Author Archives: Ratatouille

About Ratatouille

És una cosina de Ratatouille que també és cuinera però troba la seva inspiració culinària en el món del cinema. L'objectiu del bloc és aconseguir més apassionats pel cinema i generar debat.

LLUNES SENSE MEL

Please enable Javascript and Flash to view this Flash video.

 

 

Benvolguts devoradors d’ombres,

 

Aquesta setmana celebrem  un dinar de casament perquè s’acaba la temporada de la 8 i Mig,  però no sempre els casaments volen dir  final feliç.  Melinda i Nik dei­xen Albània per anar en vaixell a Ità­lia i poder viure allí el seu amor pro­hibit. Vera i Marko marxen de Sèrbia per anar a Àustria, on ell podrà des­en­volupar la seva carrera de violon­cel·lista a l’Orquestra Filharmònica de Viena. Veuran com els seus somnis es compliquen quan pretenen travessar unes línies arbitràries  anomenades fronteres.

 

Durant molts anys Emir Kusturica (Underground, 1995) va ser, gairebé, l’únic director de l’antiga Iugoslàvia, conegut  més enllà de l’Europa de l’Est i juntament amb les seves pel·lícules va introduir la música dels Balcans de Goran Bregovich. Posteriorment,  Danis Tanovic i la seva En terra de ningú (No man’s Land, 2001), ens oferia la visió del conflicte balcànic des del cantó bosnià i concretament,  des d’una trinxera, descrivia una situació del tot surrealista de la qual ningú en podia sortir airós. Ara, Goran Paskaljevic construeix el relat perfecte,  amb un visió molt naturalista i el recurs del muntatge paral·lel,  de dos casaments que,  segur que ens recordaran els de Kusturica però que, més enllà de la referència etnogràfica,   serveixen per escriure la història d’una impossible Europa sense fronteres que s’ha pretès construir en els darrers anys i que cau, com un gegant amb peus de fang,  a conseqüència de les batzegades del  terratrèmol econòmic.

 

Paskaljevic construeix un retrat molt crític de la situació d’Europa que ens arriba profundament perquè compta amb un seguit d’actors capaços de transmetre’ns unes històries molt humanes i rabiosament actuals. Certament,  una pel·lícula que cal veure i meditar,  si més no, fins al mes de setembre; quan  la Sala 8 i Mig tornarà a obrir les portes a la versió original amb noves propostes de bon cinema.

 

Bon profit, bones vacances i bon cinema que no ens falti!

 

RATATOUILLE

 

 

 

 

 

 

ENTRE TULIPES

Please enable Javascript and Flash to view this Flash video.

Aquesta setmana , a la Sala 8 i Mig, una especialitat  del Kazakhstan que farà les delícies dels paladars amb deliris d’exotisme. Tulpan és la història d’Asa, un soldat que  torna a casa, amb el seu cunyat i la seva germana, després d’acabar el servei militar i, com qualsevol jove que es vulgui establir pel seu compte i tenir el seu propi ramat, ha de tro­bar una xicota per a casar-s’hi. Tul­pan és, gairebé, l’única candidata, però vol marxar del poble per poder estudiar, i l’excusa per refusar el seu pretendent és que té les orelles molt grosses. Asa haurà de fer valer el seu enginy si vol aconseguir l’amor de la noia.

 

Sergei Dvortsevoy, que fa uns mesos va impartir classes a Barcelona, al Màster de Creació Documental de la UPF, és un dels documentalistes més reconeguts dels panorama actual. En aquesta ocasió, ens presenta el seu primer llarg de ficció i, de fet, Tulpan té la virtut del hiperrealisme d’un document gràfic sobre la vida dels pastors de l’anomenada “estepa de la fam” on el protagonista hi vol construir “un trosset de cel” amb la seva estimada Tulipà. La senzillesa de la proposta ens captiva i ens porta a deixar-nos arrossegar per les estepes amb els llarguíssims plans seqüència, que han fet famós al director que roda enamorat d’un espai i d’una forma de vida que, a nosaltres, ens resulta del tot excèntrica.

Malgrat l’estranyament que ens pot provocar els seu visionat, és una proposta que, com la vida, pot ser naïf, còmica o profundament dramàtica però que, sobretot, té la voluntat de ser molt humana. Potser per aquestes raons, ha tingut un llarg itinerari de premis que va començar amb el Premi al Millor Director al Festival de Gijón 2008 i ha seguit amb Millor Pel·lícula a Pusan, Montreal i Tokyo i a la secció An Certain Regard de Cannes 2009, per arribar, finalment, a ser candi­da­ta a millor pel·lícula de parla no an­glesa, a la darrera edició dels Oscar.

I per acabar les postres se serviran al Caixaforum i els amfitrions son la gent d’Intermón Oxfam que organitzen:

V FESTIVAL INTERNACIONAL de

CURTMETRATGES AcTÚa 2010

d’Intermon Oxfam

divendres 11 i dissabte 12

18’30h.  fins a les 21,30 h.

Més de 70 realitzadors de 22 països, competeixen en la V edició del Festival de Curts AcTÚa d’Intermón Oxfam que va néixer i existeix, com a eina de reflexió i sobretot de canvi per a sortir de la pobresa

Bon profit!!!

RATATOUILLE


 

NANJING! NANJING!

Please enable Javascript and Flash to view this Flash video.

Germans,

¡Quina gana que passaríem aquesta setmana si no fos per la Sala 8 i Mig! I és que quan s’acosta l’estiu  tot són  plats greixosos i amb trampa; d’aquells que un cop els has clavat la dent,  t’adones que en lloc de angules t’havien donat gules, i  ni tant sols d’Aguinaga,  que encara mantenen un certa dignitat.

City of live and death que es presenta aquesta setmana a la sala 8 i Mig,  narra un del fets més execrables de la II Guerra Mundial. El 1937, les tropes de l’exèrcit imperial japonès van entrar a la capital provisional de la Xina i van dur a terme el que després s’ha conegut com “La violació de Nanjing”. De la massacre que es va cometre, tant dins com fora de la zona de seguretat establerta per una vintena d’estrangers, no en van escapar ni nens, ni vells, ni les dones que van patir tota mena vexacions per acabar finalment, prostituïdes i assassinades sense impunitat.

Nanjing! Nanjing és el títol original de la tercera pel·lícula dirigida per Lu Chuan, un jove director format a la Beijing Film Academi que va fer la seva tesi doctoral sobre Francis Ford Coppola. La pel·lícula va rebre tot el suport del govern xinés, va comptar amb un pressupost de 12 milions de dòlars i el projecte es va iniciar el 2007, coincidint amb el setanta aniversari dels fets de Nanjing. Tot i el suport rebut, després del muntatge, el film va passar la censura durant cinc mesos en què es van eliminar les escenes més violentes.

Rodada en blanc i negre i gran angular, la pel·lícula és d’una bellesa formal incomparable tot i que la posada en escena –gran quantitat d’extres i escenaris de devastació- va ser un repte difícil de superar. La història alterna el punt de vista de xinesos i japonesos amb personatges ficticis i reals que es veuen obligats a posicionar-se davant el conflicte.

Representa l’entrada per la porta gran al cinema asiàtic per a tots aquells que encara pensen que és una cinematografia on  hi domina la lentitud. Una gran història imprescindible que fou premiada en la darrera edició del Festival de Donostia amb la Conxa d’Or a la Millor Pel·lícula.

Ningú ha dit que sigui un plat fàcil d’empassar,  però us asseguro que us deixarà regust a bon cinema …

Bon profit,

RATATOUILLE

BACANAL ROMANA

Ciutadans de la Colonia Iulia Vrbs Triumphalis Tarraco, i de la Hispania Citerior Tarraconesis,

Aquesta setmana que Tarragona es converteix en Tarraco,  el cinema també celebra una bacanal de les bones que omplirà les panxes, fins i tot,  dels més exigents. Per començar una sorpresa en forma de tapa que aquesta setmana m’ha fet arribar l’Ana Mortensen, una amiga amb perfil de “connaisseur”.   Veureu que per fer art en imatges  i comunicar,  no cal una hora i mitja de pel·lícula.  Això és: Atreveix-te. Canvia. Please enable Javascript and Flash to view this Flash video.

Un àgape fraternal entre França i Japó, cuinat per dues nenes anomenades Yuki i Nina,  és la proposta de la sala 8 i Mig.

Yuki és una nena de nou anys, filla de pare francès i mare japonesa. Els seus pares es volen separar i la mare vol tornar a viure al Japó, després de la separació.

Aquesta decisió canviarà la vida de la nena perquè, entre d’altres coses, haurà de deixar la Nina, que és la seva millor amiga. Per aquest motiu, totes dues decideixen escapar al bosc per poder estar juntes per sempre.

Yuki i Nina ens ofereix la possibilitat de veure Hippolyte Girardot i Nobuhiro Suwa codirigint una pel·lícula que ens recorda les essències del cinema japonès, lligat a la natura i la senzillesa minimalista i, per altra banda, el novíssim cinema francès.

Hippolyte Girardot va començar com documentalista i posteriorment ha actuat a les ordres de Jean-Luc Godard,  Arnaud Desplechin i Hou Hsiao Hsien, fins que l’any 2006 va conèixer Nobuhiro Suwa al rodatge de Paris Je t’aime i d’aquesta confluència en va néixer el projecte de Yuki i Nina.

Nobuhiro Suwa va descobrir Nouvelle Vague a la Universitat de Tokio. Posteriorment s’inicià al món del documental i més tard, al cinema en 35 mm. Es va donar a conèixer al nostre país amb la pel·lícula Una parella perfecta premiada a Locarno. També ha estat present a la Quinzaine des Réalisateurs de Cannes amb Yuki i Nina i amb la seva anterio H Story (2001), una mena de remake d’ Hiroshima mon amour d’Alain Resnais

La història que construeixen és petita, delicada i profunda i ens remet al “cinema de la pèrdua” que tan bé ha treballat la directora japonesa Naomi Kawase. La desintegració de la família, la pèrdua de l’espai de referència, de l’amistat i sobretot la pèrdua de la infància, són temes cabdals a les nostres biografies que, en aquesta pel·lícula, ens retornen transformats en imatges amb tot l’enyor dels millors anys de les nostre vides.

L’altra proposta és  Baarìa; cuina romana portada per Giuseppe Tornatore -director de Cinema Paradisso– que, aquest cop,  ens situa en els temps en què el fascisme dominava Itàlia. Una amanida de les clàssiques dels director amb tendresa, poesia, injustícia i amor triomfant. Altament recomanable per a esperits sensibles.

Dimecres Opera amb L’or del Rhin (Der Ring des Nibelungen) en una línia molt més dura de cuina alemanaya,  sota la batuta de Richard Wagner des del Teatro alla Sacala de Milano.

I res més,  que encara us empatxareu!

Bon profit en la companyia de Yuki i Nina.

RATATOUILLE



Please enable Javascript and Flash to view this Flash video.

MASCARES

Estimats,

Aquest proper divendres dia 14, a les 10 del vespre, tornarem a tenir sopar de gala a la Sala 8 i Mig. El nostre convidat serà Esteve Riambau que ens portarà la pel·lícula Màscares i s’estarà una bona estona amb nosaltres per parlar-ne tranquil·lament,  després del passi.

Després de La doble vida del faquir, Elisabet Cabeza i Esteve Riambau tornen a fer un duet per explicar-nos, des de les bambolines, com es gesta el procés de creació d’un personatge. I quan el mateix actor és tota una personalitat, com ara Josep Maria Pou, el procés es torna doblement apassionant.

Aquesta és la història de la gestació de l’obra de teatre Su seguro servidor: Orson Welles. Pou hi interpretava un Welles excessiu, vell, cansat i arruïnat que parlava de cinema i de teatre mentre esperava que li telefonés Stephen Spielberg per poder aixecar cap i acabar el seu Quixot.

El que ens proposen Esteve Riambau i Elisabet Cabeza és un apassionant viatge pels camins de la creació, la interpretació i la posta en escena. Josep Maria Pou es despulla davant la càmera per explicar-nos com n’és de dur deixar un personatge amb el que s’ha conviscut durant mesos, fins i tot anys, per passar a posar-se dins la pell d’un altre. Concretament, Pou acabava de representar La cabra de Edward Albee, on interpretava el paper d’un home de classe alta amb certes inclinacions zoofíliques, quan va haver de convertir-se en Orson Welles i afrontar, gairebé en solitari, una obra de teatre sobre el genial director de cinema.

Aquest procés metamòrfic és un d’etern retorn per als actors; com una mena de mort i de dol pel personatge perdut que contribueix a la gestació del nou i pera quest motiu. Màscares és, sens dubte, una proposta ineludible per a tots els cinèfils que tenen el cor partit entre l’escena i la pantalla, com el mateix Riambau que va dirigir l’obra de teatre alhora que feia el documental. Teatre dins del cinema; cinema dins del teatre: sens dubte un maridatge extraordinari.

Bon profit,

RATATOUILLE

SUSHI A TOC DE JAZZ

Please enable Javascript and Flash to view this Flash video.

Benvolguts devots de la cuina asiàtica,

Aquesta setmana sóc una rata ben estressada perquè després de la marató xinejapocoreana del cap de setmana passat,  aquest ja torno a submergir-me en la marea asiàtica que hi ha per Barcelona i que porta la bandera del BAFF.

El balanç final de les 8 pel·lícules en vena que em vaig empassar: molt positiu i, a més a més , addictiu i per aquest motiu, hi torno sense pensar-m’ho ni un segon.

Però avui només tinc temps de recomanar-vos la pel·lícula de la Sala 8 i Mig que és, sens dubte, el millor i amb diferència, que es pot veure a Tarragona aquest cap de setmana.

LET’S GET LOST

Bruce Weber, fotògraf i cineasta, dirigeix aquest documental, en blanc i negre . Ens narra el darrer any de la vida del trompetista que tocava, com ningú, My Funny Valentine: Chet Baker.

Gran part del material es va rodar en la darrera gira del músic, quan la seva decadència física era molt evident però la seva música encara era capaç d’esgarrapar el cel. Els cronistes de la història són les seves dones: esposes, amants i núvies, els seus amics i el mateix Baker amb les entrevistes que va rodar Weber durant la gira.

Val la pena veure-la sobretot i especialment per la música, per donar suport a un cinema que té la seva oportunitat al nostre país vint-i-dos anys després de la seva estrena i per conèixer la història d’un artista carismàtic que era capaç de devorar tot el que l’envoltava i de devorar-se.

La propera setmana us prometo un recorregut per tota la filmografia asiàtica que hauré pogut veure aquests dies, però el millor que podeu fer és no esperar que us ho expliqui i anar cap a la capital a veure-ho amb els vostres propis ulls de rosegadors d’ombres.

Sayo nara, que en japonès vol dir:  bona nit i bon profit.

RATATOUILLE

TARONGES MECÀNIQUES REMASTERITZADES

Please enable Javascript and Flash to view this Flash video.

Benvolguts:

Aquesta setmana, a més a més de tornar a sopar al Foyer  -en aquest  cas del Teatro alla Scala de Milano-  amb Plácido Domingo interpretant el pirata  Simon Boccanegra,  dijous dia 29 a les 20 h, podreu tornar a rememorar els vells sabors del cinema en estat pur.

No és una qüestió de gustos dir que Stanley Kubrick és i serà un dels millors directors del món mentre el setè art existeixi: la seva carrera farcida d’obres mestres, ens  ho demostra . Quan va voler fer una pel·lícula de romans, va rodar la insuperable Espartaco, quan es va posar a fer pel·lícules d’època, va fer Barry Lindon que és com anar a passejar pel Louvre, el Prado, l’Hermitage i el British Museum d’una sola volta. Segur que si aneu a visitar aquests emporis de l’art  no hi trobareu tants paisatges exquisidament pintats com a la pel·lícula de Kublrick i, evidentment, si algú es posa a pensar en ciència ficció, el primer que li ve al cap es 2001 Una odissea a l’espai i quan algú pensa en el calfred més radical que ha sentit mai dins una sala de cinema, li ve al cap el boig de Jack Nicholson corrent amb un ganivet a la mà  a El resplandor i seguidament un altre calfred: el de La taronja mecànica. Una de les disseccions més potents sobre les subtils -o no- formes de control social que exerceix l’estat sobre els individus.

A la 8 i Mig no hem volgut deixar passar l’ocasió de recordar el desè aniversari de la mort del genial Stanley Kubrick i presentar  una de les seves obres mestres degudament endreçada,  remasteritzada i en VOS per a delectar als gourmets més exigents i entradets en anys i carns que podrem tornar a rememorar aquells meravellosos temps del cineclub clandestí. Però no és només un menú per a velles glòries, no, és sens dubte la millor oportunitat per a que els més jovenets puguin veure l’obra d’art en el millor format que es mereix: el cinema en 35 mm.

L’altra proposta la signa un jove cuiner anomenat West Anderson que el 2007 ens va portar a l’Índia amb el seu Viaje a Darjeeling. El plat està cuinat a foc lent,  amb la tècnica de l’stop motion i està basat   en una recepta literària signada per Roald Dahl titulada El fantástico Mr Fox que farà les delícies de totes les famílies que es resisteixen a sortir cap al cinema cada cop que s’anuncia una estrena en 3D.

I desprès d’aquest menú ja podeu anar preparant els “palillets xinesos” perquè la propera setmana s’obre el BAFF i ens atiparem d’especialitats asiàtiques.

Bon profit i bon cinema!

RATATOUILLE

SOPAR AL FOYER

Benvolguts,

Dir-vos que els temps estan canviant per al cinema,  no és pas una cosa nova. El 3D semblava la darrera revolució cinèfila i,  per a  alguns,  el perill que el setè art acabés presoner de la forma i no del fons: una mica com servir pizza congelada en safata de plata i cristalleria de Bohèmia.

Doncs no patiu resistents perquè l’òpera entra al cinema per la porta gran i entre tots haurem d’aconseguir que les retransmissions del Liceu o l’Scala de Milano,   siguin més nombroses que les del Camp Nou.  I és que sopar al Foyer no és el mateix que menjar un bocata, ni que sigui  a la catedral del futbol.

flyera6_ca_dors2

Però aquí no s’acaba tot perquè aquesta setmana podrem tornar al món dels somnis on els conills parlen, hi ha reines malvades i reines bones i els homes són molt rars i porten barrets grossos i rellotges de butxaca. Tim Burton ens servirà la seva visió personal i intransferible del text de Lewis Carroll, Alice in Wonderland. No oblideu que Burton és un cuiner creatiu i que davant de  la possibilitat de reelaborar un plat que ja s’excedia per la seva gosadia, podem quedar molt i molt sorpresos i, fins i tot, garratibats però, jo personalment, no m’ho penso perdre perquè les dents ja se’m posen llargues només de pensar que algú té l’oportunitat de guanyar-se la vida treien el fre a la seva imaginació.

La sala 8 i Mig ens ofereix un plat molt curiós: de fusió,  a mitges entre la cuina àrab i l’americana. Es tracta d’Amreeka, una història d’aquelles que ens arriben molt a fons perquè sap trobar la rialla en aquelles situacions que molts cops ens angoixen. Ha passat pels festivals de  Sundance, Valladolid i d’altres on ha estat reconeguda.

La Filmo s’acomiada amb un plat rodó, extraordinari, complexe,  difícil i imprescindible. Das weisse band (La cinta blanca) de Michael Haneke que si encara no heu degustat,  no podeu deixar de posar al vostre menú de cap de setmana. A l’Antiga Audiència a les 9 del vespre de divendres i,  a més a  més, és la darrera projecció de la Filmo organitzada per Anima’t i ens direm adéu esperant que des del Consistori es doni continuïtat a la Filmoteca el proper curs,  tot i que jo,  com a programadora d’aquesta iniciativa,  no deixaré de sentir la pèrdua i potser també deixaré  anar alguna llàgrima de rosegadora.

I per acabar, com sempre, us desitjo bon profit,

RATATOUILLE

CUINA MINIMALISTA AMB RETROSABORS

Benvolguts,

Aquesta setmana, de primer plat,  tenim Petit Indi, cuina catalana  a les antípodes del Bulli.  Marc Recha ens porta un plat fet amb ingredients del seu propi hort, sense cap mena d’embolcall i servit en safata plana i llisa. Així és el cinema de Recha i així s’ha d’acceptar. Cal anar-hi sense pressa i adaptar-se al seu tempo, deixant que la lletjor aparent de les imatges es vagi transformant gràcies a la seva mirada i, així,  tindrem l’oportunitat d’aprendre a mirar per  veure de forma diferent els llocs que,  molt sovint,  obviem i fins i tot refusem. Tot un repte que podreu afrontar a la 8 i Mig.

L’altre plat indispensable,  que us proposo com a segon, és Five Minutes of Heaven de Oliver Hirschbiegel. Els que vàrem tenir la sort de veure-la a Donostia potser  repetirem perquè ens va deixar, a la boca,  un sabor desconegut. Una nova manera de reflexionar sobre el terrorisme i els reality show. Una proposta ineludible am Liam Neeson i James Nesbitt   en estat de gràcia interpretativa.

I, finalment, a la Filmo, divendres a les 9, El primer dia del resto de tu vida. Una comèdia agredolça, més dolça que agre, que ens parla de com cal aprofitar el temps que passem per aquest món amb molta alegria i posant-hi ganes.

Bon profit devoradors,

RATATOUILLE.Please enable Javascript and Flash to view this Flash video.

CUINA TURCA DE SETMANA SANTA

cartel

Benvoguts,

 La 8 i Mig és una autèntica caixa de sorpreses. Aquesta setmana tot i que, en principi, no estava prevista programació en VOS, de sobte, i sense avís previ he descobert una autèntica delícia turca. Es tracta de Soul Kitchen de Fatih Akin, un director turc afincat a Alemanya que ja ens té acostumats a títols força interessants com Contra la pared i  On the Other Side (Al otro lado), entre les més recents.

Soul Kitchen és una comedia trepidant que ens farà passar una bona estona entre cuines i música,  en una ambient agradable. Així doncs,  sense oblidar-vos del bacallà amb samfaina, les orelletes, els bunyols de Setmana Santa i la mona, no deixeu de passar per la 8 i Mig a degustar cuina d’un turca, servida a Hamburg i amb certes flaires de Shangai.

Bon profit,

RATATOUILLE