Tag Archives: Metamorfosis

Ecce pictura XIV. Quae fabula est?

Reprenem Quae fabula est? amb aquesta pintura d’un mite ovidià. De quin mite es tracta? Quina és la transformació? De qui és aquesta pintura? On es troba actualment?

Per acabar, intenta fer un diàleg entre els dos personatges principals i si pot ser en llatí. T’hi atreveixes?

El secret de Midas

Andrea Vaccaro "El rei Midas"

Saps quin és el secret de Midas? Quina fama més galdosa acaba tenint aquest pobre rei de Frígia, tot i ser l’home més ric del món!

Vet aquí per fer memòria la dissortada història en adaptació ovidiana d’aquell que, per ambiciós i per tossut, es transformà de rei en orellut:

Midas és un rei de Frígia i seguidor dels misteris de Bacus. Una vegada va rebre Silè borratxo i, al cap d’uns dies, el va lliurar al seu preceptor, el déu Bacus, que li va concedir el que volgués. Li va demanar que es convertís en or tot allò que toqués. Sense poder creure el que li passava, va esqueixar d’una alzina una branca de fulles verdes i aquesta es va fer d’or; va agafar una pedra de terra i també es va esgrogueir fins a tornar-se d’or; també va tocar un terròs i va ser un lingot; va arrencar unes espigues seques de blat i les messes eren d’or; havia agafat una poma i semblava un regal de les Hespèrides; si posava els dits en els brancals alts d’una porta, aquests començaven a resplendir; fins i tot quan es rentava les mans les gotes que li queien haguessin pogut enganyar Dànae. Ben alegre, els servidors li van parar taula, però no va poder menjar ni beure res perquè tot esdevenia or. Estupefacte davant d’aquella desgràcia inesperada, ric i miserable alhora, desitja fugir de les seves riqueses ja que no pot alleujar la gana ni la set, i aquell or que odia el turmenta merescudament. Alça les mans i els braços resplendents i diu:
_ Perdona’m, Bacus, he pecat. Compadeix-te de mi i allibera’m d’aquest suplici.
Bacus el va tornar com abans i li va treure el do que li havia atorgat. Li va dir:
_ Perquè no continuïs cobert d’aquest or que vas tenir la mala idea de desitjar, vés al riu Pactolos i fes camí en sentit contrari al corrent de l’aigua pels turons que hi ha a la ribera fins que arribis a la deu del riu; allí posa el cap sota l’aigua escumejant de la font i renta el teu cos i la teva culpa.
El rei va ficar-se a l’aigua i va perdre el poder de transformar-ho tot en or. El riu va mudar de color i encara avui porta sorra d’or.
Midas va avorrir les riqueses i habitava als boscos i al camp, venerant el déu Pan. En l’escarpat Tmolos, Pan es va atrevir a menysprear els cants d’Apol·lo i a rivalitzar amb ell. El vell jutge de la muntanya va donar l’ordre per començar. Pan va fer sonar la siringa camperola i la rude cançó va fascinar Midas, que hi era present; a continuació, el ros Febos, coronat de llorer del Parnàs i amb un mantell tenyit de porpra de Tir, va tocar la lira amb el plectre. El mont diví, captivat per la dolcesa de les seves notes, el considera vencedor. El veredicte complau tothom, llevat de Midas. Febos no vol que unes orelles tan nècies conservin la forma humana, les allarga, les omple de pèls grisos i les fa flexibles per la part de sota. Les orelles de Midas ara són com les dels ases.
Midas vol amagar-les, s’avergonyeix d’aquella deformitat i es posa tiares de porpra per dissimular-les; però el servidor que li tallava els cabells quan li creixien, coneixedor de la deformitat no s’atreveix a revelar-la; però és incapaç de callar. Va a un lloc solitari, fa un forat a terra i ho explica, torna a tapar el clot i se’n va en silenci. Allà, l’any següent, va créixer un bosc dens de canyes tremoloses. Quan aquestes van ser madures, van referir el secret enterrat i van fer saber a tothom com eren les orelles de Midas.

