ELS JOCS OLÍMPICS: TRADICIÓ I PRESENT
1. QUÈ SÓN ELS JOCS OLÍMPICS?
Es tracta d’un aconteixement esportiu que es celebra cada quatre anys en una ciutat diferent del món. Agrupa diversos esports alguns dels quals tenen més d’una disciplina com per exemple la natació, la gimnàstica, el piragüisme i el voleibol.
Els Jocs olímpics van nèixer a l’antiga Grècia, aproximadament, l’any 776 a.c i van desaparèixer el 394 d.c. Però, al segle XIX ,el Baró Pierre de Coubertin va promoure la restauració dels jocs. Aixì doncs, els primers jocs olímpics de l’era moderna es van celebrar a Atenes l’any 1896.
Actualment podem distingir quatre tipus de jocs olímpics: jocs olímpics d’estiu, jocs olímpics d’hivern, paralímpics i jocs olímpics de la juventut.
Els jocs olímpics d’enguany es celebraran a la ciutat de Londres agafant el relleu de Beijin (2008).
2. ELS JOCS OLÍMPICS A L’ANTIGA GRÈCIA
Els jocs olímpics van nèixer a la ciutat de olímpia amb un caràcter fortament religiós; es tracatava de festivals dedicats a la divinitat de Zeus. En aquests festivals es barrejava el caràcter sagrat amb proves esportives, música i literatura.
Els primers jocs olímpics dels que es tenen constància es van celebrar l’any 776 a.c i des de llavors es van anar celebrant cada quatre anys fins el 394 d.c, data en la qual l’emperador romà Teodosio va decidir suprimir-los pel seu caràcter pagà.
Al començament, els jocs olímpics només duraven un dia i sempre coincidia amb la primera lluna plena després del solstici d’estiu. Amb el temps els jocs olímpics cada vegada rebien més participants de tots els racons de Grècia. Al segle IV a.c els jocs duraven cinc dies.
Un mes abans de la celebració dels jocs Olímpics començava la treva olímpica ( ekekhereiria) durant la qual es paralitzaven totes les guerres, tenint en compte que si es trencava la pau, no es podia tornar a participar.
S’ha de dir però, que els jocs olímpics no eren els únics festivals que es realitzaven a grècia. Altres jocs importants eren els següents:
– Jocs Pítics de Delfos, en honor al déu Apolo
– Jocs Nemeics, en Nemea, en honor del semi-déu Hèrcules o també anomenat Heracles.
– Jocs Ístmics, celebrats al ístme de Corinto, en honor del déu Poseidón.
Tot i això, els jocs més importants eren els jocs olímpics celebrats a Olímpia.
En els jocs olímpics de l’antiga Grècia les modalitats esportives eren les següents:
– Pancracio: era una competició de lluita a mort on es barrejava la boxa i la lluita.
– Lluita: molt semblant a la lluita greco-romana actual.
– Boxa: Aquest esport era semblant a l’actual però amb menys regles.
– Curses a peu: aquesta cursa es denominava “final de l’estadi” i consistia en donar una volta a un estadi de 192,27 metres. Un dels primers guanyadors d’aquesta cursa va ser un cuiner anomenat Corebos
–Curses amb carros
–Pentatló: consistia en un conjunt de 5 proves. Començava amb el salt de llargada; els que superaven la marca mínima exigida passaven al llançament de javalina, que pesava 1,5 kg (actualment pesa 800 gr); els quatre primers classificats del llançament de javalina feien una cursa a peu que consistia en donar una volta a l’estadi; els tres primers classificats de la cursa passaven al llançament de disc i, finalment, els dos primers en el llançament de disc decidien la victòria en un enfrontament de lluita.
– Música: també tenia un caràcter competitiu.
Els guanyadors del jocs rebien com a premi una corona (Cotinos) feta amb branques d’olivera. Posteriorment la corona d’olivera es va substituir per una de llorer. Com a curiositat dir, que la corona de llorer es va mantenir fins el 1960 que va ser quan es van introduir les medalles.
Els atletes guanyadors a l’antiga Grècia es convertien en herois fins al punt que aixecaven estàtues i composaven poemes en el seu honor. A més, estaven exents de pagar impostos i vivien la resta de la seva vida sense haver de treballar.
Els atletes competien nus recoberts d’oli. No hi havia equips, cadascú competia a títol individual encara que representant a la seva ciutat. Només podien competir els homes lliures que no havien estat acusats de cap delicte. Les dones no podien participar ni com esportistes ni com espectadores.
En resum, els jocs Olímpics de l’antiguitat van durar onze segles, del 776 a.c fins el 394 d.c. L’esperit olímpic, però, es va recuperar al segle XIX de la mà del Baró Pierre de Coubertin.
3. ELS JOCS OLÍMPICS DE L’ERA MODERNA: LA RESTAURACIÓ
Després de molts segles d’oblit, els jocs olímpics van ser recuperats pel Baró Pierre de Coubertin a finals del segle XIX. Va ser el creador del comité olímpic Internacional, més conegut per COI. Aquesta institució és l’encarregada d’organitzar els jocs, els quals, actualment, representen un aconteixement molt important a nivell esportiu, polític, econòmic i cultural. La carta Olímpica, és el manifest, continuament actualitzat pel COI, on on estan escrites les normes i els principis del programa olímpic. Per poder participar en els jocs has de ser ciutadà d’un pais reconegut pel COI.
