Tag Archives: Tradició clàssica

Anem al teatre! Mots de ritual per a Electra

Imatge de previsualització de YouTube

Mots de ritual per a Electra de Josep Palau i Fabre va ser escrita a París l’any 1958 durant el seu exili fins que retornà a Catalunya el 1962 i estrenada el 1974 (ara set anys després de la seva mort, s’ha representat al TNC). És una peça de 543 versos lliures introduïda amb un pròleg en prosa on explica els antecedents de la trama. Malauradament és una tragèdia molt poc coneguda del teatre català en què Palau i Fabre reflexiona, a partir de les seves vivències com a exiliat a França, sobre la funció de la tragèdia en la nostra societat amb la reescriptura del mite clàssic en què reflexiona sobre la necessitat de fer justícia per la sang vessada i alhora l’horror de qualsevol guerra, la separació de germans, l’evidència de desitjos, els amors enrevessats, els neguits… i la dificultat de fer justícia sense cometre de nou més injustícia i més venjança. La tragèdia, filla de la democràcia atenesa, és per a Palau i Fabre el llenguatge (implícit) de la llibertat.

Imatge de previsualització de YouTube

El dramaturg i director teatral Jordi Coca ha portat per primer cop aquesta obra, fent justícia al Palau i Fabre dramaturg, a un gran teatre públic, a la sala Tallers del TNC de Barcelona, fins aleshores sols s’havia representat a universitats i a sales alternatives, com a l’Espai Brossa. Jordi Coca allunya la tragèdia palaufabriana del franquisme i la fa universal tot i que a l’obra, es projecten imatges de la primera guerra mundial. Entre els canvis dramatúrgics, Coca ha desplaçat el monòleg d’Orestes i ha canviat l’indret on es retroben sense reconèixer-se Electra i Orestes. Reforçant així la teoria de Palau i Fabre, segons la qual els herois, tot i el destí, han de ser conscients dels seus actes. D’aquesta manera, gràcies a la humanitat que adquireixen,  aconsegueixen una intensitat tràgica que els acosta a l’espectador.

L’exiliat Orestes retorna disposat a venjar la mort del seu pare Agamèmnon a mans de l’amant de la seva mare Clitemnestra, Egist. Es topa amb Electra, però ambdós germans fingeixen la seva identitat  i entre tots dos es consumarà l’incest que portarà a la venjança.

No creguis que mai ningú comprengui
el que hem fet, el que has fet. Només tu i jo podrem
comprendre’ns l’un a l’altre, i parlar, i respirar,
i imitar això que sembla que és la vida.
Només tu i jo podrem mirar-nos en els ulls.
Però potser és això l’amor, i és més que tot.

Josep Palau i Fabre, Mots de ritual per a Electra

Per què Palau i Fabre es treu de la màniga aquest incest entre germans? Doncs, perquè en una Catalunya de postguerra, escindida després de la guerra civil, sols l’incest entre l’exiliat (Orestes) i la resistència clandestina (Electra) podia demostrar que calia la unió per aconseguir refer el país (Josep Palau i Fabre “El mirall embruixat” a Assaigs, articles i memòries), tot i que, com bé sabem el final d’en Franco va ser un altre. Ara bé, Orestes-Pílades no vol perdre la seva llibertat a les ordres d’Istar-Electra,  és impactant la dialèctica que sorgeix entre els dos amants, una autèntica lluita de sexes, que ens revela l’opinió de Palau i Fabre sobre les relacions home-dona i ens aclareix que sols l’incest pot segellar el pacte de venjança (L’Electra de Josep Palau i Fabre, per la dra. Montserrat Jufresa):

¿Per què en front d’una dona, un home vol buidar-se
l’ànima sols pel cos, com si el cos fos en ella
més que els mots o els ulls?

Josep Palau i Fabre, Mots de ritual per a Electra

Mots de ritual per a Electra és una obra intensa però curta (aproximadament una hora) perquè la consciència no admet interrupció i l’espectacle no és interromput, tot i que el públic al final no sap si marxar o esperar-se. El teatre de Palau i Fabre, defugint el to aburgesat, és tancat, rigorós, premeditat, minoritari, de temps i espai reduït, mou consciències i fa reflexionar, representa el món i n’és exemple a seguir, un mirall del món amb paraules sense massa ornamentació amb la força del vers  però amb un joc dialèctic ben encertat … tot plegat fa que els espectadors que en puguin gaudir també siguin pocs, perquè tal com ens va dir al final de l’obra Dafnis Balduz falta públic per assaborir els clàssics.

