Tag Archives: Mònica Miró Vinaixa

Donem veu a les pedres. Llegim Perennia

Aquesta setmana a la planta octogonal de l’edifici de rebre del Museu Romà de Premià, hem donat veu dues vegades a les pedres amb Mònica Miró Vinaixa, autora de Perennia (Cadup 3, Godall edicions).

La Mònica, talment Hermes Psicopompos, ha conduït gairebé un centenar de veus, llatines i catalanes, pels textos de Perennia que l’Anna Roig, la Núria Saavedra (de l’oficina de Premià de Mar i de l’oficina de Premià de Dalt del CNL del Maresme) i jo mateixa, Margalida Capellà de l’institut Premià de Mar, havíem seleccionat per fer amb els nostres alumnes un recital bilingüe dels epitafis de Perennia.

 Després de l’excel·lent experiència, us animo, alumnes i professors, a afegir-vos a aquesta cadena de solidaritat i empatia que és Perennia (2015, i ja va per la segona edició en català i a punt de publicar-se en castellà!), iniciada des de l’APLEC amb “Digues-m’ho en llatí“, i ara des de Premià en llatí i també en català, unint passat i present, adolescents i adults, alumnes de llatí de l’institut Premià de Mar i alumnes de català de les oficines de català de Premià de Mar i Premià de Dalt del Centre de Normalització Lingüística del Maresme.  Gràcies a l’enorme sensibilitat de la Mònica i a la seva gran generositat, amb la immensa amabilitat de la seva editora Matilde Martínez, filla de la llatinista Francesca Sallés Verdaguer (realment non omnis moriar!) em deixen reproduir aquí el recital fet al Museu Romà de Premià, com podeu veure en el muntatge audiovisual a càrrec dels alumnes de llatí Miguel Ángel de 4t, Eloi i Mariona de primer i Belén de segon de batxillerat, i de les fotografies de Rafel Seguí. Vid. Wix Perennia a Premià i fotografies a Google.

Imatge de previsualització de YouTube

Recital de Perennia. Dilluns 26 i divendres 30 d’octubre. Museu Romà de Premià de Mar

Deien els antics que els llibres tenen els seus propis fats, el seu propi destí. Aquest de Perennia, que tinc entre les mans, és ben bé com la vida: un regal petit, però immens, que m’ha permès de retrobar gent que feia temps, molt temps, que no veia, d’establir vincles i lligams més intensos amb les persones que formen part del meu entorn quotidià, i de conèixer-ne d’altres que han gaudit de la lectura de l’obra, se l’han fet seva i, en definitiva, s’han emocionat amb aquests epitafis inscrits sobre pedra en una llengua que, lluny d’estar morta, ressona amb força i amb contundència en la llengua que ara parlem.

Aquest llibre també m’ha servit per curar una ferida, perquè els llibres són guaridors, refugi segur: ens protegeixen, ens fan millors i ens reconcilien amb els nostres propis fantasmes. El llibre, ara, és la possibilitat de seguir fent camí, des d’aquest Museu Romà de Premià de Mar, per conèixer amb més profunditat un món i una cultura que en molt bona part ens explica. Saber que vosaltres, estudiants de batxillerat de l’Institut de Premià de Mar, tornareu la seva veu, la veu llatina, als homes i dones que protagonitzen els epigrames que aquí s’han recollit, els darrers testimonis que deixen constància del seu pas per la vida, i que ho fareu gràcies al vostre respecte i implicació i sobretot a la capacitat engrescadora i a la generositat compromesa de la Margalida Capellà, una mestra en majúscules, em fa feliç, com em sento també molt afortunada de poder escoltar aquestes paraules de pedra erigides contra el temps i l’oblit, les dels que un dia foren i sentiren com nosaltres, recitades en llengua catalana i de la mà d’alumnes i de voluntaris lingüístics de les oficines de català de Premià de Mar i de Premià de Dalt. Agraeixo, en aquest sentit, a l’Anna Roig i a la Núria Saavedra tota la feina que han fet per organitzar aquest acte i l’entusiasme que hi han posat. No vull oblidar-me tampoc de la funció important que realitzen els museus no com a magatzems de relíquies arqueològiques que hagin de ser catalogades des d’una taxonomia pura i dura, sinó com a llocs eloqüents, espais que parlen, font de coneixement i de vida dels individus que ens han precedit i amb els quals tots formem un teixit conjunt, això que alguns anomenen tradició i d’altres més moderns, patrimoni. Gràcies, doncs, Ramon Coll, tècnic de Patrimoni de l’Ajuntament de Premià de Mar, per fer possible aquesta trobada en un indret tan especial, tan singular, tan bell.

