ratatouille

Benvolguts estómacs d’acer,

Una de les rosegadores compulsives d’aquest  bloc, que vol mantenir l’anonimat,  m’ha escrit un SMS on parla del personatge del boig a Revolucionari Road i crec que he de demanar disculpes per no haver fet esment d’aquest corrosiu alienígena menys alienat del que, aparentment, sembla. Em va cegar la crítica al mode de vida “made in USA”, que ara també pateix la vella Europa,  i el vaig oblidar però, per ser justa, penso que li he de retre homenatge amb unes imatges que parlen per sí soles…

Imagineu per uns moments que amagat entre els ingredients d’un exquisit tortell de nata i crema hi ha una  petita dosi   d’àcid sulfúric. D’una banda,  no podeu deixar  pensar que el pastís és realment exquisit, que el pastisser és un gran artista,  però que d’altra, el vostre estómac s’està foradant per moments amb l’àcid que heu acabat d’ingerir.

Això és Revolucionary Road. Ni més ni menys que això: una cirereta enverinada. El verí, no obstant,  no fa el mateix efecte en totes les edats i esdevé especialment corrosiu i mortal entre aquells que ja porten més de deu anys compartint casa i vida, tenen fills i les il·lusions enterrades sota tones de ciment armat.

És una mena de mirall on es pot veure la generació “entrepà”,  és a dir, els que tenen  cura tant de la generació anterior com de la posterior, els que són funcionals per al sistema:  treballen,  voten amb vot útil, no tenen temps de queixar-se perquè estan massa ocupats i paguen rigorosament a hisenda. En fi, tot un prodigi de responsabilitat ciutadana!

Tan perfectes són que tothom els enveja perquè viuen en cases unifamiliars i tenen un parelleta de fills moníssims que, potser, fins i tot, treuen bones notes.

L’únic problema és que ells no són feliços perquè, de sobte, un dia s’adonen que els han venut una moto que no funciona, perquè té el motor trencar i no els portarà a l’arcàdia  que havien somniat de joves.

 Sam Mendes no té pietat i, tot i que per uns moments decideix deixar somniar els seus protagonistes, ben aviat els torna a enfonsar en un forat negre del qual ja no podran sortir mai més.  I, de passada, deixa ben clar, per a tots aquells que podien haver pensat una altra cosa, que somniar a partir dels quaranta està totalment prohibit i, a més, és perjudicial per a la salut.

L’únic consol, després d’aquesta ingesta d’àcid que ens portarà irremissiblement a l’UCI i d’aquí a la tomba, és que hem vist una obra amb un nivell interpretatiu de cum laude i, per descomptat, d’Óscar a més  d’una posada en escena  d’una sobrietat impecable; en resum, una peça de rellotgeria que funciona amb una precisió que, fins hi tot,  envejarien els suïssos.

RATATOUILLE

La Classe (Entre les murs) de Laurent Cantet és un plat enverinat que se’m presenta com un mil fulles farcit de gavatxos amb olor de formatge (definició de professor donada per una alumna)  i altres sabors ètnics de procedències molt diverses.Quan et presenten el plat és quelcom que es veu com un tot però, ben aviat, quan comences a aixecar els diferents fulls de l’especialitat, t’adones que res és el que sembla. Aparentment s’ha plantat una càmera davant d’una classe d’un institut més de París d’un barri més aviat poc glamoròs i tot fa pensar que se’ns convida ha observar com passa la vida de la mateixa manera que  es podria abordar un reportatge del Nathional Geographic sobre com creixen  un grup de cadells  lleó en plena sabana.

Tot plegat és una de les possibles lectures; una de les possibles capes de la pasta fullada, quan l’espectador no és un docent, és a dir quan hom no s’ha plantat mai entre els murs d’una institució educativa. Però, quan la lectura es fa des de dins, el que trobem en les capes inferiors del plat té un sabors molt diferents. La primera sensació és la de ser encara a l’escola tot i que són les 9.30 d’una nit de  dilluns plujós, la segona és que el llenguatge serveix de molt poc quan els interlocutors se situen en planetes allunyats, la tercera que “el dubte” s’ha instal·lat en l’educació i que dubtem molt més que no pas sabem i que, per tant,  quan l’educand  demana respostes, difícilment les troba,  i finalment, que els paranys estan servits en el terreny dels docents que ja no són el Sidney Poitier de Revelión en la aulas (1967) i que continuen inexorablement duent a terme una funció que no tenen clara amb unes eines incertes, amb dubtes ètics, en una societat cada cop més i més complexa i que ni tant sols poden aconseguir el recolzament dels seus pupils.

Tot plegat en la darrera capa de la pasta fullada se’ns obre un interrogant irresoluble que és el d’educar en un món global, amb tots els inter: cultural, ètnic, racial …. que hi vulgueu afegir, on el valor de la “CULTURA” està en dubte i per què no dir-ho,  en decadència i els joves,  que també dubten, tenen pors, inseguretats i vergonyes, refusen el nostre ajut i es revolten com poden,  per fer-nos sentir que són aquí.

Evidentment,  educar al segle XXI és un plat molt dur d’empassar i, els herois,  ni tan sols existeixen a les pel·lícules!

Bons appétit,

RATATOUILLE

A 2 o 3 choses que je sais d’elle (1967) Jean-Luc Godard plantava la càmera sobre una tassa de cafè i ens deixava esmaperduts veient com la crema del cafè feia i desfeia bombolles mentre intentàvem esbrinar alguna cosa sobre la protagonista. De la mateixa manera Paolo Sorrentino ens descriu el críptic Julio Andreotti, també anomenatl  Il Divo Giulio, La Guineu, El Moloch, La Salamandra i el Papa Negre, entre d’altres, amb les bombolles que produeix una aspirina efervescent dins un got  que l’acompanya dia i nit. Ja sé que aquesta no és pas una menja afrodisíaca però tenint en compte que el 25 vegades ministre i 7 primer ministre patia una migranya crònica, ben bé,  pot ser un element determinant en la configuració de personatge.

Avui, com us vaig avisar, m’he afilat les dents de rateta per degustar el tercer plat italià de la temporada que havia d’acabar de dibuixar el mapa de la màfia (Romanzo Criminale), la camorra (Gomorra) i el poder a la República Italiana i he sortit tant exquisidament servida que no em puc estar de dir-vos que no us podeu deixar passar aquest plat extraordinari que introdueix molts tocs de nova cuina dins el cinema italià.

Paolo Sorrentino agafa un personatge cínic, malèvol i amb figura de Nosferatu i ajudat per la superba actuació de Toni Servilo -un actor com pocs-, teixeix un biopic totalment innovador que barreja la foscor -la casa d’Andreotti és ben bé un castell del més pur estil gòtic-, amb una banda sonora que posa un contrapunt a les imatges, -a l’estil de les espècies-, amb el sentit de l’humor i la ironia i també, indefugiblement amb un discurs polític propi d’El Príncep,  posat en clau de finals del segle XX.

La presentació del personatge és una lliçó de cinema que en alguns moments pot recordar a la del Valmont (John Malkovich) de Les liasons dangereuses tot i que la supera amb escreix i a partir d’aquí, Sorrentino -que també hauria d’estar amenaçat-  de mort com Roberto Sabiano-, s’encara amb El Vaticà, la banca corrupta, la Màfia, la lògia masònica P-2, les Brigatte Rosse, la Banda Masaglia i les clavegueres de la política italiana sense deixar de banda una fina ironia que no té preu i que introdueix en un plat clàssic com el biopic uns sabors renovadors que creen addicció.

Andreotti és l’hereu dels emperadors romans tocats pel deure d’una missió salvadora de l’imperi que barreja, a més, l’ideari de Maquiavel amb el Nou Testament sense moure una pestanya ni tenir una expressió emotiva delatora: un personatge digne de la gran pantalla, sí senyor!

Només us recomano que si algú té temps i ganes organitzi una àgape a la romana, on de primer plat se serveixi El Padrí III i se segueixi amb la trilogia que acabem d’esmentar i tindrà un manual d’història del segle XX d’Itàlia que ja voldria signar qualsevol historiador de prestigi. De postres, si encara no esteu tips: Visconti, Rosellini i Fellini a la memòria del Divo que, quan va ser ministre de cultura, es va encarregar personalment de ferir de mort el neorrealisme italià. I a la fi, el sentiment que a les cuines del nostre país no es va més enllà dels tòpics amb les tapes i la truita espanyola quan s’ha de reflexionar sobre la nostra història recent.

E viva la cucina italiana!

Estimats,

Ja sé que sovint us repeteixo la cèlebre frase: “El cinema és una estructura que pensa” però, per sort nostra, darrerament les ombres acceleren les nostres neurones i ens serveixen en safata de plata tota una reflexió sobre el caos ordenat del desgovern d’aquest planeta. I si seguiu llegint veureu com no sóc una rateta delirant sinó que em limito a observar, ben assegudeta en la meva butaca, intentant ignorar els sorolls que fan altres rosegadors amagats darrera d’immenses torres de crispetes que, gairebé semblen la torre de Babel, si tenim presents les dificultats que afegeixen a l’audició de la pel·lícula en qüestió.Salvant totes aquestes dificultats auditives, avui a Romanzo Criminale he sentit una frase que anava, més o menys així: “… albiro grans canvis després que caiguin les darreres fronteres (feia referència al mur de Berlín) per aquest motiu deixo el meu càrrec (serveis secrets italians) perquè em temo que després de tot això, ja no hi haurà més democràcies per defensar i que el govern del món no estarà en mans dels polítics …) Certament una frase per a la història i del tot premonitòria perquè com ja deia Bob Dylan “… els temps que estan canviant..”.

Romanzo Criminale de Michele Placido, explica tranquil·lament i sense fer escarafalls com quan a l’estat italià li va interessar baixar a les clavegueres a demanar ajuda a la màfia i a quatre raters nouvinguts a Roma, va fer el seu descens als inferns per trobar el contactes necessaris amb les Brigate Rosse (us asseguro que comparant-ho amb el tema GAL, aquest és una juguesca de principiants maldestres) i també com quan li va convenir, aquest mateix estat, no va intervenir i va deixar que assassinessin Aldo Moro, l’aleshores president de la República, mentre feia els ulls grossos. Després Placido fa referència a l’atemptat terrorista de l’estació de Bologna i la desaparició de qualsevol prova en mans de la Banda Maglina. Com Gomorra, la pel·lícula està basada en una novel·la homònima que, en aquest cas, va escriure el jutge Giancarlo de Cataldo i que encara no entenc com no està en la mateixa llista que Roberto Saviano.

Però l’entramat de les ombres lliga títols com Body Lies, Quantum of Solace i Romanzo Criminale perquè totes aquestes obre, ens alerten sobre el nou ordre mundial. Francis Ford Coppola, ja ho albirava, tot i que tímidament, a El Padrino III, i en aquest sentit ara es veu superat per les recents radiografies de la màfia fetes des de la mateixa Itàlia com Gomorra o Romanzo Criminale perquè són molt més descarnades, perquè no mitifiquen la màfia ni la vida del criminal i perquè, finalment, a Romanzo se’ns diu amb tota claredat que poder i delinqüència organitzada van de la mà i que el nou ordre mundial possiblement és en un altre lloc que no té res a veure amb la política com l’hem entesa fins ara. Un poder que forma part de teranyines d’empreses; unes de legals, d’altres que blanquegen diners, altres que deslocalitzen emparant-se en una crisi que, de ben segur, no es va aturar quan tocava fer-ho perquè el seu esclat, ja convenia a certs poders farts dels salaris i els sindicats europeus.

No us recomano, de cap manera, barrejar La questions humaine amb Romanzo Criminale perquè com l’alcohol i la carretera: juntes maten però, sí que us recomano que us dediqueu el temps suficient per a poder veure-les per separat i amb mirada penetrant perquè són dos d’aquells títols que després d’engolir-los no ens deixaran com abans.

Tot un repte per als vostres estómacs,

RATATOUILLE