Pierre de Coubertin
Coubertin va proclamà la restauració dels jocs el 23 de juny de 1894 en la prestigiosa universitat de la Sorbona de Paris davant els representants de 14 nacions. En un primer moment els primers jocs de l’era moderna s’havien de celebrar a Paris, però després de discutir-ho es va decidir que es farien a Grècia, lloc on van nèixer feia més de 2500 anys.
Finalment, els primers jocs de l’era moderna es van realitzar a la ciutat d’Atenes l’any 1896, any a partir del qual es van anar repetint cada quatre anys en diferents ciutats del món. Fins avui dia s’han celebrat 25 edicions i només es van suspendre les dels anys 1916, 1940 i 1944 degut a les dues guerres mundials.
Les dones van començar a competir a les olimpiades de París de 1900 als esports de tennis i golf.
A partir del 1924 es van crear els jocs Olímpics d’hivern, que també es celebren cada quatre anys agrupant les disciplines esportives relacionades amb la neu. En un principi coincidien en el mateix any que les olimpíades d’estiu, però des de 1994 se celebren dos anys després.
Des de 1960 es celebren els jocs Paralímpics per esportistes amb discapacitats físiques.
Youtube: història dels jocs olímpics moderns
3.1 EDICIONS DELS JOCS OLÍMPICS D’ESTIU A L’EPOCA MODERNA
3.2 ESPORTS OLÍMPICS: LONDRES 2012
3.3 ELS JOCS OLÍMPICS D’HIVERN
Els jocs olímpics d’hivern van nèixer l’any 1924 quan la ciutat de París va impulsar l’organització de la setmana internacional d’esports d’hivern, a la ciutat francesa de Chamonix. Posteriorment, el comité olímpic internacional (COI) els reconeixeria com els primers jocs olímpics d’hivern.
Els jocs olímpics es van celebrar des de llavors cada quatre anys coincidint en el mateix any amb els jocs olímpics d’estiu. El Comité olímpic internacional (COI), el 1992, coincidint amb els jocs d’Altberville, va decidir fer els jocs d’hivern els anys parells que no hi haguessin jocs d’estiu, un canvi que es va iniciar amb els jocs Olímpics de Lillehammer, el 1994.
Els darrers jocs Olímpics d’hivern es van fer a Vancouver l’any 2010, mentres que la propera edició serà a la ciutat de Sochi (Russia).
3.3.1 Els esports olímpics d’hivern
El programa olímpic inclou 7 esports diferents que agrupen 15 disciplines i que impliquen la celebració d’unes 86 proves.
Els esports Olímpics d’hivern són els següents:
LUGE
Luge és una paraula francesa que significa “trineu”. Els esportistes llisquen en un trineu per un circuit gelat, similar al del bob.
Els corredors empenyen el trineu i ràpidament s’hi asseuen. Després d’aquest començament explosiu, utilitzen uns guants de claus per aconseguir una acceleració extra, i impulsar-se amb les mans sobre la superfície del gel, abans d’estirar-se totalment sobre l’esquena, amb els peus estesos cap endavant, per buscar una posició aerodinàmica. Els corredors de luge fan servir les cames i les espatlles per dirigir-lo.
Homes i dones competeixen en la mateixa pista, però les dones i els dobles comencen més endavant i el seu recorregut per la pista és més curt.
Cada competidor fa quatre curses, repartides en dos dies. El competidor amb el temps combinat més baix de totes quatre guanya la prova. El format de quatre curses és únic per als Jocs Olímpics d’Hivern i va ser dissenyat per premiar la coherència, la resistència i la capacitat de suportar la pressió sobretot el segon dia.
La seva història té origen en l’any 1883, a la petita localitat de Davos. Els primers campionats del món es van celebrar a Oslo (Noruega), l’any 1955. Dos anys després, els esportistes van decidir fundar-ne la federació internacional, i van crear una escissió de la federació internacional de bob. El luge va passar a formar part del programa olímpic en els Jocs d’Hivern d’Innsbruck del 1964, en tres modalitats: masculí, femení i parelles. Es dóna la circumstància que, de les 90 medalles lliurades des d’aleshores, 88 han anat a parar a mans d’esportistes procedents d’Alemanya, Àustria, Itàlia i l’antiga Unió Soviètica.
BIATLÓ
Els antecedents d’aquesta activitat combinada es remunten 2.000 anys abans de Crist, quan els caçadors del nord d’Europa s’havien de desplaçar per la neu per poder caçar. A partir de mitjan segle XVI, però, els països escandinaus van començar a equipar els seus exèrcits amb esquís, per defensar-se dels seus enemics.
La paraula “biatló” significa “dues proves”, combina esquí de fons i tir a un blanc amb rifle. El programa olímpic inclou proves individuals i per equips, el programa olímpic consta de deu proves (cinc d’homes i cinc de dones). L’objectiu del biatló és completar el recorregut en el mínim de temps possible, i aconseguir tants encerts en el tir com sigui possible, per evitar la penalització de temps que comporten les errades.
