La serp (Columna, 2001) de Jordi Cussà ens inspira
General, Grec febrer 20th, 2008
Jordi Cussà a La serp, finalista del I Premi Leandre Colomer de Novel·la d’història de Catalunya, narra l’evolució d’una nissaga d’Empúries d’ençà del segle VI aC fins al II dC.
La carta de Pílades Koustak a Fisos Duloceu, des de la ciutat nova d’Empúries, maig del 579 aC (Grec 2, ed. Teide pàg. 74), ens ha d’inspirar per crear una història fictícia sobre un iber que fa amistat amb un grec i s’esmuny, malgrat els sistemes de defensa i de vigilància, a la ciutat grega d’Empòrion per visitar-lo o anar al temple d’Asclepi a curar-se.
El La serp (Columna, 2001) de Jordi Cussà ens inspira per El Fil de les Clàssiques, a no ser que s'indiqui el contrari, està sota una Creative Commons Attribution-Noncommercial-Share Alike 2.5 Spain Llicència.
febrer 29th, 2008 at 10:44
A veure si el Rafa s’anima a penjar la carta que va escriure que va ser molt interessant he he!
març 27th, 2008 at 13:40
Carta de Rafoulos Aragonopoulos a Margalidopoulos Capellanous
Estimada Margalidopoulos,
Tu que ets la meva millor amiga que tinc t’explicaré una cosa que em va passar un dia. Jo estava tranquil·lament amb el meu amic Xavioulos aixecant faldilles a les nenes i ens reiem de la gent inferior a nosaltres, quan de sobte al fons vaig veure dues íberes: una preciosa i molt maca i l’altra que deia que era una dona però es deia Manolo. Cada un ens vam enamorar d’una: jo de la maca que es deia Ibèria i el meu amic d’en Manolo. Va passar el temps i un dia la meva xicota em va dir que li ensenyés la ciutat. Quan vam entrar, els vigilants em van preguntar que qui era aquesta i jo li digué: “Tranqui tronco, que és la meva esclava”. A l’entrada li vaig ensenyar l’Asclepièion. Va quedar meravellada ja que al seu poble no hi havia res així i em va dir que li ensenyés coses xules i li vaig dur al Serapeión que també li va agradar. Més tard la vaig dur al macellum que la va fascinar. A la tarda la vam dur a l’estoa i vam estar tota la tarda comprant més tard. vam anar a casa meva i la vaig presentar com la meva promesa. Actualment ja estem casats i esperem un fill que es dirà Socrates, esperem que sigui un noi llest i un gran pensador.
Atentament,
Rafoulos
PD: En Xavioulos es va casar amb en Manolo, tot i que a la nit de noces va descobrir que era un home. Són molt feliços.
març 27th, 2008 at 14:35
Hahahahaha! Què bona! Tots esperavem la carta amb candeletes!
març 27th, 2008 at 14:38
Quina parella d’amics més maca!!!
Ja veiem que es porten molt bé tan que va a lligar junts. Tot i així em sembla que a la ibera li devia agradar molt empúreis ja que seguramnet en aquells moments devia ser una ciutat en el seu màxim esplendor…
novembre 21st, 2008 at 13:52
Carta de Danae Macarion a Aspasia Dentionon.
Estimada Aspasia,
Ja fa molt de temps que vaig marxar de la nostra regió, l’estimada Focea; però encara em recordo de tu. Estem en una regió molt maca. Primer ens vam instal·lar en un illot però ara estem a terra ferma. És un lloc molt bonic, el mar el tenim al costat. Fa un temps van arribar aquí els romans. Primer van formar un campament i després una ciutat.
