Tag Archives: Literatura

Anem al teatre! Mots de ritual per a Electra

Imatge de previsualització de YouTube

Mots de ritual per a Electra de Josep Palau i Fabre va ser escrita a París l’any 1958 durant el seu exili fins que retornà a Catalunya el 1962 i estrenada el 1974 (ara set anys després de la seva mort, s’ha representat al TNC). És una peça de 543 versos lliures introduïda amb un pròleg en prosa on explica els antecedents de la trama. Malauradament és una tragèdia molt poc coneguda del teatre català en què Palau i Fabre reflexiona, a partir de les seves vivències com a exiliat a França, sobre la funció de la tragèdia en la nostra societat amb la reescriptura del mite clàssic en què reflexiona sobre la necessitat de fer justícia per la sang vessada i alhora l’horror de qualsevol guerra, la separació de germans, l’evidència de desitjos, els amors enrevessats, els neguits… i la dificultat de fer justícia sense cometre de nou més injustícia i més venjança. La tragèdia, filla de la democràcia atenesa, és per a Palau i Fabre el llenguatge (implícit) de la llibertat.

Imatge de previsualització de YouTube

El dramaturg i director teatral Jordi Coca ha portat per primer cop aquesta obra, fent justícia al Palau i Fabre dramaturg, a un gran teatre públic, a la sala Tallers del TNC de Barcelona, fins aleshores sols s’havia representat a universitats i a sales alternatives, com a l’Espai Brossa. Jordi Coca allunya la tragèdia palaufabriana del franquisme i la fa universal tot i que a l’obra, es projecten imatges de la primera guerra mundial. Entre els canvis dramatúrgics, Coca ha desplaçat el monòleg d’Orestes i ha canviat l’indret on es retroben sense reconèixer-se Electra i Orestes. Reforçant així la teoria de Palau i Fabre, segons la qual els herois, tot i el destí, han de ser conscients dels seus actes. D’aquesta manera, gràcies a la humanitat que adquireixen,  aconsegueixen una intensitat tràgica que els acosta a l’espectador.

L’exiliat Orestes retorna disposat a venjar la mort del seu pare Agamèmnon a mans de l’amant de la seva mare Clitemnestra, Egist. Es topa amb Electra, però ambdós germans fingeixen la seva identitat  i entre tots dos es consumarà l’incest que portarà a la venjança.

No creguis que mai ningú comprengui
el que hem fet, el que has fet. Només tu i jo podrem
comprendre’ns l’un a l’altre, i parlar, i respirar,
i imitar això que sembla que és la vida.
Només tu i jo podrem mirar-nos en els ulls.
Però potser és això l’amor, i és més que tot.

Josep Palau i Fabre, Mots de ritual per a Electra

Per què Palau i Fabre es treu de la màniga aquest incest entre germans? Doncs, perquè en una Catalunya de postguerra, escindida després de la guerra civil, sols l’incest entre l’exiliat (Orestes) i la resistència clandestina (Electra) podia demostrar que calia la unió per aconseguir refer el país (Josep Palau i Fabre “El mirall embruixat” a Assaigs, articles i memòries), tot i que, com bé sabem el final d’en Franco va ser un altre. Ara bé, Orestes-Pílades no vol perdre la seva llibertat a les ordres d’Istar-Electra,  és impactant la dialèctica que sorgeix entre els dos amants, una autèntica lluita de sexes, que ens revela l’opinió de Palau i Fabre sobre les relacions home-dona i ens aclareix que sols l’incest pot segellar el pacte de venjança (L’Electra de Josep Palau i Fabre, per la dra. Montserrat Jufresa):

¿Per què en front d’una dona, un home vol buidar-se
l’ànima sols pel cos, com si el cos fos en ella
més que els mots o els ulls?

Josep Palau i Fabre, Mots de ritual per a Electra

Mots de ritual per a Electra és una obra intensa però curta (aproximadament una hora) perquè la consciència no admet interrupció i l’espectacle no és interromput, tot i que el públic al final no sap si marxar o esperar-se. El teatre de Palau i Fabre, defugint el to aburgesat, és tancat, rigorós, premeditat, minoritari, de temps i espai reduït, mou consciències i fa reflexionar, representa el món i n’és exemple a seguir, un mirall del món amb paraules sense massa ornamentació amb la força del vers  però amb un joc dialèctic ben encertat … tot plegat fa que els espectadors que en puguin gaudir també siguin pocs, perquè tal com ens va dir al final de l’obra Dafnis Balduz falta públic per assaborir els clàssics.

Per què una obra desconeguda per al públic, s’estrena amb adaptacions i innovacions importants? Per què durant tan pocs dies? És admissible la venjança? Cal venjança per fer justícia? En qui cal delegar la venjança? En els tribunals de justícia o exercint la violència? Qui són les Erínies? Què vetllen? Quin és el paper de la dona? Per què el paper d’Orestes envers la força d’Electra és tan difícil en el segle XXI? Per què Orestes és tan diferent? Per què costa tant interpretar el seu paper a un home jove de la nostra època? Per què s’ha d’assumir la responsabilitat dels actes? És una obra pacifista? Com són els personatges palaufabrians?… Si voleu trobar respostes a aquestes preguntes no us perdeu l’obra, si en teniu ocasió, i mentrestant visioneu el col·loqui “Mots de ritual per a Electra” , fet el 8 de maig i conduït per la novel·lista Maria Barbal, juntament amb el director Jordi Coca, i els actors i actrius de la companyia.

Imatge de previsualització de YouTube

N.B.: No us perdeu la ressenya i les entrevistes a alumnes i professor de l’escola Patufet de Barcelona i a l’actor Dafnis Balduz (Orestes) que va fer l’alumna Camila Arigón el dia que vàrem anar a veure Mots de ritual per a Electra de Josep Palau i Fabre al TNC i ho ha publicat al seu bloc-Treball de recerca Cartellera de teatre clàssic a Barcelona

Camila i Dafnis Balduz

Els escriptors llatins que cal conèixer

Dels dotze segle de literatura llatina, vàrem començar a estirar el fil tot situant en una altra línia de temps els escriptors llatins nascuts a Hispània arran de localitzar-ne els seus noms en els carrers d’arreu, ara en aquesta línia de temps, entre tots, anirem situant els escriptors insignes de la literatura llatina que hem de conèixer. Us recomano passar per la wiquipèdia en català ja que la UAB està realitzant un Viquiprojecte interessant sobre Literatura LLatina (#viquiclàssics): Viquiclàssics, coordinat pels professors Gemma Puigvert i Sebastià Giralt.

