Tag Archives: Textos llatins

L’olivera, patrimoni natural i cultural

Des de molt petita, m’han educat en el respecte envers les oliveres mil·lenàries dels oliverars de  la serra de Tramuntana de Mallorca, disforges, feres llegendàries de tons grisos i formes ben sinuoses i esquerdades, turmentades per la manca d’humitat; d’adolescent, em vaig emocionar en veure-les a tocar de les platges gregues de l’illa d’Ítaca, pàtria d’Odisseu, o les oliveres de Calamata, prop d’Esparta al Peloponnès, de gran capçada i d’exquisit fruit (són ben delicioses les olives de Kalamata!), i amb el temps he venerat les vetustes oliveres de la Sènia que contrasten amb el jove exemplar de l’olivera d’Atena que ara farà un any vaig veure en el recinte de l’acròpoli d’Atenes vora a tocar l’Erectèon, on segons la llegenda, Atena la va fer sorgir tot enfonsant la seva llança en la roca sagrada…

Atena i Posidó es disputen l’Àtica. Guanya Atena en oferir l’olivera. Museu de l’Acròpoli d’Atenes

Però, per què hic et nunc reivindico l’olivera?, com cada any faig a classe el 21 de març, el Dia Internacional de l’Arbre que se celebra des del 1971 com a recordatori de la importància de protegir les superfícies arbrades perquè ens donen aire per respirar i el purifiquen? Per què he vist fa poc El olivo (2016) d’Icíar Bollaín?…

Imatge de previsualització de YouTube

Tot hi ha contribuït, fins i tot l’enyor; però sobretot les esfereïdores notícies que denuncien l’espoli legal de les oliveres mil·lenàries a l’espera d’una llei catalana que les protegeixi. Són el nostre patrimoni natural i cultural, dipositàries del nostre passat i esperança del futur dels nostres descendents.  Costa i Llobera  ja ho va dir en Lo pi de Formentor: “Res no hi ha més vell que l’olivera”.

S’estima que actualment hi ha uns 800 milions d’oliveres arreu del món i continuen encisant poetes, pintors, músics, cineastes… El grup de folk tortosí Quico el Célio, el Noi i el Mut de Ferreries amb el fandango inclòs a l’àlbum No es pot viure! (DiscMedi, 2004) “Pregunteu-li a l’olivera”, ho han definit molt bé. Escolteu-la abans de fer avinent, com a clam reivinticatiu contra l’espoli de l’olivera, la relació de grecs i romans amb aquest arbre que tant ens uneix a ells.

L’olivera,  amb els seus troncs recargolats, símbol de la seva longevitat,  que contrasta amb la seva fragilitat davant el clima, i les seves fulles coriàcies, de color verd fosc per l’anvers i platejades pel revers, és tot un emblema del paisatge mediterrani i alhora un símbol de la nostra cultura i civilització. És originària de l’Àsia Menor i es conrea des de l’antiguitat a tota la conca mediterrània. La transformació de l’olivera borda o ullastre (en castellà “acebuche” és oleaster en llatí) en varietat conreada (Olea europaea) és obra dels pobles de Síria. Els grecs la plantaren i n’obtenien olives i oli força nutritiu, així com oli per als llums de les cases i per netejar els cossos. Els romans la van plantar per tota la Mediterrània i els escriptors llatins (Columel·la,  Varró, Lucreci, Virgili…) en donaren consells de plantació i de conservació fins al punt que les nostres oliveres mil·lenàries són d’època romana, com és el cas de  l’olivera d’Ulldecona, preservada a les Fargues de l’Aríon (30 ha.), després d’haver-se pogut certificar que va ser plantada durant el regnat de l’emperador romà Constantí I (306-337 dC) amb més de 1.700 anys de vida. De fet, a Ulldecona, a la comarca tarragonina del Montsià, es troba (i es pot visitar) la major concentració coneguda d’Oliveres Mil·lenàries de tot el Món, amb uns 400 exemplars inventariats i, dos d’ells declarats “Arbres Monumentals” per la Generalitat de Catalunya.

