Benvolguts lectors/res,
La manca d’espai d’aquest bloc m’ha fet obrir un altre espai virtual per poder continuar la feina de difusió en educació emocional.
Us adjunto el link:
http://emocionat2.blogspot.com/
Moltíssimes gràcies per continuar amb mi i amb la nostra gran tasca educativa.
Una abraçada plena d’energia sentida.
Relació de les emocions amb el cervell, el pensament, i el llenguatge. Com s’activa el cervell amb les emocions?
La importància de l’educació en el procés de desenvolupament dels infants i de les persones.
Com entrenar la ment.
Com podem canviar-nos i reinventar-nos cada dia.
La importància d’una actitud positiva davant la vida.
Com viure la tristesa.
MOLT INTERESSANT!
http://www.youtube.com/watch?v=kHyi6sQ3Oo4&feature=player_embedded
Adjunto el link d’un vídeo molt interessant sobre la por de Pilar Jericó. Val la pena. Tots tenim por. Com sorgeix l’emoció de la por? Relació de la por amb l’amor i l’apego, etc.
http://www.pilarjerico.com/entrevista-sobre-heroes-cotidianos-en-tv
L’esforç és necessari i bo per als infants perquè cada situació conflictiva és una possibilitat per aprendre, créixer personalment i fer-se’n responsables. Tenen el dret de sentir-se responsables dels seus actes i decisions i han de poder equivocar-se per aprendre que res ni ningú és perfecte ni idíl•lic. L’esforç és una possibilitat per aprendre a ser tenaç i persistent quan una cosa no surt com es tenia prevista i de forma ràpida. Amb l’esforç els infants augmenten la seva autoestima en comprovar que tenen la capacitat per resoldre els seus propis problemes i dificultats i sentir-se satisfets en aconseguir-ho.
La sobreprotecció i la manca d’esforç fomenta una personalitat feble i depenent dels adults. Facilita una baixa autoestima perquè no saben resoldre els seus propis conflictes i problemes i, fins i tot, pot potenciar un caràcter agressiu i violent perquè no toleren les frustracions.
Recordem el Principi de la prevenció de dependències que proposa
la M. Mercè Conangla: No facis pels altres allò que ells mateixos poden fer per sí mateixos (Bragavad Gita)
Els pares i mares són persones generoses que engendren fills des de l’amor i volen el millor per a ells. Els sembla que facilitar-los totes les situacions que viuen sense contradir-los i enfadar-se, i potser, saltant alguns límits definits, aconseguiran el millor per a ells i és una equivocació. Cal acompanyar els infants des de l’amor però deixant-los espais per experimentar, afrontar, tenir reptes i també a equivocar-se. Espais per sentir el goig de ser una persona autònoma, capaç d’aconseguir reptes amb el seu propi esforç i ser una persona feliç.Diu Elsa Punset:”Desde niños deberíamos disciplinar la concentración, el esfuerzo: la disciplina te ayuda a buscar lo que te gusta, a exigírtelo…, a buscarte tu propia felicidad”
Bon dia amics, amigues i lectors/es d’aquest bloc. Avui he rebut un missatge d’una persona especial, en Carlos González. M’ha enviat per e-mail el llibre que ha editat i un escrit on m’explica la seva trajectoria professional com a professor de secundària i els somnis que el van portar a deixar la docència.
Una persona generosa que fa difusió del que ja s’ha convertit en una necessitat. Una necessitat que alguns sentim com una realitat perquè ja fa un temps que estem treballant en aquesta línia.
Fa temps també que les persones cerquem una alternativa, un nou paradigma professional, persona i de relació. Des de la meva concepció del què i com ha de ser la vida ha d’estar carregat d’amor cap a nosaltres mateixos i cap els altres. Un món on el compartir, aprendre i avançar de manera conjunta i cooperativa dóna sentit a la vida. La dansa de la vida, que diu en Carlos González, una dansa plena d’amor que pot contribuir a canviar el sentit de la vida i a millorar el món.
Cada dia tenim oportunitats de sentir com junts podem anar treballant per millorar aquest món i això m’emociona.
Sempre repeteixo, no és fàcil, però possible.
Us deixo un vídeo per emocionar-nos junts. La dansa que tots i totes podem ballar.
http://www.youtube.com/watch?v=7EYAUazLI9k&feature=player_embedded
A la cuina de casa meva tinc una pissarra de mida mitjana on apunto coses que em passen pel cap, propòsits que em vaig fent, missatges per als meus dos fills, etc.