Per què una obra desconeguda per al públic, s’estrena amb adaptacions i innovacions importants? Per què durant tan pocs dies? És admissible la venjança? Cal venjança per fer justícia? En qui cal delegar la venjança? En els tribunals de justícia o exercint la violència? Qui són les Erínies? Què vetllen? Quin és el paper de la dona? Per què el paper d’Orestes envers la força d’Electra és tan difícil en el segle XXI? Per què Orestes és tan diferent? Per què costa tant interpretar el seu paper a un home jove de la nostra època? Per què s’ha d’assumir la responsabilitat dels actes? És una obra pacifista? Com són els personatges palaufabrians?… Si voleu trobar respostes a aquestes preguntes no us perdeu l’obra, si en teniu ocasió, i mentrestant visioneu el col·loqui “Mots de ritual per a Electra” , fet el 8 de maig i conduït per la novel·lista Maria Barbal, juntament amb el director Jordi Coca, i els actors i actrius de la companyia.

Imatge de previsualització de YouTube

N.B.: No us perdeu la ressenya i les entrevistes a alumnes i professor de l’escola Patufet de Barcelona i a l’actor Dafnis Balduz (Orestes) que va fer l’alumna Camila Arigón el dia que vàrem anar a veure Mots de ritual per a Electra de Josep Palau i Fabre al TNC i ho ha publicat al seu bloc-Treball de recerca Cartellera de teatre clàssic a Barcelona

Camila i Dafnis Balduz

En el centenari de Miguel Hernández, el seu món clàssic

Miguel Hernández Gilabert va néixer un dia com avui de fa cent anys a Orihuela, a la província d’Alacant, en una família pobra i nombrosa, fet que va provocar que als quinze anys hagués de deixar l’escola per pasturar cabres i repartir la llet per la ciutat. Mentre vigilava el ramat, llegia i ell mateix es va anar formant, però també es banyava al riu Segura i es pujava als arbres. D’aquesta manera, com el poeta romà Virgili, s’amarà de natura  i gaudí de l’experiència de la vida camperola. En el pròleg de les seves obres completes, se’l titlla de “Virgilio revivido” i no és gens estrany ja que molts són els paral·lelismes que es poden establir entre ambdós poetes pel que fa a la vida (naixement al camp, infància entre ramats i pastors, guerra civil…) i l’obra (sensibilitat envers la natura, l’amor com a força creadora en el toro,  poesia compromesa amb el poble…).  Si bé, en deixar d’anar a l’escola, no va poder conèixer els grans escriptors de la literatura grega i llatina en la seva llengua original (fet que li farà dir que no els coneix “ni de oídas”), sens dubte, els va llegir no sota un faig sinó al peu d’un ametller, mentre tenia cura del ramat i per a ell les Geòrgiques i les Bucòliques de Virgili no sols eren literatura sinó experiència vital; a més va conèixer les obres dels escriptors grecollatins en el cercle d’amistats de Ramón Sijé, home ben format en les humanitats clàssiques pels pares jesuïtes,  i del canonge, amic i veí  D.Luis Almarcha que més tard serà bisbe de Lleó i dirà: “No he tenido discípulo a quien haya causado sensación más profunda Virgilio y San Juan de la Cruz…”.  A Madrid coneixerà la poesia de Góngora i assimilarà les obres  de la generació del 27, que li forniran el classicisme que demostrarà després en la seva obra en l’elaboració d’un llenguatge més culte, més clàssic com ho palesa en la utilització de referents mitològics en forma d’epítets, per exemple, “europas cabalgadas” a Elegía media del toro o de noms comuns, polifem és emprat en aquest mateix poema com a substantiu “te vuelve con temor su polifemo”.