Narracions de mites clàssics (ed. Teide, adaptació de M. Capellà)

  1. Ara ja saps quin és el secret del rei Midas?
  2. Quin favor li va concedir el déu Bacus quan li va tornar Silè, el sàtir de més edat?
  3. Però, quan, fins i tot, el menjar que es duia a la boca es convertia en or, es va veure obligat a suplicar que el seu do rescindís. Com?
  4. Va existir el rei Midas?
  5. Els mites sovint expliquen l’origen de diversos fenòmens naturals. Quin fenomen explica aquest mite del rei Midas?
  6. En una contesa musical entre Apol·lo i Pan, Midas per haver decidit en contra d’Apol·lo, quin càstig rep d’aquest déu?
  7. Qui coneixia el seu secret, malgrat que ell ho dissimulava amb un barret? Què va fer aquest?
  8. Què és avui el rei Midas?

  9. El mite del rei Midas ha tingut llarga pervivència en la literatura, en l’art, en la música, en el cinema, en els dibuixos animats, en el llenguatge (“ser el rei Midas de”), en la publicitat, en la blogosfera…Fes recerca i deixa’n constància en el teu comentari.
  10. Ara que ja coneixes el secret de Midas és hora d’escriure un diàleg entre el rei Midas i el seu barber ja que se suposa que és el confident dels seus secrets i de la seva condició tan ridícula per ambició i tossuderia. Pots fer en forma de diàleg una recreació i fer un rei Midas del segle XXI!

N.B.: En el teu escrit d’uns 200 mots, no t’oblidis del narrador. Recorda que en un diàleg és el narrador que ens permet conèixer, en estil directe o indirecte, allò que diuen els personatges. En l’escriptura, pots presentar l’estil directe (quan les paraules dels personatges es reprodueixen literalment) amb l’ús de cometes o amb l’ús de guions. El narrador introdueix la veu dels personatges amb verbs de dicció (dir, contestar, preguntar…), darrere dels quals escrivim dos punts. El temps emprat dels personatges és generalment el present; en canvi, la veu del narrador generalment ens explica els fets en passat. Els guions tenen una funció doble: introduir les paraules dels personatges i separar la veu del narrador de la veu dels personatges.En l’estil indirecte (quan les paraules dels personatges són reproduïdes a través de la veu del narrador), els signes de puntuació (els dos punts, les cometes o els guions) són substituïts per enllaços de subordinació (que, si, com, on etc).

Metamorfosis enfarinades de neu

Aquest cap de setmana, just a nivell de mar, Quíone, la filla de l’Oceànida Cal·líroe i del riu Nil, que en vida va haver de suportar les brutalitats d’un pagès i per ordre de Zeus va ser col·locada per Hermes entre els núvols, ens ha enfarinat de neu (χιών) els nostres personatges mitològics ja transformats en plantes i flors. Vet aquí uns quants que em vaig trobar gaudint de la nevada vora de casa, tot i que algun camperol amb quionofòbia deu estar encara enfadat amb aquesta venjança de Quíone!

Quines metamorfosis s’amaguen darrere d’aquestes plantes i arbres? Comenteu-les per ordre. Quines no heu reconegut? Tot seguit, trieu la que més us hagi agradat i feu una recreació, en prosa o en vers, com si fóssiu el narcís gebrat, l’acant cobert de glaç o les canyes que amaguen el secret de Midas… Com us sentiu?… Heu de demostrar que reconeixeu la planta o l’arbre i que sabeu el mite de la seva metamorfosi.

Aurea dicta de les Metamorfosis d’Ovidi

a. Materiam superabat opus.(Met. II 5)

b. Heu, quam difficile est crimen non prodere uultu. (Met. II 447)

c. Carmina iam moriens canit exequialia cycnus. (Met. XIV 430)

d. Ignauis precibus Fortuna repugnat. (Met. VIII 73)

e. Non bene conueniunt nec in una sede morantur maiestas et amor. (Met. II 846)

f. Rudis indigestaque moles. (Met. I 7)

g. Pia fraus. (Met. IX 711)

h. Ferro nocentius aurum. (Met. I 140)

i. Inter utrumque tene. (Met. II 140)

j. Labitur occulte fallitque uolatilis aetas. (Met. X 519)

 

Tot seguit us faig cinc cèntims del context en què apareixen aquestes frases cèlebres de les Metamorfosis d’Ovidi i us demano que, a partir de la seva traducció, n’expliqueu el significat actual i citeu una frase feta en català o en qualsevol llengua que en derivi.

