ratatouille

Moins chers amis,

Alain Renais va construir els diàlegs dels seus personatges d’On connaît la chanson (1997) amb lletres de músiques de cançons conegudes,  la meva àvia Guadalupe era capaç de parlar encadenant dites populars que donaven significat a totes les seves vivències i és per això que avui he recordat una de les seves preferides:  “Déu apreta però no ofega” que li va permetre sobreviure a una guerra fratricida i una postguerra famolenca amb un nivell d’estoicisme molt i molt lloable. Sortosament jo l’aplico en una altra situació molt fes afortunada i és que després de comunicar-vos el trist òbit del nostre amic TCC avui us puc dir que per primer cop a Tarragona i concretament a Les Gavarres s’estrena una pel·lícula d’un director invisible fins a dia d’avui però que a França és un home de solvència provada i qualitat contrastada: es tracta de Arnaud Desplechin de qui el MICEC-O8 en va projectar una àmplia mostra:L’aimée (2007 ), Rois et reine (2004), En jouant ‘Dans la compagnie des hommes’ (2003),  Esther Kahn (2000),  La sentinelle (1992),  La vie des morts (1991).

Aquesta setmana s’estrena Un conte de Noël (2008) en VOS que us permetrà sentir la meravellosa veu envellutada de Catherine Deneuve i tornar a veure el monstre de l’actuació Mathieu Amalric que ja ens va enamorar Le scaphandre et le papillon (2007, La question humaine (2007) i la més popular Quantum of Solace (2008) enfrontant-se al més temible dels agents amb llicència per a matar.

Un conte de Noël no és de cap manera una pel·lícula de Nadal, no cal que hi patiu aquells no us agrada celebrar les coses fora de lloc. Es tracta d’una salvatge pel·lícula sobre la família i les relacions familiars on Amalric intenta matar la mare Deneuve (des del punt de vista froidià, és clar) cosa que no el deixa indemne. Drama corrosiu i cinema intel·ligent -del que us dic que pensa per si sol- que no us podeu deixar perdre i del qual seguirem parlant. Refinada cuina francesa de la millor qualité dirigida als llepafilms més primmirats.

Però això no és tot perquè també comptem amb l’estrena del documental més premiat (Oscar, Bafta, crítica…) de l’any 2008 Man on wire que narra la història de l’equilibrista  Philippe Petit que el 1974, amb només 24 anys,  va aconseguir llençar un cable entre les dues torres bessones del World Trade Centre i caminar-hi per sobre,  sortint-ne totalment indemne i  sense cridar l’atenció de cap agent de seguretat. L’acció que ara entraria en el terreny de l’art conceptual va ser anomenada el “crim més artístic de la història”. En fi, un autèntica delícia que tampoc podeu deixar escapar.

I per descomptat, bon appétit

RATATOUILLE

Estimats amants de la Crispeta,

He de confessar que aquesta setmana sóc un rateta amb una bona dosi d’estrès.  Tenim tant i tant cinema i és tant i tant bo que ben bé, gairebé, no sé quin menú aconsellar-vos i per aquest motiu,  declaro la setmana de bufet lliure.

Prepareu doncs les safates que comença l’espectacle:

En primer lloc encara us queden plats de la setmana passada que conserven tot el seu sabor i textures i estan preparats per poder menjar-los  en perfectes condicions: Gran Torino, El curioso caso de Benjamin Button , Slumdug Millionaire, Che: Guerrilla en fi que només amb això ja passaríeu la setmana però com que en aquests moments sembla que la crisi no va amb el cinema, si més no pel que fa a les idees, prepareu-vos  que passem a la secció dels segons plats.

Dues especialitats alemanyes. La primera en VOS (com Déu mana veure cinema) és Cerezos en flor, una deliciosa història d’amor d’aquelles que duren fins la mort. Un comiat al Japó de dos éssers que s’estimen. La segona , R.A.F: facción del Ejército Rojo, més “dureta”  es tracta de la recreació dels anys durs de la banda terrorista alemanya Baader Meinhof i segueix la línia de revisió històrica iniciada amb La vida de los otros,  que  ja voldríem per al cinema espanyol. Encara ha de néixer el director espanyol que portarà a la pantalla la revisió històrica dels anys del franquisme.

El següent plat té flaires portugueses però només pel que fa a l’idioma que comparteixen l’autor del llibre en què es basa la pel·lícula i el director. Es tracta de A ciegas basada en Ensayo sobre la ceguera  del portuguès  José Saramago, adaptada pel brasiler Fernando Meireles (Ciudad de Dios). Un plat amb regust a metàfora que agradarà a tots  els que se senten estimulats per  les flaires filosòfiques de qualitat.