A la Farga d’Aríon hi ha l’arbre més vell de Catalunya i de l’estat espanyol i un dels més vells del món

L’olivera és ben present en les diferents cultures mediterrànies i en la literatura. L’arbre de l’olivera va ser anomenat or líquid per Homer a lOdissea. L’olivera juga un paper principal en la narració del retorn d’Odisseu (Ulisses, en llatí)  a casa. D’olivera és l’estaca que clava contra l’ull del ciclop Polifem; sota una olivera silvestre es refugia quan naufraga al país dels feacis i d’olivera és el llit on, finalment, pot descansar quan arriba a Ítaca.

Una branca d’olivera també està associada amb Irene, la deessa de la pau. La branca d’olivera és arreu el símbol de la pau (el colom de la pau amb una branca d’olivera, les branques d’olivera de l’edifici de l’ONU…)

Segons la mitologia grega, l’olivera (Olea europaea) té un origen diví. Va ser la deessa Atena (en llatí, Minerva) qui va crear l’arbre per a la ciutat d’Atenes i va guanyar en la disputa pel lideratge a Posidó. Aquest és el motiu pel qual la ciutat duu el seu nom i pel qual les dones gregues no podien votar.

Una altra mostra de la veneració dels grecs per l’olivera és que una branca d’olivera i un mussol, dos dels atributs d’Atena, s’inclogueren al dracma atenès i de retruc en l’euro grec.

Una branca d'olivera i un mussol, dos dels atributs de la deessa Atenes, inclosos en les monedes de l'antiga Grècia.

 

A Apol·lo es va consagrar l’olivera borda i es plantava davant dels seus temples on s’hi penjaven les ofrenes i les armes. Quan Orestes, fill d’Agamèmnon i de Clitemnestra, per ordre d’Apol·lo matà la seva mare i el seu amant, Egist, suplicà al déu Apol·lo l’expiació dels seus crims amb un ram d’olivera.

També era de fusta d’ullastre la clava d’Hèracles (Hèrcules, en llatí) i els ceptres dels reis.

Teseu va poder sortir sa i estalvi del laberint després de matar el Minotaure solament seguint el cordill, que li havia donat donat Ariadna, i que havia amarrat a una branca d’olivera.

Sagrada esdevingué l’olivera sota la qual Plató ensenyava al jardí de l’Acadèmia, restes localitzades el 1931 i que formen part del patrimoni grec.

Recollida de les olives per adolescents. Àmfora àtica d’Antímenes, 520 aC, Vulci, Itàlia.

El legislador Soló va legislar lleis per primera vegada  a favor de la protecció de les oliveres, una de les quals prohibeix qualsevol tipus d’exportació procedent de la Àtica amb l’excepció de l’oli d’ oliva que era molt apreciat i n’ afavoreix el seu comerç.

A l’Antiga Grècia, no només l’olivera era un arbre sagrat sinó que també  era considerat sagrat l’oli d’oliva i era usat per ungir reis i atletes. Les branques fulloses de les oliveres eren símbol d’abundància, glòria i pau i s’utilitzaven per coronar els vencedors dels jocs amistosos o les guerres. En els primers jocs olímpics ja s’oferí als guanyadors una branqueta d’olivera com a reconeixement del seu triomf. En les festes Panatenees se’ls feia ofrenes d’una àmfora d’oli d’oliva.

A Roma, el poeta Horaci, en fa menció al fruit fent referència a la seva pròpia dieta a la que qualifica de molt simple: “Per a mi, olives, escarola, i malva.”.

Me pascunt olivae, me cichorea levesque malvae. Horaci, Odes 1.31.15

El mot olivera o el castellà “olivo” prové del llatí olīvum, préstec del grec ἔλαιον que en neutre designava l’oliva i en masculí l’olivera borda mentre que la forma femenina ἔλαια designava  tant l’arbre de cultiu com el fruit.

