El Fil de les Clàssiques

Les Farses Atel·lanes són un gènere teatral menor però genuïnament romà.  L’any 2001 l’Aula de Teatre de la Universitat Rovira i Virgili de Tarragona  sota la coordinació pedagògica i artística de la companyia tarragonina Zona Zàlata (que precisament celebra aquests dies el seu 25è aniversari) van endegar  una tasca de recerca i reconstrucció al voltant de les farses Atel·lanes. El resultat d’aquest treball va ser la Farsa de Pappus, complementada posteriorment amb la Farsa de Bucco i Manduccus i la Farsa de Maccus i Dossennus. Les Farses Atel·lanes van ser estrenades el maig de 2001, 2002 i 2003 dins la programació del festival Tàrraco Viva i des d’aleshores no han fallat mai a la cita. També es van representar en el XVI Simposi d’Estudis Clàssics Tarragona 22 d’octubre de 2009.

El nom d’aquest  gènere prové de la ciutat d’Atella, a la Campània italiana, des d’on es va popularitzar cap al segle III aC. Eren peces còmiques breus, sovint grolleres, que a les jornades teatrals s’intercanviaven entre les tragèdies o les comèdies. A partir d’uns personatges tipificats i fixos es desenvolupaven arguments d’embolics i de costums amb un marcat to burlesc i sarcàstic. La capacitat d’improvisació dels actors a partir dels trets del seu personatge era un recurs important per a l’èxit de Farsa. Aquests  personatges eren: Pappus (el vell estúpid libidinós i avar), Maccus (el jove tan ximplet com vanitós), Dossennus (el geperut astut, enredaire i libidinós), Bucco i Manduccus (els dos criats bocamoll el primer i golafre el segon, tot i que aquests trets són perfectament intercanviables i complementaris).

A més de representar les farses, és digna de veure la reconstrucció de les màscares, el vestuari i l’escenari tal com s’empraven en l’antiguitat.

Tebes, la de set portes, era una ciutat de Beòcia a la Grècia central fundada per Cadme  fill d’Agenor, rei de Tir. Cadme era germà d’Europa, que va ser raptada per Zeus, transformat en toro, i portada a l’illa de Creta, on van consumar el seu amor. Cadme va voler anar a buscar Europa, però l’oracle de Delfos li va desaconsellar la recerca de la seva germana i li va encomanar que fundés una ciutat on s’ajagués una vaca. Allí va fundar, després de donar mort a una serpent, el que havia d’esdevenir Tebes. Cadme es va casar amb Harmonia, filla del déu de la guerra Ares.

Mort Cadme, i després de diverses vicissituds per la successió al tron de Tebes, el poder va passar a Laios al qual un oracle va advertir que moriria a mans del seu fill: en conseqüència, quan va ser pare, va manar abandonar el seu fill al mont Citeró, amb els peus junts clavats amb un clau. Els pastors de Pòlip, rei de Corint, que no tenia fills, el van trobar, el van portar a la cort i allà va ser criat com a fill de Pòlip, que el va anomenar Èdip (Οἰδίπους “peus botits”). Quan es va fer gran, Èdip va voler trobar resposta als seus orígens i va anar a l’oracle de Delfos, que li va revelar que es casaria amb la seva mare després de matar el seu pare. Horroritzat, va decidir de no tornar a Corint i es va dirigir cap a Tebes; però, durant el viatge, un vell amb un carro el va voler fer fora del camí i Èdip el va matar: el vell era Laios, el seu autèntic pare. En aquella època, Tebes estava assetjada per l’Esfinx, que devorava aquells qui no encertaven l’enigma que els plantejava. Èdip, però, va resoldre l’enigma , i a Tebes li van demanar que fos rei i es casés amb la reina Iocasta. Van tenir dos fills, Etèocles i Polinices, i dues filles, Antígona i Ismene. Quan Èdip va descobrir que s’havia acomplert l’oracle, Iocasta es va suïcidar i ell es va treure els ulls. El germà de Iocasta, Creont, va regir Tebes fins que els fills mascles d’Èdip, arribats a la majoria d’edat, es van barallar per compartir el tron. Èdip els va maleir, se’n va anar a Atenes i va morir a Colonos. Etèocles es va negar a cedir el tron al seu germà, i Polinices es va exiliar a Argos; va reclutar sis famosos guerrers amb els seus exèrcits i es van encaminar contra Tebes. En una de les set portes de la ciutat, Polinices va lluitar contra Etèocles i tots dos van morir; però, Polinices, per ordre de Creont, va ser deixat que es corrompés desenterrat. Antígona, la seva germana, va desobeir l’ordre i li donà sepultura; per això va ser condemnada a morir emparedada en una cova. Els atenesos van prendre Tebes i van empresonar Creont.

