda la vida arrastrándose por el suelo. Fue incapaz de elevar el vuelo. Lo que el hombre que con toda su buena voluntad quiso ayudar a la mariposa, no entendía es que, al hacer un gran esfuerzo para atravesar el pequeño agujero, los jugos vitales se iban distribuyendo y extendiendo por las partes del cuerpo que requerían fortaleza para volar. Al pasar el agujero sin ese esfuerzo, las alas no recibieron la sustancia necesaria”

Sense saber-ho, i amb molta bona voluntat, el senyor de la nostra història va impedir que les ales de la papallona tinguessin força suficient per a viure i volar adequadament. La papallona havia de fer l’esforç de sortir sola de la crisàlide com a part del seu procés natural i necessari.

Sovint, els pares i mares tenim una tendència a fer als fills/es allò que ells mateixos podrien fer per si mateixos. És el principi número 4 de l’Ecologia Emocional que us vaig penjar fa uns dies. És el principi de la prevenció de dependències que diu així: “No facis pels altres allò que ells poden fer per si mateixos” (Bragavad Gita)

Si fem pels fills allò que ells poden fer sols els prenem la possibilitat de trobar gratificacions personals, de trobar reafirmació en la seva autoestima, de fer-los responsables dels seus propis actes i decisions. Deixem que els infants creixin per sí mateixos i amb llibertat dintre d’uns límits raonables.

Eduquem amb amor, responsabilitat, amb llibertat limitada, donant confiança, transmitint seguretat, … i amb una dosi d’humor, molt important.

Diuen que les situacions que produeixen plaer augmenten els nivells d’endorfines en la sang. És per això important intentar extreure’n la part positiva de tota situació, encara que no sempre és fàcil. Res és perfecte. Hi ha quelcom bo, quelcom difícil, quelcom positiu,… De les situacions bones en treiem satisfacció i plaer, de les dolentes o difícils, n’aprenem i creixem. En els moments de tristor/melangia, de poc serveixen els aforismes. Són bonics, és cert, però potser a vegades són millors els fets, les actuacions. Els fets i actuacions  que nosaltres mateixos som capaços de fer i els que poden oferir-nos els amics. Lamentar-nos simplement no ens ajuda gens, així que, cal actuar. Però què podem fer?

Apunto algunes estratègies que jo mateixa aplico:

• Sortir a córrer, a caminar, respirar profundament per oxigenar-nos i pensar millor.
• Deixar passar tres dies abans de prendre cap decisió. La ràbia i la ira no ens deixen pensar amb claretat.
• Donar permís a les emocions i comunicar-les en moments de neguit.
• Prendre’s un espai buit.
• Obrir el pot dels bons moments i la llibreta de les coses positives.
• Potser aplicar el pensament de perspectiva, si és que ens hem enfadat amb una altra persona.
• …

Apunteu les vostres estratègies i potser entre tots/es ens ajudarem a sentir-nos millor amb nosaltres mateixos.

Acabo aquest article amb una cita  de l’escriptora Isabel Franc: “La autoaceptación es el mejor remedio para evitar una visita al psicólogo”