ratatouille

Estimats en la foscor, ara més que mai,

Avui dia d’aqüeducte i excessos festius, he decidit prescindir del sol excel·lent que lluïa a les dotze del migdia per anar a submergir-me en una fosca sala de cinema on es projectava el darrer fenomen “teen” de la temporada: Crepúsculo. Evidentment anava a la recerca d’un bon producte de gran consum per injectar-me en bena perquè, com bé sabeu, al cinema no se li poden clavar les dents a la iugular.

Ben aviat m’he adonat que des d’aquest moment, les adolescents no prendran el sol, posaran cara trista i reaccionaran a les bromes dels seus graciosos i immadurs companys amb una ganyota pròpia de qui ja no somriu perquè ha fet tres-cents anys.

El vampir sempre ha estat un ésser ombrívol i terrorífic però en igual proporció seductor per tot allò de les pulsions d’amor i mort que les fèmines arrosseguem doblement amb la nostra obsessió d’arribar fins el final de tot el que comencem. Però Edward Cullen, el vampir que dibuixa Crepuscle de Sthephenie Meyer és, a més, l’únic home -que no xixarel·lo- de l’institut, l’únic que vesteix amb gust, mira de forma penetrant mentre canvien de color els seus ulls, viu en una casa perfecta plena de llum i finestrals, pintures modernes i gent guapa -inclosos pare i mare- i no en una cripta i, no escolta res més que Satie i, encara més, pretén ballar-lo amb una joveneta poc destra. Què més voleu? Deixem d’un cop la vulgaritat terrena dels homes que mengen hamburgueses i beuen cervesa per l’exquisidesa d’un bevedor de plasma humà. Què importa una mossegada quan t’ha de transportar al cel del sexe tàntric…? Perquè això sí, amb aquest home no es passa mai de la insinuació, del fregament subtil, la mirada penetrant i el desig de desitjar; tot i que fa de mal comparar, com a In the mood for love de Won Kar-wai. El vampir és un home capaç de portar-te al cel i portar la temptació al límit màxim sense arribar mai a pecar. Tot plega, no és una bona opció per l’amor en els temps de la SIDA?

El missatge és evident: “Mort al sexe explícit, visca el regne de la insinuació i la subtilesa”. I és que en temps de crisi, fins i tot, estalvia la moral benestant i si Stephenie Meyers no és mormona, ja fa temps que ha fet vot de castedat però, no ho critico, em sembla un discurs prou interessant que enriqueix l’educació sentimental dels jovenets i jovenetes amb figures metafòriques i sublimacions delirants com, per exemple: l’home que et fa volar fins arribar al cel, aquell que et presenta la poma més vermella enmig de la grisor del menjador escolar, aquell que quan es mostra al sol en lloc de desintegrar-se llueix com el mateix astre i que quan està més excitat resulta esdevenir el rei de la marxa enrere. Repeteixo, què més es pot demanar? Jo… ja signaria. Potser alguna ment preclara ha arribat a la conclusió que deprés de predicar els sexe lliure a partir dels 13 anys, valia la pena fer marxa enrera i mostrar l’estètica del desig en el seu estat pur versió teeenager.

Però tot allò que ha pogut suportar el vampir, potser no ho podrà suportar una mortal i Bella ho diu ben clar: “Sé què vull i ho aconseguiré”. Així doncs, fins la propera tramesa que ja esta servida amb safata de plata i amb unes quantes mossegades salvatges d’una vampira arrauxada i venjativa que promet donar molta marxa a la festa de graduació de la Bella i l’Edward.

La Rateta que escombrava l’escaleta

Estimats devoradors de moresc,

Divendres passat, mentre degustava, totalment en solitari, la darrera pel·lícula de Ventura Pons, Forasters, vaig tenir una d’aquelles intuïcions que només es poden tenir dins d’una sala fosca.

Ja fa molts anys, en un curs dirigit per Jordi Balló i adreçat a tota una colla de professors maníacs de cinema, ens plantejàvem quina era l’autèntica cara cinematogràfica de Barcelona. Teníem clar que una pel·lícula de París havia de presentar un bateau mouche pel Sena o un tràveling vertical de la Torre Eiffel i l’Empire Satate o la mateixa Estàtua de la Llibertat representarien New York. Totes eren imatges molt tòpiques però no podíem negar que conformaven el nostre imaginari de dues de les grans megalòpolis del món. Però què passava amb la nostra estimada Barcelona, quina imatge podia quedar definitivament enregistrada en l’imaginari cinèfil que creés un vincle immediat amb la nostra ciutat.

El darrer intent de crear aquest imaginari es troba en Vicky Cristina Barcelona de Woody Allen però malgrat els diners, el rebombori i tot el que vulgueu no ha passat de ser un dossier de postals turístiques. En fi, no res que deixi una petjada visual en les nostres ments.

Però hi ha altres retrats de la nostra ciutat i de sobte, vaig connectar l’edifici de Ventura Pons a Forasters amb l’edifici de Paco Plaza i Jaume Balagueró a REC i també amb els anteriors edificis apareguts a Carícies o Barcelona un mapa del mateix Ventura Pons. Vaig veure la llum: l’imaginari visual de la nostra ciutat està en els interiors obscurs dels seus edificis, en el seus pisos centenaris de l’Eixample, El Raval del Barri de Ribera. L’autèntic retrat són aquests espais amplis de sostres alts, amb balcons als quals no se surt mai, que miren al carrer però que hi viuen d’esquena perquè la intensitat del que passa dins dels habitatges no permet mirar enfora.

I ara, no em digueu que no teniu una imatge clara del què és un pis de l’Eixample barceloní. Potser no es tractava tant de crear imatges mítiques artificials anant a la recerca dels darrers edificis dels arquitectes més cotitzats i només calia endinsar-nos en el nostre imaginari i posar-lo en pantalla.

Ratatouille