Quins períodes abraça la literatura llatina? Quins són els escriptors de la República? de l’època augustal? i els de l’època postaugústea? Quins són els principals representants de la poesia dramàtica, èpica, lírica, poesia elegíaca, prosa historiogràfica, oratòria.,..?

Carrers amb escriptors hispans de la literatura llatina

Hispània va fornir a Roma homes notables en els àmbits de la ciència, la literatura i la política. Escriptors llatins d’origen hispà són: Sèneca, Lucà, Marcial, Quintilià, Prudenci, Columel·la etc. Què en sabeu d’ells?

Ens ajudeu a localitzar-los en aquest mapa! Si trobeu altres escriptors romans que no siguin d’origen hispà els podeu localitzar aquí!


Mostra Carrers d’escriptors hispans de la literatura llatina en un mapa més gran

El rastre blau de les formigues de Ponç Pons

A principis d’estiu, entre les novetats editorials,  atreta per la coberta “El poeta” de Llorenç Pons Moll, vaig comprar, entre d’altres, El rastre blau de les formigues sense saber-ne aleshores res, simplement perquè en fullejar el llibre publicat en la  col·lecció de poesia dels Quaderns Crema, vaig veure que era del poeta menorquí Ponç Pons. N’hi ha que diuen que és un llibre d’aforismes, segurament un quadern de notes entre el dietari, la poesia i la filosofia, sens dubte són píndoles molt ben trenades d’humanitat i passió cultural.

Ponç Pons a Sa Figuera Verda, Menorca. Fotografia Time Out Barcelona

Poeta i professor, pagès i literat, amant de l’illa i de la natura, i sobretot lector apassionat  “Jo sóc jo i la meva biblioteca” (p. 67) Ponç Pons en la seva recerca de sentit i veritat (“In versu veritas” p. 185) ens recepta amb pulcritud des de la tranquil·la cabana de sa Figuera Verda a l’illa de Menorca “Terra de Muses” (p. 177) savis consells vitals d’austeritat i bonesa immers en cultura “Intent ésser un home natural, com recomanava Rousseau, però amb llibres, música i cine” (p. 165); “Hi ha escriptors que llegeixen. Jo sóc un lector passional i apassionat que, quan no pot més, escriu” (p. 58). “Vivim per escriure versos que donin sentit a viure” (p. 144); “Scribo, ergo sum” (p. 206).  “Qualitat de vida: poder adormir-te llegint i començar el dia escrivint” (p. 20) perquè “Els dies escrits són més viscuts”(p. 31). “Tres somnis de poeta són: viure en una illa literària, tenir una cabana al camp, fer l’amor amb les muses” (p. 10). Fixeu-vos amb quina tendresa defineix la poesia: “La poesia és allò que marca la diferència entre veure ploure i sentir ploure” (p. 123). Com a poeta, tot i que “les corones de llor amb què es premiava antigament l’art dels poetes sembla que aquí són d’espines” (p. 193), sap “Veure el mar a través dels lluminosos ulls cecs d’Homer” (p. 28) sense oblidar, però, que “El Parnàs està ple, saturat, contaminat i és car. Jo visc millor en els afores” (p. 11). Recomana amb fervor la passió ja que en la seva faceta professional bé sap que “L’afectivitat augmenta l’efectivitat i l’únic consell que donaria a qui vulgui ser professor és que s’estimi els alumnes” (p. 64). Tot i que “De la qualitat d’ ensenyança. L’únic Homer que coneixen és Homer Simpson” (p. 114), “Víctimes d’un hedonisme fàcil i vulgar, intent demostrar als alumnes que la cultura és una forma immensa de plaers intel·lectuals” (p. 139). Té molt clar que “La meva feina és ensenyar; la meva vocació, aprendre” (p. 155). Recomana que “Per entendre bé un poeta i descobrir els seus mecanismes de creació se l’ha de traduir” (p. 115) i que “Es comença a traduir per gust, per estimació, per conèixer bé l’altra llengua i aprofundir més la nostra, però s’acaba convertint en una obsessió” (p. 116).

Ponç Pons és tot un humanista, un autèntic savi; bé sap que “Convé tenir referents, mestres, models… i els meus per viure a Menorca són Thoreau, Brenan i Graves” (p. 23) però també Spinoza, Steiner, Chatwin, Shakespeare, Llull, Txékhov, Dante, Cervantes, Kavafis, Homer, Hesíode, Heràclit, Ciceró, Virgili, Ovidi, Horaci, Marc Aureli, Montaigne, Wittgenstein, Camus, Kafka, Novalis, Valéry, Goethe, Virginia Woolf, Fernando Pessoa… A més de les referències bíbliques, els clàssics són un autèntic referent no sols en la forma breu i moral dels seus apotegmes sinó també en el contingut. “Ahir vaig acabar una antologia de poesia llatina i avui, com a homenatge, he sembrat un llorer” (p. 18). El llatí en estat pur és ben present en molts dels seus aforismes: “…et quod temptabant dicere versus erat” (Ovidi) (p. 49); “Universalitzar el localisme, no ser un poeta local. Fugir de solipsismes, ser un creador ple d’amor fati” (p. 9); “Boom turístic: un finis mundi” (p. 124); “Crear un nou Homo sapiens ludens ridens” (p. 147); “Filòsof del verba volant…” (p. 164) o  “mentre el món s’esfondra, construir una frase per no perdre la dignitas hominis” (p. 165); Més que un vell sapiens, ser un Homo discens” (p.172), etc.

Al llibre hi trobem referències clàssiques com “Ha pujat amb il·lusió a l’Olimp i ha descobert que són ruïnes” (p. 48); “La caverna de Plató va ser la primera sala de cine” (p. 59) així com citacions d’Ovidi, Horaci, entre d’altres: “…ara entenc les Tristia d’Ovidi i, com planteja Horaci: “Per què hem de buscar terres/ escalfades per un altre sol?/ ¿Qui deixa la pàtria/ no fuig d’ell mateix?” (p. 51); referències indirectes al pensament heraclitià  (p. 137, 168…) o entrellucar llegendes virgilianes sobre la cria d’abelles (p.156). Feminitza la setència de Terenci  Homo sum, humani nihil a me alienum puto a “Mulier sum et nihil humanum a me alienum puto” (p. 201).

Recomana “Antidepressius naturals. Marc Aureli en pastilles” (p. 160) i als polítics joves “a Sòcrates li agradava ser contradit” (p. 162). Ens confessa “No m’avenc amb Plató… (p. 177). “Plató és l’ajuntament, l’església… Epicur, el camp, la platja” (p. 185). “Sóc un Ulisses que vol regressar a l’illa de la seva infància” (p. 161). “Caront amb un forabord travessant ànimes a un euro” (p. 175).

