El Fil de les Clàssiques

Arnau de Vilanova (c.1240-1311), reputat metge de reis i papes, professor a la facultat de medicina de Montpeller i autor de diverses obres mèdiques i espirituals, va escriure Tractatus de amore heroico, el primer tractat en llatí de què és de constància dedicat a l’amor heroic, com a resposta a un antic company d’estudis que li escriu des de Sardenya.

Del Tractat sobre l’amor heroic, l’editorial Barcino n’ofereix la primera edició en qualseval llengua: l’acurada i bella traducció catalana de Sebastià Giralt acarada al text llatí amb una molt bona introducció de Michael McVaugh. La literatura i també la medicina des dels temps antics s’han interessat per l’amor obsessiu: ja els metges grecs Erasístrat i Galè consideraren l’amor-passió una malaltia. L’amor hereos o amor heroicus (deformació del grec eros “amor-passió” que porta a confondre’s amb heros “heroi” o amb el mot llatí senyor herus) és la denominació científica que remet a la malaltia d’amor, a la passió amorosa, de la qual parlaven els poetes medievals, i en l’amor cortès l’enamorat se sotmet al jou de la persona estimada com un vassall al seu senyor. Per tant, segons Arnau de Vilanova, l’amor heroicus s’ha d’entendre “en el sentit de senyorial, no pas perquè tan sols afecti els senyors, sinó perquè senyoreja sotmetent l’ànima i exercint el seu poder sobre el cos de l’home”.

A Tractat sobre l’amor heroic, Arnau exposa les causes d’aquest amor, explica els sofriments dels enamorats d’acord amb les teories mèdiques de l’època (extenuació i aprimament del cos, color grogós, insomni, manca de gana, tristesa en l’absència de la persona estimada o alegria en la seva proximitat) i proposa alguns remeis per curar aquesta afecció, que es considerava potencialment mortal: mostrar els defectes de l’ésser estimat o distreure’n el pensament amb activitats agradables, com ara dormir, conversar amb amics, passejar per la natura, sentir música, tenir relacions sexuals amb “joves especialment plaents” i sobretot viatjar, com més lluny millor. Considera l’amor heroic un símptoma més que no una malaltia i l’atribueix a un judici erroni de la facultat estimativa, situada en el cervell, i que té la funció de jutjar el que arriba a la percepció, i en el cas de l’enamorat heroic l’indueix a l’engany de creure que l’objecte del seu amor està per damunt de tots els altres. Aquest error de judici el provoca la calor excessiva generada per l’anticipació del plaer extraordinari que l’enamorat obsessiu concep respecte de l’objecte del seu amor, probablement a causa de la voluptuositat.

Més de set segles ens separen d’aquesta obreta d’Arnau de Vilanova, però a qui no li ha fet patir l’amor, i més si aquest no és correspost? i quina víctima de l’amor no n’ha patit els símptomes? Avui sabem que en són les responsables les hormones i les neurones, però quina mala passada sovint ens juguen, veritat!, i no em podem fer res! Qui no s’ha sentit feble, ha fet mala cara, ha patit insomni i desgana, tristesa i ansietat en l’absència de la persona estimada i alegria quan la sent propera? I tant que l’amor és cec!  La persona enamorada idealitza el seu estimat fins al punt que el seu propi cervell l’enganya i sols veu la part que vol veure, amor és desig i el desig porta a la concupiscència i qui no aconsegueix el que vol emmalalteix, potser cos i ment, tractats conjuntament en temps antics, avui en dia són tractats per separat, i els metges envien els malats d’amor al psicòleg i, fins i tot, al psiquiatre. Voleu dir que els remeis contra l’amor obsessiu per molt medievals que siguin encara no són ben vigents: mostrar els defectes de l’ésser estimat, distreure’s amb activitats agradables com dormir, passejar, anar amb amics, encetar altres relacions amoroses i també sexuals i viatjar el més lluny possible?…