Fa pocs dies vaig fer un curs amb la M. Mercè Consngla sobre el significat de dites i refranys populars. Recordo un d’ells: el temps tot ho cura. D’entrada vaig dir que no, però sempre em dono la possibilitat de continuar reflexionanat i meditant la meva resposta sobre la dita.
Un dels dies que va venir el Manolo a casa va afegir un escrit al costat de la dita: Puede que no se trate de curar, sinó de colocar todo en su lugar de forma que tenga la importància y el silencio necesario para que oiga el latir del corazón. Gràcies Manolo.
Interpreto que proposar una reflexió, donar un temps per pensar, tranquil.litzar-nos, madurar el problema o la situació i estic totalment d’acord. El temps d’espera és necessari perquè a vegades l’impulsuvitat inicial ens fa comunicar de forma poc adequada i deixant-nos portar per l’enuig, la ràbia o l’ira i no solucionem bé els problemes. Ara bé, una vegada tranquils, hi ha situacions, problemes realment importants, que cal aclarir-los perquè sinó a la llarga ens pot fer més mal que bé. Les ferides creades amb el problema es podrien mal cicatritzar o quedar obertes i en qualsevol moment saltar amb l’ira no canalitzada i, a part de fer-nos mal, cada vegada seria més difícil i complicat recuperar la situació per aclarir-la.
Penso que cal aclarir de forma assertiva les situacions conflictives. Si l’altra part no té el moment, no pot o no sap com tramitar-ho és una dificultat afegida, però llavors tindrem la satisfacció personal d’haver fet tot el que estava a les nostres mans.
FACILITÒNIA, EL PAÍS DE LES COSES FÀCILS
Explicava la llegenda que existia un país anomenat Facilitònia on tot era extremadament fàcil i senzill. eN Robert i Laura, una parella d’aventurers, va dedicar molt temps a investigar sobre aquell lloc, i quan van creure saber on era van ser en la seva cerca. Van viure mil aventures i van passar cents de perills; van contemplar llocs preciosos i van conèixer animals mai no vistos. I finalment, van trobar Facilitònia.
Tot estava en calma, com si allà s’hagués parat el temps. Els va rebre qui semblava ser l’únic habitant d’aquell lloc, un ancià homenet d’ulls tristos.
- Sóc el desgraciat Puk, el condemnat guardià dels dorments - va dir amb un lament. I davant de la mirada estranyada dels viatgers, va començar a explicar|comptar la seva història.
L’ancià va explicar com els facilitons, en la seva recerca per trobar la més fàcil de les vides una vida sense preocupacions ni dificultats, havien construït una gran cambra, en la qual tots dormien plàcidament i tenien tot el que podien necessitar. Només l’atzar havia condemnat Puk a una vida més dura i difícil, amb la missió de cuidar-se de l’agradable somni de la resta de facilitons, mantenir els aparells i retirar aquells que anessin morint per l’edat. Tot allò va ocórrer molts anys enrere, i els pocs facilitons que quedaven, aquells que com Puk eren molt joves quan van iniciar el somni, eren ja bastant ancians.
Els viatgers no podien creure el que veien.
- Seriosament sents enveja de la resta?
- És clar!- va respondre Puk- Mira quina vida tan senzilla i còmoda porten. Jo, en canvi, he de buscar menjada, sofrir calor i fred, reparar les averies, preocupar-se pels dorments i mil coses més… això no és vida!
Els aventurers van insistir molt a poder parlar amb algun d’ells, i amb l’excusa que els parlés de la seva meravellosa existència, van convèncer Puk perquè en despertés un dels dorments. El vell va protestar però es va deixar convèncer, ja que en el fons ell també volia escoltar el feliç que eren els facilitons.
Així, van despertar un ancià. Però quan van parlar amb ell, va resultar que només era un ancià en aparença, doncs parlava i pensava com un nen. No sabia pràcticament res, i només explicava el bonic que havien estat els seus somnis. Puk es va sentir horroritzat, i va despertar la resta de dorments, només per comprovar que a tots els havia ocorregut el mateix. Havien fet tan poques coses en la seva vida, havien superat tan poques dificultats, que amb prou feines sabien fer gens, i en veure’ls es dubtava que haguessin arribat a ser vius alguna vegada. Cap no va voler tornar al seu plàcid son|somni, i el bo de Puk, amb gran paciència, va començar a ensenyar a aquell grup de vells totes les coses que s’havien perdut.