Ponç Pons convida el lector perquè “Un llibre també depèn de la qualitat del lector” (p. 192).  Clou el llibre “Hi ha tanta Literatura per viure i tanta vida per llegir…” (p. 206). Comenceu, doncs, per tota la literatura, filosofia, cinema, art i música que, des de sota un ullastre i en la cabana de fusta i sense llum artificial en la pau i tranquil·litat del camp menorquí en companyia dels seus animals (un ca, moixos, gallines i de les formigues estiuenques) al llarg de les diferents estacions de l’any, Ponç Pons ha traçat a consciència _”Escriure és traçar un camí de paraules per sortir d’un mateix i arribar als altres” (p.122)_ i amb tinta blava a El rastre blau de les formigues. Us emocionarà!

 “Tothom pot criticar un bon llibre, però pocs el poden escriure” (p. 112).

LLegir Homer avui!

Quan tenia setze anys, durant unes vacances de Nadal, vaig llegir per primer cop  la Ilíada i l’Odissea d’Homer, en la versió de Luís Segalá, publicades a l’editorial Bruguera. Va ser una lectura apassionada i impactant. Recordo encara ara la cara d’estupefacció que va fer -i que aleshores no vaig entendre- la meva professora de grec, la senyora Coloma Blanes i Blanes. No va poder estar-se de comprovar, amb una sèrie de preguntes ben fetes, si algú, motu proprio, havia seguit la seva recomanació, abans de ser prescripció, de conèixer els dos poemes en què s’inicia la literatura a occident.  A la Facultat, les vaig rellegir en català en la versió del pare Peix i en la de Carles Riba (quina meravella!), en grec original (quin goig!), en la versió del pare Balasch, després amb Joan Alberich, més recentment amb Joan Mira, etc..  En els meus primers anys de docència, llegíem i rellegíem amb els alumnes els poemes homèrics i fins i tot en grec (talment Alexandre el Gran ens vanagloriàvem de conèixer Aquil·les: O fortunate adulescens, qui tuae virtutis Homerum praeconem inveneris); però, un bon dia, em vaig adonar amb punyent dolor que Homer ja no era factible a les meves classes i aleshores vaig cometre la insensatesa d’anar a la biblioteca a buscar una versió adaptada, publicada a la revista Cavall Fort. La lectura va fluir altre cop! Es van interessar pel sagaç Odisseu, pel rancuniós Aquil·les, etc. Passen els anys i  espero amb candeletes  el miracle de poder tornar a llegir Homer a classe.  Sense perdre l’esperança, anem llegint en veu alta la Ilíada d’Alessandro Baricco, omplim la mirada amb les vinyetes de Joma (Ilíada i Odissea), anem al teatre, escoltem  música i un llarg etcètera, en el qual s’inclou, fins i tot, l’episodi de l’Odissea dels Simpsons o Geronimo Stilton!

Mentrestant no esdevé el miracle,  recomano -que Homer m’ho perdoni quandoque bonus dormitat Homerus– la lectura de la Ilíada i l’Odissea en adaptació. He treballat, empesa per la necessitat de fer llegir avui Homer als meus alumnes, en La còlera d’Aquil·les (Ilíada) i en Les aventures d’Ulisses (Odissea). Són fàcils de llegir, molt  planeres, però  fidels adaptacions dels poemes èpics atribuïts a Homer,  la Ilíada, redactat aproximadament al segle VII aC, i l’Odissea, sobre el retorn de l’heroi Ulisses des de Troia fins a Ítaca.  Gaudiu d’aquestes lectures i animeu-vos a llegir en un futur la Ilíada i l’Odissea i, si pot ser, en vers.

Què hem de saber, però, abans de llegir els poemes homèrics, ja que Homer comença in medias res i vixere fortes ante Agamemnona multi?

Homer (ὁ Ὅμηρος)

La tradició atribueix a Homer la paternitat de la Ilíada i l’Odissea, així com altres obres menors, com els trenta-tres Himnes, dedicats a diverses divinitats, i el Margites i la Batracomiomàquia, probablement de l’època clàssica. Tot el que sabem d’Homer prové d’una elaboració llegendària, ja que el poeta, segons requereix la poesia èpica, no parla mai d’ell mateix en la seva obra; la Musa, filla de la Memòria i de Zeus, li concedeix la inspiració i canta mitjançant la seva boca.

Ens han arribat nombroses versions, de l’època romana, de la vida d’Homer, en què aquest és un rapsode cec, ambulant i pobre que va de ciutat en ciutat recitant gestes d’herois. Tots els escultors han representat l’efígie ideal d’Homer com un home cec d’edat avançada. És possible que Homer fos cec, ja que en una societat arcaica la ceguesa impedia qualsevol ofici, llevat de cantar i compondre poesia. Set ciutats de la Jònia (a l’Àsia Menor), entre les quals Esmirna i l’illa de Quios, es disputaven el lloc de naixement del poeta. A partir d’estudis de llengua, és possible suposar que per aquesta regió hi hagués un poeta anomenat Homer cap al segle VIII aC.

El cicle troià

Tot i que la guerra de Troia va esclatar perquè Paris va raptar Hèlena, els seus orígens es remunten a la casa d’Aquil·les. Quan els pares d’Aquil·les, la nimfa del mar Tetis i Peleu, es van casar, van ser convidats al casament tots els déus i totes les deesses, excepte la deessa Eris, també anomenada Discòrdia, que va llançar una poma d’or amb aquesta inscripció: «Per a la més bella». Hera, Atena i Afrodita es van disputar la poma fins que Zeus, pare de les divinitats, va ordenar que fos el mortal Paris, fill del rei Príam de Troia, el que decidís qui era la més bella. Paris, després de ser subornat per les deesses, va escollir Afrodita, que el va seduir prometent-li que, si era l’escollida, li aconseguiria l’amor de la dona més bella d’entre els mortals: Hèlena, casada amb el rei Menelau d’Esparta. Paris se’n va anar a Esparta i, aprofitant l’absència de Menelau, va raptar Hèlena i se l’endugué a Troia, motiu que va provocar la guerra entre grecs i troians. Segons altres versions, Hèlena se’n va anar amb Paris voluntàriament.

La nereida Tetis, divinitat marina, volia que el seu fill Aquil·les fos immortal i, per llevar-li la part mortal del seu pare Peleu, el posava al foc; però Peleu la va descobrir i Tetis va haver de tornar-se’n al mar. Havia aconseguit que tot el cos d’Aquil·les fos immortal, tret del taló per on l’aguantava. Segons una versió més tardana, Tetis va submergir Aquil·les en les aigües de la llacuna Estígia per dotar-lo d’immortalitat.

