REFLEXIONS DEL MÓN I DE L’EDUCACIÓ. (DAVID DE LAS HERAS)

Cada vegada, que he d’anar al sistema sanitari públic, tremolo, justament perquè saps quant entres però no quant surts, això a nivell productiu per les empreses és un desastre. El que vull afirmar és que el problema santitat és un problema global, que no només afecta als caps i els hospitals, m’estant avaluant el pancrees per mirar si realment tinc sucre o no. I semblo un conillet d’indees anant de metges en metges.

Cada dia que vaig al metge, tinc molts de remordiments, perquè sé que no arribaré a la feina a l’hora o no hi aniré. Alhora veig que en els últims anys, hi ha una col·lapsació d’aquests serveis públics que demana canvis. La notícia d’avui el periodico ens ho ha recordat. El tema és clar, cap polític vol obrir la boca i afirmar que el model de la Sanitat Pública actual és insostenible. Temps era temps, que un conseller va afirmar que s’hauria de pagar un euro per cada visita, veig el que veig, em sembla que es tendirà cap aquest model. Degut també per la crisis que estem a punt de rebre. Catalunya i Espanya no és un pais en vies de desenvolupament, sinó està agafant els models de païssos desenvolupats. Com es viurà aquest procès?

Últimament el departament està traient moltes idees, això es bo ja sembla que estant intentant millorar. Però possiblement la forma de fer estant fallant. SOS RACISME, i USTEC, han aixecat el cap ràpidament dient que això era racisme. Però jo m’he quedat amb l’opinió del director de Lavanguardia on hi estic totalment d’acord.

L’Any que vaig està treballant a Salt població amb un 60% d’immigració i en algunes aules més. Em vaig enfrontar amb un repte d’ensenyar a llegir escriure a infants de 1er de primària. La majoria encara estaven en la etapa prealfabètica. Així que el repte era dur, però emocionant si tenia resultats. Així que vaig començar a treballar durament, dia  a dia, amb els problemes que m’anaven trobant. Cal dir que a vegades tenia més problemes amb els emigrants que amb els immigrants, amb la qüestió de la llengua. Els emigrants d’Espanya s’adapten molt pitjor que el immigrants de Àfrica. Encara que això mai serà notícia, perquè fer un tipus d’aquesta declaració segurament les files PP ens diríem xenòfobs.

Una vegada estava tot el procés engegat en comptagotes cada mes m’anaven arribant NOUVINGUTS, la desesperació era més gran, era com un retorn a començar a tots el hàbits escolars que havia estat treballant amb els altres. L’ Aula d’acollida es colapsa, segurament ja hi hauria d’haver 2 mestres d’aules d’acollida per cada linia d’escola. Els maldecaps són pels tutors que els han d’acollir, i el primer la sensibilització dels altres nens, que no l’insultin, ja que els nens qualsevol cosa diferent els crea rebuig. Per això malgrat pensi que la heterogeinetat és la clau de la  inclusió, ja en vaig parlar amb un post anterior.

Per tant crec que s’ha de pensar amb un pont, entre l’arribada de l’infant, el comité de la escolarització, les aules acollides i el mestre tutor. Si aquest pont són aquestes escoles endavant es necessari per la qualitat de l’educació.