La influència del món clàssic també deixa empremta en la temàtica de l’obra hernandiana. Val a destacar el mite de Júpiter i Europa, unit sovint al mite del toro, tot un símbol de tragèdia, d’autodefinició, de virilitat, de passió amorosa i mort que ja trobem en Virgili, Lucà, Estaci…

Como el toro he nacido para el luto

y el dolor, como el toro estoy marcado

por un hierro infernal en el costado

y por varón en la ingle con un fruto.

Como el toro lo encuentra diminuto

todo mi corazón desmesurado.

El mite del toro apareix molt d’hora,  essent encara adolescent, i vinculat a la mitologia en el poemet “Toro”, inclòs a Perito en Luna:

Ínsula de

bravura, dorada

por exceso

de oscuridad.


En la plaza

disparándose

siempre

por el arco

del cuerno.

Elevando

toreros

a la gloria.


Realizando

con ellos

el mito

de Júpiter

y Europa.

En la poesia de Miguel Herández també hi trobem, a més dels esmentats Júpiter, Europa i Polifem,  altres referents clàssics de la mitologia:   Afrodita, Agamèmnon, Apol·lo, Baco, Diana, Faetó, Febus, Gòrgona, Leda, Morfeu, Narcís, Orfeu, Pan, Parca, Prometeu, Siringa, Zèfir… A tall d’exemple:

Para cantar , Valencia, tu hermosura

no empuño el arpa de oro

que Apolo tañe con experta mano.

Canto a Valencia

– Que luego, cuando Febo logró su cara ingente

mostrar por una nube partida en diez jirones

Lluvia


Sobre un verde monte un vivo

chaparrón de vivas tintas el vencido Febo llueve.

La procesión huertana


Tras ese eclipse- nada de ambulancia,

gris acontecimiento de gorgona.

lo Verdadero, en la perseverancia,

su perfección perfecta perfecciona.

Niebla-Dios

També esmenta l’escriptor grec Homer, a més del seu ídol romà Virgili de qui havia llegit a més de les Bucòliques i les Geòrgiques, l’Eneida. Tot i així, quan el poeta canta la mort del seu canari (“canario flauta; la alegría/ de Miguel, de la casa, eras con tu vida/ de soles emplumada…”), potser no us recorda Catul, Carmina 2, quan canta la mort de l’ocell (passer) de la seva estimada (meae puellae)?

En un altre poema, Amorosa, hi trobem el carpe diem horacià, esdevingut protesta, l’home vencedor del destí, i reduït a la bellesa, joventut i frescor que amb el temps desapareixen.

¡Ama, niña! No aguardes a que esas flores

de tu cuerpo y tu reja mustias estén.

El mite es popularitza i esdevé poesia hernandiana. El món clàssic en Miguel Hernández l’ajuda a fornir els seus primers passos de poeta abans de “Perito en Lunas” que veu la llum el 20 de gener de 1933  i a trobar la seva pròpia estètica, tot i que la concepció tràgica de l’ésser humà agafada de les seves lectures en traducció dels clàssics grecollatins  i dels clàssics espanyols l’acompanyarà sempre. La idea hesiòdica de Prometeu creador dels homes a partir del fang encaixa a la perfecció amb l’home fang hernandià, home lluitador, home que no para de cercar una superació intel·lectual, enfrontat als déus, benefactor de la humanitat:

Me llamo barro aunque Miguel me llame.
Barro es mi profesión y mi destino
que mancha con su lengua cuanto lame.

El rayo que no cesa

Vida, amor i mort, segons Cano Ballesta, afaiçonen el pensament de Miguel Hernández. El pressentiment d’un destí tràgic i la seva mort malaguanyada el 1942 i l’Elegia a Ramón Sijé, l’amic mort el dia de Nadal de 1935, (val a recordar que el mot elegia prové del grec έλεγεία, de έλεγεῖον “dístic”, i aquest de ἒλεγος “cant de dol” i que a Grècia és un subgènere líric que neix en el segle VII aC, primer amb temàtica guerrera i política, després agafa, però, un caràcter eròtic i sentimental i per a nosaltres té, sens dubte, un caràcter trist i melangiós perquè, de fet, sovint es cantava en els banquets fúnebres) em fan pensar en una poetessa grega enigmàtica, precursora de la poesia hel·lenística, Erinna de Telos de la qual ens han arribat uns esquinçalls d’hexàmetres, molt mutilats, d’un poema titulat la Filosa i dos epigrames en honor a la seva amiga morta als dinou anys, Baucis, en què reflecteix la vida i la mort, l’enyorança i l’amistat.