Fa uns dies estava passejant amb una amiga per la vora de la platja i vaig veure un romà. Ell se’m va quedar mirant i va passar de llarg. És molt “guapo” i a mi m’agrada molt però no sabia què fer si dir-li o no que m’agradava. Va passar un temps i un dia vaig anar expressament a la ciutat romana a veure si el veia perquè feia molt que no l’havia vist. Vaig anar a passejar, vaig passar per les termes, i vaig anar fent una volta fins al costat de l’amfiteatre. Pel camí el vaig veure que venia cap a mi. Jo em vaig posar tota nerviosa, no sabia què fer fins que vam començar a parlar. Era un noi molt maco i molt simpàtic, vam estar donant una volta junts per tota la ciutat. Ell em va dir que jo li agradava des del dia que em va veure i jo li vaig dir que també. Des d’aquell dia estem junts i la veritat és que sóc molt feliç amb ell. Em va presentar a la seva família i tots estan encantats amb mi i jo amb ells!! I que ens construïrem una casa a la part rica de la ciutat!! Espero que a tu les coses també et vagin molt bé!!! Molts records a tots els veïns de la Focea!!! Adéu!!!!
gener 21st, 2010 at 18:51
No us perdeu un bon treball de recerca, guanyador d’un tercer premi Hèracles el 2008, Municipium Emporiae, mea patria de G. Bidegain! De ben segur que també us inspirarà!
febrer 19th, 2010 at 21:35
Carta d’Anna a
Carta a Juli, l’amic grec que vaig fer fa un temps!
Bon dia, Juli com va tot?
Fa temps que volia escriure’t però no em venia al cap com fer-ho ja que primer vaig haver de recordar i pensar en com fer-te recordar de tot allò que vàrem passar junts.
Mai havia pensat que podria arribar a fer amistat amb un grec, tot i sent veïns, però ja saps, normalment no surto de la meva ciutat ja que hi ha molta feina per aquí, a casa em tenen molt lligat amb això de la ceràmica, ara la mare em vol posar a vendre tot el dia i per les nits encara no em deixen sortir, ja saps, diuen que encara sóc petit, tot i que no entenc res. Per què diuen que sóc petit i m’han de fer treballar fins tan tard a les tardes?
Jo pretenia fer-te una sorpresa i venir-te a veure per allà (i que em preparesis un altre simposi d’aquells amb tants cereals que em va encantar!)
Recordes el dia que ens vàrem conèixer? va ser de lu més graciós!
Recordo encara aquella visita que vaig fer al mercat per a que m’intercanviessin el collar de plata que tenia la mare per a cinc quilos de blat que ens feia molta falta! Allà va ser quan et vaig veure i em vas preguntar si era Íber! Encara no se com et vas adonar, suposo que per la manera de vestir que era una mica diferent!
Recordo encara la teva cara de nen, suposo que a tu també et deuen seguir obligant a treballar i no et deuen deixar sortir gaire!
L’altre dia em vaig enfadar amb els pares perquè no em van deixar anar a l’amfiteatre, i mira que feien una sesió súper bona!
Si em deixen anar pel meu aniversari em voldras acompanyar?
Així recordem aquella nit que ens vàrem escapar per anar a fer un bany a les termes i a veure Asclepi aprofitant que ningú es va donar compte! Sort que la nostre esclava era dormida!
Doncs res, t’escrivia per a proposar-te de tornar-nos a veure i d’anar com ja t’he dit al amfiteatre per al meu aniversari.
A veure si els teus pares et deixen! Espero la teva resposta aviat!
febrer 19th, 2010 at 21:41
No m’ho puc creure!!!
febrer 19th, 2010 at 21:55
Creu’t-ho creu-t’ho!!! jajajaja
El teu avís encara m’ha servit més tot i que ja saps que intento no fallar-te! jajajaja
Ara a veure les traduccions!!
març 10th, 2010 at 10:14
Xapite Margalida!!
Empòrion,avui Empúries, va ser fundada vers el 600 aC pels foceus, colonitzadors grecs que provenien de la ciutat de Focea. El seu primer establiment seria l’anomenada Paleàpolis, la ciutat antiga.
Des de la Paleàpolis, els colons grecs van iniciar els primers contactes amb la població indígena de la zona, contactes bàsicament de caire comercial. Empòrion que en grec vol dir mercat, va anar creixent. Fins que al 550 aC es va traslladar a terra ferma aixecant s’hi l’anomenada Neàpolis o ciutat nova.
