El Fil de les Clàssiques

Sísif, en grec Σίσυφος, era un rei llegendari de Corint, fill d’Èol. És un personatge cèlebre per la seva astúcia i per la manca d’escrúpols. És famós pel terrible càstig que li va imposar Zeus per haver revelat que ell mateix havia raptat Egina, la filla d’Asop. Zeus el va fulminar i el va enviar als Inferns, on el condemnà a empènyer eternament fins al cim un enorme roc que davallava dalt d’un pendent. Quan la roca arribava a terra, Sísif l’havia de tornar a pujar fins al cim.

Sísif vaig veure també, que sofria intenses tortures
per traginar un penyal enorme a força de braços.
Prou s’hi emperpalava amb les mans i els peus, per empènyer
costa amunt el penyal; però sempre que estava per fer-li
ja tramuntar el crestall, l’hi tirava enrera una força,
i rodolava al pla, la roca sense vergonya;
i ell aleshores de nou empenyia, tesant-se, amb els membres
tots amarats de suor i la pols nimbant-li la testa.

Homer, Odissea XI 593-600 (trad. Carles Riba)

…tu, Sísif, agafes i empenys amunt la roca que ha de tornar a baixar.

Ovidi, Metamorfosis IV 460 (trad. Ferran Aguilera)

El següent documental de tv3 El llegat de Sísif Sense ficció 2012 d’ Anna Barreda i Lluís Montserrat explica l’origen del debat sobre la “cultura de l’esforç” a Catalunya:

Per què creieu que han posat aquest títol a aquest programa? Creieu que és un títol adient? En què s’inspiren: en el mite grec o en l’obra d’Albert Camus? Què n’opineu de la cultura de l’esforç? Per què i per a què cal esforçar-se? “La cultura de l’esforç” gaudeix de bona o de mala salut? Quines faules d’Isop ens ensenyen la mateixa lliçó moral? Què ha quedat de Sísif, metàfora del sacrifici i el treball etern, repetitiu i absurd? Hem renunciat a ser hereus del seu llegat? La globalització ens està igualant en valors? …

Esperem que l’esforç per aprendre, per tirar endavant, per sortir-nos de la crisi … no sigui un treball de Sísif!

"La rebel·lió dels elefants" de Valèria 6è E.P.

La cacera del rei a Botswana ha posat d’actualitat els elefants. La Valèria, gran defensora i amant dels animals, ens ha fet aquest dibuix La rebel·lió dels elefants, reflectint el seu rebuig de ser caçats i de viure en llibertat.

Alumnes d’Isop en valors, us proposo de fer una recerca d’aquest animal des del seu nom (Què en sabeu del mot elefant? Quin és el seu origen? Quins derivats coneixeu i què signifiquen?) fins a buscar i explicar faules d’Isop en què aquest paquiderm sigui el protagonista.

Una vegada feta aquesta recerca, serà el moment d’escriure la vostra narració o poesia farcida de referents clàssics i amb una bona lliçó moral.

Voleu saber què vàrem fer dia vint-i-dos de desembre just abans de posar vacances de Nadal a la classe de llatí de primer de batxillerat? Doncs, uns acabant de fer els seus apunts per publicar, d’altres explicant el perfet d’indicatiu o bé entenent per primer cop els verbs llatins, o acabant de fer les tasques del Moodle o comentant els últims articles dels blocs, o fent la felicitació de Nadal o bé assajant una nadala en llatí per demostrar que som iguals perquè som diferents i ser diferent pot tenir premi. Al final de la classe,  el resultat va ser espectacular i si no us ho creieu. mireu:

Reno erat Rudolphus
Nasum rubrum habebat;
Si quando hunc videbas,
Hunc candere tu dicas.

Omnes renores alii
Semper hunc deridebant;
Cum misero Rudolpho
In ludis non ludebant.

Santus Nicholas dixit
Nocte nebulae,
“Rudolphe, naso claro
Nonne carrum tu duces?”

Tum renores clamabant,
“Rudolphe, delectus es!
Cum naso rubro claro
Historia descendes!”

Felices ferias vobis exopto!

Marcial (si no sabeu qui és Marcial a hores d’ara, busqueu-lo amb el CERCA del bloc!) es dirigeix al seu amic i patró Luci Juli Marcial i, seguint el tòpic literari de la felicitat, presenta en vers i en forma sintètica el seu ideari de vida feliç “Les coses que fan més feliç la vida…”. Apa, no et vénen ganes de conèixer-les; doncs ja podeu acabar de traduir els  versos restants:

Vitam quae faciant beatiorem,

Iucundissime Martialis, haec sunt:

Res non parta labore, sed relicta;

Non ingratus ager, focus perennis;

Lis numquam, toga rara, mens quieta; 5

Vires ingenuae, salubre corpus;

Prudens simplicitas, pares amici;

Convictus facilis, sine arte mensa;

Nox non ebria, sed soluta curis;

Non tristis torus, et tamen pudicus; 10

Somnus, qui faciat breves tenebras:

Quod sis, esse velis nihilque malis;

Summum nec metuas diem nec optes.