Aquest Sant Jordi tingueu en compte aquest tractat, un dels 150 títols recomanats i que ja ha inspirat a Albert Carreres fotografies d’allò més eròtiques! Amb aquest bell llibret, resum de la ciència de l’època, també us adonareu que més de set segles després no hem avançat gaire en el coneixement de la patologia amorosa, tot i que continuem sent-ne víctimes fins al punt d’emmalaltir d’amor! Si no us ho creieu, mireu amb atenció el vostre voltant i trobareu l’explicació a molts fets inexplicables de persones que trenquen amb tot, s’aprimen, que estan apàtiques, sense esma, amb tractament psicològic i fins i tot psiquiàtric i que es curarien aconseguint l’objecte del seu desig! Coneixeu la història del fill de Seleuc, Antíoc, i l’amor obsessiu que sentí per la seva madrastre Estronice? Sort que el metge Erasístrat diagnosticà a temps el trastorn i Seleuc li cedí la seva dona per preservar la salut del seu fill. Ai, l’amor!

No us perdeu aquest apunt a Els dies de Dèdal ni el vídeo de la presentació a càrrec de Carles Duarte a qui fa poc vàrem tenir el plaer de conèixer en la presentació d’Amics dels clàssics a Premià:

L’escriptor Xavier Serrahima (que fa poc ens va visitar a l’institut Premià de Mar a propòsit de la lectura a classe de llatí de quart de L’ase d’or d’Apuleu i amb qui vàrem establir uns bells llaços d’amistat, a l’estil de l’hospitalitat dels antics herois, ja que li vàreu regalar uns magnífics punts de llibre i va esdevenir aràcnid amb el seu Ciclop etern), us acaba de dedicar  aquesta fabulosa entrada al seu bloc Xavier Serrahima: el racó de la paraula. Recordeu que us va recomanar  la lectura de El llop estepari d’Hermann Hesse? Una lectura sàviament recomanable en el moment en què vivim  i en el moment en què esteu!

Hermann Hesse! Jo també us el recomano i fins i tot en llatí! Fa temps vaig rebre amb emoció de l’amic, editor i fotògraf Florencio García Méndez  un bell exemplar de Siddhartha, en versió llatina d’Antonio Peral Torres, publicat a ediciones Eureka.

Fotografia de Florencio García Méndez

SIDDHARTHA, venustus filius ex brachmanibus, iuvenis falco, apud amicum Govindam crevit, iuxta umbram domus, sub sole ripae fluminis, prope cymbas, in umbraculo nemoris salicum ficorumque... SIDDHARTHA, Hermann Hesse [Praemium nobel] Ed. Eureka MMI

Sabeu, llops esteparis, què significa Siddhartha? Doncs, espero que vosaltres ho aconseguiu!

Les rondalles mallorquines, de llarga tradició oral recollides pel rondallaire entre els rondallaires, Mossèn Antoni Maria Alcover, sota el pseudònim Jordi des Racó, Aplec de rondalles mallorquines d’en Jordi des Racó, també beuen, entre d’altres, en la tradició grecollatina i hi trobem, sens dubte,  personatges mitològics clàssics, això sí,  passats pel sedàs de la pagesia mallorquina i per la domesticació de l’imaginari.

De les nits d’hivern de quan era petita, recordo encara els éssers mítics dels gegants de les rondalles: “Camina caminaràs, d’es cap de set dies trobà ja sa primera murada i sa portassa amb sos tres gegantots que la guardaven”… El príncep Corb; els gegants dels contes de Na Marieta, S’Aigo ballant, En Joanet Cameta curta, Na Tricafaldetes, Es Geperut, S’Ermita, Es tres germans, En Pere Poca Por… El gegant Polifem n’és cap de tots ells, ferotges i antropòfags:

Sent olor de carn humana
ja en menjarem aquesta setmana…

Aquests éssers de gegantina alçada apareixen lligats a les terres de vinya que produeixen grans vins, que els antics prenien de bon grat com a medicina, vinculats a les coses sagrades. Es troben a regions sagrades, assenyalades per grans monuments megalítics. No és d’estranyar que també es trobin a Mallorca, terra de vins, elogiats pel mateix Plini,  i de monuments talaiòtics.

