Tag Archives: Dones

La veu i el poder de les dones de Mary Beard

 

 

Mary Beard (Much Wenlock, Anglaterra, 1955), catedràtica de Clàssiques a la Universitat de Cambridge, membre del Newnham College i professora de literatura antiga a la Royal Academy of Arts de Londres, ha publicat en català a Arcàdia (Barcelona, agost del 2017) La veu i el poder de les dones, fruit de dues conferències.

És una gran especialista en el món antic i una intel·lectual britànica de primer ordre. Les seves col·laboracions en premsa, ràdio i televisió són freqüents, i escriu regularment un blog, A Don’s Life, a The Times Literary Supplement. És autora, entre altres obres, de Rome in the Late Republic (1985), Religions of Rome (1998), The Roman Triumph (2007), Pompeii: The Life of a Roman Town (2008), Laughter in Ancient Rome: On Joking, Tickling, and Cracking Up (2013) i SPQR: A History of Ancient Rome (2015), algunes de les quals han estat traduïdes al castellà. Com a divulgadora de la història clàssica, Beard ha adaptat alguns dels seus treballs per a la BBC. Va rebre el premi Princesa d’Astúries de Ciències Socials el 2016.

No ens agrada que ens facin callar. Ni en l’àmbit públic ni en el privat. A l’Odissea, Telèmac censura la seva mare Penèlope i deixa clar que mythos (referint-se al fet de parlar en públic i amb autoritat) és cosa d’homes. L’eco d’aquest moment clàssic homèric encara ressona.

Mary Beard parteix de l’exabrupte de Telèmac per analitzar l’exclusió de les dones de l’esfera pública en les societats occidentals, a l’antiguitat grega i romana i als nostres dies. En aquestes dues conferències, a més, explora els fonaments culturals de la misogínia en la política i en la vida laboral, i demostra com una certa idea de poder (i també de coneixement, d’experiència, d’autoritat…) ha exclòs, o ha tendit a excloure, les dones.

Vull començar per un moment molt proper a l’ini­ci de la tradició de la literatura occidental. Pel pri­mer exemple que conservem d’un home que diu a una dona que «calli» perquè la seva veu no s’ha de sentir en públic. Estic pensant en un moment im­mortalitzat al principi de l’Odissea. Ara tendim a pensar en l’Odissea com la història d’Ulisses i les aventures i tràngols que va passar per tornar a casa després de la guerra de Troia; mentrestant, durant de­cennis Penèlope l’esperava fidelment i foragitava els pretendents que insistien per aconseguir la seva mà a qualsevol preu.

Però l’Odissea és també la història de Telèmac, el fill d’Ulisses i Penèlope; la història de com es fa gran, de com en el transcurs del poema madura i deixa de ser un noiet per esdevenir un home. El procés comença en el primer llibre, quan Penèlo­pe baixa de les seves estances privades a la gran sala, i allà hi troba un bard que actua davant d’una munió de pretendents. El bard canta els entre­bancs que els herois grecs troben per tornar a casa. A ella no li fa gens de gràcia i, davant de tothom, demana al bard que triï un altre cant, més alegre. En aquest moment intervé el jove Telèmac. «Mare -li diu-, torna, com sigui, a la cambra i ocupa’t allí de la teva feina, el teler i el fus, […] i fes que les esclaves s’ocupin de la seva, i això de parlar serà cosa dels homes, de tots, i més de mi; car és meu el poder de la casa». I ella se’n va, se’n torna al pis de dalt.

Hi ha alguna cosa vagament ridícula en aquest jovenet que acaba de sortir de l’ou quan fa callar una dona intel•ligent i de mitjana edat com Penèlo-pe. Però és una bona demostració que, just allà on comença a haver-hi proves escrites de la cultura occidental, les veus de les dones no se senten a l’es­fera pública. Encara més, tal com ho expressa Homer, per a un home una part integral de fer-se adult és aprendre a controlar les expressions en públic de les femelles de l’espècie i a silenciar-les. Les pa­raules exactes que fa servir Telèmac també són im­portants. Quan diu que «això de parlar» és «cosa dels homes», la paraula que utilitza és mythos, però no en el sentit de «mite» que ha arribat fins a nosaltres. En grec homèric, es refereix a parlar en públic i amb autoritat (no la mena de conversa ociosa, de xerrameca o de safareig que podia fer qualsevol -incloent-hi les dones, o sobretot les dones).