També era símbol de castedat. A Roma els esposos novells portaven garlandes o corones d’olivera. També coronaven amb elles els morts. Consideraven de mal averany, pèrdua de la pau, una olivera esquerada per un raig. Virgili representa el pacífic rei Numa Pompili amb una branca d’olivera a la mà i recomana al pagès el seu fàcil conreu a les GeògiquesCultiva, pues ¡oh labrador!, el olivo, que es grato a la paz’. També indica la pau en les medalles dels emperadors romans. En molts monuments, Minerva Pacífera porta una branca d’olivera.

Obrint Pas. “Al país de l’olivera”.

Imatge de previsualització de YouTube

Joan Manuel Serrat. “L’olivera” (1968):

Imatge de previsualització de YouTube

Mentre quedin oliveres aquí seguirem… Mar antiguo de El último de la fila

Imatge de previsualització de YouTube

Pocs organismes de la Terra poden restar immòbils milers d’anys i veure passar el temps. Els arbres són éssers vius que senten i registren els canvis que es produeixen al seu entorn i no es mouen del lloc. Deixeu les oliveres, no les toqueu. No les compreu.

[…]Però que feis?! amb el meu cos?

Per què em treis amb les arrels?[…]

Un arbre ben plantat dins La música de la calma (2007) del grup Oliva trencada

Part posterior d’un camió carregat d’oliveres monumentals sortint de la partida del Mas del Rector dUlldecona. Anna Ferràs (ACN)

Oliveres mil·lenàries en venda

N.B.: Divendres vam fer una sortida pel jardí del nostre institut amb els alumnes de CFM de Jardineria i floristeria de l’IPM  i a ells, futurs jardiners, els dedico aquesta entrada del blog per tal que tinguin cura de les oliveres i no contribuexin a aquest espoli, tot i que encara sigui legal és el nostre patrimoni natural i cultural.

Sota l’ombra de l’olivera de l’IPM (Premià de Mar). Alumnes de CFM Jardineria de Sergi Viader i alumnes de llatí de 4t de Margalida Capellà 18 de maig de 2018

La importància de fer Grec a Llatí

Corneli Nepot ( o Nepos) va acostar als lectors romans grans figures de la història de Grècia. Agafant de fil conductor el seu text de més avall sobre Temístocles, feu un redactat d’unes 150 paraules com a mínim en què surtin ben trenades les vides de les persones d’aquestes il·lustracions:

Scio plerosque ita scripsisse Themistoclem Xerxe regnante in Asiam transisse. Sed ego potissimum Thucydidi credo, quod et aetate proximus de iis, qui illorum temporum historiam reliquerunt, et eiusdem civitatis fuit. Is autem ait ad Artaxerxem eum venisse atque his verbis epistula, misisse: “Themistocles veni ad te, qui plurima mala hominum Graiorum in domum tuam intuli, quam diu mihi necesse fuit adversum patrem tuum bellare patriamque meam defendere. Idem multo plura bona feci, postquam in tuto ipse et ille in periculo esse coepit.”

Cornelius NeposThemistocles II

 

Hipsípila a Lemnos, segons Higí

Hipsípila. Teatre Joventut Hospitalet de Llobregat març de 2014. Fotografia d’Elisa Moya

La setmana passada vàrem gaudir amb la representació d’Hipsípila d’Eurípides a càrrec del grup Komos al teatre Joventut de L’Hospitalet de Llobregat. Anem ara a llegir en llatí el mite d’Hipsípila a l’illa de Lemnos segons les  Faules atribuïdes a l’hispà Higí:

In insula Lemno mulieres Veneri sacra aliquot annos non fecerant, cuius ira uiri earum Thressas uxores duxerunt et priores spreuerunt. at Lemniades eiusdem Veneris impulsu coniuratae genus uirorum omne quod ibi erat interfecerunt, praeter Hypsipylen, quae patrem suum Thoantem clam in nauem imposuit, quem tempestas in insulam Tauricam detulit […] Hypsipyle ex Iasone procreauit filios Euneum et Deipylum. […]

[Argonautae] ibi cum plures dies retenti essent, ab Hercule obiurgati discesserunt. Lemniades autem postquam scierunt Hypsipylen patrem suum seruasse, conatae sunt eam interficere; illa fugae se mandauit. hanc praedones exceptam Thebas deportarunt et regi Lyco in seruitutem uendiderunt. Lemniades autem quaecunque ex Argonautis conceperunt, eorum nomina filiis suis imposuerunt. 