Tetis sabia que Aquil·les moriria a Troia i, per això, quan es va organitzar l’expedició contra aquesta ciutadella asiàtica, el va disfressar de dona perquè no fos reconegut i el va enviar a la cort del rei Licomedes, a l’illa d’Esciros, amb el seu amic íntim Pàtrocle. Però Ulisses el va descobrir, i Aquil·les, sense el qual els oracles havien profetitzat que Troia no seria conquerida, es va unir a l’expedició.

La flota grega, reunida a Àulida, no va tenir vents favorables per salpar cap a Troia fins que Agamèmnon, germà de Menelau, rei de Micenes i comandant en cap de l’expedició, va acceptar sacrificar la seva filla Ifigenia per mirar d’apaivagar la còlera d’Àrtemis, ofesa amb ell per haver-li matat una cérvola sagrada durant una cacera. En l’últim moment, la deessa substitueix la jove per una cérvola, i la jove passa a convertir-se en sacerdotessa seva al país dels Taures, l’actual Crimea.

Segons el mite, els grecs (a la Ilíada, anomenats per Homer aqueus, dànaus o argius) van arribar a Troia, on regnava Príam, per rescatar Hèlena; però és probable que l’objectiu fos conquerir aquest valuós punt estratègic.

Troia o Ílion (del nom del seu fundador, Ilos, fill de Tros, i d’aquí, Troia) era una ciutat gran i rica, envoltada de magnífiques muralles, construïdes pels déus Apol·lo i Posidó, fet que les convertia en inexpugnables. Al sud de Troia s’alçava el mont Ida, molt a prop del qual fluïa el riu Escamandre. Troia, nom que significa ‘rica en or’, estava situada a la Tròade, a l’Àsia Menor, prop de l’Hel·lespont (l’actual estret dels Dardanels), i gaudia d’una situació estratègica privilegiada, que permetia als troians controlar les rutes comercials entre Europa i Àsia, i cobrar impostos elevats a les embarcacions que navegaven entre el mar Egeu i el mar Negre.

Quan la flota grega va arribar a les costes troianes, Hèctor, fill de Príam i germà de Paris, va ordenar atacar els grecs quan intentaven desembarcar. Els grecs es van allunyar de la costa, van tornar a atacar i van aconseguir establir un campament, ja que els troians resistien el setge. Després de deu anys de guerra, Ulisses, fill de Laertes i d’Anticlea, va idear l’estratagema de construir un cavall de fusta a l’interior del qual s’amagaria un grup selecte de guerrers. Els troians, que van acceptar el cavall com un trofeu, van ser vençuts pels soldats grecs, que van sortir del cavall i van obrir les portes de la ciutat als seus companys. D’aquesta manera, els grecs van destruir Troia i van recuperar Hèlena.

La Ilíada

La Ilíada narra cinquanta-un dies -dels quals les batalles n’ocupen quatre- del novè any de la guerra de Troia i gira al voltant la còlera d’Aquil·les. No hi ha dubte que la Ilíada és una història de guerra, perquè canta la bellesa de la guerra, i s’hi enalteixen les armes i els ideals guerrers; no obstant això, el seu missatge és de pau: un amor obstinat per la pau. Principalment, el desig de pau ve de llavis de dones. Aquestes, que no participen en la lluita, són les defensores de la pau a ultrança i les que suporten el terrible dolor que provoca la guerra despietada entre els homes. Andròmaca suplica al seu estimat espòs Hèctor que no vagi a la batalla, perquè ella sap que morirà i ell és la seva única família; però la responsabilitat d’Hèctor com a guerrer i com a príncep li impedeix quedar-se al costat de les persones estimades, encara que això comporti la seva mort i la destrucció de la seva família. El mateix Homer criminalitza tant els guerrers grecs com els troians, ja que tots dos bàndols són cruels i immisericordiosos i cometen autèntiques atrocitats; per això ni els uns ni els altres no ens semblen admirables.

Tema i contingut

El tema principal de la Ilíada és la còlera d’Aquil·les, a qui Agamèmnon, cap de l’expedició grega contra Troia, ha arrabassat la seva esclava Briseida. Aquil·les, enutjat, es retira del combat, i les lluites entre grecs i troians continuen en la seva absència. Els troians aconsegueixen que es decideixi la sort de la guerra en un combat singular entre Menelau i Paris, però Afrodita rapta aquest últim en el moment en què anava a ser derrotat pel seu rival. Continua la batalla amb diverses alternatives, però quan cau la tarda, els troians són superiors als grecs. Ulisses intenta en va que Aquil·les torni a la lluita. Després d’unes quantes escaramusses que Ulisses i Diomedes duen a terme al camp enemic, es reprèn el combat. Els troians ocupen les muralles, envaeixen el camp aqueu i arriben fins a les naus. Pàtrocle, l’amic fidel d’Aquil·les, es vesteix amb les armes d’aquest i llança una contraofensiva. No obstant això, mor a mans d’Hèctor. Aleshores Aquil·les deposa la seva còlera i, amb les armes que el déu Hefest li ha forjat per encàrrec de Tetis, torna al combat i venja la mort de Pàtrocle, matant Hèctor, el cadàver del qual condueix al campament grec. El vell Príam aconsegueix recuperar el cadàver del seu fill, i el poema acaba amb la celebració dels honors fúnebres per a Hèctor.

L’Odissea

Contingut
L’Odissea, en vint-i-quatre cants i 12.007 versos, tracta de les aventures d’Odisseu (més conegut amb el nom llatí d’Ulisses) en el seu llarg viatge de retorn a la seva pàtria, Ítaca, després de la destrucció de Troia. Els primers cants narren la situació del palau reial d’Ulisses a Ítaca. Els pretendents, creient-lo mort, assetgen la seva dona Penèlope, mentre el seu fill Telèmac viatja a la recerca del seu pare o de notícies que confirmin la seva mort. Ulisses, després de patir nombroses aventures (illa dels ciclops, illa d’Èol, Hades, illa de les sirenes…), arriba a l’illa de la nimfa Calipso, que el reté per amor durant set llargs anys. Els déus hi envien Hermes perquè digui a Calipso que li permeti marxar. Ulisses es fabrica un rai amb fustes de l’illa i es fa a la mar. Això no obstant, Posidó, pare del ciclop Polifem, a qui Ulisses havia deixat cec, el fa naufragar de nou per venjar-se’n; però l’heroi aconsegueix arribar al país dels feacis, on l’acullen hospitalàriament i el condueixen a Ítaca. Disfressat de rodamón entra al palau, acompanyat del seu fidel servidor Eumeu. Amb l’ajuda d’Atena, mata els superbiosos pretendents i es restaura com a rei. La seva fidel dona el reconeix i es restableix la pau.