El que m’interessa a mi és la relació entre aquest clàssic moment homèric de fer callar una dona i algunes de les maneres com les veus de les dones no se senten públicament en la nostra cultura con­temporània, i en la nostra pròpia política, des dels escons del Parlament fins a les naus industrials. Es una mena de sordesa ben coneguda i parodiada amb gràcia en un acudit publicat fa temps a la re­vista Punch: «És un suggeriment excel·lent, senyo­reta Triggs. Potser algun dels homes presents el voldria fer».

També vull analitzar com això podria estar relacio­nat amb els insults i les amenaces que encara avui reben moltes dones que parlen en públic, i una de les preguntes que em volten pel cap és la connexió entre el fet de donar suport públicament a la idea de posar una figura femenina en un bitllet de banc, les amenaces de violació i decapitació a Twitter i la manera com Telèmac menysprea Penèlope.

El meu objectiu -i soc conscient de la ironia del fet que se m’hagi donat l’espai per tractar aquest tema- és observar, des d’una perspectiva temporal àmplia, molt àmplia, la relació cultural­ment incòmoda entre la veu de les dones i l’esfera pública dels discursos, debats i comentaris: la polí­tica en el sentit més extens, des de comitès d’em­presa fins als escons del Parlament. Espero que aquesta visió a llarg termini ens ajudi a anar més enllà del simple diagnòstic de «misogínia» al qual tendim a recórrer sense esforçar-nos gaire. No es pot negar que «misogínia» és una manera de des­criure el que passa. (Si vas, com jo, a un programa de debat a la televisió i després reps una carretada de tuits comparant els teus genitals amb diverses ver­dures podrides i desagradables, costa trobar una paraula més adient.) Però si volem entendre el fet que les dones, fins i tot quan no se les silencia, en­cara han de pagar un preu molt alt per fer-se sentir, i també volem fer-hi alguna cosa, hem d’admetre que tot plegat és una mica més complicat del que sembla i que té un rerefons que es remunta a fa molt de temps.

L’exabrupte de Telèmac només va ser el primer exemple d’una llarga sèrie d’intents reeixits que abasten tota l’antiguitat grega i romana, no sols d’excloure les dones del discurs públic sinó tam­bé d’exhibir aquesta exclusió. Al començament del se­gle IV aC Aristòfanes va dedicar tota una comèdia a la «divertidíssima» fantasia de les dones fent-se càr­rec del govern de l’Estat. Part de la broma era que les dones no podien parlar correctament en públic; o, més ben dit, no podien adaptar el seu discurs pri­vat (que en aquest cas estava en gran manera centrat en el sexe) al llenguatge elevat de la política mascu­lina. En el món romà, les Metamorfosis d’Ovidi, l’extraordinària èpica mitològica sobre persones que canvien de forma (i probablement l’obra literà­ria amb més influència en l’art occidental després de la Bíblia), insisteixen repetidament en la idea del silenciament de les dones durant el procés de trans­formació. La pobra lo és transformada en vaca per Júpiter i per tant no pot parlar, només mugir.

D’altra banda, Eco, una nimfa xerraire, és cas­tigada de manera que la seva veu mai no és seva, sinó que esdevé un mer instrument per repetir les paraules dels altres. Al quadre Echo and Narcissus de Waterhouse, ella contempla Narcís, al qual de­sitja, però no hi pot iniciar una conversa, perquè ell s’ha enamorat del seu propi reflex a l’aigua.

[…]

Traducció d’Anna Llisterri
Conferència pronunciada al British Museum el 3 de març de 2014

La veu pública de les dones, primera conferència
Imatge de previsualització de YouTube

Dones al poder, segona conferència

Imatge de previsualització de YouTube

Per què creueu que no ens interessen les dones bones de l’antiguitat?

Mary Beard i “La veu i el poder de les dones”

Per què les dones que destaquen en la història no són dones i són titllades de Medusa?