De ser tu Hipsípila o Jàson quina correspondència tindríeu?

El vesc, tot un talismà

Viscum album

Viscum album

El vesc (muérdago, en castellà) des de l’antiguitat ha estat considerat una planta talismà.

Es cria encara avui el vesc en els nostres arbres? Quan se sol collir? Quins usos té? Quin nom científic rep, què significa i per què els científics l’anomenen en llatí?

El vesc era per als antics especialment per als celtes i germànics, i també per als grecs una mena d’amulet, un talismà vegetal, consagrat al món infernal. Regalar vesc va lligat encara a alguna superstició?

Per tal de conservar totes les prerrogatives, el vesc no podia ser arrencat de l’escorça de l’arbre on s’aferra (sobretot de l’alzina i de l’avet) amb una eina de ferro, sinó amb la mà. Segons Plini (Nat. XVI 249-251), els sacerdots druides collien el vesc tallant-lo amb una falç d’or i el guardaven en un drap blanc.

Non est omittenda in hac re et Galliarum admiratio. Nihil habent Druidae — ita suos appellant magos — visco et arbore, in qua gignatur, si modo sit robur, sacratius. Iam per se roborum eligunt lucos nec ulla sacra sine earum fronde conficiunt, ut inde appellati quoque interpretatione Graeca possint Druidae videri. enimvero quidquid adgnascatur illis e caelo missum putant signumque esse electae ab ipso deo arboris. 

Est autem id rarum admodum inventu et repertum magna religione petitur et ante omnia sexta luna, quae principia mensum annorumque his facit et saeculi post tricesimum annum, quia iam virium abunde habeat nec sit sui dimidia. omnia sanantem appellant suo vocabulo. Sacrificio epulisque rite sub arbore conparatis duos admovent candidi coloris tauros, quorum cornua tum primum vinciantur.

Sacerdos candida veste cultus arborem scandit, falce aurea demetit, candido id excipitur sago. tum deinde victimas immolant praecantes, suum donum deus prosperum faciat iis quibus dederit. Fecunditatem eo poto dari cuicumque animalium sterili arbitrantur, contra venena esse omnia remedio. Tanta gentium in rebus frivolis plerumque religio est.

No podem passar per alt la veneració que la gent de la Gàl·lia mostra en aquesta qüestió. Els druides (així anomenen els seus mags) res no tenen per més sagrat que el vesc i l’arbre en el qual es desenvolupa, mentre sigui una alzina. Per començar, escullen sempre per als seus objectius un bosc d’alzines i no fan mai cap ritual sagrat sense fer servir el fullatge d’aquest arbre. […] A més, tot el que hi creix és considerat com a baixat del cel i és un senyal que aquell arbre ha estat escollit expressament per la divinitat.

És molt difícil de trobar-lo (el vesc) i, un cop descobert, és objecte d’una gran cerimònia, sobretot si és en el sisè dia de la lluna, que per a ells és el començament dels mesos i dels anys, i després de trenta anys d’una nova generació, perquè aleshores ja està en la plenitud de les forces i no a la meitat de la seva creixença. L’invoquen amb el nom que en la seva llengua significa «guaridor de totes les coses», preparen un sacrifici i un àpat ritual sota l’arbre i hi porten dos vedells blancs les banyes dels quals no hagin estat mai lligades.

