Tag Archives: Foment Lectura

Des de Premià de Mar el nostre granet de sorra en català a “Odyssée 24”

15936621_227163931022683_2518696994245518072_o

Els alumnes de Grec de l’institut Premià de Mar han llegit en català a la platja de Premià de Mar el cant sisè de l’Odissea d’Homer. Han participat en una lectura mundial del text homèric “Odyssée 24” amb més de 170 grups (5.000 lectors) de 27 països en 46 llengües, organitzada a Lyon dins el marc de l’onzena edició del Festival Européen Latin Grec i amb el suport de sis museus (musée Gallo-romain de Fourvière, musée Gadagne de Lyon, musée de L’Éphèbe d’Agde, musée de la Marine de Rochefort, musée Archéologique d’Athènes, musée National de Beyrouth).

Com bé podeu veure la nostra participació en aquest Google map:

Alumnes de Grec de l'IPM anuncien la seva lectura en català del cant VI de L'Odissea

Vídeo dels minuts inicials de la lectura del cant VI de l’Odissea, projectat aquest matí al théâtre antique de Fourvière (Lyon):

Imatge de previsualització de YouTube

Vídeo de tota la lectura del cant VI de l’Odissea feta pels alumnes de Batxillerat de Grec de l’IPM:

Imatge de previsualització de YouTube

El meu més sentit agraïment als organitzadors d'”Odissée 24″, als meus alumnes (presentació en anglès Sandra), presentació en francès (Faysal), lectura en català en traducció de Joan Alberich (La Magrana) dels alumnes de grec (Mariona, Mireia, Chourouk, Eloi, Ada, Arnau, Rocío, Aina, Marta, Valentina, Maryama…) i d’una manera molt especial a l’alumne de Grec i de Llatí de 2n de batxillerat, Eloi Salat Navarro, per haver enregistrat i editat el vídeo de tota la presentació i lectura. Moltes gràcies!

Petjades de lectura a la platja, records inesborrables

Visca l’Odissea! Visquen els clàssics! Llegir Homer avui és possible!

“Els nostres alumnes i la lectura dels clàssics” a Auriga 86

auriga86g

Acaba de sortir el número 86 de la revista Auriga amb “Els nostres alumnes i la lectura dels clàssics”.

Tal com piulava al twitter el filòsof i pedagog Gregorio Luri, que ha treballat a tots els nivells de l’ensenyament: “Si leer a los clásicos ya no es motivador para los jóvenes, la culpa no es de los clásicos”.

Què podem fer per animar els joves a llegir els clàssics? Com s’ha de fer aquesta motivació? Hem de canviar el punt de partida per despertar el seu interès pels clàssics? “Los lectores de Harry Potter están más entrenados para leer a los clásicos” (Karina Bonifatti)? …

9789876910330

N.B.: Som subscriptors de la revista Auriga i, per això, tenim tots els números de la revista al departament de català i clàssiques del nostre centre i des del número 61 a la biblioteca digital. També participem al Fòrum Auriga.

Contacte revista Auriga: larevistaauriga@gmail.com

Donem veu a les pedres. Llegim Perennia

Aquesta setmana a la planta octogonal de l’edifici de rebre del Museu Romà de Premià, hem donat veu dues vegades a les pedres amb Mònica Miró Vinaixa, autora de Perennia (Cadup 3, Godall edicions).

La Mònica, talment Hermes Psicopompos, ha conduït gairebé un centenar de veus, llatines i catalanes, pels textos de Perennia que l’Anna Roig, la Núria Saavedra (de l’oficina de Premià de Mar i de l’oficina de Premià de Dalt del CNL del Maresme) i jo mateixa, Margalida Capellà de l’institut Premià de Mar, havíem seleccionat per fer amb els nostres alumnes un recital bilingüe dels epitafis de Perennia.

 Després de l’excel·lent experiència, us animo, alumnes i professors, a afegir-vos a aquesta cadena de solidaritat i empatia que és Perennia (2015, i ja va per la segona edició en català i a punt de publicar-se en castellà!), iniciada des de l’APLEC amb “Digues-m’ho en llatí“, i ara des de Premià en llatí i també en català, unint passat i present, adolescents i adults, alumnes de llatí de l’institut Premià de Mar i alumnes de català de les oficines de català de Premià de Mar i Premià de Dalt del Centre de Normalització Lingüística del Maresme.  Gràcies a l’enorme sensibilitat de la Mònica i a la seva gran generositat, amb la immensa amabilitat de la seva editora Matilde Martínez, filla de la llatinista Francesca Sallés Verdaguer (realment non omnis moriar!) em deixen reproduir aquí el recital fet al Museu Romà de Premià, com podeu veure en el muntatge audiovisual a càrrec dels alumnes de llatí Miguel Ángel de 4t, Eloi i Mariona de primer i Belén de segon de batxillerat, i de les fotografies de Rafel Seguí. Vid. Wix Perennia a Premià i fotografies a Google.

Imatge de previsualització de YouTube

Recital de Perennia. Dilluns 26 i divendres 30 d’octubre. Museu Romà de Premià de Mar

Deien els antics que els llibres tenen els seus propis fats, el seu propi destí. Aquest de Perennia, que tinc entre les mans, és ben bé com la vida: un regal petit, però immens, que m’ha permès de retrobar gent que feia temps, molt temps, que no veia, d’establir vincles i lligams més intensos amb les persones que formen part del meu entorn quotidià, i de conèixer-ne d’altres que han gaudit de la lectura de l’obra, se l’han fet seva i, en definitiva, s’han emocionat amb aquests epitafis inscrits sobre pedra en una llengua que, lluny d’estar morta, ressona amb força i amb contundència en la llengua que ara parlem.

Aquest llibre també m’ha servit per curar una ferida, perquè els llibres són guaridors, refugi segur: ens protegeixen, ens fan millors i ens reconcilien amb els nostres propis fantasmes. El llibre, ara, és la possibilitat de seguir fent camí, des d’aquest Museu Romà de Premià de Mar, per conèixer amb més profunditat un món i una cultura que en molt bona part ens explica. Saber que vosaltres, estudiants de batxillerat de l’Institut de Premià de Mar, tornareu la seva veu, la veu llatina, als homes i dones que protagonitzen els epigrames que aquí s’han recollit, els darrers testimonis que deixen constància del seu pas per la vida, i que ho fareu gràcies al vostre respecte i implicació i sobretot a la capacitat engrescadora i a la generositat compromesa de la Margalida Capellà, una mestra en majúscules, em fa feliç, com em sento també molt afortunada de poder escoltar aquestes paraules de pedra erigides contra el temps i l’oblit, les dels que un dia foren i sentiren com nosaltres, recitades en llengua catalana i de la mà d’alumnes i de voluntaris lingüístics de les oficines de català de Premià de Mar i de Premià de Dalt. Agraeixo, en aquest sentit, a l’Anna Roig i a la Núria Saavedra tota la feina que han fet per organitzar aquest acte i l’entusiasme que hi han posat. No vull oblidar-me tampoc de la funció important que realitzen els museus no com a magatzems de relíquies arqueològiques que hagin de ser catalogades des d’una taxonomia pura i dura, sinó com a llocs eloqüents, espais que parlen, font de coneixement i de vida dels individus que ens han precedit i amb els quals tots formem un teixit conjunt, això que alguns anomenen tradició i d’altres més moderns, patrimoni. Gràcies, doncs, Ramon Coll, tècnic de Patrimoni de l’Ajuntament de Premià de Mar, per fer possible aquesta trobada en un indret tan especial, tan singular, tan bell.

Comencem, doncs, el recital, i fem-ho repetint en veu alta les preguntes que són a l’origen del fet mateix d’aquests versos. Escrivim, potser —gravaven sobre suport dur i durador, els romans, potser—, per entendre d’on venim les persones, on anem i sobretot què és la vida, què som mentre som.