I es va alegrar enormement de la seva sort en el sorteig, de cada nit que va protestar per les seves tasques, de cada problema i dificultat que havia superat, i de cada vegada que no va entendre alguna cosa i va haver de provar cent vegades fins a aprendre-ho. En resum, d’haver estat l’únic de tot el seu poble que havia arribat a viure de veritat.
Totes aquestes preguntes per dir-te que pots fer un treball de plàstica relacionat amb les emocions, com a mitjà per a expressar les emocions, però paral.lelament, o abans millor, caldria també parlar-ne de què són, com les manifestatem? com les veiem en les actuacions dels altres, etc. Si es fa un treball previ, els resultats també seran diferents perquè hi ha una comprensió, una aproximació i possible interiorització que permetrà manifestar millor el què es vol comunicar artísticament. Podran dir quin color li associen a una emoció concreta, com manyegar el fang amb ràbia o amb dolçor tot pensant en una emoció o sentiment, etc.
La plàstica dóna per molt i pots aconseguir, podeu aconseguir conjuntament amb l’alumnat, com comunicar sensacions i emocions concretes amb un ventall gran de possibilitats.
Gràcies per il.lusionar-te amb el bloc”
EL NOSTRE ESPERIT!
Últimament defineixo o complemento l’escolta activa amb l’expressió MIRAR MÉS ENLLÀ. Comunicar-nos amb les persones, fills, amics, etc. implica escoltar, mirar, observar, deduir aspectes que no es diuen, estar atents als moviments, gestos i estat d’ànim o sentiments de l’interlocutor. Implicar dedicar-hi un temps.
Escoltem amb els ulls! Mirem més enllà i mantindrem les nostres relacions i amistats. Possiblement en tindrem més d’amistats.
Alguns savis anunien que s’aprèn més escoltant que parlant.
És possible treballar junts, estar junts, animar-nos o plorar junts. Les emocions es contagien ja ho veureu quan veieu aquest vídeo.
Gaudiu-lo tant com jo l’he gaudit.
Desitjo que el power point que adjunto a continuació ens faci aturar un moment CADA DIA! per agrair a tantes persones que segurament fan possible que nosaltres estem bé, tinguem èxit, ens sentim tranquils, etc. Ja hem reflexionat altres vegades en aquest bloc del ritme de vida que portem i les poques aturades físiques, espiritual i emocional que fem.
Aturem-nos! Siguem agraïts. Tinguem sempre preparades paraules agradables per les altres persones que ens acompanyen en aquest procés diari i magnífic de la vida. Reservem un espai per elles. Nosaltres serem els primers beneficiats perquè ens aportarà felicitat.
(Podeu anar passar les diapositives clicant les fletxes al peu de les imatges).
Avui anava a explicar un conte al grup de 2n. Era un conte, especial, per a fer, més tard, una reflexió amb el grup. Aquest grup és el primer grup que va començar a fer educació emocional quan tenien 4 anys.
Començo a llegir el conte i tot aixecant la vista veig al Manuel que plora. Em mira i plora. He deduït que necessitava i em demanava parlar d’alguna cosa. Desprès de preguntar-li què li passava i entre sanglots ens ha explicat que s’havia mort el seus gos.
Deixant l’activitat que pretenia fer, m’acosto a ell, l’abraço i comencem a parlar amb la resta de companys/es.
Sense deixar-lo d’agafar han sortit preguntes i plantejaments sobre el tema de la mort, la vida, el què sentim i què passa quan es mor algun ésser viu.
Mentre parlàvem veig que l’Antonio, que tenia un peluix a les mans, li dóna al Manuel. Aquest l’ha agafat tota l’estona mentre plorava i parlàvem.
Una pluja d’idees meravelloses han començat a sorgir d’aquelles personetes. En algun moment he pensat que m’havia de controlar perquè la mateixa emoció que sentia no em deixava intervenir. Estaven compartint i ajudant al Manuel a passar el seu moment de tristesa i dolor. Estaven parlant de la mort.
Diumenge dia 4 d’octubre moltes dones vàrem sentir la pèrdua d’una dona compromesa socialment. Amb ella hem anat creixent, lluitant, canviant i millorant. Les seves cançons, plenes de sentiments i emocions, i de missatges directes continuaran sonant a les es i en els nostres cors.
