Educació Emocional, una filosofia de vida.

Escrits com el de l’Àngela, que adjunto a continuació,  emocionen i donen ànims i força per continuar treballant en aquesta línia. Aquesta és la hitòria d’una mare amb tres fills que, de tant en tant, com és normal, es barallen. Llegiu l’escrit  no te pèrdua.

Tinc tres nanos, un de cinc mesos, un de gairebé tres anys i un altre de quatre anys. Dissabte es van llevar tots ells queixosos. El petit encostipat, febrós i plorós i els altres dos empipats que el pare treballés en un dia de festa i que la mare no els tingués tota l’atenció que mereixien, ja que estava amb el petit, la teta, els seus mocs i la meva son.

Els nanos no engegàven cap joc ni conjunt, ni individual, ni seguien gaire estona cap joc que els motivés jo, es molestaven l’un a l’altre, es discutien per la joguina que fos, fins que es van arribar a pegar-se.

Vaig recordar el pot dels bons moments. Molt intrigats van escoltar de què es tractava i conjuntament, vam decorar un pot, amb ceres, gomets, llaços i robes… s’ho van passar bé, un cop acabat, vaig dir que em diguessin un bon moment seu, un bon record, per tal “d’encetar” el pot i posar-hi dins uns paperets escrits amb un bon moment de cadascú de nosaltres.

Tots dos, casualment, van dir-me un bon moment, una escena en que hi tenia un lloc protagonista el germà amb el que s’havien pegat feia uns instants.

Se’m va acudir preguntar perquè havien escollit aquell bon moment. L’un va dir: “perque amb l’Oleguer m’ho passo molt bé, estar amb ell, em posa content ” i l’altre va dir: “perque me l’estimo molt, molt , al Feliu…!”, sense fer cap altre reflexió, ells solets, van esclafir-se a riure, van abraçar-se i el gran (tot i que no era el que havia pegat “més”) va demanar perdó.

FANTÀSTIC!

Gràcies Àngela. Sempre aconsegueixes que m’emocioni. Una abraçada preciosa!