Comencem, doncs, el recital, i fem-ho repetint en veu alta les preguntes que són a l’origen del fet mateix d’aquests versos. Escrivim, potser —gravaven sobre suport dur i durador, els romans, potser—, per entendre d’on venim les persones, on anem i sobretot què és la vida, què som mentre som.

Lectura de Quaestiones (pàg. 66) [AROA, CARMEN I MARYAMA; CHAYMAE I IRIA]

Quid sumus aut loquimur, uita est quid deniq[ue nostra?
Vel modo nobiscum uixit homo, nunc homo no[n est.
Stat lapis et nomen tantum, uestigia nulla.
Quid quasi iam uita est? Non est quod quaerere cu[res.

Lectura de Preguntes (pàg. 67) [MIQUEL; MERCÈ]

Per què existim? Per què parlem? Què és, al capdavall, la nostra vida? Fins fa poc amb nosaltres ha viscut un home, ara l’home no hi és. Es dreça una pedra i un nom, només, cap empremta més. Què és ja, per dir-ho així, la vida? No té sentit que vulguis demanar-ho.

I és que, certament, és inevitable demanar-se el perquè de tot plegat, de la mateixa manera que resulta inútil de fer-ho, perquè la vida, aquest do que ens ha estat concedit gratuïtament però pel qual sovint hem de pagar un preu molt alt, és sols un punt del temps i de l’espai dins l’infinit dels dies i dels llocs. Més que comptar-los, aquests dies, cal assaborir-los, treure’n tot el suc, abans no sigui massa tard:

Lectura de Tempus fugit (pàg. 46) [MARGALIDA; RAMON]

Viue laetus quique uiuis, uita paruo(m) munus est:
mox exorta est, sensim uigescit, deinde sensim deficit.

Lectura de Tempus fugit (pàg. 47) [MARTA; JIMENA]

Viu feliç, tu que vius. La vida és un regal petit: tan bon punt ha nascut, imperceptiblement s’envigoreix, després imperceptiblement s’esgota.

Pot passar perfectament que, en el miratge de les presses, en la rapidesa amb què el temps transcorre, caiguem en el parany de no aturar-nos a pensar, en la fal·làcia que representa creure que tot durarà per sempre, i que la Fortuna, aquesta divinitat que té en les seves mans la sort dels homes i de les dones, ens somriurà eternament. No ens enganyéssim pas, que és mentidera. No som els amos, nosaltres, sinó mers titelles de fils moguts pel destí capritxós:

Lectura de Fortuna fallax (pàg. 38) [MARGALIDA; VALENTINA]

Fortuna spondet multa multis, praestat nemini.
Viue in dies et horas, nam proprium est nihil.

Lectura de Fortuna fal·laç (pàg. 39) [MERCÈ; AMPARO]

La Fortuna promet molt a molts, però no dóna a ningú. Viu al dia, i a l’hora, perquè, de propi, res no hi ha.

Davant la consciència del tempus fugit i del fet irreversible de la mort, no és estrany que siguin uns quants els epígrafs que evidencien una actitud pròxima al nihilisme, d’una foscor esfereïdora:

Lectura d’Ex nihilo in nihilum (pàg. 78) [LAURA; LAIA COSTA]

Nihil sumus et fuimus mortales. Respice, lector,
in nihil ab nichilo quam cito recidimus.

Lectura de Del no-res al no-res (pàg. 79) [MARIA JOSÉ; AGA]

No som res ni hem estat res, els mortals. Mira, lector, que de pressa hem tornat al no-res del no-res.

Com en un buf la vida passa, es marceixen les flors i cauen els imperis. No hi ha gairebé trànsit entre el bressol i el taüt, entre els bolquers i la mortalla:

Lectura d’Origo finisque (pàg. 76) [JENNIFER; MAR]

Aspice quam subito marcet quod floruit ante,
aspice quam subito quod stetit ante cadit.
Nascentes morimur finisque ab origine pendet.