Escenaris

L’Odissea, a diferència de la Ilíada, que narra els combats bèl·lics al voltant dels murs de Troia, ens condueix a escenaris molt diversos: Troia, la destrucció final de la qual és evocada en diversos passatges de l’obra; les sales del palau d’Ulisses, a Ítaca, on Penèlope i el seu fill esperen el seu retorn i fan front als pretendents, que dilapiden la seva hisenda; Esparta, on es dirigeix Telèmac a la recerca de notícies del seu pare, i, finalment, tots els escenaris fantàstics que apareixen al llarg del zigzaguejant periple que l’astut aventurer Ulisses ha de passar abans d’arribar sol a la pàtria anhelada.

Des de temps antics, s’ha discutit força sobre la veracitat o no dels llocs pels quals va transcórrer aquest llarg viatge de tornada a casa. Molts estudiosos, tant antics com moderns, han volgut traçar sobre un mapa la ruta d’Ulisses. Tot i que la major part de la geografia de l’Odissea és fictícia, la seva reconstrucció permet imaginar allò que els antics grecs percebien del seu món i de les seves cultures: el vell Mediterrani, llavors jove i misteriós mar «de color de vi», solcat per herois i déus, pel qual ja viatjaven els navegants grecs a la recerca de noves terres on comerciar i fundar noves ciutats, en ple segle VIII aC.

El 1985, un equip de National Geographic amb l’explorador Tim Severin a bord d’un vaixell, la nau Argo, construït segons tècniques de l’edat del bronze, va reconstruir el viatge que des de Troia va portar Ulisses a Ítaca: vorejant la línia costanera va sortir de Troia, va recalar a Ísmaros i va continuar fins a l’arxipèlag de les Espòrades, el cap Súnion, la costa oriental del Peloponnès, Creta i la costa occidental del Peloponnès, arribant finalment a Ítaca, al mar Jònic.

Pervivència de l’Odissea

L’Odissea ha gaudit d’un rastre inesgotable en la literatura europea de tots els temps. La literatura llatina comença amb una traducció de l’Odissea. A la Divina Comèdia, Dant relata, en la seva visita a l’infern amb Virgili com a guia, la seva trobada amb Ulisses, el qual, castigat en una bola de foc per la seva extremada audàcia, els explica el seu últim viatge i la seva mort al costat dels seus lleials companys a l’Atlàntic.

En la literatura grega moderna, Konstandinos Kavafis rememora Ulisses i el seu llarg viatge en el seu poema Ítaca. L’Odissea de Nikos Kazandzakis continua l’epopeia homèrica en els seus 33.333 versos. L’Ulisses de l’irlandès James Joyce, una de les novel·les més emblemàtiques del segle xx, és un homenatge i, alhora, una paròdia de les aventures d’Ulisses. Ha gaudit d’una llarga tradició literària en les lletres hispàniques: el romancer castellà en el seu cicle clàssic; La Circe, de Lope de Vega; El golfo de las Sirenas i Los encantos de la culpa, de Calderón de la Barca; Fábula de Polifemo y Galatea, de Luis de Góngora; El retorno de Ulises, de Gonzalo Torrente Ballester; La tejedora de sueños, d’Antonio Buero Vallejo; ¿Por qué corres Ulises?, d’Antonio Gala, i Corazón de Ulises, de Javier Reverte.

També trobem referències de les aventures d’Ulisses en el món de l’art, la música, el cinema, en psicologia i, en general, en els mitjans audiovisuals i de comunicació com Internet així com en concursos com l’Odissea! Val la pena veure la telesèrie L’Odissea, d’Andrei Konchalovsky (1997) i seguir tota l’actualitat homèrica al bloc  De Troia a Ítaca!

 

Tot i que Plató va considerar que els poemes homèrics no eren aptes per educar la joventut de la seva ciutat ideal (La República II, 377), no dubta en afirmar que Homer va educar Grècia (Ἐλλάδα πεπαίδευκεν οὖτος ὁ ποιητής) i nosaltres en som els seus hereus, necessitats del seu ensenyament i saviesa. Llegiu Homer i en trobareu la resposta!

Polifem, gegant enamorat

Villa Del Casale Vestibolo Di Polifemo

Polifem és el gegant més conegut de la mitologia grega. És el protagonista d’una de les aventures de l’heroi grec Odisseu, més conegut amb el nom d’Ulisses. Ens l’explica Homer a l’Odissea I 71 i IX 187  i Virgili a l’Eneida III 628-681. Aquest ciclop és fill de Posidó i de la nimfa Toosa, filla de Forcis. És un gegant horrible, alt i pelut, amb un ull rodó enmig del front, és un pastor que viu en una cova i devora carn crua, tot i que coneix el foc. De l’episodi homèric, Eurípides en el seu drama satíric  El Ciclop ens conta la seva aventura amb Odisseu i el presenta com a antropòfag. Té captius a la seva gruta Ulisses i alguns dels seus companys fins que s’embriaga per beure massa vi. Ulisses el deixa cec amb una estaca. No és insociable del tot perquè, quan Ulisses s’escapa, crida els altres ciclops perquè li donin un cop de mà, tot i que no se sap fer entendre.

Ara bé, després d’Homer, Polifem esdevé l’heroi enamorat de la nereida Galatea. Filoxen de Citera és el culpable d’haver transformat el ciclop en un ésser enamoradís i tendre. És ben estrany com un ésser tan horrible i salvatge com ens el presenta Homer pot sucumbir també a l’amor! Pobre Polifem! Ell tot galant es va enamorar de qui no tocava, de la més bella, de la més coqueta, de Galatea; però la nimfa marina el trobava massa pallús, massa babau. Així Teòcrit ens ho explica en el seu Idil·li onzè. La bella i la bèstia! (val a recordar Psique i Cupido a L’ase d’or). De fet, Galatea estava enamorada del jove i bell Acis que va ser transformat en un riu. Ovidi (a les Metamorfosis,  XIII 759 i en l’adaptació de Narracions de mites clàssics ho hem vist a “Escil·la i Glauc” ed. Teide pàg. 158) reprèn el mateix tema. Teòcrit i Ovidi van explicar aquesta història d’amor no correspost. Mentre Teòcrit es va fixar en un Polifem desconsolat que pateix mal d’amor, és refusat per Galatea i opta per cantar les seves penes com a remei terapèutic (qui canta els mals espanta!); Ovidi va destacar el Polifem més cruel: empipat i gelós mata Acis amb una roca i els déus compadits el transformen en un riu.

