Hola a tota l’escola!
Aquí teniu les fotografies d’algunes de les activitats que hem realitzat per celebrar la diada de sant Jordi. Esperem que us agradin!
Fins aviat!

Hola a tots i a totes!

Us presentem el llibre que estem llegint a l’hora de lectura.

Es titula “Per un plat de macarrons“.

L’ha escrit la Mercè Canela i els dibuixos són del Ramon Rosanas.

El llibre és una novel·la que ens està agradant molt.

En els comentaris us explicarem una mica més…

Fins aviat!

ARA ÉS NADAL

Ara comença un dia més
el món s’aixeca i badalla
el Sol que mandrosament
il·lumina la vida un cop més.
La neu ja pinta cada carrer
i el vent gelat fa enrogir
les cares de tota la gent
no tens cap pressa i els vas somrient.

Deixat sorprendre a un nou demà,
pensa que ara és el moment d’estar
amb tot el que ahir vas deixar oblidat.
Ara és Nadal i al teu costat
el temps camina sense pressa
i a cada instant ja pots cantar
que ara ja és Nadal, que és el teu Nadal.

Treu-te les boires que durant l’any
et van encorsetant i
no et deixen veure el dia clar
ara és hora de tornar a començar.
Deixat sorprendre a un nou demà,
pensa que ara és el moment d’estar
amb tot el que ahir vas deixar oblidat.

Ara és Nadal i al teu costat
el temps camina sense pressa
i a cada instant ja pots cantar
que ara ja és Nadal, que és el teu Nadal.
Ara ja és Nadal, ara ja és Nadal….

Els nens i les nenes de primer hem baixat a visitar el bosc de l’escola. Ens hem divertit molt i, com que és màgic hem explicat contes de fades. Aquí us deixem un conte de fades que vam explicar l’altre día a la classe.