Lectura d’Origen i fi (pàg. 77) [ISABEL; NÚRIA]

Mira que de pressa es marceix allò que abans va florir; mira que de pressa cau allò que abans estava dempeus; en néixer, morim. La fi penja de l’origen.

Ara bé, aquesta visió trista no és la que hi predomina. Són molt més nombroses les inscripcions que ofereixen l’altra cara de la moneda del tempus fugit: el carpe diem. Ho expressa de forma sintètica l’epigrama següent d’un jove romà que ens exhorta a riure abans que l’espai seriós de la mort ens aclapari:

Lectura de Romanus iuuenis (pàg. 26) [RAÜL]

Decem et octo annorum natus uixi ut potui bene,
gratus parenti atque amicis omnibus.
Ioceris, ludas hortor: hic summa est seueritas.

Lectura d’Un jove de Roma (pàg. 27) [JORDI]

Nascut fa divuit anys he viscut tan bé com he pogut, estimat pel meu pare i per tots els meus amics. T’animo a fer broma i a divertir-te; aquí la severitat és extrema.

Certament, si la vida és breu, si el temps s’afua com una sargantana entre les roques quan ha sentit soroll, el que cal és gaudir-ne, adoptar una actitud hedonista, esprémer cada instant com si fos un cítric que ens calmi aquesta set de viure, que ens permeti d’abeurar-nos-hi. Ras i curt, el que cal és, en tot moment, fer el que ens vingui de gust:

Lectura de Carpe diem (pàg. 40) [OUASSIME; MIREIA]

Adeste amici, fruamur tempus bonum,
epulemur laeti, uita dum parua manet.
Baccho madentes, hilaris sit concordia.
Eadem fecerunt hi cuncti cum uiuerent:
dederunt, acceperunt, dum essent, fruniti sunt.
Et nos antiquorum emitemur tempora.
Viue dum uiuis, nec quidquam denegaueris
animo indulgere, quem commodauit deus.

Lectura de Carpe diem (pàg. 41) [YOLANDA; CARME]

Veniu, amics, gaudim del bon temps, mengem feliços, mentre ens duri la vida, tan petita. Amarats de Bacus, que sigui alegre la concòrdia. El mateix van fer tots aquests mentre visqueren: donaren, reberen, gaudiren, mentre hi eren. Imitem, doncs, també nosaltres, els temps dels avantpassats. Viu mentre estiguis viu, i en res no refusis prestar atenció a l’instint que un déu t’atorgà.

Viure instintivament, esmolant els sentits, fent que les percepcions siguin autèntiques, vet aquí la resposta amb què es pot plantar cara al temps i a la mort. I aquest gaudi sensorial, en els epitafis, es recull tot sovint amb el que hi ha de més primitiu en la natura humana: el fet de ser lliure, de menjar i beure a balquena, de deixar-se emportar per la força del desig, per l’erotisme més tòrrid. Aquesta és la clau. Petits plaers, plaers que ho són tot:

Lectura de Parua magnaque uoluptas (pàg. 80) [LUA; JÚLIA]

Balnea uina Venus corrumpunt corpora nostra,
set uitam faciunt b(alnea) u(ina) V(enus).

Lectura de Petits grans plaers (pàg. 81) [JOSE]

Els banys, els vins, Venus corrompen els nostres cossos, però fan la vida els banys, els vins, Venus.

Tant és així que els morts, adreçant-se en primera persona als lectors dels seus epitafis, arriben a confessar sense embuts que és només això, aquest gaudi, el que ningú, ni tan sols la mort, no els podrà arrabassar, l’únic que s’han endut de la vida.

Lectura de Quod nemo mihi eripere potest (pàg. 38) [AARON; OUALID]

Dum uixi, uixi quomodo condecet ingenuom.
Quod comedi et ebibi, tantum meu est.

Lectura d’El que ningú no em pot prendre (pàg. 39) [MERCÈ; MARTA]

Mentre he viscut, he viscut com escau a un home lliure. El que he menjat i he begut, només això és meu.

