Tag Archives: Pervivència

“Mitologies” al Museu Picasso de Barcelona

Del 24 de novembre de 2016 fins al 19 de març de 2017 aneu a veure a les sales A del Museu Picasso de Barcelona, l’exposició temporal MITOLOGIES, OBRA GRÀFICA A LA COL·LECCIÓ DEL MUSEU.

 

Pablo Picasso (25 d’octubre de 1881- 8 d’abril de 1973) s’insereix en la llarga tradició d’artistes i poetes que, en el decurs de la història, s’han inspirat en la mitologia grecoromana.  Al llarg de la seva vida, Picasso, com tants altres artistes i literats, es va sentir atret, sobretot en l’obra gràfica i en el dibuix,  pel món de la mitologia, tal com testimonia un dels seus primers dibuixos conservats, Hèrcules (1890), on representa aquest heroi mític (Hèracles, en grec) conegut per la seva extraordinària força sobrehumana:

Hèrcules de Picasso

En aquesta exposició, Mitologies, obra gràfica a la col·lecció del Museu, comissariada per Claustre Rafart, s’hi pot contemplar una selecció d’unes 40 obres de la col·lecció del Museu Picasso al voltant de l’atracció de l’artista malagueny pel món de la mitologia grecoromana durant un període ampli de la seva vida com a gravador. Els mites protagonitzen un gran nombre d’escenes tractades i elaborades amb diferents tècniques i materials: aiguafort, aiguatinta, punta seca, litografia,… treballades damunt planxes de coure, zinc, pedra, linòleum,… El resultat del tiratge d’aquestes planxes són unes estampes que destaquen per la seva llibertat de traç, el vigor expressiu i un ombrejat magnífic mostrant el domini de la tècnica i el geni creador de Picasso.

El recorregut de la mostra s’inicia amb dos dibuixos, punt de partida d’aquest tema en l’obra de l’artista. És impactant un dibuix datat pels volts de l’any 1900, La violació, protagonitzat per un sàtir que s’abraona damunt una dona que lluita per desempallegar-se’n. A continuació, s’exposa l’obra gràfica agrupada segons els protagonistes de la mitologia picassiana (Minotaure, Faune, Centaure, Dànae, Venus, Bacus,…) o per escenes específiques pròpies d’aquest cosmos, com poden ser les bacanals.

La proliferació dels mites grecoromans en l’obra de Picasso és rica i variada (Hèrcules, Apol·lo, Calidó, Cèfal, Melèagre, Nèstor, Políxena, Posidó, el Minotaure,  Zeus i d’altres éssers fantàstics com ara centaures, faunes, les tres gràcies i les muses, …) per bé que són el Minotaure, el Faune i el Centaure els més representats. Aquests éssers mitològics híbrids assoleixen un gran protagonisme, i sovint esdevenen el reflex del mateix artista. El Minotaure és l’alter ego de Picasso i a través d’aquest mite va canalitzar tota la seva vigorosa masculinitat i les seves pulsions sexuals. El faune és un altre alter ego de Picasso i representa la seva alegria.

“Cap de faune”, linòleum 1968

A Picasso li interessa el mite clàssic com a portador de tota una gamma de significats insòlits i l’empra de manera fluida. El treballa de manera personal, a la vegada, que li serveix de pretext per comunicar idees. A grans trets, es pot dir que la presència del mite es manifesta en les seves composicions de tres maneres: en obres que respecten en l’essencial el mite clàssic; en obres on el mite apareix descontextualitzat i, aleshores, guanya nous valors; i en obres en què el recrea a partir dels treballs de grans artistes occidentals, amb els quals estableix un diàleg fructífer.

El Picasso gravador recrea escenes i personatges extrets del fecund món de la mitologia grecoromana, que representen idees o símbols i han perdurat fins als nostres dies. En tria les històries que l’afecten, que són el reflex de la seva dualitat home-artista, i les explica a través del mite emprant-lo sovint com a símbol al·legòric del procés creatiu, o com el reflex de les turbulències amoroses (com el seu amor en la dècada dels anys 30 per la jove Marie-Thérese Walter, 27 anys menor que ell) o d’altres aspectes de la seva vida quotidiana, proeses, plaers, dolor, tragèdia…

