El Bloc de l’Edu3.cat

Una de les qüestions que més inquieten a la humanitat és l’existència o no d’altres civilitzacions intel·ligents a l’Univers.

Tot i que no s’han trobat proves de la seva presència, varis autors han mantingut posicions optimistes sobre el tema. La Paradoxa de Fermi planteja la contradicció que existeix entre l’absència d’evidències en les nostres observacions i els càlculs científics que demostren tot el contrari.

Diversos autors han especulat que els esdeveniments que van donar lloc a la vida a la Terra han esdevingut en milers de milions de llocs més. Un dels autors més preocupats per aquest tema va ser Carl Sagan, que acollint-se a l’equació de Drake de 1961 per establir una aproximació sobre el nombre de galàxies que hi ha a l’Univers, defensà que hi ha diferents especies intel·ligents tecnològicament avançades a la nostra galàxia.

Acostar la ciència i l’astronomia al públic ha estat sempre un repte, però per a una generació completa, Carl Sagan és sinònim de ciència. Amb una extensa carrera com a astrònom i la seva vinculació als programes espacials Viking i Voyager, Sagan va dedicar la major part de la seva vida a divulgar les ciències. Va publicar nombrosos llibres i articles i va utilitzar el mitjà de comunicació més atraient i massiu per divulgar la cosmologia, la història i l’astronomia: la televisió.

El seu treball més recordat és la mítica sèrie televisiva “Cosmos” de 1980, que en tretze episodis va apropar l’astronomia, la cerca de vida extraterrestre i la investigació espacial al públic. “Cosmos” va guanyar diversos premis Emmy i Peabody i es va convertir en la sèrie científica de més èxit de la televisió.

Altres programes com Nostranau. Cosmos també han apostat per apropar la ciència i l’astronomia a tots els públics. Agrupats per temàtiques, els episodis descriuen la Terra, la Lluna, el Sol, els planetes, les estrelles, les constel·lacions i les galàxies amb imatges provinents de l’observació i recreacions realitzades per ordinador d’acord amb els models astronòmics i els coneixements científics més moderns.

En aquest programa de la sèrie “Quèquicom” veurem la relació entre les històries de Tintín i la ciència. El seu autor, Hergé, coneixia molts fenòmens físics. A més, mitjançant el professor Tornassol, un extraordinari inventor, va ensenyar enginys tecnològics abans que fossin realitat. “Quèquicom” experimenta la viabilitat d’alguns dels experiments que apareixen en aquest còmic protagonitzat per Tintín.

El professor Tornassol no tan sols es va inventar la televisió en color. En les 24 aventures de Tintín, l’il·lustre científic sorprèn el lector amb ginys espectaculars. Alguns s’han convertit en realitat, d’altres, no.

En aquest capítol, “Quèquicom” sotmet a la prova de la ciència algunes situacions que surten a “Les aventures de Tintín”. Per exemple, podia la Castafiore trencar una copa de cristall amb la potència de la seva veu? Al plató, Toni Mestres intenta superar la soprano amb l’ajuda d’un altaveu capaç d’assolir altes freqüències i explica la manera com, des de casa, qualsevol pot provar de fer petar una copa.

Hergé va dedicar dos àlbums al viatge al satèl·lit de la Terra: “Objectiu la Lluna” i “Hem caminat per damunt la Lluna”. Per fer-los, va preparar el tema a consciència. Com que encara no hi havia hagut ningú que hagués sortit del nostre planeta, el dibuixant belga fins i tot es va haver d’inventar les proves a les quals haurien de ser sotmesos els futurs astronautes.

El disseny del coet de Tintín copia el dels V2, els primers míssils balístics de la història fabricats i utilitzats pels nazis durant la Segona Guerra Mundial. Aquests míssils, per enlairar-se, s’impulsaven amb el mateix motor que va fer servir la nau de Tintín per sortir de la Terra.

L’arribada a la lluna de l’Apollo-11 no va ser tan senzilla com la del coet de Tornassol. Si no arriba a ser per la sang freda del pilot, Neil Armstrong, la missió hauria acabat en una tragèdia. Una de les persones que durant els anys 60 va treballar per a la NASA en les missions Apollo va ser un mallorquí, l‘enginyer Andreu Ripoll. Miquel Piris parla amb ell d’aquella important fita per a la humanitat i de la similitud amb la que va protagonitzar Tintín.

En una altra aventura, el capità Haddock rep la descàrrega d’un llamp a través de la línia telefònica. Ricard Bosch, professor d’enginyeria elèctrica de la Universtitat Politècnica de Catalunya demostra amb un experiment que aquest tipus de descàrregues són possibles.

Apropa’t a la ciència amb els còmics de Tintín!!!

+info

Avui us presentem un nou capítol de la sèrie Nostranau que tracta sobre un dels projectes d’exploració de l’espai més notables, l’Estació Espacial Internacional. Es tracta d’un satèl·lit artificial, habitat permanentment, destinat a la recerca científica i tecnològica no militar.

El 20 de novembre de 1998, un coet rus Proton va posar en òrbita el primer mòdul de l’Estació: el Zarya.

El Zarya és un cilindre de 13 metres de llarg, 4 de diàmetre, i un pes d’unes vint tones. Era l’habitacle per acollir els primers astronautes responsables de muntar els elements de l’Estació que arribarien a continuació. En arribar al seu destí, el Zarya va estendre els seus grans plafons fotovoltaics per captar l’energia del Sol.

Dues setmanes després, els Estats Units van enviar-hi, mitjançant el transbordador Endeavour, un mecanisme per permetre l’acoblament de les naus que van i vénen de la Terra.

El juliol del 2000, un coet rus va traslladar-hi un nou mòdul: el Zvezda. I al novembre, el transbordador nord-americà hi va enviar un altre mòdul fotovoltaic amb més plafons solars. Des d’aleshores, l’estació disposa de l’energia elèctrica per mantenir l’habitacle en condicions.

A 400 quilòmetres d’alçada sobre la Terra, els astronautes de l’Estació treballen en recerques químiques i biològiques, en estudis astronòmics, en experiments sobre el comportament del cos humà en l’espai… També observen i estudien la Terra, i intenten esbrinar els canvis que s’hi produiran, a curt i a llarg termini.

A l’Estació hi poden viure permanentment un mínim de set persones, en estades de 3 a 6 mesos de durada. Fins el gener del 2002, l’han habitat un total de 79 astronautes, 68 homes i 11 dones, entre residents i viatgers ocasionals. La majoria han estat nord-americans, però han conviscut amb 15 russos, 3 canadencs, 1 francès, 1 italià i 1 japonès.

Des de Catalunya, l’Estació Espacial Internacional es pot contemplar en el cel una mitjana de tres vegades cada 10 dies. És com una estrella molt brillant que es desplaça, a poc a poc, fins que s’amaga dins l’ombra de la Terra.

Si voleu continuar descobrint més coses sobre l’Univers us convidem a disfrutar l’espectacle de l’Univers amb la sèrie de Nostranau!