Relats i retrats de la vida escolar

sonrisa_platon.jpg

“Podríem escriure un llibre! Amb tot el que passa aquí!” He sentit a dir aquestes frases en moltes sales de profes d’instituts on la ciutat perd el seu nom, com deia Candel. Els relats de La sonrisa de Platón, van d’això: de fets de la vida quotidiana als instituts de zones marginals. Però tots sabem que la realitat supera la ficció (??),  i aquests retrats semblen més distants escrits en el paper. Anècdotes que expliquen molts professionals cansats, que lluiten dia a dia per tirar endavant la feina. Anècdotes, moltes vegades agres, que són símptoma d’esgotament, perplexitat, impotència, desil·lusió i poca fe en el que es fa. Però els relats de Juan Sánchez-Enciso són més que anècdotes terapèutiques. Són retrats fets amb amor, estimació, sensibilitat i humor. Aquests ingredients tan necessaris perquè la nostra professió tingui sentit, futur i eficàcia.

Després de llegir el llibre em venien al pensament els versos de Salvat: “Vosaltres no sabeu que és guardar fusta al moll…”. I és que aquests relats, potser, ens arriben més al fons a les persones que hem treballat en instituts com “Los Arrabales del Puerto, barrio complicado”, on se situa l’acció d’aquest llibre. Amb el permís de l’autor me’ls faig meus perquè sento que també formen part també de la meva història professional i del meu paisatge. Gràcies.

La sonrisa de Platón. Relatos y retratos de la vida escolar. Juan Sánchez-Enciso. Ed. Graó. Barcelona, juny 2008.

Lekenlín_08 – Jornades de lectura en línia

El dia 12 de desembre el Grup de Literacitat Crítica, va organitzar la primera trobada d’especialistes sobre lectura en línia: LEKENLÍN_08. El propòsit era reunir totes les persones que fan recerca a l’entorn de la lectura en línia des de diverses disciplines, i que fins ara no s’havien trobat mai. Al matí hi va haver nou presentacions (recollides en el programa) i després del dinar, un debat entre tots els ponents i assistents per posar en comú, les orientacions de les recerques i explorar possibles col·laboracions en el futurs.

 

Netiqueta. A la xarxa, som educats?

manualurbani.jpg

Ja fa molts anys que José Antonio Millán publica una pàgina web sobre llengua i noves tecnologies. És una pàgina excel·lent que recomano, on es toquen temes sobre internet, llengua, el món digital, art… El passat mes de març ha publicat el llibre Manual de urbanidad y buenas maneras en la Red, a l’editorial Melusina.

Des dels inicis de la xarxa es parla de la netiqueta, o de les formes que cal mantenir en les relacions telemàtiques. En tractar-se de nous gèneres i de nous usuaris, molts peregrins digitals, s’han anat d’anar formant sobre la marxa, sense que hi hagués unes normes preestablertes. Tots hem après com fer una carta personal o comercial a l’escola, però qui ens ha ensenyat a escriure correus electrònics? Quines normes s’han de seguir? Són diferents per un cas i per un altre? Quin és el tractament que ha de rebre l’interlocutor? Moltes preguntes que de vegades ens plantegem i que queden resoltes en aquest petit manual. Apunto alguns consells que dóna aquest llibre.

  1. Tracta els altres com t’agradaria que et tractessin a tu.
  2. No escriguis el correus en majúscules. És com si cridessis!
  3. Cal que en els e-mails hi hagi una fórmula de comiat, sigui la que sigui.
  4. Deixa reposar un correu compromès abans d’enviar-lo.
  5. Reserva un temps per rebre i contestar el correu. No tallis la tasca que estiguis fent per comprovar si t’ha arribat correu nou.
  6. No baixis el correu, mentre estàs parlant amb algú per telèfon. Queda fatal sentir el teclat mentre estàs parlant per telèfon amb algú. Vol dir que no li fas prou cas! A més, la multitasca està contraindicada per a la salut

I una regla d’or: no hauríem de deixar cap correu sense respondre. Encara que sigui per dir senzillament que l’hem rebut.

La intel·ligència ha d’estar en l’usuari

kalman1.jpg

kalman2.jpg

El passat 29 de maig, dins del projecte de Literacitat Crítica, Judith Kalman va fer un seminari amb el títol “Nuevas tecnologías y la clase de español”. Aquest seminari formava part d’un conjunt d’activitats que va desenvolupar a la Universitat Pompeu Fabra del 23 al 29 de maig, però només vaig poder assistir a aquesta, que va ser la darrera.

