Educació Emocional, una filosofia de vida.

Escrits com el de l’Àngela, que adjunto a continuació,  emocionen i donen ànims i força per continuar treballant en aquesta línia. Aquesta és la hitòria d’una mare amb tres fills que, de tant en tant, com és normal, es barallen. Llegiu l’escrit  no te pèrdua.

Tinc tres nanos, un de cinc mesos, un de gairebé tres anys i un altre de quatre anys. Dissabte es van llevar tots ells queixosos. El petit encostipat, febrós i plorós i els altres dos empipats que el pare treballés en un dia de festa i que la mare no els tingués tota l’atenció que mereixien, ja que estava amb el petit, la teta, els seus mocs i la meva son.

Els nanos no engegàven cap joc ni conjunt, ni individual, ni seguien gaire estona cap joc que els motivés jo, es molestaven l’un a l’altre, es discutien per la joguina que fos, fins que es van arribar a pegar-se.

Vaig recordar el pot dels bons moments. Molt intrigats van escoltar de què es tractava i conjuntament, vam decorar un pot, amb ceres, gomets, llaços i robes… s’ho van passar bé, un cop acabat, vaig dir que em diguessin un bon moment seu, un bon record, per tal “d’encetar” el pot i posar-hi dins uns paperets escrits amb un bon moment de cadascú de nosaltres.

Tots dos, casualment, van dir-me un bon moment, una escena en que hi tenia un lloc protagonista el germà amb el que s’havien pegat feia uns instants.

Se’m va acudir preguntar perquè havien escollit aquell bon moment. L’un va dir: “perque amb l’Oleguer m’ho passo molt bé, estar amb ell, em posa content ” i l’altre va dir: “perque me l’estimo molt, molt , al Feliu…!”, sense fer cap altre reflexió, ells solets, van esclafir-se a riure, van abraçar-se i el gran (tot i que no era el que havia pegat “més”) va demanar perdó.

FANTÀSTIC!

Gràcies Àngela. Sempre aconsegueixes que m’emocioni. Una abraçada preciosa!

Hola Tere,
Jo també m’emociono quan expliques alguna d’aquestes “sorpreses” que ens dóna la vida, aquestes reaccions que tenen els nostres fills… és una passada! però també crec que és resultat del treball fet poc a poc, cada dia, amb paciència, sense esperar un resultat immediat…
Tenim sort que la nostra escola aposti per aquest tipus d’educació.
Gràcies per tot!

Joana, tens raó quan dius que tenim sort, és cert. La nostra aposta és importantíssima així com el vostre recolzament i suport. Esteu allà col.laborant, decidint, animant,etc. Els mestres a l’escola, els pares i mares des de casa i tots treballem conjuntament perquè els infants siguin intel.ligents emocionalment, responsables, amb valors,  criteris, segurs de sí mateixos, amb estratègies per afrontar els reptes de la societat, agraïts, … Recordes la metàfora del pastís? Depèn dels ingredients que hi posem al nostre pastís,  l’educació dels nostres fills/es com a persones,  sortirà d’una o altra manera. El nostre pastís té moltes possibilitats que surti de qualitat bona perquè comencem a ser bons pastissers.

També tens raó quan parles de paciència i de caminar a poc a poc.

Sovint anuncio:

NO ÉS FÀCIL, NI RÀPID, PERÒ POSSIBLE!

Fa pocs dies, en un dels tallers que faig,  una mare plantejava una situació en la que es va trobar amb els seus fills que a continuació descriuré. Ella m’ha donar el permís per poder penjar la conversa que vam tenir.

Un dia laborable i d’escola. Una mare il.lusionada i amb moltes ganes d’estar amb els seus fills. Cerca el moment per sortir aviat de la feina, anar a casa i preparar els berenars del seus fills per anar a rebre’ls a l’escola. Tota il.lusionada espera que surtin els nens i els dóna els berenars. Els fills protesten perquè no els agrada el berenar i un terratrèmol intern es produeix en la mare. Un munt de pensaments i mal humor que trenca l’estat d’ànim positiu.

Els fills no han actuat com la mare esperava perquè l’expectativa era de la mare no dels fills. Els fills, en aquell moment, surten de l’escola i estan en una altra ona.