Escoltem per acabar el cantautor Joan Manel Serrat cantant Elegía i llegim el que ens ha arribat d’Erinna a Poetes gregues antigues i potser també hi reconeixeu el mateix sentiment humà de la pèrdua d’un amic estimat:

“Nausica” en el 150è aniversari de Joan Maragall

Avui 10 d’octubre, el poeta Joan Maragall faria cent cinquanta anys i el 20 de desembre de l’any vinent farà el centenari de la seva mort. El MMX-MMXI és l’any Maragall (vid. “La vigència de Joan Maragall” a Presència). Hic et nunc ho celebrarem amb l’obra amb què fa molts anys, quan tenia la vostra edat, alumnes, vaig conèixer i estimar Joan Maragall, Nausica, la seva obra pòstuma.

Escolteu-ne un bell fragment en què Montserrat Auqué del col·lectiu En Veu Alta  posa veu a les imatges de la coreografia “Les jeunes filles en fleurs” de l’espectacle sobre Proust de Roland Petit.

Nausica, filla d’Alcínous i Àrete, reis dels feacis, és una donzella encisadora amb qui es topa Ulisses en l’Odissea. La recordeu de Les aventures d’Ulisses? Què en sabeu de Nausica?

El 12 de juliol de 1938 Carles Riba va llegir la seva tesi doctoral sobre la Nausica de Joan Maragall. Sabeu d’on va treure la idea Joan Maragall d’escriure la seva Nausica, “tragèdia en tres actes treta de l’Odissea d’Homer”? Doncs, de Goethe i així ho va proclamar en el proemi, datat el 5 de juliol de 1908:

“I en dec la idea
al poeta més gran de l’Alemanya”.

Més aviat una suggestió, perquè la seva obra és homèrica. Maragall afaiçona un tema de l’Odissea en tragèdia i així fa seva la poesia grega i en captura tota l’energia poètica original. Si no heu llegit la Nausica de Maragall, us recomano que ho feu, no us decebrà. És tota una experiència anímica, un viatge interior, no en l’espai ni en el temps, sinó en la dimensió profunda de l’ésser metafísic.

Actualitzem els clàssics, tal com volia Maragall “fer nou lo vell” i ho al·legoritzava així a la fi del proemi de Nausica:

“Aixís, tal volta, enamorat, intenta
un constructor, de la immortal bellesa
d’antic palau, fer-ne una estada nova
per hostatjar-hi el seu amor per sempre”.

N.B.:
Desitjo aviat tornar-la a veure al teatre! vid. Nausica d’Hermann Bonnin 2006.

Ecce pictura VI. Quae fabula est?

Reprenem la bella tradició del curs passat (Ecce pictura I, II, III, IV, i V), acompanyada de la lectura de Narracions de mites clàssics, d’endevinar la història mitològica que amaguen les pintures, esbrinar-ne l’autor, època… per acabar-ne fent una recreació literària pròpia.

 Quae fabula est in hac pictura?

No us oblideu de fer-ne una bella recreació literària!

Ecce pictura IV! Quae fabula est?

Ecce! Després de diferents dilluns de sortida o de festa de lliure disposició, avui tornen de nou les nostres recreacions literàries a partir d’una pintura.
Quae fabula est in hac pictura?

El tracta Espriu a Les roques i el mar, el blau? A veure quina recreació ens seduirà més de totes les que deixeu en comentari? Què en sabeu d’aquesta pintura: autor, època, anàlisi formal, finalitat…?

25 anys sense Espriu: Les Metamorfosis a Les roques i el mar, el blau

Avui fa vint-i-cinc anys que va traspassar el poeta, novel·lista i dramaturg  català  Salvador Espriu. La seva obra roman més viva que mai entre nosaltres i al bloc en tenim aquests articles: Ariadna, Dafne,  Prometeu, Antígona, alma mater, … Si voleu conèixer els seus poemes musicats,  us recomano aquest vídeo i sobretot llegiu-lo. És un gran referent de tradició clàssica a casa nostra que no podem oblidar.

