Tag Archives: Exposicions

Dones de Roma. Seductores, maternals, excessives.

Fascinació per Polímnia. Margalida Capellà

Després del parèntesi estival i abans de començar el curs escolar el proper 12 de setembre, m’agradaria reprendre per novè any consecutiu la publicació d’apunts a El Fil de les Clàssiques amb la meva visita a l’exposició Dones de Roma. Seductores, maternals, excessives. Col·leccions del Museu del Louvre Obra Social “la Caixa” que fins al 9 d’octubre es pot visitar a CaixaForum Palma i participar en les activitats i els tallers que acompanyen la mostra. Quina llàstima que no passi per Barcelona. Sols Madrid, Saragossa i Mallorca han tingut l’honor de poder contemplar més de dues-centes peces (sols 177 s’exposen a CaixaFòrum Palma per raons d’espai) del Departament d’Antiguitats Gregues, Etrusques i Romanes del Museu del Louvre juntament amb peces de les col·leccions egípcies del mateix museu i de la col·lecció de l’École Nationale Supérieure des Beaux-Arts de París. Algunes són peces úniques i no parlen de la pompa de Roma sinó de la vida de la gent, concretament de la de les dones i dels gustos romans en decoració domèstica. Ens presenten la dona com un ésser complex, i tal com proclama el títol de l’exposició adés són belles, seductores, divines, dotades de gran riquesa espiritual,  amb una vis materna, adés monstruoses, posseïdores d’una força animal, tot personificant les forces de la natura, incapaces de resistir els seus desitjos i dotades d’una màgia destructiva.

A més a més de la gran quantitat de plaques de terracota (les 30 plaques campana restaurades per a la mostra), que guarnia l’arquitectura domèstica, crida molt l’atenció el gran nombre de personificacions de la Victòria (la Nice grega), segurament en un intent de portar prosperitat a la llar, i el paper destacat que es concedeix a Dionís, Bacus en llatí, com a déu alegre, compassiu, promotor d’un paper femení més destacat en el desenvolupament de la civilització. Val a recordar que el déu havia tret de l’inframón la seva mare Sèmele i l’havia pujat a l’Olimp; també va ser el marit fidel de l’Ariadna abandonada per Teseu.

Quin era el paper de les dones romanes? Estaven en igualtat de condicions respecte als homes? Continuen les dones sent objecte de desig i menyspreu? Són tan contradictòries i terribles com les percebien els romans?

Per què les dones romanes que sovint marginades de la vida pública, recloses en l’àmbit familiar, en canvi, sovint són representades a la mitologia, la religió, la literatura, les belles arts? Per què trobem en escultures, relleus, pintures murals, plaques de terracota, estuc, bronzes, joies, peces de ceràmica i d’argila tantes dones, unes castes, d’altres seductores, com  les amàzones, les mènades, les gòrgones, les nereides, les nimfes, les Gràcies, les Muses, les victòries o les dees (Juno, Minerva, Ceres, Selene…)? Per què fascinen tant als artistes i als artesans? Les dones romanes eren tal com els artistes ens les representen?

Al CaixaFòrum Palma s’hi esperaven 50.000 visitants, esperem que així sigui; tanmateix, el dia que hi vàrem anar els carrers bullien d’activitat curulls de gent, però gairebé vaig tenir el vigilant per a mi, que va aguantar estoicament que mirés de peu el documental en francès que durava 30 minuts (Pompeia, cerimònies secretes. Grans pintures murals de la Vil·la dels Misteris, Alain Jaubert, ARTE France 2002) i que he trobat a Internet, per si us interessa:


La Ville des Mystères – Pompéi 1/4 por zindabad7

Dones de Roma, del Louvre a Ciutat , Mallorca

Una foto publicada por Margalida Capellà (@filaracne) el

No us perdeu Dones de Roma. Seductores, maternals, excessives.