La ciutat nova, en realitat era una dípolis, una ciutat amb un mateix recinte emmurallat on cohabitaven grecs i ibers, però separats entre si per una altra muralla interior.
Progressivament, la ciutat es va anar creant i consolidant un mercat que es va estendre pel litoral cap al sud, fins a l’Ebre i cap a l’interior. A final del segle V aC, la ciutat començà a encunyar moneda pròpia, mostra de la seva importància.
La ciutat estava emmurallada i tenia una única porta. A ambdós costats d’aquesta es troben torres que la flanquegen. Per completar el sistema defensiu es disposava d’una gran torre o talaia situada a l’interior i a la part més alta de la ciutat. L’asklepeion era un conjunt arquitectònic format per tres temples, una sèrie d’altars i cisternes d’aigua. Mitjançant una escalinata s’accedeix al recinte sagrat. Aquest estava dedicat al culte del déu grec de la medicina, Asclepi.
En una altra zona hi hagué un altre temple dedicat al déu grec-egipci Zeus Serapis.
Els edificis del nucli urbà es troben distribuïts en quadrants. Dos carrers principals el recorren d’extrem a extrem, creuant-se. A la seva confluència, hi ha la plaça central o àgora, centre de la vida política i comercial, que estava envoltada d’edificis porticats i d’estàtues.
En un costat de la stoà, hi havia les tabernae o locals comercials, dividits amb nou departaments rectangulars. Les grans cisternes públiques proporcionaven aigua als ciutadans d’Empuries.
En canvi, les cases residencials devien ser més espaioses i estaven decorades. Disposaven d’un peristil, pati obert central rodejat d’una porxada, amb diverses dependències distribuïdes al seu voltant. Algunes d’aquestes estances estaven decorades amb mosaics.
Envoltant la ciutat s’hi trobaven les necròpolis o cementiris on es practicava el ritu de la inhumació, és a dir, l’enterrament sota terra. La ceràmica fou una de les principals mercaderies.
L’escultura fou un de les manifestacions artístiques més importants dels grecs. Prova d’això és l’estàtua d’Asclepi, esculpida en marbre del Pentèlic i que ha estat datada al segle III aC. Les seves mides són una mica més grans que les naturals.
Les influències culturals dels grecs sobre els ibers es noten en l’adopció de les tècniques i estils d’elaboració de la ceràmica, en la introducció del conreu del vi i de l’olivera, en l’ordenació urbanística dels poblats i en l’ús de la moneda.
Amb l’arribada dels romans, Empúries esdevé porta d’entrada de successives expedicions.
març 10th, 2010 at 11:49
Mekki, ara et faltaria personalitzar tota aquesta informació.
octubre 20th, 2010 at 16:44
Carta de Helèna.
Carta per l’Hector.
Aquell estiu tan caloros, jo, passejava per la vora del mar, i pensava en que el meu destí no es com jo vui, l’altre dia el meu pare comentava que em volia casar amb un jove que no coniexia, i jo estava molt trista.
El vent que feia, refrescava l’ambient, pero una rafaga de aire va fer volar el meu himàcion, quan em vaig girar un home el va agafar. L’home era alt, fort i vestia una túnica curta, tenyida i amb mànegues de llana. Es va apropar i ens vem coneixer, era iber, i em va fer coneixer que adorava la lluna, els estels, els arbres, l’aigua i les muntanyes. Aquell jove em va enamorar amb els seus ulls, tot ell era perfecte.
Hector, aquell jove ets tu, t’escric perque sapigues que cada moment viscut amb tu es sempre present en la meva memoria, t’escric perque la meva criada avui s’ha anat a dormir d’hora i tinc temps.
Aquí les coses son com sempre, la meva germana petita treballa molt, la meva mare a vegades surt al mercat a intercanviar algunes joies de la meva avia per menjar. El meu pare encara va al gimnas, i la Irena, la meva esclava sempre esta ocupada amb el menjar, amb la roba i amb l’educació de la meva germana.