De l’any 1935 és l’aiguafort que va regalar dedicat al Museu d’Art Modern de Barcelona, La minotauromàquia, un any de profunda crisi interna en què Picasso es va sentir desmotivat per la pintura i es va dedicar a l’escriptura. Només amb aquest quatre, considerat un precedent directe del Guernica,  ens hi podríem estar una bona estona intentant trobar-hi el diàleg que estableix amb altres artistes en l’amalgama de referències mitològiques i artístiques, ben entortolligades que ens porten al cabdell de fil d’Ariadna i Teseu amb les Filoses de Velázquez, la nena amb llum que recorda Antígona… amb d’altres de religioses com la mà de Déu de la Capella Sixtina o l’escala de la crucifixió de Crist…

En aquesta fusió de narració i història que esdevé el mite, Picasso aboca tot el seu geni creatiu. L’únic aspecte de la relació de Picasso amb el mite que ha quedat exclòs en aquesta mostra és el de la fidelitat al relat original: no s’han pogut exposar per qüestions de conservació una sèrie de gravats dedicats a Les metamorfosis inspirats directament en Les Metamorfosis del poeta romà Ovidi.

No us perdeu aquesta petita exposició de 40 gravats i dibuixos mitològics al Museu Picasso de Barcelona i  a les xarxes socials sota el hashtag #PicassoMitologia

I ja que sou al Museu, aprofiteu per veure la magnífica exposició temporal Cubisme i guerra

Dos mil dos-cents anys després de la mort de Plaute

L’autor de comèdia llatina més aplaudit Plaute (en llatí, Titus Maccius Plautus) va néixer cap al 251 aC a Sarsina, a l’antiga Úmbria (situada ara a la Romanya), i va morir a Roma l’any 184 aC. Aquesta setmana a la ciutat natal de Plaute s’ha presentat la moneda de dos euros italiana que commemora els 2.200 anys de la seva mort.

Imatge de previsualització de YouTube

Aquesta moneda commemorativa de 2 euros reprodueix el mosaic del segle II amb màscares de teatre (tragèdia i comèdia) trobat a les Termes de Deci (Museus Capitolins).

CisGxNqXIAANi9z

Moneda commemorativa de Plaute: 2.200 anys de la seva mort

CjUPnm6WgAAcNmD

Mosaic. Termes de Deci (Museus Capitolins)

Què n’opines? Què saps de Plaute i de la seva vigència i pervivència?

Anem al teatre! Mots de ritual per a Electra

Imatge de previsualització de YouTube

Mots de ritual per a Electra de Josep Palau i Fabre va ser escrita a París l’any 1958 durant el seu exili fins que retornà a Catalunya el 1962 i estrenada el 1974 (ara set anys després de la seva mort, s’ha representat al TNC). És una peça de 543 versos lliures introduïda amb un pròleg en prosa on explica els antecedents de la trama. Malauradament és una tragèdia molt poc coneguda del teatre català en què Palau i Fabre reflexiona, a partir de les seves vivències com a exiliat a França, sobre la funció de la tragèdia en la nostra societat amb la reescriptura del mite clàssic en què reflexiona sobre la necessitat de fer justícia per la sang vessada i alhora l’horror de qualsevol guerra, la separació de germans, l’evidència de desitjos, els amors enrevessats, els neguits… i la dificultat de fer justícia sense cometre de nou més injustícia i més venjança. La tragèdia, filla de la democràcia atenesa, és per a Palau i Fabre el llenguatge (implícit) de la llibertat.

Imatge de previsualització de YouTube

El dramaturg i director teatral Jordi Coca ha portat per primer cop aquesta obra, fent justícia al Palau i Fabre dramaturg, a un gran teatre públic, a la sala Tallers del TNC de Barcelona, fins aleshores sols s’havia representat a universitats i a sales alternatives, com a l’Espai Brossa. Jordi Coca allunya la tragèdia palaufabriana del franquisme i la fa universal tot i que a l’obra, es projecten imatges de la primera guerra mundial. Entre els canvis dramatúrgics, Coca ha desplaçat el monòleg d’Orestes i ha canviat l’indret on es retroben sense reconèixer-se Electra i Orestes. Reforçant així la teoria de Palau i Fabre, segons la qual els herois, tot i el destí, han de ser conscients dels seus actes. D’aquesta manera, gràcies a la humanitat que adquireixen,  aconsegueixen una intensitat tràgica que els acosta a l’espectador.