Context:
1. Descripció del palau del Sol, fet d’or, granat, ivori i argent; però ben treballat artísticament.
2. Quan Cal·listo, tot just forçada per Júpiter prenent la figura de Diana, s’uneix al seguici de la dea amb les nimfes.
3. Els últims laments de la nimfa Canent, enfollida per la pèrdua del seu marit Picus, abans d’esdevenir aire es comparen amb el cant que entonen els cignes abans de morir.
4. Pensaments d’Escil·la, filla del rei Nis de Mègara, que enamorada de Minos, vol tallar un cabell de porpra del seu pare, del qual depenia la salvació de la ciutat.
5. Júpiter es transforma en un toro per seduir Europa.
6. Referint-se al Caos.
7. La cretenca Teletusa va criar la seva filla com si fos un fill i li posà el nom ambigu d’Ifis (d’aquí la mentida), quan aquest es va enamorar d’una noia la dea Isis el va convertir en home.
8. En la degradació de les quatre edats, la del ferro és la pitjor ja que hi apareix la guerra i l’afany de posseir.
9. Quan Faetont porta el carro del Sol, aquest li aconsella d’anar entre la constel·lació del Dragó, situada molt al nord, i la de l’Ara, molt al sud.
10. Adonis, nascut de l’arbre de la mirra, ràpidament es va convertir en un jove molt bell, estimat per Venus.

Ecce pictura XI. Quae fabula est?

Ara que ja has llegit la segona part de Narracions de mites clàssics, observa amb atenció aquesta imatge i després de deduir de quin mite es tracta, fes recerca sobre l’autor d’aquesta escultura i esbrina en quin museu has d’anar per contemplar-la de prop. Tot seguit, inventa’t un diàleg entre els dos personatges en boca dels quals ens hem d’assabentar del mite. Si ho prefereixes, pots fer un poema.

Ecce pictura X. Quae fabula est?

Aquest curs també reprenem el fil d’Ecce pictura (vid. les nou anteriors aquí).
Una vegada hàgiu reconegut el mite i l’artista d’aquesta pintura, n’heu de fer una recreació en forma de diàleg, un poema o bé una actualització del mite ovidià que heu llegit adaptat en la primera part de Narracions de mites clàssics. Que el déu missatger us guiï!

 

Narcís o l’amor a si mateix

bellesa enmirallada

Bellesa emmirallada, dibuix original de Valèria 5è EP

La fama de l’endeví Tirèsias era ben coneguda per tota Beòcia des que Júpiter li havia concedit la facultat de veure el futur quan Juno l’havia privat de la vista per haver revelat el secret del major plaer que senten les dones en els afers amorosos. Ell ho sabia bé perquè tot i que era home de naixement, durant uns anys havia estat dona per haver maltractat els cossos de dues serps. La gent anava a consultar-lo perquè les seves respostes sempre eren encertades. La primera que hi va anar va ser una bella nimfa, la blavosa Liríope que tenia un fill preciós, Narcís, i volia saber si viuria molts anys. L’endeví va vaticinar: ‘Si no s’arriba a conèixer’. El temps provaria la certesa d’aquesta resposta sense sentit.