En paraules de la seva amiga Teresa Parodi: “…Mercedes, salmo en los labios amorosa madre amada mujer de América herida tu canción nos pone alas y hace que la patria toda menudita y desolada no se muera todavía, no se muera porque siempre cantarás en nuestras almas”
“Gracias a la vida que me ha dado tanto
me ha dado la risa y me ha dado el llanto…”
http://www.youtube.com/watch?v=WyOJ-A5iv5I
“Solo le pido a Dios
Que el dolor no me sea indiferente
Que la reseca muerte no me encuentre
Vacio y solo sin haber echo lo suficiente..”
http://www.youtube.com/watch?v=SIrot1Flczg
“..Cambia lo superficial
Cambia también lo profundo
Cambia el modo de pensar
Cambia todo en este mundo…
…Cambia todo cambia…”
http://www.youtube.com/watch?v=bkan9AmOWwQ
“Gràcies a la vida” i gràcies a tu Mercedes. Continuarem aprenent de tu i dels teus missatges.
Ahir en l’acte celebrar a Vic pels Premis de blocs de Catalunya, aquest bloc va ser seleccionat i premiat dins la categoria d’educació.
Des d’aquest espai virtual vull felicitar i donar l’enhorabona a tots els guanyadors.
Millor bloc corporatiu: Gestió del coneixement
Millor bloc personal: La volta dels 25 (Marc Serena)
Millor bloc de Cultura: Altres Barcelones (Cani Cortijo)
Millor bloc d’Educació: Educació emocional, una filosofia de vida (M. Teresa Abellán Pérez)
Millor format audiovisual: UMTSForum.net (Laureà Folch)
Premi Lletra - Literatura: Tens un racó dalt del món (J.M. Tibau)
Millor bloc polític: Construïnt sinèrgies (Raül Romeva)
Millor bloc TIC: Les TIC i la discapacitat
1r premi especial STIC.cat: Jil Van Eyle
2n premi especial STIC.cat: Somriures de Bombai
Aprofito per donar les gràcies a tota la tasca que fa l’Associació STIC.cat una tasca que facilita la difusió de la cultura catalana.
També vull donar les gràcies a tots els lectors/res, amics/gues i molt especialment als meus fills que d’una o altra manera recolzeu la meva tasca i il.lusions educativaes.
Continuem avançant per millorar aquest món.
A vegades no calen paraules. Aquest és un d’aquests moments.
Mireu aquest vídeo i comprovareu quina és la força humana. Com amb l’esforç podem aconseguir gairebé allò impossible. Cal motivació, confiança i sovint molta paciència per aconseguir tot allò que ens proposem. Una vegada aconseguits, es reforça el nostre interior, ens sentim feliços i, a la llarga, ens fem persones sàvies capaces de valorar l’essència de la vida.
MIREM EL MÓN AMB ALTRES ULLS. MIREM MÉS ENLLÀ I VALOREM EL QUE REALMENT ÉS IMPORTANT PER A SER FELIÇOS.
Quan parlo sobre la necessitat de parlar amb i de les emocions amb persones del meu entorn, a vegades, em trobo amb mirades d’incomprensió que em fan sentir en terres movedisses on dubto del què pretenc fer. Altres, cada vegada més, em trobo amb persones que agraeixen una mirada profunda o bé que algú l’escolti activament, que algú els toqui o els abraci. Mostra la resta d’aquest article »
Després de tres setmanes per terres africanes, Gàmbia i Senegal, vull compartir amb vosaltres algunes impressions. Les observacions i explicacions que a continuació escriuré intenten simplement ser una exposició del què he vist, sense jutjar, opinar, valorar ni criticar, res ni a ningú.
El viatge al continent africà l’he fet amb la meva amiga Mariona. La primera setmana vam estar amb el grup de cooperació, UNOMASUNOMAS, que actualment ja té dos projectes a Gàmbia. Al poblat de Njaba Kunda s’està fent una escola, projecte de l’escola Servator de Sabadell, i al poblat de Touba Kolong s’està fent un hort per dones, projecte de l’escola El Casal de Castellar del Vallès. El grup d’El Casal, amb qui vam fer el viatge, format per adults i adolescents, estan fent una feina educativa fantàstica. Des del primer moment van integrar-nos a la Mariona i a mi com dues més del grup. Amb ells vam poder gaudir, com a mínim, una aventura diària amb intensitat d’intrèpids! Gràcies a tots per la feina que feu i per acollir-nos fàcil i afectivament.
Després, la meva amiga i jo varem continuar el nostre viatge dues setmanes més pel Senegal, concretament a la zona de Casamance. Una regió tropical de cultura diola, tradicions animistes i religions catòlica i musulmana.