L’exiliat Orestes retorna disposat a venjar la mort del seu pare Agamèmnon a mans de l’amant de la seva mare Clitemnestra, Egist. Es topa amb Electra, però ambdós germans fingeixen la seva identitat  i entre tots dos es consumarà l’incest que portarà a la venjança.

No creguis que mai ningú comprengui
el que hem fet, el que has fet. Només tu i jo podrem
comprendre’ns l’un a l’altre, i parlar, i respirar,
i imitar això que sembla que és la vida.
Només tu i jo podrem mirar-nos en els ulls.
Però potser és això l’amor, i és més que tot.

Josep Palau i Fabre, Mots de ritual per a Electra

Per què Palau i Fabre es treu de la màniga aquest incest entre germans? Doncs, perquè en una Catalunya de postguerra, escindida després de la guerra civil, sols l’incest entre l’exiliat (Orestes) i la resistència clandestina (Electra) podia demostrar que calia la unió per aconseguir refer el país (Josep Palau i Fabre “El mirall embruixat” a Assaigs, articles i memòries), tot i que, com bé sabem el final d’en Franco va ser un altre. Ara bé, Orestes-Pílades no vol perdre la seva llibertat a les ordres d’Istar-Electra,  és impactant la dialèctica que sorgeix entre els dos amants, una autèntica lluita de sexes, que ens revela l’opinió de Palau i Fabre sobre les relacions home-dona i ens aclareix que sols l’incest pot segellar el pacte de venjança (L’Electra de Josep Palau i Fabre, per la dra. Montserrat Jufresa):

¿Per què en front d’una dona, un home vol buidar-se
l’ànima sols pel cos, com si el cos fos en ella
més que els mots o els ulls?

Josep Palau i Fabre, Mots de ritual per a Electra

Mots de ritual per a Electra és una obra intensa però curta (aproximadament una hora) perquè la consciència no admet interrupció i l’espectacle no és interromput, tot i que el públic al final no sap si marxar o esperar-se. El teatre de Palau i Fabre, defugint el to aburgesat, és tancat, rigorós, premeditat, minoritari, de temps i espai reduït, mou consciències i fa reflexionar, representa el món i n’és exemple a seguir, un mirall del món amb paraules sense massa ornamentació amb la força del vers  però amb un joc dialèctic ben encertat … tot plegat fa que els espectadors que en puguin gaudir també siguin pocs, perquè tal com ens va dir al final de l’obra Dafnis Balduz falta públic per assaborir els clàssics.

Per què una obra desconeguda per al públic, s’estrena amb adaptacions i innovacions importants? Per què durant tan pocs dies? És admissible la venjança? Cal venjança per fer justícia? En qui cal delegar la venjança? En els tribunals de justícia o exercint la violència? Qui són les Erínies? Què vetllen? Quin és el paper de la dona? Per què el paper d’Orestes envers la força d’Electra és tan difícil en el segle XXI? Per què Orestes és tan diferent? Per què costa tant interpretar el seu paper a un home jove de la nostra època? Per què s’ha d’assumir la responsabilitat dels actes? És una obra pacifista? Com són els personatges palaufabrians?… Si voleu trobar respostes a aquestes preguntes no us perdeu l’obra, si en teniu ocasió, i mentrestant visioneu el col·loqui “Mots de ritual per a Electra” , fet el 8 de maig i conduït per la novel·lista Maria Barbal, juntament amb el director Jordi Coca, i els actors i actrius de la companyia.

Imatge de previsualització de YouTube

N.B.: No us perdeu la ressenya i les entrevistes a alumnes i professor de l’escola Patufet de Barcelona i a l’actor Dafnis Balduz (Orestes) que va fer l’alumna Camila Arigón el dia que vàrem anar a veure Mots de ritual per a Electra de Josep Palau i Fabre al TNC i ho ha publicat al seu bloc-Treball de recerca Cartellera de teatre clàssic a Barcelona

Camila i Dafnis Balduz

Enfilem les lectures prescriptives de Llatí PAU Catalunya 2013/14

Tal com ja us vaig fer saber a començament de curs, enguany hi ha noves lectures prescriptives de segon de Llatí, no són noves del tot perquè ja s’han treballat en anys anteriors; però són diferents de les del curs passat (una selecció de l’Eneida de Virgili i Ars amatoria d’Ovidi). El curs vinent (2014/15) tornarà Ars amatoria d’Ovidi i una selecció més reduïda de la del curs 2010/11 de l’obra Ab urbe condita de Tit Livi.