Lectura de Quaestiones (pàg. 66) [AROA, CARMEN I MARYAMA; CHAYMAE I IRIA]

Quid sumus aut loquimur, uita est quid deniq[ue nostra?
Vel modo nobiscum uixit homo, nunc homo no[n est.
Stat lapis et nomen tantum, uestigia nulla.
Quid quasi iam uita est? Non est quod quaerere cu[res.

Lectura de Preguntes (pàg. 67) [MIQUEL; MERCÈ]

Per què existim? Per què parlem? Què és, al capdavall, la nostra vida? Fins fa poc amb nosaltres ha viscut un home, ara l’home no hi és. Es dreça una pedra i un nom, només, cap empremta més. Què és ja, per dir-ho així, la vida? No té sentit que vulguis demanar-ho.

I és que, certament, és inevitable demanar-se el perquè de tot plegat, de la mateixa manera que resulta inútil de fer-ho, perquè la vida, aquest do que ens ha estat concedit gratuïtament però pel qual sovint hem de pagar un preu molt alt, és sols un punt del temps i de l’espai dins l’infinit dels dies i dels llocs. Més que comptar-los, aquests dies, cal assaborir-los, treure’n tot el suc, abans no sigui massa tard:

Lectura de Tempus fugit (pàg. 46) [MARGALIDA; RAMON]

Viue laetus quique uiuis, uita paruo(m) munus est:
mox exorta est, sensim uigescit, deinde sensim deficit.

Lectura de Tempus fugit (pàg. 47) [MARTA; JIMENA]

Viu feliç, tu que vius. La vida és un regal petit: tan bon punt ha nascut, imperceptiblement s’envigoreix, després imperceptiblement s’esgota.

Pot passar perfectament que, en el miratge de les presses, en la rapidesa amb què el temps transcorre, caiguem en el parany de no aturar-nos a pensar, en la fal·làcia que representa creure que tot durarà per sempre, i que la Fortuna, aquesta divinitat que té en les seves mans la sort dels homes i de les dones, ens somriurà eternament. No ens enganyéssim pas, que és mentidera. No som els amos, nosaltres, sinó mers titelles de fils moguts pel destí capritxós:

Lectura de Fortuna fallax (pàg. 38) [MARGALIDA; VALENTINA]

Fortuna spondet multa multis, praestat nemini.
Viue in dies et horas, nam proprium est nihil.

Lectura de Fortuna fal·laç (pàg. 39) [MERCÈ; AMPARO]

La Fortuna promet molt a molts, però no dóna a ningú. Viu al dia, i a l’hora, perquè, de propi, res no hi ha.

Davant la consciència del tempus fugit i del fet irreversible de la mort, no és estrany que siguin uns quants els epígrafs que evidencien una actitud pròxima al nihilisme, d’una foscor esfereïdora:

Lectura d’Ex nihilo in nihilum (pàg. 78) [LAURA; LAIA COSTA]

Nihil sumus et fuimus mortales. Respice, lector,
in nihil ab nichilo quam cito recidimus.

Lectura de Del no-res al no-res (pàg. 79) [MARIA JOSÉ; AGA]

No som res ni hem estat res, els mortals. Mira, lector, que de pressa hem tornat al no-res del no-res.

Com en un buf la vida passa, es marceixen les flors i cauen els imperis. No hi ha gairebé trànsit entre el bressol i el taüt, entre els bolquers i la mortalla:

Lectura d’Origo finisque (pàg. 76) [JENNIFER; MAR]

Aspice quam subito marcet quod floruit ante,
aspice quam subito quod stetit ante cadit.
Nascentes morimur finisque ab origine pendet.

Lectura d’Origen i fi (pàg. 77) [ISABEL; NÚRIA]

Mira que de pressa es marceix allò que abans va florir; mira que de pressa cau allò que abans estava dempeus; en néixer, morim. La fi penja de l’origen.

Ara bé, aquesta visió trista no és la que hi predomina. Són molt més nombroses les inscripcions que ofereixen l’altra cara de la moneda del tempus fugit: el carpe diem. Ho expressa de forma sintètica l’epigrama següent d’un jove romà que ens exhorta a riure abans que l’espai seriós de la mort ens aclapari:

Lectura de Romanus iuuenis (pàg. 26) [RAÜL]

Decem et octo annorum natus uixi ut potui bene,
gratus parenti atque amicis omnibus.
Ioceris, ludas hortor: hic summa est seueritas.

Lectura d’Un jove de Roma (pàg. 27) [JORDI]

Nascut fa divuit anys he viscut tan bé com he pogut, estimat pel meu pare i per tots els meus amics. T’animo a fer broma i a divertir-te; aquí la severitat és extrema.

Certament, si la vida és breu, si el temps s’afua com una sargantana entre les roques quan ha sentit soroll, el que cal és gaudir-ne, adoptar una actitud hedonista, esprémer cada instant com si fos un cítric que ens calmi aquesta set de viure, que ens permeti d’abeurar-nos-hi. Ras i curt, el que cal és, en tot moment, fer el que ens vingui de gust:

Lectura de Carpe diem (pàg. 40) [OUASSIME; MIREIA]

Adeste amici, fruamur tempus bonum,
epulemur laeti, uita dum parua manet.
Baccho madentes, hilaris sit concordia.
Eadem fecerunt hi cuncti cum uiuerent:
dederunt, acceperunt, dum essent, fruniti sunt.
Et nos antiquorum emitemur tempora.
Viue dum uiuis, nec quidquam denegaueris
animo indulgere, quem commodauit deus.

Lectura de Carpe diem (pàg. 41) [YOLANDA; CARME]

Veniu, amics, gaudim del bon temps, mengem feliços, mentre ens duri la vida, tan petita. Amarats de Bacus, que sigui alegre la concòrdia. El mateix van fer tots aquests mentre visqueren: donaren, reberen, gaudiren, mentre hi eren. Imitem, doncs, també nosaltres, els temps dels avantpassats. Viu mentre estiguis viu, i en res no refusis prestar atenció a l’instint que un déu t’atorgà.

Viure instintivament, esmolant els sentits, fent que les percepcions siguin autèntiques, vet aquí la resposta amb què es pot plantar cara al temps i a la mort. I aquest gaudi sensorial, en els epitafis, es recull tot sovint amb el que hi ha de més primitiu en la natura humana: el fet de ser lliure, de menjar i beure a balquena, de deixar-se emportar per la força del desig, per l’erotisme més tòrrid. Aquesta és la clau. Petits plaers, plaers que ho són tot:

Lectura de Parua magnaque uoluptas (pàg. 80) [LUA; JÚLIA]

Balnea uina Venus corrumpunt corpora nostra,
set uitam faciunt b(alnea) u(ina) V(enus).

Lectura de Petits grans plaers (pàg. 81) [JOSE]

Els banys, els vins, Venus corrompen els nostres cossos, però fan la vida els banys, els vins, Venus.

Tant és així que els morts, adreçant-se en primera persona als lectors dels seus epitafis, arriben a confessar sense embuts que és només això, aquest gaudi, el que ningú, ni tan sols la mort, no els podrà arrabassar, l’únic que s’han endut de la vida.

Lectura de Quod nemo mihi eripere potest (pàg. 38) [AARON; OUALID]

Dum uixi, uixi quomodo condecet ingenuom.
Quod comedi et ebibi, tantum meu est.

Lectura d’El que ningú no em pot prendre (pàg. 39) [MERCÈ; MARTA]

Mentre he viscut, he viscut com escau a un home lliure. El que he menjat i he begut, només això és meu.