Blogs de Lletres.

Blogs de Lletres.

 

L’extensa obra literària de Salvador Espriu ofereix, sens dubte, molts indicis de tradició clàssica, no sempre ben estudiada, al costat d’altres d’influència dels llibres veterotestamentaris i de la literatura egípcia antiga. La influència clàssica en la immensa producció d’Espriu és molt important i evident; palesa que coneixia molt bé la literatura, la història i la mitologia clàssiques: són molts els indicis que ens remeten a mites i llegendes grecoromanes, sabem que quan esclatà la guerra del 1936-1939 tenia intenció d’obtenir una segona llicenciatura de lletres en filologia clàssica, que tenia una gran estima i interès en l’ensenyament de les llengües clàssiques i en la lectura dels grans clàssics de l’antiguitat i que utilitzava frases no sempre ben enteses, com quan li van preguntar per què no escrivia en castellà i respongué “per no portar llenya al bosc”, que es va malentendre “per no portar llenya al foc”, quan realment emulava les Sàtires I X 34 d’Horaci:

in silvam non ligna feras insanius ac si

magnas Graecorum malis implere catervas.

Ara, que ja sou coneixedors i coneixedores dels mites ovidians, un bon treball de recerca seria treure l’entrellat clàssic d’influència ovidiana en Les roques i el mar, el blau, un recull de proses breus que com el mateix autor revela foren “escrites al llarg d’uns sis anys però amb molta discontinuitat a Barcelona, des del maig de 1975 a l’abril de 1981”. L’obra és oberta per un senzill pròleg d’un dels interlocutors, de nom grec, Arístocles (que era el nom del filòsof Plató). Entremig de les narracions, parlen i donen la seva opinió sobre els mites personatges coneguts del món literari espriuà: la senyora Magdalena Blasi, Pulcre Trompel·li, la senyora Tecleta Marigó, etc.

En un grup de relats de Les roques i el mar, el blau, la prosa esdevé una narració feta de pinzellades com si fos una pintura, de fet són les quaranta-dues proses publicades a Dibuixos (amb algun mot) sobre temes clàssics de Cèsar Estrany (1976) (“Ares”, “Dafne”, “Aquil·les i un criteri eclèctic de transcripció i sols el llatí quan aquest és més conegut, com en el cas de les Gràcies o les Hores. Espriu pren el mite pel seu compte, introdueix variants, el tergiversa, el posa en dubte, l’actualitza o el revaloritza segons el profit que en vol treure: Patrocle”, “Hèctor”, “Ariadna”…). Espriu no sempre segueix el mateix criteri de pulcritud i precisió pel que fa al relat mític: en unes proses s’ajusta a la perfecció; d’altres en fa una paròdia a través del diàleg que entaula entre els seus personatges “Paris”, “Leda”…; altres es permet fer una innovació oposada a les diferents variants, així a “Orígens”, després d’esmentar els testimonis d’Homer i d’Hesíode, dóna la seva opinió: “Per la meva pròpia reflexió he deduït, tanmateix, que la Moira… va precedir el Caos…”. Sovint, però, no ho declara i és la nota grotesca del contingut que porta el lector a descobrir-ho: a “Metis” Zeus no s’engoleix la seva esposa per por de  l’acompliment de la profecia d’Úranos i de Gea segons la qual tindria una filla, però després un fill que el destronaria, sinó pels sentiments d’odi envers la seva muller que no deixa de manar-lo. En algunes proses segueix el fil del mite tradicional, però l’innova per tal de presentar-lo grotescament al lector tot actualitzant-lo: per exemple a “Ixió” fa que sigui castigat per haver matat el seu sogre, un motiu més proper al lector. Una altra llibertat d’Espriu i alhora d’una gran originalitat és la de tractar personatges sols amb indicis, amb pinzellades de la seva història mítica fins al punt que de vegades si no es coneix el mite és difícil encertar-lo. A “Les tres Gràcies”, revela que s’estalvia callar el seu nom com és costum si ho pot fer. Quan esmenta el nom del personatge, es decanta pel nom grec tot i que amb grotesc, revelador, exemplificador…fins al punt que és conscient que potser el lector haurà de recórrer a un manual de mitologia o a la lectura dels autors clàssics de l’antiguitat si vol copsar plenament el sentit de les seves creacions.