Anem a pams i tractem el que és prescriptiu aquest curs (2013/14) per a l’examen de Llatí de les PAU Catalunya 2014: Miles Gloriosus de Plaute i una selecció de l’obra d’Horaci.

Continuarem treballant la lectura de la comèdia de Plaute i anirem al XIX Festival Juvenil de Teatre Grecollatí dia 25 de març a l’Hospitalet de Llobregat a veure el Miles Gloriosus en català pel grup Ela-Ela Teatre de l’institut Santa Eulàlia de l’Hospitalet de Llobregat.

Començarem per llegir Horaci. Abans, però, hem de saber qui era i què va escriure; quins són els temes de la seva poesia; quina pervivència té la seva obra? etc. Començarem a estirar del fil per tota la feina que ja tenim feta a El Fil de les Clàssiques, a Aracne fila i fila, a L’empremta d’Orfeu i a La cinta de NIKH i per tal de no perdre’ns anirem recordant i alhora ampliant tot el que anem trobant i fent en aquest nou bloc, obert ad hoc, sobre Horaci i la seva pervivència arreu: Non omnis moriar. Què n’opineu? Hi participareu activament?

Lectura prescriptiva PAU Llatí 2014

El vidre, fragilitat que perviu

El vidre en el món romà era considerat en un primer moment una peça d’artesania de luxe. A partir de la segona meitat del segle I aC, la tècnica del bufament, desenvolupada primer en tallers situats a la Mediterrània oriental i més tard arreu, va permetre una més ràpida producció d’envasos i objectes, així com una varietat més àmplia de formes i mesures que la ceràmica o el metall. Es van fabricar peces amb totes les tècniques complementàries conegudes (motius aplicats, escenes gravades o impreses i decoracions diverses) i també peces llises per a l’ús domèstic, petits contenidors per a medicines i ungüents, estris de tocador i fins i tot urnes cineràries. Les peces més complexes i costoses solien ser productes per a l’exportació. Després del segle IV dC, el gust pel vidre va decaure alhora que minvava la seva producció. Malgrat la seva fragilitat, molts objectes de vidre han arribat fins a nosaltres i les restes arqueològiques evidencien l’existència a casa nostra de vidriers locals.

Des de petita, m’ha apassionat veure a Mallorca com els artesans amb unes pinces i una canya de bufar encara bufen, com en temps dels romans, un “globus” de vidre inflat donant voltes amb una canya i estirant amb unes pinces la pasta de vidre.

L’exposició Ànimes de vidre de la col·lecció Amatller al MAC, em va encantar i em va portar a col·leccionar no només reproduccions de vidre romans sinó també imatges de diferents estris de vidre, com heu pogut veure en el muntatge que encapçala aquest apunt “A la cuina i a la taula”. Si us vàreu perdre l’exposició, aquí en teniu un tastet:

Amb la descoberta del plàstic, creieu que el vidre s’utilitza avui com en temps dels romans? Quins estris de cuina i de taula us han agradat més? Per què creieu que uns objectes tan fràgils ens han arribat intactes passats dos mil anys? Redacteu en unes dues-centes paraules la informació sobre el vidre que heu visualitzat al primer muntatge “A la cuina i a la taula”.

Polifem, gegant enamorat

Villa Del Casale Vestibolo Di Polifemo

Polifem és el gegant més conegut de la mitologia grega. És el protagonista d’una de les aventures de l’heroi grec Odisseu, més conegut amb el nom d’Ulisses. Ens l’explica Homer a l’Odissea I 71 i IX 187  i Virgili a l’Eneida III 628-681. Aquest ciclop és fill de Posidó i de la nimfa Toosa, filla de Forcis. És un gegant horrible, alt i pelut, amb un ull rodó enmig del front, és un pastor que viu en una cova i devora carn crua, tot i que coneix el foc. De l’episodi homèric, Eurípides en el seu drama satíric  El Ciclop ens conta la seva aventura amb Odisseu i el presenta com a antropòfag. Té captius a la seva gruta Ulisses i alguns dels seus companys fins que s’embriaga per beure massa vi. Ulisses el deixa cec amb una estaca. No és insociable del tot perquè, quan Ulisses s’escapa, crida els altres ciclops perquè li donin un cop de mà, tot i que no se sap fer entendre.