I una cosa és el que els morts s’emporten, i una altra el que deixen aquí. No pocs epigrames funeraris fan revisió del que han estat els finats, del seu entorn, del seu ofici, de la seva nissaga, de la seva personalitat i fins i tot de les circumstàncies en què van morir. Ja sabem, d’altra banda, que, dels morts, millor no dir-ne res si no és per parlar-ne bé, i l’elogi fúnebre, la lloança de les virtuts del difunt o de la difunta, va molt més enllà de ser un lloc comú. És la necessitat de fixar-ne el record, perquè ningú no mor del tot mentre hi hagi qui el recordi. Perquè algú s’ocupà de descriure-la en la seva tomba, podem fer memòria, hic et nunc, de la bella Clàudia, dona exemplar, de dolça conversa:

Lectura de Pulchra Claudia (pàg. 18) [ALBA; CLÀUDIA ORDAZ I CLÀUDIA PÉREZ]

Hospes, quod deico paullum est, asta ac pellege.
Heic est sepulcrum hau pulcrum pulcrai feminae.
Nomen parentes nominarunt Claudiam.
Suom mareitum corde deilexit souo.
Gnatos duos creauit. Horunc alterum
in terra linquit, alium sub terra locat.
Sermone lepido, tum autem incessu commodo.
Domum seruauit. Lanam fecit. Dixi. Abei.

Lectura de La bella Clàudia (pàg. 19) [JAUME; M. LLUÏSA]

Viatger, el que et dic és ben poc. Atura’t i llegeix-ho fil per randa. Aquest és el sepulcre gens bell d’una dona bella. De nom, els seus pares li posaren Clàudia. Estimà el seu espòs amb tot el cor. Infantà dos fills; d’aquests, l’un, el deixa a la terra; l’altre, el té sota terra. Dona de conversa dolça i de caminar escaient. Tingué cura de la llar. Filà la llana. He dit. Vés-te’n.

I coneixem també, gràcies al fet que les paraules escrites romanen mentre que les només dites se les enduu el vent, l’habilitat de l’organista Èlia Sabina, que va excel·lir com a instrumentista, juntament amb el seu marit, a l’amfiteatre d’Aquincum, als afores de l’actual Budapest:

Lectura d’Hydraula Aelia Sabina (pàg. 64) [MIGUEL ÁNGEL; CARLOS]

Clausa iacet lapidi coniunx pia cara Sabina.
Artibus edocta superabat sola maritum.
Vox ei grata fuit, pulsabat pollice cordas.
Set cito rapta silet. Ter denos duxerat annos,
heu male quinque minus, set plus tres meses habebat;
bis septemque dies uixit. Hec ipsa superstes
spectata in populo hydraula grata regebat.
Sis felix quicumque leges, te numina seruent,
et pia uoce cane: Aelia Sabina uale.

Lectura de l’Organista Èlia Sabina (pàg. 65) [ANNA; REGINA]

Tancada sota aquesta làpida jeu Sabina, la meva estimada i cara esposa. Instruïda en les arts, només ella superava el seu marit. Tingué una veu bonica i tocava instruments de corda amb el polze. Però, arrabassada de pressa, calla. Vint-i-cinc anys havia viscut, ai las!, i tres mesos i catorze dies. Ella, mentre va viure, admirada i contemplada pel poble, excel·lia com a organista. Sigues feliç tu, siguis qui siguis que llegeixes això, i que els déus et protegeixin. I canta amb veu amorosa: «Adéu, Èlia Sabina».

Clàudia, Èlia Sabina, ai, la importància del nom! Som perquè ens diem. Perquè algú ens posà aquesta marca que ens singularitza. Però també som perquè estimem i ens estimen, perquè al llarg de la vida hem mirat d’ajudar els altres, de no perjudicar-los, de viure bé, amb dretura, amb honestedat:

Lectura de Mortalis, propera (pàg 26) [YASMINA; ANDREA]

Homo es: resiste et tumulum contempla meum.
Iuenis tetendi ut haberem quod uterer.
Iniuram feci nulli, officia feci pluribus.

Bene uiue, propera, hoc est ueniundum tibi.

Lectura d’Afanya’t, mortal (pàg 27) [CATHERINE; CONXI]

Ets mortal: atura’t i contempla la meva tomba. De jove, em vaig proposar de tenir alguna cosa de què pogués servir-me. De mal, no en vaig fer a ningú; de favors, en vaig fer a molts. Viu bé, afanya’t, que això t’ha d’arribar.

Això també ens arribarà. Sí. Tard o d’hora. Millor tard, que no pas d’hora, direm la majoria. Però ens arribarà. Ens ho recorden els morts, això que ens ha de passar mal que ens pesi. Atureu-vos, ens diuen. No cal córrer tant, que Ella, la dama negra, la de la dalla, o una de les Parques, tallarà el fil, i ja no serem més. És de llei, i cal doblegar-s’hi:

Lectura de Siste, uiator (pàg. 34) [SUKI; ABRIL]

Heus tu, uiator lasse, qu[i] me praetereis,
cum diu ambulareis, tamen hoc ueniundum est tibi.

Lectura d’Imprecació al caminant (pàg. 35) [CARLES; JIMENA]

Ep tu, vianant cansat, que em passes de llarg. Per molt que caminis, també això t’ha d’arribar.

Arriba a tot ésser vivent la vida, com arriba a tot ésser moridor la mort. I celebrem la vida i lamentem la mort, perquè és alegre la companyia que ens fem els vius i és trista l’absència dels que ja no hi són. Resulten singulars, però perfectament comprensibles també en aquest context, aquells epitafis que tenen per protagonistes no les persones amb les quals hem compartit el dia a dia a casa, sinó els animals domèstics. Vegem-ne un exemple, el de la gosseta Mia, d’inspiració probablement catul·liana i de ressonàncies lèxiques lascives.

Lectura de Myia canis (pàg. 82) [SOUKAINNA I SANAE; CHOROUK I LAIA ARCAS]

Quam dulcis fuit ista, quam benigna,
quae cum uiueret, in sinu iacebat
somni conscia semper et cubilis.
O factum male, Myia, quod peristi.
Latrares modo, si quis adcubaret
riualis dominae, licentiosa.
O factum male, Myia, quod peristi.
Altum iam tenet insciam sepulcrum,
nec seuire potes nec insilire,
nec blandis mihi morsibus renides.

Lectura de La gosseta Mia (pàg. 83) [MARTA; ANNA]

Que dolça fou! Que bona!, ella que, mentre vivia, se m’arraulia a la falda, còmplice sempre del meu son i del meu llit. Quina desgràcia, Mia, que has mort! Bordaves només si alguna rival llicenciosa es gitava vora la teva mestressa. Quina desgràcia, Mia, que has mort! Un sepulcre profund et guarda sense que ho sàpigues, i ja no pots enfuriar-te ni saltar, ni enriolar-te amb els mossos tendres que em feies.

Hi ha morts que resulten especialment doloroses: són aquelles que arriben abans de temps, molt abans. La mort contra natura, la que arrabassa la vida a aquells que tot just començaven a gaudir-ne. Quant de dolor, llavors! Quant de dolor!

Lectura de Mors immatura paruulae (pàg. 24) [ADA; ALÈXIA]

Aceruam Ditis rapuit infantem domus
nondum repletam uite dulci lumine,
pulcram, decoram, quasi delicium celitu.
Flet pater et rogat tituli fidem,
ut omnis aetas optet aei terram leuem.

Lectura de Mort prematura d’una nena (pàg. 25) [CALES; GRISELDA]

L’estatge de Plutó s’ha endut molt aviat una nena, encara no prou plena de la dolça llum de la vida, bonica, bufona, com un caprici del cel. Plora el seu pare i demana lleialtat a l’epitafi, perquè tota edat li desitgi sempre una terra lleugera.

Davant la mort, tot calla. No hi ha pactes possibles, ni terminis ajornats. No hi ha remeis. Ni tan sols els tenen aquells que s’han dedicat tota la vida a curar els altres, com el metge Marcel, que es vinclà per sempre més a causa d’una malaltia just quan estava preparant un espectacle per oferir-lo als seus conciutadans:

Lectura de Medicus Marcellus (pàg. 84) [ARIADNA; MARC]

Marcellus hic quiescit
medica nobilis arte,
annis qui fere uixit
triginta et duobus,
sed cum cuncta parasset
edendo placiturus,
tertium muneris ante
ualida febre crematus
diem defunctus obiit.