Ara que ja coneixeu el conflicte tràgic de la nissaga d’Èdip, visioneu aquest muntatge fet amb imatges Creatives Commons de la seva pervivència en l’art de tots els temps que s’han perdut en el desert actual dels mites i esperen que les vivifiqueu:

Heu reconegut la part del mite que s’amaga en aquestes imatges? Quines obres d’art heu identificat? Què en sabeu d’elles (època, autor…)?

També podria ser l’hora de seleccionar en comentari un fragment en traducció de l’obra de Sòfocles que les descrigui. Entre tots ho hem d’aconseguir.  Us recomano buscar-los en la lectura d’Èdip rei, Èdip a Colonos i Antígona, evidentment també a Els set contra Tebes d’Èsquil.

El proper diumenge 20 de juny al teatre grec de Montjuïc, dins el Festival Grec de Barcelona, en una única funció podrem sentir recitar l’Odissea d’Homer en traducció al català de Carles Riba i en boca de l’actor Lluís Soler, com si d’un aede grec es tractés, amb l’acompanyament musical d’Eduard Iniesta. Segons ha dit Soler en roda de premsa tot parlant de l’obra  i té tota la raó “És un text que es nota que està escrit per ser dit en veu alta i escoltat” i ha afegit que és en el registre oral “quan el text agafa tota la seva potència i envergadura”. En aquest muntatge d’Antonio Calvo, “la que juga la partida és la paraula” i, per a Calvo, afegir altres elements seria “fer trampa i no aprofitar la paraula de Riba”, en referència a la traducció de Carles Riba en la qual es basa l’obra.

Així, per al dramaturg Marc Rosich, que ha adaptat el text, el muntatge té dos vessants: “Ensenyar tot el que té de màgic aquest text” i fer “un homenatge a la paraula del traductor”. Rosich ha destacat la dificultat d’adaptar un text de 12.007 versos, que els rapsodes grecs solien recitar durant tres dies seguits, a una actuació d’una hora i vint minuts: “No trencar la cadena màgica del text de Carles Riba era molt difícil de fer”.

El dramaturg ha optat per conservar la traducció original de Riba i ha fet un treball de “tallar i enganxar” que dóna com a resultat un text que passa per tots els capítols de L’Odissea com el Ciclop, les sirenes, Telèmac o Penèlope. Lluís Soler ha explicat que la idea d’adaptar L’Odissea ve de l’any 2006, quan es va fer el mateix amb La Ilíada d’Alessandro Baricco: “En aquell moment semblava que era una tasca complexa i difícil”, ha dit Soler d’un text que “ara es fa de bon portar”.

De fet, l’Odissea juntament amb la Ilíada són les obres inicials i més representatives de l’èpica grega i també de l’èpica europea, però la seva perfecció sembla la culminació d’una llarga tradició oral, no escrita.

Soler, a qui últimament s’ha vist sobre l’escenari del Teatre Nacional en el paper de Malvolio en la comèdia shakespeariana “Nit de Reis”, recita el text sencer de memòria i segueix el consell que Riba dóna en el pròleg de la seva segona traducció del clàssic d’Homer: que si l’actor oblida una paraula, busqui amb tota llibertat una semblant i segueixi amb el text.

D’altra banda, la música d’Eduard Iniesta, que domina més de quaranta instruments de diversos països de la Mediterrània, va més enllà de la “música hel·lènica, els ritmes mediterranis i els instruments grecs”, la seva elecció més òbvia, i ha compost “una partitura funcional “que” impulsa la dinàmica de l’obra i li dóna una empenta ” quan és necessari.

El director artístic del Grec, Ricardo Szwarcer, ha destacat que va acceptar de seguida la proposta de fer una Odissea recitada perquè es correspon a “la necessitat del festival de recolzar-se en el text poètic”. L’Odissea estarà de gira fins a finals d’any amb la Perla29.