I una cosa és el que els morts s’emporten, i una altra el que deixen aquí. No pocs epigrames funeraris fan revisió del que han estat els finats, del seu entorn, del seu ofici, de la seva nissaga, de la seva personalitat i fins i tot de les circumstàncies en què van morir. Ja sabem, d’altra banda, que, dels morts, millor no dir-ne res si no és per parlar-ne bé, i l’elogi fúnebre, la lloança de les virtuts del difunt o de la difunta, va molt més enllà de ser un lloc comú. És la necessitat de fixar-ne el record, perquè ningú no mor del tot mentre hi hagi qui el recordi. Perquè algú s’ocupà de descriure-la en la seva tomba, podem fer memòria, hic et nunc, de la bella Clàudia, dona exemplar, de dolça conversa:

Lectura de Pulchra Claudia (pàg. 18) [ALBA; CLÀUDIA ORDAZ I CLÀUDIA PÉREZ]

Hospes, quod deico paullum est, asta ac pellege.
Heic est sepulcrum hau pulcrum pulcrai feminae.
Nomen parentes nominarunt Claudiam.
Suom mareitum corde deilexit souo.
Gnatos duos creauit. Horunc alterum
in terra linquit, alium sub terra locat.
Sermone lepido, tum autem incessu commodo.
Domum seruauit. Lanam fecit. Dixi. Abei.

Lectura de La bella Clàudia (pàg. 19) [JAUME; M. LLUÏSA]

Viatger, el que et dic és ben poc. Atura’t i llegeix-ho fil per randa. Aquest és el sepulcre gens bell d’una dona bella. De nom, els seus pares li posaren Clàudia. Estimà el seu espòs amb tot el cor. Infantà dos fills; d’aquests, l’un, el deixa a la terra; l’altre, el té sota terra. Dona de conversa dolça i de caminar escaient. Tingué cura de la llar. Filà la llana. He dit. Vés-te’n.

I coneixem també, gràcies al fet que les paraules escrites romanen mentre que les només dites se les enduu el vent, l’habilitat de l’organista Èlia Sabina, que va excel·lir com a instrumentista, juntament amb el seu marit, a l’amfiteatre d’Aquincum, als afores de l’actual Budapest:

Lectura d’Hydraula Aelia Sabina (pàg. 64) [MIGUEL ÁNGEL; CARLOS]

Clausa iacet lapidi coniunx pia cara Sabina.
Artibus edocta superabat sola maritum.
Vox ei grata fuit, pulsabat pollice cordas.
Set cito rapta silet. Ter denos duxerat annos,
heu male quinque minus, set plus tres meses habebat;
bis septemque dies uixit. Hec ipsa superstes
spectata in populo hydraula grata regebat.
Sis felix quicumque leges, te numina seruent,
et pia uoce cane: Aelia Sabina uale.

Lectura de l’Organista Èlia Sabina (pàg. 65) [ANNA; REGINA]

Tancada sota aquesta làpida jeu Sabina, la meva estimada i cara esposa. Instruïda en les arts, només ella superava el seu marit. Tingué una veu bonica i tocava instruments de corda amb el polze. Però, arrabassada de pressa, calla. Vint-i-cinc anys havia viscut, ai las!, i tres mesos i catorze dies. Ella, mentre va viure, admirada i contemplada pel poble, excel·lia com a organista. Sigues feliç tu, siguis qui siguis que llegeixes això, i que els déus et protegeixin. I canta amb veu amorosa: «Adéu, Èlia Sabina».

Clàudia, Èlia Sabina, ai, la importància del nom! Som perquè ens diem. Perquè algú ens posà aquesta marca que ens singularitza. Però també som perquè estimem i ens estimen, perquè al llarg de la vida hem mirat d’ajudar els altres, de no perjudicar-los, de viure bé, amb dretura, amb honestedat:

Lectura de Mortalis, propera (pàg 26) [YASMINA; ANDREA]

Homo es: resiste et tumulum contempla meum.
Iuenis tetendi ut haberem quod uterer.
Iniuram feci nulli, officia feci pluribus.

Bene uiue, propera, hoc est ueniundum tibi.

Lectura d’Afanya’t, mortal (pàg 27) [CATHERINE; CONXI]

Ets mortal: atura’t i contempla la meva tomba. De jove, em vaig proposar de tenir alguna cosa de què pogués servir-me. De mal, no en vaig fer a ningú; de favors, en vaig fer a molts. Viu bé, afanya’t, que això t’ha d’arribar.

