El Bloc de l’Edu3.cat

Avui recordem la figura de Terenci Moix, genial escriptor català que va morir tal dia com avui fa 10 anys.

Terenci Moix (Barcelona, 5 de gener de 1942 – 2 d’abril de 2003) va ser un novel·lista que va escriure en català i en castellà. La seva figura està lligada, evidentment, a la literatura però també al cinema, ja que va ser articulista especialitzat en cinema i també dramaturg.

La seva obra navega entre la crítica i la mitificació de la cultura catalana, els valors de l’època franquista, l’educació religiosa i el sexe i una incommensurable devoció per la història d’Egipte imbuint-se de ple en el món del cinema. Per aquest fet les seves novel·les més cèlebres es basen en amors i desamors durant l’imperi faraònic.

L’any 1967 guanya el Premi Víctor Català pel recull de contes La torre dels vicis capitals, el 1968 el Josep Pla de narrativa per Onades sobre una roca deserta i la novel·la El dia que va morir Marilyn rep el Premi Crítica Serra d’Or de novel·la (1970). El 1974 publica l’obra de teatre Tartan dels micos contra l’estreta de l’Ensanxe. Descontent amb el seu entorn, però, i concentrat en altres afers literaris, no torna a publicar una novel·la fins al 1983, i ho fa en castellà: Nuestro virgen de los mártires. Les últimes dues dècades de la seva vida publica en castellà, sobretot, amb gran èxit de lectors. El 1986 rep el Premi Planeta, per No digas que fue un sueño, novel·la d’abast popular incalculable. El 1992 apareix la seva última novel·la en català, El sexe dels àngels -guanyadora del Premi Ramon Llull-, autèntic vademècum de la societat i la cultura catalana del moment.

“Conocerme es quererme“. Així és com Terenci Moix es “ven” en una de les entrevistes que es recullen al capítol que li va dedicar el programa televisiu Retalls. Aquest capítol repassa la seva trajectòria vital des dels vessants més remarcables, com ara la infantesa o les aficions més conegudes: el cinema i Egipte.

El seu arxiu filmogràfic casolà (amb centenars de pel·lícules i fotografies dels seus mites de Hollywood), fotografies poc conegudes de la seva joventut, i una visita a la seva casa de Ventalló (on passava llargues temporades escrivint) són alguns dels atractius que ofereix el capítol per saber, una mica més, qui era i com vivia Terenci Moix.

El passat 31 de desembre va morir als 104 anys de vida el metge barceloní Moisès Broggi.

Broggi va estudiar medicina a la Universitat de Barcelona (UB) i es va especialitzar com a cirurgià. Va participar durant la Guerra Civil Espanyola al bàndol republicà, exercint com a cap de l’equip quirúrgic de les Brigades Internacionals i col·laborant en la creació dels primers quiròfans mòbils. Al acabar la guerra, el règim franquista el va destituir de tots els càrrecs públics, obligant-lo a deixar l’Hospital Clínic de Barcelona.

La seva carrera professional va continuar a Terrassa i a diversos centres de Barcelona, essent reconegut pels seus estudis en anatomia quirúrgica i per ser un dels impulsors de la bioètica a Catalunya. Va innovar al camp de la medicina i la cirurgia amb els seus estudis de tractament de ferides i fractures i amb l’anestèsia amb respiració controlada, que permet fer llargues operacions. Va treballar amb metges de renom com els germans Trias i Pujol i Josep Trueta.

Broggi va rebre nombrosos guardons durant la seva extensa carrera professional, com la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya (2008). Va ser nombrat president de la Comisió de Deontología del Col·legi de Metges, també va ser membre de la Reial Acadèmia de Medicina de Barcelona des de 1966, i va ser nomenat president l’any 1980. També va ser membre fundador de l’Associació Internacional de Metges per a la Prevenció de la Guerra Nuclear (IPPNW), on Broggi i metges de tot el món van firmar un manifest en contra de la cursa armamentística l’any 1982. Per aquest manifest, el IPPNW va rebre el Premi Nobel de la Pau l’any 1985.