Ara bé, després d’Homer, Polifem esdevé l’heroi enamorat de la nereida Galatea. Filoxen de Citera és el culpable d’haver transformat el ciclop en un ésser enamoradís i tendre. És ben estrany com un ésser tan horrible i salvatge com ens el presenta Homer pot sucumbir també a l’amor! Pobre Polifem! Ell tot galant es va enamorar de qui no tocava, de la més bella, de la més coqueta, de Galatea; però la nimfa marina el trobava massa pallús, massa babau. Així Teòcrit ens ho explica en el seu Idil·li onzè. La bella i la bèstia! (val a recordar Psique i Cupido a L’ase d’or). De fet, Galatea estava enamorada del jove i bell Acis que va ser transformat en un riu. Ovidi (a les Metamorfosis,  XIII 759 i en l’adaptació de Narracions de mites clàssics ho hem vist a “Escil·la i Glauc” ed. Teide pàg. 158) reprèn el mateix tema. Teòcrit i Ovidi van explicar aquesta història d’amor no correspost. Mentre Teòcrit es va fixar en un Polifem desconsolat que pateix mal d’amor, és refusat per Galatea i opta per cantar les seves penes com a remei terapèutic (qui canta els mals espanta!); Ovidi va destacar el Polifem més cruel: empipat i gelós mata Acis amb una roca i els déus compadits el transformen en un riu.

Paisatge amb Polifem de Nicolàs Poussin. Museu Hermitage

Aquest ciclop ha gaudit d’una llarga tradició literària en el cinema, el l’art, en la música, en el còmic, en les rondalles catalanes i en tota la literatura:

A tall d’exemple:

La Fábula de Polifemo y Galatea, del màxim representant de la poesia culterana,  Luis de Góngora y Argote, publicada el 1613, consta de 504 hendecasíl·labs en octaves (11A-11B-11A-11B-11A-11B-11C-11C) sobre el tema d’Acis, Galatea i la venjança de Polifem tot seguit uns quants que descriuen Polifem. Com el descriu?  En quin autor antic s’inspira Góngora? Com descriuries la seva llengua?

Un monte era de miembros eminente
este que, -de Neptuno  hijo fiero,
de un ojo ilustra el orbe de su frente,
émulo casi del mayor lucero-;
cíclope, a quien el pino más valiente,
bastón le obedecía, tan ligero,
y al grave peso junco tan delgado,
que un día era bastón y otro cayado.

Negro el cabello, imitador undoso
de las obscuras aguas del Leteo,
al viento que lo peina proceloso,
vuela sin orden, pende sin aseo;
un torrente es su barba impetüoso,
que -adusto hijo de este Pirineo-
su pecho inunda, o tarde, o mal, o en vano
surcada aun los dedos de su mano. […]

En català, a Camí de Sirga de Jesús  Moncada; a L’ull de Polifem de Teresa Costa- Gramunt (Arola editors, 2004): vid. El vel d’Harmonia.

De ben segur has sentit més d’una vegada El gegant de l’ull al front:

Quin Polifem t’agrada més? Pot ser un ésser alhora cruel i enamoradís? Creus que les Muses i el mal d’amors van de la mà o més aviat l’amor no deixa viure a qui el pateix i porta mandra i poques ganes de fer res? Què n’opines de tot plegat?

DENIP 2012: Homer, Ilíada en veu alta

Els alumnes de llatí han llegit en veu alta Homer, Ilíada d’Alessandro Baricco, tot un monument a la guerra i alhora un amor obstinat per la pau.

Hem començat pel final del llibre d’Alessandro Baricco per tal d’explicar el perquè de la lectura de la Ilíada per a commemorar el dia de la pau i de la no violència als centres escolars:

  • “Una altra bellesa, postil·la sobre la guerra (per Laura)
  • Criseida (per Laia M.)
  • Tersites (per Chaima)
  • Hèlena (per Uxue)
  • Pàndar i Eneas (per Èric i Ivan)
  • La dida (per Sara)
  • Nèstor (per Marta S.)
  • Aquil·leu (per Rocío)
  • Diomedes, Odisseu (per Èric A.)
  • Pàtrocle (per Chaima)
  • Sarpèdon, Aiant Telamoni, Hèctor (per Laia B., Cristina i Míriam P.)
  • Fènix (per Lourdes)
  • Antíloc (per Chaima)
  • Agamèmnon (per Chaima)
  • El riu (per Laia S.)
  • Andròmaca (per Hady)
  • Príam (per Noèlia c.)
  • Demòdoc (per Sara)


