Tag Archives: Textos llatins

La importància de fer Grec a Llatí

Corneli Nepot ( o Nepos) va acostar als lectors romans grans figures de la història de Grècia. Agafant de fil conductor el seu text de més avall sobre Temístocles, feu un redactat d’unes 150 paraules com a mínim en què surtin ben trenades les vides de les persones d’aquestes il·lustracions:

Scio plerosque ita scripsisse Themistoclem Xerxe regnante in Asiam transisse. Sed ego potissimum Thucydidi credo, quod et aetate proximus de iis, qui illorum temporum historiam reliquerunt, et eiusdem civitatis fuit. Is autem ait ad Artaxerxem eum venisse atque his verbis epistula, misisse: “Themistocles veni ad te, qui plurima mala hominum Graiorum in domum tuam intuli, quam diu mihi necesse fuit adversum patrem tuum bellare patriamque meam defendere. Idem multo plura bona feci, postquam in tuto ipse et ille in periculo esse coepit.”

Cornelius NeposThemistocles II

 

Hipsípila a Lemnos, segons Higí

Hipsípila. Teatre Joventut Hospitalet de Llobregat març de 2014. Fotografia d’Elisa Moya

La setmana passada vàrem gaudir amb la representació d’Hipsípila d’Eurípides a càrrec del grup Komos al teatre Joventut de L’Hospitalet de Llobregat. Anem ara a llegir en llatí el mite d’Hipsípila a l’illa de Lemnos segons les  Faules atribuïdes a l’hispà Higí:

In insula Lemno mulieres Veneri sacra aliquot annos non fecerant, cuius ira uiri earum Thressas uxores duxerunt et priores spreuerunt. at Lemniades eiusdem Veneris impulsu coniuratae genus uirorum omne quod ibi erat interfecerunt, praeter Hypsipylen, quae patrem suum Thoantem clam in nauem imposuit, quem tempestas in insulam Tauricam detulit […] Hypsipyle ex Iasone procreauit filios Euneum et Deipylum. […]

[Argonautae] ibi cum plures dies retenti essent, ab Hercule obiurgati discesserunt. Lemniades autem postquam scierunt Hypsipylen patrem suum seruasse, conatae sunt eam interficere; illa fugae se mandauit. hanc praedones exceptam Thebas deportarunt et regi Lyco in seruitutem uendiderunt. Lemniades autem quaecunque ex Argonautis conceperunt, eorum nomina filiis suis imposuerunt. 

De ser tu Hipsípila o Jàson quina correspondència tindríeu?

El vesc, tot un talismà

Viscum album

Viscum album

El vesc (muérdago, en castellà) des de l’antiguitat ha estat considerat una planta talismà.

Es cria encara avui el vesc en els nostres arbres? Quan se sol collir? Quins usos té? Quin nom científic rep, què significa i per què els científics l’anomenen en llatí?

El vesc era per als antics especialment per als celtes i germànics, i també per als grecs una mena d’amulet, un talismà vegetal, consagrat al món infernal. Regalar vesc va lligat encara a alguna superstició?

Per tal de conservar totes les prerrogatives, el vesc no podia ser arrencat de l’escorça de l’arbre on s’aferra (sobretot de l’alzina i de l’avet) amb una eina de ferro, sinó amb la mà. Segons Plini (Nat. XVI 249-251), els sacerdots druides collien el vesc tallant-lo amb una falç d’or i el guardaven en un drap blanc.

Non est omittenda in hac re et Galliarum admiratio. Nihil habent Druidae — ita suos appellant magos — visco et arbore, in qua gignatur, si modo sit robur, sacratius. Iam per se roborum eligunt lucos nec ulla sacra sine earum fronde conficiunt, ut inde appellati quoque interpretatione Graeca possint Druidae videri. enimvero quidquid adgnascatur illis e caelo missum putant signumque esse electae ab ipso deo arboris. 

Est autem id rarum admodum inventu et repertum magna religione petitur et ante omnia sexta luna, quae principia mensum annorumque his facit et saeculi post tricesimum annum, quia iam virium abunde habeat nec sit sui dimidia. omnia sanantem appellant suo vocabulo. Sacrificio epulisque rite sub arbore conparatis duos admovent candidi coloris tauros, quorum cornua tum primum vinciantur.