Narcís ja tenia setze anys i gaudia d’una bellesa delicada. Molts joves i moltes noies el desitjaven, però tenia tanta arrogància que ningú no li havia tocat el cor. Un dia mentre caçava cérvols, el va veure la nimfa de veu sonora, Eco. Llavors tenia cos i no era només una veu; però, tot i que era molt xerraire només podia repetir les darreres paraules de tot el que li deien. Juno l’havia castigada perquè, sempre que podia sorprendre les nimfes amb braços de Júpiter, ella l’entretenia amb una llarga conversa i donava a les nimfes temps de fugir. Eco tan bon punt va veure Narcís se’n va enamorar bojament. Va començar a seguir-lo d’amagat; com més el seguia més s’encenia d’amor com quan s’inflama el sofre que recobreix els extrems de les torxes en contacte amb una flama. Ja no pot parlar, sols repetir mots. Narcís sentia remor i va dir: ‘Hi ha algú per aquí?, i Eco li va contestar: ‘Per aquí’. Ell, sorprès, no veu ningú i les frases que formula les rep com a resposta. Insisteix i exclama: ‘Aquí, reunim-nos!’, i Eco va repetir: ‘Reunim-nos!’ i va sortir del bosc i se li va tirar al coll, tal com desitjava. Ell fuig i li diu: ‘Treu aquests braços del meu coll; m’estimo més morir que unir-me a tu.’ Repeteix els mots i, en veure’s refusada, s’amaga al bosc, i avergonyida, viu des d’aleshores en coves solitàries. El seu amor, però, no desapareix i creix amb el dolor de sentir-se desdenyada; neguitosa, no dorm i s’aprima fins a esvanir-se en l’aire. Li queden la veu i els ossos; la veu roman i diuen que els ossos es van acabar transformant en pedres, per això ningú no la veu; però tothom la sent en les muntanyes. En ella sols hi viu un so, el que li donem perquè ens el retorni.

Així Narcís va jugar amb els sentiments d’Eco. Ho va fer també amb els d’altres nimfes i homes fins que una persona desdenyada, va suplicar a la dea Nèmesis, la dea de la venjança, que ell estimés i no fos correspost. Hi havia una font límpida, d’aigües resplendents com la plata, que mai ningú no havia tocat. Era tota envoltada d’herba, nodrida per la proximitat de l’aigua, i d’un bosc que no deixava passar el sol. Aquí un dia el noi es va allargassar, fatigat per la cacera i la calor de l’estiu i atret per la bellesa de l’indret i de la font. Es va apropar a la font per apaivagar la set, i va sentir créixer una altra mena de set; mentre bevia va quedar corprès per la imatge que veia i va enamorar-se d’un cos que sols és aigua. Esbalaït, es queda immòbil com una estàtua de marbre blanc de Paros. Contempla els seus ulls, els seus cabells, les seves galtes imberbes, el seu coll d’ivori, la gràcia de la seva boca i aquell rubor que es barreja amb aquella blancor de neu. Admira sense saber-ho el que els altres havien admirat. Es desitja a si mateix tot ignorant-ho. Fa petons a la font enganyadora sense reeixir-ne, vol abraçar i no pot atènyer res. Busca el que no és enlloc.

Ja no vol menjar ni pot dormir. Estès damunt l’herba, contempla amb un esguard insaciable la imatge il·lusòria i se sent morir per uns ulls que són els seus. Es plany per desitjar alguna cosa que no pot aconseguir, tot i que sembla que té a prop. Sols l’aigua els separa. La imatge també el desitja, li estira els braços, el mira, li somriu, li plora, li mou la boca… fins que se n’adona que s’ha enamorat d’ell mateix reflectit en l’aigua. Es vol separar del seu cos per poder-lo abraçar. Es vol morir, però no suporta pensar que amb ell també morirà la seva pròpia imatge. Plora i les seves llàgrimes en caure mouen l’aigua i la figura reflectida s’enterboleix.

_ On fuges? Queda’t, no m’abandonis. Almenys, deixa’m veure el que no puc tocar.

Va amollar el seu vestit i es va colpejar el pit amb les mans blanques com el marbre. La seva pell blanca enrogeix, com els fruits que són blancs per un costat i vermells per l’altre o els grans de raïm quan canvien de color i es tenyeixen de porpra. De nou, es veu reflectit en l’aigua, tornada altre cop nítida, i ja no ho pot aguantar, devorat a pleret per un foc interior. Consumit per l’amor, defalleix i es desfà com la cera groguenca amb una flama suau o el gebre del matí amb l’escalfor del sol. Quan Eco el veu, malgrat el ressentiment, es va entristir i repetia els ais que ell deixava anar. L’últim mot de Narcís, abans que la mort l’embolcallés, va ser un adéu per a aquesta imatge tan estimada i desitjada, que és la seva; i Eco també va repetir: ‘Adéu!’.