Els campionats del món per primera vegada en biatló es van celebrar el 1958 a Saalfelden, Àustria. El biatló es va convertir en un esport olímpic (només per a homes) en els Jocs Olímpics d’Hivern de Squaw Valley de 1960. Les dones de biatló es va unir als Jocs Olímpics trenta anys després, el 1992, en els Jocs d’Albertville, a França.
Dinàmica de la competició
En aquest esport s’ha de coordinar una ràpida cursa d’esquí de fons amb el control i la precisió que requereixi el tir amb rifle.
La part d’esquí del biatló requereix rapidesa i físicament és molt exigent, mentre que el tir amb rifle requereix precisió i control.
Els participants es desplacen per un recorregut i completen una distància determinada, en funció de la prova, i s’aturen a la zona de tir, on han de fer cinc trets a cinc blancs de metall, situats a cinquanta metres de distància. En funció de si l’atleta dispara estirat o dempeus la mida del blanc canvia. Estirat és de la mida d’una pilota de golf (45 mm) i dempeus, en canvi, és de la mida d’una taronja gran (115 mm). Un atleta d’alt nivell generalment necessita entre 20 i 25 segons per apuntar i disparar 5 bales. Fallar en la prova de punteria pot ser costós: segons el cas, un tir errat comporta una penalització d’1 minut de temps afegit o haver de completar un recorregut complementari de 150 metres per cada errada comesa.
Les proves de biatló del programa olímpic són:
Prova individual de 20 km homes i de 15 km dones
En les proves individuals per a homes (de 20 km) i per a dones (de 15 km), els competidors i les competidores surten d’un en un, en intervals de 30 segons. Durant la prova, els competidors s’aturen quatre vegades al camp de tir, per fer-hi cinc trets. Per cada tret fallat, l’atleta veu incrementat un minut el seu temps total al final de la cursa. L’atleta amb el temps final més baix (incloses les possibles penalitzacions) és el guanyador.
Esprint
De manera semblant a la prova individual, els esportistes surten cada 30 segons. La prova per a les dones és de 7,5 km (3 voltes a un circuit de 2,5 km) i per als homes és de 10 km. Tots els competidors han d’aturar-se dues vegades al camp de tir, per fer-hi cinc trets. En aquesta prova, si un atleta falla un tret, per cada tret errat, fa una volta complementària a un espai de 150 metres. L’atleta amb el temps més baix, inclòs el que hagi invertit en fer els recorreguts extres per sanció, serà el guanyador o guanyadora de la prova.
Persecució
Els seixanta millors de la prova d’esprint es classifiquen per participar en la prova de persecució, que consisteix en perseguir el guanyador de la prova d’esprint. En aquesta prova, els competidors comencen separats per intervals de temps que es deriven de la marca obtinguda en acabar la prova anterior d’esprint. El guanyador de la prova d’esprint surt el primer i, a continuació, surt qui ha quedat segon en la prova d’esprint, després d’esperar que el cronòmetre avanci fins al mateix temps de diferència que hi va haver entre tots dos en la prova d’esprint, i així successivament, amb la resta de participants classificats. La prova femenina és de 10 km (5 voltes a un circuit de 2 km), i la masculina és de 12,5 km (5 voltes a un circuit de 2,5 km). Tots els competidors han de passar quatre vegades pel camp de tir, i fer-hi cinc trets cada cop; igual que en la prova d’esprint. Per cada tir fallat l’atleta ha de fer una volta a un recorregut de 150 metres. Guanya el primer o la primera atleta que creua la línia d’arribada.
Relleus
En aquesta prova es competeix per equips. Els equips estan formats per quatre biatletes. Cada component de l’equip esquia 7,5 km (en la prova masculina) i 6 km (en la prova femenina), i cada rellevista haurà de parar dues vegades al camp de tir. En aquesta prova l’atleta disposa de tres bales extres, a banda dels cinc trets habituals i, igual que en altres proves del biatló, si un esportista erra un tret haurà de completar una volta d’esquí de 150 metres com a penalització.
Sortida massiva
En aquesta prova, hi participen els trenta millors competidors, que surten tots al mateix temps i han de parar quatre vegades al camp de tir, per fer-hi, cada cop, cinc trets. Si un atleta falla un tir, ha de fer, també en aquesta prova, una volta de penalització de 150 metres. El primer atleta que creua la línia de meta és el guanyador.
PATINATGE
La història del patinatge sobre gel arrenca l’any 1908 a Londres, en uns jocs olímpics d’estiu. En la primera edició dels Jocs d’Hivern, a Chamonix, el patinatge va ser considerat un dels esports principals del programa olímpic.
El programa olímpic del patinatge inclou les modalitats de: patinatge artístic, patinatge de velocitat en pista curta i patinatge de velocitat en pista llarga
El patinatge artístic
Cadascuna de les quatre disciplines de patinatge artístic són jutjades per un comitè independent de nou jutges de la Unió Internacional de Patinatge (ISU), amb l’aplicació d’un sistema de puntuació per mesurar la qualitat de cada actuació.
En cada actuació, els jutges assignen un grau d’execució (GOE) per a cada element que s’executa. Al final de cada actuació, els jutges atorguen puntuacions addicionals que mesuren la capacitat tècnica general i la presentació del patinador o equip. La persona o equip amb les xifres més altes d’ambdues qualificacions serà considerat guanyador.
A més del jurat de jutges, també hi ha un jurat tècnic que determina el nom i el nivell de dificultat de cada element.
El patinatge artísitic en els Jocs presenta 4 proves:
Individual masculí i Indidivual femení
En la competició individual de patinatge, els patinadors han de completar alhora un programa curt (de màxim 2 minuts i 50 segons) de passos, salts, girs i combinacions obligatòries, i un programa lliure de patinatge més llarg (de 4 minuts per a les dones i 4 minuts i 30 segons per als homes), tots dos acompanyats de música. El programa lliure, amb un valor de dos terços de la qualificació final del patinador o patinadora, permet que els atletes demostrin la seva creativitat, els moviments innovadors i la dificultat tècnica.
Parelles lliure
Segueix el mateix format que la competició individual, per tant, també hi ha un programa curt i obligatori, i una rutina de patinatge lliure més llarga (4 minuts i 30 segons).
En aquest cas, però, un patinador i una patinadora han de treballar coordinadament la incorporació d’elevacions, llançaments, salts sincronitzats, girs i espirals, lligats harmoniosament per passos i altres moviments.
Dansa sobre gel
La modalitat de dansa és la més recent de les disciplines oficials, es va incorporar al programa olímpic en les Olimpíades d’Innsbruck el 1976.
La dansa recorda als balls de saló, i ens porta de tornada a l’origen del patinatge. L’exercici consisteix en realitzar passos complexos coordinats amb la música. Els patinadors tenen limitat el nombre d’elevacions, de salts que no poden superar la rotació i mitja i de girs amb una limitació màxima de tres a cinc rotacions.
La diferència entre la competència per parelles i la de dansa sobre gel és que aquesta última té un major component artístic i no existeixen aixecaments acrobàtics o moviments de força, sinó que es basa més en la compenetració dels patinadors i en els aspectes coreogràfics.
És una disciplina molt atractiva que basa la major part de l’actuació en l’expressió, la creativitat i la coreografia, per això és tan difícil de jutjar.
La disciplina de dansa consta de tres programes:
Obligatori (Compulsory), Original (Original) i Lliure (Free).
El patinatge de velocitat en pista llarga
Les curses van ser el primer esport que es va practicar sobre gel, i el país on més arrelament i èxit van tenir va ser Holanda, on els ciutadans el practicaven sobre els canals gelats durant l’hivern. Holanda continua sent, avui dia, una de les principals potències en aquest esport.
Els primers campionats del món es van celebrar l’any 1889 i, com a esport, va ser introduït als Jocs Olímpics de Chamonix.
Els patinadors competeixen contra el rellotge, en una pista de 400 metres de corda.
Les competicions duren un mínim de 25 voltes i un màxim de 250. El grup de patinadors (normalment d’entre quaranta i seixanta persones) comença conjuntament a fer-hi voltes. La primera volta no val, és per començar a lluitar per una bona posició. Després d’aquesta primera volta, es comença a comptar. No es tracta de córrer el màxim possible, es tracta d’un esport estratègic, en què s’ha d’estalviar energia per la recta final, poder fer un esprint i córrer més que el competidor. Guanya el primer que creua la ratlla de la meta.
Patinatge de velocitat en pista curta
És un esport bastant recent, que neix com una escissió del patinatge de velocitat en pista llarga. La Federació Internacional de Patinatge el va reconèixer el 1976. Els primers campionats del món es van fer el 1981, i la seva primera presència olímpica es va produir com a esport d’exhibició a Calgary, l’any 1988, i va passar a ser esport oficial en els Jocs d’Albertville.
En aquesta modalitat no és competeix contra el rellotge, sinó que els patinadors, en una pista molt més curta, competeixen entre ells.
El circuit oval de la pista fa només 111 metres i no hi ha divisió en carrers. Això provoca freqüents accidents durant les curses, i hi són habituals les caigudes i les desqualificacions. En conjunt, és un esport molt espectacular.
El programa dels jocs inclou vuit proves diferents, quatre de masculines i quatre de femenines.
- Masculines: 500 metres, 1.000 metres, 1.500 metres i 5.000 metres per equips.
- Femenines: 500 metres, 1.000 metres, 1.500 metres i 3.000 metres per equips.
En totes se celebren eliminatòries, i se’n classifiquen els primers per a la ronda següent, i així fins a la final. En cada cursa, corren un màxim de sis participants.
En les proves per equips es competeix per relleus, amb equips de quatre patinadors, i cada patinador pot donar el relleu en qualsevol moment, tot i que les dues darreres voltes les ha de fer un sol patinador.
HOQUEI SOBRE GEL
La paraula hoquei ve de l’antiga paraula francesa “hocquet”, que significa “pal”. Van ser els britànics els que probablement van portar la idea d’utilitzar un pal per propulsar una bola de neu sobre el gel d’un estany o un llac a l’Amèrica del Nord, els segles XVII o XVIII.
El 1879, la McGill University de Montreal ja va organitzar competicions i va desenvolupar el primer reglament conegut de l’hoquei gel.
La primera competició d’hoquei gel es va duu a terme en els Jocs Olímpics d’Estiu de 1920, a Anvers, i es va incorporar al programa esportiu des de l’edició inaugural dels Jocs Olímpics d’Hivern de 1924 a Chamonix. L’hoquei gel femení, en canvi, no s’hi va afegir fins als Jocs de Nagano, de l’any 1998.
Dinàmica de la competició
En la competició dels Jocs Olímpics d’Hivern, hi participen vuit equips femenins i dotze de masculins, organitzats en grups que disputen una lligueta prèvia a les rondes finals en què es classifiquen els millors cap de sèrie de cada grup inicial.
Un equip ha de tenir no més de sis jugadors sobre el gel, mentre que el joc està en curs. L’objectiu és aconseguir fer més gols que l’equip adversari i introduir el puck (un disc dur de goma negre) dins de la porteria rival, com en el futbol.
Un partit consisteix en tres períodes de 20 minuts, amb 15 minuts de descans entre períodes. Si en un partit en què cal determinar un equip guanyador el resultat final és d’empat, es jugarà un període de pròrroga; a la final olímpica, la prorroga és de vint minuts. Si l’empat perdurà després de la pròrroga, es fa una tanda de penals.
BOB
El Bob és un dels tres esports de lliscament del programa (Bob, Skeleton i Luge). Els tres van sorgir de la pràctica d’utilitzar un trineu o un tobogan per lliscar sobre la neu o el gel. L’ús d’un trineu per viatjar o divertir-se es remunta a fa uns 700 anys.
La idea de les curses de trineus per una pista empinada es remunta a uns 150 anys, a mitjan segle XIX, quan els turistes britànics van començar fer les primeres instal·lacions a les carreteres cobertes de neu dels Alps.
La prova per equips de quatre de Bob és al programa olímpic des dels primers Jocs Olímpics d’Hivern de Chamonix, de l’any 1924. La prova de Bob
amb dos homes es va incorporar al programa dels jocs olímpics el 1932. Les dones van començar a competir en Bob per primera vegada el 2002, a Salt Lake City.
Dins d’aquest esport hi ha la modalitat del Skeleton, que deu al seu nom al trineu utilitzat , inicialment de metall i ara de fibra de vidre amb una aparença similar a la d’un esquelet humà.
Igual que en els altres esports de lliscament, en el bob i en el luge, el començament és crucial en el skeleton. Els atletes entrenen de forma molt similar als velocistes per desenvolupar poderoses cames que necessiten per aconseguir la màxima velocitat possible al circuit de lliscament. Però la velocitat no és l’únic factor que influeix en el resultat final, sinó que també ha de trobar la millor trajectòria i dirigir el trineu adequadament per mantenir la seva alta velocitat.
El Skeleton masculí es va disputar als jocs de 1928 i 1948, i va reaparèixer com un esport olímpic permanent per als homes i les dones en els Jocs Olímpics d’Hivern a Salt Lake City.
CÚRLING
Es juga en una pista de gel. Dos equips fan torns per empènyer i fer lliscar pedres de 19,1 quilos de pes cap a una sèrie d’anells concèntrics o cercles. L’objectiu és aconseguir que les pedres pròpies s’aturin tan a prop del centre dels anells com sigui possible, i no les de l’equip adversari.
El cúrling és un esport de precisió, similar a les bitlles angleses, a la petanca, a la rayuela xilena, a les botxes argentines o a les boles criolles veneçolanes, que es practiquen en una pista de gel.
Els equips, de quatre participants cadascun, competeixen entre ells amb l’objectiu de fer lliscar 8 pedres de granit sobre un passadís de gel de 45,5 metres de llarg i 4,75 metres d’amplada.
Un cop fet el llançament, els altres membres de l’equip, amb raspalls, acompanyen cada pedra per facilitar-ne el seu avanç sobre el gel o variar-ne la direcció, però sempre sense tocar la pedra.
Després dels llançaments, cada equip obté punts en funció de la proximitat de les pedres a la diana marcada al centre, al final del passadís: la pedra més propera al centre de la diana val un punt, si la següent és del mateix equip val dos punts i així fins a la primera pedra més propera a la diana de l’equip contrari. En cas que no hi hagi pedres a la diana, s’anotarà com a puntuació d’aquella jugada 0-0. Un partit normal es juga a 8 o 10 “jocs”. Al final del partit, guanya l’equip amb més puntuació. Si el partit acaba amb empat, s’haurà de jugar un joc extra. L’equip que guanya un joc comença el següent obligatòriament.
ESQUÍ
Inclou les modalitats de combinada nòrdica, esquí alpí, esquí de fons, freestyle, salts d’esquí i snowboard.
Els Alps europeus han estat l’escenari, des de fa més de 150 anys, de la pràctica de l’esquí. En aquesta zona del món, els esquiadors van adaptar les tècniques de l’esquí de camp a través, nòrdic o de fons, en els seus pendents més pronunciats.
De la mateixa manera, els esquiadors dels Alps van impulsar l’evolució dels esquís cap a una versió amb més amplada, per tal de poder baixar amb més seguretat, i de diferents maneres d’utilitzar els pals i de desenvolupar diferents tècniques de girar, per poder esquiar pel terreny més vertical de l’alta muntanya.
L’esport es va fer cada vegada més conegut. Al principi del segle XX, l’esquí es va començar a popularitzar, en gran part per la incorporació de sistemes d’arrossegaments i telecadires, que permetien que els esquiadors pugessin sense complicacions a les cotes més elevades dels cims nevats, des dels quals es podia baixar esquiant.
El debut de l’esquí alpí com a esport olímpic, tant en competició per a homes com per a dones, es va produir l’any 1936, a Garmisch-Partenkirchen.
3.4 ELS JOCS PARALÍMPICS
Els Jocs Paralímpics són un esdeveniment internacional on hi participen esportistes amb alguna discapacitat física o sensorial que se celebra cada quatre anys, durant les setmanes posteriors als Jocs Olímpics, sota els auspicis del Comitè Paralímpic Internacional.
Els primers Jocs Paralímpics d’estiu es van celebrar l’any 1960 a Roma (Itàlia), i els primer Jocs Paralímpics d’hivern van ser l’any 1976 a Örnsköldsvik (Suècia). Hi participen atletes amb discapacitat motora, amputacions, ceguesa i paràlisi cerebral. Els que tenen deficiències mentals, en canvi, participen als Jocs Mundials Special Olympics.
3.4.1 Història dels jocs Paralímpics
Els actuals jocs paralímpics van néixer l’any 1948, quan el neuròleg “Ludwig
Gutmann”, que treballava a l’hospital Stoke Mandeville d’Aylesburg (Anglaterra), on
tenia cura dels veterans de la Segona Guerra Mundial afectats per lesions de la
medul3la espinal, va organitzar una competició esportiva entre els seus pacients i
els d’un hospital de Londres. El neuròleg estava convençut del be que anava la
pràctica de l’esport per aquestes lesions.
Quatre anys més tard, el 1952, esportistes discapacitats dels Països Baixos van
afegir-se a la competició i això va donar origen a l’anomenat “moviment
paralímpic”
– Els primers Jocs Olímpics oficials per a esportistes discapacitats es van celebrar a
Roma l’any 1960 i van rebre el nom de “Jocs paralímpics”
En aquesta primera convocatòria, hi van participar 400 esportistes de 23 estats i
van competir en 8 esports, 6 dels quals encara s’hi participa actualment: tir amb
arc, esgrima, bàsquet, tennis de taula i atletisme. Tots els participants van
competir amb cadira de rodes, fet que va canviar progressivament en els jocs
següents, a mesura que s’hi anaven afegint més grups de discapacitats.
– L’any 1976, a Toronto (Canadà), per primera vegada hi van participar
esportistes amputats i també amb deficiència visual.
– Al 1980 la URSS no va voler celebrar els jocs, Arnhem (Holanda) va
organitzar els VI Jocs Paralímpics .
– Al 1984 els van organitzar dues ciutats dels EEUU, Stoke Mandeville i EEUU.
– El 1988 es van celebrar a Seül.
– El 1992 a Barcelona. Aquest mateix any, a Madrid, es va organitzar una
Paraolimpíada per a discapacitats intelectuals.
– El 1996 es van celebrar a Atlanta.
– El 2000, a Sidney.
– I el 2004, a Atenes.
3.4.2 Esports paralímpics
|
|
|
Els esports que formen part dels Jocs Paralímpics d’hivern són:
- Esquí alpí
- Esquí nòrdic
- Biatló
- Esquí de fons
- Hoquei gel
- Curling amb cadira de rodes
4. SÍMBOLS I CERIMÒNIES OLÍMPIQUES
4.1 LEMA, JURAMENT I CREDO OLÍMPIC
Acompanyat del jurament i credo el lema Olímpic va ser introduit pel mateix Pierre de Coubertin.
Lema olímpic
“Citius, altius, fortius”: es tracta d’una frase en llatí que vol dir: ” més ràpid, més alt, més fort”.
Jurament Olímpic
“En el nom de tots els competidors, jo prometo que nosaltres participarem en aquests jocs Olímpics, respectant i complint les normes, en el veritable esperit esportiu, per la glòria de l’esport i l’honor dels nostres equips”.
Aquest jurament fou pronunciat per primera vegada als jocs Olímpics d’Amberes el 1920.
Aquest jurament es pronuncia durant l’acte d’inauguració dels jocs Olímpics per un atleta del país on es celebren els jocs. Mentres realitza el juramaent, té agafada la bandera Olímpica amb la mà.
Credo Olímpic
“El més important dels jocs Olímpics no és guanyar sino competir, així com el més important a la vida no és el triomf sino la lluita. L’essencial no és haver guanyat sino haver competit bé”.
4. 2 LA BANDERA OLÍMPICA
La Bandera Olímpica consta de cinc anells entrellaçats de colors blau, negre, vermell, groc i verd que representen els cinc continents.
La primera mascota de la història d’uns Jocs Olímpics va aparéixer als Jocs de Munic, a Alemanya, l’any 1972. Es tractava de Waldi, un gos molt popular en aquest país que es caracteritza per ser molt resistent i tenir molta agilitat, característiques que han de tenir tots els atletes. Waldi apareix pintat de molts colors diferents per expressar l’alegria dels Jocs Olímpics.
Des d’aleshores, les mascotes han estat sempre un element molt important de la imatge dels Jocs. Simbolitzen l’esperit olímpic, i tenen a veure amb la història i la cultura del país que acull els Jocs. Són també una manera d’arribar ràpidament a la gent i, sobretot, als nens. Per això sempre s’organitza un concurs on tothom qui vol pot presentar un dibuix, i al qual es presenten artistes molt reconeguts.
Fins als Jocs Olímpics de Barcelona, l’any 1992, gairebé totes les mascotes s’havien basat en un animal del país que organitzava els jocs. Per exemple:
– La Marmota Amik, als Jocs de Mont-real, al Canadà, l’any 1976.
– L’ós Misha, als Jocs de Moscou, a Rússia, l’any 1980.
– L’àguila Sam, als Jocs de Los Angeles, als Estats Units, l’any 1984.
– El tigre Hodori, als Jocs de Seül, a Corea, l’any 1988.
A partir dels Jocs de Barcelona del 1992 ja no es va seguir aquesta norma, i els països no triaven la mascota en funció de quin era l’animal del país. Alguns països, fins i tot, n’han tingut més d’una. Per exemple, als Jocs Olímpics d’hivern celebrats a la ciutat de Nagano, al Japó, l’any 1998, hi havia quatre mascotes. L’any 2000, als Jocs de Sydney, a Austràlia, van ser tres, escollides entre els animals originaris del continent australià.
Munic 1976 Montreal 1976 Moscou 1980
Los Angeles 1984 Seul 1988 Barcelona 1992
Atlanta 1996 Sidney 2000 Atenes 2004
Pequin 2008 Londres 2012
4.4 LA FLAMA OLÍMPICA: HISTÒRIA
El foc olímpic és un dels símbols dels jocs Olímpics, i està basat, tot i que no és del tot segur, en la llegenda de prometeo, que va robar-li el foc a Zeus per donar-li els homes.
Als jocs Olímpics a l’antiga Grècia es mantenia encesa una flama fins que acabaven les competicions. En els jocs Olímpics de Berlí de 1936, es va realitzar per primera vegada una marxa d’atletes que van anar rellevant-se la torxa amb la flama, des de les runes del temple d’Hera, a Olímpia, fins l’estadi Olímpic de Berlí.
4.5 HIMNE OLÍMPIC
S’interpreta durant la jornada inaugural dels jocs olímpics, acompanyant la entrada de la bandera olímpica a l’estadi.
L’himne olímpic oficial fou adoptat pel COI (comité olímpic internacional) el 1957. Està basat en un poema del poeta grec Costis Palamas. La conversió d’aquest poema en música va estar a càrrec de Spirous Samaras.
La traducció de l’himne olímpic al castellà
| Immortal spirit of antiquity, Father of the true, beautiful and good, Descend, appear, shed over us thy light Upon this ground and under this sky Which has first witnessed thy unperishable fame Give life and animation to those noble games! In thy light, plains, mountains and seas
|
Espíritu inmortal de la antigüedad, Padre de lo verdadero, lo hermoso y lo bueno. Desciende, preséntate, Derrámanos tu luz sobre esta tierra y bajo este cielo, Que fue el primer testigo de tu imperecedera fama. ¡Crea, en nuestros pechos, corazones de acero! |
5 PREMIS I CONDECORACIONS
5.1 LES MEDALLES
El premi més reconegut en els Jocs Olímpics són l’entrega de medalles als tres primers participants, amb predomini a la medalla d’or que és entregada al guanyador de cada prova. El sistema actual de medalles (or-plata-bronze) va aparèixer per primer cop en els Jocs Olímpics d’estiu de 1900 realitzats a París (França), ja que en els Jocs Olímpics d’estiu de 1896 realitzats a Atenes (Grècia) únicament es van entregar dues medalles: una de plata al guanyador, juntament amb la corona de llaurers, i una de bronze al segon classificat.
- medalla d’or: otorgada al guanyador o guanyadors de cada prova.
- medalla de plata: otorgada al segon classificat o segons classificats de cada prova.
- medalla de bronze: otorgada al tercer classificat o tercers classificats de cada prova. En algunes proves realitzades amb el sistema de rondes d’eliminació no es juga el tercer lloc, entregant així la medalla de bronze als competidors que han estat derrotats a les semifinals del torneig.
En el cas que dos o més competidors empatin en el primer, segon o tercer lloc, i no estiguin contemplats sistemes de desempat, es reconeix a tots ells amb la medalla corresponent, però al mateix temps s’anul·la la medalla següent. Així doncs, si per exemple dos atletes empaten en el segon lloc d’una prova es lliura als dos una medalla de plata alhora que no s’entrega cap medalla de bronze. Quan es tracta d’un equip es lliura una medalla a cadascun dels seus integrants, hagin o no participat en les proves.
Les medalles rebudes per cada delegació estableixen la posició al medaller olímpic, ordenant-se primer per la quantitat de medalles d’or, després per la quantitat de medalles de plata i finalment per la quantitat de medalles de bronze. D’aquesta manera una delegació amb dues medalles de plata, sempre quedarà sota una altra amb una sola medalla d’or.