Sacerdos candida veste cultus arborem scandit, falce aurea demetit, candido id excipitur sago. tum deinde victimas immolant praecantes, suum donum deus prosperum faciat iis quibus dederit. Fecunditatem eo poto dari cuicumque animalium sterili arbitrantur, contra venena esse omnia remedio. Tanta gentium in rebus frivolis plerumque religio est.

No podem passar per alt la veneració que la gent de la Gàl·lia mostra en aquesta qüestió. Els druides (així anomenen els seus mags) res no tenen per més sagrat que el vesc i l’arbre en el qual es desenvolupa, mentre sigui una alzina. Per començar, escullen sempre per als seus objectius un bosc d’alzines i no fan mai cap ritual sagrat sense fer servir el fullatge d’aquest arbre. […] A més, tot el que hi creix és considerat com a baixat del cel i és un senyal que aquell arbre ha estat escollit expressament per la divinitat.

És molt difícil de trobar-lo (el vesc) i, un cop descobert, és objecte d’una gran cerimònia, sobretot si és en el sisè dia de la lluna, que per a ells és el començament dels mesos i dels anys, i després de trenta anys d’una nova generació, perquè aleshores ja està en la plenitud de les forces i no a la meitat de la seva creixença. L’invoquen amb el nom que en la seva llengua significa «guaridor de totes les coses», preparen un sacrifici i un àpat ritual sota l’arbre i hi porten dos vedells blancs les banyes dels quals no hagin estat mai lligades.

Un sacerdot, vestit de blanc, s’enfila a l’arbre i, amb una falç d’or, talla el vesc, que és dipositat en una tela blanca. Aleshores immolen les víctimes bo i pregant al déu que faci que el seu regal sigui beneficiós per a aquells a qui n’ha fet el do. Creuen que, donat com a beguda, atorga la fecunditat a qualsevol animal que sigui estèril i que és un remei contra totes les metzines. Tan gran és el poder de la superstició que sol prevaler entre la gent en qüestions trivials.

PLINI, Història Natural XVI, 249-251 (Trad.Joan Bellès)

En certa manera, aquest ritual no us recorda el ritual de recollida del vesc al bosc del druida Panoràmix per fer la poció màgica en el còmics Astèrix? Quins elements coincideixen? En quin àlbum sobretot? …

Si heu llegit A la recerca d’una pàtria, adaptació de l’Eneida, o la mateixa obra de Virgili, podreu relacionar el vesc amb el ram d’or que ha de trobar Eneas, segons les indicacions de la Sibil·la, per tal de poder entrar a l’Hades. L’ha de collir, però, amb la mà.

…latet arbore opaca

aureus et foliis et lento vimine ramus,

Iunoni infernae dictus sacer; hunc tegit omnis

lucus et obscuris claudunt convallibus umbrae.

sed non ante datur telluris operta subire

auricomos quam quis decerpserit arbore fetus.

hoc sibi pulchra suum ferri Proserpina munus

instituit. primo avulso non deficit alter

aureus, et simili frondescit virga metallo.


…Dins l’ombra d’un arbre s’amaga

una rama que d’or té la tija lleugera i les fulles,

consagrada a Juno infernal. Pertot una arbreda 

l’escondeix, i d’ombriu el volta l’obscura collada.

Hom no pot penetrar, però, dins el cor de la terra

sense arrencar primer la branca d’or d’aquell arbre.

És el do que a la seva beutat Prosèrpina ordena

d’oferir. Separat el tany, un altre ja en brosta,

d’or, i el mateix metall floreix també per la tija.

Alça doncs els teus ulls i cerca’l. Agafa’l, si el trobes,

ritualment amb la mà: plaent, ell mateix, si et reclamen

els destins, cedirà de grat; altrament, amb cap força

vèncer-lo no podràs, ni esqueixar-lo tampoc amb el ferro.

VIRGILI, Eneida VI 136-148 (Trad. Miquel Dolç)

Ara que ve Nadal, continuem  guarnint les nostres llars amb vegetals miraculosos. Què en som també de supersticiosos!  No només el vesc, però, és planta de Nadal, en tenim d’altres  com l’avet, el grèvol, el galzeran, la ponsètia i el seu nom també és llatí. L’esbrines?