En els estatges infernals, continuava emmirallant-se a les aigües de l’Estix.

Els déus van transformar el cos del dissortat Narcís en una flor groga al mig, envoltada de pètals blancs, el narcís. Des d’aleshores, trobem aquesta flor als marges dels estanys, vinclada sobre l’aigua.

Adaptació de les Metamorfosis d’Ovidi (Narracions de mites clàssics, de M. capellà ed. Teide)

 

Què n’opines d’aquest mite? Què és un narcisista? En coneixes algun? Ho ets tu? Esmenta’n la seva pervivència (ara segur que ho encertes!) o fes-ne una recreació o actualització

Potser ara ha arribat el moment de llegir el mite en llatí en aquesta adaptació del grup Galatea aquí.

Responde Latine:

* Quis erat Narcissus?
* Quis erat Echo?
* Cur Echo modo extrema verba orationum dicere poterat?
* Quis est Iuppiter?
* Et Iuno, quis est?
* Ubi Narcissus suam imaginem videbat?

Ecce pictura VIII. Quae fabula est?

Reprenem el nostre bell costum de les recreacions, tot  continuant la lectura de la segona part de Narracions de mites clàssics. Observeu la il·lustració, deduïu el mite ovidià i feu-ne una actualització en forma de diàleg.

Bona sort i que l’amor sempre us sigui correspost!

eccepictura8-2

“Ovidi per parelles”, adaptació curricular i atenció a la diversitat

Ovidi per parelles és l’adaptació del treball dels mites d’Ovidi, a partir de Narracions de mites clàssics, pels alumnes de quart de llatí que davant la impossibilitat de fer el treball de la guia de lectura Propostes de treball (pàgs. 191-201 versió en català; 203-213 en castellà) i no volent excloure’ls d’aquesta tasca, els vaig demanar una altra activitat i el resultat és espectacular. Aquí el teniu i aviat hi jugarem per tal de comprovar si realment sabeu en què es transformen els personatges dels mites ovidians.

Ovidi per parelles recull els mites de la primera part de les Narracions de mites clàssics ja que l’Hugo i l’Alexander finalment els han agafat al PQPI i ens han deixat però els tindrem sempre ben presents amb aquest joc de cartes per parelles que m’han regalat i que el Lucas amb l’ajut d’en Ricard, quan calgui, continuarà.

Les imatges són totes elles extretes d’internet, amb llicència Creative Commons, després d’haver fet una recerca exhaustiva i no pas per imatges del Google. El treball, com bé sabeu, el van fer majoritàriament en hores de classe i des del meu ordinador; també vàrem sentir com imprimien les imatges, els vàrem veure retallar, plastificar i tornar a retallar; també els vàrem veure aparellar mite i transformació, equivocar-se i tornar a buscar. Recordeu que la intenció d’Ovidi al principi de les Metamorfosis era precisament aquesta:

In noua fert animus dicere formas corpora.

Ara, però, ha arribat el moment de que nosaltres continuem amb el joc. En Lucas, ja sol ja amb en Ricard, ens farà aquest trimestre els mites de la segona part de Narracions, transformacions en plantes (per cert, en el vídeo heu vist com ja n’hi ha un, quin?) i el tercer el de la tercera part, transformacions en pedra. Entre tots i totes hauríem d’establir com jugar-hi, és a dir escriure les regles del joc i quan ho tinguem hi jugarem. El requisit màxim és demostrar que sabem els mites ovidians recollits en les Narracions de mites clàssics (ed. Teide) i que sou capaços d’explicar-los una vegada heu unit l’obra d’art (també es podria identificar) amb l’animal, planta o pedra resultant de la transformació.

N.B.: L’enhorabona Lucas, Hugo i Alexander! Us desitjo bona sort en trobar el vostre camí! Tot és possible si un s’ho proposa.