UN CONTE DE FADES, DIFERENT?
Voleu que us expliqui un conte de fades ? N’esteu segurs ?
Doncs us n’explicaré un que, si més no, és una mica diferent dels que heu sentit fins ara.
Viure en el país de les fades és un pal. Ai! Perdó ! Vull dir que és una mica avorrit (molt avorrit, de fet). Em presentaré : Sóc la fada CapdeTrons. Sí, ja sé que és un nom molt estrany per a una fada. De fet no em dic així de veritat. El meu nom és Dolça. Una mica “cursi”, oi? Doncs sí, a mi no m’agrada gens. Penso que els nans i les fades que me’l van posar es van ben equivocar. Per què? Aviat ho veureu.
Ja de ben petita, jo era una fada poc “normal”. M’agradava córrer pel bosc i saltar pels bassals jugant amb les granotes (la majoria, eren prínceps encantats), fent força mullader. M’agradava també pujar-me als arbres i saltar de branca en branca com si fos en Tarzan dels micos. I, és clar, imagineu-vos una fada ben vestida i guarnida amb vels de color de rosa, farbalans i faldilles llargues, saltant com un mico i trepitjant tots els bassals que trobava pel camí. Cada dia el vestit cap a la tintoreria i jo directa a la dutxa.
I els sermons de les fades grans!
- Mai serà una fada com Déu mana!
- Mireu-la com va de bruta i desgarbada!
Però a mi, m’entrava per una orella i em sortia per l’altra. Perquè jo em divertia tant que no m’importava gaire el que els demés poguessin dir de mi.
La cosa va empitjorar (o millorar, depèn de qui ho miri) el dia que vaig anar al món real, on hi viviu tots vosaltres. Vaig descobrir que les nenes i els nens portaveu pantalons i bambes! Així sí que es podia córrer per tot arreu i saltar i votar i fer un munt de coses sense entortolligar-se amb les faldilles.
I, a que no sabeu què vaig fer quan vaig tornar al meu país? Doncs sí, vaig demanar uns texans i unes bambes a la fada major. Imagineu-vos quin rebombori! Però em vaig posar tant pesada que ja em teniu vestida de texans i amb unes bambes que ja us agradaria tenir a vosaltres. No per res, però és que els meus megatexans i les meves megabambes són màgics de veritat.
Però la cosa no es va acabar aquí. El dia que vaig fer els dos-cents anys va ser un dia força sonat al regne de les fades. Pels que no ho sapigueu, quan una fada fa dos-cents anys és com quan vosaltres en feu divuit, i com que és una data molt senyalada, ens fem un regal molt especial.
A que no sabeu què vaig demanar jo? Agafeu-vos fort perquè no us ho creureu.
Una moto!! Que us ha semblat? Doncs per aquí la cosa no va ser molt ben rebuda que diguem. “S’ha tornat boja” deien algunes. Un bon feix de garrotades” deien unes altres. Però com que sóc molt cabuda i no vaig parar de repetir-ho i repetir-ho i repetir-ho, em van regalar una megasupermoto.
Quina passada!! Ara ja no corria pel bosc: ara feia moto-cross o trial o com li vulgueu dir. Ja us imagineu a tots els nans corrent a amagar-se als seus caus o sota els bolets quan sentien el soroll de la meva moto. Però és tant divertit, i em veuen tant feliç que al final s’hi han acostumat i tot. Fins i tot, alguna fada, mig d’amagat, em demana que la porti a donar un volt i s’ho passen de bé…!
El següent pas ja no els va sobtar tant. De fet, per aquella època ja ningú m’anomenava Dolça. Tothom em deia CapdeTrons. Mira, no és un nom molt bonic, però a mi m’agrada. Però tornem al que us estava explicant. Com m’agrada tant divertir-me i no puc estar parada ni un moment, trobava que era molt avorrit haver d’anar per tot arreu mirant a veure si algú necessitava una fada padrina. A més, com que sempre em presentava a la gent amb els meus texans, les meves bambes i la meva moto, ningú s’ho creia que jo fos una fada de veritat. De manera que vaig dir: o ens modernitzem del tot o aquí no farem res de bo. I mira, vaig posar un Web a Internet amb un d’aquests e-mails tan famosos i vaig dedicar-me a esperar que els nens i les nenes m’enviessin les seves consultes. I noi, ja ho crec va funcionar! Cada dia rebo cinquanta o seixanta e-mails. I alguns són tant divertits! També m’he comprat un mòbil i així puc anar a divertir-me pel bosc amb la meva moto perquè sempre em poden trucar i em trobar-me, sigui on sigui (és que el meu mòbil té una supercobertura espacial que és massa!)
Però no tot eren flors i violes al regne de les fades. Va arribar una època, ara no fa gaire, que ens vàrem quedar sense feina. Ningú no s’ho explicava. Bé, ja sabem que la gent gran no hi creu en nosaltres, però és que van deixar de creure fins i tot els nens petits. De fet, la única que tenia feina de vegades era jo, gràcies a la meva idea del Web i del telèfon mòbil.
La resta de les fades no en tenia res. Què passava al món real, que ja ningú no se’n recordava de nosaltres?
Vàrem fer una assemblea amb caràcter d’urgència. Les coses no estaven gaire fines i calia actuar amb rapidesa. Ens vàrem passar hores i hores discutint sense treure’n l’aigua clara. Fins que la fada major, que és una fada molt llesta, va decidir que jo, que era la fada més moderna que tenien a mà, anés a viure una temporada al món real i descobrís tot l’intringulis de la qüestió.
I ja em teniu a mi, més feliç que unes pasqües, amb la meva moto cap al món real.
Em va costar ben poc descobrir el problema. Més ben dit, jo ja sabia el que passava abans d’anar-hi.
Al món real es viu molt de pressa. Tothom va de bòlit i el poc temps que els queda se’l passen mirant la televisió. I mira, de fet no està malament, perquè hi ha coses molt divertides. Però les mares i els pares ja no tenien gaire temps per explicar els nostres contes als nens. I els nens, preferien veure en Son-Goku abans que llegir un bonic conte. Bé, ja sé que potser us semblen una mica antics els contes de les meves companyes, però de tant en tant no fan mal, oi?
I vaig pensar, si els nens miren tant la televisió i els agrada tant en Son-Goku (a mi també m’agrada molt, però no ho digueu a ningú), el que hem de fer és … sortir a la “tele”!!
Vaig tornar al país de les fades, però n’estava convençuda que no em farien cas. Ja hi tornem a ser, dirien les fades més grans. Aquesta noia realment és un cap de trons, comentarien les demés.
Però em vaig equivocar. Mira per on, la idea els va encantar. Calia, però, renovar una mica la imatge de tot el planter de fades. Aquells vestits tant …, tant…, tant … antics!! Està clar que no totes serien tan esbojarrades com jo, però si que podien anar una mica més modernes.
I vinga, tots cap a la feina. Vàrem fer un bon canvi d’imatge. Algunes es varen tallar els cabells. Altres van escurçar les faldilles i moltes altres (que ja feia temps que en tenien ganes), es van posar fins i tot pantalons. No calia, però, que totes anéssim iguals, i per això algunes fades varen seguir anant de fades de tota la vida. Perquè, jo ja ho entenc, a les vostres mares i àvies, segur que els agraden encara les fades a l’antiga i tampoc no fa mal que hi ha hagi coses modernes i coses que no ho són tant.
Un cop fet això, calia pensar en un programa que tingués força. I em vaig posar en contacte amb en Son-Goku, l’Arale i el Dr. Slump, els Power Rangers, els nois de Reboot i amb alguns altres d’aquests personatges que tant ens agraden. Van ser molt simpàtics i ens van ajudar molt.
Per fi va arribar el dia de l’estrena. La Noti, la Nets i el Petri ens van fer d’amfitrions (que és una cosa així com fer mig de padrins, mig de presentadors).
Tot va anar rodat. L’èxit va ser megasuperpetriimpressionant. Tots els nens van quedar encantats amb el nostre programa. Ens van fer d’actors convidats tots els personatges de les sèries que tant hem vist per la “tele” i fins i tot van venir a cantar les Spice Girls i els Backstreet Boys. També van venir la Ventafocs, la Blancaneus i la madrastra (que ja no és tan mal carada com abans), el gat amb botes i la Sireneta. I molts altres … I les que s’ho van passar més bé van ser les fades de la Bella dorment i la fada padrina de la Ventafocs. De fet, totes ens ho vam passar “chupi”, com diuen les meves “colegues” més grans.
I així, és com les fades seguim existint encara que les coses canviïn. I jo, la fada Capdetrons, ja no m’avorreixo al regne de les fades. Ara el trobo un regne superguai on tots ens ho podem passar molt bé.
Però vigila, perquè ara ja no podràs reconèixer una fada pel seu vestit. Potser la teva mare, la teva mestre o la teva companya de classe poden ser una fada. Una fada tant moderna i cap de trons com jo mateixa. T’imagines?