Sigui com sigui, a mi m’han regalat un any més un branquilló de vesc de la fira de Santa Llúcia de Barcelona i l’he volgut compartir aquí regalant-vos aquesta entrada. Bones Festes! Bona Sort i un petó sota el vesc!

L’art de llegir i de seduir en llatí: Ars amatoria

Després d’haver llegit L’art d’estimar en català (enguany és lectura prescriptiva de les PAU llatí a Catalunya) i d’haver treballat la vida i obra d’Ovidi, ara ha arribat el moment de llegir en llatí Ars amatoria en la versió del professor Hans H. Ørberg. Aquest art d’estimar o més aviat de seduir aconseguirà engrescar-vos una vegada més?

Gràcies a Lingua Latina per se illustrata teniu aquí, a l’espera del llibre, les primeres pàgines. Què n’opineu?

Ovidii Ars Amatoria by Agamador

Abans d’ensorrar-vos amb el a Google traductor, us recomano seguir els consells de traducció, repassar i consultar la gramàtica, que trobareu al Moodle i a Labyrinthus de Sebastià Giralt, utilitzar Collatinus i NoDictionaries, entre altres ajudants de traducció. Tanmateix, recordeu que a l’examen només podreu fer servir el diccionari llatí-català, tal com manen les normes de la Selectivitat.

Gaudiu de la lectura en llatí, resteu ben seduïts i seduïdes. Aquest és el meu gran consell! Dels consells que, amb ironia i humor, us dóna Ovidi sobre l’amor, en podeu fer més o menys cas.

Llops esteparis, també us recomano Hermann Hesse!

L’escriptor Xavier Serrahima (que fa poc ens va visitar a l’institut Premià de Mar a propòsit de la lectura a classe de llatí de quart de L’ase d’or d’Apuleu i amb qui vàrem establir uns bells llaços d’amistat, a l’estil de l’hospitalitat dels antics herois, ja que li vàreu regalar uns magnífics punts de llibre i va esdevenir aràcnid amb el seu Ciclop etern), us acaba de dedicar  aquesta fabulosa entrada al seu bloc Xavier Serrahima: el racó de la paraula. Recordeu que us va recomanar  la lectura de El llop estepari d’Hermann Hesse? Una lectura sàviament recomanable en el moment en què vivim  i en el moment en què esteu!

Hermann Hesse! Jo també us el recomano i fins i tot en llatí! Fa temps vaig rebre amb emoció de l’amic, editor i fotògraf Florencio García Méndez  un bell exemplar de Siddhartha, en versió llatina d’Antonio Peral Torres, publicat a ediciones Eureka.

Fotografia de Florencio García Méndez

SIDDHARTHA, venustus filius ex brachmanibus, iuvenis falco, apud amicum Govindam crevit, iuxta umbram domus, sub sole ripae fluminis, prope cymbas, in umbraculo nemoris salicum ficorumque... SIDDHARTHA, Hermann Hesse [Praemium nobel] Ed. Eureka MMI

Sabeu, llops esteparis, què significa Siddhartha? Doncs, espero que vosaltres ho aconseguiu!

Mastegaven xiclet els antics?

El llentiscle o llentrisca (Pistacia lentiscus)

Ergo transit in mastichen, quae et ex alia spina fit in India itemque in Arabia; lainam vocant. sed mastiche quoque gemina est, quoniam et in Asia Graeciaque reperitur herba a radice folia emittens et carduum similem malo, seminis plenum ac lacrimae, quae reumpit incisa parte summa, vix ut dinosci possit a mastiche vera. nec non et tertia in Ponto est, bitumini similior, laudatissima autem Chia candida, cuius pretium in libras denarius X, nigrae vero denarius II. Chia e lentisco traditur gigni cummium modo. adulteratur ut tura resina.