Un sacerdot, vestit de blanc, s’enfila a l’arbre i, amb una falç d’or, talla el vesc, que és dipositat en una tela blanca. Aleshores immolen les víctimes bo i pregant al déu que faci que el seu regal sigui beneficiós per a aquells a qui n’ha fet el do. Creuen que, donat com a beguda, atorga la fecunditat a qualsevol animal que sigui estèril i que és un remei contra totes les metzines. Tan gran és el poder de la superstició que sol prevaler entre la gent en qüestions trivials.

PLINI, Història Natural XVI, 249-251 (Trad.Joan Bellès)

En certa manera, aquest ritual no us recorda el ritual de recollida del vesc al bosc del druida Panoràmix per fer la poció màgica en el còmics Astèrix? Quins elements coincideixen? En quin àlbum sobretot? …

Si heu llegit A la recerca d’una pàtria, adaptació de l’Eneida, o la mateixa obra de Virgili, podreu relacionar el vesc amb el ram d’or que ha de trobar Eneas, segons les indicacions de la Sibil·la, per tal de poder entrar a l’Hades. L’ha de collir, però, amb la mà.

…latet arbore opaca

aureus et foliis et lento vimine ramus,

Iunoni infernae dictus sacer; hunc tegit omnis

lucus et obscuris claudunt convallibus umbrae.

sed non ante datur telluris operta subire

auricomos quam quis decerpserit arbore fetus.

hoc sibi pulchra suum ferri Proserpina munus

instituit. primo avulso non deficit alter

aureus, et simili frondescit virga metallo.


…Dins l’ombra d’un arbre s’amaga

una rama que d’or té la tija lleugera i les fulles,

consagrada a Juno infernal. Pertot una arbreda 

l’escondeix, i d’ombriu el volta l’obscura collada.

Hom no pot penetrar, però, dins el cor de la terra

sense arrencar primer la branca d’or d’aquell arbre.

És el do que a la seva beutat Prosèrpina ordena

d’oferir. Separat el tany, un altre ja en brosta,

d’or, i el mateix metall floreix també per la tija.

Alça doncs els teus ulls i cerca’l. Agafa’l, si el trobes,

ritualment amb la mà: plaent, ell mateix, si et reclamen

els destins, cedirà de grat; altrament, amb cap força

vèncer-lo no podràs, ni esqueixar-lo tampoc amb el ferro.

VIRGILI, Eneida VI 136-148 (Trad. Miquel Dolç)

Ara que ve Nadal, continuem  guarnint les nostres llars amb vegetals miraculosos. Què en som també de supersticiosos!  No només el vesc, però, és planta de Nadal, en tenim d’altres  com l’avet, el grèvol, el galzeran, la ponsètia i el seu nom també és llatí. L’esbrines?

Sigui com sigui, a mi m’han regalat un any més un branquilló de vesc de la fira de Santa Llúcia de Barcelona i l’he volgut compartir aquí regalant-vos aquesta entrada. Bones Festes! Bona Sort i un petó sota el vesc!

L’art de llegir i de seduir en llatí: Ars amatoria

Després d’haver llegit L’art d’estimar en català (enguany és lectura prescriptiva de les PAU llatí a Catalunya) i d’haver treballat la vida i obra d’Ovidi, ara ha arribat el moment de llegir en llatí Ars amatoria en la versió del professor Hans H. Ørberg. Aquest art d’estimar o més aviat de seduir aconseguirà engrescar-vos una vegada més?

Gràcies a Lingua Latina per se illustrata teniu aquí, a l’espera del llibre, les primeres pàgines. Què n’opineu?

Ovidii Ars Amatoria by Agamador

Abans d’ensorrar-vos amb el a Google traductor, us recomano seguir els consells de traducció, repassar i consultar la gramàtica, que trobareu al Moodle i a Labyrinthus de Sebastià Giralt, utilitzar Collatinus i NoDictionaries, entre altres ajudants de traducció. Tanmateix, recordeu que a l’examen només podreu fer servir el diccionari llatí-català, tal com manen les normes de la Selectivitat.