Si cliqueu en aquest enllaç trobareu el número de medalles que han guanyat tots els païssos al llarg de la història del jocs olímpics d’estiu de l’era moderna
Mapa de les medalles olímpiques
5.2 PODI I HIMNE NACIONAL
A partir dels Jocs Olímpics d’estiu de 1932 realitzats a Los Angeles (Estats Units) el Comitè Olímpic Internacional va establir la creació del podi olímpic, consistent amb una tarima amb tres alçades diferents per als guanyadors de cada medalla. En la cerimònia d’entrega d’aquestes sona l’himne nacional corresponent al Comitè Olímpic Nacional de l’esportista guanyador de la medalla d’or.
5.3 DIPLOMA OLÍMPIC
Des dels primers Jocs Olímpics d’estiu de 1896 realitzats a Atenes (Grècia) el Comitè Olímpic Internacional va establir el lliurament de diplomes a alguns esportistes participants, segons uns criteris que han anat variant en el temps. Fins als Jocs Olímpics d’estiu de 1948 realitzats a Londres (Regne Unit) es lliuraven diplomes olímpics només als esportistes que havien obtingut medalla. Si bé excepcionalment, com en els Jocs Olímpics d’estiu de 1908 realitzats a Londres (Regne Unit) es van emetre dos tipus de diplomes: els clàssics per als guanyadors de medalla i un segon tipus de diploma per a “els atletes que van arribar un alt estàndard d’excel·lència sense haver aconseguit ser el primer, segon o tercer en la seva competició”.
A partir dels Jocs d’estiu de 1948 el Comitè Olímpic Internacional va decidir lliurar un diploma olímpic també a aquells esportistes que havien finalitzat en alguna de les sis primeres posicions. En els Jocs Olímpics d’estiu de 1984 realitzats a Los Angeles (Estats Units) finalment s’establí que els diplomes olímpics s’entregaven als vuit primers classificats en cada prova.
5.4 KOTINOS
Els Kotinos és la corona feta amb una branca d’olivera que es posava als campions olímpics als Jocs Olímpics de l’antigor. Durant la realització dels Jocs Olímpics d’estiu de 2004 a Atenes (Grècia) es va tornar a utilitzar, si bé com a complement de les medalles otorgades (en aquesta ocasió ens va posar als tres medallistes i no pas únicament al guanyador).
6. BOICOTS I GUERRES
– Els VI jocs olímpics s’haurien d’haver fet a Berlin l’any 1916, però degut a la primera guerra mundial no es van poder realitzar.
– Els XII jocs olímpics s’haurien d’haver celebrat a Helsinki l’any 1940, però degut a la segona guerra mundial es van haver d’anul·lar.
– Els XI jocs olímpics es van celebrar a Berlin l’any 1936 sota el règim Nazi de Hiltler. Molts païssos i van intentar boicotejar aquests jocs degut a la ideologia racista de Hitler. Finalment el COI va decidir que aquests jocs s’havien de fer.
– Els XIII jocs olímpics s’haurien d’haver celebrat a Londres l’any 1944, però, com va passar quatre anys abans, no es van poder celebrar degut a la segona guerra mundial.
– Els XXII jocs olímpics de Moscou de l’any 1980, van ser boicotejats pels EEUU i els païssos de l’OTAN com a resposta de la invasió Soviètica de l’Afganistan.
– Els XXIII jocs olímpics de Los Angeles 1984, van ser boicotejats pels païssos socialistes instigats per l’URSS (actualment Rùssia).
7. QUÈ ÉS EL DOPING?
Es tracta de substàncies extranyes a l’organisme o de substàncies del propi organisme, però incrementades, que milloren de manera il·legal el rendiment dels esportistes.
El doping però, a més de ser il·legal, perjudica seriosament la salut dels esportistes i està en contra d’un dels pricipis fonamentals de l’esport que és el de la competència justa. Per això el comité Olímpic internacional i les federacions nacionals i internacionals dels diferents esports han prohibit l’ús de substàncies dopants.
Els controls de dopatge es realitzen en totes les grans competicions i cada vegada amb més freqüència. Quan es vol fer un control de dopatge a un atleta després d’una competició, se li pren una mostra d’orina just al moment d’acabar aquesta i es precinta davant de l’atleta i d’un acompanyant autoritzat. Part de l’orina s’analitza en un laboratori a curt termini i l’altra es conserva per si el resultat és positiu i es demana una segona anàlisi (contraanàlisi).
També es poden fer controls de dopatge amb una mostra de sang o de cabells. Aquests són més fiables que els d’orina però, també, més cars.
Si clique en el següent enllaç trobareu un llistat de les sustàncies dopants
8. ESPORTISTES LLEGENDARIS
Nadia Comaneci (gimnàstica artística)
9. ENLLAÇOS D’INTERÈS
www.londresolímpico.com: informació actualitzada a diari sobre els jocs olímpics de londres 2012
wikipedia (jocs olímpics de londres )Dades sobre els jocs olímpics de londres 2012
www.madridolimpico.net/ Història dels jocs i federacions esportives
w1.bcn.cat/candidatura 2022 Informació sobre jocs olímpics d’hivern
www.olympic.org/ Comitè olímpic internacional
www.coe.es/ Comitè olímpic espanyol
www.london2012.com/ Pàgina oficial dels jocs olímpics de londres