Vint-i-cinc anys de Cantània amb referents clàssics

Marc Acien i Abril Ramos, alumnes de llatí de 4t ESO, han fet una recerca sobre els referents clàssics de la Cantània, activitat que des de fa vint-i-cinc anys va adreçada a l’alumnat de segon i tercer cicle de primària i cada any estrena una cantata per a nou instrumentistes i un gran cor. L’instigador ha estat, sens dubte, en Xavi, mestre de música de l’escola Bergantí de El Masnou  i també aràcnida, i van exposar-ho a l’Auditori davant els mestres de música que es preparen per fer amb els seus alumnes la Cantània 2014, Rambla Llibertat.

Vet aquí part de la seva recerca:

Aquí teniu un petit tastet en vídeo de com va anar la seva excel·lent defensa:

Imatge de previsualització de YouTube

Feliciter, Mar et Abril!

Naturam et artem sub uno tecto

Ciències o lletres, una trivial i absurda separació de l’inseparable.
A Carles III li agradaven d’allò més les arts, però encara sentia més passió per les ciències. Des d’infant s’envoltà d’animals i estudià el món natural i així ens el va pintar el 1724 Jean Ranc i el podem contemplar en el Museu del Prado, Madrid. Precisament fins el 27 d’abril de 2014 Miguel Ángel Blanco (Madrid, 1958) hi exposa la seva obra dedicada al diàleg entre art i natura.

Vint-i-dues són les seves intervencions artístiques que es troben en diferents sales de la col·lecció permanent i que li donen un punt de vista ben creatiu i fan que el públic es fixi en els animals, vegetals i minerals de les obres triades. Estableix un diàleg amb l’obra original i activa elements marginals per la fascinació per la naturalesa. Blanco ha comptat sempre que ha estat possible amb peces històriques.

El Furor de les Àguiles (Sala 1), Leone i Pompeo Leoni, Carlos V i el Furor, MNP, Àguila Real, MNCN – CSIC, Foto: Pedro Albornoz/Museo Nacional del Prado

Des de la sala 1 amb el furor de les àguiles (símbols de Zeus/Júpiter) fins a la sala 24, una dent de narval (Monodon monoceros) vora Orfeu i els animals (1600-50) d’Alessandro Varotari (sala 24); a la sala 29 el toro de Veragua davant El rapte d’Europa de Rubens (1628-29) i un conjunt de 17 meteorits al costat de El naixement de la Via Làctia (1637) de Rubens; a la sala 56 a, una atzurita gegant vora El pas de la llacuna Estígia (1520-24) de Joachim Patinir; a la sala 74, un esquelet de dofí (Tursiops truncatus) vora la Venus del dofí (140-150 dC)…Així doncs, s’ha aconseguit fer possible durant uns mesos el somni de Carles III i de Pedro Franco Dávila, que l’edifici Villanueva uneixi sota un mateix sostre (naturam et arte sub uno tecto) les arts i les ciències.

El Toro de Veragua (Sala 29), Pedro Pablo Rubens, El Rapte d’ Europa, MNP, Toro de Veragua, MNCN – CSIC, Foto: Pedro Albornoz/Museo Nacional del Prado

Una llacuna d’atzurita (Sala 56 A), Joachim Patinir, El pas de la llacuna Estígia, MNP, Atzurita gegant, MNCN- CSIC, Foto: Pedro Albornoz/Museo Nacional del Prado

Els raigs de Júpiter (Sala 29),Colecció de meteorits amb El Naixement de la Via Làctia, Rubens, Madrid, Museo Nacional de Ciencias Naturales – CSIC, Foto de Pedro Martínez de Albornoz/Museo Nacional del Prado

Un leviatan engoleix una deessa (Sala 74), Taller romà, Venus del dofí, MNP, Esquelet de dofí, MNCN- CSIC Foto: Pedro Albornoz/Museo Nacional del Prado

 

Això només és un petit tastet d’aquesta exposició de Miguel Ángel Blanco, no us la perdeu així com la de Las Furias. De Tiziano a Ribera.

Ser lector a Herculà

Des del 18 d’octubre de 2013 fins al 23 d’abril de 2014 es pot visitar a la Casa del lector de Madrid “La villa de los papiros”, una magnífica i excepcional exposició sobre la lectura i l’escriptura a l’antiguitat a través dels papirs d’Herculà i de les relectures que sorgiren a partir del seu descobriment en el segle XVIII. La mostra ha estat comissionada per Carlos García Gual i Nicola Oddati.