Li plantejo a la mare: Imagina’t la mateixa situació però ara intentarem viasualitzar una altra resposta per part teva.  Tu arribes al centre i amb una cara contenta rebs als teus fills i els dius que els portes el berenar. Ells et diuen que no els agrada el berenar i tu els preguntes què els hagués agradat? Potser amb aquesta pregunta i ja decidint el berenar de demà es mengen (o no, tan se val) l’entrepà que els has portat. Si tu no deixes que trenquin el teu estat d’ànim no ho faran (encara que no és fàcil i ja saps que és un entrenament) . Podreu continuar parlant de com ha anat l’escola, la teva feina, de si esteu contents perquè torneu a estar junts, de que has hagut de córrer per anar a buscar-los però val la pena.

La mare comenta: Tens raó en què no és important si un dia es mengen o no el berenar i l’haver-lo preparat amb il.lusió és el meu plantejament i no el seu… Realment els dies que quan pugem al cotxe i m’expliquen com ha anat el dia, el què els hi ha passat o simplement planifiquem què farem a la tarda amb tranquil.litat i alegria em fa sentir bé i podria dir que sóc molt feliç, i crec que ells també. Això s’ha de conservar!!!

La situació d’questa mare em va fer reflexionar sobre els rols diferents dels pares i dels fills. La mare de la situació està il.lusionada, però la dels fills pot ser una altra en aquell moment. I si han tingut un mal dia? Potser rondinar pels entrepans és una manera de dir que tenen una preocupació, que surten tristos de l’escola perquè han tingut un problema o bé el mestre s’ha enfadat amb ells. Recordem que a vegades els nens no tenen el vocabulari suficient, ni les estratègies per afrontar els conflictes de la millor manera, altres vegades no saben què senten i què els passa amb claretat i per tant poden actuar d’una manera incomprensible d’entrada. Aquestes actuacions són les que nosaltres com a pares i mares hem de saber desxifrar des de l’escolta activa. 

Ja sabeu que fer de pares i mares no és gens fàcil, però sempre afegeixo que és fantàstic descobrir i parendre a fer de pares i mares amb ells!

Avui, després de fer un taller per a pares i mares dissabte passat he rebut aquest missatge de la Cèlia, mare del Casal de Castellar del Vallès, i que ara vull compartir amb vosaltres donat que, a través de les  preguntes que planteja fa la i explica el sentitt dels tallers.

“Avui a l’escola els comentaris dels pares, mares, professors i professores assistents han estat d’unànime entusiasme!!! Comentaris com:

•  ”Que bé que ens ho varem passar”
•  ”Necessitem més espais per la reflexió sobre la nostra tasca educativa “
• “Se’ns van passar les quatre hores volant”
•  ”És interessant fer una parada de tant en tant per la reflexió com a pares”
• “ Per què ens costa tant expressar els sentiments?”
• “M’adono que no ho faig tant malament”

S’han anat repetint en les converses que avui han sorgit sobre el tema. A mi, tant sols em queda saber com és que quan s’organitzen aquests tipus de tallers no hi ha més quorum? I sempre acabo pensant que potser és perquè feia bon temps…  (M’agrada aquesta resposta que intenta ser respectuosa amb les altres persones) Bé, sàpigues que tots nosaltres estem contents i satisfets de contribuir en aquesta petita llavor que amb tant entusiasme saps transmetre per fer un “món millor”.  Moltes abraçades” Gràcies a tots vosaltres per l’acollida que sempre
em feu. Penso que la vostra confiança i les ganes d’aprendre crea la màgia d’un dissabte fantàstic.  

Dissabte passat una veintena de pares i mares ens vam trobar per reflexionar, pensar, dir el què pensem respecte l’educació dels fills i les filles.

Va ser un dissabte realment molt agradable des del principi.

Vaig tenir l’oportunitat , quin remei els va quedar després d’insistir-hi força, de deixar tots els assistents amb l’impaciència de saber el resultat d’un enigma. Sembla que últimament, a la nostra societat, tot és ràpid i fàcil. Doncs no, el resultat de l’enigma arriba ara. Sorpresa!!!

EL MOTIU DE LA INCÒGNITA ÉS EL SINGLOT

 Ara us adjunto l’article que ha enganxat  la Belén a la web del centre. M’encanta perquè sento que tots ens ho vam passar genial!