Diumenge ens omplirà d’emoció tornar, després d’haver assistit ahir a la representació de Prometeu, als orígens orals de l’Odissea amb els bells hexàmetre de Carles Riba i amb l’acompanyament musical encara que no sigui de la lira, en un marc envejable com és el teatre grec de Montjuïc i amb la companyia d’altres Odisseus que també solquen els mars ben agitats de les clàssiques i del grec en particular. Bon viatge cap a Ítaca!

EF; La Vanguardia; Dossier de premsa; El Punt

Diumenge vinent s’inaugura la XXXIV edició del Festival Grec de Barcelona, quinze dies abans del que acostuma a ser habitual. Sempre es mima l’obra inaugural i enguany la nineta dels ulls és, com no, una obra grega, perquè els clàssics són de rabiosa actualitat!: Prometeu de la directora Carme Portaceli qui en roda de prensa ha assegurat sentir-se contenta d’obrir el festival amb un clàssic grec d’una “essència absoluta” i d’una “contemporaneïtat tremenda”. Tot i que la història se situa en un context present, segueix fidelment la versió del Prometeu encadenat del tràgic atenès Èsquil (525-456 aC) feta per l’escriptor i dramaturg alemany, Heiner Müller, i traduïda al català per Feliu Formosa i protagonitzada per l’actriu Carme Elias. Encapçalen el repartiment els actors de la FEI (Factoria Escènica Internacional) Gabriela Flores, Pepa López, Lluïsa Castell, Llorenç González, Albert Pérez i David Bages. Altres inseparables són Dani Nel·lo (música i direcció musical); Paco Azorín (espai escènic); Antonio Belart (vestuari), Maria Domènech (il·luminació), etc.

Per primer cop, una dona interpreta Prometeu, Carme Elias. I no pas disfressada d’home! Carme Portaceli ho té ben clar: “El món és masculí i fet pels homes, sobretot antigament tots els mites eren homes i com a tals els explicaven. Avui seria diferent i la nostra proposta és actual. No és cap reivindicació feminista”. Fer de Prometeu és tot un repte personal per a Carme Elias que ha sabut aprofitar!: “Es algo que no me planteo, ni me perturba ni me afecta, Prometeo soy yo y creo que esto (lo de hombre o mujer) no genera ni añade nada más, a Carmen le pareció que yo podía hacerlo es el mayor reto profesional que he tenido en mi vida y es fantástico que yo mujer pueda interpretar a Prometeo, que es un personaje clásico, a veces me preguntaba y por qué no puedo hacer Hamlet y por qué no puedo hacer Lear”. ( C.Elias en declaraciones a EFE).

Foto de David Ruano

Prometeu és una deessa que es rebel·la contra un déu superior, Zeus, perquè vol eliminar els humans per convertir-los en animals. Prometeu roba el foc per donar-lo als mortals, els ensenya com utilitzar-lo per a la indústria, els explica el poder de les plantes, les lletres, els números…, en definitiva, els ensenya totes les arts. El poder intenta evitar-ho confinant-lo en un far, que simbolitza la fi del món. Però Prometeu té poders, veu el futur, sap quan caurà Zeus. I rep moltes visites que volen saber coses.

Com en qualsevol obra grega, també hi ha el cor. En aquesta versió l’interpreta una sola persona, Gabriela Flores, i és la consciència de Prometeu: “El fa reaccionar sobre la serva actitud al llarg de tot el recorregut”. Lluïsa Castell és Io, la dona mortal de qui s’enamora Zeus. En no ser correspost, és castigada i convertida en vaca. “Zeus la fa anar de país en país durant segles i segles.

Pepa López és Oceà, un déu polític. “Visito Prometeu per convèncer-lo que no sigui tan tossut i orgullós, però no ho aconsegueixo. És un paper estimulant. Només dura deu minuts, però de gran intensitat”.

Albert Pérez és Hefest, anomenat déu del Foc per Prometeu, i Llorenç González, Força, el rottweiler particular de Zeus, la seva mà dreta i el que du a terme totes les seves ordres. “Ha estat una aventura i un aprenentatge continu”, diu l’actor. Finalment, David Bagès interpreta Hermes.