Epicur i els seus textos en són el fil conductor, doncs epicúrea era la biblioteca de l’anomenada Vil·la dels Papirs, l’única biblioteca de l’antiguitat clàssica que ens ha arribat, sepultada l’any 79 per l’erupció del Vesuvi. Aquesta magnífica vil·la suburbana a tocar del golf de Nàpols (copiada per Jean Paul Getty en el museu de Malibú, Califòrnia) pertanyia al sogre de Juli Cèsar, Luci Calpurni Pisó, i s’anomena vil·la dels Papirs perquè durant les excavacions portades a terme a Herculà des del 1738 a 1766 s’hi va descobrir, entre el 1752 i 1754,  una valuosa col·lecció de papirs carbonitzats per les explosions de gas del volcà a 400º, conservats avui en la Biblioteca Nazionale de Nàpols. Dels 2.000 rotlles, que en un primer moment van confondre amb trossos de carbó i troncs cremats -fins i tot n’empraren alguns com a teies-, se n’han desenrotllat entre 1.600 i 1.700. Són obres filosòfiques escrites majoritàriament en grec. Del filòsof i poeta grec del segle I aC Filòdem de Gadara n’hi ha 44 rotlles i és probable que sigui l’autor de 120 seccions. També hi ha una comèdia en llatí de Cecili Estaci, Faenerator o “L’usurer” sobre un jove que demana diners en préstec per tal de recuperar la seva núvia de mans d’un proxeneta.

Papirs carbonitzats de la biblioteca d'Herculà

En la primera part de l’exposició de La casa del Lector, podem recórrer les diferents estances de la Vil·la gràcies a les reconstruccions virtuals que ha realitzat per a aquesta exposició  el Museo Archeologico Virtuale di Ercolano (MAV).

Imatge de previsualització de YouTube

Ens és possible visitar el peristil envoltat de columnes amb una enorme piscina central, on es van trobar unes 80 estàtues de bronze i de marbre. Aquest espai evoca, sens dubte, el jardí epicuri (κῆπος kepos) que cercava la felicitat quotidiana i serena.Tota la vil·la bé podria ser una relectura romana de la filosofia d’Epicur: un mesurat plaer sense dolor, l’amistat com a més alta expressió de l’ètica, la recerca de la felicitat a través del coneixement, la mort com a fenomen natural que no cal témer.

És impactant entrar dins la vil·la amb la reconstrucció virtual del tablinum , per entrar tot seguit a la biblioteca i passar a una sala de lectura privada i a l’educació a Roma, on s’exposen els principals estris d’escriptura de l’antiguitat i una selecció de pintura pompeiana amb escenes de lectura.

Fresc amb estris d’escriptura Pompeia Segle I. Soprintendenza Speciale per i Beni Archeologici di Napoli e Pompei. Museo Archeologico Nazionale di Napoli

Una sala dedicada a l’escriptura pública amb inscripcions, calendaris, lleis, diplomes, esteles i grafits clou la primera part de l’exposició.

Un túnel del temps ens trasllada a la segona part de l’exposició: relectures d’Herculà 1750. En el segle XVIII es fan tres relectures:

  1. una d’artística, amb el buidatge de les escultures de la Vil·la dels Papirs que es varen enviar a Carles III i el plànol de l’enginyer suís Karl Weber.
  2. una científica, amb el treball del pare esculapi Antonio Piaggio (1713-1796) i la seva màquina per desenrotllar els fràgils papirs carbonitzats (sort que els ratjos infrarojos han ajudat recentment en la seva lectura i el fet que ja no cal desenrotllar-los!) i amb l’exposició per primer cop de l’únic papir desenrotllat completament de més de tres metres de llargada i pertanyent a Filòdem de Gadara, conservat conservat a la sala Marcello Gigante de la Biblioteca Nazionale di Napoli.
  3. i una altra editorial, amb exposicions bibliogràfiques de la Stamperia Reale i amb els viatges del Grand Tour i la difusió europea de les troballes de les ciutats sepultades pel Vesuvi.