Això també ens arribarà. Sí. Tard o d’hora. Millor tard, que no pas d’hora, direm la majoria. Però ens arribarà. Ens ho recorden els morts, això que ens ha de passar mal que ens pesi. Atureu-vos, ens diuen. No cal córrer tant, que Ella, la dama negra, la de la dalla, o una de les Parques, tallarà el fil, i ja no serem més. És de llei, i cal doblegar-s’hi:

Lectura de Siste, uiator (pàg. 34) [SUKI; ABRIL]

Heus tu, uiator lasse, qu[i] me praetereis,
cum diu ambulareis, tamen hoc ueniundum est tibi.

Lectura d’Imprecació al caminant (pàg. 35) [CARLES; JIMENA]

Ep tu, vianant cansat, que em passes de llarg. Per molt que caminis, també això t’ha d’arribar.

Arriba a tot ésser vivent la vida, com arriba a tot ésser moridor la mort. I celebrem la vida i lamentem la mort, perquè és alegre la companyia que ens fem els vius i és trista l’absència dels que ja no hi són. Resulten singulars, però perfectament comprensibles també en aquest context, aquells epitafis que tenen per protagonistes no les persones amb les quals hem compartit el dia a dia a casa, sinó els animals domèstics. Vegem-ne un exemple, el de la gosseta Mia, d’inspiració probablement catul·liana i de ressonàncies lèxiques lascives.

Lectura de Myia canis (pàg. 82) [SOUKAINNA I SANAE; CHOROUK I LAIA ARCAS]

Quam dulcis fuit ista, quam benigna,
quae cum uiueret, in sinu iacebat
somni conscia semper et cubilis.
O factum male, Myia, quod peristi.
Latrares modo, si quis adcubaret
riualis dominae, licentiosa.
O factum male, Myia, quod peristi.
Altum iam tenet insciam sepulcrum,
nec seuire potes nec insilire,
nec blandis mihi morsibus renides.

Lectura de La gosseta Mia (pàg. 83) [MARTA; ANNA]

Que dolça fou! Que bona!, ella que, mentre vivia, se m’arraulia a la falda, còmplice sempre del meu son i del meu llit. Quina desgràcia, Mia, que has mort! Bordaves només si alguna rival llicenciosa es gitava vora la teva mestressa. Quina desgràcia, Mia, que has mort! Un sepulcre profund et guarda sense que ho sàpigues, i ja no pots enfuriar-te ni saltar, ni enriolar-te amb els mossos tendres que em feies.

Hi ha morts que resulten especialment doloroses: són aquelles que arriben abans de temps, molt abans. La mort contra natura, la que arrabassa la vida a aquells que tot just començaven a gaudir-ne. Quant de dolor, llavors! Quant de dolor!

Lectura de Mors immatura paruulae (pàg. 24) [ADA; ALÈXIA]

Aceruam Ditis rapuit infantem domus
nondum repletam uite dulci lumine,
pulcram, decoram, quasi delicium celitu.
Flet pater et rogat tituli fidem,
ut omnis aetas optet aei terram leuem.

Lectura de Mort prematura d’una nena (pàg. 25) [CALES; GRISELDA]

L’estatge de Plutó s’ha endut molt aviat una nena, encara no prou plena de la dolça llum de la vida, bonica, bufona, com un caprici del cel. Plora el seu pare i demana lleialtat a l’epitafi, perquè tota edat li desitgi sempre una terra lleugera.

Davant la mort, tot calla. No hi ha pactes possibles, ni terminis ajornats. No hi ha remeis. Ni tan sols els tenen aquells que s’han dedicat tota la vida a curar els altres, com el metge Marcel, que es vinclà per sempre més a causa d’una malaltia just quan estava preparant un espectacle per oferir-lo als seus conciutadans:

Lectura de Medicus Marcellus (pàg. 84) [ARIADNA; MARC]

Marcellus hic quiescit
medica nobilis arte,
annis qui fere uixit
triginta et duobus,
sed cum cuncta parasset
edendo placiturus,
tertium muneris ante
ualida febre crematus
diem defunctus obiit.

Lectura d’El metge Marcel (pàg. 85) [ESTHER; SARA]

Aquí descansa Marcel, conegut per la seva destresa mèdica, que visqué gairebé trenta-dos anys, però, quan ho havia disposat tot per plaure oferint un combat de gladiadors, al tercer dia abans de l’espectacle va morir, cremat per una febre molt alta.