Ordo Virtutum d’Hildegarda de Bingen

Sovint hi ha espectacles molt interessants, però que passen completament desapercebuts i això que ja fa tres anys que el grup Ardit Ensemble, formació vocal-instrumental interdisciplinària, nascuda al si de la Universitat de Barcelona l’any 2012 i especialitzada en la recerca, l’estudi i la interpretació del patrimoni musical religiós i profà medieval, interpreta l’Ordo Virtutum d’Hildegarda de Bingen (1098-1179), una dona única per la seva època: com a abadessa va acabar sent consellera de papes i emperadors i, com a artista, és una de les poquíssimes compositores del segle XII de qui conservem la música anotada en els manuscrits originals.

La novetat del proppassat 12 de febrer a la parròquia de Santa Anna (carrer de Santa Anna 29) de Barcelona ha estat que l’experta Catherine Schroeder, reconeguda intèrpret en cant hildegardià i fundadora del Centre de Música Medieval de París, ha interpretat el personatge de solista principal en el paper de l’Ànima.

Catherine Schroeder ha interpretat el personatge de l'Ànima a Ordo Virtutum, 11 de febrer de 2017

Catherine Schroeder interpretant el personatge de l’Ànima de l'”Ordo Virtutum”a la parròquia de Santa Anna

Hildegarda de Bingen va fer, a més de 77 obres vocals,  l’Ordo Virtutum, poc després que fos fundat el monestir de Sant Rupert, a Bingen. Afortunadament, la tradició i el pas del temps ens han preservart aquest antic drama espiritual al·legòric escrit en llatí. La música de l’Ordo Virtutum en neumes és excel·lent tant en expressió, com en imatges, una delícia. El text llatí que n’il·lustra el contingut és amarat de ressons bíblics, d’una espiritualitat profunda, com les visions descrites en el  Scivias: aquest drama tan antic és avui un text viu, que encara és vigent. És un drama espiritual i al·legòric, en el sentit que se’l relaciona estretament amb la vida monàstica i, particularment, amb la integració de les oblates, les noies que han de treballar la seva ànima per atènyer la salvació a través de les virtuts en la nova comunitat religiosa.

Miniatura del Liber Scivias amb Hildegarda dictant a un escriba

L’eix argumental de l’Ordo Virtutum ens descriu el camí que fressa una Ànima, peregrina d’aquest món terrenal, per tal d’atènyer la salvació: s’hi descriuen els perills mundans que li surten a l’encontre (diabolus) i les forces celestials (virtutes) que poden dissuadir-la’n. Per a Hildegarda, la via que mena a la salvatio es petja diàriament gràcies als pensaments, les paraules i les accions virtuoses: és per pròpia voluntat que l’ànima es pot perfeccionar i purificar; per a fer-ho, l’ànima té com a aliades les forces divines, les virtuts, que, com a host celestial, li brinden en tot moment l’ajut necessari per a vèncer el diable.

Mitjançant la representació d’aquesta obra, es pretenia escenificar, d’una banda, la joia i plenitud derivada d’una vida virtuosa, viscuda en comunitat i consagrada a Déu, i dels perills que podia significar renunciar-hi.

Imatge de previsualització de YouTube

Espero que aviat tornem a tenir l’ocasió de poder gaudir d’una de les obres més antigues i fonamentals de la tradició clàssica occidental, amb l’afegitó de estar composta en llatí i per una gran dona.

Els oficis femenins en els epigrames de l’Antologia Palatina

“Els oficis femenins en els epigrames de l’Antologia Palatina” dins el Curs d’actualització sobre «Els oficis en el món greco-romà», 7 de juliol de 2016 a la seu de l’Institut d’Estudis Catalans, tot seguint el fil de la recerca del món de les dones en els epigrames grecs i en fer-ne una traducció al català.

Dones de Roma. Seductores, maternals, excessives.