Escola de pares  i mares – Educació emocional

Dissabte passat, 14 de març, vam tenir el plaer de tenir a la Tere Abellan al taller d’Escola de Pares L’educació emocional i la comunicació assertiva amb els fills i filles. Els límits i les normes.

Alguns dels punts que van sortir i sobre els que hauríem de pensar són:

• Hem passat del autoritarisme a la permissivitat i això no és bo. Els nostres fills necessiten tenir uns límits i unes normes, que sàpiguen a on han d’anar. Una manca de límits pot derivar en una manca d’autoestima. No es pot permetre tot. Els límits proporcionen equilibri personal. Llegir un article de la Tere Abellán sobre els límits.
• Quan fixem límits hem de donar un perquè, explicar-nos amb claredat. Ens hem d’assegurar que ens han entès. Hem de ser constants, coherents, flexibles en alguns casos, aplicar l’escolta activa, mirar-los als ulls, utilitzar un to ferm i segur, tenir paciència i confiança.
• La sobreprotecció fomenta una personalitat feble i depenent dels adults. Facilita una baixa autoestima perquè no saben resoldre els seus propis conflictes i problemes. Vam parlar del Principi de la prevenció de dependències que proposa la M. Mercè Conangla; No facis pels altres allò que ells mateixos poden fer per sí mateixos (Bragavad Gita). Llegiu el conte

GRÀCIES BELEN!!! Gràcies a tots pel vostre encant personal.

És important i necessari que l’educació dels inants sigui compartida. Tal i com deia Goleman:  La família és el gresol on els infants aprenen a relacionar-se amb ells mateixos i amb els altres emocionalment La família és el model més important d’on partirà l’aprenentatge emocional. És important que famílies i centres educatius comparteixin la responsabilitat de l’aprenentatge infantil per tal que tinguin un acompanyament coherent i eficaç en el seu desenvolupament personal i social.  

Algunes recomanacions:

• Parlar dels nostres propis sentiments: “Estic trist perquè m’has parlat malament”. “ Avui he tingut problemes a la feina i em sento malament”.”Estic content perquè…”
• Verbalitzar i posar paraules als sentiments dels infants, sobretot quan són molt petits: “Entenc que estiguis enfadat perquè no has pogut anar a jugar a casa de la Maria…però ara…potser…
• Traduint les paraules dels infants més petits quan estan enfadats: “Ets tonta”, o “t’odio” pot significar, ara estic enfadat i no sé com dir-t’ho.
• Ajudant-los a modificar les seves actituds o maneres de fer. Desenvolupar la comunicació i les conductes assertives.
• Ser positius i manifestar sentit d’humor.

Adjunto una fotografia d’algunes mares i una àvia del CEIP Bonavista de Castellar del Vallès davant d’un mural de colors alegres.

img_0504.JPG

Els pares som el model més influenciant per als infants. Sense adonar-nos, molts pares i mares, sense que sigui un fet conscient ensenyem als nostres fills una manera de fer, valors, actituds, etc.  Allò que fan i diuen els pares i mares és el model d’on partiran els aprenentatges que faran els fills i filles.  

Daniel Goleman deia que: “La família és el crisol domèstic en el que aprenem a sentir-nos nosaltres mateixos i on aprenem la forma en la que els demés reaccionen davant els nostres sentiments” Si parlem d’emocions als nostres fills estem donant el model de com educar-los emocionalment.

La Núria, una lectora del bloc escriu:

Els pares i mares sempre volem el millor per als fills/es i ens sembla que facilitar-los  totes les situacions que viuen sense contradir-los, sense enfadar-nos,  potser, saltant-nos alguns límits que tenim definits, etc. Aconseguirem el millor per a ells i ens equivoquem. No, només  no és el millor sinó que creem un problema que haurem de solucionar més endavant. I tinguem en compte que a més grans siguin els fills/es, més difícil és solucionar els problemes . Evitem enfrontaments en el moment, però aplacem els problemes per més endavant i seran més difícils de resoldre.

Ells tenen el dret de sentir responsables dels seus actes, decisions, han de poder tastar la frustració que tant els ajudarà quan es facin grans i hagin de resoldre els inconvenients propis de viure en la societat actual.  Res ni ningú és perfecte ni idíl·lic.

