Ametllers florits de Campanet, Mallorca
Enguany els ametllers han trigat a florir! El fred hivernal ha retingut Demofont; tanmateix Fil·lis s’ha alegrat de veure’l i ens ha regalat una florida enmig de la glaçor.
Bellesa emmirallada, dibuix original de Valèria 5è EP
La fama de l’endeví Tirèsias era ben coneguda per tota Beòcia des que Júpiter li havia concedit la facultat de veure el futur quan Juno l’havia privat de la vista per haver revelat el secret del major plaer que senten les dones en els afers amorosos. Ell ho sabia bé perquè tot i que era home de naixement, durant uns anys havia estat dona per haver maltractat els cossos de dues serps. La gent anava a consultar-lo perquè les seves respostes sempre eren encertades. La primera que hi va anar va ser una bella nimfa, la blavosa Liríope que tenia un fill preciós, Narcís, i volia saber si viuria molts anys. L’endeví va vaticinar: ‘Si no s’arriba a conèixer’. El temps provaria la certesa d’aquesta resposta sense sentit.
Narcís ja tenia setze anys i gaudia d’una bellesa delicada. Molts joves i moltes noies el desitjaven, però tenia tanta arrogància que ningú no li havia tocat el cor. Un dia mentre caçava cérvols, el va veure la nimfa de veu sonora, Eco. Llavors tenia cos i no era només una veu; però, tot i que era molt xerraire només podia repetir les darreres paraules de tot el que li deien. Juno l’havia castigada perquè, sempre que podia sorprendre les nimfes amb braços de Júpiter, ella l’entretenia amb una llarga conversa i donava a les nimfes temps de fugir. Eco tan bon punt va veure Narcís se’n va enamorar bojament. Va començar a seguir-lo d’amagat; com més el seguia més s’encenia d’amor com quan s’inflama el sofre que recobreix els extrems de les torxes en contacte amb una flama. Ja no pot parlar, sols repetir mots. Narcís sentia remor i va dir: ‘Hi ha algú per aquí?, i Eco li va contestar: ‘Per aquí’. Ell, sorprès, no veu ningú i les frases que formula les rep com a resposta. Insisteix i exclama: ‘Aquí, reunim-nos!’, i Eco va repetir: ‘Reunim-nos!’ i va sortir del bosc i se li va tirar al coll, tal com desitjava. Ell fuig i li diu: ‘Treu aquests braços del meu coll; m’estimo més morir que unir-me a tu.’ Repeteix els mots i, en veure’s refusada, s’amaga al bosc, i avergonyida, viu des d’aleshores en coves solitàries. El seu amor, però, no desapareix i creix amb el dolor de sentir-se desdenyada; neguitosa, no dorm i s’aprima fins a esvanir-se en l’aire. Li queden la veu i els ossos; la veu roman i diuen que els ossos es van acabar transformant en pedres, per això ningú no la veu; però tothom la sent en les muntanyes. En ella sols hi viu un so, el que li donem perquè ens el retorni.
Així Narcís va jugar amb els sentiments d’Eco. Ho va fer també amb els d’altres nimfes i homes fins que una persona desdenyada, va suplicar a la dea Nèmesis, la dea de la venjança, que ell estimés i no fos correspost. Hi havia una font límpida, d’aigües resplendents com la plata, que mai ningú no havia tocat. Era tota envoltada d’herba, nodrida per la proximitat de l’aigua, i d’un bosc que no deixava passar el sol. Aquí un dia el noi es va allargassar, fatigat per la cacera i la calor de l’estiu i atret per la bellesa de l’indret i de la font. Es va apropar a la font per apaivagar la set, i va sentir créixer una altra mena de set; mentre bevia va quedar corprès per la imatge que veia i va enamorar-se d’un cos que sols és aigua. Esbalaït, es queda immòbil com una estàtua de marbre blanc de Paros. Contempla els seus ulls, els seus cabells, les seves galtes imberbes, el seu coll d’ivori, la gràcia de la seva boca i aquell rubor que es barreja amb aquella blancor de neu. Admira sense saber-ho el que els altres havien admirat. Es desitja a si mateix tot ignorant-ho. Fa petons a la font enganyadora sense reeixir-ne, vol abraçar i no pot atènyer res. Busca el que no és enlloc.
Ja no vol menjar ni pot dormir. Estès damunt l’herba, contempla amb un esguard insaciable la imatge il·lusòria i se sent morir per uns ulls que són els seus. Es plany per desitjar alguna cosa que no pot aconseguir, tot i que sembla que té a prop. Sols l’aigua els separa. La imatge també el desitja, li estira els braços, el mira, li somriu, li plora, li mou la boca… fins que se n’adona que s’ha enamorat d’ell mateix reflectit en l’aigua. Es vol separar del seu cos per poder-lo abraçar. Es vol morir, però no suporta pensar que amb ell també morirà la seva pròpia imatge. Plora i les seves llàgrimes en caure mouen l’aigua i la figura reflectida s’enterboleix.
_ On fuges? Queda’t, no m’abandonis. Almenys, deixa’m veure el que no puc tocar.