Plini el Vell Història Natural XII 72 (Lacus Curtius)

Plini el Vell ens informa que els grecs mastegaven una goma aromàtica que produeix el llentiscle, sobretot preuaven  el màstic provinent de l’illa grega de Quios, precisament avui encara té Denominació d’Origen protegida de la Unió Europea (vid. Amics arbres, arbres amics); per tant, si us pensàveu que el xiclet, mot d’origen nàhuatl conegut pels espanyols a Amèrica,  és un invent moder,  anàveu ben errats perquè ja l’home neolític trobava el conhort mastegant reïna de bedoll com a antisèptic bucal i els grecs ja es delien  pel produït a Quios. Ara bé no us penseu, sobretot Chaima, que malgrat aquest origen antic, us deixi mastegar a classe xiclet, coneixeu prou que les normes de convivència del centre ho prohibeixen i les del nou Premià també. Dura lex sed lex!

Màstic de Quios

Els britans s’embadurnaven amb glast


Fotograma de La legión del águila, 2011

A l’examen de llatí d’avui ha sortit aquest fragment de La guerra de les Gàl·lies 5, 14 de Cèsar que tracta d’alguns costums dels habitants de Britànnia entre els quals generalitza el fet que s’embadurnin la cara amb glast i esdevenen amb aquesta aparença blavosa més esfereïdors. Si heu vist la pel·lícula La legió de l’àguila , no us haurà sobtat gens.

Ex Britannis omnibus sunt humanissimi illi qui Cantium incolunt neque multum a Gallica consuetudine differunt. Interiores frumenta non serunt, sed lacte et carne uiuunt pellibusque uestiti sunt. Omnes Britanni uitro se inficiunt, quod caeruleum efficit colorem, atque hoc aspectu horridiores sunt in pugna.


La legión del águila – Tráiler. Símbolo romano por cine365

Si voleu aprofundir sobre els romans a Britànnia us recomano aquests documentals que trobareu en aquesta galeria ad hoc:

A taula amb l’emperador August

Com t’imagines l’emperador August a taula?

Suetoni a l’obra Vida dels dotze cèsars (De uita duodecim Caesarum) ens descriu els costums alimentaris de l’emperador August:

Cibi -nam ne haec quidem omiserim- minimi erat atque vulgaris iere. Secundarium panem et pisciculos minutos et caseum bubulum manu pressum et ficos virides biferas maxime appetebat; vescebaturque et ante cenam quocumque tempore et loco, quo stomachus desiderasset. Verba ipsius ex epistulis sunt: “Nos in essedo panem et palmulas gustavimus.” Et iterum: “Dum lectica ex regia domum redeo, panis unciam cum paucis acinis uvae duracinae comedi.” Et rursus: “Ne Iudaeus quidem, mi Tiberi, tam diligenter sabbatis ieiunium servat quam ego hodie servavi, qui in balineo demum post horam primam noctis duas buccas manducavi prius quam ungui inciperem.” Ex hac inobservantia nonnumquam vel ante initum vel post dimissum convivium solus cenitabat, cum pleno convivio nihil tangeret.

Quins eren els seus costums alimentaris? Quins aliments li agradaven més? Quin nom reben en llatí? Són aliments que encara consumim avui dia o no? Quin mal costum tenia August? Quins àpats solien fer els romans? Els seguia August o menjava fora hores? A quin àpat corresponia el banquet dels romans? A quina hora començava? De quines parts constava? Què s’hi menjava? Quina era l’actitud, algunes vegades, d’August en els banquets?

Vini quoque natura parcissimus erat. Non amplius ter bibere eum solitum super cenam in castris apud Mutinam,  Cornelius Nepos tradit. Postea quotiens largissime se invitaret , senos sextantes non excessit, aut si excessisset, reiciebat. Et maxime delectatus est Raetico neque temere interdiu bibit. Pro potione sumebat perfusum aqua frigida panem aut cucumeris frustum vel lactuculae thyrsum aut recens aridumque pomum suci vinosioris.

Era un gran bevedor de vi August? Quin vi li agradava més? Com es calmava la set? És encara avui el seu un bon remei per passar-se la set?

Què n’opines de tot plegat?