Lectura d’El metge Marcel (pàg. 85) [ESTHER; SARA]

Aquí descansa Marcel, conegut per la seva destresa mèdica, que visqué gairebé trenta-dos anys, però, quan ho havia disposat tot per plaure oferint un combat de gladiadors, al tercer dia abans de l’espectacle va morir, cremat per una febre molt alta.

Tantes coses bones acaben amb la vida, tantes! Però desapareix també, amb la mort, el patiment, el neguit, el deliri que ens porta a la lluita per l’èxit, a la competitivitat ferotge, a l’obsessió per evitar el fracàs. De tot quedem deslliurats en morir.

Lectura de Quaerere atque perdere (pàg. 70) [LEILA; ROBERT I JOAQUÍN]

Quaerere cessaui nunquam neque perdere desi,
mors interuenit, nunc ab utroque uaco.
Viuite felices qui legitis.

Lectura de Guanyar i perdre (pàg. 71) [ANNA M.; MANEL]

Mai no he deixat de guanyar ni he parat de perdre. La mort va intervenir, i ara em veig alliberat de totes dues coses. Viviu feliços vosaltres que ho llegiu.

La mort fa obrir els ulls: més que el somni etern, és com despertar d’un somni, treure’s del damunt l’engany en què hem estat. La glòria, la fama, la fortuna, tot el que crèiem valuós, tot allò per què ens escarrassàvem, tot són quimeres. En l’instant de la mort queden igualats el rei i el pagès, el ric i el pobre, l’amo i l’esclau:

Lectura de Paruum tumulum (pàg. 42) [ANNA; CARLOTA]

Si pro uirtute et animo fortunam habuissem,
magnificum monimentum hic aedificassem tibi.
Nunc quoniam omnes mortui idem sapimus, satis est.

Lectura d’Una tomba modesta (pàg. 43) [JOSÉ; NÚRIA]

Si en lloc de valentia i de coratge hagués tingut fortuna, t’hauria construït aquí una tomba esplèndida. Però, com que tots els morts sentim el mateix, n’hi ha prou amb això.

Contenció, frugalitat, simplicitat. No cal res més que una tomba modesta acollida pels braços llargs i amples de la mare Terra, com en una abraçada suau, que no pesi. Tant de bo fos sempre així, la terra, lleugera, per als morts, és clar, però també per als vius.

Lectura de Sit terra leuis (pàg. 70) [MARTA; EROLA]

Terra parens, tibi Fortunatae commissimus ossa,
quae tangis matris proxumitate tuos:
nullum onus incumbas, speret et umbra cinis.

Lectura de Terra, no siguis feixuga (pàg. 71) [ANNA M.; REGINA]

Terra mare, a tu hem encomanat els ossos de Fortunada, tu que toques els teus amb la proximitat d’una mare: cap pes no aboquis, i que la cendra esperi l’ombra.

Però la Terra, que és una deessa, conté en si mateixa una promesa d’immortalitat. El mar que és aquí a tocar, el mar que contemplem, és el mateix mar que han contemplat els nostres avantpassats i que contemplaran els nostres descendents. La terra que trepitgem és la mateixa terra, la terra que fou, que serà. Potser, al capdavall, és aquesta també una forma d’eternitat, la intuïció que, en alguna mesura, no morim del tot.

Lectura de Si terra sum, mortua non sum (pàg. 86) [CARLA; SANDRA]

Cara mieis uixi, uirgo uitam reddidi.
Mortua heic ego sum et sum cinis, is cinis terrast,
sein est terra dea, ego sum dea, mortua non sum.
Rogo te, hospes, noli ossa mea uiolare.

Lectura d’Immortal com la terra (pàg. 87) [MARIA; GEMMA]

He viscut estimada pels meus; encara jove he lliurat la vida. Aquí estic morta, i sóc cendra; aquesta cendra és terra, però, si la terra és una deessa, jo sóc una deessa, i no estic pas morta. Et prego, viatger, que no profanis els meus ossos.

Vius i finats ens devem respecte, i el compromís de tenir cura els uns dels altres, i l’obligació d’haver estat, o de mirar de ser, feliços. Heus aquí la gran lliçó de Perennia, aquest retaule de morts plens de vida que ens ha ofert l’ocasió de coincidir en el temps i de compartir avui tots junts la fondària, l’essència i la humanitat del missatge poètic. Tanquem aquest acte amb un darrer prec, un prec que, com un rés, sigui alhora desig i consciència, la certesa del que som, éssers únics i irrepetibles que només viurem un cop.

Lectura de Suprema munera (pàg. 94) [CARLOS; IRENE]

Viuite felices et nostris profundite Manis
et memores estis uos nobiscum esse futuros.

Lectura d’Un darrer prec (pàg. 95) [YOLANDA; JORDI]

Viviu feliços i feu libacions per als nostres Manes i recordeu que vosaltres també sereu amb nosaltres.

 

Jo conec la meva herència, i tu?

AMUPROLAG i la SEEC, secció de Múrcia, des del 2012 convoquen “Yo conozco mi herencia, ¿y tú?  per tal de reclamar un lloc per a la Cultura Clàssica, el Grec, el Llatí i les Humanitats a la LOMCE. Enguany, com bé podeu veure a les bases,  han triat el 5 de febrer de 2015 per fer la lectura col·lectiva. Val a recordar que l’any passat el nostre institut hi va participar i va guanyar el tercer premi de les lectures en format vídeo. L’any anterior també vàrem fer lectura però els alumnes immersos en la lectura es van oblidar d’enregistrar-la en vídeo i no vàrem voler presentar aquest. Aconseguireu enguany, alumnes de l’IPM de Clàssiques, fer la lectura col·lectiva i enregistrar el vídeo? Jo he fet la feina i ja hi esteu apuntats! Bona lectura de textos clàssics (recomanen que estiguin relacionats amb les institucions polítiques), bon enregistrament i bona difusió (#yoconozcomiherencia, al Facebook i a instagram). Visquen els clàssics grecollatins i la seva pervivència en la literatura de tots els temps! Sense ells, de ben segur, no seríem el que som i volem continuar sent. Avant!

yoconozco

Centres participants 3a edició: 5 de febrer de 2015


Llista de vídeos participants a l’esdeveniment del 5 del 2 del 2015 i llista de vídeos presentats a concurs.

Vet aquí el del nostre institut, no presentat a concurs:

Gimcana visual: Ab urbe condita I

Traducció de Bàrbara Matas

A tall de repàs visual,  agafem el fil amb la recuperació d’una de les lectures prescriptives de les PAU Llatí 2015, Ab urbe condita I de Tit Livi.

Livi, Història de Roma. Llibre I, d’acord amb la selecció següent: Prefaci. Orígens-Ròmul (1-17); Numa (18-21); Horacis i Curiacis. Mort d’Horàcia (23-26); Tarquini Prisc: origen, establiment a Roma i elecció reial (34-35); Servi Tul·li: obra de govern (42-44); Tarquini el Superb: origen i elecció reial (46.4-49), construcció del temple de Júpiter al Capitoli i aparició de prodigis diversos (55-56), setge d’Àrdea, episodi de Lucrècia i derrocament de la monarquia (57-60).

Si encara no heu llegit el llibre, ho tindreu magre per localitzar amb una hora les deu imatges que us he seleccionat per fer aquesta gimcana visual. Cal identificar l’episodi que reflecteix la imatge i donar el màxim de proves per demostrar que us heu llegit el llibre, no només la vostra perícia digital a l’hora de buscar les deu imatges a la xarxa. Heu de posar el número corresponent a la imatge que comenteu, han d’anar per ordre, si no en sabeu alguna, poseu sols el número. No us oblideu de tenir cura de l’expressió i de l’ortografia.

Si encara no us heu llegit el llibre, ja és ben hora de posar-s’hi, sortirà al proper examen i a les PAU!

Continuem llegint…

Continuem llegint… Per què l’òliba és l’animal preferit d’Atena-Minerva? Per què els corbs són negres? Quin mite ens ho explica? Quin escriptor llatí i en quin llibre ens ho relata? Quina de les Narracions de mites clàssics és? Ens el contes? Què ens ensenya?…

Saló dels Miralls de Residència Eichstätt a Baviera, Alemània

Fes recerca als nostres blocs i busca’n entrades, recreacions… Comenta totes les referents a aquest mite i ja pots anar pensant en fer la teva recreació (durant 1a avaluació de la 1a part del llibre) i afegir-la a la col·lecció que van començar els alumnes del curs 2008/09.

El rastre blau de les formigues de Ponç Pons

A principis d’estiu, entre les novetats editorials,  atreta per la coberta “El poeta” de Llorenç Pons Moll, vaig comprar, entre d’altres, El rastre blau de les formigues sense saber-ne aleshores res, simplement perquè en fullejar el llibre publicat en la  col·lecció de poesia dels Quaderns Crema, vaig veure que era del poeta menorquí Ponç Pons. N’hi ha que diuen que és un llibre d’aforismes, segurament un quadern de notes entre el dietari, la poesia i la filosofia, sens dubte són píndoles molt ben trenades d’humanitat i passió cultural.

Ponç Pons a Sa Figuera Verda, Menorca. Fotografia Time Out Barcelona

Poeta i professor, pagès i literat, amant de l’illa i de la natura, i sobretot lector apassionat  “Jo sóc jo i la meva biblioteca” (p. 67) Ponç Pons en la seva recerca de sentit i veritat (“In versu veritas” p. 185) ens recepta amb pulcritud des de la tranquil·la cabana de sa Figuera Verda a l’illa de Menorca “Terra de Muses” (p. 177) savis consells vitals d’austeritat i bonesa immers en cultura “Intent ésser un home natural, com recomanava Rousseau, però amb llibres, música i cine” (p. 165); “Hi ha escriptors que llegeixen. Jo sóc un lector passional i apassionat que, quan no pot més, escriu” (p. 58). “Vivim per escriure versos que donin sentit a viure” (p. 144); “Scribo, ergo sum” (p. 206).  “Qualitat de vida: poder adormir-te llegint i començar el dia escrivint” (p. 20) perquè “Els dies escrits són més viscuts”(p. 31). “Tres somnis de poeta són: viure en una illa literària, tenir una cabana al camp, fer l’amor amb les muses” (p. 10). Fixeu-vos amb quina tendresa defineix la poesia: “La poesia és allò que marca la diferència entre veure ploure i sentir ploure” (p. 123). Com a poeta, tot i que “les corones de llor amb què es premiava antigament l’art dels poetes sembla que aquí són d’espines” (p. 193), sap “Veure el mar a través dels lluminosos ulls cecs d’Homer” (p. 28) sense oblidar, però, que “El Parnàs està ple, saturat, contaminat i és car. Jo visc millor en els afores” (p. 11). Recomana amb fervor la passió ja que en la seva faceta professional bé sap que “L’afectivitat augmenta l’efectivitat i l’únic consell que donaria a qui vulgui ser professor és que s’estimi els alumnes” (p. 64). Tot i que “De la qualitat d’ ensenyança. L’únic Homer que coneixen és Homer Simpson” (p. 114), “Víctimes d’un hedonisme fàcil i vulgar, intent demostrar als alumnes que la cultura és una forma immensa de plaers intel·lectuals” (p. 139). Té molt clar que “La meva feina és ensenyar; la meva vocació, aprendre” (p. 155). Recomana que “Per entendre bé un poeta i descobrir els seus mecanismes de creació se l’ha de traduir” (p. 115) i que “Es comença a traduir per gust, per estimació, per conèixer bé l’altra llengua i aprofundir més la nostra, però s’acaba convertint en una obsessió” (p. 116).

Ponç Pons és tot un humanista, un autèntic savi; bé sap que “Convé tenir referents, mestres, models… i els meus per viure a Menorca són Thoreau, Brenan i Graves” (p. 23) però també Spinoza, Steiner, Chatwin, Shakespeare, Llull, Txékhov, Dante, Cervantes, Kavafis, Homer, Hesíode, Heràclit, Ciceró, Virgili, Ovidi, Horaci, Marc Aureli, Montaigne, Wittgenstein, Camus, Kafka, Novalis, Valéry, Goethe, Virginia Woolf, Fernando Pessoa… A més de les referències bíbliques, els clàssics són un autèntic referent no sols en la forma breu i moral dels seus apotegmes sinó també en el contingut. “Ahir vaig acabar una antologia de poesia llatina i avui, com a homenatge, he sembrat un llorer” (p. 18). El llatí en estat pur és ben present en molts dels seus aforismes: “…et quod temptabant dicere versus erat” (Ovidi) (p. 49); “Universalitzar el localisme, no ser un poeta local. Fugir de solipsismes, ser un creador ple d’amor fati” (p. 9); “Boom turístic: un finis mundi” (p. 124); “Crear un nou Homo sapiens ludens ridens” (p. 147); “Filòsof del verba volant…” (p. 164) o  “mentre el món s’esfondra, construir una frase per no perdre la dignitas hominis” (p. 165); Més que un vell sapiens, ser un Homo discens” (p.172), etc.

Al llibre hi trobem referències clàssiques com “Ha pujat amb il·lusió a l’Olimp i ha descobert que són ruïnes” (p. 48); “La caverna de Plató va ser la primera sala de cine” (p. 59) així com citacions d’Ovidi, Horaci, entre d’altres: “…ara entenc les Tristia d’Ovidi i, com planteja Horaci: “Per què hem de buscar terres/ escalfades per un altre sol?/ ¿Qui deixa la pàtria/ no fuig d’ell mateix?” (p. 51); referències indirectes al pensament heraclitià  (p. 137, 168…) o entrellucar llegendes virgilianes sobre la cria d’abelles (p.156). Feminitza la setència de Terenci  Homo sum, humani nihil a me alienum puto a “Mulier sum et nihil humanum a me alienum puto” (p. 201).

Recomana “Antidepressius naturals. Marc Aureli en pastilles” (p. 160) i als polítics joves “a Sòcrates li agradava ser contradit” (p. 162). Ens confessa “No m’avenc amb Plató… (p. 177). “Plató és l’ajuntament, l’església… Epicur, el camp, la platja” (p. 185). “Sóc un Ulisses que vol regressar a l’illa de la seva infància” (p. 161). “Caront amb un forabord travessant ànimes a un euro” (p. 175).

Ponç Pons convida el lector perquè “Un llibre també depèn de la qualitat del lector” (p. 192).  Clou el llibre “Hi ha tanta Literatura per viure i tanta vida per llegir…” (p. 206). Comenceu, doncs, per tota la literatura, filosofia, cinema, art i música que, des de sota un ullastre i en la cabana de fusta i sense llum artificial en la pau i tranquil·litat del camp menorquí en companyia dels seus animals (un ca, moixos, gallines i de les formigues estiuenques) al llarg de les diferents estacions de l’any, Ponç Pons ha traçat a consciència _”Escriure és traçar un camí de paraules per sortir d’un mateix i arribar als altres” (p.122)_ i amb tinta blava a El rastre blau de les formigues. Us emocionarà!

 “Tothom pot criticar un bon llibre, però pocs el poden escriure” (p. 112).

Passió per llegir i escriure: amor i mort des de Troia

Aquest curs, per primer cop en la meva carrera docent, no he posat llibres prescriptius de lectura (tret de 2n de batxillerat, és clar!) fins al punt que, des de Coordinació Pedagògica, me n’han demanat explicacions. Doncs, després d’adonar-me que els meus alumnes de Grec i de Llatí, tant de l’ESO com de batxillerat, no llegien els llibres demanats perquè avorreixen les lectures obligatòries i, a més a més, darrerament ni es compraven ni demanaven en préstec els llibres. Quan va venir a classe, l’escriptor Xavier Serrahima ho vaig veure clar i vaig prendre la decisió de no fer cap llistat de lectures prescriptives de l’àrea de Clàssiques, amb el ferm propòsit, però, de continuar despertant la meva passió per llegir i escriure en els alumnes i de fer-los gaudir amb la lectura dels escriptots clàssics.

Quis, quid, ubi, quibus auxiliis, cur, quomodo, quando?

  • Qui ha de llegir? Tot ésser humà.
  • Què llegir? Els millors llibres, i els clàssics ho són per a alguna cosa, en funció del nostre moment vital, emocional, cultural…
  • On hem de llegir? A casa, a la biblioteca, al parc, a l’aula, … a qualsevol lloc.
  • Amb quins mitjans? Amb llibre de paper, comprat o prestat, amb e-book, digital, per internet…
  • Per què? Per descobrir els avantatges i el plaer que proporciona retrobar la nostra essència com a éssers humans.
  • Com? En silenci i en companyia.
  • Quan? Sempre.

A Llegir avui Homer, ja deixava clar que cal llegir les obres gregues que inicien la literatura universal i que han pouat al llarg de la tradició en l’essència de l’ésser humà, la Ilíada i l’Odissea. De fet, acabo de llegir que l’escriptor Joan F. Mira tot reproduint els mots del crític literari alemany recentment traspassat Marcel Reich-Ranicki, escriu a El País que “totes les històries són només una història d’amor, o d’amor i de mort”. És ben cert! Tanmateix, també coincideixo amb Mira quan acaba citant les quatre històries de Borges, que en El oro de los tigres afirma: “Una, diu, la més antiga, és la d’una forta ciutat que encerclen i defensen homes valents. Els defensors saben que la ciutat serà lliurada al ferro i al foc i que la seua batalla és inútil: el més famós dels agressors, Aquil·les, sap que el seu destí és morir abans de la victòria. (La batalla és inútil, afegiré jo, repetint: sabem que és inútil i hi anem, perquè sabem que és necessària, i que la guerra de Troia, la mateixa o una altra de molt semblant, sempre tindrà lloc.) Els segles van anar afegint elements de màgia, continua Borges: hom digué que Helena de Troia, per la qual van morir els exèrcits, era un núvol bellíssim, una ombra; hom digué que el gran cavall buit on s’amagaren els grecs era també una aparença. Homer no haurà estat el primer poeta que relatà la faula; i algú, al segle XIV, va deixar aquesta línia que roda per la memòria del bibliotecari mig cec de Buenos Aires: The borgh brittened and brent to brondes and ashes, record —mal traduiré jo— de ciutats cremades reduïdes a brases i cendra. Les fantasies sobre el destí fatal són innombrables: Dante Gabriel Rossetti, diu Borges, imaginaria que la sort de Troia quedà segellada en l’instant en què Paris cremà en l’amor d’Helena, d’un foc a un altre foc; Yeats elegirà l’instant en què es confonen Leda i el cigne que era un déu, era Zeus. La ciutat condemnada i el destí ja previst i implacable, no diu Borges però dic jo, és també la sagrada Tebes i és Èdip, el seu rei,…”.

Amor i mort a Troia

“Hèlena portada per Paris” de Benjamin West (1738-1820)

La literatura hel·lènica no ha deixat d’influir en tota la literatura universal. De fet, la literatura llatina, des dels seus inicis, rebé les influències de la literatura grega, influències que es van fer més paleses al segle II aC quan Grècia fou conquerida pels romans. Els autors llatins de tots els gèneres literaris, tret de la sàtira (satura tota nostra est) que a Grècia no hi era, imitaren obertament els autors hel·lènics fins al punt que la imitatio va arribar a ser una norma de seguiment obligat: calia seguir el model hel·lènic per tal de superar-lo. El gran Virgili va pouar en la Ilíada i l’Odissea per crear la seva Eneida.

Fa molts anys, durant el meu primer curs docent, vaig tenir el goig de tenir d’alumna a classe de grec a Sant Just Desvern l’actriu Clara Segura i és ben evident el seu amor pels clàssics, ja sigui representant magistralment Antígona o Electra, o llegint recentment en la presentació de la nova col·lecció “Clàssics de la literatura juvenil” del diari Ara La guerra de Troia de Robert Graves, una recreació d’uns fets essencials per tal de comprendre el món clàssic i la literatura èpica, “el primer intent modern -amb paraules de R.Graves- d’explicar tota la història de Troia, des de la fundació de la ciutat fins al retorn dels grecs victoriosos, en un sol llibre destinat a nois i a nois”.

Clara Segura llegeix un fragment de “La guerra de Troia” de Robert Graves Diari Ara 3-10-2013

Sentir passió per llegir i escriure requereix temps i entrenament, despertar aquesta passió en els infants i en el jovent de pares no lectors és encara més difícil, però no impossible. Escriure bé tampoc no és fàcil, és gairebé privilegi d’uns escollits que aconseguiran fer-se immortals. A la resta de moridors ens captiven l’amor, la passió per la vida i el respecte a la mort, -de fet, aquest és el gran tema universal dels escriptors segons Reich-Ranicki que defineix l’ofici d’escriure i, per tant de ser llegit, com “algú per a qui l’escriptura és més difícil que per als altres”. Ho provem, doncs? Llegim? Escrivim?

L’art de llegir i de seduir en llatí: Ars amatoria

Després d’haver llegit L’art d’estimar en català (enguany és lectura prescriptiva de les PAU llatí a Catalunya) i d’haver treballat la vida i obra d’Ovidi, ara ha arribat el moment de llegir en llatí Ars amatoria en la versió del professor Hans H. Ørberg. Aquest art d’estimar o més aviat de seduir aconseguirà engrescar-vos una vegada més?

Gràcies a Lingua Latina per se illustrata teniu aquí, a l’espera del llibre, les primeres pàgines. Què n’opineu?

Ovidii Ars Amatoria by Agamador

Abans d’ensorrar-vos amb el a Google traductor, us recomano seguir els consells de traducció, repassar i consultar la gramàtica, que trobareu al Moodle i a Labyrinthus de Sebastià Giralt, utilitzar Collatinus i NoDictionaries, entre altres ajudants de traducció. Tanmateix, recordeu que a l’examen només podreu fer servir el diccionari llatí-català, tal com manen les normes de la Selectivitat.

Gaudiu de la lectura en llatí, resteu ben seduïts i seduïdes. Aquest és el meu gran consell! Dels consells que, amb ironia i humor, us dóna Ovidi sobre l’amor, en podeu fer més o menys cas.

LLegir Homer avui!

Quan tenia setze anys, durant unes vacances de Nadal, vaig llegir per primer cop  la Ilíada i l’Odissea d’Homer, en la versió de Luís Segalá, publicades a l’editorial Bruguera. Va ser una lectura apassionada i impactant. Recordo encara ara la cara d’estupefacció que va fer -i que aleshores no vaig entendre- la meva professora de grec, la senyora Coloma Blanes i Blanes. No va poder estar-se de comprovar, amb una sèrie de preguntes ben fetes, si algú, motu proprio, havia seguit la seva recomanació, abans de ser prescripció, de conèixer els dos poemes en què s’inicia la literatura a occident.  A la Facultat, les vaig rellegir en català en la versió del pare Peix i en la de Carles Riba (quina meravella!), en grec original (quin goig!), en la versió del pare Balasch, després amb Joan Alberich, més recentment amb Joan Mira, etc..  En els meus primers anys de docència, llegíem i rellegíem amb els alumnes els poemes homèrics i fins i tot en grec (talment Alexandre el Gran ens vanagloriàvem de conèixer Aquil·les: O fortunate adulescens, qui tuae virtutis Homerum praeconem inveneris); però, un bon dia, em vaig adonar amb punyent dolor que Homer ja no era factible a les meves classes i aleshores vaig cometre la insensatesa d’anar a la biblioteca a buscar una versió adaptada, publicada a la revista Cavall Fort. La lectura va fluir altre cop! Es van interessar pel sagaç Odisseu, pel rancuniós Aquil·les, etc. Passen els anys i  espero amb candeletes  el miracle de poder tornar a llegir Homer a classe.  Sense perdre l’esperança, anem llegint en veu alta la Ilíada d’Alessandro Baricco, omplim la mirada amb les vinyetes de Joma (Ilíada i Odissea), anem al teatre, escoltem  música i un llarg etcètera, en el qual s’inclou, fins i tot, l’episodi de l’Odissea dels Simpsons o Geronimo Stilton!

Mentrestant no esdevé el miracle,  recomano -que Homer m’ho perdoni quandoque bonus dormitat Homerus– la lectura de la Ilíada i l’Odissea en adaptació. He treballat, empesa per la necessitat de fer llegir avui Homer als meus alumnes, en La còlera d’Aquil·les (Ilíada) i en Les aventures d’Ulisses (Odissea). Són fàcils de llegir, molt  planeres, però  fidels adaptacions dels poemes èpics atribuïts a Homer,  la Ilíada, redactat aproximadament al segle VII aC, i l’Odissea, sobre el retorn de l’heroi Ulisses des de Troia fins a Ítaca.  Gaudiu d’aquestes lectures i animeu-vos a llegir en un futur la Ilíada i l’Odissea i, si pot ser, en vers.

Què hem de saber, però, abans de llegir els poemes homèrics, ja que Homer comença in medias res i vixere fortes ante Agamemnona multi?

Homer (ὁ Ὅμηρος)

La tradició atribueix a Homer la paternitat de la Ilíada i l’Odissea, així com altres obres menors, com els trenta-tres Himnes, dedicats a diverses divinitats, i el Margites i la Batracomiomàquia, probablement de l’època clàssica. Tot el que sabem d’Homer prové d’una elaboració llegendària, ja que el poeta, segons requereix la poesia èpica, no parla mai d’ell mateix en la seva obra; la Musa, filla de la Memòria i de Zeus, li concedeix la inspiració i canta mitjançant la seva boca.

Ens han arribat nombroses versions, de l’època romana, de la vida d’Homer, en què aquest és un rapsode cec, ambulant i pobre que va de ciutat en ciutat recitant gestes d’herois. Tots els escultors han representat l’efígie ideal d’Homer com un home cec d’edat avançada. És possible que Homer fos cec, ja que en una societat arcaica la ceguesa impedia qualsevol ofici, llevat de cantar i compondre poesia. Set ciutats de la Jònia (a l’Àsia Menor), entre les quals Esmirna i l’illa de Quios, es disputaven el lloc de naixement del poeta. A partir d’estudis de llengua, és possible suposar que per aquesta regió hi hagués un poeta anomenat Homer cap al segle VIII aC.

El cicle troià

Tot i que la guerra de Troia va esclatar perquè Paris va raptar Hèlena, els seus orígens es remunten a la casa d’Aquil·les. Quan els pares d’Aquil·les, la nimfa del mar Tetis i Peleu, es van casar, van ser convidats al casament tots els déus i totes les deesses, excepte la deessa Eris, també anomenada Discòrdia, que va llançar una poma d’or amb aquesta inscripció: «Per a la més bella». Hera, Atena i Afrodita es van disputar la poma fins que Zeus, pare de les divinitats, va ordenar que fos el mortal Paris, fill del rei Príam de Troia, el que decidís qui era la més bella. Paris, després de ser subornat per les deesses, va escollir Afrodita, que el va seduir prometent-li que, si era l’escollida, li aconseguiria l’amor de la dona més bella d’entre els mortals: Hèlena, casada amb el rei Menelau d’Esparta. Paris se’n va anar a Esparta i, aprofitant l’absència de Menelau, va raptar Hèlena i se l’endugué a Troia, motiu que va provocar la guerra entre grecs i troians. Segons altres versions, Hèlena se’n va anar amb Paris voluntàriament.

La nereida Tetis, divinitat marina, volia que el seu fill Aquil·les fos immortal i, per llevar-li la part mortal del seu pare Peleu, el posava al foc; però Peleu la va descobrir i Tetis va haver de tornar-se’n al mar. Havia aconseguit que tot el cos d’Aquil·les fos immortal, tret del taló per on l’aguantava. Segons una versió més tardana, Tetis va submergir Aquil·les en les aigües de la llacuna Estígia per dotar-lo d’immortalitat.

Tetis sabia que Aquil·les moriria a Troia i, per això, quan es va organitzar l’expedició contra aquesta ciutadella asiàtica, el va disfressar de dona perquè no fos reconegut i el va enviar a la cort del rei Licomedes, a l’illa d’Esciros, amb el seu amic íntim Pàtrocle. Però Ulisses el va descobrir, i Aquil·les, sense el qual els oracles havien profetitzat que Troia no seria conquerida, es va unir a l’expedició.

La flota grega, reunida a Àulida, no va tenir vents favorables per salpar cap a Troia fins que Agamèmnon, germà de Menelau, rei de Micenes i comandant en cap de l’expedició, va acceptar sacrificar la seva filla Ifigenia per mirar d’apaivagar la còlera d’Àrtemis, ofesa amb ell per haver-li matat una cérvola sagrada durant una cacera. En l’últim moment, la deessa substitueix la jove per una cérvola, i la jove passa a convertir-se en sacerdotessa seva al país dels Taures, l’actual Crimea.

Segons el mite, els grecs (a la Ilíada, anomenats per Homer aqueus, dànaus o argius) van arribar a Troia, on regnava Príam, per rescatar Hèlena; però és probable que l’objectiu fos conquerir aquest valuós punt estratègic.

Troia o Ílion (del nom del seu fundador, Ilos, fill de Tros, i d’aquí, Troia) era una ciutat gran i rica, envoltada de magnífiques muralles, construïdes pels déus Apol·lo i Posidó, fet que les convertia en inexpugnables. Al sud de Troia s’alçava el mont Ida, molt a prop del qual fluïa el riu Escamandre. Troia, nom que significa ‘rica en or’, estava situada a la Tròade, a l’Àsia Menor, prop de l’Hel·lespont (l’actual estret dels Dardanels), i gaudia d’una situació estratègica privilegiada, que permetia als troians controlar les rutes comercials entre Europa i Àsia, i cobrar impostos elevats a les embarcacions que navegaven entre el mar Egeu i el mar Negre.

Quan la flota grega va arribar a les costes troianes, Hèctor, fill de Príam i germà de Paris, va ordenar atacar els grecs quan intentaven desembarcar. Els grecs es van allunyar de la costa, van tornar a atacar i van aconseguir establir un campament, ja que els troians resistien el setge. Després de deu anys de guerra, Ulisses, fill de Laertes i d’Anticlea, va idear l’estratagema de construir un cavall de fusta a l’interior del qual s’amagaria un grup selecte de guerrers. Els troians, que van acceptar el cavall com un trofeu, van ser vençuts pels soldats grecs, que van sortir del cavall i van obrir les portes de la ciutat als seus companys. D’aquesta manera, els grecs van destruir Troia i van recuperar Hèlena.