I un tercer bloc format per dos plats de regust americà amb espècies “indie” que els hi  donen un sabor ben especial. The visitor signada per Thomas McCarthy és una història sobre l’avorriment d’un intel·lectual fins que,de sobte, i per un fet insòlit comença a xafar de peus a terra. Lejos de la tierra quemada és un proposta a l’estil “ fajitas de pollo con enchillada, guate! Signada per Guillermo Arriaga  guionista que, en altre temps,  fou parella de fet cinematogràfica de Guillermo González Iñárritu. Torna a presentar-nos una història amb càrrega de profunditat que parteix d’un garbuix  d’històries creuades.

I si no voleu barra lliure podeu anar al selecte restaurant totalment VOS de l’Antiga Audiència i tastar un documental dur com els torrons de Xixona, Deliver us From Evil (Líbranos del mal) d’Amy Berg,  divendres dia 13 a les 20.30, basat en els escàndols pels  casos de pedofília ocorreguts entre alguns sacerdots de l’església americana. Diumenge a les 20h Die Welle (La ola) sobre com educar els adolescents en la pedagogia activa i no passar-se a l’altre extrem convertint-los en autèntics fatxendes neonazis.

En fi, que si teniu prou estómac us ho passareu d’allò més be i anireu posant quilos com aquell que no vol la cosa …

Bron profit,

RATATOUILLE

Estimats,

Començo la setmana amb un refrany popular de la meva àvia perquè avui us torno a presentar un menú de plat únic, dels que es feien abans i que portaven un mica de tot i no hi faltava de res. Sobrietat i dieta equilibrada. I tot plegat, per què? Doncs, perquè aquest divendres l’avi Eastwood ens torna a posar el plat a taula i us asseguro que és per llepar-se els dits.L’avi que ja ens va fer els canelons per Nadal, té la saviesa suficient per agradar als més llepafilms que fan lectures tan profundes que arriben al soterrani, fins als que els agraden els personatges maldestres, remugadors i enfadats amb la vida com aquelles mules boges que anaven donant guitzes a tort i a dret.

Quan en Clint Eastwood interpretava en Harry Callahan, conten els més informats del lloc que agradava tant als republicans més conservadors com els afroamericans del Bronx i tot plegat perquè en el seus personatges hi ha registres on s’hi poden identificar diferents estrats de la societat.

En fi, que si deprès de veure Gran Torino voleu fer un mena de “revival” i veure el nostre heroi en els temps iniciàtics del personatge podem muntar una kermese i repassar tota la saga de Dirty Harry -el brut- en el cau de la rateta que us parla que, a més en plan fetitxista, compta amb una reproducció de l’original de la placa del policia més salvatge de la història del cinema.

I com que no us vull deixar sense les postres corresponents, només dir-vos que podeu triar entre els plats de l’Antiga Audiència. Divendres a les 20.30  un plat molt reposat però, al mateix temps, carregat d’exotisme i rotllo Integral; Samsara i diumenge a les 8 del vespre  In Search of a Midnight Kiss (Buscando un beso a medianoche) cuinada per Alex Hodridge que de ben segur ens recordarà sabors molt propers Antes del amanecer. Moments impagables del començament d’una relació que no té temps de consumir-se.

Que tingueu una excel·lent digestió.

RATATOUILLE

Benvolguts Crispetaires,

Aquesta setmana podrem gaudir d’una autèntica deconstrucció culinària: es tracta d’El curioso caso  de Benjamin Button basada en l’obra original de F Scott Fitzgerald que es va inspirar en un relat de Mark Twain  on es podia llegir un citació que, més o menys, deia així:  “la vida seria infinitament més alegre si poguessim nèixer als 80 i ens acostessim poc a poc als 18″. Però els anys 7o Manuel de Pedrolo en el seu llibre Trajecte final també va escriure un conte curt  anomenat El regressiu que ens va fer agafar calfreds a més d’una amb la proposta d’anar desfent anys fins arribar a ser un nadó indefens als final dels nostres dies.

Les fans de Brad Pitt passaran una mala estona, la primera part de la pel·lícula, veient l’home més bell del món convertit en un vell però, no hi patiu que tot és a fi de bé i cap al final us podreu posar les botes amb un extrordinari desplegament dels encants del nostre heroi.

En el cas de Button, l’home neix amb l’aparença d’un bebé de 80 anys i a partir d’aquí tot s’explica en clau de realisme màgic però a l’estil USA cosa que desvirtua força el realisme màgic que, tot s’ha de dir, és propietat intel·lectual de Gabriel García Márquez i Mario  Vargas LLosa. Tot plegat un nou repte per David Fincher que haurà de demostrar que pot mantenir el nivell de Zodiac, Fight Club (1999) o  The Game (1997.

L’altre plat és típicament americà i té dos ingredients fonamentals: corrupció política i mitjans de comunicació. Dieta sana per a periodistes i tot tipus de personatges que es distreuen posant-se en la vida dels altres amb males arts i ganes de pujar el share . Ron Howard és el cuiner experimentat que després de cuinar The Da Vinci Code (2006), un plat molt anomenat però que ens va deixar sense cap sabor de record,  intentarà posar-se al nivell de  A Beautiful Mind (2001) o  Cinderella Man (2005) que van merèixer un major reconeixement entre la crítica culinària.

Així doncs  El desafio: Frost contra Nixon planteja el duel que el periodista David Frost va voler mantenir amb Richard Nixon en una entrevista,  cara a cara televisada,  temps després que el president hagués deixat el càrrec a causa de l’escàndol Water Gate. I per cert, si l’expresident Nixon us recorda a Comte Dràcula, no esteu al·lucinant, no, simplement és que Frank Langella va ser el Dràcula més sexi dels anys 70.

A la cuina de l’Antiga Audiència, divendres a les 20.30 hi trobarem un plat que ens va deixar un gust tant potent fa uns quants mesos que  encara repetirem: Antes de que el diablo sepa que has muerto de inigualabre Sidney Lumet que quan mes cuina millor ho fa. És ben bé una olla podrida castellana tot i que sigui cuina americana i cal prendre l’ENO per fer-ne un traguet,  tot just havent sortit del cinema. Però no hi patiu que la despesa en bicarbonat  ja s’ho val . I diumenge a les 20,00 cuina xinesa per acabar la setmana: Mil años de oración de Waine Wang que després de Smoke va passar un període de desorientació intentant cuinar com els americans i que finalment ha tornat a descobrir la cuina xinesa i ha acabat fent cuina de fusió aconseguint uns sabors i textures que mereixen la nostra atenció.

I per si no en hi ha prou, aquí teniu la darrera revista Under Water, concretament el número 1 on podreu trobar un menú de degustació molt suggeridor.

Avui, més que mai bon appètit,

RATATOUILLE

<!-

No us ha passat mai que després de menjar un plat exquisit no voldríeu menjar res més?  Digueu-me obsessiva si voleu, però no m’he pogut estar de repetir els cargols a la Borgonya de Laurent Cantet  i he vist La clase  dues  vegades  i encara m’he hagut de reprimir amb la pasta italiana per no tornar  veure Il Divo que és tot un miracle d’interpretació i posada en escena sortit de la cuina de Paolo Sorrentino de qui, ben segur, sentirem  parlar.

 Aquesta setmana, els que encara no us heu delectat amb les menges de l’anterior,  ho teniu magre perquè encara haureu d’afegir a la dieta  dos o tres plats més d’aquells que, un bon gourmet, no pot deixar passar sense tastar

La duda és un plat sobre el qual no s’ha de dubtar perquè també té ingredients de primera qualitat (Meryl Streep i Philip Seymor Hoffman), està cuinat amb saviesa clàssica i afegeix la possibilitat que els comensals puguin aportar el toc final al plat perquè el xef s’està d’acabar-lo i ens dóna  la possibilitat que el toc final resti a les nostres mans. Després els sabors retornaran a les nostres ments a mode d’interrogant.

També podeu trobar un plateret molt recomanable Cuscús que ens porta flaires de la cuina de tunisiana  però amb el filtre d’un cuiner criat a França. El majors ingredients són plantejar aquells problemes de la maduresa que sorgeixen tant a París com a  Sète o a  Toumbuctú. Reconegut en el darrer Festival de Venècia amb el premi de la crítica i amb diversos Cèsar a França.

I com que a  taula, ja hi tenim molta teca, haurem de triar amb criteri i potser deixar,  pel cas que ens quedem amb gana, la col alemanya que se serveix a la  Valkiria perquè és un plat amb una gran presentació i uns ingredients gens menyspreables però que acaba no  sent res més que això: un foc d’artifici del que us heu d’abstenir   aquells que preferiu els sabors que es decanten cap a la fidelitat històrica.

Al restaurant de l’Antiga Audiència només hi haurà el menjador obert diumenge perquè Vampir Cua de cuc, el suquet de peix de Pere Portabella,  no es podrà passar per problemes tècnics. Diumenge però, podrem tastar una especialitat brasilera que va ser reconeguda en la darrera Berlinale amb l’Ós d’or a la millor pel·lícula. Prepareu els vostres estómacs perquè Tropa de élite de José Padilha és el que es cou a les faveles   entre policies  corruptes, ionquis  i camells no és pas una sopeta d’all.

Bon profit!

RATATOUILLE