cer_tera

Hic et nunc  llegirem una de les cent curtes proses, l’intitulada “Ocells”, i haureu de comentar  una vegada hàgiu encertat  el mite, com el nostre autor el tracta i amb quina finalitat ho fa. Quines proves fefaents hi deixa? Quins testimonis palesen l’antiguitat de la llegenda de llarga tradició literària i pictogràfica? Quins símbols universals hi perviuen?…  Generalment, Espriu acostuma a posar els noms mítics dels personatges  com a títols, però aquesta vegada va optar per posar el nom genèric de  la transformació que van experimentar. Llegim:

Ocells”

La feina enllestida al primer foscant, el pescador Arístocles, de nou en escena- esmunyedís, però-, es disposava, com solia, a instruir el noiet, avui sobre els costums i les llegendes dels ocells, quan a mitja dotzena de paraules l’interrompo amb imperi. “No veus”, el renyo, “que el tema és massa vast i no l’acabaries mai?”. Els antics personatges mariners esborrats a l’acte per la meva voluntat arbitrària, jo, ajagut solitari a frec de rompent, em recito uns versos en els quals es canta que una llengua, tallada en la seva última rel, damunt la terra tremola, murmura i, com acostuma d’agitar-se la cua d’un serpent mutilat, palpita i busca, en morir, “dominae vestigia”. I tot el que segueix, tètric però atenuat per un somriure amable, fins que les venjatives germanes, metamorfosades, volen, en estrenar les ales, l’una cap al bosc, l’altra al recer d’un teulat. Quina d’elles és, però, el rossinyol i quina l’oreneta? Amb independència de les diverses versions, m’imagino que la darrera serà la que amb el seu xiscle em sembla a estones que crida: “Itis, Itis!”, el fill sacrificat amb una espantable barreja de tendresa i furor. Tot seguit, deixant la qüestió de banda i per successió d’idees-segons la dita infal·lible d’un meu amic molt docte-, recordo que, només uns tres mil sis-cents anys abans d’aquesta nostra hora més que avançada, un gran artista, per a nosaltres sense nom, va dibuixar i pintar, damunt l’ample ventre d’una mena de càntir amb detalls arqueològics ben precisos, tres orenetes en ple vol, elegants, ràpides, gràcils. Com que són una encertada mescla de les dues races més conegudes, la rústica i la urbana, l’artista les devia realitzar sens dubte de memòria. Tres vasos varen ser descoberts, reproduint el tema, en el mateix indret, a Akrotiri, a l’illa de Thera, i se suposa que s’utilitzaven per a libacions rituals, durant les festes que se celebraven en finalitzar l’hivern. Fa una dècada i escaig -perdó pel mot, el detesto-, el senyor Marinatos era, amb algú altre, el qui sabia més sobre aquestes esplèndides troballes. Ara no ho asseguraríem, perquè el temps corre i s’escola causant-nos vertigen, i tothom es mou, s’espavila i mirar d’endollar -què?-, es baralla, empeny i rodola. Quant a un feroç però dissortat pare, que es va menjar, tan innocentment com de gust, sense deixar-ne sobrances, Itis, també el seu fill, el seu únic hereu, els antics afirmaven que els déus, sempre misericordiosos, el varen convertir en puput. És característica la mala olor del niu d’aquesta bestiola, a vessar d’excrements i de tota llei de deixes. Que ningú no malpensi, però, ni lligui estranys caps: cal no oblidar que el pobre animalet s’alimenta en bona part, si no tan sols, d’insectes.

La guerra de Troia amb deu obres d’art

La guerra de Troia ha gaudit i gaudeix encara de nombroses representacions artístiques d’una gran diversitat d’èpoques i d’artistes. Fa uns anys l’alumna Judit López va fer un excel·lent treball de recerca sobre La mitologia en les arts plàstiques: la guerra de Troia en l’art, mereixedor del premi al  millor treball de recerca atorgat per AECC.
A partir de les seves deu obres d’art,  heu d’explicar cada episodi de la guerra de Troia, és a dir, heu de posar a aquest llibre il·lustrat la lletra corresponent a la guerra de Troia per una banda i per l’altra heu de fer el comentari de cada una de les obres (documentació general, aspectes bàsics, anàlisi formal, interpretació, finalitat de l’obra i conclusió). Entre tots i totes heu d’acabar aquest muntatge:

Qui ens relata la història de la guerra de Troia, obra a obra? Qui comenta la primera obra El Judici de Paris de Rubens (compte que al bloc en tenim un altre!)? Qui la següent…?