  • Per què els alumnes de llatí han fet aquesta lectura en veu alta? És evident, ja que no es pot entendre l’Eneida de Virgili sense conèixer la Ilíada d’Homer. Ha estat una activitat que ens ha ajudat, a més a més, a ser conscients que cal fer més lectures en veu alta i que per entendre bé un text cal llegir-lo bé i això, fins i tot, costa a primer de batxillerat. També ens permet repassar i ampliar activitats ja fetes com els Guerrers de Troia en Google Maps; la guerra de Troia en deu obres d’art

    Què esdevé la Ilíada d’Homer en mans d’Alessandro Baricco? Què ha desterrat completament? Has trobat a faltar aquesta absència? Per què la narració dels fets i de les gestes no nón narrats en tercera persona? Qui es fa càrrec de narrar els fets? Després de la lectura de La còlera d’Aquil·les i de la lectura en veu alta de la Ilíada polifònica de Baricco t’han vingut ganes de llegir la Ilíada d’Homer? Has vist la pel·lícula Troia?…

    Nis i Euríal, l’amistat proverbial

    Euríal i Nis (1827) de Jean-Baptiste Roman, Louvre

     

    “A la amistad”

    Contienden por morir en importuna

    porfía Orestes i el focense amigo;

    Niso se ofrece al rútulo enemigo,

    i acompaña del teucro la fortuna.

    En la fee de Damón sospecha alguna

    no sufre Pithias, aunque ve el castigo,

    ni rehúsa baxar Theseo contigo,

    Piríthoo fiel, a la infernal laguna.

    Pólux con Cástor parte el don divino,

    i porqu’ el Orco satisfecho quede,

    muriendo compra la fraterna vida.

    Teme vivir el jouen prenestino

    faltando Caspio. Tales cosas puede

    de la amistad la fuerça no vencida.

    Juan de Arguijo núm 57 ed. Vranich

    En aquest sonet, intitulat A la amistad, Juan de Arguijo esmenta la proverbial parella virgiliana Nis i Euríal entre un llistat d’amics fidels. Coneixes la història? (Virgili, Eneida IX 176-502). Què té de proverbial? Quina altra pervivència ha tingut? Coneixes les altres parelles d’amics? Què és per a tu l’amistat? Quin personatge voldries que fos el teu bessó en aquest tema?…

    Si vols repassar la lectura PAU de l’Eneida, fes aquest qüestionari en línia.

    “La tela de Penélope o quién engaña a quién” d’Augusto Monterroso

    “Hay que leerlo manos arriba. Su peligrosidad se funda en la sabiduría solapada y la belleza mortífera de la falta de seriedad”, va escriure amb raó Gabriel García Márquez sobre Augusto Monterroso (1921-2003) i si no us ho creieu, llegiu-lo:

    Hace muchos años vivía en Grecia un hombre llamado Ulises (quien a pesar de ser bastante sabio era muy astuto), casado con Penélope, mujer bella y singularmente dotada cuyo único defecto era su desmedida afición a tejer, costumbre gracias a la cual pudo pasar sola largas temporadas.

    Dice la leyenda que en cada ocasión en que Ulises con su astucia observaba que a pesar de sus prohibiciones ella se disponía una vez más a iniciar uno de sus interminables tejidos, se le podía ver por las noches preparando a hurtadillas sus botas y una buena barca, hasta que sin decirle nada se iba a recorrer el mundo y a buscarse a sí mismo. De esta manera ella conseguía mantenerlo alejado mientras coqueteaba con sus pretendientes, haciéndoles creer que tejía mientras Ulises viajaba y no que Ulises viajaba mientras ella tejía, como pudo haber imaginado Homero, que, como se sabe, a veces dormía y no se daba cuenta de nada.

    Augusto-Monterroso dins La oveja negra y demás fábulas, 1969

     

    Tenia o no tenia raó l’escriptor de Cien años de soledad?
    A quina expressió fa referència Augusto-Monterroso amb “como se sabe, a veces dormía y no se daba cuenta de nada”?