Paisatge amb Polifem de Nicolàs Poussin. Museu Hermitage

Aquest ciclop ha gaudit d’una llarga tradició literària en el cinema, el l’art, en la música, en el còmic, en les rondalles catalanes i en tota la literatura:

A tall d’exemple:

La Fábula de Polifemo y Galatea, del màxim representant de la poesia culterana,  Luis de Góngora y Argote, publicada el 1613, consta de 504 hendecasíl·labs en octaves (11A-11B-11A-11B-11A-11B-11C-11C) sobre el tema d’Acis, Galatea i la venjança de Polifem tot seguit uns quants que descriuen Polifem. Com el descriu?  En quin autor antic s’inspira Góngora? Com descriuries la seva llengua?

Un monte era de miembros eminente
este que, -de Neptuno  hijo fiero,
de un ojo ilustra el orbe de su frente,
émulo casi del mayor lucero-;
cíclope, a quien el pino más valiente,
bastón le obedecía, tan ligero,
y al grave peso junco tan delgado,
que un día era bastón y otro cayado.

Negro el cabello, imitador undoso
de las obscuras aguas del Leteo,
al viento que lo peina proceloso,
vuela sin orden, pende sin aseo;
un torrente es su barba impetüoso,
que -adusto hijo de este Pirineo-
su pecho inunda, o tarde, o mal, o en vano
surcada aun los dedos de su mano. […]

En català, a Camí de Sirga de Jesús  Moncada; a L’ull de Polifem de Teresa Costa- Gramunt (Arola editors, 2004): vid. El vel d’Harmonia.

De ben segur has sentit més d’una vegada El gegant de l’ull al front:

Quin Polifem t’agrada més? Pot ser un ésser alhora cruel i enamoradís? Creus que les Muses i el mal d’amors van de la mà o més aviat l’amor no deixa viure a qui el pateix i porta mandra i poques ganes de fer res? Què n’opines de tot plegat?

J.V. Foix a la carta!

Les figures literàries també anomenades figures estilístiques o retòriques permeten al poeta, al literat o al publicista jugar amb el llenguatge i transgredir-ne les normes.

En  homenatge  blocaire en el vint-i-cinquè aniversari de la mort de J.V. Foix, els seus versos a la carta ens serviran per posar nom a algunes de les figures retòriques d’origen grecollatí. Posem fil a l’agulla i amb aquests versos del poeta de Sarrià  n’heu d’esbrinar el nom, el perquè  i el seu origen etimològic (i si conté un ètim grec, no us oblideu d’escriure’l també  en grafia grega):

 

1. Amb la mà dins ta mà en tos ulls em mir. (J.V.Foix)

2. Balla damunt la palla. (J.V.Foix)

3. És quan plou que ballo sol. (J.V. Foix)

4. i empaito la masovera, i entre pineda i garric. (J.V. Foix)

5. I amb hàbils mots la passió naixent
Del meu estil pogués fer presoner
. (J.V. Foix)

6. el casalot de pirata és un ample gira-sol. (J.V. Foix)

7. Quan érem prop de Talabra algú ens cridava pel nom:

Era una pedra, era un arbre, un casull entre vinyots. (J. V. Foix)

8. És quan dormo que hi veig clar. (J.V. Foix)

9. M’exalta el nou i m’enamora el vell. (J.V. Foix)

10. Foll d’una dolça metzina (J.V.  Foix)

 

Quins poemes de  J.V.Foix a la carta hi has trobat?  Quins estan musicats?  Quin t’ha agradat més? Aquest tastet de versos a la recerca de figures retòriques t’ha despertat el desig de seguir llegint la seva obra? La coneixies?…

N.B.: Al Facebook Fildelesclassiques Aracne en homenatge de F.V. Foix hem actualitzat el mur i ho hem anunciat  amb aquest vers que també ens caracteritza: “M’exalta el nou i m’enamora el vell”.

Vid. Aracne fila i fila J.V.Foix roman i tot canvia, potser també hi trobaràs, entre altres referents, una figura literària!

El llatí dels tòpics literaris en un clip

A grecs i romans també els devem la creació dels principals temes i motius de la nostra tradició literària. Aquesta s’inicia a l’antiguitat clàssica. Alguns d’aquests motius han estat tan utilitzats, que han esdevingut fórmules tipificades i conegudes per tothom: són els tòpics literaris. Els tòpics literaris sovint són designats amb una expressió llatina referents a la vida (vita flumen, homo viator), el pas del temps (tempus fugitubi sunt?, carpe diem), l’amor (vulnus amoris, furor amoris, flamma amoris, militia amoris, foedus amoris) o  la mort (memento mori), entre d’altres.

Els hem buscat en la música, en Horaci i en la poesia posterior, però ara és el moment de fer recerca d’aquests tòpics en poemes i fragments literaris i presentar-los en un clip audiovisual. Jo he triat “Ancorada” de la jove poetessa valenciana Isabel García Canet (continuo reivindicant les poetesses!):

Vid. aquesta presentació més gran. Té àudio.

Quins referents clàssics hi ha? Es pot establir algun paral·lelisme amb l’Odissea d’Homer? Funciona el tòpic en “Ancorada”? Amb quins tòpics juga la poeta i com? Quin significat té el seu viatge? On ancora? Com és el món de la seva poesia? Per què és de vidre el seu vaixell? Per què fa un “auster viatge”? Què és, doncs, el seu poema?

Ara és la teva. Quin tòpic literari tries tu?

Psique i Cupido i altres personatges mitològics de rondalla

Les rondalles mallorquines, de llarga tradició oral recollides pel rondallaire entre els rondallaires, Mossèn Antoni Maria Alcover, sota el pseudònim Jordi des Racó, Aplec de rondalles mallorquines d’en Jordi des Racó, també beuen, entre d’altres, en la tradició grecollatina i hi trobem, sens dubte,  personatges mitològics clàssics, això sí,  passats pel sedàs de la pagesia mallorquina i per la domesticació de l’imaginari.