X, 47

N.B.: Una traducció, entre tots i totes triarem la millor (ha de ser pròpia); una recreació del poema seguint el tòpic literari i la llarga tradició literària, si t’hi fixes, Marcial fa servir la parataxi i les oracions nominals, si tu fas el mateix aconseguiràs exposar poèticament què és per a tu la felicitat; o una cançó, per què no?. Si no ets ni traductor ni poeta, potser ets filòsof i pots argumentar quin ideari filosòfic segueix Marcial en aquests versos. Una cosa o altra trobaràs, sigues feliç, però!

Avui, dia d’Internet, s’han lliurat els Centaures d’or de Chiron 2010 al bloc col·lectiu gallec Viam Stratam, al bloc individual extremeny Lingua mater de l’alumna de quart de llatí Elena Recio i al concurs de cultura clàssica estatal Odisea (l’enhorabona als guanyadors i guanyadores! l’enhorabona, nous centaures!). Hic et nunc m’agradaria expressar el meu agraïment a tots els i les centaures de Chiron. Després de llegir Les places d’Ulisses, de la mà de Vicenç Llorca (i tot per haver-li regalat un exemplar de Poetes gregues antigues), vaig rebre al més pur estil homèric (recordeu l’episodi de Glauc i Diomedes  a la Ilíada!) un llibre en prosa meravellós: En absència de l’àngel, Columna 2000 que l’autor dedica a tots els que estimen l’amistat i que us recomano que llegiu. Fa dies el vaig devorar  i encara dóna voltes dintre meu. Potser és l’àngel del llibre que m’acompanya tal com deia la dedicatòria personal manuscrista: “A Margalida, perquè l’àngel d’aquest llibre t’acompanyi”.

En absència de l’àngel és un autèntic cant a l’amistat, fins i tot més enllà de la mort, escrit en forma epistolar a un amic desaparegut. Amb un to elegíac conté nombroses referències literàries i també referents clàssics. El nostre poeta-escriptor, i ara amic, Vicenç Llorca és tot un humanista i, amb el seu permís, en vull dedicar un fragment als meus amics centaures de Chiron, amb qui comparteixo des de fa temps un somni de realitat virtual, als nous centaures d’or i a tots vosaltres, alumnes meus i centaures 2009, us revelo així la broma que no vàreu acabar d’entendre quan vaig dir que potser jo també era una centauressa com el professor de llatí de la pel·lícula Percy Jakson y el ladrón del rayo:

Les hibridacions mitològiques han estat sempre un motiu de misteri pregon, i no poques vegades han inspirat algunes obres d’art meravelloses. El centaure n’és un cas molt especial. D’una banda, posseeix la velocitat, la força física, gairebé brutal, i el geni eròtic del cosmos, que li proporciona el seu mig cos de cavall. D’una altra, el bust i el cap humans li confereixen el domini de la raó, la saviesa de conduir l’univers amb les mans, la possibilitat de mirada. El seu origen es perd en un bosc de llegendes relacionades amb els cavalls que estaven consagrats a la lluna i dansaven per atreure les pluges. En una gemma micènica de l’Heroi d’Argos es troba la representació més antiga d’aquest ésser. I, significativament, en el frontó del temple de Zeus a Olímpia es descriu la batalla dels centaures amb els lapites. Què més en sabem, d’aquests éssers silvestres, estranys, perduts en els boscos de Magnèsia? En la memòria trobo Quiró, savi en les arts de la curació i mestre d’Aquil·les. Es tracta, potser, de la mostra més avançada de centaure. El bon centaure, l’ésser capaç d’unir la velocitat de les potes a la precisió de la mà, l’eròtica del cavall a la capacitat d’il·luminar sentit amb la mirada.
Àngel, fou breu com una lluna d’alegries, però en aquell precís instant vas comprendre una mica millor la rara anatomia de la felicitat. Però vas saber trobar-li un bosc, i descendència i una majestuositat barreja de la seva doble natura d’animal humà, d’ésser silvestre i noble. Tot amb una sola condició: contemplar la seva silueta retallada enmig de les clarianes dels arbres. Perquè el centaure, com a la felicitat, allò que li cal és distància. Aquesta distància a mig camí entre el buit de l’absència i el sentiment de saber esperar el renaixement de les mirades en una dimensió total i eterna. Aquesta distància que hauré de vèncer en pocs minuts per tornar a la feina amb l’esperança que algun dia tornaran els centaures.
                              VICENÇ LLORCA, En absència de l’àngel. Columna, 2000.