Des que el Departament d’Educació  va donar a conèixer les Bases de la LEC fins a demà, que està convocada la vaga mestres recolzada per tots els sindicats, hi ha hagut un recorregut de postures que han permès veure les posicions distants i fer-ne les comparacions.

Inicialment, el propi document partia de mancances importants com el finançament, el 0-3, l’educació no formal, la funció de claustres i consells escolars,…Així mateix deixava part de l’educació en una situació imprecisa i poc beneficiosa per la xarxa pública amb un servei mixt (enlloc de públic), la possibilitat de gestió indirecta de centre, la planificació educativa pendent de l’interès privat d’ampliar centres,…. Realment , tot plegat , decebedor per qui fa anys que treballem a la xarxa pública.

Per altra banda, hi havia propostes que podien ser positives com l’interès d’anar cap a l’excel·lència, la gestió per part de funcionaris segons un projecte educatiu, el reforçament de la funció directiva, l’autonomia de centre trencant l’esquema de tots iguals des de la inferioritat, la llengua catalana com a vehicular a tot l’ensenyament obligatori, la possibilitat de millorar dins de la funció docent i l’avaluació (encara que cal veure com i qui) dels docents i dels centres.

Una proposta inicial, agosarada que calia reconduir , millorar, parlar, negociar per arribar a la primera llei de Catalunya.

Els sindicats, des del seu punt de vista laboral  només han reflexionat des de l’oposició , en alguna casos raonada i en altres corporativa. No hi ha hagut acord perquè no se n’ha parlat.

Per una banda, des del Departament, es demanava col·laboració però alhora molts sabien que ja existia un articulat i la web on tothom podia col·laborar era opaca i ningú sabia què havien dit els altres. Molt estrany, poc clar i molt diferent al procés del Pacte Nacional. Així mateix , el propi conseller, menyspreava la funció del col·lectiu docent de la xarxa pública, els sindicats i tot plantejament que no fos la seva llei.

Per altre banda, els sindicats, tancats en banda i tots d’acord, veien perillar el nostre sistema educatiu i cridaven a la vaga tant per motius corporativistes i laborals com per defendre una bona qualitat a la xarxa pública. No hi veien negociació possible i només la retirada de la Llei podria portar la pau docent.

En mig de tot això, el col·lectiu de mestres , fastiguejats d’aquest enfrontament, de la sisena hora, de la manca de mestres , de les lleis canviants i d’una política inversora de tercer món veien com altre cop la xarxa pública, que sosté ella sola (amb algunes poques concertades que tenen dos dits de seny i ètica) la cohesió social, tornava a ser posada en qüestió i deixada com merament assistencial.

Finalment, el Departament, on sembla que pinten bastos a les altes esferes i on estan dimitint càrrecs , es treu , amb el suport de la Conselleria de Treball , un decret de mínims que obliga a obrir tots els centres  i a una presència molt important de mestres intentant boicotejar la vaga. Vaja, que els pocs que no volien anar a la vaga ara tenen més ganes que mai. Quina manera més barroera d’atiar el foc!

De totes maneres després d’un 14F hi haurà un 15 F i un 16F i llavors caldrà seure a la taula i planificar la nostra xarxa pública sense permetre cap tipus de privatització però sent valents i introduint millores que ens donin eine4s per continuar avançant. Necessitem una llei de país i tots hi hem d’intervenir . Esperem que siguem escoltats!