De les nits d’hivern de quan era petita, recordo encara els éssers mítics dels gegants de les rondalles: “Camina caminaràs, d’es cap de set dies trobà ja sa primera murada i sa portassa amb sos tres gegantots que la guardaven”… El príncep Corb; els gegants dels contes de Na Marieta, S’Aigo ballant, En Joanet Cameta curta, Na Tricafaldetes, Es Geperut, S’Ermita, Es tres germans, En Pere Poca Por… El gegant Polifem n’és cap de tots ells, ferotges i antropòfags:

Sent olor de carn humana
ja en menjarem aquesta setmana…

Aquests éssers de gegantina alçada apareixen lligats a les terres de vinya que produeixen grans vins, que els antics prenien de bon grat com a medicina, vinculats a les coses sagrades. Es troben a regions sagrades, assenyalades per grans monuments megalítics. No és d’estranyar que també es trobin a Mallorca, terra de vins, elogiats pel mateix Plini,  i de monuments talaiòtics.

En Joanet Manent d’Antoni Maria Alcover, a la rondalla homònima,  seria l’esforçat Hèracles fent els seus dotze treballs amb una sobrenatural força física: “Això era i no era un jovenot que nomia Joan Manent, tan esforcegat que no hi havia homo per ell una hora al redó. Era allò de no tenir sa força mesurada”. Com Hèracles matarà la serp de set caps o Hidra de Lerna:
“Sa serp adreça es set caps per envestir-lo; però en Manent alça sa garrota i la fa caure dalt es cap des mig i le hi deixa tot esflorat, i pega cop i altre cop an ets altres caps de sa serp i ja ho crec que n’hi esclafà de caps, fins que n’hi hagué”.

A la rondalla  En Joanet fii de viuda, es podria comparar Fra-Pota amb un faune encaputxat amb potes i cuixes de cabrit i tors humà. “Com sa fia del Rei estava contempla qui contempla s’anell, s’hi presenta un bruixot que nomia Fra-Pota”.

Sa Muleta de Plata és una versió descafeïnada del famós cavall de  la guerra de Troia.  Un pare té amenaçada de mort la seva filla, òrfena de mare: “Mira -diu la dida a la tal Aineta-, farem una muleta de plata, buida, que hi càpigues dedins, amb una finestreta per entrar i sortir. Li farem ets ulls foradats perquè pugues goitar-hi. Ses cames i sa coa seran buides i t’hi posarem un sarronet de dobles de vint i menjar. Te fiques dins sa muleta, dos negrets sense que ells sàpien que hi ha dedins, la s’enduran dins d’un bosc que jo sé ben lluny, i ja anirà ton pare a aclarir tu per on pares…”.

Sa Sirena del Mar evoca l’episodi de les sirenes de l’Odissea d’Homer i s’adverteix els mariners dels perills de ser seduïts per les seves veus. “Sol anar ran de ses barques, canta qui canta per entretenir i destorbar es mariners en haver-hi turbonada, perquè no estiguen en lo que fan i se’n vagen a fons. Sobretot, hi ha que estar-hi ben alerta. La gent en canta aquesta cançó:

Sa sirena de la mar,

en tenir fortuna, canta,

perquè diu que la bonança

no estarà molt a tornar”.

A les rondalles, per exemple L’Amo en Biel Perxanc i la dona d’aigua, també s’hi recreen les dones d’aigua, que no són altra cosa que les Nàiades o nimfes de les fonts de la mitologia, que feien enfollir els homes. Ja veure que hi trobareu un paral·lelisme amb l’episodi d’Hil·las! Encara és ben popular a Mallorca, i quina por en feia de petita!, Na Mariaenganxa de pous i cisternes que enganxa els infants que s’hi aboquen.

A sa cova de Salamanca arribem a trobar el mateix filòsof Sèneca! És mestre i alhora estudiant en aquest indret de Sa Cova de Salamanca “d’on surten els lletraferits de casta granada”.

Aneu llegint rondalles i no pararem de trobar-hi paral·lelismes amb els mites i altres referents clàssics, però ara que heu llegit L’Ase d’or d’Apuleu, comenceu a estirar el fil dels referents de Psique i Cupido almenys per nou rondalles de l’Aplec: Es corpet des pou d’En Gatell, La bella Ventura o es ca negre sense nas, Es murterar del rei de FrançaEs reim del Rei moro amb set pams de morro,  En Joanet i sa donzella desencantada, Es Mèl·loro Rosso, Es fii d’es pescador

La pervivència d’Ànite de Tègea en El metge d’Atenes de Teresa Pous

Aquest estiu vaig llegir amb fruïció El metge d’Atenes de Teresa Pous, una novel·la molt ben documentada d’un metge atenès, Alexandre, condeixeble d’Hipòcrates de Cos, que us recomano vivament. Aleshores poc m’imaginava que el destí, a través de la mare d’una exalumna, em concedís el do de conèixer personalment Teresa Pous i menys el plaer de presentar la seva obra a la biblioteca Martí Rosselló i Lloveres de Premià de Mar.

 

Fotografia de Teresa Devesa. Biblioteca Martí Rosselló de Premià de Mar

Hic et nunc, m’agradaria ressaltar, com ja tenia previst abans que els déus hi intervinguessin,  la part poètica de la novel·la de Teresa Pous que en les notes finals reconeix que per escriure aquests dos poemes es va inspirar en Les germanes de Safo de Maria Àngels Anglada ja que volia fer “sentir algun eco de sonoritat poètica provinent de les poetes hel·lenístiques” (Ed. Moll, pàg. 270), tot i que la trama de la seva novel·la se situa en l’ambient de màxim esplendor de la Grècia de Pèricles, Sòcrates o Hipòcrates. Amb el seu amable i afectuós permís i amb tot  el seu art poètic, reprodueixo els seus dos poemes que trobareu respectivament a la pàgina 99 (que en l’acte de presentació va llegir l’alumna de 4t  Elisa)  i a la pàg. 253  amb el qual clou la novel·la El metge d’Atenes, editorial Moll 2011:

 

Sóc un dofí
Solcant, prop de la bella nau, l’aigua tremolosa
i llençant des del mar profund el meu cap a l’aire,
emergeixo, alegre i content amb la meva figura.
La marea suau em durà a la riba
per jugar amb les ones altes a prop de la sorra.


Als navegants
Navegant! Sobre l’aigua tranquil·la
reposa els ulls fatigats.
El sol t’escalfa enmig de la immensitat blava.
Acull la llum vigorosa: per al guerrer
esperat consol en l’hivern cru.

 

En quins epigrames d’Ànite de Tègea, Teresa Pous es va inspirar per trenar aquests meravellosos versos? Doncs, personalment veig un paral·lelisme amb un dels epigrames més bells, al meu entendre, de la poetessa hel·lenística de Tègea,  l’epigrama Antologia Palatina VII, 215, probablement un epitafi dedicat a un dofí mort. En ambdós casos, és el propi dofí que en primera persona, tret no gaire habitual en Ànite, ens descriu la seva plenitud de la vida, amb els seus salts agilíssims, i s’enorgulleix al voltant de la nau; després ja sense vida, arrossegat per l’onada, reposa a la riba. Sembla ser que el dofí en vida s’encisava amb la seva efígie, pintada en l’esperó de fusta de la nau, costum molt estès a l’antiga Grècia.