Gaudiu de la lectura en llatí, resteu ben seduïts i seduïdes. Aquest és el meu gran consell! Dels consells que, amb ironia i humor, us dóna Ovidi sobre l’amor, en podeu fer més o menys cas.

Llops esteparis, també us recomano Hermann Hesse!

L’escriptor Xavier Serrahima (que fa poc ens va visitar a l’institut Premià de Mar a propòsit de la lectura a classe de llatí de quart de L’ase d’or d’Apuleu i amb qui vàrem establir uns bells llaços d’amistat, a l’estil de l’hospitalitat dels antics herois, ja que li vàreu regalar uns magnífics punts de llibre i va esdevenir aràcnid amb el seu Ciclop etern), us acaba de dedicar  aquesta fabulosa entrada al seu bloc Xavier Serrahima: el racó de la paraula. Recordeu que us va recomanar  la lectura de El llop estepari d’Hermann Hesse? Una lectura sàviament recomanable en el moment en què vivim  i en el moment en què esteu!

Hermann Hesse! Jo també us el recomano i fins i tot en llatí! Fa temps vaig rebre amb emoció de l’amic, editor i fotògraf Florencio García Méndez  un bell exemplar de Siddhartha, en versió llatina d’Antonio Peral Torres, publicat a ediciones Eureka.

Fotografia de Florencio García Méndez

SIDDHARTHA, venustus filius ex brachmanibus, iuvenis falco, apud amicum Govindam crevit, iuxta umbram domus, sub sole ripae fluminis, prope cymbas, in umbraculo nemoris salicum ficorumque... SIDDHARTHA, Hermann Hesse [Praemium nobel] Ed. Eureka MMI

Sabeu, llops esteparis, què significa Siddhartha? Doncs, espero que vosaltres ho aconseguiu!

Mastegaven xiclet els antics?

El llentiscle o llentrisca (Pistacia lentiscus)

Ergo transit in mastichen, quae et ex alia spina fit in India itemque in Arabia; lainam vocant. sed mastiche quoque gemina est, quoniam et in Asia Graeciaque reperitur herba a radice folia emittens et carduum similem malo, seminis plenum ac lacrimae, quae reumpit incisa parte summa, vix ut dinosci possit a mastiche vera. nec non et tertia in Ponto est, bitumini similior, laudatissima autem Chia candida, cuius pretium in libras denarius X, nigrae vero denarius II. Chia e lentisco traditur gigni cummium modo. adulteratur ut tura resina.

Plini el Vell Història Natural XII 72 (Lacus Curtius)

Plini el Vell ens informa que els grecs mastegaven una goma aromàtica que produeix el llentiscle, sobretot preuaven  el màstic provinent de l’illa grega de Quios, precisament avui encara té Denominació d’Origen protegida de la Unió Europea (vid. Amics arbres, arbres amics); per tant, si us pensàveu que el xiclet, mot d’origen nàhuatl conegut pels espanyols a Amèrica,  és un invent moder,  anàveu ben errats perquè ja l’home neolític trobava el conhort mastegant reïna de bedoll com a antisèptic bucal i els grecs ja es delien  pel produït a Quios. Ara bé no us penseu, sobretot Chaima, que malgrat aquest origen antic, us deixi mastegar a classe xiclet, coneixeu prou que les normes de convivència del centre ho prohibeixen i les del nou Premià també. Dura lex sed lex!

Màstic de Quios

Els britans s’embadurnaven amb glast


Fotograma de La legión del águila, 2011

A l’examen de llatí d’avui ha sortit aquest fragment de La guerra de les Gàl·lies 5, 14 de Cèsar que tracta d’alguns costums dels habitants de Britànnia entre els quals generalitza el fet que s’embadurnin la cara amb glast i esdevenen amb aquesta aparença blavosa més esfereïdors. Si heu vist la pel·lícula La legió de l’àguila , no us haurà sobtat gens.