Fascinació per Polímnia. Margalida Capellà

Després del parèntesi estival i abans de començar el curs escolar el proper 12 de setembre, m’agradaria reprendre per novè any consecutiu la publicació d’apunts a El Fil de les Clàssiques amb la meva visita a l’exposició Dones de Roma. Seductores, maternals, excessives. Col·leccions del Museu del Louvre Obra Social “la Caixa” que fins al 9 d’octubre es pot visitar a CaixaForum Palma i participar en les activitats i els tallers que acompanyen la mostra. Quina llàstima que no passi per Barcelona. Sols Madrid, Saragossa i Mallorca han tingut l’honor de poder contemplar més de dues-centes peces (sols 177 s’exposen a CaixaFòrum Palma per raons d’espai) del Departament d’Antiguitats Gregues, Etrusques i Romanes del Museu del Louvre juntament amb peces de les col·leccions egípcies del mateix museu i de la col·lecció de l’École Nationale Supérieure des Beaux-Arts de París. Algunes són peces úniques i no parlen de la pompa de Roma sinó de la vida de la gent, concretament de la de les dones i dels gustos romans en decoració domèstica. Ens presenten la dona com un ésser complex, i tal com proclama el títol de l’exposició adés són belles, seductores, divines, dotades de gran riquesa espiritual,  amb una vis materna, adés monstruoses, posseïdores d’una força animal, tot personificant les forces de la natura, incapaces de resistir els seus desitjos i dotades d’una màgia destructiva.

A més a més de la gran quantitat de plaques de terracota (les 30 plaques campana restaurades per a la mostra), que guarnia l’arquitectura domèstica, crida molt l’atenció el gran nombre de personificacions de la Victòria (la Nice grega), segurament en un intent de portar prosperitat a la llar, i el paper destacat que es concedeix a Dionís, Bacus en llatí, com a déu alegre, compassiu, promotor d’un paper femení més destacat en el desenvolupament de la civilització. Val a recordar que el déu havia tret de l’inframón la seva mare Sèmele i l’havia pujat a l’Olimp; també va ser el marit fidel de l’Ariadna abandonada per Teseu.

Quin era el paper de les dones romanes? Estaven en igualtat de condicions respecte als homes? Continuen les dones sent objecte de desig i menyspreu? Són tan contradictòries i terribles com les percebien els romans?

Per què les dones romanes que sovint marginades de la vida pública, recloses en l’àmbit familiar, en canvi, sovint són representades a la mitologia, la religió, la literatura, les belles arts? Per què trobem en escultures, relleus, pintures murals, plaques de terracota, estuc, bronzes, joies, peces de ceràmica i d’argila tantes dones, unes castes, d’altres seductores, com  les amàzones, les mènades, les gòrgones, les nereides, les nimfes, les Gràcies, les Muses, les victòries o les dees (Juno, Minerva, Ceres, Selene…)? Per què fascinen tant als artistes i als artesans? Les dones romanes eren tal com els artistes ens les representen?

Al CaixaFòrum Palma s’hi esperaven 50.000 visitants, esperem que així sigui; tanmateix, el dia que hi vàrem anar els carrers bullien d’activitat curulls de gent, però gairebé vaig tenir el vigilant per a mi, que va aguantar estoicament que mirés de peu el documental en francès que durava 30 minuts (Pompeia, cerimònies secretes. Grans pintures murals de la Vil·la dels Misteris, Alain Jaubert, ARTE France 2002) i que he trobat a Internet, per si us interessa:


La Ville des Mystères – Pompéi 1/4 por zindabad7

Dones de Roma, del Louvre a Ciutat , Mallorca

Una foto publicada por Margalida Capellà (@filaracne) el

No us perdeu Dones de Roma. Seductores, maternals, excessives.

Les edats de la dona en la poesia grega

Per celebrar el Dia Internacional de la Dona, enguany també em plau compartir hic et nunc la presentació que va acompanyar la conferència Les edats de la dona en la poesia grega, concretament en l’Antologia Palatina, dins del curs d’actualització organitzat per la Societat Catalana d’Estudis Clàssics de l’IEC: Les edats del món, les edats dels homes… Els epigrames funeraris hel·lenístics de l’Antologia Palatina, recopilats per A.S.F. Gow i D.L.Page, esdevenen, tot i la ficció literària, testimonis interessants pel que fa a les dones gregues ja que faciliten dades sobre el nom de la finada, la família, la ciutat, les causes de la mort, qualitats ideals i també l’edat (nenes, joves donzelles, casades i velles), ara bé dels 286 epitafis sols 68 van destinats a dones i malauradament a diferència dels masculins els femenins són menys explícits. Quan pensem en l’esperança de vida de la dona grega, cal tenir en compte que aleshores com ara les dones vivien més que els homes però sobretot vivien molt menys: l’esperança de vida femenina a l’època hel·lenística era de 36 anys per a les dones i un any més per als homes, sols menys d’un 1% de la població arribava als 80 anys.