A tu encara t’agrada la caça?Em vas contar que sorties molt a caçar i segur que ho fas molt be ja que t’enfiles molt rapid entre les roques i per les muntanyes.
T’en recordes de la nostra petita aventura? L’ultim dia que ens vem veure, com que jo tenia mal de panxa em vas portar al Temple d’Asclepi, per arribar a aquella plana vem recorrer tot el bosc d’aquella muntanya, em vaig asustar amb el gos que esta al costat del deu del tro, perque em pensava que era de veritat i només era la estatua, i després ens vem banyar en els banys d’Asclepi. La font que hi havia era super bunica, i allà em vas donar el primer i l’ultim petó.
El mes que ve es el meu aniversari i com que no ens podrem veure més perque em casen, volia sapiguer si per ultima vegada podriem veure’ns i anar a celebrar el meu aniversari, per la nit en el Amfiteatre. Donam una resposta, la esperare impacienment.
octubre 20th, 2010 at 20:29
Alis, m’agradaria que unes quantes faltes saltessin d’aquesta bella epístula teva. Ho intentes?
octubre 25th, 2010 at 14:17
Aquesta és la petita història de com un Iber, Andreu i un bondadós grec, Anatole, es van fer molt amics i van fer un pla per arribar al temple d’Asclepi.
Tot va començar quan el valent iber es va fer amic d’un grec, Anatole, un simpàtic comerciant. Es van conèixer en el port d’ Emporion fent comerç. Uns quants mesos i quan ja eren amics, en Anatole es va donar compte de que el seu amic estava malalt i necessitava ajuda el més aviat possible. Aquest va inventar una estratègia perquè el seu amic pogués anar al temple d’Asclepi per curar-se.
Una vegada posat en marxa el pla, el malalt iber va burlar al guàrdia que protegia l’única porta de la ciutat perquè ningú no hi entrés. Una vegada estant dintre, va observar que la gent vivia en nuclis urbans, a més també va veure que la ciutat estava dividida per una muralla, una l’habitaven els grecs, altra els hispans i per últim els romans. Tot això se li va fer molt estrany però tot i així va continuar per arribar al seu objectiu. Caminant per l’àgora, on es trobava el mercat, l’iber es va trobar amb Anatole i van anar junts fins al temple d’Asclepi per posar fi a la seva malaltia. Després l’iber va donar-li les gràcies al grec i li va dir que si havia pogut entrar a Emporion volia quedar-se a viure per sempre.
octubre 25th, 2010 at 19:42
Lina, uns quants signes de puntuació haguessin guarit el teu text!
octubre 29th, 2010 at 09:49
Aqui t’ho deixo corregit:
Carta de Helèna.
Carta per l’Hèctor.
Aquell estiu tan calorós, jo, passejava per la vora del mar, i pensava en que el meu destí no es com jo vui, l’altre dia el meu pare comentava que em volia casar amb un jove que no coneixia, i jo estava molt trista.
El vent que feia, refrescava l’ambient, però una rafaga de aire va fer volar el meu himàcion, quan em vaig girar un home el va agafar. L’home era alt, fort i vestia una túnica curta, tenyida i amb mànegues de llana. Es va apropar i ens vem conèixer, era iber, i em va fer conèixer que adorava la lluna, els estels, els arbres, l’aigua i les muntanyes. Aquell jove em va enamorar amb els seus ulls, tot ell era perfecte.
Hèctor, aquell jove ets tu, t’escric perquè sàpigues que cada moment viscut amb tu es sempre present en la meva memòria, t’escric perquè la meva criada avui s’ha anat a dormir d’hora i tinc temps.
Aquí les coses son com sempre, la meva germana petita treballa molt, la meva mare a vegades surt al mercat a intercanviar algunes joies de la meva avia per menjar. El meu pare encara va al gimnàs, i la Irena, la meva esclava sempre esta ocupada amb el menjar, amb la roba i amb l’educació de la meva germana.
A tu encara t’agrada la caça?Em vas contar que sorties molt a caçar i segur que ho fas molt be ja que t’enfiles molt rapid entre les roques i per les muntanyes.