Si vis amari, ama

Mort de Sèneca, de P.P. Rubens

Mort de Sèneca, de P.P. Rubens

Sèneca, m’agrada. Ja ho sabeu: La vida feliç, Viatjar soluciona els nostres problemes?, Tot llegint Sèneca… però també m’agrada Alain de Botton (no hi puc fer més!). Aquest cap de setmana vaig trobar al Youtube uns vídeos d’una sèrie televisiva “Philosophy: A guide to Happiness” que no em perdia per res del món quan els feien al Canal 33. Tot plegat m’ha portat a fer aquesta entrada, aprofitant que ara ha arribat el moment de saber qui era Sèneca. Sabíeu que fou un hispà il·lustre (vid. 1r vídeo)? Voleu saber com va ser la seva mort? Què pensava? Què va escriure? Com es va involucrar en la política?… Mireu els vídeos restants de l’expositor de més avall i investigueu arreu, no us oblideu d’ensenyar-me més coses perquè tal com ell deia:

Recede in te ipse, quantum potes; cum his versare, qui te meliorem facturi sunt, illos admitte, quos tu potes facere meliores. Mutuo ista fiunt, et homines, dum docent, discunt.

Epistulae morales ad Lucilium VII, 8

Si vis amari, ama.

Epistulae morales ad Lucilium IX, 6

Píram i Tisbe, del mite en llatí a la pervivència

Recordeu Qui m’explica el mite?. Doncs, ara que heu fet memòria és el moment de fer una passa més, ben descansats de la Setmana Blanca, i explicar-lo en llatí, representar-lo o almenys respondre les qüestions següents:

  • Qui sunt Pyramus et Thisbe?
  • Ubi est sepulcrum Nini?
  • Quis est Ninus?
  • Cur patres amantium amorem prohibent?
  • Quid perdidit Thisbe dum effugiebat?

Habiliteu el Javascript i el Flash per veure aquest Flash video.

Per què creieu que aquest mite ha gaudit de tanta pervivència? Llegiu-ne algun exemple i comenteu:

SONETO
Mejor me sabe en un cantón la sopa,
y el tinto con la mosca y la zurrapa,
que al rico, que se engulle todo el mapa,
muchos años de vino en ancha copa.
Bendita fue de Dios la poca ropa,
que no carga los hombros y los tapa;
más quiero menos sastre que más capa:
que hay ladrones de seda, no de estopa.
Llenar, no enriquecer, quiero la tripa;
lo caro trueco a lo que bien me sepa:
somos Píramo y Tisbe yo y mi pipa.
Más descansa quien mira que quien trepa;
regüeldo yo cuando el dichoso hipa,
el asido a Fortuna, yo a la cepa.

A LA CORTE VAS, PERICO
A la Corte vas, Perico;
niño, a la Corte te llevan
tu mocedad y tus pies:
Dios de su mano te tenga.
Fiado vas en tu talle,
caudal haces de tus piernas;
dientes muestras, manos das,
dulce miras, tieso huellas.
Mas, si allá quieres holgarte,
hazme merced que en la venta
primera trueques tus gracias
por cantidad de moneda.
No han menester ellas lindos,
que harto lindas se son ellas:
la mejor fación de un hombre
es la bolsa grande y llena.
Tus dientes, para comer
te dirán que te los tengas;
pues otros tienen mejores
para mascar tus meriendas.
Tendrás muy hermosas manos,
si dieres mucho con ellas:
blancas son las que dan blancas,
largas las que nada niegan.
Alabaránte el andar,
si anduvieres por las tiendas;
y el mirar, si no mirares
en dar todo cuanto quieran.
Las mujeres de la Corte
son, si bien lo consideras,
todas de Santo Tomé,
aunque no son todas negras.
Y si en todo el mundo hay caras,
solas son caras de veras
las de Madrid, por lo hermoso
y por lo mucho que cuestan.
No hallarás nada de balde,
aunque persigas las viejas:
que ellas venden lo que fueron,
y su donaire las feas.
Mientras tuvieres que dar,
hallarás quien te entretenga,
y en expirando la bolsa,
oirás el Requiem aeternam.
Cuando te abracen, advierte
que segadores semejan:
con una mano te abrazan,
con otra te desjarretan.
Besaránte como al jarro
borracho bebedor besa,
que, en consumiendo, le arrima,
o en algún rincón le cuelga.
Tienen mil cosas de nuncios,
pues todas quieren que sean
los que están, abreviadores,
y datarios, los que entran.
Toman acero en verano,
que ningún metal desprecian:
Dios ayuda al que madruga;
mas no, si es andar con ellas.
Pensóse escapar el sol,
por tener lejos su esfera;
y el invierno, por tomarle,
ocupan llanos y cuestas.
A ninguna parte irás
que de ellas libre te veas:
que se entrarán en tu casa
por resquicios, si te cierras.
Cuando tú no conocieres,
tantas hallarás doncellas:
que los virgos y los dones
son de una misma manera.
Altas mujeres verás;
pero son como colmenas:
la mitad, güecas y corcho,
y lo demás, miel y cera.
Casamiento pedirán,
si es que te huelen hacienda:
guárdate de ser marido,
no te corran una fiesta.
Para prometer te doy
una general licencia,
pues es todo el mundo tuyo,
como solo lo prometas.
Ofrecimientos te sobren,
no haya cosa que no ofrezcas:
que el prometer no empobrece,
y el cumplir echa por puertas.
La víspera de tu santo
por ningún modo parezcas:
pues con tu bolsón te ahorcan
cuando dicen que te cuelgan.
Estarás malo en la cama
los dias todos de feria;
por las ventanas, si hay toros,
meteráste en una iglesia.
Antes entres en un fuego
que en casa de una joyera,
y antes que a la platería
vayas, irás a galeras.
Si entrar en alguna casa
quieres, primero a la puerta
oye si pregona alguno:
no te peguen con la deuda.
Y si por cuerdo y guardoso,
no tuvieres quien te quiera,
bien hechas y mal vestidas
hallarás mil irlandesas.
Con un cuarto de turrón
y con agua y con gragea,
goza un Píramo, barata,
cualquiera Tisbe gallega.