El retrat de Terenci Neo i la seva dona amb un rotlle de papir amb titulus (etiqueta per facilitar la recerca del volumen a la biblioteca) i unes tauletes encerades (codex triplex que amb el temps donarà pas al format de llibre, el còdex de pergamí) amb un stilus tanca l’exposició amb una frase epicúrea.

No us perdeu aquest viatge fascinant al passat que ens permet ser feliços i conèixer a través de la lectura i relectura a Herculà qui som i d’on venim a l’espera que noves excavacions descobreixen el 70% de la Villa dels Papirs i qui sap potser noves troballes i nous textos de Safo, d’Èsquil, de Sòfocles, d’Eurípides… així com la biblioteca llatina ja que els rotlles de papir no sols varen ser trobats a la biblioteca de la vil·la que, fins i tot, potser era més aviat un mouseion. En fi, temps al temps i cal continuar excavant i estudiant festina lente no sigui que el Vesuvi torni a entrar en erupció, tot i que allò que és essencial és indeleble, etern…

Pompeia fora de Pompeia

Pompeia és sempre fascinant! Ara podem gaudir de Pompeia fins i tot fora d’Itàlia en dues magnífiques exposicions:

Pompeya, catástrofe bajo el Vesubio al Centro de Exposiciones Arte Canal a Madrid fins el 5 de maig:

UNED – Pompeya, catástrofe bajo el Vesubio – 22/03/13Ver vídeoUNED - Pompeya, catástrofe bajo el Vesubio - 22/03/13

i fins a finals de setembre al British Museum, Life and death Pompeii and Herculaneum:

Laberints de mots i d’imatges

Tot amatent a la meva crida a través del Facebook, Pepita Castellví de seguida va trobar en el laberint de la seva vida els mots que jo necessitava per no perdre’m Per laberints.

Aquest és el seu poema i a sota teniu el meu muntatge visual, n’espero d’altres (poemes i muntatges) perquè cada mot, cada vers és un laberint d’imatges i moltes em vàrem captar a l’exposició Per laberints.

LABERINT

M’he perdut baixant per carrerons estrets,
confonent places i rius.
Busco l’antic trajecte
per sortir del cor del laberint.
Torno a perdre’m
per camins intricats,
inacabables viaranys semblats.
De vegades retrobo un vell amic,
un arbre, un banc,
inalterables, indiferents
al meu caminar
I giro i torno a girar,
enlluernada per mil reflexos,
per contrallums brillants.
Com la vida, que corre i corre
per trobar el seu destí
Com la vida, que es perd
i retorna al lloc que es va aturar.
Com la vida, que un capvespre,
o just a l’alba,
en la màgia d’un moment,
s’endinsa pels camins de sempre,
que parlen de records,
d’imatges, de paraules,
fins a trobar-se fora del laberint.

Pepita Castellví

Making Off: Construint laberints per laberints

Divendres vàrem visitar l’exposició del CCCB Per laberints i després vàrem participar en el taller de creació audiovisual Construint laberints, ara és el moment de conèixer el making off de tot plegat.

Comencem per veure com vàrem gestionar les pel·lícules i després com es va muntar l’exposició:

Dalí + Disney = “Destino”: la genialitat en l’inexorable pas del temps i l’incert esdevenidor

El Teatre-Museu Dalí de Figueres rescata les fantasies animades de dos genis, Dalí i Disney, en la gestació de la pel·lícula «Destino», de 1946, genial barreja dels dibuixos plens de personalitat de Disney i l’imaginari surrealista i oníric dalinià. La font d’inspiració és la cançó mexicana “Destino”, d’Armando Domínguez, la lletra de la qual confegeix tot l’argument de la pel·lícula.