Marta Turon i Dols

Benvolgudes famílies,
us presentem unes fotografies de les obres de teatre de Cicle Superior que hem portat a terme durant aquesta setmana per a tots els nens i nenes de l’escola.
Bon Nadal i que tingueu un Feliç Any Nou 2010!

Petons

Coincidint amb la celebració de la Castanyada i Halloween a l’escola, es va fer el lliurament de premis del Concurs Literari de Tardor’09. Aquí us presentem el relat guanyador i els finalistes de l’aula de quart de primària. Esperem que us agradin!!!

Guanyador	Finalista
Finalista	Finalista
Finalista	Finalista

Hi havia una vegada en una granja una granjera vivia sola amb els seus animals: un porquet, un cavall, un bou, dues vaques i una ovella.

Aquella tarda la granjera estava una mica trista perquè s’aproximava el seu aniversari i no tenia familia amb qui celebrar-lo.

L’ovella, que era molt llesta, se’n va adonar i li va dir als seus amics:

- Ovella, per què no li celebrem una festa sorpresa?.

- És una idea fantàstica!, va cridar el cavall.

- Sí!!!!!!!!!. Què divertit!, va dir el porquet.

- Convidarem al nostre amic el granjer, diguè el bou.

- Què li regalem?, van preguntar les vaques.

- Doncs, no sé, alguna cosa que li faci il.lusió. Ja ho pensarem. Va dir l´ovella.

El dia de l’aniversari al matí van començar els preparatius de la festa.

Al cap d’una estona:

- Ja hem acabat, esta tot preciós. Va dir el porquet.

- Silenci, crec que ja ve. Va exclamar l´ovella.

- On s’han ficat aquets animals?. Va dir la granjera. Va obrir la porta i SORPRESA!MOLTES FELICITATS¡ Us heu enrecordat del meu aniversari.

- És clar que sí, gràcies als teus animals que ho han organitzat tot. Agafa el teu regal. Va dir el granjer.

-Oh és un gos preciós. Gràcies- va dir molt emocionada. Vosaltres sou la millor familia del món!.

Llavors es van abraçar tots i van continuar la festa .Tots estaven molt contents i felicos.

Mireia Bricio 5è

Un dia a la residència d’animals va arribar una gosseta nova que es deia Kuki.