Va amollar el seu vestit i es va colpejar el pit amb les mans blanques com el marbre. La seva pell blanca enrogeix, com els fruits que són blancs per un costat i vermells per l’altre o els grans de raïm quan canvien de color i es tenyeixen de porpra. De nou, es veu reflectit en l’aigua, tornada altre cop nítida, i ja no ho pot aguantar, devorat a pleret per un foc interior. Consumit per l’amor, defalleix i es desfà com la cera groguenca amb una flama suau o el gebre del matí amb l’escalfor del sol. Quan Eco el veu, malgrat el ressentiment, es va entristir i repetia els ais que ell deixava anar. L’últim mot de Narcís, abans que la mort l’embolcallés, va ser un adéu per a aquesta imatge tan estimada i desitjada, que és la seva; i Eco també va repetir: ‘Adéu!’.
En els estatges infernals, continuava emmirallant-se a les aigües de l’Estix.
Els déus van transformar el cos del dissortat Narcís en una flor groga al mig, envoltada de pètals blancs, el narcís. Des d’aleshores, trobem aquesta flor als marges dels estanys, vinclada sobre l’aigua.
Adaptació de les Metamorfosis d’Ovidi (Narracions de mites clàssics, de M. capellà ed. Teide)
Què n’opines d’aquest mite? Què és un narcisista? En coneixes algun? Ho ets tu? Esmenta’n la seva pervivència (ara segur que ho encertes!) o fes-ne una recreació o actualització…
Potser ara ha arribat el moment de llegir el mite en llatí en aquesta adaptació del grup Galatea aquí.
Responde Latine:
* Quis erat Narcissus?
* Quis erat Echo?
* Cur Echo modo extrema verba orationum dicere poterat?
* Quis est Iuppiter?
* Et Iuno, quis est?
* Ubi Narcissus suam imaginem videbat?
En la sortida de divendres passat a Bàrcino, no vàrem visitar el MAC on hi ha un espectacular mosaic del circ del segle IV dC. que probablement pavimentava una luxosa domus. Fou trobat el 1860 a l’antic Palau Reial Menor de Barcelona. Representa una escena de circ (què sabeu del circ?), possiblement en el Circ Màxim de Roma, amb una cursa de quadrigues. Quina facció guanya? Quantes n’hi ha i quins colors tenen? Com es diu el cavall guanyador? Quina facció va fer naufragi? Tenia Bàrcino un circ romà? Per què?
Sabeu d’algun auriga barceloní famós? Quina cursa de quadrigues immortalitzada pel cinema coneixeu? (Segur que al bloc la trobeu!)…
Aneu localitzant aquests edificis en aquest Google maps de circs romans i abans mireu-vos atentament aquesta reconstrucció en 3D:
Veure Circs romans en un mapa més gran
Us engresqueu a cantar per crear ambient circenc aquesta cançó feta per T.W. Melluish que permet cantar-se amb la cançó anglesa Jingle Bells, de J.Pierpoint?
1. Consulis manu
mappa decidit,
acer cum curru
equus exsilit.
Pone nos sonant
carcerum valvae,
quam Circenses delectant!
quam gaudent aurigae!
Chorus (bis): Tinniunt, tinniunt
usque phalerae;
quam libenter audiunt
in cursu aurigae!
2. Illic meta stat;
flecte quadrigas!
Qui non evitat
frangit is rotas;
concurrunt equi,
it caelo fragor;
ruunt currus commixti.
Ubique fit cruor.
Chorus(bis):
3. Dum in verbera
pronus pendeo,
clamitat fera
nostra factio.
Cingor laureis;
laetor principem
nostris de victoriis
magnam fecisse rem.
Chorus (bis):
4. Primus semper sim!
nil praetereat!
Quis sic habet vim?
Quis sic agitat?
Sit Russato mors!
tremet Venetus!
Fisco tamen favet fors
cum vincit Prasinus.
Chorus (bis):
Fernando Lillo té una interessant selecció de textos en llatí per treballar el tema del circ aquí.
Si us hi fixeu bé, déus, deesses, herois i monstres de la mitologia grecoromana s’amaguen al darrere de molts indrets geogràfics. Els localitzem entre tots?
Veure Geografia mitològica en un mapa més gran
Sabeu què és l’ager tarraconensis? Voleu veure la reconstrucció d’una vil·la marina? L’Espai Terra d’ahir se’n va fer ressò, coincidint amb el Simposi Internacional Ager Tarraconensis. Paisatge, poblament, cultura material i història, organitzat per l’Institut Català d’Arqueologia Clàssica (ICAC), que s’ha celebrat aquests dies a Tarragona.
El simposi és la culminació del projecte de recerca Ager Tarraconensis, PAT, que s’ha ocupat de l’estudi del paisatge arqueològic antic a la dreta del riu Francolí i com ha influït en l’evolució posterior. S’han centrat en setze municipis: Salou, Vila-Seca, Constantí i Tarragona; Almoster, Cambrils, Castellvell del Camp, Montbrió del Camp, el Morell, la Pobla de Mafumet, Reus, Riudoms, la Selva del Camp, Vilallonga del Camp, Vinyols i els Arcs i Alcover. El projecte ha durat quatre anys (2005-09) i les conclusions es van presentar el juliol de 2009. Hi han treballat 24 investigadors, dirigits pels arqueòlegs Marta Prevosti i Josep Guitart.
Espai Terra, dimarts 26 d’octubre:
Espai Terra, dimecres 27 d’octubre:
