Tag Archives: Exposicions

Rodin i l’admiració per l’art de l’antiga Grècia

El British Museum de Londres exposa Rodin and the art of ancient Greece des del 26 d’abril fins el 29 de juliol de 2018.

Imatge de previsualització de YouTube

El 1881 l’escultor francès Auguste Rodin (1840-1917) va visitar Londres per primera vegada, mai no va visitar Grècia. En un viatge al Museu Britànic, va veure les escultures del Partenó i va quedar instantàniament captivat per la bellesa d’aquestes obres mestres de l’escultor Fídias que lord Elgin se’n va emportar de Grècia i que encara no han tornat.

Secció del Fris del Partenó (438–432 BC.)

August Rodin (1840–1917). Estudi de la cavalcada sud del Partenó. Grafit i ploma i tinta, abans del 1870. © Musée Rodin. Foto: Jean de Calan.

Més de quinze vegades Rodin va visitar el Bristish Museum en la seva admiració per l’obra de Fídias, tot i que 2.320 anys separen els dos artistes.

«Cap artista mai no podrà superar Fídias. El més gran dels escultors, que va aparèixer en el moment en què tot el somni humà pogués contenir en el frontó d’un temple, mai no serà igualat.». Rodin, 1911

Rodin i Fídias. Retrat de Rodin.  La pintura de Fídias és de ‘L’apoteosi d’Homer’ d’Ingres, Museu d’Art de San Diego.

L’admiració de Rodin per a Fídias en la postura d’una figura del Bloc XLVII (figs. 132–136) en la cavalcada del fris nord del Partenó i l'”Edat del Bronze” (1877) de Rodin.

«Pal·las Atena camb el Partenó» (1896), de Rodin (Museu Rodin de París)

Les escultures del Partenó havien estat trencades i degradades durant segles, però Rodin es va inspirar en la potent expressió que transmetien només pel cos. Fins i tot va treure els caps i les extremitats de les seves pròpies figures per fer-les més properes a les escultures del Partenó. En fer-ho, va crear un nou gènere d’art contemporani: el tors sense cap.

Cent anys després de la seva mort, Rodin and the art of ancient Greece és una selecció dels treballs de Rodin amb exemples originals de guix, bronze i marbre de moltes de les escultures del Musée Rodin de París. Tot i que el 2013 ja hi va haver una exposició a Paris, Rodin, la lumière de l’Antique, que mostrava la connexió de Rodin amb els clàssics i també fa poc hem pogut veure a La Fundació Mapfre de Barcelona la Porta de l’infern de Rodin i la seva relació amb la Divina Comèdia de Dante Alighieri i Les flors del mal de Baudelaire, ara per primera vegada es poden veure les seves obres al costat d’algunes de les escultures del Partenó que l’artista tant va admirar, així com objectes seleccionats de la seva pròpia col·lecció d’antiguitats.

A l’esquerra, «Iris», figura N del frontó oest del Partenó. A la dreta, «Iris, missatgera dels déus» (1895), de Rodin

A l’esquerra “Ariadna” de Rodin i a la dreta “Déu del riu Ilissos”, figura A del frontó oest del Partenó.


Figures L i M de deesses en draperia diàfana del frontó oriental del Partenó i “El Petó” de guix (després del 1898)  d’Auguste Rodin (1840-1917)

Figura K d’una deessa des del frontó oriental del Partenó, c. 438-432 aC. Auguste Rodin (1840-1917), The Walking Man, 1907. © Musée Rodin.

Rodin és únic en la història de l’art per la seva intensa determinació de superar la bretxa entre el passat i el present, i en fer de la fredor del marbre el cos calent que batega de “El petó”. Aquest poder expressiu del cos és tota una herència clàssica que trobà en les obres de Fídias.

“El Petó” de Rodin, de marbre i de guix, a l’exposició del British Museum

Un dia de competició a l’antiga Grècia: AGON!

A CaixaForum Barcelona, podràs fer un viatge a l’antiga Grècia per conèixer de manera entretinguda i divertida com era la vida en temps dels antics grecs. Peter Higgs, conservador del British Museum, farà el 24 de novembre una aproximació a l’exposició “Agon! La competició a l’antiga Grècia” i, l’endemà, es podrà gaudir de SHOWCOOKING amb KuanUm, tallers (taller SPA o DEIPNON: menjar en família) i música (L’Odissea de Pau de Nut)  per viure com autèntics grecs.

Agon! La competició a l’antiga Grècia” que es podrà visitar per lliure o amb un mediador des del proper 24 de novembre al 18 de febrer de 2018 proposa una comprensió de l’esperit competitiu en tots els aspectes de la vida de la Grècia antiga a través d’una selecció de tresors de l’espectacular col·lecció del British Museum. Escultures, monedes, ceràmiques o joies, amb peces icòniques com el fris del mausoleu d’Halicarnàs, que retrata la batalla entre els grecs i les amazones, un bust de marbre d’Eurípides, un dels tres grans poetes de la tragèdia grega, o l’estàtua del Diadumen de Vaison, una escultura de marbre d’un atleta lligant-se una cinta al cap com a marca de la seva victòria.

No us perdeu un dia a l’antiga Grècia i, si podeu, visiteu “Agon! La competició a l’antiga Grècia”!

Hèracles i el lleó de Nèmea. British Museum

Dones de Roma. Seductores, maternals, excessives.

Fascinació per Polímnia. Margalida Capellà

Després del parèntesi estival i abans de començar el curs escolar el proper 12 de setembre, m’agradaria reprendre per novè any consecutiu la publicació d’apunts a El Fil de les Clàssiques amb la meva visita a l’exposició Dones de Roma. Seductores, maternals, excessives. Col·leccions del Museu del Louvre Obra Social “la Caixa” que fins al 9 d’octubre es pot visitar a CaixaForum Palma i participar en les activitats i els tallers que acompanyen la mostra. Quina llàstima que no passi per Barcelona. Sols Madrid, Saragossa i Mallorca han tingut l’honor de poder contemplar més de dues-centes peces (sols 177 s’exposen a CaixaFòrum Palma per raons d’espai) del Departament d’Antiguitats Gregues, Etrusques i Romanes del Museu del Louvre juntament amb peces de les col·leccions egípcies del mateix museu i de la col·lecció de l’École Nationale Supérieure des Beaux-Arts de París. Algunes són peces úniques i no parlen de la pompa de Roma sinó de la vida de la gent, concretament de la de les dones i dels gustos romans en decoració domèstica. Ens presenten la dona com un ésser complex, i tal com proclama el títol de l’exposició adés són belles, seductores, divines, dotades de gran riquesa espiritual,  amb una vis materna, adés monstruoses, posseïdores d’una força animal, tot personificant les forces de la natura, incapaces de resistir els seus desitjos i dotades d’una màgia destructiva.

A més a més de la gran quantitat de plaques de terracota (les 30 plaques campana restaurades per a la mostra), que guarnia l’arquitectura domèstica, crida molt l’atenció el gran nombre de personificacions de la Victòria (la Nice grega), segurament en un intent de portar prosperitat a la llar, i el paper destacat que es concedeix a Dionís, Bacus en llatí, com a déu alegre, compassiu, promotor d’un paper femení més destacat en el desenvolupament de la civilització. Val a recordar que el déu havia tret de l’inframón la seva mare Sèmele i l’havia pujat a l’Olimp; també va ser el marit fidel de l’Ariadna abandonada per Teseu.

Quin era el paper de les dones romanes? Estaven en igualtat de condicions respecte als homes? Continuen les dones sent objecte de desig i menyspreu? Són tan contradictòries i terribles com les percebien els romans?

Per què les dones romanes que sovint marginades de la vida pública, recloses en l’àmbit familiar, en canvi, sovint són representades a la mitologia, la religió, la literatura, les belles arts? Per què trobem en escultures, relleus, pintures murals, plaques de terracota, estuc, bronzes, joies, peces de ceràmica i d’argila tantes dones, unes castes, d’altres seductores, com  les amàzones, les mènades, les gòrgones, les nereides, les nimfes, les Gràcies, les Muses, les victòries o les dees (Juno, Minerva, Ceres, Selene…)? Per què fascinen tant als artistes i als artesans? Les dones romanes eren tal com els artistes ens les representen?