Te’n recordes de la nostra petita aventura? L’ultim dia que ens vem veure, com que jo tenia mal de panxa em vas portar al Temple d’Asclepi, per arribar a aquella plana vem recórrer tot el bosc d’aquella muntanya, em vaig asustar amb el gos que esta al costat del deu del tro, perque em pensava que era de veritat i només era la estàtua, i després ens vem banyar en els banys d’Asclepi. La font que hi havia era super bonica, i allà em vas donar el primer i l’ultim petó.
El mes que ve es el meu aniversari i com que no ens podrem veure més perquè em casen, volia sapiguer si per ultima vegada podríem veure’ns i anar a celebrar el meu aniversari, per la nit en el Amfiteatre. una resposta, la esperaré impacientment.
novembre 2nd, 2010 at 23:47
Monóleg d’un jove grec.
Quan van arribar, amb les seves imposicions i ens van canviar la nostra manera de fer, pensava que mai més voldria sortir al carrer, que mai voldria passetjar pels carrers que sempre han envoltat la meva casa. Però vaig conèixer a una noia grega que va canviar la meva visió de les coses, l’Acàcia. Ella feia tan sols dos dies que estava a la ciutat, era preciosa…la veritat es que semblava perduda pel carrer i quan tornava de fer uns encàrrecs, no vaig dubtar en agafar-li de la mà sent una mica repel·lent, per portar-li fins la casa de la que l’havia vist sortir el dia anterior. Malauradament, no entenia res del que deia aquella veu tan maca.
A partir d’aquell moment, la busco pel carrer tots els dies, i tot i que no puc gaudir de la seva bellesa tant com vull, a vegades la sort em sonriu i puc apreciar-la entre la gent.
Ara penso que, tot i que les coses han canviat moltíssim, la ciutat está millorant molt des que ells han arribat. A més, trobar l’Acàcia m’ha fet veure les coses d’una altre manera, l’estimo tot i que mai he parlat amb ella i potser algú dirà que estic boig perquè encara no la conec, però els seus ulls parlen pel seu cor, i jo tinc l’esperança de que algun dia, m’ho pugui dir amb paraules.
novembre 24th, 2010 at 12:19
Hola:D
Des de que van arribar els grecs a van ocupar la nostra preciosa ciutat d’Empúries, sempre han hagut conflictes entre nosaltres. Jo tenia 12 anys, i havia d’anar al col•legi. Dins de la meva classe només hi havia un company que havia arribar fa no res des de Focea. Tots els de la classe el descriminaven, no obstant jo vaig sentir una gran sentiment de inculpabilitat per ell. Aleshores, vaig tractar de fer-me amic d’ ell. Tot i que fos grec, a mi no m’importava, ja que ell era un pobre innocent que per obligació dels seus pares ha hagut defugir del seu lloc natal per males condicions i superpoblació perdent els seus amics per inaugurar-se i començar de nou la seva vida. Jo encara que sabia que els meus conciutadans havien de encarregar-se de allò pitjor dels treballs,ja que els grecs van fer-se d’aquesta illa seva, volia ser amic d’ ell. Un dia quan estàvem al pati, ell seia tot sol en un racó, i vaig anar a preguntar-li que si volia jugar a pilota, ell es va sobtar per la meva qüestió manifestant-se amb un somriure. Des d’aquell dia, vam ser millors amics, encara que només ens podríem veure en secret, ja que els meus pares no ho permetien, i ni tan sols s’ho imaginaven que podria arribar a ser amic d’un colonitzador delatador.
adéu
novembre 24th, 2010 at 17:13
Els vam veure arribar i instal·lar-se a l’illot que hi ha en front del nostre territori. Al principi sospitàvem dels seus objectius. Vam veure com l’espai se’ls feia cada cop més i més petit i també vam intuir que tenien por de nosaltres.
Al poblat tothom estava pendent dels seus moviments, per això quan va arribar el primer grec a la nostra terra, tot el poblat va reunir-se al seu voltant. Malauradament, ningú no va entendre res del que deia. Aquell grec es deia Crisòstom, i temps després es va convertir en el meu millor amic, doncs finalment van optar per conviure amb els nostres poblats.