Juditk Kalman és una investigadora que treballa sobre Alfabetització i Llenguatge al Departamento de Investigaciones del CINVESTAV-IPN, de Mèxic. En aquest seminari va exposar la seva línia d’investigació per desenvolupar i portar a la pràctica les noves tecnologies aplicades a l’ensenyament de la llengua. La seva investigació parteix d’una experiència que funciona a Mèxic des dels anys 70: Telesecundaria. Aquest programa té com a objectiu portar l’educació secundària mitjançant la televisió i uns materials complementaris a tots els racons del país. Kalman participa en l’actualitat en l’adaptació d’aquest programa a les noves tecnologies.

Segons Kalman, la sola presència de l’ordinador a l’aula no pressuposa un canvi d’orientació didàctica. Una de les anècdotes que va comentar, va ser que durant la seva investigació sobre els usos dels ordinadors a l’aula, va entrevistar una professora que feia buscar una determinada informació a Internet i que després feia copiar a mà als seus alumnes la informació trobada. També ens va mostrar algunes aplicacions didàctiques que ella anomenava “exercicis vistosos”. És a dir, exercicis amb un disseny espectacular, però en què la participació de l’alumne es reduïa a anar pitjant tecles, més o menys a l’atzar, per aconseguir un resultat satisfactori. En aquest sentit, Kalman va fer una diferenciació entre activitats i exercicis. Les activitats que es plantegen amb l’ordinador han d’estar centrades en l’alumne i obviar aquelles pràctiques que exerciten els aspectes més mecànics (exercicis), que es poden fer amb paper, a la manera tradicional. Per això el seu parer és que no cal malbaratar recursos per fer aplicacions informàtiques, perquè els alumnes acabin fent exercicis que es poden fer amb paper, a la manera tradicional.

Així doncs, la seva tesi és que l’ordinador es converteixi en una eina mental, en la línia del que ja fa temps proposa David Jonassen. L’ordinador ha de ser l’eina que permeti representar i organitzar el coneixement de l’aprenent. Per això, la intel·ligència ha d’estar en l’usuari.

Jornada Espiral 2008 / Escola Virtual d’Estiu

jornadaespiral2008.jpg

espiralescolaestiu.jpg

Aquest serà el tercer any que participo en la Jornada de l’Associació Espiral, i de la qual en sóc sòcia. Sempre he après molt en aquestes jornades sobre Educació i Tecnologia. Temes de molta actualitat i amb ponents de primera fila. Una altra virtut és que les ponències estan cronometrades al segon. Si no recordo malament no duren més de deu minuts. Quan el temps s’acaba, es talla i continua el següent. Això fa que els ponents vagin al gra, i que el discurs no s’allargassi. Per als assistents és perfecte. Si t’interessa la ponència, et quedes amb ganes de més i sempre pots ampliar la informació en una altra banda. Si no t’interessa, saps que no has de gastar la paciència.

Cada any hi ha un tema marc. Enguany són les Xarxes Socials i experiències d’aprenentatge col·laboratiu. Aquí teniu més informació sobre la Jornada Espiral 2008. I sobre l’Escola d’Estiu Virtual que organitzen.

Quan sabem les respostes, ens canvien les preguntes

Habiliteu el Javascript i el Flash per veure aquest Flash video.

La nostra societat encara valora molt les respostes. Potser massa! Concursos a la tele, jocs com el “trivial”… I l’escola no n’és una excepció. Encara es fan molts exàmens en què la memòria és la protagonista.

En un món carregat i saturat d’informació, potser són les màquines les que s’han d’encarregar d’emmagatzemar-la. I nosaltres ens hem d’espavilar per trobar la que necessitem. Fer-nos preguntes com: quina informació necessito i per a què, deixen de ser preguntes banals. Un cop que ens hem tret del mig tota la brossa que ens envaix la pantalla, un cop trobat allò que necessitem, ens podem concentrar en l’experimentació i en la reflexió. Ensenyar i aprendre a plantejar bones preguntes és un dels reptes dels educadors d’avui.

Aquest vídeo (3:08 minuts) planteja totes aquestes qüestions. És una gravació de fa uns anys d’un programa de divulgació científica de la 2: Redes, conduït per Eduard Punset. El postejo, perquè em sembla que encara és vigent. Un dels pocs programes interessants de la TV, que ha tornat a la graella de la 2, però a hores intempestives!

I em pregunto, és cert que les respostes estan devaluades? El que sí que sé és que una pregunta ben formulada, ja és un camí per encetar una reflexió que ens fa avançar.