Durant els darrers anys de vida es va implicar activament en política, en la defensa del catalanisme i en la independència.

Podeu veure també aquest capítol del programa “(S)avis“, on Moisès Broggi parla, entre altres temes, de la seva experiència com a metge durant la Guerra Civil Espanyola i fa un repàs de gairebé un segle de vida: la dictadura de Primo de Rivera, la República i les diverses guerres que van sotragar el segle XX europeu.

El 20 de desembre de 1812 es va publicar la primera edició dels Contes per la infància i la llar, una recopilació de contes de tradició oral alemanya que els germans Jacob i Wilhelm Grimm van recollir i adaptar per escrit.

Aquest llibre es convertiria en un dels més coneguts del món, traduït a 170 idiomes i que forma part de la cultura infantil universal. A més, des de l’any 2005, la primera edició, guardada a la ciutat alemanya de Kassel, forma part del Programa Memòria del Món de la UNESCO.

Blancaneus, La Caputxeta Vermella, Hänsel i Gretel, La Ventafocs, Patufet, El sastre valent,… tots aquests personatges i les seves històries han traspassat la frontera del paper amb nombroses adaptacions literàries, cinematogràfiques, teatrals o televisives.

Un exemple d’aquestes nombroses adaptacions el podem veure amb La Caputxeta vermella:

Una mà de contes

La cuina dels titelles

The Baby Triplets

Aquest dissabte 1 de desembre el Centre de Cultura Contemporània (CCCB) acollirà de nou el MINIPUT, la 18ª Mostra de TV de Qualitat.

El MINIPUT no és un festival, ni un mercat, són unes sessions que consten de projeccions i debats amb els responsables dels programes de la televisió més innovadors, provocadors, educatius i amb vocació de servei públic de l’any i se celebra a Barcelona cada mes de desembre des del 1994.

- D’una banda, programes arriscats, innovadors i de servei públic de les televisions d’arreu del món amb una selecció del millor que s’ha pogut veure en l’última edició de l’INPUT (International Public Television Screening Conference), una conferència internacional sobre televisions públiques que se celebra un cop a l’any des del 1978 i que reuneix professionals i estudiosos de tot el món vinculats al món de la televisió.

- En segon lloc, es pot veure un tast dels programes més destacats de les cadenes locals i autonòmiques. aquells programes que el comitè de selecció, format per representants de les institucions que co-organitzen la mostra, ha escollit d’entre la programació televisiva de TVE, les cadenes autonòmiques i les locals.

- I, finalment, es mostrarà una secció dedicada als “pilots”. La crisi ha fet que un gran feix de producció audiovisual quedi a la pedrera; per aquest motiu, enguany el MINIPUT torna a incorporar la sessió dedicada a “pilots” més arriscats, compromesos i innovadors, ja siguin professionals o amateurs, en un espai fix dins la mostra, tots aquells programes que, per algun motiu, no han estat emesos per televisió i s’han quedat al calaix esperant trobar la seva oportunitat. Tots els programes que no s’han emès per motius econòmics o estructurals formen part d’aquesta “televisió invisible” que cal portar a la llum, són part de la història no explicada de la televisió de la nostra època.

En definitiva, els programes que es projecten són aquells més adients per a induir a la reflexió, pel seu plantejament innovador o experimental, perquè proposen un nou format televisiu, perquè fan ús de les noves tecnologies o perquè han generat polèmica en el seu país d’origen.

L’artista Hanoch Piven és una icona del món creatiu i cultural israelí que ha desenvolupat una proposta per explorar la creativitat d’una forma fàcil i divertida a través del joc i l’experimentació amb curiosos collages, formats per tota mena d’objectes quotidians.

Hanoch Piven volia ser il·lustrador i caricaturista, però la manca de tècnica el va portar a investigar altres formes d’expressió artística diferents de les tècniques tradicionals del dibuix. Avui en dia és un reconegut artista internacional i els seus retrats amb objectes quotidians de personalitats han estat portada de prestigiosos mitjans: Times, The New York Times, The Washington Post, Esquire i Times Magazine, i Rolling Stone entre d’altres.