Tot i la meva recerca, en l’Antologia Palatina, no hi ha cap epigrama a l’estil de “A la edad de las mujeres” de Quevedo que ens parli de totes les edats de la dona amb uns quants versos, per això a tall de conclusió vaig demanar a la Pepita Castellví que ens fes un poema:

LES TEVES EDATS

Sols fa un moment que has obert els ulls,
sols un moment que encara eres somni.
Els dies s’enfilen un darrere l’altre
i passa el temps: un, dos, cinc anys…
Infància esplendorosa plena de jocs.

Bella i jove, a l’hora blava
del matrimoni, bella i dolça.
I ara, ja has complert el teu destí.
Entre els teus braços, gronxant-lo
tendrament, dorm el teu petit nadó.

Ara ja no hi ha converses de noietes.
La llar, els fills, s’emporten les xerrades,
els jocs, cap a uns altres horitzonts.

I un dia, sense avisar, t’arriba la vellesa
mentre el sol envermelleix els núvols,
i pinta la teva vida amb colors d’or i aram.

PEPITA CASTELLVÍ

Exposició a l’IPM: Dones gregues

Dissabte 8 de març, Jornada de Portes Obertes a l’IPM i Dia Internacional de la Dona els alumnes de Grec varen fer entre tots la visibilitat de la dona grega, menystinguda i silenciada pels seus contemporanis, a la paret de l’aula d’Info 1 de l’edifici Cristòfol Ferrer de Premià de Mar. Hic et nunc les dones gregues que van destacar en algun camp, a més del de filar la llana o tenir cura de la casa i de la canalla. A Literatura grega a escena, en podreu veure sobretot el referent a Dona i Literatura Grega.

A Grècia també hi va haver dones metges:

Poetes:

Filòsofes i sàvies:

 

Retòriques:

Matemàtiques:

Dona i Política:

DSC_0164

Us imagineu poder tenir una conversa amb Corinna, amb Safo o amb qualsevol dona grega?

Dona, ciència i filosofia a Grècia

cartell_web1

Entre els actes de la 18a Setmana de la Ciència (vid. El llatí, llengua científica fins al segle XVIII), val a recordar el paper de la dona grega en la ciència. A més, des de l’any 2002, en què l’Organització de la Nacions Unides per a l’Educació, la Ciència i la Cultura (UNESCO), com a resultat de la necessitat de la humanitat de reflexionar sobre els esdeveniments actuals i fer front als desafiaments futurs,  va instituir el Dia Mundial de la Filosofia, aquest se celebra a tot el món el tercer dijous de novembre, tot festejant el naixement de Sòcrates.

Des de El fil de les clàssiques, no podem passar per alt aquesta celebració perquè, com bé sabeu, la filosofia va néixer a Grècia i, més concretament, a la ciutat de Milet, en el segle VI aC. Els primers filòsofs (Tales, Anaxímenes, Anaximandre), tot buscant el principi fonamental de l’univers van inaugurar la interpretació del món per mitjà de la raó: van refusar el mite i mitjançant el lógos “raonament” trobaren la veritat. La filosofia intenta explicar, abans que res, les causes profundes de les coses per mitjà de la raó, i rebutja qualsevol altre instrument (mite, creença, etc). De la filosofia, se’n van anar escindint després les diferents ciències: els pitagòrics i els seus descobriments matemàtics; els sofistes que, a l’Atenes del segle V aC, es van interessar pels problemes de la cultura i de la societat, per la retòrica i la política, etc. Per entrar a l’Acadèmia, malgrat l’idealisme de l’obra de Plató, calia haver estudiat matemàtiques. Al Liceu d’Aristòtil (que fou essencialment realista i tingué un talent enciclopèdic), es feien investigacions sobre biologia, comportament animal, taxonomia botànica i zoològica. D’aquí precisament provenen molts dels hel·lenismes filosòfics de la llengua catalana: dialèctica, lògica, sofisma, sofista, teologia, antítesi, cínic, estoic, pedagogia, dilema, idea, axioma, empíric, etc.