Un dels objectius de l’educació emocional és donar recursos davant les dificultats. Aprendre a viure la frustració. La nostra societat freqüentment educa els infants i adolescents entre cotons,  amb molta comoditat i manca d’esforç personal.

La sobreprotecció fomenta una personalitat feble i  depenent dels adults. Facilita una baixa autoestima perquè no saben resoldre els seus propis conflictes i problemes i, fins i tot, pot potenciar un caràcter agressiu i violent perquè no toleren les frustracions.

Recordem el Principi de la prevenció de dependències que proposa
la M. Mercè Conangla; No facis pels altres allò que ells mateixos poden fer per sí mateixos (Bragavad Gita)Recordem el conte de la papallona quan ha de sortir del seu capoll.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

Hola sóc una mare d’una nena de P-5 de l’Escola Josep Gras.

Aquesta carta va dirigida a aquelles persones que treballen  en aquest projecte psicoemocional, com la Tere Abellán i l’Olga Pagans. 

Es parla molt que els nens d’ara pugen diferents dels d’abans. Es diu que si  els valors s’han perdut, que si els infants els hi falta seguretat, disciplina….Però, tot això canvia  quan veus que els projectes, que un bon dia ens explica la mestra d’Educació Especial  a les  reunions de curs, tenen un evident resultat.

La meva experiència personal evidencia aquest procés tant important a la vida, com és el control de les nostres emocions i buscar solucions a problemes o frustracions que ens trobem sovint.

Un bon dia, la Berta, la meva filla gran, portava dies que es queixava que li feia mal la cama, tot i que la van mirar no li van veure res. Passaven els dies i continuava el dolor, així  que em va trucar la Núria del menjador per dir-me que anava molt coixa i la vaig dur a urgències. Vam anar a l’hospital. La sala era plena d’infants, com de costum. Vam estar tota la tarda suportant les entrades i sortides continues a la consulta després de cada prova. La Berta no parava de plorar.

Quan vam sortir vam anar a recollir la Júlia i vam arribar a casa finalment. Estàvem esgotades, la Berta després de que li immobilitzessin la cama quan es va seure al sofà, es va adonar de la seva dependència per poder caminar  i  l’angoixa fa fer que comencés a plorar altre vegada desesperadament. Jo només pensava en els dies següents, però vam seure a taula per sopar i va parar de plorar. De cop,  va començar a dir:…..  Stop,Stop,Stop!!!!! (Jo i la Júlia estàvem al·lucinades i pensàvem: que li passa???)………..Respiro profundament………Penso en quin problema tinc,  busco la solució……. i demano ajuda si em cal.

Tant la Júlia com jo estàvem flipant i després vaig pensar que fins i tot la Júlia que fa P-3 estava al corrent, l’única sorpresa era jo. Per tant, la Berta  es va relaxar i em va demanar  que la portés i….. bona nit!!!!! Va saber controlar les emocions després d’un dia tant esgotador fins i tot per a  mi, que bona falta em feia aplicar aquest procés que ells ja tenen inculcat de ben petits gràcies a vosaltres. Per això nomes em queda donar les gràcies a la Tere i l’Olga i a tots els mestres de l’escola per creure i treballar en aquest projecte que ens ajuden a créixer com a persones tant a pares com a fills. –
______________________
Sònia Cerdan  

Gràcies Sònia. Escrits com el teu ens ajuden a seguir endavant. Amb la vostra confiança i suport.

Si parlo de límits em vénen al cap les paraules normes, disciplina, autoritarisme, sobreprotecció, necessitat, etc. Altres afegirien càstigs i premis.

Tots els pares i mares volen educar els nostres fills/es de la millor manera i si ens preguntéssim què vol dir educar possiblement trobaríem diferents i variades respostes. La majoria podríem coincidir tot dient que, entre altres aspectes,  pretenem aconseguir que els nostres fills/es siguin feliços. Volem formar persones equilibrades, responsables, tolerants, sociables,etc. Però, com fer-ho? I aquí també coincidirem tot dient que no és una tasca fàcil i que, en definitiva,  acabem fent el que podem i sabem fer millor. Tinc un amic que sempre diu: “Els fills/es no vénen amb un manual sota el braç”  i només l’experiència ens ensenya a progressar i millorar.