Cibergèneres i Web 2.0

image00001.jpg

El passat 7 de maig, vaig assistir al seminari sobre “Cibergèneres i Web 2.0”, organitzat pel grup grup d’investigació de Literacitat crítica que ens va oferir Joan-Tomàs Pujolà a la UPF.
Va començar el seminari descrivint la Web 2.0. Un entorn que genera col·laboració, interacció, xarxes socials… Un espai en què l’usuari deixa de ser receptor de la informació, per ser un productor actiu que genera continguts. Fantàstic!

Algunes paraules noves que he incorporat al meu vocabulari després del seu seminari són:

  • Folksonomia: els acadèmics han deixat de ser els únics que etiqueten, que creen taxonomies. Ara tu també pots etiquetar!
  • Ciberpragmàtica: estudia els gèneres digitals, però cal ampliar aquest concepte i aquests estudis a mesura que van naixent nous gèneres. Un dels estudiosos del tema és Francisco Yus: El uso del lenguaje en Internet, 2001.
  • Ciberparla (netspeak): a Internet s’ha creat una nova forma d’oralitat. Escrivim, interactuem… Hi ha una evolució en la comunicació en què res substitueix a res. Però hi ha molts canvis. Com està canviant el llenguatge Internet? Una de les respostes la trobem en els estudis de David Crystal.

Apunto una idea per desenvolupar i continuar-hi treballant: “Els professors d’ahir ensenyaven a escriure textos, els d’avui tenim la responsabilitat d’ensenyar a escriure hipertextos”.

Tot i que el tema dóna per molt, no m’estenc més perquè va dir que el límit de paraules recomanades en una entrada de bloc com aquest és de 400. Ja en porto 253 i trobo que ja n’hi ha prou. Ja escriuré una altra entrada com a segona part, seguint el seu consell de donar la informació en petites dosis. “Avui dia la informació s’ha de donar en càpsules d’informació dosificades”. Vint minuts, per exemple, si es tracta d’una classe presencial: la gent no aguanta gaire més sense desconcentrar-se. D’aquí també l’èxit dels miniblocs com Tumblr i dels microblocs com Twitter, que admeten missatges fins a 140 caràcters.

Per saber-ne més podeu visitar el bloc que administra, amb els seus estudiants de didàctica de llengües estrangeres i TIC: Eclectic.

Gràcies Joan-Tomàs per la teva vehemència en l’exposició, pel teu entusiasme i per la teva fe en la Web 2.0. Esperem que tornis a visitar-nos.

El mapa no és el territori

mapainver.jpg

Hi ha una diferència entre el món i la representació que ens en fem. Tots creem una representació del món en què vivim. És a dir, en fem un mapa, un model, que ens serveix per generar la nostra conducta. Així, cadascú de nosaltres crea un model diferent del món que compartim, i per tant, podem arribem a viure realitats diferents.

Els models que creï cadascú de nosaltres seran diferents, ja que cadascú mira a través de diferents vidres o filtres. El primer filtre el posa el sistema nerviós, a través dels sentits. El segon filtre són les ulleres de les pautes socials. I el tercer, les experiències individuals.
Dins del filtre de les pautes socials el llenguatge té un paper central: “Cada individu és a la vegada beneficiari i víctima de la tradició lingüística en què ha nascut; beneficiari en la mesura en què la seva llengua li dóna accés als registres acumulats de les experiències d’altres persones, i víctima en la mesura que la seva llengua li confirma que la seva consciència amb límits és l’única consciència, de manera que està massa ben disposat a considerar els seus conceptes com si fossin fets reals, i les seves paraules com si fossin reals”. Aldous Huxley. The Doors of Perception.

L’objectiu (nostre, del formador, de l’educador) és expandir i enriquir aquest mapa per fer que la vida sigui més rica i més satisfactòria.

Totes aquestes idees pertanyen a un llibre que he llegit aquests dies. Hi ha idees que m’han semblat molt suggerents, tot i que d’entrada, el títol, se’m feia força estrany. En “La estructura de la magia 1. Lenguaje y terapia” (1975), Richard Bandler i de John Grinder posen les bases de la PNL (Programació Neurolingüística). Basant-se en la Gramàtica Generativa i Transformacional de Chomsky, analitzen el llenguatge utilitzat entre un grup de terapèutes i els seus clients. Els resultats i les conclusions que n’extreuen fan d’aquest llibre un bon manual de comunicació humana, en qualsevol àmbit.

I tu? Des d’on et mires el mapa?