En El Fil de les Clàssiques, ens encanta la filosofia grega fins al punt que n’hem fet recerca en les cançons i n’hem deixat petja a L’empremta d’Orfeu; però, hic et nunc,  m’agradaria també reivindicar el paper científic de la dona grega i, en concret, la figura sovint oblidada de les poques dones filòsofes, matemàtiques, astrònomes… Podem començar per:

. la filòsofa i matemàtica Teano, casada amb Pitàgoras.  Si no hagués estat casada amb Pitàgoras o amb algú de la seva vàlua intel·lectual, creieu que la tal Teano hagués pogut conrear la seva part intel·lectual? Passa encara avui el mateix? Ser dona intel·ligent i culta és un mèrit o un demèrit? Què n’opineu?

. Cleobulina de Lindos

. La filòsofa  Aspàsia de Milet. Qui és? Què en sabem?

. Què en sabeu d’Hipàtia? Per què és més coneguda?…

Topobiografies de poetes gregues antigues

En un dia com avui, que cada any celebrem a El Fil de les Clàssiques, és important de recordar dones gregues des de l’època arcaica fins a les acaballes de l’època hel·lenística que foren capaces de trencar el silenci de les seves vides tot conreant la poesia. Aquestes poetes són filles d’indrets geogràfics molt diversos del món grec i que hic et nunc us demano que les localitzeu en aquest Google maps, potser no trobeu d’alguna cap imatge perquè no ens n’ha arribat cap; però tot i que minsos coneixem fragments literaris de les seves obres, d’una gran vàlua i que traspuen una gran bellesa. Aquí i aquí, hi trobareu la informació necessària i, amb el permís de l’autora, agafeu el que més us agradi per retre tribut en el Dia Internacional de les Dones a unes dones excepcionals, a unes poetes consumades, que cal preservar de l’oblit i començarem per localitzar-les en aquest mapa:

<
Ver Topobiografies de poetes gregues antigues en un mapa más grande

Dia Escolar de les Matemàtiques: Hipàtia d’Alexandria

 Avui 12 de maig és el  Dia Escolar de les Matemàtiques des de l’any 2000, Any Mundial de les Matemàtiques, en què se celebrava el primer centenari del naixement del gran matemàtic  Pere Puig Adam. Ja sabeu que el nom de la disciplina és d’origen grec i que la matemàtica, que va néixer com a resposta a problemes experimentals (l’agrimensura egípcia i l’astronomia babilònica) adquirí en mans dels grecs (Tales, Pitàgoras, Plató, Euclides…) l’aspecte de raonament lògic i la terminologia tradicional. En els Elements d’Euclides, ja trobem els fonaments de la nomenclatura matemàtica actual. Quan juguem a Eco y Narciso, ed. Eureka 2002 els que no feu matemàtiques sempre us en queixeu! La contribució dels romans a les matemàtiques va ser més minsa – pràcticament es redueix a la creació dels àbacs amb pedretes (calculi) per fer els comptes o càlculs-, no hem d’oblidar que els romans van ser els grans transmissors del lèxic grec i la majoria de mots del vocabulari matemàtic són traducció de mots llatins que, a la vegada, provenen del grec.

Si el dia de la dona recordàvem Teano, avui  em plau retre honor a una altra dona grega: Hipàtia d’Alexandria, matemàtica, astrònoma i filòsofa neoplatònica.

 hypatia.jpg

 Quan t’observo a tu i els teus mots, et venero,

veient la casa estel·lada de la verge:

car és realment el cel que et correspon,

Hipàtia augusta, honor de les paraules,

immaculat astre de la sàvia educació.