En Joanet Manent d’Antoni Maria Alcover, a la rondalla homònima,  seria l’esforçat Hèracles fent els seus dotze treballs amb una sobrenatural força física: “Això era i no era un jovenot que nomia Joan Manent, tan esforcegat que no hi havia homo per ell una hora al redó. Era allò de no tenir sa força mesurada”. Com Hèracles matarà la serp de set caps o Hidra de Lerna:
“Sa serp adreça es set caps per envestir-lo; però en Manent alça sa garrota i la fa caure dalt es cap des mig i le hi deixa tot esflorat, i pega cop i altre cop an ets altres caps de sa serp i ja ho crec que n’hi esclafà de caps, fins que n’hi hagué”.

A la rondalla  En Joanet fii de viuda, es podria comparar Fra-Pota amb un faune encaputxat amb potes i cuixes de cabrit i tors humà. “Com sa fia del Rei estava contempla qui contempla s’anell, s’hi presenta un bruixot que nomia Fra-Pota”.

Sa Muleta de Plata és una versió descafeïnada del famós cavall de  la guerra de Troia.  Un pare té amenaçada de mort la seva filla, òrfena de mare: “Mira -diu la dida a la tal Aineta-, farem una muleta de plata, buida, que hi càpigues dedins, amb una finestreta per entrar i sortir. Li farem ets ulls foradats perquè pugues goitar-hi. Ses cames i sa coa seran buides i t’hi posarem un sarronet de dobles de vint i menjar. Te fiques dins sa muleta, dos negrets sense que ells sàpien que hi ha dedins, la s’enduran dins d’un bosc que jo sé ben lluny, i ja anirà ton pare a aclarir tu per on pares…”.

Sa Sirena del Mar evoca l’episodi de les sirenes de l’Odissea d’Homer i s’adverteix els mariners dels perills de ser seduïts per les seves veus. “Sol anar ran de ses barques, canta qui canta per entretenir i destorbar es mariners en haver-hi turbonada, perquè no estiguen en lo que fan i se’n vagen a fons. Sobretot, hi ha que estar-hi ben alerta. La gent en canta aquesta cançó:

Sa sirena de la mar,

en tenir fortuna, canta,

perquè diu que la bonança

no estarà molt a tornar”.

A les rondalles, per exemple L’Amo en Biel Perxanc i la dona d’aigua, també s’hi recreen les dones d’aigua, que no són altra cosa que les Nàiades o nimfes de les fonts de la mitologia, que feien enfollir els homes. Ja veure que hi trobareu un paral·lelisme amb l’episodi d’Hil·las! Encara és ben popular a Mallorca, i quina por en feia de petita!, Na Mariaenganxa de pous i cisternes que enganxa els infants que s’hi aboquen.

A sa cova de Salamanca arribem a trobar el mateix filòsof Sèneca! És mestre i alhora estudiant en aquest indret de Sa Cova de Salamanca “d’on surten els lletraferits de casta granada”.

Aneu llegint rondalles i no pararem de trobar-hi paral·lelismes amb els mites i altres referents clàssics, però ara que heu llegit L’Ase dor d’Apuleu, comenceu a estirar el fil dels referents de Psique i Cupido almenys per nou rondalles de l’Aplec: Es corpet des pou d’En Gatell, La bella Ventura o es ca negre sense nas, Es murterar del rei de França, Es reim del Rei moro amb set pams de morro,  En Joanet i sa donzella desencantada, Es Mèl·loro Rosso, Es fii d’es pescador…

L’apunt Què és un clàssic? publicat avui a Aracne fila i fila, i els comentaris fets a classe de Llatí de segon, tot preparant les proves de Selectivitat, m’han despertat el record d’aquest poema «Qui té por de T.S. Eliot?» de Marta Pessarrodona, inclòs dins A favor meu, nostre (Barcelona: La Sal, 1981). A veure, si esbrineu quin altre motiu em porta a donar-lo a conèixer hic et nunc i per què té aquest títol?

Feliç qui sap
desitjar un cos
amb l’ànsia que t’ofreno.