A les escoles, els mestres, fa temps que anem constatant com els infants cada vegada més manen als pares i mares. Els infants arriben a l’escola i els costa especialment seguir un mínim de normes necessàries per treballar de manera conjunta, col.lectiva, confiada  i respectuosa.

A través del temps i dins l’àmbit familiar s’ha passat de l’estil educatiu autoritari al permissiu i aquí no vull generalitzar. Els mestres ens trobem que cada vegada més la manca de límits no beneficia als alumnes. Sovint, fins i tot, podem ser criticats pels pares i mares per com es limita i intenta posar ordre físic i alhora intern als infants.

És bo per als infants manar als adults? Sempre han de fer el que vulguin? Són necessaris els límits? Com han de ser aquests límits? Com poden limitar els adults? Té normes i límits la societat? Funcionem amb normes i límits? Cal preparar els infants per saber que algunes normes i límits són necessaris?

Els infants neixen sense límits i, personal i professionalment crec que cal educar-los de manera assertiva. 

Moltes persones relacionen els límits amb els càstigs. Els famosos càstigs i premis que el conductisme va instaurar.

D’entrada, i sempre que em pregunten, dic que no hi estic d’acord amb els premis i càstigs, referint-me a casos que podríem avaluar dins la normalitat. No als càstigs i premis perquè penso que formar persones implica fer-ho des de la pròpia responsabilitat, la que ells, com a persones, han d’anar assolint. Si parlem d’educació emocional hem de ser capaços de substituir els càstigs per un estil educatiu alternatiu on la prevenció  i el tracte assertiu és essencial. Llegeix la resta d’aquesta entrada »

Quan els pares i mares no tenim temps per estar amb els fills, hem d’aprendre a tenir eines i estratègies per comunicar-nos de manera afectiva i conseqüentment efectiva.

Veieu aquest ppt:

Tots els pares i mares volem educar els fills per aconseguir que siguin persones responsables, tolerants, solidaries, honestes, amb capacitat d’esforç, amb voluntat i preparats per afrontar els reptes d’aquesta societat, però, com ho hem de fer? Amb autoritat, llibertat, límits, afecte, …. 

Les famílies que davant les dificultats imposen una disciplina autoritària amb els seus fills*, pateixen menys la crisi i l’angoixa del moment en que es produeix la dificultat o conflicte, però generalment, les conseqüències afloren més tard, perquè no se’ls dóna als fills la possibilitat de prendre les seves pròpies decisions. Es reprimeix la personalitat de l’infant o l’adolescent i es pot convertir, a la llarga, en una persona dòcil.

Les famílies que opten per una actitud  no autoritària , entensa des de el “deixar fer” han d’afrontar abans les dificultats i col·laboren en convertir el seu fill/a en una persona capritxosa.  

Sempre dic, ja ho sabeu alguns, que els fills no porten un manual sota el braç quan neixen i, a més, ningú ens ensenya a ser pares i mares. Aprenem en la marxa, unes ecgades amb èxit i unes altres a partir dels propis errors.

Dins aquest bagatge he anat aprenent algunes coses que ara intentaré recollir en aquest escrit.  Una d’elles és la d’afrontar les dificultats amb els fills des del diàleg i la comunicació i combinant l’afecte amb la disciplina.  Els adolescents passen per una etapa de contradiccions,  autoafirmació, autocontrol i autonomia personal. Intenten  autorregular els canvis propis de la seva edat amb el que els adults i la societat proposem. El diàleg i la comunicació pot ser la interacció i punt de partida des d’on podem incidir els pares i mares per entrar en el món dels fills i “acompanyar-los”. Situacions de diàleg on escoltem i parlem,  on ells notin com els prenem seriosament i alhora com volem que ens escoltin a nosaltres.   

A vegades la comunicació té forma de discussió,  conversa alterada i amb o sense crits, que no deixa de ser comunicació. Són discussions naturals i necessàries que necessiten els joves per reafirmar-se. Uns i altres diem el que pensem, establim paràmetres,… i sempre és millor que el silenci.  Llegeix la resta d’aquesta entrada »

Aquests dies que possiblement tenim més temps lliure per llegir i escriure, aprofito per apuntar alguns suggeriments per treballar l’autoestima dels fills/es. Espero us siguin útils.