Tot el viatge ha estat una experiència i aprenentatge interessant i instructiu. El contacte directe amb els natius, vivint amb ells en cases particulars, agafant el transport públic i menjant amb ells ens han permès viure l’essència i l’esperit d’una realitat molt diferent a la nostra. Hem tingut l’oportunitat d’estar amb unes persones magnífiques i especialment afectuoses que ens han ajudat a constatar la vida de dos mons ben diferents.
Fora massa llarg explicar en un article totes les vivències, sensacions, emocions, aprenentatges i experiències viscudes, així és que reflectiré només alguns aspectes que crec interessants comentar en aquest espai.
Remarcaré dos aspectes en especial: la paciència i la confiança.
Vosaltres no podreu notar-ho però els que fem els blocs de l’xtec, sí que sabem que ens han canviat el format per elaborar els articles i fins ara no he tingut temps de posar-m’hi a indagar. Demano disculpes perquè alguns fidels al bloc haureu notat que he estat fent vacances de debó. Canvis a la web, canvis a la vida,..
A vegades hem parlat en aquest bloc dels canvis que la vida ens possibilitat. Qualsevol canvi és, o pot ser, una oportunitat de descoberta encara que de manera inconscient cerquem les rutines perquè ens donen estabilitat i seguretat. Els canvis ens obren portes a allò desconegut que ens fa por, però cal aprendre a veure les possibilitats dels canvis, això sí, amb una mica d’esforç i convenciment per part nostra.
Fins aviat lectors del bloc. Ara marxo de vacances a l’Àfrica i quan torni espero compartir amb vosaltres la gran aventura africana. Un viatge que intueixo m’ajudarà a comprendre in situ les gran diferències entre el nord i el sud.
Que tingueu tots unes bones vacances.
Una abraçada de gelat de xocolata.
Fa pocs dies, en un dels tallers que faig, una mare plantejava una situació en la que es va trobar amb els seus fills que a continuació descriuré. Ella m’ha donar el permís per poder penjar la conversa que vam tenir.
Un dia laborable i d’escola. Una mare il.lusionada i amb moltes ganes d’estar amb els seus fills. Cerca el moment per sortir aviat de la feina, anar a casa i preparar els berenars del seus fills per anar a rebre’ls a l’escola. Tota il.lusionada espera que surtin els nens i els dóna els berenars. Els fills protesten perquè no els agrada el berenar i un terratrèmol intern es produeix en la mare. Un munt de pensaments i mal humor que trenca l’estat d’ànim positiu.
Els fills no han actuat com la mare esperava perquè l’expectativa era de la mare no dels fills. Els fills, en aquell moment, surten de l’escola i estan en una altra ona.
Li plantejo a la mare: Imagina’t la mateixa situació però ara intentarem viasualitzar una altra resposta per part teva. Tu arribes al centre i amb una cara contenta rebs als teus fills i els dius que els portes el berenar. Ells et diuen que no els agrada el berenar i tu els preguntes què els hagués agradat? Potser amb aquesta pregunta i ja decidint el berenar de demà es mengen (o no, tan se val) l’entrepà que els has portat. Si tu no deixes que trenquin el teu estat d’ànim no ho faran (encara que no és fàcil i ja saps que és un entrenament) . Podreu continuar parlant de com ha anat l’escola, la teva feina, de si esteu contents perquè torneu a estar junts, de que has hagut de córrer per anar a buscar-los però val la pena.
La mare comenta: Tens raó en què no és important si un dia es mengen o no el berenar i l’haver-lo preparat amb il.lusió és el meu plantejament i no el seu… Realment els dies que quan pugem al cotxe i m’expliquen com ha anat el dia, el què els hi ha passat o simplement planifiquem què farem a la tarda amb tranquil.litat i alegria em fa sentir bé i podria dir que sóc molt feliç, i crec que ells també. Això s’ha de conservar!!!
La situació d’questa mare em va fer reflexionar sobre els rols diferents dels pares i dels fills. La mare de la situació està il.lusionada, però la dels fills pot ser una altra en aquell moment. I si han tingut un mal dia? Potser rondinar pels entrepans és una manera de dir que tenen una preocupació, que surten tristos de l’escola perquè han tingut un problema o bé el mestre s’ha enfadat amb ells. Recordem que a vegades els nens no tenen el vocabulari suficient, ni les estratègies per afrontar els conflictes de la millor manera, altres vegades no saben què senten i què els passa amb claretat i per tant poden actuar d’una manera incomprensible d’entrada. Aquestes actuacions són les que nosaltres com a pares i mares hem de saber desxifrar des de l’escolta activa.
Ja sabeu que fer de pares i mares no és gens fàcil, però sempre afegeixo que és fantàstic descobrir i parendre a fer de pares i mares amb ells!
Cartes com la que a continuació us adjuntaré m’animen a continuar escrivint en aquest bloc:
T’escric perquè m’ha encantat com escrius i avui em sentia realment trista, però llegint alguns articles que has publicat com aquest de buidar i tornar a omplir… o allò que et va passar aquell dia amb la Maria, una nena a la que suposo que dones classe… m’has fet somriure .
A vegades no ens adonem de tot allò que tenim al nostre voltant… les cosetes mes simples i realment les que hauríem de valorar! però estem tan concentrats en els problemes i les coses que hem de fer, tan estressats per tot que anem corrents sense observar ni mirar tots aquells somriures que passen pel nostre costat i fins i tot de vegades, els hi posem mala cara!
M’encanta que hagin mestres que s’ eduquin per ensenyar als nens i nenes… perquè només s’aprèn i es creix si s’educa amb el cor… només així podem encendre la llum dels altres… Perquè tothom té una gran estrella, encara que a vegades molts no l’encenen…
Agraeixo de manera especial les teves paraules Noelia. Compartint les idees podem encendre les llums de les que tu parles. Jo diria les llums de l’ànima que ens ajudaran a millorar com a persones i a donar sentit a la vida. Gràcies.
Arrel de l’article anterior sobre l’autoestima i la motivació, l’Anna, una amiga mestra, em va fer arribar un comentari que ara us adjunto amb el seu permís. Ella ha sabut remarcar perfectament el sentit més profuns del que jo pretenia: proposar noves estratègies que no passen pels càstigs. Acollir els joves i ajudar-los a veure més enllà. És un comentari curt però ben encertat:
“Estic molt d’acord!!
Faig 4t de primària i jo tampoc penso que els càstigs no serveixen. Només serveix la complicitat, la confiança, el pactar abans unes conseqüències si una feina no es fa o una actitud no ha sigut la correcta. Preveure i veure a venir per poder pactar, poder ser complice de que poden fer-ho, que confies que ho faran i bé …
També t’he de dir que si a primària això costa molt, moltíssim per no dir que a vegades no ho aconsegueixes, a secundària ha de costar molt més.
Els joves porten una història i els influencia molt l’entorn i la societat i els càstigs no els serveixen per res. Per tant cal buscar altres estratègies”
Un dia em van dir:
Si hi ha un problema és que té solució i si no té solució és que no és un problema i haurem de revisar de nou la situació.
Moltes gràcies Anna per la teva aportació.
Diuen que al mal tiempo buena cara. Avui no era un bon dia per a mi, però algú que m’estima molt m’ha fet arribar una cançó que m’ha alegrat el dia. Gràcies Xesca!!
Us deixo el recull d’un escrit que he llegit.
Quantes vegades tenim la sensació que la vida ens arrossega? Molts de nosaltres vivim amb càrregues insuportables i hem de començar a deixar anar, a desprendre’ns. Moltes vegades volem canviar…però res no entra en allò que ja és ple. Hem de buidar…i tornar a omplir. Buidar hàbits que ens lliguen i ens generen addiccions, buidar necessitats supèrflues, buidar pensaments circulars i poc creatius, buidar-nos del consumisme, buidar- nos, en resum, …per arribar a allò que és essencial. És la nostra responsabilitat aprendre a dir “adéu”, i això és un art, l’art de viure i observar i experimentar la vida com a moment present. Quant ens trèiem tot el que ens sobra ens retrobarem amb nosaltres mateixos, i podrem relacionar-nos creativament amb nosaltres, amb els altres i amb el món.
Ningú diu que sigui fàcil, però val la pena intentar-ho.
Una abraçada de mel.
UN CONTE MÉS DE JORGE BUCAY: EL BUSCADOR
CADA MOMENT ÉS ÚNIC I MAI ÉS BUIT. Aprofitem-los com si fos l’últim moment que viurem! No pensem que trobarem la felicitat al final del recorregut. Es tracta de gaudir cada moment.
Continuem amb la recerca.
Ens diu el Pep en un comentar al bloc:
“Les coses petites de la vida és on està la felicitat” La felicitat tan cercada és dins nostre!!!
Comentaris recents