Tantes coses bones acaben amb la vida, tantes! Però desapareix també, amb la mort, el patiment, el neguit, el deliri que ens porta a la lluita per l’èxit, a la competitivitat ferotge, a l’obsessió per evitar el fracàs. De tot quedem deslliurats en morir.

Lectura de Quaerere atque perdere (pàg. 70) [LEILA; ROBERT I JOAQUÍN]

Quaerere cessaui nunquam neque perdere desi,
mors interuenit, nunc ab utroque uaco.
Viuite felices qui legitis.

Lectura de Guanyar i perdre (pàg. 71) [ANNA M.; MANEL]

Mai no he deixat de guanyar ni he parat de perdre. La mort va intervenir, i ara em veig alliberat de totes dues coses. Viviu feliços vosaltres que ho llegiu.

La mort fa obrir els ulls: més que el somni etern, és com despertar d’un somni, treure’s del damunt l’engany en què hem estat. La glòria, la fama, la fortuna, tot el que crèiem valuós, tot allò per què ens escarrassàvem, tot són quimeres. En l’instant de la mort queden igualats el rei i el pagès, el ric i el pobre, l’amo i l’esclau:

Lectura de Paruum tumulum (pàg. 42) [ANNA; CARLOTA]

Si pro uirtute et animo fortunam habuissem,
magnificum monimentum hic aedificassem tibi.
Nunc quoniam omnes mortui idem sapimus, satis est.

Lectura d’Una tomba modesta (pàg. 43) [JOSÉ; NÚRIA]

Si en lloc de valentia i de coratge hagués tingut fortuna, t’hauria construït aquí una tomba esplèndida. Però, com que tots els morts sentim el mateix, n’hi ha prou amb això.

Contenció, frugalitat, simplicitat. No cal res més que una tomba modesta acollida pels braços llargs i amples de la mare Terra, com en una abraçada suau, que no pesi. Tant de bo fos sempre així, la terra, lleugera, per als morts, és clar, però també per als vius.

Lectura de Sit terra leuis (pàg. 70) [MARTA; EROLA]

Terra parens, tibi Fortunatae commissimus ossa,
quae tangis matris proxumitate tuos:
nullum onus incumbas, speret et umbra cinis.

Lectura de Terra, no siguis feixuga (pàg. 71) [ANNA M.; REGINA]

Terra mare, a tu hem encomanat els ossos de Fortunada, tu que toques els teus amb la proximitat d’una mare: cap pes no aboquis, i que la cendra esperi l’ombra.

Però la Terra, que és una deessa, conté en si mateixa una promesa d’immortalitat. El mar que és aquí a tocar, el mar que contemplem, és el mateix mar que han contemplat els nostres avantpassats i que contemplaran els nostres descendents. La terra que trepitgem és la mateixa terra, la terra que fou, que serà. Potser, al capdavall, és aquesta també una forma d’eternitat, la intuïció que, en alguna mesura, no morim del tot.

Lectura de Si terra sum, mortua non sum (pàg. 86) [CARLA; SANDRA]

Cara mieis uixi, uirgo uitam reddidi.
Mortua heic ego sum et sum cinis, is cinis terrast,
sein est terra dea, ego sum dea, mortua non sum.
Rogo te, hospes, noli ossa mea uiolare.

Lectura d’Immortal com la terra (pàg. 87) [MARIA; GEMMA]

He viscut estimada pels meus; encara jove he lliurat la vida. Aquí estic morta, i sóc cendra; aquesta cendra és terra, però, si la terra és una deessa, jo sóc una deessa, i no estic pas morta. Et prego, viatger, que no profanis els meus ossos.

Vius i finats ens devem respecte, i el compromís de tenir cura els uns dels altres, i l’obligació d’haver estat, o de mirar de ser, feliços. Heus aquí la gran lliçó de Perennia, aquest retaule de morts plens de vida que ens ha ofert l’ocasió de coincidir en el temps i de compartir avui tots junts la fondària, l’essència i la humanitat del missatge poètic. Tanquem aquest acte amb un darrer prec, un prec que, com un rés, sigui alhora desig i consciència, la certesa del que som, éssers únics i irrepetibles que només viurem un cop.

Lectura de Suprema munera (pàg. 94) [CARLOS; IRENE]

Viuite felices et nostris profundite Manis
et memores estis uos nobiscum esse futuros.