Οὐκέτι δή πλωτοῖσιν ἀγαλλόμενος πελάγεσσιν

αὐχέν’ ἀναρρίψω βυσσόθεν ὀρνύμενος,

οὐδέ περί σκαλμοίσι νεώς περικαλλέα χείλη

ποιφύξῶ, τἀμᾀ τερπόμενος προτομᾀ·

ἀλλά με πορφυρέα πόντου νοτὶς ὦσ’ επί χέρσον,

κεῖμαι δέ ῤαδινάν τάνδε παρ’ ἠιόνα.

Ànite, Anth. Pal. VII 215

Enorgullit dels pèlags navegables,

ja no llençaré a l’aire el meu coll emergint des de la fondària,

ni, al voltant dels bells llavis de la nau, pels meus salts

estaré sense alè encisat amb la meva figura:

ans, el purpuri oneig del mar m’ha tirat a la costa

i jec en aquest sorral suau.

(trad. M. Capellà, PAM pàg. 158)

 

Teresa Pous s’inspira en Ànite i crea de bell nou el seu epigrama Als navegants, seguint el llegat dels epigramatistes grecs,  fa una autèntica imitatio cum variatione de l’epigrama de l’Antologia Palatina XVI 228 d’Ànite i del topos del fatigatus ab itinere on apareix descrit un locus amoenus, però en la immensitat blava del mar i en un moment en què el navegant es retira enmig de la cruesa de l’hivern a descansar, talment el vianant troba en la frescor de l’aigua fresca de la font, sota una penya, on l’aire murmura entre les fulles verdes, el pal·liatiu de la xardor de l’estiu. És molt curiosa la similitud antitètica entre Ànite i Teresa Pous. Maria Àngels Anglada una vegada referint-se a a l’Antologia Palatina va dir “aquí hi és tot”, tota Grècia batega en El metge d’Atenes de Teresa Pous i amb l’ epigrama  Als navegants, talment fermall d’or, clou la seva segona novel·la ,  bona part de la qual va redactar  a la Casa de la Literatura de l’ illa de Paros i que va veure la llum a la ciutat de Palma de Mallorca com a guanyadora del Premi Llorenç Villalonga de novel·la.

Ξεῖν’, ὐπό τὰν πέτραν τετρυμένα γυῖ’ άνάπαυσον

ἀδύ τοι εν χλωροίς πνεῦμα θροεῖ πετάλοις.

Πίδακά τ’ ἐκ παγᾶς ψυχρὰν πίε· δὴ γὰρ ὀδίταις

άμπαυμ’ εν θερμῶ καύματι τοῦτο φίλον.

Ànite, Anth. Pal. XVI 228

 

Foraster, reposa sota la penya els membres cansats;

dolç, de veres, murmura l’aire entre les fulles verdes;

beu la fresca aigua de la font, car per als caminants

aquesta és una estimada treva en la xardor roent.

(trad. Margalida Capellà)

 

Fotografia de Teresa Pous. Museu de Delos

També aquest estiu vaig trobar un clar referent a la poetessa hel·lenística de Tègea, “l’Homer femení”, en  el nom de la gossa Locris (Poll. V 48)  i Teresa Pous amb afectuositat ens ho va confirmar  i, a més, en va sentir alegria perquè és també una gran amiga dels animals, fins al punt que també dedica El metge d’Atenes a la seva “gossa Kiria i al Black la companyia mentre escrivia el llibre” (pàg. 278 i última). Ara bé, en Ànite,  la gossa lladradora Locris s’ha mort per la mossegada d’un escurçó quan s’ha apropat  a un matoll:

Era festa i vaig sortir a passejar amb la meva gossa Locris (…) Locris perseguia alegrement les primeres papallones, que anaven de flor en flor. No en caçava cap i canviava d’objectiu (…).
Els animals també sentien la força vivificadora de la naturalesa. Feia goig veure les mules, les cabres i els xais mastegant l’herba amb fruïció. Locris, a la seva manera, expressava el plaer primaveral compartit per tantes criatures vives. Feia salts esbojarrats, corria endavant, agafava troncs amb la boca, me’ls portava, els tornava a deixar a terra, em mirava i, quan veia el meu somriure ample, em pujava a sobre esperant les meves moixaines.
_Locris! Vine! Vine cap aquí! Locris, vine!
Dir el nom de la gossa va fer girar aquella dona distingida (…)

_Els mots ens tornen a unir -va dir referint-se al nom de la Locris ja que era el mateix del de la gossa que ella tenia quan ens vam conèixer. (Teresa Pous, El metge d’Atenes, ed. Moll 2011, pàgs. 213-215)

 

Ώλεο δή ποτε, καὶ σὺ πολύρριζον παρά θάμνον,

Λόκρι, φιλοφθόγγων ὠκυτάτη σκυλάκων·

τοῖον ἐλαφρίζοντι τεῶ ἐγκάτθετο κώλω

ἰόν ἀμείλικτον ποικιλόδειρος ἒχις.

Ànite, Poll. V 48

 

També tu, un dia, vas finir entre les mates de moltes arrels,

Locris, la més àgil de les gosses amigues dels lladrucs;

en la teva pota lleugera, et deposà

un tal verí amarg, un escurçó de coll bigarrat.

(trad. Margalida Capellà)

 

Sens dubte, és un retrobament atzarós i preuat! Una casualitat que troba el seu paral·lelisme amb el protagonista de El metge d’Atenes!
Deús de l’Olimp! No podia ser! Impossible! Era impossible que fos…Vaig sentir una punxada al cor i les cames em començaren a tremolar. Allò era un miratge, em deia a mi mateix…” (pàg. 215).

El voler generós dels déus crec que m’ha unit a Teresa Pous i m’agradaria que les poetes gregues antigues, tot i les escasses notícies que tenim de les seves vides silenciades i de la seva obra poètica, siguin rescatades de l’oblit del temps!

Ὁ βίος βραχὺς, ἡ δὲ τέχνη μακρὴ, ὁ δὲ καιρὸς ὀξὺς, ἡ δὲ πεῖρα σφαλερὴ, ἡ δὲ  κρίσις χαλεπή (Hipòcrates, Aforismes I, 1)

Vita brevis, ars longa, occassio praeceps, experimentum periculosum, iudicium difficile.