Sempre van respectar la nostra cultura, però jo volia aprendre d’ells. Gràcies a Crisòstom vaig aprendre una mica de grec. Vaig riure molt quan vaig saber que la seva colònia es deia Ἐμπόριον (mercat). El que més em va agradar de la seva cultura va ser la mitologia i els déus (l’intel·ligent Ζεύς, la bella Ἀφροδίτη…).
Els grecs s’assemblaven als fenicis en alguns casos: tots dos van introduir una moneda pel comerç i el seu alfabet. Per la seva banda, els grecs, també van aportar novetats en la ceràmica, com el torn alfarer.
El temps ha continuat passant i he continuant aprenent moltes coses dels grecs, fins i tot en casos molt trists. Amb motiu de la celebració dels funerals de Crisòstom i la seva esposa, he pogut entrar a la polis grega i conèixer de prop l’àgora, l’stoà… Dolgut fins a l’ànima vaig entrar en la seva casa, luxosa i coberta amb una rica decoració, tot allà dintre em feia recordar a ells. L’última cosa que recordo, abans de marxar per sempre d’Empúries, són els funerals dels meus estimats amics. Van durar uns quatre dies, van enterrar-los junts, untats d’essències perfumades, vestits de blanc, amb una moenda a la boca i amb molts dels seus béns, com algunes ceràmiques àtiques.
novembre 24th, 2010 at 18:07
Per què, Coty, no li has donat estil epistolar al principi i al final?
novembre 25th, 2010 at 15:18
Aii, és veritat! Aqui et torno a deixar la redacció, amb les modificacions corresponents per a que sigui una carta.
Carta d’un iber al seu pare.
Estimat pare:
Tu saps bé com els vam veure arribar i instal·lar-se a l’illot que hi ha en front del nostre territori. Al principi sospitàvem dels seus objectius. Vam veure com l’espai se’ls feia cada cop més i més petit i també vam intuir que tenien por de nosaltres.
Al poblat tothom estava pendent dels seus moviments, sobre tot tu, per això quan va arribar el primer grec a la nostra terra, tot el poblat va reunir-se al seu voltant. Malauradament, ningú no va entendre res del que deia, recordes? Aquell grec es deia Crisòstom, i temps després es va convertir en el meu millor amic, doncs finalment van optar per conviure amb els nostres poblats.
Sempre van respectar la nostra cultura, però jo volia aprendre d’ells. Gràcies a Crisòstom vaig aprendre una mica de grec. Vaig riure molt quan vaig saber que la seva colònia es deia Ἐμπόριον (mercat). El que més em va agradar de la seva cultura va ser la mitologia i els déus (l’intel·ligent Ζεύς, la bella Ἀφροδίτη…).
Els grecs s’assemblaven als fenicis en alguns casos: tots dos van introduir una moneda pel comerç i el seu alfabet. Per la seva banda, els grecs, també van aportar novetats en la ceràmica, com el torn alfarer.
El temps ha continuat passant i he continuant aprenent moltes coses dels grecs, fins i tot en casos molt trists. Amb motiu de la celebració dels funerals de Crisòstom i la seva esposa, he pogut entrar a la polis grega i conèixer de prop l’àgora, l’stoà… Tot allò que sempre havíem tingut curiositat per conèixer. Dolgut fins a l’ànima vaig entrar en la seva casa, luxosa i coberta amb una rica decoració, tot allà dintre em feia recordar a ells. Els funerals dels meus estimats amics van durar uns quatre dies, van enterrar-los junts, untats d’essències perfumades, vestits de blanc, amb una moenda a la boca i amb molts dels seus béns, com algunes ceràmiques àtiques.
I ara, pare, trist i dolgut, t’escric aquesta carta perquè marxo de les nostres terres per seguir coneixent aquesta cultura que m’ha embelesat.
Ultibetes.
novembre 25th, 2010 at 17:23
Ara, sí!