Feliç qui sap
escriure sempre —i seduir en escriure’l—
com al primer poema.

Feliç qui sap
córrer per boscos, estimar els arbres
i tornar amb la sentor d’espígol.

Feliç qui sap
resseguir un cos,
i recordar-lo
en el tacte, i dibuixar-lo en el somni.

Feliç qui sap
anar a la mar i tornar
per dir-te, tan sols, que t’estima.

Feliç qui sap
estimar, tan humilment
com jo voldria.

Marta Pessarrodona i Artigues

Tot seguit el poeta Jordi Valls llegeix el poema “Qui té por de T.S. Elliot?, de Marta Pessarrodona, a la zona d’adults de la Biblioteca Singuerlín, de Santa Coloma de Gramenet per celebrar el Dia Mundial de la Poesia 2011:

Recordeu Qui m’explica el mite?. Doncs, ara que heu fet memòria és el moment de fer una passa més, ben descansats de la Setmana Blanca, i explicar-lo en llatí, representar-lo o almenys respondre les qüestions següents:

• Qui sunt Pyramus et Thisbe?
• Ubi est sepulcrum Nini?
• Quis est Ninus?
• Cur patres amantium amorem prohibent?
• Quid perdidit Thisbe dum effugiebat?

Habiliteu el Javascript i el Flash per veure aquest Flash video.

Per què creieu que aquest mite ha gaudit de tanta pervivència? Llegiu-ne algun exemple i comenteu:

SONETO
Mejor me sabe en un cantón la sopa,
y el tinto con la mosca y la zurrapa,
que al rico, que se engulle todo el mapa,
muchos años de vino en ancha copa.
Bendita fue de Dios la poca ropa,
que no carga los hombros y los tapa;
más quiero menos sastre que más capa:
que hay ladrones de seda, no de estopa.
Llenar, no enriquecer, quiero la tripa;
lo caro trueco a lo que bien me sepa:
somos Píramo y Tisbe yo y mi pipa.
Más descansa quien mira que quien trepa;
regüeldo yo cuando el dichoso hipa,
el asido a Fortuna, yo a la cepa.