Dani Nel·lo ha compost la música expressament. “Ha estat complicat, perquè m’havia de plantejar quina música escolten els déus. Havia de fer una deslocalització en el temps i l’espai, perquè no tenia cap punt de referència, havia de trobar l’orientació”, diu. I de ben segur que l’ha trobada i serà interpretada en directe per ell i quatre músics més, en una formació multiinstrumental.

Pel que fa a l’espectacular escenografia que ha fet Paco Azorín, “he partit d’una rèplica que hi ha al text que diu: “Hem arribat a la fi del món”. Llavors invento un final del món poèticament creïble, amb els quatre elements (aigua, terra, aire i foc), que són reals i funcionen en contrast amb el context irreal dels déus”, explica Castell. L’escenògraf ha construït el mont Caucas, la muntanya escita on el tità és encadenat a perpetuïtat. Carme Elias és tancada en una impressionant torre metàl·lica. Al voltant aigua, el mar, i al darrere la roca natural del teatre grec de Montjuïc.

“L’origen del poder de Zeus s’ha perdut. Per això hem creat un pròleg que explica els antecedents, des de la creació del món fins quan surten tots els déus”, apunta Pablo Ley. Després del pròleg, l’obra es manté fidel al text de Heiner Müller, “recollint el món de contradiccions que aquest va detectar al text d’Èsquil, tractant d’entendre-ho i d’explicar-ho de manera que s’entengui”.

En acabat, un breu epíleg arrodoneix la història: “Ens hem centrat en dos aspectes. Un és que la paraula foc surt molt sovint associada a la paraula guerra a l’obra de Müller, marcada per la Guerra Mundial i el nazisme. L’esperança, l’altre do que dóna Prometeu a la humanitat, tampoc sembla que Müller el consideri motor de futur. Després d’aquestes consideracions, hem creat el gran final, que anomenem Prometeu alliberat, continua Ley. Un final que s’il·lumina en un altre gran text de Müller que forma part de l’obra Zement (1972), i parla de la destrucció dels déus del classicisme grec. Mentre Hèracles allibera Prometeu, els déus olímpics se suïciden en massa.

Després d’estrenar-se aquest pròxim diumenge al Grec, aquesta obra coproducció del Centro Dramático Nacional (CDN) anirà al festival de Mèrida i després es veurà a Madrid.

No ens la podrem perdre! Només es faran tres funcions a Barcelona del 13 al 15 de juny d’aquest benefactor de la humanitat, que possibilità les bases del coneixement i de la civilització humana, i ara per primer cop en femení. Curiós, oi! Precisament, Prometeu que per haver enganyat Zeus en la repartició de les parts d’un bou i per haver robat del carro solar una espurna del foc sagrat l’ofrenà a la humanitat i aviat rebé el càstig corresponent: per una banda, és lligat al mont Caucas i una àguila cada dia li cruspeix el fetge que es regenera de nit; i per altra envia als homes la primera dona, Pandora, amb una gerra que no havia d’obrir mai, però la seva tafaneria prevalgué sobre una actitud assenyada i, en obrir-la, s’escamparen tots els mals, tret de l’Esperança!

Realment, paga la pena sacrificar-se per la resta d’éssers humans? Què n’opineu?

N.B.: El País, Abc, L’Avui, El Periódico, Wilaweb, Facebook…

Després de l’estrena: La Vanguardia, El País, La Razón, 3cat24.cat, El Periódico, Dossier de Premsa, TV3 Telenotícies migdia dilluns 14 de juny

A l'entrada del TNC

Avui hem acabat el segon trimestre tot anant al TNC a veure Electra amb els alumnes de grec tal com ja vàrem anunciar fa uns dies en aquest article.

Clara Segura amb el grup de grec

Hem gaudit moltíssim  i també alguns hem plorat. Encara emocionats per la genial actuació de Clara Segura després hem pogut parlar amb ella  i ens hem fotografiat junts. Jo estic molt contenta i no tinc paraules. Espero que aquí aneu deixant les vostres impressions de la nostra sortida al teatre i de la nostra trobada amb la Clara que anirem a veure, almenys jo, quan representi Hamlet a la Biblioteca de Catalunya el mes de maig.

Bones vacances de Setmana Santa! Bon dia Mundial del Teatre!