Ex Britannis omnibus sunt humanissimi illi qui Cantium incolunt neque multum a Gallica consuetudine differunt. Interiores frumenta non serunt, sed lacte et carne uiuunt pellibusque uestiti sunt. Omnes Britanni uitro se inficiunt, quod caeruleum efficit colorem, atque hoc aspectu horridiores sunt in pugna.


La legión del águila – Tráiler. Símbolo romano por cine365

Si voleu aprofundir sobre els romans a Britànnia us recomano aquests documentals que trobareu en aquesta galeria ad hoc:

A taula amb l’emperador August

Com t’imagines l’emperador August a taula?

Suetoni a l’obra Vida dels dotze cèsars (De uita duodecim Caesarum) ens descriu els costums alimentaris de l’emperador August:

Cibi -nam ne haec quidem omiserim- minimi erat atque vulgaris iere. Secundarium panem et pisciculos minutos et caseum bubulum manu pressum et ficos virides biferas maxime appetebat; vescebaturque et ante cenam quocumque tempore et loco, quo stomachus desiderasset. Verba ipsius ex epistulis sunt: “Nos in essedo panem et palmulas gustavimus.” Et iterum: “Dum lectica ex regia domum redeo, panis unciam cum paucis acinis uvae duracinae comedi.” Et rursus: “Ne Iudaeus quidem, mi Tiberi, tam diligenter sabbatis ieiunium servat quam ego hodie servavi, qui in balineo demum post horam primam noctis duas buccas manducavi prius quam ungui inciperem.” Ex hac inobservantia nonnumquam vel ante initum vel post dimissum convivium solus cenitabat, cum pleno convivio nihil tangeret.

Quins eren els seus costums alimentaris? Quins aliments li agradaven més? Quin nom reben en llatí? Són aliments que encara consumim avui dia o no? Quin mal costum tenia August? Quins àpats solien fer els romans? Els seguia August o menjava fora hores? A quin àpat corresponia el banquet dels romans? A quina hora començava? De quines parts constava? Què s’hi menjava? Quina era l’actitud, algunes vegades, d’August en els banquets?

Vini quoque natura parcissimus erat. Non amplius ter bibere eum solitum super cenam in castris apud Mutinam,  Cornelius Nepos tradit. Postea quotiens largissime se invitaret , senos sextantes non excessit, aut si excessisset, reiciebat. Et maxime delectatus est Raetico neque temere interdiu bibit. Pro potione sumebat perfusum aqua frigida panem aut cucumeris frustum vel lactuculae thyrsum aut recens aridumque pomum suci vinosioris.

Era un gran bevedor de vi August? Quin vi li agradava més? Com es calmava la set? És encara avui el seu un bon remei per passar-se la set?

Què n’opines de tot plegat?

Si vis amari, ama

Mort de Sèneca, de P.P. Rubens

Mort de Sèneca, de P.P. Rubens

Sèneca, m’agrada. Ja ho sabeu: La vida feliç, Viatjar soluciona els nostres problemes?, Tot llegint Sèneca… però també m’agrada Alain de Botton (no hi puc fer més!). Aquest cap de setmana vaig trobar al Youtube uns vídeos d’una sèrie televisiva “Philosophy: A guide to Happiness” que no em perdia per res del món quan els feien al Canal 33. Tot plegat m’ha portat a fer aquesta entrada, aprofitant que ara ha arribat el moment de saber qui era Sèneca. Sabíeu que fou un hispà il·lustre (vid. 1r vídeo)? Voleu saber com va ser la seva mort? Què pensava? Què va escriure? Com es va involucrar en la política?… Mireu els vídeos restants de l’expositor de més avall i investigueu arreu, no us oblideu d’ensenyar-me més coses perquè tal com ell deia:

Recede in te ipse, quantum potes; cum his versare, qui te meliorem facturi sunt, illos admitte, quos tu potes facere meliores. Mutuo ista fiunt, et homines, dum docent, discunt.

Epistulae morales ad Lucilium VII, 8

Si vis amari, ama.

Epistulae morales ad Lucilium IX, 6