A LA CORTE VAS, PERICO
A la Corte vas, Perico;
niño, a la Corte te llevan
tu mocedad y tus pies:
Dios de su mano te tenga.
Fiado vas en tu talle,
caudal haces de tus piernas;
dientes muestras, manos das,
dulce miras, tieso huellas.
Mas, si allá quieres holgarte,
hazme merced que en la venta
primera trueques tus gracias
por cantidad de moneda.
No han menester ellas lindos,
que harto lindas se son ellas:
la mejor fación de un hombre
es la bolsa grande y llena.
Tus dientes, para comer
te dirán que te los tengas;
pues otros tienen mejores
para mascar tus meriendas.
Tendrás muy hermosas manos,
si dieres mucho con ellas:
blancas son las que dan blancas,
largas las que nada niegan.
Alabaránte el andar,
si anduvieres por las tiendas;
y el mirar, si no mirares
en dar todo cuanto quieran.
Las mujeres de la Corte
son, si bien lo consideras,
todas de Santo Tomé,
aunque no son todas negras.
Y si en todo el mundo hay caras,
solas son caras de veras
las de Madrid, por lo hermoso
y por lo mucho que cuestan.
No hallarás nada de balde,
aunque persigas las viejas:
que ellas venden lo que fueron,
y su donaire las feas.
Mientras tuvieres que dar,
hallarás quien te entretenga,
y en expirando la bolsa,
oirás el Requiem aeternam.
Cuando te abracen, advierte
que segadores semejan:
con una mano te abrazan,
con otra te desjarretan.
Besaránte como al jarro
borracho bebedor besa,
que, en consumiendo, le arrima,
o en algún rincón le cuelga.
Tienen mil cosas de nuncios,
pues todas quieren que sean
los que están, abreviadores,
y datarios, los que entran.
Toman acero en verano,
que ningún metal desprecian:
Dios ayuda al que madruga;
mas no, si es andar con ellas.
Pensóse escapar el sol,
por tener lejos su esfera;
y el invierno, por tomarle,
ocupan llanos y cuestas.
A ninguna parte irás
que de ellas libre te veas:
que se entrarán en tu casa
por resquicios, si te cierras.
Cuando tú no conocieres,
tantas hallarás doncellas:
que los virgos y los dones
son de una misma manera.
Altas mujeres verás;
pero son como colmenas:
la mitad, güecas y corcho,
y lo demás, miel y cera.
Casamiento pedirán,
si es que te huelen hacienda:
guárdate de ser marido,
no te corran una fiesta.
Para prometer te doy
una general licencia,
pues es todo el mundo tuyo,
como solo lo prometas.
Ofrecimientos te sobren,
no haya cosa que no ofrezcas:
que el prometer no empobrece,
y el cumplir echa por puertas.
La víspera de tu santo
por ningún modo parezcas:
pues con tu bolsón te ahorcan
cuando dicen que te cuelgan.
Estarás malo en la cama
los dias todos de feria;
por las ventanas, si hay toros,
meteráste en una iglesia.
Antes entres en un fuego
que en casa de una joyera,
y antes que a la platería
vayas, irás a galeras.
Si entrar en alguna casa
quieres, primero a la puerta
oye si pregona alguno:
no te peguen con la deuda.
Y si por cuerdo y guardoso,
no tuvieres quien te quiera,
bien hechas y mal vestidas
hallarás mil irlandesas.
Con un cuarto de turrón
y con agua y con gragea,
goza un Píramo, barata,
cualquiera Tisbe gallega.
Si tomares mis consejos,
Perico, que Dios mantenga,
vivirás contento y rico
sobre la haz de la tierra.
Si no, veráste comido
de tías, madres y suegras,
sin narices y con parches,
con unciones y sin cejas.
que aun muerto y en el sepulcro
no le ha valido la iglesia.
¿Qué culpa tiene el buen Conde
de los catarros y reumas?
Que él fue fundador del pueblo,
mas no del dolor de muelas.
Pues al buen Pedro Mïago
yo no sé por qué le inquietan,
que él en lo suyo se yace
sin narices ni contiendas.
El ser chato no es pecado:
déjenle con su miseria;
que es mucho que, sin narices,
tan sonado español sea.
Culpa es del lugar, no es suya,
aunque suya sea la pena,
pues sus fríos romadizos
gastan narices de piedra.
Dejen descansar tus muertos,
ciudad famosa y soberbia,
pues mirada sin pasión,
tienes muchas cosas buenas.
Para salirse de ti
tienes agradables puertas,
y no hay conserva en el mundo
que tan lindo dejo tenga.
¿Hay cosa como tu prado,
donde cada primavera
en vez de flores, dan caspa
los árboles, si se peinan?
Yo sí que digo verdades,
que la pasión no me ciega
de ser hijo de Madrid
y nacido en sus riberas.
En cuanto a mudar tus armas,
juzgo que acertado fuera,
porque solos los demonios
traen llamas en sus tarjetas.
La primer vez que las vi
te tuve en las apariencias
por arrabal del Infierno
y en todo muy su parienta.
Mas ya sé por tu linaje
que te apellidas cazuela,
que, en vez de guisados, hace
desaguisados sin cuenta.
No hay sino sufrir agora,
y ser en esta tormenta
nuevo Jonás en el mar,
a quien trague la ballena.
Podrá ser que te vomite
más presto que todos piensan,
y que te celebren viva
los que te lloraron muerta.

També en fa referència Góngora (vid. Aracne fila i fila) a  “Ándeme yo caliente y ríase la gente”:

Pues Amor es tan cruel,
Que de Píramo y su amada
Hace tálamo una espada,
Do se junten ella y él,
Sea mi Tisbe un pastel,
Y la espada sea mi diente,
Y ríase la gente.

La música tampoc es queda al marge (vid. la  pervivència en l’òpera, en Benjamin Britten…), també podeu fer el rastreig en el cinema. De ben segur trobareu arreu molts exemples d’aquest mite.

Habiliteu el Javascript i el Flash per veure aquest Flash video.