Ulisses en aigües d’Ítaca, de Joan Margarit

Franklin Simmons, 1896

Franklin Simmons, 1896

ULISSES EN AIGÜES D’ÍTACA

Vas arribant a l’illa i ara saps
el que vol dir la vida, el que és l’atzar.
El teu arc serà pols damunt la lleixa.
Pols seran el teler i la seva peça.
Els pretendents que acampen a l’eixida
són ombres que Penèlope somia.
Vas arribant a l’illa: els roquerars,
com el temps l’Odissea, els bat la mar.
Ningú no ha teixit mai la teva absència
ni ha desteixit l’oblit sense cap fressa.
Per més que, a voltes, la raó ho ignori,
Penèlope és una ombra del teu somni.
Vas arribant a l’illa: els gavians
que cobreixen la platja no es mouran
quan la travessis sense deixar empremta,
perquè no has existit: ets la llegenda.
Potser hi va haver un Ulisses mort a Troia,
i potser va plorar-lo alguna dona,
però en el somni d’un poeta cec
continues salvant-te. Al front d’Homer,
etern i rigorós, cada trenc d’alba
un solitari Ulisses desembarca.

Joan Margarit

 

MEMORANDA: Ja us heu llegit l’Odissea? o Les aventures d’Ulisses? Ja heu introduït el poema al mapa poètic de Grècia? Ja sabeu què vol dir Ítaca?… Si ja heu fet tota la feina encomanada, llegiu i fruïu d’aquest poema de Joan Margarit (ja sabeu que m’agrada!). Per cert, podríeu contestar als alumnes de tercer els seus dubtes sobre el comportament d’Ulisses?

Els ametllers de nou florits!

Els ametllers tornen a estar en flor, flaires de mel i flaixos illencs tenyits de blanc em provoquen l’enyor que m’obliguen a cedir-los un espai hic et nunc. Recordeu aquell mite que fa temps us vaig explicar de Fil·lis i Demofont i que alguns heu sabut relacionar amb la història d’una jovençana que es transforma en arbre?

Sabeu qui és el tal Filemon d’aquest poema de Josep Carner? Amb quin mite ovidià el relacioneu? Què simbolitza? Quin verb grec contracte s’amaga darrere el seu nom i que guarda estreta relació amb aquest poema?…

 

«Les gracioses ametlles» de Josep Carner

Vellegen els amics igual que llurs amigues

i parlen un finíssim capvespre de tardor:

-És dolç el nostre amor i ja no vol fadigues.

Somriure de capblancs, conversa en un racó.

El temps, encara temps, de quietud s’emplena.

Hem vist les flors morint, els falciots passant.

Les fulles cauen tot besant la llum serena

i el cel és més subtil pels homes que se’n van-.

I diuen les amigues: -Oh quin bell seny, amics!

Bé hi ha per al discret, a cada tomb, delícies:

feu versos antiquats, meneu amors fictícies

i encara, a mitja llum, dieu els mots antics.

Nosaltres érem belles, un dia… Ja potser

només us oferim la malenconia.

El nostre encant només l’heu respirat un dia,

com la florida inútil que escampa l’ametller -.

I Filemon, el que era més vell, les saludà:

-Dàveu al cel, oh flors de joia i de tendresa,

no sé quina blavor dels vostres ulls apresa

i, pel camí de veure-us, ho fèieu tot més clar.

I avui encara sou plaents per als amics,

ametlles duradores, ametlles delicades

que amagueu les blancors una mica arrugades

en els vostres velluts suaus i fredolics.

Ara que ja heu endevinat què aporta la metàfora de les ametlles en aquest poema de Els fruis saborosos, sabeu quin és l’origen del mot ametlla? En coneixeu més derivats?