Si tomares mis consejos,
Perico, que Dios mantenga,
vivirás contento y rico
sobre la haz de la tierra.
Si no, veráste comido
de tías, madres y suegras,
sin narices y con parches,
con unciones y sin cejas.
que aun muerto y en el sepulcro
no le ha valido la iglesia.
¿Qué culpa tiene el buen Conde
de los catarros y reumas?
Que él fue fundador del pueblo,
mas no del dolor de muelas.
Pues al buen Pedro Mïago
yo no sé por qué le inquietan,
que él en lo suyo se yace
sin narices ni contiendas.
El ser chato no es pecado:
déjenle con su miseria;
que es mucho que, sin narices,
tan sonado español sea.
Culpa es del lugar, no es suya,
aunque suya sea la pena,
pues sus fríos romadizos
gastan narices de piedra.
Dejen descansar tus muertos,
ciudad famosa y soberbia,
pues mirada sin pasión,
tienes muchas cosas buenas.
Para salirse de ti
tienes agradables puertas,
y no hay conserva en el mundo
que tan lindo dejo tenga.
¿Hay cosa como tu prado,
donde cada primavera
en vez de flores, dan caspa
los árboles, si se peinan?
Yo sí que digo verdades,
que la pasión no me ciega
de ser hijo de Madrid
y nacido en sus riberas.
En cuanto a mudar tus armas,
juzgo que acertado fuera,
porque solos los demonios
traen llamas en sus tarjetas.
La primer vez que las vi
te tuve en las apariencias
por arrabal del Infierno
y en todo muy su parienta.
Mas ya sé por tu linaje
que te apellidas cazuela,
que, en vez de guisados, hace
desaguisados sin cuenta.
No hay sino sufrir agora,
y ser en esta tormenta
nuevo Jonás en el mar,
a quien trague la ballena.
Podrá ser que te vomite
más presto que todos piensan,
y que te celebren viva
los que te lloraron muerta.

També en fa referència Góngora (vid. Aracne fila i fila) a  “Ándeme yo caliente y ríase la gente”:

Pues Amor es tan cruel,
Que de Píramo y su amada
Hace tálamo una espada,
Do se junten ella y él,
Sea mi Tisbe un pastel,
Y la espada sea mi diente,
Y ríase la gente.

La música tampoc es queda al marge (vid. la  pervivència en l’òpera, en Benjamin Britten…), també podeu fer el rastreig en el cinema. De ben segur trobareu arreu molts exemples d’aquest mite.

Habiliteu el Javascript i el Flash per veure aquest Flash video.