Lectura d’Un darrer prec (pàg. 95) [YOLANDA; JORDI]

Viviu feliços i feu libacions per als nostres Manes i recordeu que vosaltres també sereu amb nosaltres.

 

Recital bilingüe de poesia epigràfica llatina amb Mònica Miró al Museu Romà de Premià

Els romans eren molt supersticiosos, protegien els seus morts i no volien ser oblidats. Al nostre institut, fa anys que no celebrem la castanyada, però per aquestes dates, a l’àrea de clàssiques, tractem la mort d’una manera o altra. Algun any ha estat una celebració ben sonada, com quan vàrem fer Festes de difunts, festes d’alegria, una exposició a l’edifici Cristòfol Ferrer. La celebració d’enguany crec que  també passarà als annals del nostre centre: Donem veu a les pedres!

Perennia 2015

Quan, fa sols uns mesos, Mònica Miró Vinaixa va publicar Perennia, poc m’imaginava que s’avindria, no un dia sinó dos, a guiar-nos en aquesta aventura compartida amb l’Anna Roig i la Núria Saavedra de les oficines de català de Premià de Mar i Premià de Dalt del Centre de Normalització Lingüística del Maresme, ni que el Museu Romà de Premià, gràcies a l’entusiasme de Ramon Coll, ens obrís les portes per tal de fer in situ  un recital bilingüe de poesia epigràfica llatina. Tampoc m’imaginava que els alumnes i sobretot els de 4t (optativa 1) volguessin aprendre llatí, tot recitant en veu alta, ni estudiar l’epigrafia romana i el tema de la mort, reproduint també  el seu epitafi:

Carla me fecit

No sé què diran de nosaltres quan jo no formem part del món dels vius, però tots tenim els nostres morts i la mort és la cloenda de la nostra existència. Quin sentit tindria la vida? La nostra societat que ja ha superat el tabú del sexe encara, a diferència de la romana, no ho ha fet respecte a la mort, i avui morim sense deixar rastre. Se’ns redueix, com diu la Mònica a la introducció de Perennia, a unes inicials i a una data, se’ns plora de pressa i se’ns fa el comiat en un parell de dies…

Admiro la Mònica Miró i també l’editora, Matilde Martínez, de Godall  edicions i filla de la llatinista Francesca Sallés Verdaguer (S.T.T.L.), i no sols per publicar el març de 2015 un text bilingüe de poesia epigràfica llatina com és Perennia  (que ja va per la segona edició!) sinó també  per donar veu als morts romans en aquesta gira vertiginosa per tot Catalunya. La Mònica, talment una cantant o una companyia teatral, va donant vida a les pedres, perquè les pedres tenen veu, i donen suport als mots que ens uneixen a vides passades, però també ens ensenyen llatí, cultura romana, dret romà, història de Roma, pensament antic, emocions ben sentides, sentiments a flor de pell, les vides i les misèries de romans i romanes que les van fer gravar quan encara eren de carn i os, que ens han precedit, que ja no hi són i que a través de la paraula encara viuen entre nosaltres i ens mostren les diferents morts i la recerca de la immortalitat per mitjà de la memòria i, a la vegada, ens fan reflexionar sobre la nostra caducitat i ens animem a aprofitar bé la vida.  Carpe diem!

 

IMG_0680

Amb aquesta lectura compartida i en veu alta, a Premià de Mar ens hem volgut afegir a la seva cadena de solidaritat i empatia que ens uneix al passat i ens arrela en el present. Donem veu, amb la Mònica, a les pedres, recordem els romans i les romanes finats i deixem que continuïn ben vius en aquesta nova vida que els concedim mitjançant la paraula. Som agosarats ja que tot just hem après a llegir llatí i ja pretenem recitar epígrafs funeraris en llatí i no a l’aula sinó al Museu Romà de Premià, on encara se sent el brogit de vides passades i on s’han trobat inhumacions adultes i també infantils. Audentes Fortuna iuvat!

En el trànsit de la vida, dilluns i divendres vinent tindrem l’oportunitat de compartir una bella i emotiva estona amb la Mònica. Alumnes de llatí, rapsodes adults de català, llegiu ben alt, doneu vida a qui ja fa força estona que no hi és.  Donem veu a les pedres! Llegim plegats, joves i adults, els epitafis en llatí i en català!

Moltes gràcies a tothom que ho ha fet i ho farà possible!