La Ilíada

La Ilíada narra cinquanta-un dies -dels quals les batalles n’ocupen quatre- del novè any de la guerra de Troia i gira al voltant la còlera d’Aquil·les. No hi ha dubte que la Ilíada és una història de guerra, perquè canta la bellesa de la guerra, i s’hi enalteixen les armes i els ideals guerrers; no obstant això, el seu missatge és de pau: un amor obstinat per la pau. Principalment, el desig de pau ve de llavis de dones. Aquestes, que no participen en la lluita, són les defensores de la pau a ultrança i les que suporten el terrible dolor que provoca la guerra despietada entre els homes. Andròmaca suplica al seu estimat espòs Hèctor que no vagi a la batalla, perquè ella sap que morirà i ell és la seva única família; però la responsabilitat d’Hèctor com a guerrer i com a príncep li impedeix quedar-se al costat de les persones estimades, encara que això comporti la seva mort i la destrucció de la seva família. El mateix Homer criminalitza tant els guerrers grecs com els troians, ja que tots dos bàndols són cruels i immisericordiosos i cometen autèntiques atrocitats; per això ni els uns ni els altres no ens semblen admirables.

Tema i contingut

El tema principal de la Ilíada és la còlera d’Aquil·les, a qui Agamèmnon, cap de l’expedició grega contra Troia, ha arrabassat la seva esclava Briseida. Aquil·les, enutjat, es retira del combat, i les lluites entre grecs i troians continuen en la seva absència. Els troians aconsegueixen que es decideixi la sort de la guerra en un combat singular entre Menelau i Paris, però Afrodita rapta aquest últim en el moment en què anava a ser derrotat pel seu rival. Continua la batalla amb diverses alternatives, però quan cau la tarda, els troians són superiors als grecs. Ulisses intenta en va que Aquil·les torni a la lluita. Després d’unes quantes escaramusses que Ulisses i Diomedes duen a terme al camp enemic, es reprèn el combat. Els troians ocupen les muralles, envaeixen el camp aqueu i arriben fins a les naus. Pàtrocle, l’amic fidel d’Aquil·les, es vesteix amb les armes d’aquest i llança una contraofensiva. No obstant això, mor a mans d’Hèctor. Aleshores Aquil·les deposa la seva còlera i, amb les armes que el déu Hefest li ha forjat per encàrrec de Tetis, torna al combat i venja la mort de Pàtrocle, matant Hèctor, el cadàver del qual condueix al campament grec. El vell Príam aconsegueix recuperar el cadàver del seu fill, i el poema acaba amb la celebració dels honors fúnebres per a Hèctor.

L’Odissea

Contingut
L’Odissea, en vint-i-quatre cants i 12.007 versos, tracta de les aventures d’Odisseu (més conegut amb el nom llatí d’Ulisses) en el seu llarg viatge de retorn a la seva pàtria, Ítaca, després de la destrucció de Troia. Els primers cants narren la situació del palau reial d’Ulisses a Ítaca. Els pretendents, creient-lo mort, assetgen la seva dona Penèlope, mentre el seu fill Telèmac viatja a la recerca del seu pare o de notícies que confirmin la seva mort. Ulisses, després de patir nombroses aventures (illa dels ciclops, illa d’Èol, Hades, illa de les sirenes…), arriba a l’illa de la nimfa Calipso, que el reté per amor durant set llargs anys. Els déus hi envien Hermes perquè digui a Calipso que li permeti marxar. Ulisses es fabrica un rai amb fustes de l’illa i es fa a la mar. Això no obstant, Posidó, pare del ciclop Polifem, a qui Ulisses havia deixat cec, el fa naufragar de nou per venjar-se’n; però l’heroi aconsegueix arribar al país dels feacis, on l’acullen hospitalàriament i el condueixen a Ítaca. Disfressat de rodamón entra al palau, acompanyat del seu fidel servidor Eumeu. Amb l’ajuda d’Atena, mata els superbiosos pretendents i es restaura com a rei. La seva fidel dona el reconeix i es restableix la pau.

Escenaris

L’Odissea, a diferència de la Ilíada, que narra els combats bèl·lics al voltant dels murs de Troia, ens condueix a escenaris molt diversos: Troia, la destrucció final de la qual és evocada en diversos passatges de l’obra; les sales del palau d’Ulisses, a Ítaca, on Penèlope i el seu fill esperen el seu retorn i fan front als pretendents, que dilapiden la seva hisenda; Esparta, on es dirigeix Telèmac a la recerca de notícies del seu pare, i, finalment, tots els escenaris fantàstics que apareixen al llarg del zigzaguejant periple que l’astut aventurer Ulisses ha de passar abans d’arribar sol a la pàtria anhelada.

Des de temps antics, s’ha discutit força sobre la veracitat o no dels llocs pels quals va transcórrer aquest llarg viatge de tornada a casa. Molts estudiosos, tant antics com moderns, han volgut traçar sobre un mapa la ruta d’Ulisses. Tot i que la major part de la geografia de l’Odissea és fictícia, la seva reconstrucció permet imaginar allò que els antics grecs percebien del seu món i de les seves cultures: el vell Mediterrani, llavors jove i misteriós mar «de color de vi», solcat per herois i déus, pel qual ja viatjaven els navegants grecs a la recerca de noves terres on comerciar i fundar noves ciutats, en ple segle VIII aC.

El 1985, un equip de National Geographic amb l’explorador Tim Severin a bord d’un vaixell, la nau Argo, construït segons tècniques de l’edat del bronze, va reconstruir el viatge que des de Troia va portar Ulisses a Ítaca: vorejant la línia costanera va sortir de Troia, va recalar a Ísmaros i va continuar fins a l’arxipèlag de les Espòrades, el cap Súnion, la costa oriental del Peloponnès, Creta i la costa occidental del Peloponnès, arribant finalment a Ítaca, al mar Jònic.

Pervivència de l’Odissea

L’Odissea ha gaudit d’un rastre inesgotable en la literatura europea de tots els temps. La literatura llatina comença amb una traducció de l’Odissea. A la Divina Comèdia, Dant relata, en la seva visita a l’infern amb Virgili com a guia, la seva trobada amb Ulisses, el qual, castigat en una bola de foc per la seva extremada audàcia, els explica el seu últim viatge i la seva mort al costat dels seus lleials companys a l’Atlàntic.

En la literatura grega moderna, Konstandinos Kavafis rememora Ulisses i el seu llarg viatge en el seu poema Ítaca. L’Odissea de Nikos Kazandzakis continua l’epopeia homèrica en els seus 33.333 versos. L’Ulisses de l’irlandès James Joyce, una de les novel·les més emblemàtiques del segle xx, és un homenatge i, alhora, una paròdia de les aventures d’Ulisses. Ha gaudit d’una llarga tradició literària en les lletres hispàniques: el romancer castellà en el seu cicle clàssic; La Circe, de Lope de Vega; El golfo de las Sirenas i Los encantos de la culpa, de Calderón de la Barca; Fábula de Polifemo y Galatea, de Luis de Góngora; El retorno de Ulises, de Gonzalo Torrente Ballester; La tejedora de sueños, d’Antonio Buero Vallejo; ¿Por qué corres Ulises?, d’Antonio Gala, i Corazón de Ulises, de Javier Reverte.

També trobem referències de les aventures d’Ulisses en el món de l’art, la música, el cinema, en psicologia i, en general, en els mitjans audiovisuals i de comunicació com Internet així com en concursos com l’Odissea! Val la pena veure la telesèrie L’Odissea, d’Andrei Konchalovsky (1997) i seguir tota l’actualitat homèrica al bloc  De Troia a Ítaca!

 

Tot i que Plató va considerar que els poemes homèrics no eren aptes per educar la joventut de la seva ciutat ideal (La República II, 377), no dubta en afirmar que Homer va educar Grècia (Ἐλλάδα πεπαίδευκεν οὖτος ὁ ποιητής) i nosaltres en som els seus hereus, necessitats del seu ensenyament i saviesa. Llegiu Homer i en trobareu la resposta!