Destino pretén explicar mitjançant els dibuixos animats l’inexorable pas del temps mentre esperem que el destí faci la seva en les nostres vides. La consciència d’un destí inexorable i indefugible esdevenidor estava, com bé sabeu, fortament arrelada a l’esperit grec. A Destino la història d’amor entre una ballarina i un jugador de beisbol/déu Cronos és el fil conductor a través del qual ens mostra les múltiples peripècies abans que l’esdevenidor s’imposi. Quins referents clàssics hi trobeu? Com concebien grecs i romans el pas del temps i el destí? Quins mots encara avui utilitzem? Què us sembla aquesta genial producció de dos genis que el destí va fer que es trobessin? Què n’opineu de les metamorfosis que hi tenen lloc? Què podríeu dir del destí de Dalí amb Destino? Us agradaria conèixer l’incert esdevenidor?…

La pel·lícula original, d’entre sis i vuit minuts, havia de formar part d’un “package film”, però “Destino” el 1946 per manca de pressupost o bé pel conflicte de la Segona Guerra Mundial o no es va acabar o sols es va rodar una seqüència experimental de quinze segons. Finalment, el 2003 es reprèn el projecte i Destino esdevé una realitat gràcies a l’entusiasme de Roy Disney que va crear el curtmetratge a partir del material que se conservava en els estudis Disney i a la Fundació Dalí. Tot i que Disney té la majoria dels dibuixos, la Fundació Gala-Salvador Dalí conserva diversos esboços i croquis per a les imatges de la pel·lícula, principalment estudis preparatoris fets a llapis i tinta sobre paper vegetal, provinents dels quaderns en què Dalí dibuixava i tornava a dibuixar les imatges que tenia al cap.

No ens hem de perdre, doncs, aquesta meravellosa exposició Dalí + Disney = Destino que es podrà veure fins el diumenge 8 de maig de 2011 a la Sala dels dibuixos del Teatre Museu Dalí de Figueres. A la mostra es projecta el curtmetratge, i s’hi exposen 27 peces: 1 oli, 1 aquarel·la, 15 dibuixos preparatoris, –10 inèdits–, i 9 fotografies de Dalí en el procés creatiu d’aquest material, del matrimoni Disney a Portlligat el 1957, i dels Dalí a Burbank (Califòrnia).

ABC

Per altra banda, sortirà en Blu-ray, ben aviat als EUA i al febrer a la resta de món, “Fantasia” i “Fantasia 2000” que inclourà Destino i un documental sobre la seva creació. Mentrestant a Aracne fila i fila podeu visitar l’apunt L’Olimp de Fantasia i comentar els referents clàssics que hi trobeu.

Les noces de Mercuri i l’enveja d’Aglaure

Càmara nupcial d'Herse, 1570. Nova York, Metropolitan Museum of Art

Avui s’ha inaugurat al Museu del Prado a Madrid per primera vegada una exposició monogràfica de tapissos. No us ho creureu, però són mitològics i relaten les noces de Mercuri amb Herse. Recordeu què va provocar l’amor de Mercuri per Herse en la seva germana Aglaure? És ben cert, no hi ha amor sense enveja, ni enveja sense càstig. Recordeu què esdevingué a l’envejosa Aglaure? Si no ho recordeu acabeu de llegir la narració que ho explica a Narracions de mites clàssics:

“Confiat de la seva bellesa, Mercuri va a casa de Cècrops. A la zona més reservada, les seves tres filles hi tenen les cambres, decorades amb ivori i amb petxines incrustades: Pàndrosos ocupava la de la dreta; Aglaure, la de l’esquerra, i Herse, la del mig. Aglaure va ser la primera a veure el déu i a preguntar-li qui era i què volia. Mercuri no s’inventa cap pretext: li diu que és el déu missatger, fill de Júpiter, i que s’ha enamorat de la seva germana Herse. Després, li demana que l’ajudi a fer possible el seu amor. Aglaure el mira amb els mateixos ulls amb què poc abans havia vist el secret ocult de la rossa Minerva, i li exigeix una gran quantitat d’or pel seu servei”. Narracions de mites clàssics, pàg. 133

Si aquest estiu aneu a Madrid, no us oblideu de visitar l’exposició Els amors de Mercuri de Willem de Pannemaker al Museo del Prado. No teniu excusa i ho podreu fer virtualment aquí i també hi trobareu més informació sobre els tapissos, un tema molt interessant per a un bon treball de recerca!