• Acceptar el fill/a tal i com és; amb els seus defectes i virtuts, reconeixent les seves capacitats i limitacions.
• Marcar normes de conducta i convivència clares i justes, adequades a l’edat del nen. El no saber establir límits clars és perjudicial per l’autoestima.
• No sempre hem de deixar que els fills/es facin o aconsegueixin immediatament allò que volen.
• Tenir confiança en ells. Cal donar-los oportunitats.
• Tenir expectatives realistes.
• Donar sempre un tracte respectuós. Si cal renyar es pot fer des de l’acompanyament, a través del diàleg i explicant el per què. Utilitzar expressions i frases com ara: Entenc que estiguis enfadat però en aquest moment no…. D’aquesta manera mostrem respecte pels seus sentiments
• Escoltar activament * i interessar-se pels problemes que presenta el fill/a.
• Fer-li saber que estem satisfets d’ell. Reforçar els components positius. Valorar l’esforç.
• No ser sobreprotectors i fomentar l’autonomia del nostre fill/a. Deixar que faci per si sol tot allò que és capaç de fer sol, tenint en compte la seva edat i les seves capacitats.
• Procurar predicar amb l’exemple. Els adults fem de model i ells ens copien conscient i inconscientment.
• Cal parlar als fills no com a iguals, sinó com a pares i mares que tenen l’autoritat per educar-los (L’autoritat no és autoritarisme ni aplicar el perquè ho dic jo).
• Invertir temps fent activitats junts. Compartint aprenen a compartir amb els altres.

* L’escolta activa suposa:

1.- Mantenir una posició corporal oberta al diàleg, fent veure amb gestos, que ens interessa el que ens diuen

2.- Mantenir el contacte visual, de forma no dominant o intimidatòria

3.- Escoltar sense interrompre. el cos ha d’indicar que efectivament s’escolta, amb el somriure sincer i expressions d’assentiment … No és necessari estar d’acord

4.- L’escolta ha de ser reflexiva: significa tenir empatia, comprendre els sentiments de que ens parla. Podem parafrasejar o repetir amb altres paraules el que ens estan dient, fent veure que comprenem. Ajuda a clarificar els missatges i promou l’enteniment mutu.

5.- Cal tractar de comprendre el punt de vista de qui parla, acceptar les seues opinions, encara que no les compartim

6.- Eliminar obstacles que frenen la comunicació: crítiques, desqualificacions, exigències, prejudicis, estereotips, ..

7.- Respectar l’espai vital que l’altra persona vol mantenir.

Us explicaré una història que sovint explico als pares i mares de les escoles. És la història d’una papallona sortint de la seva crisàlide.

“Un día, en una pequeña abertura apareció una oruga; un hombre se sentó a observar a la mariposa durante varias horas, viendo cómo se esforzaba para hacer que su cuerpo saliera a través de aquel pequeño agujero. Llegó un momento en que pareció que la oruga, a pesar de su esfuerzo, no avanzaba nada.Parecía que había llegado a un punto en que ya no podía avanzar más… Entonces el hombre decidió ayudar a la oruga y agrandó el agujero. La mariposa salió sin dificultad. Pero su cuerpo estaba débil, las alas no estaban desarrolladas y las patitas no la sostenían.

El hombre continuó observándola esperando que en cualquier momento se lanzara a caminar y emprendería el vuelo a través de las floresPero nada sucedió. La verdad es que la mariposa pasó toda la vida arrastrándose por el suelo. Fue incapaz de elevar el vuelo. Lo que el hombre que con toda su buena voluntad quiso ayudar a la mariposa, no entendía es que, al hacer un gran esfuerzo para atravesar el pequeño agujero, los jugos vitales se iban distribuyendo y extendiendo por las partes del cuerpo que requerían fortaleza para volar. Al pasar el agujero sin ese esfuerzo, las alas no recibieron la sustancia necesaria”

Sense saber-ho, i amb molta bona voluntat, el senyor de la nostra història va impedir que les ales de la papallona tinguessin força suficient per a viure i volar adequadament. La papallona havia de fer l’esforç de sortir sola de la crisàlide com a part del seu procés natural i necessari.

Sovint, els pares i mares tenim una tendència a fer als fills/es allò que ells mateixos podrien fer per si mateixos. És el principi número 4 de l’Ecologia Emocional que us vaig penjar fa uns dies. És el principi de la prevenció de dependències que diu així: “No facis pels altres allò que ells poden fer per si mateixos” (Bragavad Gita)

Si fem pels fills allò que ells poden fer sols els prenem la possibilitat de trobar gratificacions personals, de trobar reafirmació en la seva autoestima, de fer-los responsables dels seus propis actes i decisions. Deixem que els infants creixin per sí mateixos i amb llibertat dintre d’uns límits raonables.

Eduquem amb amor, responsabilitat, amb llibertat limitada, donant confiança, transmitint seguretat, … i amb una dosi d’humor, molt important.

(Algunes emocions es treballen a través de titelles i cada titella té una llibreta , que va i ve de casa a l’escola i de l’escola a casa, i on tothom pot escriure el que senti, pensa, creu,…)

“Ser generós… què difícil!

És una cosa que ja ens costa als grans… en canvi hi ha nens que hi tenen una predisposició especial. De tota manera, estic convençuda que a ser generós se n’aprèn.

Crec que la família és el primer lloc on comencen a compartir i a descobrir la importància de pensar en els altres, de fer-los contents, si cal , renunciant a coses d’un mateix.

Per la Clara (la seva filla), “una prova de foc” va ser el fet de tenir un germà. El naixement d’en Bernat va obligar-la a compartir el temps del pare i de la mare (i suposo que per una nena de 3 anys, déu ser el més important del món).

El començament és dur… no ens enganyem! però ara, quan veig a tots dos jugar plegats, o quan la Clara em diu “mama vés amb en Bernat que et necessita” o quan comparteixen un caramel, me n’adono que depèn de nosaltres i dels nostres fills fer UN MóN MILLOR!

Per tot això em sento afortunada de poder portar als meus fills a una escola en la que es parla i es treballen els sentiments, com a part important en tot el procés educatiu”

Joana

Us presento una de les activitats que des de l’escola on treballo es va portar a terme. Es tracta de “El pot del bons moments”. Una activitat que vaig aprendre, novament, de la M.Mercè Conangla.

Us adjunto la carta explicativa que la tutora de P-5 i jo mateixa vam fer arribar a les famílies per explicar-los el sentit i la importància de l’activitat i alhora per treballar de manera conjunta escola i família. 

Animo a totes les persones a fer l’activitat des de casa. Un dia obres el pot i et trobes amb sorpreses molt agradables. Us ho dic per experiència.

“Benvolgudes famílies,

Amb la il·lusió de seguir amb el treball socioemocional que fem a l’aula, hem pensat una nova activitat per poder compartir amb tots vosaltres des de casa.

L’activitat consisteix en tenir un pot. El pot que els vostres fills van portar a l’escola i que ara us retornem convertit en El pot dels bons moments.

Tots, tant si som grans com si som petits, tenim dies bons i dies dolents, moments que ens són agradables i d’altres que no.

Sovint però, tenim el mal hàbit de pensar només en aquelles coses que ens molesten o ens fan estar de mal humor. I en aquests moments, no sempre som capaços de recuperar els records d’estones agradables per tal que ens ajudin a sentir-nos millor.

La proposta que us presentem amb El pot dels bons moments, es basa en recollir per escrit a dins el pot aquells espais de temps i fets que per vosaltres (tota la família) són agradables.

Us proposem que busqueu un espai comú on posar-lo, de manera que quan algú de la família o tots plegats passeu un mal moment, tingueu la possibilitat de recuperar un record escrit de dins el pot, que us ajudi.

El vostre fill/a ja ha començat a fer aquesta activitat. Ha escrit el que per ell/a és un bon moment. Podeu començar compartint-lo amb la resta de la família, i de mica en mica anar-hi afegint nous missatges.

Si algun dia el vostre fill/a vol compartir amb els seus companys/es els bons moments familiars també pot portar el pot o el bon moment a l’escola i llegir-lo a la classe.

Creiem que el fet de compartir les activitats emocionals entre escola i família dóna coherència, seguretat i confiança personal al vostre fill/a.

Avancem construint conjuntament i emocionalment!!!”