Al CaixaFòrum Palma s’hi esperaven 50.000 visitants, esperem que així sigui; tanmateix, el dia que hi vàrem anar els carrers bullien d’activitat curulls de gent, però gairebé vaig tenir el vigilant per a mi, que va aguantar estoicament que mirés de peu el documental en francès que durava 30 minuts (Pompeia, cerimònies secretes. Grans pintures murals de la Vil·la dels Misteris, Alain Jaubert, ARTE France 2002) i que he trobat a Internet, per si us interessa:


La Ville des Mystères – Pompéi 1/4 por zindabad7

Dones de Roma, del Louvre a Ciutat , Mallorca

Una foto publicada por Margalida Capellà (@filaracne) el

No us perdeu Dones de Roma. Seductores, maternals, excessives.

Vint-i-cinc anys de Cantània amb referents clàssics

Marc Acien i Abril Ramos, alumnes de llatí de 4t ESO, han fet una recerca sobre els referents clàssics de la Cantània, activitat que des de fa vint-i-cinc anys va adreçada a l’alumnat de segon i tercer cicle de primària i cada any estrena una cantata per a nou instrumentistes i un gran cor. L’instigador ha estat, sens dubte, en Xavi, mestre de música de l’escola Bergantí de El Masnou  i també aràcnida, i van exposar-ho a l’Auditori davant els mestres de música que es preparen per fer amb els seus alumnes la Cantània 2014, Rambla Llibertat.

Vet aquí part de la seva recerca:

Aquí teniu un petit tastet en vídeo de com va anar la seva excel·lent defensa:

Imatge de previsualització de YouTube

Feliciter, Mar et Abril!

Naturam et artem sub uno tecto

Ciències o lletres, una trivial i absurda separació de l’inseparable.
A Carles III li agradaven d’allò més les arts, però encara sentia més passió per les ciències. Des d’infant s’envoltà d’animals i estudià el món natural i així ens el va pintar el 1724 Jean Ranc i el podem contemplar en el Museu del Prado, Madrid. Precisament fins el 27 d’abril de 2014 Miguel Ángel Blanco (Madrid, 1958) hi exposa la seva obra dedicada al diàleg entre art i natura.

Vint-i-dues són les seves intervencions artístiques que es troben en diferents sales de la col·lecció permanent i que li donen un punt de vista ben creatiu i fan que el públic es fixi en els animals, vegetals i minerals de les obres triades. Estableix un diàleg amb l’obra original i activa elements marginals per la fascinació per la naturalesa. Blanco ha comptat sempre que ha estat possible amb peces històriques.

El Furor de les Àguiles (Sala 1), Leone i Pompeo Leoni, Carlos V i el Furor, MNP, Àguila Real, MNCN – CSIC, Foto: Pedro Albornoz/Museo Nacional del Prado

Des de la sala 1 amb el furor de les àguiles (símbols de Zeus/Júpiter) fins a la sala 24, una dent de narval (Monodon monoceros) vora Orfeu i els animals (1600-50) d’Alessandro Varotari (sala 24); a la sala 29 el toro de Veragua davant El rapte d’Europa de Rubens (1628-29) i un conjunt de 17 meteorits al costat de El naixement de la Via Làctia (1637) de Rubens; a la sala 56 a, una atzurita gegant vora El pas de la llacuna Estígia (1520-24) de Joachim Patinir; a la sala 74, un esquelet de dofí (Tursiops truncatus) vora la Venus del dofí (140-150 dC)…Així doncs, s’ha aconseguit fer possible durant uns mesos el somni de Carles III i de Pedro Franco Dávila, que l’edifici Villanueva uneixi sota un mateix sostre (naturam et arte sub uno tecto) les arts i les ciències.