- Bon dia. Va dir la Kuki.
- Vols jugar amb nosaltres? Van dir els altres animals.
- No amb tu no perquè ets negra. Va dir la Kuki.
- I amb tu tampoc perquè ets rossa i no m’agrada el color.
- I amb tu menys perquè ets de color marró i tampoc m’agrada gens el color.
I tu verd, sembles un extraterrestre. Va dir i se’n va anar a un racó de l’habitació.

Els animals tristos pel seu caràcter van seguir jugant ells sols.

- Vinga anem a dormir que ja vindrà la Lidia a tancar la porta per dormir.
- Molt bé, anem a dormir.
- Jo estic sola i m’aburreixo. Bueno ja sé que fer: saltaré per la finestra i aniré al parc. Va dir la Kuki.
- Però jo sola no puc. La Kuki es va posar a plorar.
- Nois em perdoneu per lo d´abans?. Va preguntar la Kuki.
- Sí. Van dir tots a la vegada.
- He pensat una cosa, saltarem per la finestra I anirem al parc.
- Molt bé, síiii. Tots van saltar per anar al parc.
- Oh! Però què divertit  és el parc!
- Jo jugaré als grunxadors.
- Jo al tobogan.
- Jo també als grunxadors.
- Jo a la pilota, vols jugar amb mi Kuki o no perquè sóc negre?
- Sí. Després del favor que m’heu fet, sí que jugo.

Tots els nens es van posar a jugar junts sense discriminació de color o raça.

Laura Escudero 5è

Hi havia una vegada una tortuga que vivia al fons del mar.

Un dia va passar pel seu costat un banc de taurons i d’un d’ells es va fer amiga.

Jugaven junts la tortuga i el peix que es deia pallasso, el peix era molt petit perquè havia nascut feia poc. Però aquell peix petit venia d’un mar molt ple de peixos i la tortuga li va preguntar on estava aquell mar i va respondre el peixet:

- Està a mil quilòmetres d’aquí, està molt lluny d’aquí. A la tortuga li van agafar ganes de viatjar i es va acomiadar dels seus amics. Aquell dia, tan meravellós, quan va arribar li va preguntar a una estrella de mar si ja havia arribat al mar Mediterrani, li va respondre la estrella:

- Sí ja ets al mar Mediterrani. Què ets nou aquí?

- Sí sóc nou, vinc d’un mar pobre. Aquell mar pobre era molt petit. He vingut per què sóc molt curiosa i m’agrada conèixer altres llocs i la tortuga se’n va anar a conèixer altres peixos i fins i tot una llagosta.

La tortuga va viure molt còmoda en aquest mar fins que un dia va tenir ous i fills, junt amb els seus amics van crear una família i tots van tenir fills i vet aquí que aquest conte s’ha acabat.

Jairo Carreras

6è Curs

Hi havia una vegada un osset molt feliç que es deia Muset.

Un dia, quan es va llevar va decidir anar al parc que tenia davant de casa seva, però quan va mirar per la finestra estava plovent, però ell volia sortir. La seva mare no li va deixar, i es va quedar tot el dia a casa seva avorrit com un mussol.

Va arribar la nit i es va anar a dormir una mica trist perquè no havia pogut anar a jugar al parc.

Al dia següent quan es va llevar, eren les set del matí, va mirar per la finestra, i encara era una mica de nit, i va pensar que si sortia ara al parc tindria molt de fred, i va dir: – Doncs em torno al llit i ja em llevaré una mica més tard.

Quan es va tornar a llevar, a les nou i trenta del matí va mirar una altra vegada per la finestra i ja no plovia, feia un dia esplèndid va sortir corrents al parc, però als vints minuts va començar a ploure una altra vegada, se’n va anar corrents cap a casa seva i es va posar a plorar als braços de la seva mare, i la mare li va dir:

- No ploris que t´he portat una cosa que t´agradarà. Muset va somriure, la mare li va donar una capsa bastant gran i dintre hi havia un impermeable i unes botes d´aigua, l’hi va comprar perquè quan plogués que no es mullés la roba i se’ls va posar ràpidament i va sortir fora a jugar amb l´aigua i saltar pels bassals.

S’ho va passar d’allò més bé i va pensar que no fa falta que faci un dia bonic, que fins i tot plovent t’ho pots passar molt bé.

Anaís Velasco

6è Curs