Pal·ladas Ant. Pal. XV 1 (trad. M.Àngels Anglada)

Hipàtia va néixer l’any 370 dC. Aviat fou iniciada pel  seu pare, el matemàtic i astrònom Teó d’Alexandria, director del Museu, al món de les matemàtiques i va arribar a superar-lo. A Atenes va estudiar Plató i Aristòtil. De retorn a la seva pàtria, fou professora de l’Escola d’Alexandria, on a més de matemàtiques explicava doctrines filosòfiques, segurament Pal·ladas assistia als seus cursos, i va arribar fins i tot a ser directora de la biblioteca d’Alexandria. Tot i ser d’una gran bellesa i tenir molts pretendents, no es va voler casar mai. L’any 415, però, fou lapidada per una turba de cristians  fanatitzats, que la van martiritzar fins a matar-la a plena llum del dia al carrer. Com veieu el saber en una dona podia portar-la a la mort en un moment en què les dones ni podien parlar en públic i menys ensenyar a les escoles. Hipàtia fou una dona brillant, filòsofa, científica, matemàtica, mestra i punt de referència polític de la comunitat grega d’Alexandria; dit amb altres paraules: Hipàtia fou tota una autoritat i un autèntic model femení.

El proper setembre Alejandro Amenábar estrenarà Àgora, sobre la vida d’Hipàtia. Jo l’espero en candeletes i  serà un bon motiu per fer-ne un treball de recerca. Mentrestant us deixo amb el tràiler:

Sobre Hipàtia, us torno a aconsellar una pàgina molt interessant de la meva companya chironiana de Sevilla, Meli San Martín, i les excel·lents recomanacions bibliogràfiques que, a l’article de Teano, ens van regalar Mercè Otero i Àlvar de El pentàgon de la bellesa, així com El País digital 3-V-2009.

P.S.: Per les seves contribucions a l’astronomia, un cràter i un espadat lunars reben el nom d’Hypatia. L’escriptora madrilenya Olalla García ha escrit El jardín de Hipatia (Espasa, 2009) i l’escriptora catalana Isabel-Clara Simó li ha dedicat el poema Hipaties, la sàvia:

« El patriarca va atiar gent estúpida com ell
avisant-los del perill: que Hipaties
era un esguerro i que portaria malalties i dissort.
[…]
Cremar vives dones cultes i llestes
és una tradició antiga, és la mort que propicia
el fanatisme emboscat en el cor fosc
dels prepotents. »
Isabel-Clara Simó, El conjur (2009)

No us perdeu tampoc el poema Ai, las Hipàtia! de la nostra col·laboradora aràcnida Pepita Castellví.

Mater, matercula!

harvard-1960342

Qui estima més els fills: les mares o els pares? Aristòtil a Ètica a Nicòman ho tenia clar: les mares.  En la literatura grega, també sembla que estimen més les mares. Els fills eren la seva vida i tot sovint morien, en el part, per donar-los vida. L’embaràs, el part, els primers anys junts en el gineceu fan que la dona senti el fill com a alguna cosa pròpia. A més, s’hi sentia completament realitzada i es complaïa moltíssim, tot mirant la canalla, acaronant-la, adormint-la, alletant-la, embolcallant-la, cantant-li, criant-la…. Era allò que diem en català una autèntica lloca.

La literatura grega, però, identifica aquest amor de mare amb diversos animals com l’ocell que protegeix els pollets sota l’ala, o com l’ovella alletant el xaiet, o l’eugua que nodreix la pollina, o la lleona que defensa els seus cadells.

La dona grega també comptava amb les esclaves, la dida i les àvies per criar els seus fills en un clima d’amor i acolliment. També hi havia carinyoses mares adoptives i dolces mares acollidores ( la Sàmia de l’atenès Menandre!).

Quan li arribava la mort, tot era orgull de mare:

Aquesta tomba m’ha ofert el meu marit Froures,

digna corona de la meva pietat.

Deixo en les cambres de Froures un cor il·lustre de fills,

fidel testimoni de la meva vida assenyada.

Dona d’un sol em moro, però en deu vivents visc,

havent collit el fruit d’unes noces fecundes.

Anònim, Antologia Palatina (trad. M.Àngels Anglada)

Quina mare divina pateix moltíssim quan li rapten la filla? Quina, quan els seus pretendents pretenen fer una emboscada al seu fill? Quina mare prefereix morir abans de suportar el dolor de l’absència del seu fill? Quina mare disfressa de nena el seu fill perquè no vol que mori a Troia? Quina dida estima, pateix i s’alegra com una mare? Quines altres mares de la literatura o mitologia grega recordeu? Totes són bons models?

Feliciter, mater, matercula mea!