El Toro de Veragua (Sala 29), Pedro Pablo Rubens, El Rapte d’ Europa, MNP, Toro de Veragua, MNCN – CSIC, Foto: Pedro Albornoz/Museo Nacional del Prado

Una llacuna d’atzurita (Sala 56 A), Joachim Patinir, El pas de la llacuna Estígia, MNP, Atzurita gegant, MNCN- CSIC, Foto: Pedro Albornoz/Museo Nacional del Prado

Els raigs de Júpiter (Sala 29),Colecció de meteorits amb El Naixement de la Via Làctia, Rubens, Madrid, Museo Nacional de Ciencias Naturales – CSIC, Foto de Pedro Martínez de Albornoz/Museo Nacional del Prado

Un leviatan engoleix una deessa (Sala 74), Taller romà, Venus del dofí, MNP, Esquelet de dofí, MNCN- CSIC Foto: Pedro Albornoz/Museo Nacional del Prado

 

Això només és un petit tastet d’aquesta exposició de Miguel Ángel Blanco, no us la perdeu així com la de Las Furias. De Tiziano a Ribera.

Ser lector a Herculà

Des del 18 d’octubre de 2013 fins al 23 d’abril de 2014 es pot visitar a la Casa del lector de Madrid “La villa de los papiros”, una magnífica i excepcional exposició sobre la lectura i l’escriptura a l’antiguitat a través dels papirs d’Herculà i de les relectures que sorgiren a partir del seu descobriment en el segle XVIII. La mostra ha estat comissionada per Carlos García Gual i Nicola Oddati.

Epicur i els seus textos en són el fil conductor, doncs epicúrea era la biblioteca de l’anomenada Vil·la dels Papirs, l’única biblioteca de l’antiguitat clàssica que ens ha arribat, sepultada l’any 79 per l’erupció del Vesuvi. Aquesta magnífica vil·la suburbana a tocar del golf de Nàpols (copiada per Jean Paul Getty en el museu de Malibú, Califòrnia) pertanyia al sogre de Juli Cèsar, Luci Calpurni Pisó, i s’anomena vil·la dels Papirs perquè durant les excavacions portades a terme a Herculà des del 1738 a 1766 s’hi va descobrir, entre el 1752 i 1754,  una valuosa col·lecció de papirs carbonitzats per les explosions de gas del volcà a 400º, conservats avui en la Biblioteca Nazionale de Nàpols. Dels 2.000 rotlles, que en un primer moment van confondre amb trossos de carbó i troncs cremats -fins i tot n’empraren alguns com a teies-, se n’han desenrotllat entre 1.600 i 1.700. Són obres filosòfiques escrites majoritàriament en grec. Del filòsof i poeta grec del segle I aC Filòdem de Gadara n’hi ha 44 rotlles i és probable que sigui l’autor de 120 seccions. També hi ha una comèdia en llatí de Cecili Estaci, Faenerator o “L’usurer” sobre un jove que demana diners en préstec per tal de recuperar la seva núvia de mans d’un proxeneta.

Papirs carbonitzats de la biblioteca d'Herculà

En la primera part de l’exposició de La casa del Lector, podem recórrer les diferents estances de la Vil·la gràcies a les reconstruccions virtuals que ha realitzat per a aquesta exposició  el Museo Archeologico Virtuale di Ercolano (MAV).

Imatge de previsualització de YouTube

Ens és possible visitar el peristil envoltat de columnes amb una enorme piscina central, on es van trobar unes 80 estàtues de bronze i de marbre. Aquest espai evoca, sens dubte, el jardí epicuri (κῆπος kepos) que cercava la felicitat quotidiana i serena.Tota la vil·la bé podria ser una relectura romana de la filosofia d’Epicur: un mesurat plaer sense dolor, l’amistat com a més alta expressió de l’ètica, la recerca de la felicitat a través del coneixement, la mort com a fenomen natural que no cal témer.

És impactant entrar dins la vil·la amb la reconstrucció virtual del tablinum , per entrar tot seguit a la biblioteca i passar a una sala de lectura privada i a l’educació a Roma, on s’exposen els principals estris d’escriptura de l’antiguitat i una selecció de pintura pompeiana amb escenes de lectura.

Fresc amb estris d’escriptura Pompeia Segle I. Soprintendenza Speciale per i Beni Archeologici di Napoli e Pompei. Museo Archeologico Nazionale di Napoli

Una sala dedicada a l’escriptura pública amb inscripcions, calendaris, lleis, diplomes, esteles i grafits clou la primera part de l’exposició.

Un túnel del temps ens trasllada a la segona part de l’exposició: relectures d’Herculà 1750. En el segle XVIII es fan tres relectures:

  1. una d’artística, amb el buidatge de les escultures de la Vil·la dels Papirs que es varen enviar a Carles III i el plànol de l’enginyer suís Karl Weber.
  2. una científica, amb el treball del pare esculapi Antonio Piaggio (1713-1796) i la seva màquina per desenrotllar els fràgils papirs carbonitzats (sort que els ratjos infrarojos han ajudat recentment en la seva lectura i el fet que ja no cal desenrotllar-los!) i amb l’exposició per primer cop de l’únic papir desenrotllat completament de més de tres metres de llargada i pertanyent a Filòdem de Gadara, conservat conservat a la sala Marcello Gigante de la Biblioteca Nazionale di Napoli.
  3. i una altra editorial, amb exposicions bibliogràfiques de la Stamperia Reale i amb els viatges del Grand Tour i la difusió europea de les troballes de les ciutats sepultades pel Vesuvi.

El retrat de Terenci Neo i la seva dona amb un rotlle de papir amb titulus (etiqueta per facilitar la recerca del volumen a la biblioteca) i unes tauletes encerades (codex triplex que amb el temps donarà pas al format de llibre, el còdex de pergamí) amb un stilus tanca l’exposició amb una frase epicúrea.

No us perdeu aquest viatge fascinant al passat que ens permet ser feliços i conèixer a través de la lectura i relectura a Herculà qui som i d’on venim a l’espera que noves excavacions descobreixen el 70% de la Villa dels Papirs i qui sap potser noves troballes i nous textos de Safo, d’Èsquil, de Sòfocles, d’Eurípides… així com la biblioteca llatina ja que els rotlles de papir no sols varen ser trobats a la biblioteca de la vil·la que, fins i tot, potser era més aviat un mouseion. En fi, temps al temps i cal continuar excavant i estudiant festina lente no sigui que el Vesuvi torni a entrar en erupció, tot i que allò que és essencial és indeleble, etern…

Pompeia fora de Pompeia

Pompeia és sempre fascinant! Ara podem gaudir de Pompeia fins i tot fora d’Itàlia en dues magnífiques exposicions:

Pompeya, catástrofe bajo el Vesubio al Centro de Exposiciones Arte Canal a Madrid fins el 5 de maig:

UNED – Pompeya, catástrofe bajo el Vesubio – 22/03/13Ver vídeoUNED - Pompeya, catástrofe bajo el Vesubio - 22/03/13

i fins a finals de setembre al British Museum, Life and death Pompeii and Herculaneum:

Laberints de mots i d’imatges

Tot amatent a la meva crida a través del Facebook, Pepita Castellví de seguida va trobar en el laberint de la seva vida els mots que jo necessitava per no perdre’m Per laberints.

Aquest és el seu poema i a sota teniu el meu muntatge visual, n’espero d’altres (poemes i muntatges) perquè cada mot, cada vers és un laberint d’imatges i moltes em vàrem captar a l’exposició Per laberints.

LABERINT

M’he perdut baixant per carrerons estrets,
confonent places i rius.
Busco l’antic trajecte
per sortir del cor del laberint.
Torno a perdre’m
per camins intricats,
inacabables viaranys semblats.
De vegades retrobo un vell amic,
un arbre, un banc,
inalterables, indiferents
al meu caminar
I giro i torno a girar,
enlluernada per mil reflexos,
per contrallums brillants.
Com la vida, que corre i corre
per trobar el seu destí
Com la vida, que es perd
i retorna al lloc que es va aturar.
Com la vida, que un capvespre,
o just a l’alba,
en la màgia d’un moment,
s’endinsa pels camins de sempre,
que parlen de records,
d’imatges, de paraules,
fins a trobar-se fora del laberint.

Pepita Castellví

Making Off: Construint laberints per laberints

Divendres vàrem visitar l’exposició del CCCB Per laberints i després vàrem participar en el taller de creació audiovisual Construint laberints, ara és el moment de conèixer el making off de tot plegat.

Comencem per veure com vàrem gestionar les pel·lícules i després com es va muntar l’exposició: